Víctimes i resocialització

Que el sistema punitiu espanyol tendeix a la impunitat simplement és fals, i el discurs contrari té efectes criminògens, perquè molta gent en situacions d'exclusió i marginalitat s'acaba convencent de que delinquint no li passarà gairabé res (sense parlar del potencial efecte de crida per la delinqüència forània). En aquest camp els medis de comunicació de masses, actuant com a amplificadors d'aquesta idea esviaxada, ténen una responsabilitat inqüestionable.

El discurs respecte les víctimes proporciona una confusió notable. La invocació a les víctimes impedeix tractar el tema amb un mínim de racionalitat. Quin càstig serà suficient per a satisfer la víctima d'un delicte greu? Probablement cap.

Els sistemes penals amb contingut estrictament punitiu consideren que la responsabilitat penal es produeix front la vícitma. D'acord amb aquest discurs, la satisfacció de la víctima es produeix nomès amb l'aplicació de la màxima pena a l'infractor.

La rehabilitació, la resocialització del delinqüent, les polítiques penitenciàries per facilitar aquests objectius, les pròpies garantíes legals als acusats, etc., són obstacles molestos i una afrenta a la dignitat de les víctimes.

Ningú discuteix que la víctima ha de ser objecte de la màxima atenció i ajuda per part de la societat. Però entre aquesta ajuda no està la de fer-la titular del dret a determinar la pena, que és qüestió de dret públic.

Aquell concret mal ja s'ha esdevingut, i l'Estat ha de preocupar-se de la cohesió social i de recuperar tots els seus membres, sempre que sigui possible, per la vida en societat. El fet de que l'èsser humà més menyspreable rebi l'esperança de noves oportunitats, implica que tots som creditors d'aquesta esperança.