Imputació Objectiva
Per la imputació d’un resultat lesiu jurídicament desaprovat, han de concòrrer les següents circumstàncies:
1. Causalitat: és el fet o l’acte que culminarà amb la lesió del bé jurídic. És la conditio sine qua non: existeix causalitat si eliminada l’acció desapareix el resultat.
2. Imputació objectiva: Per imputar un resultat lesiu determinat no és suficient amb la causalitat, és necessari comprovar si aquest resultat pot jurídicament atribuïr-se a una acció com a resultat directe o lògic de la mateixa, i no com a obra o producte de l’atzar o d’altres circumstàncies que han acabat per produïr aquest resultat.
La imputació objectiva és una qüestió jurídica, normativa, que ha de determinar-se d’acord amb criteris jurídics, en tant que la causalitat és una qüestió “científiconaturalista”.
Un resultat és imputable a una acció humana quan la mateixa ha creat un risc jurídicament desaprovat o prohibit, risc que s’ha materialitzat en el resultat típic.
Juga un paper important la teoria de la previsibilitat: crear un perill o risc per un bé jurídic suposa crear una situació a partir de la qual és previsible que s’en derivi un determinat resultat lesiu per aquell bé.
La possició doctrinal i jurisprudencial majoritària s’inclina per considerar la imputació objectiva quan s’ha de comptar amb la producció del resultat com una conseqüència no anòmala d’acord amb les regles de l’experiència comuna (Luzón Peña)
Per exemple. Donar una empenta lleu a una persona i que aquesta caigui i es desnuqui no implica que s’hagi produït un homicidi d’acord amb les regles de l’imputació objectiva (el resultat de mort no era previsible d’acord amb la percepció normal dels individus). En canvi, donar la mateixa empenta desde la coberta d’un edifici de 15 plantes produïrà la mort del que caigui com a conseqüència d’aquella acció, amb el que es donaran els elements de causalitat i imputació objectiva pel delicte d’homicidi.
La societat admet l’existència d’un risc permès o adeqüat, que no desencadena la imputabilitat objectiva. Es tracta de l’anomentat risc normatitzat (p.e. el trànsit, l’esport, l’investigació) Es evident que conduïr a determinada velocitat comporta un risc, i que és possible atropellar algú amb resultat de mort, però si es fa dins l’umbral de la norma s’està davant d’una conducta penalment atípica. Nomès ultrapassar el risc permès creant un perill, i que aquest es concreti en un resultat lesiu, incomplint les normes de circulació, podrà fer imputable aquest resultat com a acció típica.
La imputació objectiva implica que el resultat produït sigui conseqüència del risc creat amb l’acció, descartant-se en els casos en els que, encara que s’hagi creat un risc pel bé jurídic, aquest acaba èssent lesionat per una font de risc diferent.
Quan un individu intenta assassinar un altre i aquest mor finalment no com a conseqüència de les ferides sino per una negligència greu del metge a l’hospital, que amb una actuació adequada a la lex artis mèdica haguès evitat el risc per la vida, l’autor no serà objectivament imputable pel delicte d’homicidi consumat, sino únicament en grau de temptativa, en tant que el metge serà imputat per la seva imprudència professional amb causa de mort.
Un sector de la doctrina opina que l’agent no ha de patir les conseqüències de les negligències greus dels altres (p.e. el conductor de l’ambulància que trasllada el ferit a l’hospital, supera els límits de velocitat i pateix un accident de trànsit on tots moren), però sí ha de comptar amb la possibilitat de les imprudències lleus, que no ténen virtualitat suficient per modificar el nexe causal.
En definitiva, el que interessa als efectes de la imputació objectiva és l’influència de tercers o de situacions alienes a l’acció de l’agent en relació al resultat. En l’exemple del metge, no és tant la gravetat de la negligència sinó si aquesta està directament relacionada amb el resultat produït.
En canvi, si el resultat lesiu es materialitza per una omissió de tercers (p.e. el metge que no comprova la gravetat de les ferides), el subjecte que ha creat el risc jurídicament desaprobat no té dret a calcular que altres desactivaràn o impediràn el risc que ell ha generat, de manera que li serà imputat el resultat (sense perjudici de l’imputació de comissió per omissió d’un delicte imprudent al metge). De tota manera, això no és pot aplicar en termes absoluts. En una societat organitzada, s’ha de considerar l’existència d’uns mínims de funcionament del sistema, de manera que si un individu que rep una punyalada mor desagnat a l’hospital desprès d’hores a la sala d’espera sense que l’atenguin, l’agressor no serà imputat per homicidi consumat (ho serà pel delicte de lessions o pel delicte d’homicidi en grau de temptativa), i els responsables del servei d’urgències de l’hospital seràn imputats per l’omissió imprudent amb resultat de mort.
