Polítiques criminals

Certament, el problema de les polítiques criminals és una qüestió que involucra els tres poders de l'Estat. El poder judicial té un marge de maniobra absolutament limitat, en contrast amb el que passa a d'altres països del nostre entorn, com ara França, on el Jutge té una amplíssima potestat per modular la pena a la baixa, atenent a múltiples circumstàncies, algunes de lliure apreciació, podent arribar a l'extrem de prescindir condicionalment de la pena en tota la seva extensió (l'anomenat "sursis", que contrasta amb el sistema espanyol de les anomenades "mandatory penalties"). Un sistema com el francès, que nominalment i per certs delictes pot semblar tant dur com l'espanyol, produeix a la pràctica una aflictivitat real espectacularment menor. És cert que el Codi Penal espanyol, al seu article 81, també permet la suspensió condcional de l'execució de la pena, però ho fa en unes condicions molt més restrictives que les equivalents que contè la norma francesa (articles 132-29 i següents del Code pénal).

El poder legislatiu, al seu torn, està immers en una voràgine d'enduriment punitiu. Cada vegada que s'esdevè un fet esgarrifòs, l'anterior reforma legislativa que ha endurit les penes sembla insuficient. Per això, desde l'entrada en vigor del CP 1995, s'han succeït diverses modificacions penals per incrementar l'aflictivitat (especialment les de l'any 2003). Tanmateix, la Llei de la Responsabilitat Penal del Menor s'ha endurit ni mès ni menys que amb quatre reformes legislatives en nomès sis anys (una modificació d'una Llei Orgànica cada any i mig!!!), mentre que bona part de l'opinió publicada encara demana mès llenya. Jo crec que l'error rau en considerar que la legislació penal és la solució per controlar els delictes. La realitat és que el Codi Penal és un instrument per aquest fi (però ni de lluny el mès important), però que l'increment punitiu és irrellevant per reduïr la criminalitat i, en canvi, té capacitat per incrementar-la.

Respecte el poder executiu (íntimament lligat al legislatiu en el nostre sistema), i ja en el terreny de l'aplicació de les polítiques públiques, és una qüestió de prioritats. Perquè no nomès els recursos del sistema són limitats, sinó també l'orientació del sistema és un element fonamental. Qualsevol acció pública que prioritza un tipus de política automàticament descarta les alternatives. És una qüestió de recursos limitats, però sobretot és una qüestió d’orientació col·lectiva, d’exteriorització dels valors socials predominants i de la seva traslació pràctica.

Així, un sistema essencialment retribucionista presenta dinàmiques incompatibles respecte d’un sistema fonamentat en la resocialització. Les necessitats pressupostàries associades a un poderòs aparell d’inocuació eliminen els recursos per un sistema centrat en la rehabilitació. La saturació dels centres d’internament motivada per la proliferació de les condemnes i l’allargament de les penes són obstacles per la correcta aplicació dels tractaments penitenciaris i dels programes educatius. No es pot prioritzar el biaix retribucionista (com passa ara), i pretendre que funcioni l'aspecte resocialitzador. És simplement físicament impossible i es tracta de dos esquemes antagònics.

Acompanyo el link del tall d'una intervenció televisiva de dos Magistrats membres de la plataforma "Otro Derecho Penal es posible", que em sembla interessant:

http://www.cuatro.com/noticias/videos/debate-carcel-solucion/20100210ctoultpro_33/