Tipicitat / Antijuridicitat
La materia pròpia de la tipicitat és la comprobació de que el fet o acció suposa una infracció de la norma penal.
La tipicitat és el primer element del judici d’antijuridicitat. Nomès quan un comportament és “típic”, (és a dir, ha violat una norma o, el que és el mateix, coincideix amb el supòsit de fet d’un delicte), surgeix el problema de la seva antijuridicitat.
En el nivell de l’antijuridicitat és tracta de conèixer si l’autor va realitzar el fet típic autoritzat per la llei o no (p.e. en legítima defensa). Aquest és el segon element del judici global d’antijuridicitat.
Si manca aquesta autorització, el fet típic serà, a més, antijurídic.
Una acció típica, per tant, serà també antijurídica si no intervé a favor de l’autor una causa o fonament de justificació. En conseqüència, la tipicitat de l’acció és un indici de la seva antijuridicitat.
En origen el tipus era merament descriptiu i l’antijuridicitat normativa.
Aquesta concepció s’ha superat en l’actualitat: hi a elements descriptius i normatius en ambdòs conceptes.
El tipus penal, en sentit esctricte, és la descripció de la conducta prohibida per la norma.
Realitzar el tipus penal significa portar a terme una conducta descrita com a lesiva per la norma.
moltes gràcies. Sóc estudiant de dret i m'ha ajudat a entendre molt.
ResponEliminaMoltes gràcies a tu, Francesc. Sort amb els estudis!
ResponElimina