Si el resultat lesiu es produeix per una anomalia en la víctima (p.e. un tall superficial produït a un hemofílic que acaba ocasionant-li la mort) que l’agressor desconeixia, aquest resultat no li serà imputable a l’autor (que respondrà pel delicte de lessions o pel delicte d’homicidi en grau de temptativa, segons el cas, però no per homicidi consumat).
Igualment important és la conducta de la víctima en relació al resultat, qüestió que la jurisprudència, darrerament, vé situant en el si de la teoria de la imputació objectiva.
Es parteix del principi de l’autorresponsabilitat. S’entén que existeix un àmbit de responsabilitat en la pròpia víctima, que és la primera responsable dels seus propis béns.
Si el resultat lesiu es concreta per una actitud imprudent de la pròpia víctima, aquest no li serà imputat a l’autor. Per exemple, si un subjecte apunyala un altre i aquest es nega a desplaçar-se a l’hospital o bé es nega a rebre tractament (p.e. una transfussió de sang o la vacuna antitetànica) i acaba morint, l’agressor serà sancionat pel delicte de lessions i no per homicidi.
En sentit contrari, si una persona es produeix directament lessions o la mort com a conseqüència del pànic que li ha generat un tercer, les regles de la imputació objectiva permetríen imputar-li a aquest tercer el resultat lesiu. (p.e. un maltractador que agredeix una dona, l’aterroritza i l’acorrala i aquesta “fuig” llençant-se per la finestra i mor. En aquest cas, encara que l’agressor no l’hagi llençat per la finestra, la seva acció ha generat el risc penalment desaprovat que s’ha concretat amb el resultat de la mort, el que permetrà l’imputació objectiva pel delicte d’homicidi consumat.
Per la imputació d’un resultat lesiu jurídicament desaprovat, han de concòrrer les següents circumstàncies:
1. Causalitat: és el fet o l’acte que culminarà amb la lesió del bé jurídic. És la conditio sine qua non: existeix causalitat si eliminada l’acció desapareix el resultat.
2. Imputació objectiva: Per imputar un resultat lesiu determinat no és suficient amb la causalitat, és necessari comprovar si aquest resultat pot jurídicament atribuïr-se a una acció com a resultat directe o lògic de la mateixa, i no com a obra o producte de l’atzar o d’altres circumstàncies que han acabat per produïr aquest resultat.
La imputació objectiva és una qüestió jurídica, normativa, que ha de determinar-se d’acord amb criteris jurídics, en tant que la causalitat és una qüestió “científiconaturalista”.
Un resultat és imputable a una acció humana quan la mateixa ha creat un risc jurídicament desaprovat o prohibit, risc que s’ha materialitzat en el resultat típic.
Juga un paper important la teoria de la previsibilitat: crear un perill o risc per un bé jurídic suposa crear una situació a partir de la qual és previsible que s’en derivi un determinat resultat lesiu per aquell bé.
La possició doctrinal i jurisprudencial majoritària s’inclina per considerar la imputació objectiva quan s’ha de comptar amb la producció del resultat com una conseqüència no anòmala d’acord amb les regles de l’experiència comuna (Luzón Peña)
Per exemple. Donar una empenta lleu a una persona i que aquesta caigui i es desnuqui no implica que s’hagi produït un homicidi d’acord amb les regles de l’imputació objectiva (el resultat de mort no era previsible d’acord amb la percepció normal dels individus). En canvi, donar la mateixa empenta desde la coberta d’un edifici de 15 plantes produïrà la mort del que caigui com a conseqüència d’aquella acció, amb el que es donaran els elements de causalitat i imputació objectiva pel delicte d’homicidi.
La societat admet l’existència d’un risc permès o adeqüat, que no desencadena la imputabilitat objectiva. Es tracta de l’anomentat risc normatitzat (p.e. el trànsit, l’esport, l’investigació) Es evident que conduïr a determinada velocitat comporta un risc, i que és possible atropellar algú amb resultat de mort, però si es fa dins l’umbral de la norma s’està davant d’una conducta penalment atípica. Nomès ultrapassar el risc permès creant un perill, i que aquest es concreti en un resultat lesiu, incomplint les normes de circulació, podrà fer imputable aquest resultat com a acció típica.
La imputació objectiva implica que el resultat produït sigui conseqüència del risc creat amb l’acció, descartant-se en els casos en els que, encara que s’hagi creat un risc pel bé jurídic, aquest acaba èssent lesionat per una font de risc diferent.
Quan un individu intenta assassinar un altre i aquest mor finalment no com a conseqüència de les ferides sino per una negligència greu del metge a l’hospital, que amb una actuació adequada a la lex artis mèdica haguès evitat el risc per la vida, l’autor no serà objectivament imputable pel delicte d’homicidi consumat, sino únicament en grau de temptativa, en tant que el metge serà imputat per la seva imprudència professional amb causa de mort.
Un sector de la doctrina opina que l’agent no ha de patir les conseqüències de les negligències greus dels altres (p.e. el conductor de l’ambulància que trasllada el ferit a l’hospital, supera els límits de velocitat i pateix un accident de trànsit on tots moren), però sí ha de comptar amb la possibilitat de les imprudències lleus, que no ténen virtualitat suficient per modificar el nexe causal.
En definitiva, el que interessa als efectes de la imputació objectiva és l’influència de tercers o de situacions alienes a l’acció de l’agent en relació al resultat. En l’exemple del metge, no és tant la gravetat de la negligència sinó si aquesta està directament relacionada amb el resultat produït.
En canvi, si el resultat lesiu es materialitza per una omissió de tercers (p.e. el metge que no comprova la gravetat de les ferides), el subjecte que ha creat el risc jurídicament desaprobat no té dret a calcular que altres desactivaràn o impediràn el risc que ell ha generat, de manera que li serà imputat el resultat (sense perjudici de l’imputació de comissió per omissió d’un delicte imprudent al metge). De tota manera, això no és pot aplicar en termes absoluts. En una societat organitzada, s’ha de considerar l’existència d’uns mínims de funcionament del sistema, de manera que si un individu que rep una punyalada mor desagnat a l’hospital desprès d’hores a la sala d’espera sense que l’atenguin, l’agressor no serà imputat per homicidi consumat (ho serà pel delicte de lessions o pel delicte d’homicidi en grau de temptativa), i els responsables del servei d’urgències de l’hospital seràn imputats per l’omissió imprudent amb resultat de mort.
Si el resultat lesiu es produeix per una anomalia en la víctima (p.e. un tall superficial produït a un hemofílic que acaba ocasionant-li la mort) que l’agressor desconeixia, aquest resultat no li serà imputable a l’autor (que respondrà pel delicte de lessions o pel delicte d’homicidi en grau de temptativa, segons el cas, però no per homicidi consumat).
Igualment important és la conducta de la víctima en relació al resultat, qüestió que la jurisprudència, darrerament, vé situant en el si de la teoria de la imputació objectiva.
Es parteix del principi de l’autorresponsabilitat. S’entén que existeix un àmbit de responsabilitat en la pròpia víctima, que és la primera responsable dels seus propis béns.
Si el resultat lesiu es concreta per una actitud imprudent de la pròpia víctima, aquest no li serà imputat a l’autor. Per exemple, si un subjecte apunyala un altre i aquest es nega a desplaçar-se a l’hospital o bé es nega a rebre tractament (p.e. una transfussió de sang o la vacuna antitetànica) i acaba morint, l’agressor serà sancionat pel delicte de lessions i no per homicidi.
En sentit contrari, si una persona es produeix directament lessions o la mort com a conseqüència del pànic que li ha generat un tercer, les regles de la imputació objectiva permetríen imputar-li a aquest tercer el resultat lesiu. (p.e. un maltractador que agredeix una dona, l’aterroritza i l’acorrala i aquesta “fuig” llençant-se per la finestra i mor. En aquest cas, encara que l’agressor no l’hagi llençat per la finestra, la seva acció ha generat el risc penalment desaprovat que s’ha concretat amb el resultat de la mort, el que permetrà l’imputació objectiva pel delicte d’homicidi consumat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada