En aquesta entrada resumirem les circumstàncies agreujants.
Les agreujants suposen una circumstància modificativa de la responsabilitat criminal, que vé contemplada a l’article 22 CP
Són circumstàncies agreujants les següents:
1. Executar el fet amb alevosia (art. 22.1 CP)
S’entén per alevosia “obrar a traició i sobre segur”. Son supòsits d’alevosia actuar a traició, atacar per l’esquena, aprofitar-se de situacions de desvaliment (gent gran, nens, persones dormint o intoxicades etc.), atacs “súbits i inopinats”, sense possibilitat real de defensa per part de l'agredit.
2. Executar el fet amb disfressa, amb abús de superioritat, aprofitant les circumstàncies del lloc, temps, o l’ajut d’altres persones que debilitin la defensa de la víctima (art. 22.2 CP)
3. Executar el fet a canvi de preu, recompensa o promesa (art. 22.3 CP)
4. Cometre el delicte per motius racistes, antisemites, xenòfobs o per raó de l’ideologia, religió, orientació sexual, malaltia o minusvàlia de la víctima (art. 22.4 CP)
5. Acarnissament, es a dir, augmentar innecessària i deliberadament el patiment de la vícitma (art 22.5 CP)
6. Obrar amb abús de confiança (art. 22.6 CP)
7. Prevaldre's del caràcter públic del culpable (art. 22.7 CP)
8. Reincidència (art. 22.8 CP)
La reincidència com a agreujant té el seu origen en la necessitat de prevenció especial.
Per apreciar reincidència es requereix que el nou delicte comès estigui integrat en el mateix Títol del Codi Penal i sigui de la mateixa naturalesa que l’anterior.
La jurisprudència entén com a delictes de la mateixa naturalesa aquells que vulnerin béns jurídics similars, i quan l’autor comet el delicte amb medis que expressen una mateixa tendència criminològica.
Als efectes de l’agreujant per reincidència, no es consideren els antecedents cancel.lats.
Les conseqüències penològiques dels agreujants vénen contemplades a l’article 66 CP.
Quan hi concòrrin fins a dos circumstàncies agreujants, s’ha d’aplicar la pena en la seva meitat superior.
Quan hi concòrrin més de dos circumstàncies agreujants o quan la reincidència ho sigui per haver rebut, al menys, tres condemnes per delictes de la mateixa naturalesa, s’aplicarà la pena superior en un grau, en la seva meitat inferior. (art. 66.5 CP)
Les circumstàncies agreujants no es tindran en compte quan el delicte ja prevegui, en la seva conformació del tipus, una pena superior pel fet de donar-se alguna d’aquestes circumstàncies.
Per exemple, l’article 180 CP, en relació als articles 178 (agressió sexual) i 179 CP (violació), preveu una pena superior quan el delicte s’hagi comès amb abús de superioritat, amb abús de confiança, en actuació conjunta de dos o més persones, etc.
En aquests casos, no seríen aplicables les agreujants de l’article 22.2 o 22.6 CP, considerant que el propi tipus penal ja preveu un subtipus agreujat en atenció a la concurrència de determinats factors. Altrament s’estaria vulnerant el principi de ne bis in idem en la seva vessant de prohibició de doble punició penal pel mateix fet delictiu, vulneració constitucionalment proscrita.
El Codi contempla, ademès, el que es coneix com la circumstància mixta de parentiu (article 23 CP), que pot agreujar o atenuar la responsabilitat criminal, en funció de la naturalesa, els motius i els efectes del delicte.
divendres, 30 de desembre del 2011
diumenge, 18 de desembre del 2011
Vaclav Havel
Gairabè dos mesos sense escriure al blog. Una agenda professional infernal (afortunadament) i significatius canvis a nivell personal m'han allunyat d'aquesta pàgina. Prometo esmena.
Entre tant, unes línies per recordar Vaclav Havel, mort avui desprès d'una llarga i cruel malaltia.
Va presidir Txecoeslovàquia amb prudència i inteligència, excercint un lideratge moral, en els temps turbulents de l'adveniment de la democràcia. Va tutel.lar amb seny l'exemplar procès d'escissió que va culminar amb els neixements de Txèquia i Eslovàquia.
Segur que no estava exempt de defectes i segur que va cometre errors, però es tractava d'una persona que, si mès no en la seva vessant pública, em transmetia bones vibracions.
Descansi en pau.
Entre tant, unes línies per recordar Vaclav Havel, mort avui desprès d'una llarga i cruel malaltia.
Va presidir Txecoeslovàquia amb prudència i inteligència, excercint un lideratge moral, en els temps turbulents de l'adveniment de la democràcia. Va tutel.lar amb seny l'exemplar procès d'escissió que va culminar amb els neixements de Txèquia i Eslovàquia.
Segur que no estava exempt de defectes i segur que va cometre errors, però es tractava d'una persona que, si mès no en la seva vessant pública, em transmetia bones vibracions.
Descansi en pau.
dissabte, 22 d’octubre del 2011
ETA plega
ETA ha anunciat el cessament definitiu de l'activitat armada. Ja era hora.
Ho ha fet responent al requeriment de la Conferència Internacional de Pau de Donosti, tot assumint, en la seva totalitat, la declaració que va cloure l'esmentada conferència.
L'endemà, l'anomenada esquerra abertzale va manifestar-se en idèntic sentit.
De totes les declaracions públiques subsegüents, la més sorprenent va ser la d'en Mariano Rajoy: moderada i assenyada, reconeixent la importància del moment. El candidat del PP estará tenint importantíssims problemes dins de casa seva, i els tindrà amb l'AVT i amb la caverna mediàtica (Jiménez Losantos ja treu foc pels caixals i parla de "altas dosis de cretinismo"). El desbocat Aznar sembla momentàniament desconcertat, probablement pel recolçament explícit de Tony Blair al procès, així com pel fet de que, a un mes de les generals, no sembla adequat titllar de cretí o de traïdor a Espanya i a les víctimes al seu candidat, el que deu contenir també d'altres intransigents il.lustres, com Mayor Oreja.
El moment actual és fonamental. Que els etarres no acabaran la seva activitat criminal personant-se, en fila índia, a la caserna d'Intxaurrondo, és evident. Que quan parlin de les víctimes es referiran a "totes les víctimes del conflicte", és un altra evidència. Que, quan parlin de violència, es referiran també a la violència de l'Estat, sembla clar. Que no anunciaran cap disolució o entrega d'armes sense establir una negociació sobre polítiques penitenciàries, eventuals amnistìes o modificacions legislatives que correixegin jurisprudències esviaixades, sembla absolutament lògic.
I què?
De veritat que hi ha gent que sembla no voler veure el final del terrorisme. Que apareix amb l'actitud de "se arrastra vd. a mis pies, reconoce que es malo malísimo, acepta que le meta un paquete carcelario de impresión, me cambia la dialéctica, deja de hablar de conflicto político y se me reconoce como vulgar delincuente, empieza a proclamar que las víctimas son sólo las de un lado y que las suyas eran alimañas que han tenido lo que se merecían, reconoce que le hemos derrotado policialmente, se humilla, se flagela y me acredita clínicamente la defunción de su autoestima. Hace todo lo anterior y más que le iré pidiendo sobre la marcha o, por el contrario, no le compro el planteamiento de cese de la acción armada y ya puede vd. seguir dándole al gatillo y a la bomba-lapa"
Un esquema d'aquesta naturalesa és perfectament comprensible en les víctimes del terrorisme. Tan comprensible com obviable. A les víctimes, tot el recolçament i el carinyo que calgui, que s'el mereixen, però ni la menor temptació populista d'actuar i pendre decisions a partir dels seus postulats. Insisteixo: ningú no voldria viure en un indret on la resposta social-punitiva la definíssin les víctmes dels crims. Aquest és un escenari superat fa segles, afortunadament per la pau i la cohesió socials.
ETA ha fet un pas que se li demanava desde feia molt de temps. No hi veig cap avantatge en ser mesquí en aquest moment.
Que la política penitenciària de l'Estat espanyol amb els presos etarres és de molt dubtosa legalitat i victimitza injustament les famílies dels condemnats, contribuïnt a una potencial radicalització d'aquest entorn immediat, és d'una evidència palmària. Doncs a l'Estat li pertoca corregir-ho. Al meu entendre, la racança de Zapatero en aquest tema, en el moment de la treva etarra trencada amb l'atemptat de la T-4, va ser un greu error i va ser la causa directa d'aquell fracàs.
Que la doctrina Parot, dictada pel Tribunal Suprem contravenint la reformatio in peius, hauria de ser tombada pel Tribunal Constitucional, sembla clar també, desde una perspectiva estrictament jurídica. El govern no hauria d'influir en el TC, però el Tribunal hauria de portar aquest tema al seu ple jurisdiccional ja mateix, i resoldre. Si opta pel manteniment de la doctrina (qualsevol cosa pot esperar-se del TC), la majoria parlamentària hauria de modificar l'article 78 del Codi Penal (bé, aquest article hauria de modificar-se sí o sí).
Que l'Arnaldo Otegui i els altres condemnats en la infumable sentència del cas Bateragune, han estat impulsors claus de l'actual possibilitat d'arribar a la fi de la violència terrorista, sembla també clar. La sentència condemnatòria no és ferma, així que els acusats estan complint la mesura cautelar de presó provisional. El Ministeri Fiscal hauria de recolçar la supressió de la mesura cautelar i modificar les seves conclusions, demanant l'absolució, quan el TS estudii el recurs.
Evidentment, esquinçada de vestidures i proclames de dignitat desde la caverna seran inevitables. Evidentment, sortides de to i retòrica antiga manaran desde els abertzales. L'Estat, però sobretot la ciutadania que vol de veritat que això s'acabi, que no vol més víctimes d'ara en endevant, no hauríem de fer gaire cas de tot aquest soroll.
Ho ha fet responent al requeriment de la Conferència Internacional de Pau de Donosti, tot assumint, en la seva totalitat, la declaració que va cloure l'esmentada conferència.
L'endemà, l'anomenada esquerra abertzale va manifestar-se en idèntic sentit.
De totes les declaracions públiques subsegüents, la més sorprenent va ser la d'en Mariano Rajoy: moderada i assenyada, reconeixent la importància del moment. El candidat del PP estará tenint importantíssims problemes dins de casa seva, i els tindrà amb l'AVT i amb la caverna mediàtica (Jiménez Losantos ja treu foc pels caixals i parla de "altas dosis de cretinismo"). El desbocat Aznar sembla momentàniament desconcertat, probablement pel recolçament explícit de Tony Blair al procès, així com pel fet de que, a un mes de les generals, no sembla adequat titllar de cretí o de traïdor a Espanya i a les víctimes al seu candidat, el que deu contenir també d'altres intransigents il.lustres, com Mayor Oreja.
El moment actual és fonamental. Que els etarres no acabaran la seva activitat criminal personant-se, en fila índia, a la caserna d'Intxaurrondo, és evident. Que quan parlin de les víctimes es referiran a "totes les víctimes del conflicte", és un altra evidència. Que, quan parlin de violència, es referiran també a la violència de l'Estat, sembla clar. Que no anunciaran cap disolució o entrega d'armes sense establir una negociació sobre polítiques penitenciàries, eventuals amnistìes o modificacions legislatives que correixegin jurisprudències esviaixades, sembla absolutament lògic.
I què?
De veritat que hi ha gent que sembla no voler veure el final del terrorisme. Que apareix amb l'actitud de "se arrastra vd. a mis pies, reconoce que es malo malísimo, acepta que le meta un paquete carcelario de impresión, me cambia la dialéctica, deja de hablar de conflicto político y se me reconoce como vulgar delincuente, empieza a proclamar que las víctimas son sólo las de un lado y que las suyas eran alimañas que han tenido lo que se merecían, reconoce que le hemos derrotado policialmente, se humilla, se flagela y me acredita clínicamente la defunción de su autoestima. Hace todo lo anterior y más que le iré pidiendo sobre la marcha o, por el contrario, no le compro el planteamiento de cese de la acción armada y ya puede vd. seguir dándole al gatillo y a la bomba-lapa"
Un esquema d'aquesta naturalesa és perfectament comprensible en les víctimes del terrorisme. Tan comprensible com obviable. A les víctimes, tot el recolçament i el carinyo que calgui, que s'el mereixen, però ni la menor temptació populista d'actuar i pendre decisions a partir dels seus postulats. Insisteixo: ningú no voldria viure en un indret on la resposta social-punitiva la definíssin les víctmes dels crims. Aquest és un escenari superat fa segles, afortunadament per la pau i la cohesió socials.
ETA ha fet un pas que se li demanava desde feia molt de temps. No hi veig cap avantatge en ser mesquí en aquest moment.
Que la política penitenciària de l'Estat espanyol amb els presos etarres és de molt dubtosa legalitat i victimitza injustament les famílies dels condemnats, contribuïnt a una potencial radicalització d'aquest entorn immediat, és d'una evidència palmària. Doncs a l'Estat li pertoca corregir-ho. Al meu entendre, la racança de Zapatero en aquest tema, en el moment de la treva etarra trencada amb l'atemptat de la T-4, va ser un greu error i va ser la causa directa d'aquell fracàs.
Que la doctrina Parot, dictada pel Tribunal Suprem contravenint la reformatio in peius, hauria de ser tombada pel Tribunal Constitucional, sembla clar també, desde una perspectiva estrictament jurídica. El govern no hauria d'influir en el TC, però el Tribunal hauria de portar aquest tema al seu ple jurisdiccional ja mateix, i resoldre. Si opta pel manteniment de la doctrina (qualsevol cosa pot esperar-se del TC), la majoria parlamentària hauria de modificar l'article 78 del Codi Penal (bé, aquest article hauria de modificar-se sí o sí).
Que l'Arnaldo Otegui i els altres condemnats en la infumable sentència del cas Bateragune, han estat impulsors claus de l'actual possibilitat d'arribar a la fi de la violència terrorista, sembla també clar. La sentència condemnatòria no és ferma, així que els acusats estan complint la mesura cautelar de presó provisional. El Ministeri Fiscal hauria de recolçar la supressió de la mesura cautelar i modificar les seves conclusions, demanant l'absolució, quan el TS estudii el recurs.
Evidentment, esquinçada de vestidures i proclames de dignitat desde la caverna seran inevitables. Evidentment, sortides de to i retòrica antiga manaran desde els abertzales. L'Estat, però sobretot la ciutadania que vol de veritat que això s'acabi, que no vol més víctimes d'ara en endevant, no hauríem de fer gaire cas de tot aquest soroll.
dimarts, 11 d’octubre del 2011
Duran i Lleida i Esteban González Pons
Les declaracions de Duran i Lleida en relació als subsidis agraris, referint-se implícitament a Andausia i Extremadura, no m'han agradat gens. Gens ni mica.
No calíen i, per sobre de tot, són extremadament simplistes.
Totes les enquestes sitúen Duran i Lleida com el polític més valorat a nivell estatal, però jo tinc la impressió de que, ja fa un temps, va aturar la seva progresió i va caure en un encorsetament i en una espiral descendent de la que, em sembla, difícilment es recuperarà. No em sembla, a hores d'ara, un polític mínimament il·lusionant.
Dit això, el que ja em va semblar de traca i mocador va ser la irrupció a la polèmica del portaveu popular Esteban González Pons. Investint-se d'un aire de dignitat impostada, va demanar, solemne, "a los nacionalistas y a los socialistas que dejen de intentar rascar votos, utilizando los prejuicios que unos pueblos de España puedan tener contra otros".
Prou. De veritat que ja n'hi ha prou.
D'una banda, un partit què és absolutament nacionalista (nacionalista espanyol, però nacionalista), hauria de començar a deixar d'utilitzar un terme que li és plenament aplicable de forma pejorativa.
Però, per sobre de tot, és sagnant i del·lirant que un partit què ha utilitzat Catalunya, durant anys i sense cap mena de vergonya, com un pim pam pum per guanyar vots a Guadalajara i a Albacete i a la resta dels molt nobles territoris peninsulars, s'atreveixi ara amb una formulació com la que ha verbalitzat el seu sots-president de comunicació.
És ben veritat allò de que la realitat sempre supera la ficció.
No calíen i, per sobre de tot, són extremadament simplistes.
Totes les enquestes sitúen Duran i Lleida com el polític més valorat a nivell estatal, però jo tinc la impressió de que, ja fa un temps, va aturar la seva progresió i va caure en un encorsetament i en una espiral descendent de la que, em sembla, difícilment es recuperarà. No em sembla, a hores d'ara, un polític mínimament il·lusionant.
Dit això, el que ja em va semblar de traca i mocador va ser la irrupció a la polèmica del portaveu popular Esteban González Pons. Investint-se d'un aire de dignitat impostada, va demanar, solemne, "a los nacionalistas y a los socialistas que dejen de intentar rascar votos, utilizando los prejuicios que unos pueblos de España puedan tener contra otros".
Prou. De veritat que ja n'hi ha prou.
D'una banda, un partit què és absolutament nacionalista (nacionalista espanyol, però nacionalista), hauria de començar a deixar d'utilitzar un terme que li és plenament aplicable de forma pejorativa.
Però, per sobre de tot, és sagnant i del·lirant que un partit què ha utilitzat Catalunya, durant anys i sense cap mena de vergonya, com un pim pam pum per guanyar vots a Guadalajara i a Albacete i a la resta dels molt nobles territoris peninsulars, s'atreveixi ara amb una formulació com la que ha verbalitzat el seu sots-president de comunicació.
És ben veritat allò de que la realitat sempre supera la ficció.
dissabte, 8 d’octubre del 2011
El PP anuncia que impondrá la cadena perpetua revisable si gana
Aquest és el titular d'una notícia apareguda a El Pais d'avui, dissabte 8 d'octubre de 2011.
Populisme punitiu?
I ara! Reflexió serena i exteriorització d'una anàlisi profunda de la política pública criminal.
(Un moment, què m'en vaig a vomitar i torno).
En fi. El pitjor de tot és que un nombre importantíssim de benintencionats ciutadans recolçaran la idea, convençuts de que es tracta d'una mesura necessària o adequada per contenir el crim.
El pitjor de tot és comprovar amb quina freqüència i amb quina desvergonya, els polítics, abusen de la desinformació i el desconeixement de la gent, els enganyen i els impulsen a recolçar polítiques que surten de la víscera i que no serviran de res, sinò és què aconsegueixen l'efecte contrari a l'anunciat.
Que Espanya és l'Estat més dur en matèria de repressió penal, d'entre tots els del nostre entorn immediat, és cosa sabuda per qualsevol que tingui un mínim d'interès científic en el tema.
Que Espanya és l'Estat, d'entre tots els del nostre entorn immediat, on el temps de compliment efectiu de les condemnes, l'anomenada taxa de penositat, és més elevat, és cosa sabuda per qualsevol que tingui un mínim d'interès científic en el tema.
Que l'increment de la represió penal, a partir de cert nivell d'exasperació punitiva, no té cap efecte en la contenció o la reducció del crim, és cosa sabuda per qualsevol que tingui un mínim d'interès científic en el tema.
Que la primacia de les polítiques criminals retributives i de prevenció especial (càstig i innocuació), per sobre de les polítiques criminals resocialitzadores i de prevenció general, aboca a un escenari d'increment de la criminalitat (conegut com l'efecte criminògen de les penes), és cosa sabuda per qualsevol que tingui un mínim d'interès científic en el tema.
Que el Codi Penal no és, ni de bon troç, l'eina més efectiva sobre la que pivotar les polítiques de contenció del crim, és cosa sabuda per qualsevol que tingui un mínim d'interès científic en el tema.
El que pasa és què l'interès del Partit Popular en aquestes qüestions no és científic, sinó exclusivament electoral, ideològic i visceral.
És possible una anàlisi empírica i racional en matèria criminal per part d'un partit que col·loca d'assessor en temes penals al pare d'una nena abusada sexualment i assassinada, que no té cap mèrit en el camp del dret o en el de la criminologia? Pot esperar-se d'una persona en aquesta situació, un mínim de racionalitat i de seny o, pel contrari, sembla lògic i admisible obtenir tones d'emoció, odi i ofuscació intel·lectual?
En fi. Orwell, Huxley i companyia. S'acosta, s'acosta. S'acosten (perquè guanyaran amb majoria absoluta i ens endinsaran encara més en les polítiques penals securitàries, perquè un dia ens llevarem i no donarem crèdit a la situació en que ens trobem).
John Rawls. Hem de tornar a la pal·lestra la seva teoria de la Justícia i allò del vel de la ignorància. M'ho apunto (tot i que és clamar en el desert).
Populisme punitiu?
I ara! Reflexió serena i exteriorització d'una anàlisi profunda de la política pública criminal.
(Un moment, què m'en vaig a vomitar i torno).
En fi. El pitjor de tot és que un nombre importantíssim de benintencionats ciutadans recolçaran la idea, convençuts de que es tracta d'una mesura necessària o adequada per contenir el crim.
El pitjor de tot és comprovar amb quina freqüència i amb quina desvergonya, els polítics, abusen de la desinformació i el desconeixement de la gent, els enganyen i els impulsen a recolçar polítiques que surten de la víscera i que no serviran de res, sinò és què aconsegueixen l'efecte contrari a l'anunciat.
Que Espanya és l'Estat més dur en matèria de repressió penal, d'entre tots els del nostre entorn immediat, és cosa sabuda per qualsevol que tingui un mínim d'interès científic en el tema.
Que Espanya és l'Estat, d'entre tots els del nostre entorn immediat, on el temps de compliment efectiu de les condemnes, l'anomenada taxa de penositat, és més elevat, és cosa sabuda per qualsevol que tingui un mínim d'interès científic en el tema.
Que l'increment de la represió penal, a partir de cert nivell d'exasperació punitiva, no té cap efecte en la contenció o la reducció del crim, és cosa sabuda per qualsevol que tingui un mínim d'interès científic en el tema.
Que la primacia de les polítiques criminals retributives i de prevenció especial (càstig i innocuació), per sobre de les polítiques criminals resocialitzadores i de prevenció general, aboca a un escenari d'increment de la criminalitat (conegut com l'efecte criminògen de les penes), és cosa sabuda per qualsevol que tingui un mínim d'interès científic en el tema.
Que el Codi Penal no és, ni de bon troç, l'eina més efectiva sobre la que pivotar les polítiques de contenció del crim, és cosa sabuda per qualsevol que tingui un mínim d'interès científic en el tema.
El que pasa és què l'interès del Partit Popular en aquestes qüestions no és científic, sinó exclusivament electoral, ideològic i visceral.
És possible una anàlisi empírica i racional en matèria criminal per part d'un partit que col·loca d'assessor en temes penals al pare d'una nena abusada sexualment i assassinada, que no té cap mèrit en el camp del dret o en el de la criminologia? Pot esperar-se d'una persona en aquesta situació, un mínim de racionalitat i de seny o, pel contrari, sembla lògic i admisible obtenir tones d'emoció, odi i ofuscació intel·lectual?
En fi. Orwell, Huxley i companyia. S'acosta, s'acosta. S'acosten (perquè guanyaran amb majoria absoluta i ens endinsaran encara més en les polítiques penals securitàries, perquè un dia ens llevarem i no donarem crèdit a la situació en que ens trobem).
John Rawls. Hem de tornar a la pal·lestra la seva teoria de la Justícia i allò del vel de la ignorància. M'ho apunto (tot i que és clamar en el desert).
dissabte, 24 de setembre del 2011
A propòsit de la Sentència de l'Audiència Nacional en el cas Bateragune
Uf.
Tot just he finalitzat la lectura íntegra de la Sentència de l'Audiència Nacional que ha condemnat a 10 anys de presó els líders abertzales Arnaldo Otegui i Díez Usabiaga, i a 8 anys de presó els processats Miren Zabaleta, Arkaitz Rodríguez i Sonia Jacinto.
Anticipo que no tindrè el valor suficient per escriure tot el que penso.
Però dirè algunes coses. Com a preàmbul, afirmo que em repugna la violència, tota mena de violència. La violència etarra, per suposat, em repugna. La violència institucional que resulta de l'arbitrarietat dels poders públics, també em repugna. Molt, moltíssim.
Afirmo, tanmateix, que no em guia cap mena de simpatia especial vers el moviment abertzale. Que m'és indiferent, als efectes de les opinions que tot seguit exposaré, si aquesta sentència beneficia o perjudica la consecució de la pau al Pais Basc, si és políticament convenient o inconvenient, si té a veure amb les eleccions o no.
També m'és igual si l'Arnaldo Otegui és un dirigent d'ETA. Tot això, que sembla connectat amb la Sentència que motiva aquest post, desde una perspectiva estrictament jurídica (què és la que m'interessa), en realitat no guarda cap mena de relació amb la meva crítica a la Sentència.
Entrant al detall, el primer que voldria dir és que, per aquells que estimem genuïnament el Dret, que volem creure en els seus principis bàsics, que ens emocionem amb un cert frikisme quan ens endinsem en la seva doctrina, quan provem d'imbuïrnos dels seus aspectes filosòfics i quan considerem la necessitat imperativa de respectar l'esperit que informa la Llei, per tots aquests, que som molts, conservadors o progressistes, advocats o jutges, alts o baixos, per tots aquests, aquesta sentència produeix, sense matisos, sense possibilitat de raonaments alternatius vàlids que, ni remotament, puguin justificar-la, produeix una pena i una tristesa infinites.
És la mort del Dret. És la perversió més descarada del principi de legalitat penal perpetrada ilie tempore. És un m'aixugo-el-cul amb l'in dubio pro reo. És un primer decidim la condemna i desprès cerquem els arguments. És la plasmació escrita de que per sustentar els arguments predeterminats no calen proves, quina cosa més molesta. És la prostitució dels principis jurisprudencials que permeten convertir una multiplicitat d'indicis o un únic indici molt i molt qualificat en elements de càrrec suficients per motivar una condemna.
La lectura de la Sentència m'ha produït un gran neguit. Confio en què no s'extengui el criteri que la sustenta perquè, si així fós, estaríem tots, però tots tots (Madres Teresas de Calcuta incloses), perduts. La simple sospita o creença del jutjador, i la simple voluntat de condemnar seran suficients. Es tracta d'una resolució judicial que no exterioritza cap mena de relació lògica entre el relat dels fets, la fonamentació jurídica i la decisió. Està plena de contingut polític, i ja en els antecedents predetermina la decisió quan, sense solució de continuiat, passa a qualificar repetidament els processats de membres o dirigents d'ETA.
La Sentència afirma sense embuts que no existeix ni una sóla prova directa de la pertanyença dels ara condemnats a ETA. Això sí, com condmenar s'ha de condemnar, farem un triple salt mortal amb doble tirabuixò i la sustentarem en indicis, que el Tribunal Suprem i el Tribunal Constitucional ja ens han explicat que, a partir d'indicis, podem destruïr vàlidament la pressumció d'innocència. El salt mortal i els tirabuixons no són pel fet de sustentar la condemna en indicis, aspecte aquest lícit, ja que els indicis sovint apareixen com els elements clau que permeten fonamentar vàlidament una condemna, a partir d'infèrencies lògiques difícilment contestables, sinó guarden relació amb la naturalesa dels concrets indicis a que es refereix la Sentència.
De quins indicis parlem? Veiem-los.
El Tribunal es refereix a un total de cinc situacions o actuacions que seríen suficients per destruïr la pressumció d'innocència i sustentar la condemna:
(1) Els acusats s'havíen reunit entre ells a la seu de LAB, a Sant Sebastià, en quatre ocasions, malgrat no eren membres afiliats al sindicat (!!!) i no s'exteníen actes de les reunions (!!!).
Qualsevol persona amb una mica d'objectivitat i seny, que hagi superat el nivell de pàrvuls, veurà de seguida que això, per més que es vulgui connectar amb altres suposats indicis que anirem examinant, d'indici de delicte, no en té res de res.
D'entrada, planteja una referència circular patètica: acreditaria l'activitat delictiva d'A el fet de que es reuneixi amb B i C. L'activitat delictiva de B quedaria comprovada perquè s'ha reunit amb A i C. La de C pel fet de trobar-se amb A i B. Sin comentarios.
En segon terme, on suposa el Tribunal que s'han de reunir uns independentistes bascos d'esquerres? A la seu de la Falange Española y de las JONS? A casa de la Il·lustríssima Magistrada Ángela Murillo? S'ha decretat alguna mena d'estat d'excepció que prohibeixi el dret de reunió i jo no m'he enterat? Van ocupar la seu del sindicat sense permís, ja que no eren afiliats? Es va vulnerar alguna ordre d'allunyament de la seu de LAB? Ha existit una vulneració dels estatuts de LAB penalment rellevant?
Uh. Uh. Bascos que es reuneixen amb bascos. I amb qui pensen els Magistrats que es reuneix la gent? Especialment amb qui té coses en comú. Entenc que algú pugui sorprendre's amb l'afirmació, però jo diria que un independentista basc d'esquerres, que milita activament en defensa de les seves idees, amb qui té més coses en comú és amb un altre independentista basc d'esquerres. Desprès, podríem fer subgrups entre aquells que simpatitzen amb l'Atlètic i els de la Real, o entre els fans de José Tomás i els entusiastes dels sanfermines. El fet de que es reuneixin implica que siguin dirigents d'ETA o que estiguin delinquint o és indici de qualsevol d'aquestes coses? No way.
I no aixecàven actes! Habráse visto. Descartat el delicte de no aixecament d'actes (que no localitzo al Codi Penal), el fet de que no es redactèssin no volia dir un altra cosa de que volíen ocultar malèvolament el contingut de les reunions, perquè ¿de que podíen parlar en aquestes reunions sinó de fets delictius relacionats amb la seva pertanyença a ETA? Novament, la conclusió es confòn amb la premisa.
(2) Els processats es van desplaçar a França en dos ocasions. Alguns el 30 d'abril i uns altres el 21 de juliol de 2009.
França. Unió Europea. Espai Shengen. A pocs kilòmetres de les seves residències.
La Sentència no dona un sól nom de les persones amb les que es van entrevistar a França. De fet Otegui i Díez van afirmar que van reunir-se amb Jokin Etxebarria, antic membre de Batasuna i que no està imputat en cap sumari.
El propi Etxebarria va declarar que així va ser, però l'Audiència ho despatxa afirmant que "Al juicio acudieron varios testigos, que relataron sus relaciones con el acusado de que se trata, vinculadas a los hechos que se juzgan; personas con claro perfil abertzale y que mantienen relaciones de amistad o de afinidad ideológica con el acusado proponente; circunstancias que originan lógicas dudas acerca de la credibilidad de sus manifestaciones".
Les proves de descàrrec no ténen cap validesa pel Tribunal (proves? quina molèstia). És clar, són bascos independentistes i d'esquerres, molts d'ells barbuts i uns altres dimoníacs en les seves idees, ¿com s'han de tenir en compte les seves declaracions? En canvi, sense que als informes de la policia que seguia Otegui aparegui ni un sól nom, ni l'esment a cap persona que puguès vincular-se a ETA, la Sentència conclou que, indubtablement, aquests dos viatges a França van ser per entrevistar-se amb dirigents d'ETA i recavar instruccions. Això s'afirma a la Sentència (arbitrària, gratuitament) malgrat es reconeix que no se sap amb qui es van entrevistar, a on, el concret contingut de les converses. Això sí. Eren bascos. D'esquerres. Independentistes. La Guàrdia Civil els hi va perdre la pista a França i va recuperar-la passat un temps. Això va ser degut a les mesures de seguretat adoptades pels vigilats, segons afirmen els Magistrats. De tot això, el sil·logisme judicial dedueix que els processats es van entrevistar amb ETA per rebre instruccions. Sin comentarios.
(3) Segons el Tribunal, existeix relació de "causa-efecte" (?) entre els documents d'ETA i els que s'el·laboren públicament i com a medi d'acció política per part de l'esquerra abertzale.
És a dir, com l'esquerra abertzale està afirmant, pública i reiteradament, que la lluita armada no és el camí (Otegui fà temps que ho diu, va afirmar-ho repetides vegades al judici, Bildu ha condemnat explícitament la violència als seus estatuts, etc.), i s'han incautat documents d'ETA que afirmen que, estratègicament, a la banda armada li convé donar un pas enrrera en les seves accions terroristes per tal de que cualli l'acció política, ara resulta que aquest posicionament dels independentistes "no terroristes" és nomès el cumpliment d'una ordre directa d'ETA. No és una decisió lliure i sensata, és una ordre directa d'ETA que respòn a un pla malèfic.
Amb aquest del·lirant argument, a Euskadi és ara molt més segur, desde el punt de vista penològic, enaltir o justificar públicament els actes terroristes, que plantejar la necessitat d'acabar amb les accions violentes. En el primer cas, s'et pot condemnar a la pena de fins a dos anys de presó per apol·logia del terrorisme. En el segon cas, has proporcionat un indici indubtable de que ets membre d'ETA, perquè ara ETA està dient que li convè donar un pas enrrera en la lluita armada i, si ets basc, viatges a França i et reuneixes a la seu de LAB, estàs rebent instruccions d'ETA quan rebutges la violència, i et condemnaràn, com acaba de suceïr, a deu anys de presó. Sr. Otegui, la seva defensa lletrada el va assessorar malament: al judici no li convenia dir que repudiava la violència. Ver (leer) para creer.
(4) ETA i l'esquerra abertzale utilitzen idèntica terminologia.
Ahí va la hóstia!, que diria el Patxi dels acudits. Pregunteu-li al profà en Dret si no és una realitat que, per ell, tots els advocats redactem utilitzant el mateix argot, o si la terminologia que utilitzen els Jutges no és quasi sempre idèntica o si els futbolistes no són recurrents en els seus arguments i expressions (superat ja, afortunadament, aquell nivell de "el fútbol es asín"). "El indicio" en qüestió no mereix més comentaris.
(5) Els acusats no s'han distanciat "palmariamente" de les tesis d'ETA. Al contrari, "renyen" o "retreuen" a l'Estat (als seus òrgans constitucionals!), la situació existent, en la què es pretèn acabar policialment amb la banda terrorista enlloc de reprendre un procès de diàleg i negociació "tantas veces roto".
Aquest darrer "indici" és ja de traca i mocador. Ja tornem a ser-hi en el tema de la condemna explícita davant dels atemptats d'ETA i amb la qüestió de si al darrera del terrorisme etarra hi ha un conflicte polític o estrictament delinqüencial.
Jo condemno qualsevol atemptat. I els torno a condemnar. Però no per això em considero legitimat per exigir-li a ningú que, activament, realitzi cap mena de manifestació en cap sentit.
Deixant de banda que l'Otegui i companyia porten temps parlant de la necessitat d'acabar amb els atemptats, i de què han explicitat que les accions terroristes són incompatibles amb la generació d'un marc que els hi permeti avançar en la consecució dels seus (legítims) interessos polítics, per més que em miro i remiro el Codi Penal soc incapaç de localitzar l'article que regula el delicte de "no condena pública y explícita de actos terroristes".
Per penalitzar una omisió la cosa ha d'estar molt però molt descrita, molt "tipificada", en termes de dret penal. L'omisió del deure de socors, l'omisió del deure de protecció per part de qui actua com a garant dels drets d'un tercer (per exemple, d'un fill menor) etcètera (però molt pocs etcèteres), són conductes que el dret penal reproba i castiga explícitament. L'absència de crítica davant d'un atemptat terrorista, no apareix regulada com una conducta punible.
I un segon pecat, indici incontestable de la dependència orgànica dels processats a la direcció d'ETA: la petició d'una negociació per superar el conflicte basc. Pecat mortal. Jo quasi quasi estic sentint la por quan, també, afirmo que aquest tipus de problema requereix d'un final polític. Això sense perjudici de les actuacions de la policia i dels jutges, que han de perseguir els delictes, tota mena de delictes. Però, ademès i per sobre de tot, algún dia serà necessari alguna mena de negociació política. Ho sabia el Felipe González, ho sabia l'Aznar, ho sabia el Zapatero, ho sap tothom amb dos dits de front, malgrat es negui tot sovint en declaracions públiques trufades d'estratègia electoral.
Senyors legisladors: si així ho volen, deixin de banda hipocresíes i tipifiquin penalment l'acció consistent en "la omisión del deber de rechazar y reprobar públicamente los atentados terroristas cuando la autoridad, gubernativa o judicial, haya requerido al sujeto a tal efecto". Deixin de banda hipocresíes i tipifiquin "cualquier manifestación, pública o privada, que se exprese en el sentido de pretender la segregación, separación, autodeterminación o independencia, de una parte del territorio nacional, único e indivisible que, como es sabido, conforma una unidad de destino en lo universal. Arriba España".
Però mentre això no passi, senyors Il·lustres Magistrats, apliquin la Llei i, si us plau, ho fan tenint en compte els principis de legalitat penal que, atenent a la constatació de que ja els han oblidat (aquesta constatació basada en prova directa i no en simples indicis), passo a posar per escrit, de formma sintètica i a nivell de Dret Penal I. Els elements bàsics del principi de legalitat penal son:
1. La garantia criminal,“nullum crimen sine lege” (“lex scripta”)
2. La garantia penal, “nulla poena sine lege” (“lex scripta”)
3. La garantia jurisdiccional (tutela judicial efectiva i dret al jutge natural predeterminat per la llei, art. 24 CE)
4. La llei ha de descriure el supòsit de fet com a infractor de l’ordenament (“lex certa”)
5. Prohibició de l’analogia contra el reu o “in malam partem” (“lex stricta”)
6. Prohibició d’aplicació retroactiva de les lleis penals (“lex praevia”)
7. Pressumció d’inocència
8. En cas de dubte, no es pot condemnar (“in dubio pro reo”)
9. Principi d’intervenció mínima i d’última ratio del dret penal
En el fons, estic segur que els Il·lustríssims Magistrats adscrits a la Sala del Penal de l'Audiència Nacional, Secció 4ª, Ángela Murillo Bordallo (President), Teresa Palacios Criado i Juan Francisco Martel Rivero (Ponent), algún dia van estimar el Dret. Vull creure-ho.
Estic segur de què, en un passat probablement remot, van vibrar llegint Hans Kelsen, Austin o Herbert Hart, capbussant-se en l'imperatiu moral de Kant. Inclús podria ser que amb Habermas o Bauman (això ja sembla massa demanar). Amb Dworkin, Raz, Bobbio, Nino, Rawls, Ross, Ferrajoli (no sé jo si amb Ferrajoli també, massa tabarra amb això de la legalitat penal, potser excessivament garantista pel seu gust o la seva genètica). Amb Klaus Roxin. Amb Zaffaroni (no, amb Zaffaroni no).
Amb Rosseau, amb Mill, Bentham, Hobbes, David Hume, John Locke, amb Grotius. Potser també (avui estic generòs, amb Tocqueville i David Thureau).
Amb el corpus iuris iustinianeum (el corpus iuris civilis), amb el Digest d'Ulpià i amb Papinià, amb allò de la traditio brevi manu i amb allò de les res mancipi i les res no mancipi.
Segur que algún dia, ja llunyà, van estimar el Dret, s'en van enamorar. De les seves bases, dels seus principis, de la seva filosofia.
Ja no. No longer. Kaputt. Un dia, no sé quan, van aixecar-se, dutxa ràpida i esmorzar. Van arribar a la feina i van decidir que el fin justifica los medios (sempre que el fin sigui el seu, és clar). Van decidir que això del Dret i els seus principis s'havíen, es podíen subordinar a la cojuntura. Van decidir que les seves carreres professionals eren més importants que els propis principis. Van mimetitzar-se amb l'ambient de cacera i amb el no me va usted a venir ahora con la tontería de las garantías, que ya estamos muy curtidos, ¿no le parece?. No sé ni quan, ni com. El que sé (en tinc prova directa i no indiciària), és que va passar.
Parlo de Dret. No de política. A aquests efectes, m'és indiferent si l'Otegui i els altres condemnats són dirigents d'ETA o no ho són. Del que n'estic segur és de que una Sentència com aqesta és infinitament més corrosiva per l'Estat de Dret i de llibertats (si és que aquesta cosa existeix), que 50 dirigents d'ETA circulant pels carrers. Del que n'estic segur és de que condemnar algú, ni més ni menys que a 10 anys de presó, pel simple fet de que els jutjadors, sense prova i forçant al màxim la lírica i la retòrica per convertir en indicis concluents, situacions i actuacions que d'indicis no ténen ni mig és, com a mínim i sent generòs i tractant d'evitar expressions amb rellevància penal, un exercici de cinisme, un dolorós sarcasme i un atac a la línia de flotació del Dret.
A l'Otegui i als altres condemnats nomès els hi queda una esperança. Amb als mateixos fets provats, sense posar ni treure ni una coma de les actuacions, el Tribunal Suprem (o el Constitucional, en el seu cas), els absoldrà si aquells que hagin d'emetre el nou veredicte s'estimen, de veritat, el Dret. Nomès cal això. Nomès cal que els nous jutjadors estimin el Dret, n'estiguin enamorats de tot cor.
Entretant, romandran a presó de forma provisional i, d'aquí uns anys, guanyada l'absolució, sortiran al carrer. Però, excepte que es revoqui la mesura cautelar de presó provisional que l'Audiència Nacional ha tingut a bé imposar, seguiran tancats.
Als Il·lustres Magistrats això no els hi treu la son, perquè saben, de veritat saben, que els condemnats formen part d'ETA, encara que no existeixi ni una sóla prova o indici que realment tingui virtualitat real per destruïr la pressumció d'innocència.
L'altre dia, mentre esperàvem per concloure una diligència judicial que es complicava, vaig comentar el tema amb un company de professió que, ademès, és professor de Dret. "Ah no, trànquil, va dir-me amb autoritat, allò és l'Audiència Nacional i és tema de terrorisme. Allò és un altra cosa".
Efectivament, vaig pensar. És una mostra de llibre del recurrent Dret Penal de l'enemic. No puc estar-me de reproduïr un fragment d'una Sentència dels Lords britànics, emesa per Lord Hoffman a propòsit de la Llei Antiterrorista britànica, la legalitat de la qual era discutida per l'Alt Tribunal:
"Naturalment, el govern té el deure de protegir la vida i els béns dels ciutadans. Però aquest és un deure que l'incumbeix en tot moment i que està obligat a complir sense destruïr les nostres llibertats constitucionals. [...] La real amenaça per la vida de la Nació, en el sentit d'un poble vivint conforme les seves lleis i valors tradicionals, no prové del terrorisme, sinó de lleis com aquestes. Aquesta és la vertadera mesura del que el terrorisme pot arribar a conseguir. El Parlament ha de decidir si li atorga al terrorisme aquesta mena de victòria"
(Opinions of The Lords of Appeal on thursday 16 December 2004, paràgrafs 95 i 97, citat per E. Raúl Zaffaroni a "El enemigo en el derecho penal", Ed. Dykinson, Madrid 2006).
Aquesta Sentència, pervertint tota mena de garantíes fonamentals, és la mena de victòria de la que, sàbiament, parlava Lord Hoffman.
Tot just he finalitzat la lectura íntegra de la Sentència de l'Audiència Nacional que ha condemnat a 10 anys de presó els líders abertzales Arnaldo Otegui i Díez Usabiaga, i a 8 anys de presó els processats Miren Zabaleta, Arkaitz Rodríguez i Sonia Jacinto.
Anticipo que no tindrè el valor suficient per escriure tot el que penso.
Però dirè algunes coses. Com a preàmbul, afirmo que em repugna la violència, tota mena de violència. La violència etarra, per suposat, em repugna. La violència institucional que resulta de l'arbitrarietat dels poders públics, també em repugna. Molt, moltíssim.
Afirmo, tanmateix, que no em guia cap mena de simpatia especial vers el moviment abertzale. Que m'és indiferent, als efectes de les opinions que tot seguit exposaré, si aquesta sentència beneficia o perjudica la consecució de la pau al Pais Basc, si és políticament convenient o inconvenient, si té a veure amb les eleccions o no.
També m'és igual si l'Arnaldo Otegui és un dirigent d'ETA. Tot això, que sembla connectat amb la Sentència que motiva aquest post, desde una perspectiva estrictament jurídica (què és la que m'interessa), en realitat no guarda cap mena de relació amb la meva crítica a la Sentència.
Entrant al detall, el primer que voldria dir és que, per aquells que estimem genuïnament el Dret, que volem creure en els seus principis bàsics, que ens emocionem amb un cert frikisme quan ens endinsem en la seva doctrina, quan provem d'imbuïrnos dels seus aspectes filosòfics i quan considerem la necessitat imperativa de respectar l'esperit que informa la Llei, per tots aquests, que som molts, conservadors o progressistes, advocats o jutges, alts o baixos, per tots aquests, aquesta sentència produeix, sense matisos, sense possibilitat de raonaments alternatius vàlids que, ni remotament, puguin justificar-la, produeix una pena i una tristesa infinites.
És la mort del Dret. És la perversió més descarada del principi de legalitat penal perpetrada ilie tempore. És un m'aixugo-el-cul amb l'in dubio pro reo. És un primer decidim la condemna i desprès cerquem els arguments. És la plasmació escrita de que per sustentar els arguments predeterminats no calen proves, quina cosa més molesta. És la prostitució dels principis jurisprudencials que permeten convertir una multiplicitat d'indicis o un únic indici molt i molt qualificat en elements de càrrec suficients per motivar una condemna.
La lectura de la Sentència m'ha produït un gran neguit. Confio en què no s'extengui el criteri que la sustenta perquè, si així fós, estaríem tots, però tots tots (Madres Teresas de Calcuta incloses), perduts. La simple sospita o creença del jutjador, i la simple voluntat de condemnar seran suficients. Es tracta d'una resolució judicial que no exterioritza cap mena de relació lògica entre el relat dels fets, la fonamentació jurídica i la decisió. Està plena de contingut polític, i ja en els antecedents predetermina la decisió quan, sense solució de continuiat, passa a qualificar repetidament els processats de membres o dirigents d'ETA.
La Sentència afirma sense embuts que no existeix ni una sóla prova directa de la pertanyença dels ara condemnats a ETA. Això sí, com condmenar s'ha de condemnar, farem un triple salt mortal amb doble tirabuixò i la sustentarem en indicis, que el Tribunal Suprem i el Tribunal Constitucional ja ens han explicat que, a partir d'indicis, podem destruïr vàlidament la pressumció d'innocència. El salt mortal i els tirabuixons no són pel fet de sustentar la condemna en indicis, aspecte aquest lícit, ja que els indicis sovint apareixen com els elements clau que permeten fonamentar vàlidament una condemna, a partir d'infèrencies lògiques difícilment contestables, sinó guarden relació amb la naturalesa dels concrets indicis a que es refereix la Sentència.
De quins indicis parlem? Veiem-los.
El Tribunal es refereix a un total de cinc situacions o actuacions que seríen suficients per destruïr la pressumció d'innocència i sustentar la condemna:
(1) Els acusats s'havíen reunit entre ells a la seu de LAB, a Sant Sebastià, en quatre ocasions, malgrat no eren membres afiliats al sindicat (!!!) i no s'exteníen actes de les reunions (!!!).
Qualsevol persona amb una mica d'objectivitat i seny, que hagi superat el nivell de pàrvuls, veurà de seguida que això, per més que es vulgui connectar amb altres suposats indicis que anirem examinant, d'indici de delicte, no en té res de res.
D'entrada, planteja una referència circular patètica: acreditaria l'activitat delictiva d'A el fet de que es reuneixi amb B i C. L'activitat delictiva de B quedaria comprovada perquè s'ha reunit amb A i C. La de C pel fet de trobar-se amb A i B. Sin comentarios.
En segon terme, on suposa el Tribunal que s'han de reunir uns independentistes bascos d'esquerres? A la seu de la Falange Española y de las JONS? A casa de la Il·lustríssima Magistrada Ángela Murillo? S'ha decretat alguna mena d'estat d'excepció que prohibeixi el dret de reunió i jo no m'he enterat? Van ocupar la seu del sindicat sense permís, ja que no eren afiliats? Es va vulnerar alguna ordre d'allunyament de la seu de LAB? Ha existit una vulneració dels estatuts de LAB penalment rellevant?
Uh. Uh. Bascos que es reuneixen amb bascos. I amb qui pensen els Magistrats que es reuneix la gent? Especialment amb qui té coses en comú. Entenc que algú pugui sorprendre's amb l'afirmació, però jo diria que un independentista basc d'esquerres, que milita activament en defensa de les seves idees, amb qui té més coses en comú és amb un altre independentista basc d'esquerres. Desprès, podríem fer subgrups entre aquells que simpatitzen amb l'Atlètic i els de la Real, o entre els fans de José Tomás i els entusiastes dels sanfermines. El fet de que es reuneixin implica que siguin dirigents d'ETA o que estiguin delinquint o és indici de qualsevol d'aquestes coses? No way.
I no aixecàven actes! Habráse visto. Descartat el delicte de no aixecament d'actes (que no localitzo al Codi Penal), el fet de que no es redactèssin no volia dir un altra cosa de que volíen ocultar malèvolament el contingut de les reunions, perquè ¿de que podíen parlar en aquestes reunions sinó de fets delictius relacionats amb la seva pertanyença a ETA? Novament, la conclusió es confòn amb la premisa.
(2) Els processats es van desplaçar a França en dos ocasions. Alguns el 30 d'abril i uns altres el 21 de juliol de 2009.
França. Unió Europea. Espai Shengen. A pocs kilòmetres de les seves residències.
La Sentència no dona un sól nom de les persones amb les que es van entrevistar a França. De fet Otegui i Díez van afirmar que van reunir-se amb Jokin Etxebarria, antic membre de Batasuna i que no està imputat en cap sumari.
El propi Etxebarria va declarar que així va ser, però l'Audiència ho despatxa afirmant que "Al juicio acudieron varios testigos, que relataron sus relaciones con el acusado de que se trata, vinculadas a los hechos que se juzgan; personas con claro perfil abertzale y que mantienen relaciones de amistad o de afinidad ideológica con el acusado proponente; circunstancias que originan lógicas dudas acerca de la credibilidad de sus manifestaciones".
Les proves de descàrrec no ténen cap validesa pel Tribunal (proves? quina molèstia). És clar, són bascos independentistes i d'esquerres, molts d'ells barbuts i uns altres dimoníacs en les seves idees, ¿com s'han de tenir en compte les seves declaracions? En canvi, sense que als informes de la policia que seguia Otegui aparegui ni un sól nom, ni l'esment a cap persona que puguès vincular-se a ETA, la Sentència conclou que, indubtablement, aquests dos viatges a França van ser per entrevistar-se amb dirigents d'ETA i recavar instruccions. Això s'afirma a la Sentència (arbitrària, gratuitament) malgrat es reconeix que no se sap amb qui es van entrevistar, a on, el concret contingut de les converses. Això sí. Eren bascos. D'esquerres. Independentistes. La Guàrdia Civil els hi va perdre la pista a França i va recuperar-la passat un temps. Això va ser degut a les mesures de seguretat adoptades pels vigilats, segons afirmen els Magistrats. De tot això, el sil·logisme judicial dedueix que els processats es van entrevistar amb ETA per rebre instruccions. Sin comentarios.
(3) Segons el Tribunal, existeix relació de "causa-efecte" (?) entre els documents d'ETA i els que s'el·laboren públicament i com a medi d'acció política per part de l'esquerra abertzale.
És a dir, com l'esquerra abertzale està afirmant, pública i reiteradament, que la lluita armada no és el camí (Otegui fà temps que ho diu, va afirmar-ho repetides vegades al judici, Bildu ha condemnat explícitament la violència als seus estatuts, etc.), i s'han incautat documents d'ETA que afirmen que, estratègicament, a la banda armada li convé donar un pas enrrera en les seves accions terroristes per tal de que cualli l'acció política, ara resulta que aquest posicionament dels independentistes "no terroristes" és nomès el cumpliment d'una ordre directa d'ETA. No és una decisió lliure i sensata, és una ordre directa d'ETA que respòn a un pla malèfic.
Amb aquest del·lirant argument, a Euskadi és ara molt més segur, desde el punt de vista penològic, enaltir o justificar públicament els actes terroristes, que plantejar la necessitat d'acabar amb les accions violentes. En el primer cas, s'et pot condemnar a la pena de fins a dos anys de presó per apol·logia del terrorisme. En el segon cas, has proporcionat un indici indubtable de que ets membre d'ETA, perquè ara ETA està dient que li convè donar un pas enrrera en la lluita armada i, si ets basc, viatges a França i et reuneixes a la seu de LAB, estàs rebent instruccions d'ETA quan rebutges la violència, i et condemnaràn, com acaba de suceïr, a deu anys de presó. Sr. Otegui, la seva defensa lletrada el va assessorar malament: al judici no li convenia dir que repudiava la violència. Ver (leer) para creer.
(4) ETA i l'esquerra abertzale utilitzen idèntica terminologia.
Ahí va la hóstia!, que diria el Patxi dels acudits. Pregunteu-li al profà en Dret si no és una realitat que, per ell, tots els advocats redactem utilitzant el mateix argot, o si la terminologia que utilitzen els Jutges no és quasi sempre idèntica o si els futbolistes no són recurrents en els seus arguments i expressions (superat ja, afortunadament, aquell nivell de "el fútbol es asín"). "El indicio" en qüestió no mereix més comentaris.
(5) Els acusats no s'han distanciat "palmariamente" de les tesis d'ETA. Al contrari, "renyen" o "retreuen" a l'Estat (als seus òrgans constitucionals!), la situació existent, en la què es pretèn acabar policialment amb la banda terrorista enlloc de reprendre un procès de diàleg i negociació "tantas veces roto".
Aquest darrer "indici" és ja de traca i mocador. Ja tornem a ser-hi en el tema de la condemna explícita davant dels atemptats d'ETA i amb la qüestió de si al darrera del terrorisme etarra hi ha un conflicte polític o estrictament delinqüencial.
Jo condemno qualsevol atemptat. I els torno a condemnar. Però no per això em considero legitimat per exigir-li a ningú que, activament, realitzi cap mena de manifestació en cap sentit.
Deixant de banda que l'Otegui i companyia porten temps parlant de la necessitat d'acabar amb els atemptats, i de què han explicitat que les accions terroristes són incompatibles amb la generació d'un marc que els hi permeti avançar en la consecució dels seus (legítims) interessos polítics, per més que em miro i remiro el Codi Penal soc incapaç de localitzar l'article que regula el delicte de "no condena pública y explícita de actos terroristes".
Per penalitzar una omisió la cosa ha d'estar molt però molt descrita, molt "tipificada", en termes de dret penal. L'omisió del deure de socors, l'omisió del deure de protecció per part de qui actua com a garant dels drets d'un tercer (per exemple, d'un fill menor) etcètera (però molt pocs etcèteres), són conductes que el dret penal reproba i castiga explícitament. L'absència de crítica davant d'un atemptat terrorista, no apareix regulada com una conducta punible.
I un segon pecat, indici incontestable de la dependència orgànica dels processats a la direcció d'ETA: la petició d'una negociació per superar el conflicte basc. Pecat mortal. Jo quasi quasi estic sentint la por quan, també, afirmo que aquest tipus de problema requereix d'un final polític. Això sense perjudici de les actuacions de la policia i dels jutges, que han de perseguir els delictes, tota mena de delictes. Però, ademès i per sobre de tot, algún dia serà necessari alguna mena de negociació política. Ho sabia el Felipe González, ho sabia l'Aznar, ho sabia el Zapatero, ho sap tothom amb dos dits de front, malgrat es negui tot sovint en declaracions públiques trufades d'estratègia electoral.
Senyors legisladors: si així ho volen, deixin de banda hipocresíes i tipifiquin penalment l'acció consistent en "la omisión del deber de rechazar y reprobar públicamente los atentados terroristas cuando la autoridad, gubernativa o judicial, haya requerido al sujeto a tal efecto". Deixin de banda hipocresíes i tipifiquin "cualquier manifestación, pública o privada, que se exprese en el sentido de pretender la segregación, separación, autodeterminación o independencia, de una parte del territorio nacional, único e indivisible que, como es sabido, conforma una unidad de destino en lo universal. Arriba España".
Però mentre això no passi, senyors Il·lustres Magistrats, apliquin la Llei i, si us plau, ho fan tenint en compte els principis de legalitat penal que, atenent a la constatació de que ja els han oblidat (aquesta constatació basada en prova directa i no en simples indicis), passo a posar per escrit, de formma sintètica i a nivell de Dret Penal I. Els elements bàsics del principi de legalitat penal son:
1. La garantia criminal,“nullum crimen sine lege” (“lex scripta”)
2. La garantia penal, “nulla poena sine lege” (“lex scripta”)
3. La garantia jurisdiccional (tutela judicial efectiva i dret al jutge natural predeterminat per la llei, art. 24 CE)
4. La llei ha de descriure el supòsit de fet com a infractor de l’ordenament (“lex certa”)
5. Prohibició de l’analogia contra el reu o “in malam partem” (“lex stricta”)
6. Prohibició d’aplicació retroactiva de les lleis penals (“lex praevia”)
7. Pressumció d’inocència
8. En cas de dubte, no es pot condemnar (“in dubio pro reo”)
9. Principi d’intervenció mínima i d’última ratio del dret penal
En el fons, estic segur que els Il·lustríssims Magistrats adscrits a la Sala del Penal de l'Audiència Nacional, Secció 4ª, Ángela Murillo Bordallo (President), Teresa Palacios Criado i Juan Francisco Martel Rivero (Ponent), algún dia van estimar el Dret. Vull creure-ho.
Estic segur de què, en un passat probablement remot, van vibrar llegint Hans Kelsen, Austin o Herbert Hart, capbussant-se en l'imperatiu moral de Kant. Inclús podria ser que amb Habermas o Bauman (això ja sembla massa demanar). Amb Dworkin, Raz, Bobbio, Nino, Rawls, Ross, Ferrajoli (no sé jo si amb Ferrajoli també, massa tabarra amb això de la legalitat penal, potser excessivament garantista pel seu gust o la seva genètica). Amb Klaus Roxin. Amb Zaffaroni (no, amb Zaffaroni no).
Amb Rosseau, amb Mill, Bentham, Hobbes, David Hume, John Locke, amb Grotius. Potser també (avui estic generòs, amb Tocqueville i David Thureau).
Amb el corpus iuris iustinianeum (el corpus iuris civilis), amb el Digest d'Ulpià i amb Papinià, amb allò de la traditio brevi manu i amb allò de les res mancipi i les res no mancipi.
Segur que algún dia, ja llunyà, van estimar el Dret, s'en van enamorar. De les seves bases, dels seus principis, de la seva filosofia.
Ja no. No longer. Kaputt. Un dia, no sé quan, van aixecar-se, dutxa ràpida i esmorzar. Van arribar a la feina i van decidir que el fin justifica los medios (sempre que el fin sigui el seu, és clar). Van decidir que això del Dret i els seus principis s'havíen, es podíen subordinar a la cojuntura. Van decidir que les seves carreres professionals eren més importants que els propis principis. Van mimetitzar-se amb l'ambient de cacera i amb el no me va usted a venir ahora con la tontería de las garantías, que ya estamos muy curtidos, ¿no le parece?. No sé ni quan, ni com. El que sé (en tinc prova directa i no indiciària), és que va passar.
Parlo de Dret. No de política. A aquests efectes, m'és indiferent si l'Otegui i els altres condemnats són dirigents d'ETA o no ho són. Del que n'estic segur és de que una Sentència com aqesta és infinitament més corrosiva per l'Estat de Dret i de llibertats (si és que aquesta cosa existeix), que 50 dirigents d'ETA circulant pels carrers. Del que n'estic segur és de que condemnar algú, ni més ni menys que a 10 anys de presó, pel simple fet de que els jutjadors, sense prova i forçant al màxim la lírica i la retòrica per convertir en indicis concluents, situacions i actuacions que d'indicis no ténen ni mig és, com a mínim i sent generòs i tractant d'evitar expressions amb rellevància penal, un exercici de cinisme, un dolorós sarcasme i un atac a la línia de flotació del Dret.
A l'Otegui i als altres condemnats nomès els hi queda una esperança. Amb als mateixos fets provats, sense posar ni treure ni una coma de les actuacions, el Tribunal Suprem (o el Constitucional, en el seu cas), els absoldrà si aquells que hagin d'emetre el nou veredicte s'estimen, de veritat, el Dret. Nomès cal això. Nomès cal que els nous jutjadors estimin el Dret, n'estiguin enamorats de tot cor.
Entretant, romandran a presó de forma provisional i, d'aquí uns anys, guanyada l'absolució, sortiran al carrer. Però, excepte que es revoqui la mesura cautelar de presó provisional que l'Audiència Nacional ha tingut a bé imposar, seguiran tancats.
Als Il·lustres Magistrats això no els hi treu la son, perquè saben, de veritat saben, que els condemnats formen part d'ETA, encara que no existeixi ni una sóla prova o indici que realment tingui virtualitat real per destruïr la pressumció d'innocència.
L'altre dia, mentre esperàvem per concloure una diligència judicial que es complicava, vaig comentar el tema amb un company de professió que, ademès, és professor de Dret. "Ah no, trànquil, va dir-me amb autoritat, allò és l'Audiència Nacional i és tema de terrorisme. Allò és un altra cosa".
Efectivament, vaig pensar. És una mostra de llibre del recurrent Dret Penal de l'enemic. No puc estar-me de reproduïr un fragment d'una Sentència dels Lords britànics, emesa per Lord Hoffman a propòsit de la Llei Antiterrorista britànica, la legalitat de la qual era discutida per l'Alt Tribunal:
"Naturalment, el govern té el deure de protegir la vida i els béns dels ciutadans. Però aquest és un deure que l'incumbeix en tot moment i que està obligat a complir sense destruïr les nostres llibertats constitucionals. [...] La real amenaça per la vida de la Nació, en el sentit d'un poble vivint conforme les seves lleis i valors tradicionals, no prové del terrorisme, sinó de lleis com aquestes. Aquesta és la vertadera mesura del que el terrorisme pot arribar a conseguir. El Parlament ha de decidir si li atorga al terrorisme aquesta mena de victòria"
(Opinions of The Lords of Appeal on thursday 16 December 2004, paràgrafs 95 i 97, citat per E. Raúl Zaffaroni a "El enemigo en el derecho penal", Ed. Dykinson, Madrid 2006).
Aquesta Sentència, pervertint tota mena de garantíes fonamentals, és la mena de victòria de la que, sàbiament, parlava Lord Hoffman.
dimecres, 7 de setembre del 2011
La lengua vehicular de la educación en Catalunya. A propósito del Auto del TSJC (III). La política lingüística en Catalunya, ¿los organismos internacionales tienen posición declarada?
Siguiendo con la serie de entradas relativas a la cuestión del uso del catalán como lengua vehicular en la escuela pública, no está de más referirse a la Organización de las Naciones Unidas, por todos conocida como una organización afín al nacionalismo catalán, probablemente incluso creada secretamente por los pérfidos, sectarios y manipuladores nacionalistas catalanes, con el ánimo oculto de convertirla en instrumento de su manipulación.
¿De qué otro modo sino, cabría interpretar el contenido de la DECLARACIÓN UNIVERSAL DE LOS DERECHOS LINGÜÍSTICOS DE LAS NACIONES UNIDAS (auspiciada por la UNESCO)?
Observad qué aberraciones, cuyo argumentario daría pábulo a los razonamientos ideológicos que sustentan la política de normalización lingüística en la educación en Catalunya (!qué escándalo!):
Artículo 23.1 : La educación debe contribuir a fomentar la capacidad de autoexpresión lingüística y cultural de la comunidad lingüística del territorio donde es impartida
Artículo 23.2: La educación debe contribuir al mantenimiento y desarrollo de la lengua hablada por la comunidad lingüística del territorio donde es impartida
Artículo 24: Toda comunidad lingüística tiene derecho a decidir cuál debe ser el grado de presencia de su lengua, como lengua vehicular y como objeto de estudio, en todos los niveles de educación dentro de su territorio: preescolar, primario, secundario, técnico y profesional, universitario y formación de adultos
Si alguien tiene alguna duda de lo que dice la ONU en relación al concepto de "comunidad lingüística", puede acudir al artículo 1 de la Declaración:
"Esta Declaración entiende como comunidad lingüística toda sociedad humana que, asentada históricamente en un espacio territorial determinado, reconocido o no, se autoidentifica como pueblo y ha desarrollado una lengua común como medio de comunicación natural y de cohesión social entre sus miembros. La denominación lengua propia de un territorio hace referencia al idioma de la comunidad históricamente establecida en este espacio".
En fin yo lo entiendo bastante bien, pero considerando que lo he leído en castellano, y que esta bonita lengua no es mi vehículo habitual de expresión, tal vez he incurrido en alguna suerte de error interpretativo. Es posible.
¿De qué otro modo sino, cabría interpretar el contenido de la DECLARACIÓN UNIVERSAL DE LOS DERECHOS LINGÜÍSTICOS DE LAS NACIONES UNIDAS (auspiciada por la UNESCO)?
Observad qué aberraciones, cuyo argumentario daría pábulo a los razonamientos ideológicos que sustentan la política de normalización lingüística en la educación en Catalunya (!qué escándalo!):
Artículo 23.1 : La educación debe contribuir a fomentar la capacidad de autoexpresión lingüística y cultural de la comunidad lingüística del territorio donde es impartida
Artículo 23.2: La educación debe contribuir al mantenimiento y desarrollo de la lengua hablada por la comunidad lingüística del territorio donde es impartida
Artículo 24: Toda comunidad lingüística tiene derecho a decidir cuál debe ser el grado de presencia de su lengua, como lengua vehicular y como objeto de estudio, en todos los niveles de educación dentro de su territorio: preescolar, primario, secundario, técnico y profesional, universitario y formación de adultos
Si alguien tiene alguna duda de lo que dice la ONU en relación al concepto de "comunidad lingüística", puede acudir al artículo 1 de la Declaración:
"Esta Declaración entiende como comunidad lingüística toda sociedad humana que, asentada históricamente en un espacio territorial determinado, reconocido o no, se autoidentifica como pueblo y ha desarrollado una lengua común como medio de comunicación natural y de cohesión social entre sus miembros. La denominación lengua propia de un territorio hace referencia al idioma de la comunidad históricamente establecida en este espacio".
En fin yo lo entiendo bastante bien, pero considerando que lo he leído en castellano, y que esta bonita lengua no es mi vehículo habitual de expresión, tal vez he incurrido en alguna suerte de error interpretativo. Es posible.
dimarts, 6 de setembre del 2011
La lengua vehicular de la educación en Catalunya. A propósito del Auto del TSJC (II). La política lingüística en Catalunya, ¿existe realmente un problema de conculcación de libertades individuales?
Desde els inicis de la meva vida acadèmica he utilitzat el català com a llengua vehicular del meu aprenentatge. Com a pàrvul, transitant per l'educació general bàsica, durant el batxillerat i, posteriorment, a la universitat.
El meu periple escolar va iniciar-se a l'escola Garbí que, ja a finals dels anys 60, utilitzava el català de forma preeminent, en un acte heroic pels temps que corríen (un record desde aquestes pàgines pel seu fundador, en Pere Vergès).
No és veritat que l'ús del català hagi limitat el més mínim les meves habilitats o capacitats per expresar-me en castellà. La veritat és que he de fer un esforç superior per escriure en català que per fer-ho en castellà, la força de la llengua dominant (la castellana) és incommensurable. No tant per manca de ganes d'esforçar-me, com per acreditar la meva capacitat d'escriure en castellà i, sobretot, per facilitar la comprensió a certes persones que, benintencionadament, m'han escrit privadament per dir-me que no enténen com puc discutir la lògica de permetre l'ús del castellà a l'escola catalana com a llengua vehicular, he decidit aportar els meus arguments en la llengua de Cervantes (i de Cortázar, i de Neruda i de Benedetti i de León Felipe). Una llengua preciosa.
He recibido un correo firmado bajo el nombre de Ramón. Muestra su conformidad con la Sentencia del Tribunal Supremo que obliga a la Administración educativa catalana a modificar su modelo lingüísitco en la educación, así como con el Auto del TSJC que otorga el plazo de dos meses para ejecutar tal modificación.
Al respecto, Ramón formula el siguiente planteamiento: "inisisto en que alguien me explique dónde está el problema en que se pueda elegir, y por tanto que la gente sea más libre". En esencia, mi interlocutor centra el debate en el conflicto relativo a la limitación de las libertades individuales que se deriva de una determinada política pública, argumento que coincide con los postulados defendidos en Catalunya por el PP y por Ciudadanos, y que han servido de base ideológica a las demandas que han desembocado en la situación que, ahora, debatimos.
El argumento sería el siguiente: desde el momento en que la Administración educativa catalana decide que la lengua vehicular en los centros escolares públicos o concertados debe ser el catalán, está cercenando la libertad de aquellos que quieren utilizar el castellano para estudiar matemáticas. Evidentemente, también está limitando la libertad de aquellos que preferirían recibir su educación en sánscrito, pero desde el momento en que el castellano es lengua oficial en Catalunya, junto con el catalán, parecería que la comparación con el problema del sánscrito no es válida, y que el derecho a ser educados en castellano devendría indiscutible.
Pero el argumento, a pesar de ser efectista, es falaz. Confunde conceptos básicos cuando, de algún modo, contrapone "libertad" ("que la gente sea más libre", exclama Ramón), con "obligatoriedad de que la administración competente proporcione a cargo de los presupuestos públicos todos aquellos servicios o políticas públicas que cualquier ciudadano tenga a bien reclamar". Es decir, según la lógica de Ramón, todo aquello que no venga cubierto por un presupuesto público y que no me permita eludir, como ciudadano, el pago directo de su coste, es un atentado contra la libertad.
Pero eso no es así. En absoluto.
En Catalunya es posible estudiar EN castellano, EN inglés, EN alemán, EN japonés etc., sin problemas. Nadie va a limitar la libertad individual en este campo.
¿La administración pública catalana, en uso de sus competencias, tiene que financiar con recursos públicos un sistema eductaivo en el que la lengua vehicular de la enseñanza sea el castellano, el alemán, el japonés etc.? NO.
¿Por qué no?
Por que los poderes públicos, dentro del marco normativo preexistente, deben articular sus propuestas de políticas públicas en concordancia con las legítimas opciones políticas que han exteriorizado con el propósito de captar el apoyo electoral de la ciudadanía.
En materia de políticas públicas, cuando se escoge un camino, se descartan las múltiples alternativas posibles. Gustará más o menos, pero es así.
Y resulta que la totalidad de mayorías parlamentarias en Catalunya han considerado la procedencia e idoneidad de una determinada política lingüística educativa. Es posible y legítimo que exista un determinado número de individuos disconformes con dicha opción política. Lo democrático sería que los disconformes planteasen alternativas, las razonasen, se quejaran en uso de su legítima libertad de expresión, estudiasen la viabilidad presupuestaria de un sistema alternativo, difundieran a los cuatro vientos su discurso, se presentasen a las siguientes elecciones en ejercicio de su derecho de sufragio pasivo, obtuvieran una mayoría parlamentaria suficiente, y cambiasen la norma. Evidentemente, también pueden acudir a los Tribunales de Justícia, como ha sucedido en el presente caso. Entraré más adelante en la derivada judicial y legislativa de este asunto (que no es en absoluto jurídico sino eminentemente político), pero ahora querría seguir exteriorizando mi punto de vista general sobre la cuestión.
Desde mi punto de vista, no parece adecuado quejarse falsamente de una inexistente limitación de libertades individuales, y sí resultaría necesario, en cambio, reordenar conceptos básicos relativos a los derechos fundamentales individuales y a su relación con las políticas públicas. No parecece descabellado afirmar que sería un ejercicio de higiene democrática admitir y respetar el hecho incontrovertible de que una inmensa mayoría electoral en Catalunya vota y vota y vuelve a votar propuestas políticas que, explícitamente, plantean el mantenimiento y la profundización del actual sistema lingüístico.
Es cierto que el debate también deriva hacia los marcos competenciales de las diferentes administraciones públicas en el Estado español (trataré este asunto en otro post). Y ahí aparece un escollo a menudo insalvable que, a un tiempo, demuestra que el problema no es una cuestión de libertades individuales sino de modelo de Estado. Porque nadie discute que a un individuo nacido en Catalunya no le asiste el derecho a recibir la educación en catalán cuando traslade su residencia a la noble villa de León. Tal derecho individual no existe en absoluto. En cambio, el noble leonés, cuando acuda a un colegio público catalán, ha de poder estudiar en castellano, según parece. Pero no por una cuestión relativa a las libertades individuales (ya que esas mismas libertades podrían ser invocadas y asistirían al catalán en León), sino por una cuestión relativa al modelo de Estado: Estado unitario (de corte mesetario y preeminencia castellana) o Estado plurinacional.
Volviendo a la cuestión de las libertades individuales versus las políticas públicas, permítaseme un ejemplo que reconozco simplista: cualquiera tiene derecho a operarse la nariz y los pómulos en un intento de acercarse a las facciones de George Clooney (libertad individual), pero no existe un derecho a exigir incondicionadamente que la Seguridad Social cubra el coste de dicha intervención (política pública sanitaria).
Sentadas las bases conceptuales, en una próxima entrada trataré los aspectos relativos a las interpretaciones jurídicas posibles, siempre desde mi punto vista, claro está.
Antes de cerrar este escrito, me gustaría pedir a todos aquellos que me escriben privadamente que se animen a exteriorizar sus opiniones públicamente a través del blog. Al respecto, en mi castellano limitado por mi aprendizaje en catalán, me atrevo a citar dos lúcidas frases de Carlos Nino:
(1) El único método de conocimiento moral es la discusión colectiva.
(2) En ningún caso se puede alcanzar la verdad moral por via de la reflexión individual sino, a lo sumo, hacer un aporte a la reflexión colectiva.
(Carlos S. Nino, "Constructivismo epistemológico: entre Rawls y Habermas")
El meu periple escolar va iniciar-se a l'escola Garbí que, ja a finals dels anys 60, utilitzava el català de forma preeminent, en un acte heroic pels temps que corríen (un record desde aquestes pàgines pel seu fundador, en Pere Vergès).
No és veritat que l'ús del català hagi limitat el més mínim les meves habilitats o capacitats per expresar-me en castellà. La veritat és que he de fer un esforç superior per escriure en català que per fer-ho en castellà, la força de la llengua dominant (la castellana) és incommensurable. No tant per manca de ganes d'esforçar-me, com per acreditar la meva capacitat d'escriure en castellà i, sobretot, per facilitar la comprensió a certes persones que, benintencionadament, m'han escrit privadament per dir-me que no enténen com puc discutir la lògica de permetre l'ús del castellà a l'escola catalana com a llengua vehicular, he decidit aportar els meus arguments en la llengua de Cervantes (i de Cortázar, i de Neruda i de Benedetti i de León Felipe). Una llengua preciosa.
He recibido un correo firmado bajo el nombre de Ramón. Muestra su conformidad con la Sentencia del Tribunal Supremo que obliga a la Administración educativa catalana a modificar su modelo lingüísitco en la educación, así como con el Auto del TSJC que otorga el plazo de dos meses para ejecutar tal modificación.
Al respecto, Ramón formula el siguiente planteamiento: "inisisto en que alguien me explique dónde está el problema en que se pueda elegir, y por tanto que la gente sea más libre". En esencia, mi interlocutor centra el debate en el conflicto relativo a la limitación de las libertades individuales que se deriva de una determinada política pública, argumento que coincide con los postulados defendidos en Catalunya por el PP y por Ciudadanos, y que han servido de base ideológica a las demandas que han desembocado en la situación que, ahora, debatimos.
El argumento sería el siguiente: desde el momento en que la Administración educativa catalana decide que la lengua vehicular en los centros escolares públicos o concertados debe ser el catalán, está cercenando la libertad de aquellos que quieren utilizar el castellano para estudiar matemáticas. Evidentemente, también está limitando la libertad de aquellos que preferirían recibir su educación en sánscrito, pero desde el momento en que el castellano es lengua oficial en Catalunya, junto con el catalán, parecería que la comparación con el problema del sánscrito no es válida, y que el derecho a ser educados en castellano devendría indiscutible.
Pero el argumento, a pesar de ser efectista, es falaz. Confunde conceptos básicos cuando, de algún modo, contrapone "libertad" ("que la gente sea más libre", exclama Ramón), con "obligatoriedad de que la administración competente proporcione a cargo de los presupuestos públicos todos aquellos servicios o políticas públicas que cualquier ciudadano tenga a bien reclamar". Es decir, según la lógica de Ramón, todo aquello que no venga cubierto por un presupuesto público y que no me permita eludir, como ciudadano, el pago directo de su coste, es un atentado contra la libertad.
Pero eso no es así. En absoluto.
En Catalunya es posible estudiar EN castellano, EN inglés, EN alemán, EN japonés etc., sin problemas. Nadie va a limitar la libertad individual en este campo.
¿La administración pública catalana, en uso de sus competencias, tiene que financiar con recursos públicos un sistema eductaivo en el que la lengua vehicular de la enseñanza sea el castellano, el alemán, el japonés etc.? NO.
¿Por qué no?
Por que los poderes públicos, dentro del marco normativo preexistente, deben articular sus propuestas de políticas públicas en concordancia con las legítimas opciones políticas que han exteriorizado con el propósito de captar el apoyo electoral de la ciudadanía.
En materia de políticas públicas, cuando se escoge un camino, se descartan las múltiples alternativas posibles. Gustará más o menos, pero es así.
Y resulta que la totalidad de mayorías parlamentarias en Catalunya han considerado la procedencia e idoneidad de una determinada política lingüística educativa. Es posible y legítimo que exista un determinado número de individuos disconformes con dicha opción política. Lo democrático sería que los disconformes planteasen alternativas, las razonasen, se quejaran en uso de su legítima libertad de expresión, estudiasen la viabilidad presupuestaria de un sistema alternativo, difundieran a los cuatro vientos su discurso, se presentasen a las siguientes elecciones en ejercicio de su derecho de sufragio pasivo, obtuvieran una mayoría parlamentaria suficiente, y cambiasen la norma. Evidentemente, también pueden acudir a los Tribunales de Justícia, como ha sucedido en el presente caso. Entraré más adelante en la derivada judicial y legislativa de este asunto (que no es en absoluto jurídico sino eminentemente político), pero ahora querría seguir exteriorizando mi punto de vista general sobre la cuestión.
Desde mi punto de vista, no parece adecuado quejarse falsamente de una inexistente limitación de libertades individuales, y sí resultaría necesario, en cambio, reordenar conceptos básicos relativos a los derechos fundamentales individuales y a su relación con las políticas públicas. No parecece descabellado afirmar que sería un ejercicio de higiene democrática admitir y respetar el hecho incontrovertible de que una inmensa mayoría electoral en Catalunya vota y vota y vuelve a votar propuestas políticas que, explícitamente, plantean el mantenimiento y la profundización del actual sistema lingüístico.
Es cierto que el debate también deriva hacia los marcos competenciales de las diferentes administraciones públicas en el Estado español (trataré este asunto en otro post). Y ahí aparece un escollo a menudo insalvable que, a un tiempo, demuestra que el problema no es una cuestión de libertades individuales sino de modelo de Estado. Porque nadie discute que a un individuo nacido en Catalunya no le asiste el derecho a recibir la educación en catalán cuando traslade su residencia a la noble villa de León. Tal derecho individual no existe en absoluto. En cambio, el noble leonés, cuando acuda a un colegio público catalán, ha de poder estudiar en castellano, según parece. Pero no por una cuestión relativa a las libertades individuales (ya que esas mismas libertades podrían ser invocadas y asistirían al catalán en León), sino por una cuestión relativa al modelo de Estado: Estado unitario (de corte mesetario y preeminencia castellana) o Estado plurinacional.
Volviendo a la cuestión de las libertades individuales versus las políticas públicas, permítaseme un ejemplo que reconozco simplista: cualquiera tiene derecho a operarse la nariz y los pómulos en un intento de acercarse a las facciones de George Clooney (libertad individual), pero no existe un derecho a exigir incondicionadamente que la Seguridad Social cubra el coste de dicha intervención (política pública sanitaria).
Sentadas las bases conceptuales, en una próxima entrada trataré los aspectos relativos a las interpretaciones jurídicas posibles, siempre desde mi punto vista, claro está.
Antes de cerrar este escrito, me gustaría pedir a todos aquellos que me escriben privadamente que se animen a exteriorizar sus opiniones públicamente a través del blog. Al respecto, en mi castellano limitado por mi aprendizaje en catalán, me atrevo a citar dos lúcidas frases de Carlos Nino:
(1) El único método de conocimiento moral es la discusión colectiva.
(2) En ningún caso se puede alcanzar la verdad moral por via de la reflexión individual sino, a lo sumo, hacer un aporte a la reflexión colectiva.
(Carlos S. Nino, "Constructivismo epistemológico: entre Rawls y Habermas")
diumenge, 4 de setembre del 2011
La llengua vehicular de l'educació a Catalunya. A propòsit de la interlocutòria del TSJC (I)
Molts són els temes d'actualitat que mereixen atenció i comentari. Entre ells, la recent interlocutòria de la Secció Cinquena de la Sala Contenciosa-Administrativa del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, que atorga al Departament d'Ensenyament de la Generalitat de Catalunya un termini de dos mesos per adoptar les mesures necessàries “para adaptar el sistema de enseñanza a la nueva situación creada por la declaración de la Sentencia 31/2010 del Tribunal Constitucional que considera también al castellano como lengua vehicular de la enseñanza en Cataluña junto con el catalán...". (Adjunto un enllaç que remet a la resolució judicial, accesible clickant sobre el títol de l'entrada).
Diverses són les consideracions que em suscita la interlocutòria.
La primera és que estigui redactada en castellà. Certament el castellà és una llengua cooficial a Catalunya i la d'ús àmpliament majoritari a l'Administració de Justícia. Malgrat tot, no està de més deixar constància del fet de que la resolució està redactada en castellà, així com considerar que uns Magistrats que escriuen "la Consejera de Enseñanza de la Generalidad de Cataluña" probablement adoptin un criteri interpretatiu diferent (inclús radicalment diferent) que uns altres que fèssin referència a "la Consellera d'Ensenyament de la Generalitat de Catalunya". Ho deixo apuntat.
Perquè aquest tipus de resolucions judicials no es sustenten en una base jurídica sinó política. No neixen del sil·logisme judicial que conjuga una base fàctica amb la Llei i produeix una conclusió jurídicament acurada. Es tracta d'interpretacions que ténen un fort biaix ideològic, i que porten causa directa de la famosa sentència del Tribunal Constitucional respecte l'Estatut d'Autonomia de Catalunya que, ens agradi o no, és un impuls més en el gir cap a una España monolítica i uniforme, de tall mesetari, en detriment del model ja il·lusori de l'España "plurinacional".
Evidentment, el tema de l'ensenyament a Catalunya admet altres intrepretacions "jurídico-polítiques", de forma que el recurs que anuncia la Generalitat podrà reixir, o no ho farà, en funció de la visió particular que de l'Estat tinguin els Magistrats que hagin d'estudiar l'assumpte. Res a veure amb la Llei, ni tan sóls amb la intrepretació "jurídica" de la Llei.
Respecte la interpretació jurídica possible, de seguida que pugui provaré d'aprofondir en una nova entrada.
Diverses són les consideracions que em suscita la interlocutòria.
La primera és que estigui redactada en castellà. Certament el castellà és una llengua cooficial a Catalunya i la d'ús àmpliament majoritari a l'Administració de Justícia. Malgrat tot, no està de més deixar constància del fet de que la resolució està redactada en castellà, així com considerar que uns Magistrats que escriuen "la Consejera de Enseñanza de la Generalidad de Cataluña" probablement adoptin un criteri interpretatiu diferent (inclús radicalment diferent) que uns altres que fèssin referència a "la Consellera d'Ensenyament de la Generalitat de Catalunya". Ho deixo apuntat.
Perquè aquest tipus de resolucions judicials no es sustenten en una base jurídica sinó política. No neixen del sil·logisme judicial que conjuga una base fàctica amb la Llei i produeix una conclusió jurídicament acurada. Es tracta d'interpretacions que ténen un fort biaix ideològic, i que porten causa directa de la famosa sentència del Tribunal Constitucional respecte l'Estatut d'Autonomia de Catalunya que, ens agradi o no, és un impuls més en el gir cap a una España monolítica i uniforme, de tall mesetari, en detriment del model ja il·lusori de l'España "plurinacional".
Evidentment, el tema de l'ensenyament a Catalunya admet altres intrepretacions "jurídico-polítiques", de forma que el recurs que anuncia la Generalitat podrà reixir, o no ho farà, en funció de la visió particular que de l'Estat tinguin els Magistrats que hagin d'estudiar l'assumpte. Res a veure amb la Llei, ni tan sóls amb la intrepretació "jurídica" de la Llei.
Respecte la interpretació jurídica possible, de seguida que pugui provaré d'aprofondir en una nova entrada.
dimarts, 9 d’agost del 2011
Ladies and gentlemen, stand up to the President of the United States, Mr. Standard & Poor's
La cosa no pot ser ja més del·lirant.
O bé tot és una impostura calculada i matemàticament executada, o bé el grau de perversió en el que, ara mateix, es mou el sistema capitalista ultralliberal, ha assolit unes cotes de paroxisme del·lirant insospitades. (Y allá que vamos todos, montados en el tren sin frenos).
Vamos a ver. L'agència de rating Standard & Poor's ha rebaixat la qüalificació del deute sobirà dels USA del màxim (AAA), a un graó inferior (AA+).
Fins aquí, cap problema. Es tracta d'una gent que analitza variables econòmiques i emet opinions (sovint errònies però ja s'ho faràn), que serveixen de guia per inversors institucionals i privats, a l'hora de situar els fons dineraris de les seves respectives propietats en un o altre instrument financer. Cap problema, com si volen afirmar que el deute dels USA no val res. Es tracta d'una opinió i qui vulgui, que la segueixi.
El problema no és aquest. El problema és quan la gent de Standard & Poor's s'atreveix a aconsellar al suposadament totpoderòs govern americà i a exigir-li (exigir-li!) que faci determinades reformes econòmiques de retallada de despesa pública, perquè si no, encara et treurem el + que acompanya les dues As i la feina que tindràs, moreno.
I el problema és quan el suposadament totpoderòs govern de la primera potència mundial, lluny de clavar una butifarra monumental i dir tranquilament que aquí les regles les marco jo i que una estúpida agència de rating no té la menor legitimitat per exigir a cap govern democràtic que facin o deixin de fer això o allò, doncs resulta que no, que el suposadament totpoderòs govern s'esxarranca i no és capaç d'aquesta mena de reacció, no sigui que "els mercats" s'enfadin.
I el problema és quan una majoria d'opinadors s'arrengleren amb la veritat única que mana dels postulats intocables del sacrosanto capitalismo neo-ultraliberal. Llegeixo avui a l'editorial del Washington Post:
"S&P was right about its assessment of the problems that underlie the U.S. economy. Government expenditures are too high; revenue remains untenably low"
És a dir, "S&P està en el cert en la seva avaluació dels problemes que afecten l'economia dels US. Les despeses governamentals son massa elevades; els ingressos es manténen insosteniblement baixos"
Continua l'editorial:
"Adjustments to entitlement programs, including Medicare and Social Security, must be a part of the equation"
És a dir, "Ajustos en programes de drets socials, inclosos el Medicare i la Seguretat Social, han de ser part de la equació"
Quèèèèèèèè?
La primera potència mundial, que ja és una vergonya en la forma en que tracta els assumptes de la sanitat pública i de la protecció social als desafavorits, ¿encara ha de retallar més en aquests camps?
¿Perquè? ¿Per retribuïr els inversors amb solvència i persistir en l'eixamplament de les diferències al temps que els que van quedant a sota perden cada dia més drets, el que eixampla encara més les diferències reals?
¿Perquè? ¿Per aprofondir en el món de l'economia financera a cop de no tocar privilegis que no ténen cap sentit moral i que desincentiven l'economia productiva?
¿Perquè? ¿Per mantenir, en nom d'una llibertat mal entesa, un escenari en el que les èlits econòmiques son les que ostenten el poder real?
Jo crec que el que ara ha passat amb l'assumpte S&P versus govern USA és una mostra clara de qui mana, i ja ni ha prou d'aquesta pel·lícula de la sobirania popular i d'altres xorrades que nomès ténen, avui, contingut teòric.
Observant els episodis de Londres, penso que és possible considerar que el sistema s'acabarà esquerdant per la seva pròpia perversitat. És una qüestió d'entropia (és a dir, de tendència al caos): la maximització dels fonaments del capitalisme ultralliberal acabaran per ensorrar-lo.
El retrocès en l'estat del benestar produïrà conseqüències funestes, erosionarà la cohesió social, portarà el regne definitiu de la cultura del control en detriment de la cultura de la convivència i la fraternitat.
Això si, mentre tant, "els mercats" mantindran els seus marges de rendiment impoluts, al preu de que, un dia, ningú podrà sortir de casa (qui la tingui) sense topar-se a cada cantonada amb borses de misèria, malaltia i inseguretat exhacerbades per la ceguesa de pensar que els diners son més importants que la gent, de pensar que no cal regular res perquè tot s'ordena harmònicament, de considerar que no existeix cap alternativa vàlida a l'actual sistema.
És necessària una regeneració moral immediata. S'ha de canviar el paradigma.
I la conya de que els amics del rating s'anomenin "dels pobres" ("poor's"), ja és de traca i mocador. Una traducció grollera podria portar-nos a "l'estandard dels pobres", del que es segueix la demoníaca conclusió de que es tracta de gent perversa que estandaritza els nivells de pobresa a voluntat, cosa que seguirà acreditant-se si l'amic Obama i els catxondos del Tea Party minimitzen encara més el Medicare i la seva Seguretat Social. (Manda güevos, que diria el Trillo).
O bé tot és una impostura calculada i matemàticament executada, o bé el grau de perversió en el que, ara mateix, es mou el sistema capitalista ultralliberal, ha assolit unes cotes de paroxisme del·lirant insospitades. (Y allá que vamos todos, montados en el tren sin frenos).
Vamos a ver. L'agència de rating Standard & Poor's ha rebaixat la qüalificació del deute sobirà dels USA del màxim (AAA), a un graó inferior (AA+).
Fins aquí, cap problema. Es tracta d'una gent que analitza variables econòmiques i emet opinions (sovint errònies però ja s'ho faràn), que serveixen de guia per inversors institucionals i privats, a l'hora de situar els fons dineraris de les seves respectives propietats en un o altre instrument financer. Cap problema, com si volen afirmar que el deute dels USA no val res. Es tracta d'una opinió i qui vulgui, que la segueixi.
El problema no és aquest. El problema és quan la gent de Standard & Poor's s'atreveix a aconsellar al suposadament totpoderòs govern americà i a exigir-li (exigir-li!) que faci determinades reformes econòmiques de retallada de despesa pública, perquè si no, encara et treurem el + que acompanya les dues As i la feina que tindràs, moreno.
I el problema és quan el suposadament totpoderòs govern de la primera potència mundial, lluny de clavar una butifarra monumental i dir tranquilament que aquí les regles les marco jo i que una estúpida agència de rating no té la menor legitimitat per exigir a cap govern democràtic que facin o deixin de fer això o allò, doncs resulta que no, que el suposadament totpoderòs govern s'esxarranca i no és capaç d'aquesta mena de reacció, no sigui que "els mercats" s'enfadin.
I el problema és quan una majoria d'opinadors s'arrengleren amb la veritat única que mana dels postulats intocables del sacrosanto capitalismo neo-ultraliberal. Llegeixo avui a l'editorial del Washington Post:
"S&P was right about its assessment of the problems that underlie the U.S. economy. Government expenditures are too high; revenue remains untenably low"
És a dir, "S&P està en el cert en la seva avaluació dels problemes que afecten l'economia dels US. Les despeses governamentals son massa elevades; els ingressos es manténen insosteniblement baixos"
Continua l'editorial:
"Adjustments to entitlement programs, including Medicare and Social Security, must be a part of the equation"
És a dir, "Ajustos en programes de drets socials, inclosos el Medicare i la Seguretat Social, han de ser part de la equació"
Quèèèèèèèè?
La primera potència mundial, que ja és una vergonya en la forma en que tracta els assumptes de la sanitat pública i de la protecció social als desafavorits, ¿encara ha de retallar més en aquests camps?
¿Perquè? ¿Per retribuïr els inversors amb solvència i persistir en l'eixamplament de les diferències al temps que els que van quedant a sota perden cada dia més drets, el que eixampla encara més les diferències reals?
¿Perquè? ¿Per aprofondir en el món de l'economia financera a cop de no tocar privilegis que no ténen cap sentit moral i que desincentiven l'economia productiva?
¿Perquè? ¿Per mantenir, en nom d'una llibertat mal entesa, un escenari en el que les èlits econòmiques son les que ostenten el poder real?
Jo crec que el que ara ha passat amb l'assumpte S&P versus govern USA és una mostra clara de qui mana, i ja ni ha prou d'aquesta pel·lícula de la sobirania popular i d'altres xorrades que nomès ténen, avui, contingut teòric.
Observant els episodis de Londres, penso que és possible considerar que el sistema s'acabarà esquerdant per la seva pròpia perversitat. És una qüestió d'entropia (és a dir, de tendència al caos): la maximització dels fonaments del capitalisme ultralliberal acabaran per ensorrar-lo.
El retrocès en l'estat del benestar produïrà conseqüències funestes, erosionarà la cohesió social, portarà el regne definitiu de la cultura del control en detriment de la cultura de la convivència i la fraternitat.
Això si, mentre tant, "els mercats" mantindran els seus marges de rendiment impoluts, al preu de que, un dia, ningú podrà sortir de casa (qui la tingui) sense topar-se a cada cantonada amb borses de misèria, malaltia i inseguretat exhacerbades per la ceguesa de pensar que els diners son més importants que la gent, de pensar que no cal regular res perquè tot s'ordena harmònicament, de considerar que no existeix cap alternativa vàlida a l'actual sistema.
És necessària una regeneració moral immediata. S'ha de canviar el paradigma.
I la conya de que els amics del rating s'anomenin "dels pobres" ("poor's"), ja és de traca i mocador. Una traducció grollera podria portar-nos a "l'estandard dels pobres", del que es segueix la demoníaca conclusió de que es tracta de gent perversa que estandaritza els nivells de pobresa a voluntat, cosa que seguirà acreditant-se si l'amic Obama i els catxondos del Tea Party minimitzen encara més el Medicare i la seva Seguretat Social. (Manda güevos, que diria el Trillo).
dissabte, 30 de juliol del 2011
La matança a l'illa d'Utoya
La matança de Noruega em suscita reflexions que van mès enllà del perfil de l’autor dels fets o de quines conseqüències patirà per les seves monstruoses accions o al respecte de si la policia va actuar amb diligència, etc.
El punt de partida de la meva anàlisi és que cap sistema penal o policial, excepte en situacions tipus estat de setge o en règims totalitaris, té la menor capacitat per evitar aquest tipus d’accions. N’evitarà algunes, especialment gràcies a la tasca d’informació prèvia o a mecanismes concrets de prevenció, però sempre se li escaparan d’altres.
Què vull dir amb això? Doncs que, entre nosaltres, habiten els que s’anomenen “criminals per convicció”, respecte dels quals els mecanismes de control repressiu són del tot ineficaços.
Quina resposta penal és dissuassòria per algú que decideix acometre una acció paramilitar o terrorista aïllada, absolutament convençut del que fà, desprès de planejar l’acció i de proveïr-se del material necessari, desprès d’autojustificar-se de la imperativitat dels seus actes, de carregar-se d’odi, i que, ademès, està disposat a morir aquell dia?
Quina prevenció policial o legal és possible per frenar un alumne d’institut que entra armat a la seva classe i comença a disparar a tort i a dret, clavant-se un tret per rematar la feina?
Quina prevenció policial pot evitar al 100% que un aixelebrat deixi una bossa que contingui un explosiu cassolà a una paperera d’un centre comercial el primer dia de rebaixes?
Què es fà quan algú és capaç de carregar el seu propi cos de bombes i autoinmolar-se convençut de que l’espera el paradís per haver causat baixes entre els infidels?
Per això, els noruegs, ara, no hauríen de canviar massa cosa del seu sistema social, encara que emprenyi considerar que la seva legislació no serà aclaparadorament retributiva amb l'autor dels assassinats. El que vull dir és que ara és el moment en que toca veure què fan els noruegs desprès de patir les conseqüències d’un acte tan atroç com excepcional en aquells indrets. La meva aposta és que no canviaran el seu sistema de valors i de convivència, que no s’aixecaran massa veus exigint un augment de la represió penal. El contrari els situaria en una espiral que els transformaria com a grup humà i els conformaria com una societat més violenta en el mitjà termini.
Prerò jo, aquesta vegada, sí que penso que s’ha d’extreure una conseqüència del cas i modificar un cert tipus de resposta penal.
Em refereixo a canviar les lleis a causa d’aquests fets perquè un hipotètic futur autor material d’un acte equivalent rebi més resposta penal que la que actualment preveu el benigne Codi Penal norueg?
No.
Em refereixo a que el que s’ha de prevenir per tots els medis (també penalment) és la difusió de qualsevol idea que inciti a l’odi i a la violència.
Excepcionalment pel que fa a la meva limitada confiança en els resultats de l'increment de la resposta penal, ara la reclamo per aquells casos en els que les ideologíes i les opinions escampin la llavor de l’odi.
L’odi contra el diferent, contra el que arriba a “casa nostra” per “robar-nos” la feina, per saturar els “nostres” hospitals, per “colar” el seu fill a escola en detriment d’un “de tota la vida” que s’ha quedat sense plaça per culpa del Mohammed.
L’odi racial, l’odi cultural, l’odi religiòs. El fonamentalisme en tota les seves formes. L’exhaltació del discurs dels “ells” contra “nosaltres”.
L’autor material dels fets noruegs és un psicòpata ros i d’ulls blaus que viu en l’Estat que ocupa el lloc número 1 del món en els rànking de PIB per càpita i en l’Índex de Desenvolupament Humà. Que viu a un Estat on tindrà tota mena de protecció social i on el seu benestar no perilla: gaudirà de sanitat, educació, protecció a l’atur, de tota mena de sistemes d’inclusió social, encara que comparteixi aquests drets socials amb d’altres èssers humans de pell morena i ulls negres que van nèixer en terres llunyanes.
Però algú li ha fet creure (a la ràdio, a la premsa, a la televisió, als fòrums d’internet, a les converses als bars), que tots aquests drets perillen per culpa dels immigrants. Que els principis morals i religiosos i les formes de vida tradicionals estan cedint davant l’imparable força que empeny principis morals i religiosos i formes de vida diferents.
Aquest Breivik és l’autor material, però els autors intel·lectuals, els inductors, parlen diàriament als mitjans de comunicació, formen partits polítics que reben molts vots de ciutadans ansiosos per construïr la fortalesa europea que ens protegeixi de la invasió dels diferents.
Perquè el discurs contra el diferent i les falàcies en que s’assenta no són cosa nova. Un individu amb bigoti de nom Adolf, no fa massa, va utilitzar el mateix tipus d’argument, va identificar un enemic comú causant de tots els mals, i va catalitzar mil·lions de ciutadans benintencionats per enfrontar aquest mal que els assetjava. Les conseqüències son conegudes.
Per això, davant la constatació de la barbàrie, la comunitat internacional va emetre la Declaració Universal dels Drets Humans i va intentar un esforç (jo diria que genuí, si més no en aquells moments), de conformar una “familia humana”. D’evitar els “ells” enfront dels “nosaltres”.
Ara, aquest tipus d’arguments reben el qualificatiu de “buenistas”, entre d’altres desqualificacions, totes condescendents.
La lliçó de la illa d’Utoya, al meu entendre, és que s’ha de perseguir als intolerants que inciten a l’odi i a la violència. Que s’ha d’educar a tothom en els valors de la fraternitat i la solidaritat.
És evident que la protecció dels ciutadans requereix del codi penal i de la policia. De tasques de prevenció, de mecanismes d’obtenció d’informació (amb tutel·la de les degudes garantíes), d’agents uniformats i armats i d’agents encoberts, de tot això. Però això nomès no és suficient.
És necessària resposta penal? Sí. Jo tinc una llista llarga de comunicadors i de polítics intol·lerants i xenòfobs als que imputaria penalment i intentaria tancar a les presons (el mínim temps possible i amb objectius resocialitzadors).
Buenisme? Potser no tant.
El punt de partida de la meva anàlisi és que cap sistema penal o policial, excepte en situacions tipus estat de setge o en règims totalitaris, té la menor capacitat per evitar aquest tipus d’accions. N’evitarà algunes, especialment gràcies a la tasca d’informació prèvia o a mecanismes concrets de prevenció, però sempre se li escaparan d’altres.
Què vull dir amb això? Doncs que, entre nosaltres, habiten els que s’anomenen “criminals per convicció”, respecte dels quals els mecanismes de control repressiu són del tot ineficaços.
Quina resposta penal és dissuassòria per algú que decideix acometre una acció paramilitar o terrorista aïllada, absolutament convençut del que fà, desprès de planejar l’acció i de proveïr-se del material necessari, desprès d’autojustificar-se de la imperativitat dels seus actes, de carregar-se d’odi, i que, ademès, està disposat a morir aquell dia?
Quina prevenció policial o legal és possible per frenar un alumne d’institut que entra armat a la seva classe i comença a disparar a tort i a dret, clavant-se un tret per rematar la feina?
Quina prevenció policial pot evitar al 100% que un aixelebrat deixi una bossa que contingui un explosiu cassolà a una paperera d’un centre comercial el primer dia de rebaixes?
Què es fà quan algú és capaç de carregar el seu propi cos de bombes i autoinmolar-se convençut de que l’espera el paradís per haver causat baixes entre els infidels?
Per això, els noruegs, ara, no hauríen de canviar massa cosa del seu sistema social, encara que emprenyi considerar que la seva legislació no serà aclaparadorament retributiva amb l'autor dels assassinats. El que vull dir és que ara és el moment en que toca veure què fan els noruegs desprès de patir les conseqüències d’un acte tan atroç com excepcional en aquells indrets. La meva aposta és que no canviaran el seu sistema de valors i de convivència, que no s’aixecaran massa veus exigint un augment de la represió penal. El contrari els situaria en una espiral que els transformaria com a grup humà i els conformaria com una societat més violenta en el mitjà termini.
Prerò jo, aquesta vegada, sí que penso que s’ha d’extreure una conseqüència del cas i modificar un cert tipus de resposta penal.
Em refereixo a canviar les lleis a causa d’aquests fets perquè un hipotètic futur autor material d’un acte equivalent rebi més resposta penal que la que actualment preveu el benigne Codi Penal norueg?
No.
Em refereixo a que el que s’ha de prevenir per tots els medis (també penalment) és la difusió de qualsevol idea que inciti a l’odi i a la violència.
Excepcionalment pel que fa a la meva limitada confiança en els resultats de l'increment de la resposta penal, ara la reclamo per aquells casos en els que les ideologíes i les opinions escampin la llavor de l’odi.
L’odi contra el diferent, contra el que arriba a “casa nostra” per “robar-nos” la feina, per saturar els “nostres” hospitals, per “colar” el seu fill a escola en detriment d’un “de tota la vida” que s’ha quedat sense plaça per culpa del Mohammed.
L’odi racial, l’odi cultural, l’odi religiòs. El fonamentalisme en tota les seves formes. L’exhaltació del discurs dels “ells” contra “nosaltres”.
L’autor material dels fets noruegs és un psicòpata ros i d’ulls blaus que viu en l’Estat que ocupa el lloc número 1 del món en els rànking de PIB per càpita i en l’Índex de Desenvolupament Humà. Que viu a un Estat on tindrà tota mena de protecció social i on el seu benestar no perilla: gaudirà de sanitat, educació, protecció a l’atur, de tota mena de sistemes d’inclusió social, encara que comparteixi aquests drets socials amb d’altres èssers humans de pell morena i ulls negres que van nèixer en terres llunyanes.
Però algú li ha fet creure (a la ràdio, a la premsa, a la televisió, als fòrums d’internet, a les converses als bars), que tots aquests drets perillen per culpa dels immigrants. Que els principis morals i religiosos i les formes de vida tradicionals estan cedint davant l’imparable força que empeny principis morals i religiosos i formes de vida diferents.
Aquest Breivik és l’autor material, però els autors intel·lectuals, els inductors, parlen diàriament als mitjans de comunicació, formen partits polítics que reben molts vots de ciutadans ansiosos per construïr la fortalesa europea que ens protegeixi de la invasió dels diferents.
Perquè el discurs contra el diferent i les falàcies en que s’assenta no són cosa nova. Un individu amb bigoti de nom Adolf, no fa massa, va utilitzar el mateix tipus d’argument, va identificar un enemic comú causant de tots els mals, i va catalitzar mil·lions de ciutadans benintencionats per enfrontar aquest mal que els assetjava. Les conseqüències son conegudes.
Per això, davant la constatació de la barbàrie, la comunitat internacional va emetre la Declaració Universal dels Drets Humans i va intentar un esforç (jo diria que genuí, si més no en aquells moments), de conformar una “familia humana”. D’evitar els “ells” enfront dels “nosaltres”.
Ara, aquest tipus d’arguments reben el qualificatiu de “buenistas”, entre d’altres desqualificacions, totes condescendents.
La lliçó de la illa d’Utoya, al meu entendre, és que s’ha de perseguir als intolerants que inciten a l’odi i a la violència. Que s’ha d’educar a tothom en els valors de la fraternitat i la solidaritat.
És evident que la protecció dels ciutadans requereix del codi penal i de la policia. De tasques de prevenció, de mecanismes d’obtenció d’informació (amb tutel·la de les degudes garantíes), d’agents uniformats i armats i d’agents encoberts, de tot això. Però això nomès no és suficient.
És necessària resposta penal? Sí. Jo tinc una llista llarga de comunicadors i de polítics intol·lerants i xenòfobs als que imputaria penalment i intentaria tancar a les presons (el mínim temps possible i amb objectius resocialitzadors).
Buenisme? Potser no tant.
divendres, 29 de juliol del 2011
Alexandra leaving
Avui em vé de gust canviar el registre. Aquest matí he escoltat a la ràdio del cotxe, mentre em desplaçava neguitòs a un jutjat per enllestir una diligència porcessal de darrera hora, el maravellòs tema "Alexandra leaving", de Leonard Cohen, inspirat en un poema de Kavafis. Confeso que m'he deixat atrapar per la preciosa música i, sobretot, per una lletra encisadora i trista alhora.
Desconec el motiu, però alguna cosa m'impulsa a penjar una traducció pròpia i absolutament lliure del tema, que tot just he finalitzat fa uns minuts. Aquesta és la meva versió catalana de l'Alexandra que marxa:
Sobtadament, creix la fredor de la nit
El deu de l'amor enllesteix la seva marxa
Alexandra alçada sobre les seves espatlles
Ambdòs lliscant entre els centinel·les del cor
Es manténen per les simplicitats del plaer
Guanyen la llum, s'entrellaçen informalment
I radiants més enllà de qualsevol mesura
cauen entre les veus i el vi
No és cap truc, tots els teus sentits t'enganyen
nomès un somni intermitent que exhaurirà el matí
Ara digue's-li adèu a l'Alexandra que marxa
Llavors digue's-li adèu a l'Alexandra que has perdut
Malgrat dormi sobre els teus llançols de ras
Malgrat et desperti amb un petó
No diguis que el moment ha estat imaginat
No cedeixis davant aquesta mena d'estratègies
Com algú que s'ha preparat llargament pel que passarà
Acostat segur i ferm a la finestra, gaudeix del moment
La música exquisida, l'Alexandra que riu
Els vostres primers compromisos tangibles de nou
I tu, que has gaudit de l'honor dels seus vespres
I que, per aquest honor, has restaurat el teu
Digue's-li adèu a l'Alexandra que marxa
Alexandra que marxa amb el seu Senyor
Malgrat dormi entre els teus llançols de ras
Malgrat et desperti amb un petó
No diguis que el moment ha estat imaginat
No cedeixis davant aquesta mena d'estratègies
Com algú que s'ha preparat llargament per la ocasió
En total control de cada pla que has devastat
No escullis l'explicació del covard
que s'amaga al darrera la causa i l'efecte
I tu, desconcertat per un significat
que trenca el seu codi, un crucifix sense creu
Ara digue's-li adèu a l'Alexandra que marxa
Llavors digue's-li adèu a l'Alexandra que has perdut
Digue's-li adèu a l'Alexandra que marxa
Digue's-li adèu a l'Alexandra que s'ha perdut
Desconec el motiu, però alguna cosa m'impulsa a penjar una traducció pròpia i absolutament lliure del tema, que tot just he finalitzat fa uns minuts. Aquesta és la meva versió catalana de l'Alexandra que marxa:
Sobtadament, creix la fredor de la nit
El deu de l'amor enllesteix la seva marxa
Alexandra alçada sobre les seves espatlles
Ambdòs lliscant entre els centinel·les del cor
Es manténen per les simplicitats del plaer
Guanyen la llum, s'entrellaçen informalment
I radiants més enllà de qualsevol mesura
cauen entre les veus i el vi
No és cap truc, tots els teus sentits t'enganyen
nomès un somni intermitent que exhaurirà el matí
Ara digue's-li adèu a l'Alexandra que marxa
Llavors digue's-li adèu a l'Alexandra que has perdut
Malgrat dormi sobre els teus llançols de ras
Malgrat et desperti amb un petó
No diguis que el moment ha estat imaginat
No cedeixis davant aquesta mena d'estratègies
Com algú que s'ha preparat llargament pel que passarà
Acostat segur i ferm a la finestra, gaudeix del moment
La música exquisida, l'Alexandra que riu
Els vostres primers compromisos tangibles de nou
I tu, que has gaudit de l'honor dels seus vespres
I que, per aquest honor, has restaurat el teu
Digue's-li adèu a l'Alexandra que marxa
Alexandra que marxa amb el seu Senyor
Malgrat dormi entre els teus llançols de ras
Malgrat et desperti amb un petó
No diguis que el moment ha estat imaginat
No cedeixis davant aquesta mena d'estratègies
Com algú que s'ha preparat llargament per la ocasió
En total control de cada pla que has devastat
No escullis l'explicació del covard
que s'amaga al darrera la causa i l'efecte
I tu, desconcertat per un significat
que trenca el seu codi, un crucifix sense creu
Ara digue's-li adèu a l'Alexandra que marxa
Llavors digue's-li adèu a l'Alexandra que has perdut
Digue's-li adèu a l'Alexandra que marxa
Digue's-li adèu a l'Alexandra que s'ha perdut
dimarts, 26 de juliol del 2011
El Tribunal ParaConstitucional
Unes línies per comentar la decisió del Tribunal Constitucional, feta pública avui, relativa a la inadmissió de la qüestió d'inconstitucionalitat formulada pel Magistrat Guillem Soler al respecte de les normes de la Llei d'Enjudiciament Civil que regulen les execucions hipotecàries.
Vaig referir-me a aquest tema en una entrada del darrer 11 de març de 2011. En relació a la possible posició del Tribunal Constitucional, vaig escriure en aquell post:
"Aquest tràmit obliga a suspendre el procediment, mentre el TC decideix si admet a tràmit la qüestió. Ara la pilota està al camp del Tribunal Constitucional (que té una gran oportunitat per reivindicar-se, o per (?), pel què sigui)".
Bé, coneguda la interlocutòria del TC, que inadmet la qüestió per "el carácter notoriamente infundado de la cuestión suscitada por el Juez proponente", ja m'atreveixo a substituir l'interrogant del paràgraf precedent. La frase quedaria ara redactada en aquests termes:
Aquest tràmit obliga a suspendre el procediment, mentre el TC decideix si admet a tràmit la qüestió. Ara la pilota està al camp del Tribunal Constitucional (que té una gran oportunitat per reivindicar-se, o per continuar demostrant el seu servilisme incondicionat en favor de les èlits i del manteniment d'un statu quo que, cada vegada amb més força, perjudica els governats en benefici dels nous senyors feudals, tot demostrant la fal·làcia, innocentment assumida com a veritat, de que la sobirania resideix en el poble i de que els governants ens governen per delegació i sota el mandat incorruptible de què han de vetllar per l'interès general i pels drets i les garantíes fonamentals")".
Perquè el nostre TC ha inadmès la qüestió, sense dignar-se a resoldre-la en sentència desprès d'una anàlisi en profunditat, acudint als Fonaments de Dret d'una Sentència de l'any 1981 (la STC 41/1981, de 18 de desembre).
Afirmava aquella sentència el següent:
"en el procedimiento de ejecución hipotecaria, se limita extraordinariamente la contradicción procesal, pero ello no significa que se produzca indefensión …"
"No se produce el efecto de cosa juzgada y se deja abierta la puerta a un juicio declarativo. Las cuestiones de fondo quedan intactas y pueden discutirse después con toda amplitud".
"lo expeditivo de la ejecución no elimina la posibilidad de contradicción que sigue abierta en el juicio ordinario"
"Desde esta perspectiva, es claro que no puede haber violación del art. 24 de la Constitución, porque el deudor y el titular del dominio de la finca no quedan indefensos, ni privados de tutela".
"aquí no hay renuncia a la defensa frente a las pretensiones del acreedor, ni una renuncia a la tutela jurisdiccional. Mas no debe olvidarse que, al constituir la hipoteca, se consiente en que la defensa tenga una eficacia momentáneamente disminuida, por no ser apropiada para suspender la ejecución".
En román paladino, el TC ens diu avui, utilitzant arguments de l'any 1981, quan el mercat hipotecari era radicalment diferent, i en un moment en que la banca conservava una pàtina d'honorabilitat, avui prostituïda desprès de conèixer com han jugat amb impositors, estalviadors i prestataris, ens diu ara el TC que quan t'executen la hipoteca el procediment nomès es suspèn pagando que es gerundio, perquè sinó, la cosa deriva irremeiablement en l'alienació forçosa en subhasta, amb la possibilitat que asisteix l'executant de fer-se amb el bé per la meitat del valor de la taxació, subsistint la possibilitat de seguir perseguint l'executat per la resta del deute no coberta per la meitat d'aquell valor de taxació. Això sí, per discutir les clàusules abusives o qualsevol altre argument que podria ser obstatiu de l'execució, l'executat pot iniciar un altre judici diferent. Aquesta possibilitat de demandar al banc que t'executa mentre ja t'estan subhastant l'habitatge és la fal·làcia legal que permet afirmar al TC que el procès executiu hipotecari sumari, sense possibilitat de contradicció, no conculca el dret fonamental a la tutel·la judicial efectiva. (Permítanme, Sres. Magistrados, que empiece a reírme ahora y me detenga en el momento en que finalice su mandato).
El TC adopta, finalment, una excusa argumental recurrent: ni el poder judicial ni la jurisdicció constitucional poden substituïr el legislador. Afirma la interlocutòria del TC:
"En suma, las razones expuestas conducen finalmente a la inadmisión de la cuestión de inconstitucionalidad planteada, no sin antes reiterar, en el presente caso, que la cuestión de inconstitucionalidad no es cauce procesal idóneo para que los órganos jurisdiccionales puedan cuestionar de modo genérico o abstracto la constitucionalidad de un régimen o esquema legal (por lo que aquí interesa el proceso de ejecución hipotecaria) por contraste con un hipotético modelo alternativo, que no le compete formular al órgano proponente ni corresponde valorar a este Tribunal Constitucional por ser materia de la exclusiva competencia del legislador, dentro de cuyos límites constitucionales dispone de un amplio margen de libertad de elección que este Tribunal ni puede ni debe restringir".
Això ja ho sabem, els òrgans jurisdiccionals no poden substituir el legislador. Sense entrar ara a comentar la teoria del realisme jurídic, que afirma que les lleis les acàben fent els jutges interpretant-la en els casos concrets, voldria formular-li als molts honorables Magistrats constitucionals algunes preguntes.
¿Els Tribunals ordinaris i la jurisdicció constitucional no poden analitzar si la legalitat ordinària s'ajusta als parèmetres delimitats per la protecció dels Drets fonamentals? (vaja, jo creia que sí, però serà que no m'he llegit bé la Llei)
¿I no poden fer-ho, atenent al moment concret en que s'han d'aplicar les normes jurídiques, com assevera un sabi precepte del Codi Civil, redactat un llunyà any 1889?: "Las normas se interpretarán según el sentido propio de sus palabras, en relación con el contexto, los antecedentes históricos y legislativos y la realidad social del tiempo en que han de ser aplicadas, atendiendo fundamentalmente al espíritu y finalidad de aquellas".
¿No és molt més adequat, atenent a "la realidad social" del moment, afirmar que és raonable que totes les qüestions a debatre en relació a un mateix tema, tan sensible i discutible, com és el de les execucions hipotecàries, puguin ser al·legades en un únic procediment, amb caràcter contradictori, amb la possibilitat d'utilitzar arguments de diferent naturalesa, discutir les clàusules abusives, aportar taxacions contradictòries del valor en el moment del judici, discutir una concreta liquidació d'interessos o de comissions o una concreta aplicació de saldos en compte corrent (p.e. quan el banc es cobra una determinada comissió o un interès de descobert i no aplica un ingrès a una quota de la hipoteca, malgrat facis expressa designació del destí dels fons dipositats), etc. etc.?
¿No és molt més raonable que el Jutge pugui declarar que procedeix adjudicar l'habitatge a l'hipotecant per impagament, però que limiti o anul·li la possibilitat de reclamar quantitats addicionals en funció de les circumstàncies del cas, i desprès d'un judici i de la corresponent sentència?
¿No és molt més raonable que pugui declarar-se que no procedeix la imposició de costes, segons sigui la concreta casuística objecte de judici?
¿No és possible considerar que, atenent les actuals circumstàncies i davant la constatació de recurrents males praxis bancàries, pugui estimar-se que la tutel·la judicial efectiva que consagra l'article 24CE no es satisfà en un procès executiu sumari, i que és necessari exigir un procès contradictori?
En fi, sigui com sigui, el Tribunal Constitucional no s'ha dignat a entrar en el fons de l'assumpte perquè, estimat executat, quan et subhastin el pis i acabis al carrer podràs demandar al banc si és que la teva hipoteca contenia clàusules abusives o si el banc ha incorregut en alguna mena de mala praxis que hagi agreujat la situació. Estàs de sort, gaudeixes de la tutel·la efectiva dels Tribunals. Felicitats.
Vaig referir-me a aquest tema en una entrada del darrer 11 de març de 2011. En relació a la possible posició del Tribunal Constitucional, vaig escriure en aquell post:
"Aquest tràmit obliga a suspendre el procediment, mentre el TC decideix si admet a tràmit la qüestió. Ara la pilota està al camp del Tribunal Constitucional (que té una gran oportunitat per reivindicar-se, o per (?), pel què sigui)".
Bé, coneguda la interlocutòria del TC, que inadmet la qüestió per "el carácter notoriamente infundado de la cuestión suscitada por el Juez proponente", ja m'atreveixo a substituir l'interrogant del paràgraf precedent. La frase quedaria ara redactada en aquests termes:
Aquest tràmit obliga a suspendre el procediment, mentre el TC decideix si admet a tràmit la qüestió. Ara la pilota està al camp del Tribunal Constitucional (que té una gran oportunitat per reivindicar-se, o per continuar demostrant el seu servilisme incondicionat en favor de les èlits i del manteniment d'un statu quo que, cada vegada amb més força, perjudica els governats en benefici dels nous senyors feudals, tot demostrant la fal·làcia, innocentment assumida com a veritat, de que la sobirania resideix en el poble i de que els governants ens governen per delegació i sota el mandat incorruptible de què han de vetllar per l'interès general i pels drets i les garantíes fonamentals")".
Perquè el nostre TC ha inadmès la qüestió, sense dignar-se a resoldre-la en sentència desprès d'una anàlisi en profunditat, acudint als Fonaments de Dret d'una Sentència de l'any 1981 (la STC 41/1981, de 18 de desembre).
Afirmava aquella sentència el següent:
"en el procedimiento de ejecución hipotecaria, se limita extraordinariamente la contradicción procesal, pero ello no significa que se produzca indefensión …"
"No se produce el efecto de cosa juzgada y se deja abierta la puerta a un juicio declarativo. Las cuestiones de fondo quedan intactas y pueden discutirse después con toda amplitud".
"lo expeditivo de la ejecución no elimina la posibilidad de contradicción que sigue abierta en el juicio ordinario"
"Desde esta perspectiva, es claro que no puede haber violación del art. 24 de la Constitución, porque el deudor y el titular del dominio de la finca no quedan indefensos, ni privados de tutela".
"aquí no hay renuncia a la defensa frente a las pretensiones del acreedor, ni una renuncia a la tutela jurisdiccional. Mas no debe olvidarse que, al constituir la hipoteca, se consiente en que la defensa tenga una eficacia momentáneamente disminuida, por no ser apropiada para suspender la ejecución".
En román paladino, el TC ens diu avui, utilitzant arguments de l'any 1981, quan el mercat hipotecari era radicalment diferent, i en un moment en que la banca conservava una pàtina d'honorabilitat, avui prostituïda desprès de conèixer com han jugat amb impositors, estalviadors i prestataris, ens diu ara el TC que quan t'executen la hipoteca el procediment nomès es suspèn pagando que es gerundio, perquè sinó, la cosa deriva irremeiablement en l'alienació forçosa en subhasta, amb la possibilitat que asisteix l'executant de fer-se amb el bé per la meitat del valor de la taxació, subsistint la possibilitat de seguir perseguint l'executat per la resta del deute no coberta per la meitat d'aquell valor de taxació. Això sí, per discutir les clàusules abusives o qualsevol altre argument que podria ser obstatiu de l'execució, l'executat pot iniciar un altre judici diferent. Aquesta possibilitat de demandar al banc que t'executa mentre ja t'estan subhastant l'habitatge és la fal·làcia legal que permet afirmar al TC que el procès executiu hipotecari sumari, sense possibilitat de contradicció, no conculca el dret fonamental a la tutel·la judicial efectiva. (Permítanme, Sres. Magistrados, que empiece a reírme ahora y me detenga en el momento en que finalice su mandato).
El TC adopta, finalment, una excusa argumental recurrent: ni el poder judicial ni la jurisdicció constitucional poden substituïr el legislador. Afirma la interlocutòria del TC:
"En suma, las razones expuestas conducen finalmente a la inadmisión de la cuestión de inconstitucionalidad planteada, no sin antes reiterar, en el presente caso, que la cuestión de inconstitucionalidad no es cauce procesal idóneo para que los órganos jurisdiccionales puedan cuestionar de modo genérico o abstracto la constitucionalidad de un régimen o esquema legal (por lo que aquí interesa el proceso de ejecución hipotecaria) por contraste con un hipotético modelo alternativo, que no le compete formular al órgano proponente ni corresponde valorar a este Tribunal Constitucional por ser materia de la exclusiva competencia del legislador, dentro de cuyos límites constitucionales dispone de un amplio margen de libertad de elección que este Tribunal ni puede ni debe restringir".
Això ja ho sabem, els òrgans jurisdiccionals no poden substituir el legislador. Sense entrar ara a comentar la teoria del realisme jurídic, que afirma que les lleis les acàben fent els jutges interpretant-la en els casos concrets, voldria formular-li als molts honorables Magistrats constitucionals algunes preguntes.
¿Els Tribunals ordinaris i la jurisdicció constitucional no poden analitzar si la legalitat ordinària s'ajusta als parèmetres delimitats per la protecció dels Drets fonamentals? (vaja, jo creia que sí, però serà que no m'he llegit bé la Llei)
¿I no poden fer-ho, atenent al moment concret en que s'han d'aplicar les normes jurídiques, com assevera un sabi precepte del Codi Civil, redactat un llunyà any 1889?: "Las normas se interpretarán según el sentido propio de sus palabras, en relación con el contexto, los antecedentes históricos y legislativos y la realidad social del tiempo en que han de ser aplicadas, atendiendo fundamentalmente al espíritu y finalidad de aquellas".
¿No és molt més adequat, atenent a "la realidad social" del moment, afirmar que és raonable que totes les qüestions a debatre en relació a un mateix tema, tan sensible i discutible, com és el de les execucions hipotecàries, puguin ser al·legades en un únic procediment, amb caràcter contradictori, amb la possibilitat d'utilitzar arguments de diferent naturalesa, discutir les clàusules abusives, aportar taxacions contradictòries del valor en el moment del judici, discutir una concreta liquidació d'interessos o de comissions o una concreta aplicació de saldos en compte corrent (p.e. quan el banc es cobra una determinada comissió o un interès de descobert i no aplica un ingrès a una quota de la hipoteca, malgrat facis expressa designació del destí dels fons dipositats), etc. etc.?
¿No és molt més raonable que el Jutge pugui declarar que procedeix adjudicar l'habitatge a l'hipotecant per impagament, però que limiti o anul·li la possibilitat de reclamar quantitats addicionals en funció de les circumstàncies del cas, i desprès d'un judici i de la corresponent sentència?
¿No és molt més raonable que pugui declarar-se que no procedeix la imposició de costes, segons sigui la concreta casuística objecte de judici?
¿No és possible considerar que, atenent les actuals circumstàncies i davant la constatació de recurrents males praxis bancàries, pugui estimar-se que la tutel·la judicial efectiva que consagra l'article 24CE no es satisfà en un procès executiu sumari, i que és necessari exigir un procès contradictori?
En fi, sigui com sigui, el Tribunal Constitucional no s'ha dignat a entrar en el fons de l'assumpte perquè, estimat executat, quan et subhastin el pis i acabis al carrer podràs demandar al banc si és que la teva hipoteca contenia clàusules abusives o si el banc ha incorregut en alguna mena de mala praxis que hagi agreujat la situació. Estàs de sort, gaudeixes de la tutel·la efectiva dels Tribunals. Felicitats.
dilluns, 4 de juliol del 2011
La mà invisible de l'Adam Smith ha mort
La mà invisible de l'Adam Smith és, avui, més invisible que mai.
De fet, no descarto que l'Adam, avui, alcès la veu a la vista del panorama, no no no no, jo no em referia a això.
L'economia financera, (els apunts comptables virtuals que orbiten al voltant de la producció real, de les transaccions reals, de les mercaderíes reals, de les collites reals, de les compres i vendes de productes reals, de les compres i vendes de serveis reals), l'economia financera, dic, multiplica per molt i molt i molt l'economia real? Si la resposta és afirmativa, la mà invisible de l'Adam ha perdut tota vigència.
S'obtè més rendiment especulant amb pujades i baixades de valors bursàtils que fabricant el què sigui? Està més penalitzat guanyar diners fabricant i venent que obtenint plusvàlues dels moviments del capital? Si la resposta és afirmativa, la mà invisible de l'Adam ha perdut tota vigència.
CFDs, CDOs, cèdules hipotecàries, derivats, warrants, futurs, ETFs, hedge funds, swaps, hipoteques subprime? L'Adam no n'havia sentit a parlar de tot això quan va afirmar els tòtems del liberalisme sobre els què el capitalisme ha assentat tradicionalment la seva base filosòfica i ideològica: limitacions a la inciativa individual? Les mínimes. Regulació de la activitat econòmica? La mínima. Mecanismes de correcció de les desigualtats? No cal, la pròpia dinàmica racional dels individus, cercant el seu rendiment individual, cercant el màxim rendiment individual, genera riquesa i expandeix aquesta riquesa entre la resta menys afavorida. Redistribució de la riquesa? Polítiques de protecció social? No way, la naturalesa humana és acomodatícia, aquest tipus de polítiques l'únic que fan és fabricar professionals del subsidi, rèmores i paràsits. Les limitacions desincentiven, desmoralitzen, al·letarguen l'esperit dels emprenedors. Deixa que els emprenedors s'enriqueixin, que cerquin el seu màxim benefici, perquè en la cerca d'aquest màxim benefici necessitaran de la col·laboració d'altres, menys emprenedors, menys brillants, amb més aversió pel risc, però que pujaran al tren del progrès i de la generació de riquesa i s'en beneficiaran de la dinàmica dels dinàmics. La mà invisible. I davant l'absència de xarxa social de protecció, tothom haurà de pujar al tren, tothom haurà d'empènyer. O això o et mores de gana, així que tu mateix. La mà invisible.
Però l'amic Adam va el·laborar la seva teoria pensant en un escenari d'economia real. En un món on els bescanvis eren sobre productes i serveis tangibles. En un moment en que per recol·lectar la collita el propietari terratinent havia de recòrrer a desenes, a centenars, a mil·lers de treballadors i el mestre artesà havia de fer-se ajudar per aprenents, meritoris i subalterns de tota mena si volia produir més, vendre més, enriquir-se a partir de la seva capacitat i empenta.
Les màquines van complicar una mica les coses. D'acord, en Ned Ludd i els luddites anàven errats en la seva dèria per destruir màquines, però el cert és que la mà invisible de l'Adam va tornar-se una mica més invisible quan l'èsser humà va deixar de ser imprescindible per desenvolupar eficaçment certs processos productius.
Però la mà de l'Adam encara tenia sentit en l'època de la economia industrial. Sense pretensió de recorregut històric lineal, salto a l'amic Henry Ford. Aquell que fabricava cotxes i cotxes i més cotxes. Aquell que per convertir-se en multimil·lionari, ademès de l'invent del Ford-T, va desenvolupar un extraordinari esperit emprenedor, va introduir la cadena de muntatge i la producció en sèrie, aquell que, per convertir-se en un dels homes més rics del món, ademès de pensar permanentment en la millor forma de maximitzar el seu benefici personal, va donar feina directa a mil·lers i mil·lers de persones, a mil·lers d'industríes auxiliars que, al seu torn, empleàven a mil·lers de treballadors, a concessionaris grans i concessionaris petits que veníen els seus cotxes. La mà invisible. L'amic Henry, la seva capacitat i esperit de risc, l'absència de limitacions que el desincentivèssin i l'absència de dàdives del pare Estat que el tornèssin gandul i acomodatici, tot això, el capitalisme liberal, tot això, va fer que un munt de congèneres pujèssin al tren del progrès, tot això va generar i expandir riquesa. La mà invisible.
Però ja no vivim en el món de l'economia industrial. Ara ens em enfangat en el món dels CFDs i dels derivats i dels stock markets com una fi en ells mateixos i no com un mitjà per alguna altra cosa que passi de veritat. Avui comprarè accions de no sé quina companyia perquè estic encantat de finançar-la, el seu projecte empresarial em sedueix, penso que inclús és possible obtenir un dividend que s'acosti al 4% anyal, la seva política de personal és socialment aceptable, el seu compromís amb el medi ambient sembla sincer. Ja Ja Ja Ja Ja. Avui comprarè accions d'aquesta companyia perquè m'han dit que cotitza a un PER relativament moderat i hi ha expectatives d'increment del valor. Tot el demès se m'en fot. Encara més, hi ha rumors de que retallarà la plantilla en un 10%, el que dispararà el valor a l'alça. És a dir, farè una inversió especulativa. Ara t'escolto.
El què vull dir és que, en el marc de la societat industrial, la mà invisible funciona. En el marc de l'economia financera especulativa, ja no. I és que es guanya infinitament més especulant en els mercats de capitals desde un despatx de Wall Street, de Hong Kong o de la City, que desde qualsevol fàbrica de Detroit, arrossegant aquesta cosa molesta que són els costos laborals. Per cada empleat d'un despatx de Wall Street t'en fan falta centenars o mil·lers a fàbrica per obtenir rendiments equivalents.
Així, davant l'absència d'un escenari de redistribució "natural", davant la cada vegada menor necessitat de persones per transformar el procès econòmic en dòlars, yens, yuans o euros, davant l'allargament de la vida i l'increment dels costos de manteniment de població forçosament inactiva, s'imposa una política que entengui que això de la mà invisible ja no funciona.
Però què tenim? Tot el contrari, no quieres caldo dos tazas, neoliberalisme, ultraliberalisme, neocapitalisme, ultracapitalisme, batuda en retirada de l'estat del benestar, no se te ocurra gravar a los mercados que s'en van con la música a otra parte.
Inversió pública? No, que puja el dèficit i els mercats s'acolloneixen i la prima de risc s'enfila i els tipus d'interès t'escanyen.
Despesa pública? Metges, jutges, bombers, policíes, educadors, assistents socials, protecció social a l'atur? Estàs de conya? Retallades, plantilles congelades, acomiadaments d'eventuals, reduccions salarials, aprimar aprimar aprimar. La iniciativa privada ja absorbirà tots aquests que havíen de ser empleats públics però que ja no ho seràn. Confiem exclusivament en la iniciativa privada i en la seva capaciat de generació d'ocupació en etapes de creixement, la mà invisible! Toquem fons per agafar impuls, l'austeritat pública és el primer pas perquè tot torni a ser igual, per crear les condicions perquè els individus, en la seva dinàmica de maximització dels seus beneficis individuals, arrosseguin els altres cap amunt.
Doncs jo crec que no, ja no, no en un món globalitzat on els capitals es mouen lliurement i marxen quan s'els apreta, no en un món en el que no és necessari donar feina per obtenir rendiments sucosos, perquè els rendiments del capital financer s'han tornat (falaçment, mesquinament) molt més interessants que els rendiments del capital productiu.
Permete'm posar un exemple molt simplista però eficaç. Imagina que demà et toquen 3.000.000 d'euros a qualsevol d'aquestes loteríes que tens a l'abast.
Opció (A): De natural inquiet, genuinament ambiciòs, en el sentit positiu del terme, socialment compromès, inverteixes la totalitat del premi en obrir una empresa. Vols multiplicar els guanys. Contractes vint empleats, llogues una nau i compres màquines. Pagues sous dignes, afrontes les cotitzacions socials, et lleves cada dia a quarts de set del matí i plegues quan ja és fosc. Pagues les taxes de l'activitat, de l'immoble, el gual, l'impost de circulació dels camions i les furgonetes. Ets la mà invisible. Desprès d'incontables entrabancs i sinsabors, aconsegueixes un benefici de 200.000 euros. Arriba l'impost de societats i pagues 60.000 euros, de forma que has incrementat el teu patrimoni inicial en 140.000 euros (això si tothom et paga i en aquest exemple idíl·lic que no contempla la possibilitat de perdre els diners enlloc de guanyar-los). Directa i indirectament has col·laborat a la cohesió social, has pujat al tren del progès un munt de persones. Ets la mà invisible.
Opció (B): Alternativament, agafes els 3.000.000 d'euros i montes una SICAV. No dones feina a ningú, no llogues cap nau ni compres cap camió ni pagues taxes de gual ni per l'activitat, no afrontes cotitzacions socials ni pagues sous dignes. Et lleves cada dia a les 10h i seus una hora davant l'ordinador. Dones una ullada a les cotitzacions i parles amb el teu borker. T'en vas a jugar a golf. Dines convenientment, fas el domino i a les vuit del vespre has acabat la jornada. Obtens uns rendiments del capital de 200.000 euros i pagues l'esfereidora xifra de 2.000 euros (l'1% dels guanys) pels impostos aplicables a la SICAV. Has incrementat el teu patrimoni inicial en 198.000 euros però a fe de déu que no ets la mà invisible.
No sé a vosaltres, però a mi el paio de la opció (A) em sembla que mereix la Laureada de San Fernando (encara que sigui com a premi de consòl per gilipolles) i, en canvi, el paio de la opció (B) mereix, mereix, mereix... En fi, no sé, en qualsevol cas, el que sembla clar és que és antisocial, antieconòmic, amoral i profundament equivocat que el gilipolles de l'exemple (A) pagui 30 vegades més impostos que el guay que juga al golf i remena els calers desde l'ordinador i amb l'únic cost de la comisió del broker.
Però és clar, l'individu (A) és nomès la economia productiva i l'individu (B) ha esdevingut "el mercat" i, ja se sap, el mercat és intocable.
In my humble opinion.
De fet, no descarto que l'Adam, avui, alcès la veu a la vista del panorama, no no no no, jo no em referia a això.
L'economia financera, (els apunts comptables virtuals que orbiten al voltant de la producció real, de les transaccions reals, de les mercaderíes reals, de les collites reals, de les compres i vendes de productes reals, de les compres i vendes de serveis reals), l'economia financera, dic, multiplica per molt i molt i molt l'economia real? Si la resposta és afirmativa, la mà invisible de l'Adam ha perdut tota vigència.
S'obtè més rendiment especulant amb pujades i baixades de valors bursàtils que fabricant el què sigui? Està més penalitzat guanyar diners fabricant i venent que obtenint plusvàlues dels moviments del capital? Si la resposta és afirmativa, la mà invisible de l'Adam ha perdut tota vigència.
CFDs, CDOs, cèdules hipotecàries, derivats, warrants, futurs, ETFs, hedge funds, swaps, hipoteques subprime? L'Adam no n'havia sentit a parlar de tot això quan va afirmar els tòtems del liberalisme sobre els què el capitalisme ha assentat tradicionalment la seva base filosòfica i ideològica: limitacions a la inciativa individual? Les mínimes. Regulació de la activitat econòmica? La mínima. Mecanismes de correcció de les desigualtats? No cal, la pròpia dinàmica racional dels individus, cercant el seu rendiment individual, cercant el màxim rendiment individual, genera riquesa i expandeix aquesta riquesa entre la resta menys afavorida. Redistribució de la riquesa? Polítiques de protecció social? No way, la naturalesa humana és acomodatícia, aquest tipus de polítiques l'únic que fan és fabricar professionals del subsidi, rèmores i paràsits. Les limitacions desincentiven, desmoralitzen, al·letarguen l'esperit dels emprenedors. Deixa que els emprenedors s'enriqueixin, que cerquin el seu màxim benefici, perquè en la cerca d'aquest màxim benefici necessitaran de la col·laboració d'altres, menys emprenedors, menys brillants, amb més aversió pel risc, però que pujaran al tren del progrès i de la generació de riquesa i s'en beneficiaran de la dinàmica dels dinàmics. La mà invisible. I davant l'absència de xarxa social de protecció, tothom haurà de pujar al tren, tothom haurà d'empènyer. O això o et mores de gana, així que tu mateix. La mà invisible.
Però l'amic Adam va el·laborar la seva teoria pensant en un escenari d'economia real. En un món on els bescanvis eren sobre productes i serveis tangibles. En un moment en que per recol·lectar la collita el propietari terratinent havia de recòrrer a desenes, a centenars, a mil·lers de treballadors i el mestre artesà havia de fer-se ajudar per aprenents, meritoris i subalterns de tota mena si volia produir més, vendre més, enriquir-se a partir de la seva capacitat i empenta.
Les màquines van complicar una mica les coses. D'acord, en Ned Ludd i els luddites anàven errats en la seva dèria per destruir màquines, però el cert és que la mà invisible de l'Adam va tornar-se una mica més invisible quan l'èsser humà va deixar de ser imprescindible per desenvolupar eficaçment certs processos productius.
Però la mà de l'Adam encara tenia sentit en l'època de la economia industrial. Sense pretensió de recorregut històric lineal, salto a l'amic Henry Ford. Aquell que fabricava cotxes i cotxes i més cotxes. Aquell que per convertir-se en multimil·lionari, ademès de l'invent del Ford-T, va desenvolupar un extraordinari esperit emprenedor, va introduir la cadena de muntatge i la producció en sèrie, aquell que, per convertir-se en un dels homes més rics del món, ademès de pensar permanentment en la millor forma de maximitzar el seu benefici personal, va donar feina directa a mil·lers i mil·lers de persones, a mil·lers d'industríes auxiliars que, al seu torn, empleàven a mil·lers de treballadors, a concessionaris grans i concessionaris petits que veníen els seus cotxes. La mà invisible. L'amic Henry, la seva capacitat i esperit de risc, l'absència de limitacions que el desincentivèssin i l'absència de dàdives del pare Estat que el tornèssin gandul i acomodatici, tot això, el capitalisme liberal, tot això, va fer que un munt de congèneres pujèssin al tren del progrès, tot això va generar i expandir riquesa. La mà invisible.
Però ja no vivim en el món de l'economia industrial. Ara ens em enfangat en el món dels CFDs i dels derivats i dels stock markets com una fi en ells mateixos i no com un mitjà per alguna altra cosa que passi de veritat. Avui comprarè accions de no sé quina companyia perquè estic encantat de finançar-la, el seu projecte empresarial em sedueix, penso que inclús és possible obtenir un dividend que s'acosti al 4% anyal, la seva política de personal és socialment aceptable, el seu compromís amb el medi ambient sembla sincer. Ja Ja Ja Ja Ja. Avui comprarè accions d'aquesta companyia perquè m'han dit que cotitza a un PER relativament moderat i hi ha expectatives d'increment del valor. Tot el demès se m'en fot. Encara més, hi ha rumors de que retallarà la plantilla en un 10%, el que dispararà el valor a l'alça. És a dir, farè una inversió especulativa. Ara t'escolto.
El què vull dir és que, en el marc de la societat industrial, la mà invisible funciona. En el marc de l'economia financera especulativa, ja no. I és que es guanya infinitament més especulant en els mercats de capitals desde un despatx de Wall Street, de Hong Kong o de la City, que desde qualsevol fàbrica de Detroit, arrossegant aquesta cosa molesta que són els costos laborals. Per cada empleat d'un despatx de Wall Street t'en fan falta centenars o mil·lers a fàbrica per obtenir rendiments equivalents.
Així, davant l'absència d'un escenari de redistribució "natural", davant la cada vegada menor necessitat de persones per transformar el procès econòmic en dòlars, yens, yuans o euros, davant l'allargament de la vida i l'increment dels costos de manteniment de població forçosament inactiva, s'imposa una política que entengui que això de la mà invisible ja no funciona.
Però què tenim? Tot el contrari, no quieres caldo dos tazas, neoliberalisme, ultraliberalisme, neocapitalisme, ultracapitalisme, batuda en retirada de l'estat del benestar, no se te ocurra gravar a los mercados que s'en van con la música a otra parte.
Inversió pública? No, que puja el dèficit i els mercats s'acolloneixen i la prima de risc s'enfila i els tipus d'interès t'escanyen.
Despesa pública? Metges, jutges, bombers, policíes, educadors, assistents socials, protecció social a l'atur? Estàs de conya? Retallades, plantilles congelades, acomiadaments d'eventuals, reduccions salarials, aprimar aprimar aprimar. La iniciativa privada ja absorbirà tots aquests que havíen de ser empleats públics però que ja no ho seràn. Confiem exclusivament en la iniciativa privada i en la seva capaciat de generació d'ocupació en etapes de creixement, la mà invisible! Toquem fons per agafar impuls, l'austeritat pública és el primer pas perquè tot torni a ser igual, per crear les condicions perquè els individus, en la seva dinàmica de maximització dels seus beneficis individuals, arrosseguin els altres cap amunt.
Doncs jo crec que no, ja no, no en un món globalitzat on els capitals es mouen lliurement i marxen quan s'els apreta, no en un món en el que no és necessari donar feina per obtenir rendiments sucosos, perquè els rendiments del capital financer s'han tornat (falaçment, mesquinament) molt més interessants que els rendiments del capital productiu.
Permete'm posar un exemple molt simplista però eficaç. Imagina que demà et toquen 3.000.000 d'euros a qualsevol d'aquestes loteríes que tens a l'abast.
Opció (A): De natural inquiet, genuinament ambiciòs, en el sentit positiu del terme, socialment compromès, inverteixes la totalitat del premi en obrir una empresa. Vols multiplicar els guanys. Contractes vint empleats, llogues una nau i compres màquines. Pagues sous dignes, afrontes les cotitzacions socials, et lleves cada dia a quarts de set del matí i plegues quan ja és fosc. Pagues les taxes de l'activitat, de l'immoble, el gual, l'impost de circulació dels camions i les furgonetes. Ets la mà invisible. Desprès d'incontables entrabancs i sinsabors, aconsegueixes un benefici de 200.000 euros. Arriba l'impost de societats i pagues 60.000 euros, de forma que has incrementat el teu patrimoni inicial en 140.000 euros (això si tothom et paga i en aquest exemple idíl·lic que no contempla la possibilitat de perdre els diners enlloc de guanyar-los). Directa i indirectament has col·laborat a la cohesió social, has pujat al tren del progès un munt de persones. Ets la mà invisible.
Opció (B): Alternativament, agafes els 3.000.000 d'euros i montes una SICAV. No dones feina a ningú, no llogues cap nau ni compres cap camió ni pagues taxes de gual ni per l'activitat, no afrontes cotitzacions socials ni pagues sous dignes. Et lleves cada dia a les 10h i seus una hora davant l'ordinador. Dones una ullada a les cotitzacions i parles amb el teu borker. T'en vas a jugar a golf. Dines convenientment, fas el domino i a les vuit del vespre has acabat la jornada. Obtens uns rendiments del capital de 200.000 euros i pagues l'esfereidora xifra de 2.000 euros (l'1% dels guanys) pels impostos aplicables a la SICAV. Has incrementat el teu patrimoni inicial en 198.000 euros però a fe de déu que no ets la mà invisible.
No sé a vosaltres, però a mi el paio de la opció (A) em sembla que mereix la Laureada de San Fernando (encara que sigui com a premi de consòl per gilipolles) i, en canvi, el paio de la opció (B) mereix, mereix, mereix... En fi, no sé, en qualsevol cas, el que sembla clar és que és antisocial, antieconòmic, amoral i profundament equivocat que el gilipolles de l'exemple (A) pagui 30 vegades més impostos que el guay que juga al golf i remena els calers desde l'ordinador i amb l'únic cost de la comisió del broker.
Però és clar, l'individu (A) és nomès la economia productiva i l'individu (B) ha esdevingut "el mercat" i, ja se sap, el mercat és intocable.
In my humble opinion.
dissabte, 4 de juny del 2011
Lluís Corominas, el "cas Tous" (II)
El jurat popular ha emès un veredicte de no culpable en el judici d'en Lluís Coromines. Aquest veredicte ha tingut en compte les eximents completes de legítima defensa o defensa ncessària, així com la por insuperable.
Fa uns díes, en concret el 24/05, vaig emetre el següent prònostic respecte aquest cas:
"Aquest és el meu pronòstic (que podrà complir-se amb la sentència immediata o amb l'apel·lació que posi fi al procès): no és descartable una sentència condemnatòria que aprecii eximents incompletes molt qualificades i derivi en una condemna de 2,5 a 5 anys de presó (més a prop dels 2,5 que dels 5)".
A falta de llegir el text de la sentència i els seus raonaments jurídics, i malgrat el veredicte absolutori del jurat popular, em ratifico en el meu pronòstic i afegeixo una perspectiva complementària.
Apreciant l'eximent completa de la defensa necessària, tot i que ha quedat provat en el judici que els assaltants no portàven armes, el tribunal popular, sense saber-ho, ha plantejat la figura jurídica de la legítima defensa "putativa".
Què és això de "putativa"?
Això és quan l'autor comet un error sobre els pressupòsits objectius d'una causa de justificació.
Anem a pams, i centrem l'exemple en la legítima defensa. Quan algú reb una agressió il·legítima, sense que hi hagi provocació prèvia, i respòn de forma proporcionada a l'agressió que pateix o està a punt de patir, no hi ha culpabilitat penal perquè l'acció del defensor està justificada pel dret.
Però ara imaginem que, negra nit i perseguint, a tota carrera, un delinqüent que acaba d'atracar un bar, un agent de policia veu com el lladregot s'atura, es gira i l'apunta amb el seu arma. El policia, que tem legítimament per la seva vida, sense temps per pensar, obre foc i li clava un tret al cap, amb resultat mortal. Quan s'acosta al cos inhert de l'atracador, comprova que aquest no porta cap arma, i que l'havia apuntat amb un telèfon mòbil.
És evident que, en aquest exemple, no és donen els presspòsits objectius de la legítima defensa, perquè el lladre estava escapant-se i perquè no portava cap arma, de forma que l'agent, armat, no estava rebent ni a punt de rebre cap agressió il·legítima que el facultès per repelir-la utilitzant un arma de foc.
Però la clau és considerar que l'autor del tret mortal estava absolutament convençut del contrari, i que totes les circumstàncies apunten a la lògica d'aquesta confusió. És evident que si, en circumstàncies anàlogues, el policia s'atura per comprovar amb el 100% de seguretat que li apunten amb un arma, i realment el criminal porta un arma, és possible que la víctima acabi èssent l'agent.
Per això, i seguint amb l'exemple, l'autor ha incorregut en un error sobre les causes que el lliberaríen de responsabilitat criminal en aplicació de l'eximent de la legítima defensa: no hi havia arma però estava convençut de que sí, no hi havia risc real per la seva vida però estava convençut de que sí.
L'error està regulat a l'article 14 del Codi Penal. La doctrina i la jurisprudència distingeixen entre dos tipus d'errors: l'error de tipus i l'error de prohibició. Ara no entrarè en aquesta distinció, però assenyalarè que l'error del policia de l'exemple és sobre les causes de justificació, i és el que es coneix com a error de prohibició indirecte.
Al seu torn, l'error pot ser vencible o invencible. Si és invencible, opera com a eximent complet i exclou absolutament la responsabilitat criminal.
Tornant a l'exemple del policia, si el lloc on es va produïr el tret mortal estava fosc, la distància que separava les dues persones era suficient com per permetre la confusió entre un telèfon mòbil i una pistola, el tret va entrar pel davant i no per l'esquena, el policia havia disparat prèviament a l'aire i havia donat reiteradament l'alto, etc., és possible considerar que l'error de prohibició indirecte era invencible (no hi havia forma raonable de desfer aquest error. No sembla raonable exigir la pregunta de "perdoni, ¿em pot confirmar que es tracta d'un arma de foc, això que m'apunta?), el que portaria aparellada l'apreciació de l'eximent completa de la legítima defensa putativa i l'absolució del policia per la mort del lladre.
Sensu contrario, si el tret es va produïr a menys d'un metre de distància, la llum era bona, apareix un testimoni que afirma que era perfectament clar que el perseguit portava un telèfon mòbil i no un arma, etc., ja no està tan clar que l'error sigui invencible. L'error esdevè llavors vencible, el que no exclou la responsabilitat criminal, però, atenent a les circumstàncies de cada cas concret, atenúa aquesta responsabilitat, permetent una rebaixa de la pena en un o dos graus.
La tasca de discernir entre la vencibilitat o invencibilitat de l'error no és senzilla, però els tribunals han adoptat el criteri d'analitzar si, atesos els fets, existia la possibilitat raonable d'adoptar un comportament alternatiu. En aquest sentit, el següent paràgraf de la Sentència nº 721/2005 de la Sala Segona del Tribunal Suprem, de data 19 de maig, és força il·lustratiu. Referint-se a una sentència anterior (STS, Sala 2ª nº 755/2003, de 28 de maig), assenyala:
"Esta misma sentencia aborda el núcleo de la discusión de este recurso, la valoración sobre la valoración de la evitabilidad o inevitabilidad del error de prohibición, afirmando que ésta ha sido planteada generalmente en relación a errores directos sobre la norma. Los criterios, referentes a la evitabilidad, por lo tanto, se refieren básicamente a la posibilidad del autor de informarse sobre el derecho. Pero, el error indirecto sobre la ilicitud de la acción, como se dijo, puede provenir tanto de un error sobre los hechos (p. ej. sobre la realización de un movimiento corporal determinado) o sobre la significación normativa del hecho (p. ej. interpretar como un ataque lo que en realidad no lo es o suponer necesaria una acción de defensa que no lo es). Aquí no se trata sólo de casos en los que el autor podía informarse de la existencia de la causa de justificación en el orden jurídico, sino también de casos, en los que, en las circunstancias del hecho, cabe exigir al autor una comprobación más o menos profunda respecto de los presupuestos de hecho o de la necesidad de su acción de defensa.
Ciertamente no es fácil proporcionar criterios de medición de este aspecto de la
norma. En términos generales, puede señalarse que un criterio racional y seguro en la delimitación de la vencibilidad es el de la existencia de un comportamiento
alternativo, de manera que habrá de indagarse si el sujeto activo pudo actuar de
modo alternativo a la situación de hecho sobre la que actúa, para lo que será,
también, determinante comprobar las circunstancias concurrentes, como la específica
preparación y profesionalidad del sujeto y lo que le es exigible en el marco de su
actuación. En el mismo sentido habrá de ponderarse si al sujeto le era imposible llevar a cabo una comprobación mas eficiente de la situación fáctica concurrente en función del temor que le pudiera producir la representación de su errónea creencia.
También ha de ponderarse que el margen de error es distinto cuando la situación
fáctica a valorar parte de una agresión real, aunque dimensionada de forma errónea,
que cuando la agresión es irreal, pues, en esta caso, "el derecho debe dispensar una
mayor protección al que no ha generado ningún peligro para sí mismo".
Per tant, i tornant al cas Tous, la qüestió en l'apel·lació, pel que fa a l'error relatiu a les circumstàncies que facultaríen la legítima defensa, rau en la interpretació que faci el tribunal superior en relació a si l'acusat podia, raonablement, haver actuat d'un altra manera, és a dir, i emprant la formulació de la jurisprudència, si existia la possibilitat raonable de "un comportamiento alternativo".
Si el tribunal que examini l'apel·lació considera que existia la possibilitat raonable d'un comportament alternatiu, opino que l'error serà estimat com a vencible i l'acusat rebrà una condemna atenuada en dos graus.
Ara bé, el jurat popular ha apreciat, ademès i en tota la seva extensió l'eximent completa de la por insuperable (art. 20.6CP). Aquesta és una figura que no té un predicament massa extensiu ni s'utilitza de forma particularment freqüent davant els òrgans jurisdiccionals.
En realitat es tracta d’un cas particular d’estat de necessitat (art. 20.5CP), excloent de la culpabilitat. La por o la situació coactiva generada per una amenaça no son sino la conseqüència subjectiva que prové de la situació de necessitat en la que s’ha d’escollir entre patir un mal o causar-lo. En aquest punt és on col.lisionen el bé jurídic amenaçat i aquell que és necessari lesionar per evitar l’amenaça. En moltes ocasions, la por insuperable descriu l’escenari on es desenvolupa la legítima defensa (STS 11 març 2005).
Crec que faria bé la defensa d'en Lluís Coromines en centrar els seus arguments en la por insuperable generada pel context en que es van desenvolupar els fets. De fet, probablement per aquest motiu la defensa va afanyar-se a desmentir que el gendre dels Tous haguès actuat aquella nit com a cap de seguretat. Un punt feble: sembla que el jurat popular ha considerat acreditat que en Coromines era el cap de seguretat dels Tous.
En qualsevol cas, als Magistrats professionals que veuran l'apel·lació s'els hi ha donat, si és que consideren adhient justificar l'absolució, un argument més sòlid a partir de l'eximent de la por insuperable que no pas a partir de l'argument de l'error de prohibició invencible relacionat amb la legítima defensa.
Llevat de millor opinió fundada en Dret, és clar.
Fa uns díes, en concret el 24/05, vaig emetre el següent prònostic respecte aquest cas:
"Aquest és el meu pronòstic (que podrà complir-se amb la sentència immediata o amb l'apel·lació que posi fi al procès): no és descartable una sentència condemnatòria que aprecii eximents incompletes molt qualificades i derivi en una condemna de 2,5 a 5 anys de presó (més a prop dels 2,5 que dels 5)".
A falta de llegir el text de la sentència i els seus raonaments jurídics, i malgrat el veredicte absolutori del jurat popular, em ratifico en el meu pronòstic i afegeixo una perspectiva complementària.
Apreciant l'eximent completa de la defensa necessària, tot i que ha quedat provat en el judici que els assaltants no portàven armes, el tribunal popular, sense saber-ho, ha plantejat la figura jurídica de la legítima defensa "putativa".
Què és això de "putativa"?
Això és quan l'autor comet un error sobre els pressupòsits objectius d'una causa de justificació.
Anem a pams, i centrem l'exemple en la legítima defensa. Quan algú reb una agressió il·legítima, sense que hi hagi provocació prèvia, i respòn de forma proporcionada a l'agressió que pateix o està a punt de patir, no hi ha culpabilitat penal perquè l'acció del defensor està justificada pel dret.
Però ara imaginem que, negra nit i perseguint, a tota carrera, un delinqüent que acaba d'atracar un bar, un agent de policia veu com el lladregot s'atura, es gira i l'apunta amb el seu arma. El policia, que tem legítimament per la seva vida, sense temps per pensar, obre foc i li clava un tret al cap, amb resultat mortal. Quan s'acosta al cos inhert de l'atracador, comprova que aquest no porta cap arma, i que l'havia apuntat amb un telèfon mòbil.
És evident que, en aquest exemple, no és donen els presspòsits objectius de la legítima defensa, perquè el lladre estava escapant-se i perquè no portava cap arma, de forma que l'agent, armat, no estava rebent ni a punt de rebre cap agressió il·legítima que el facultès per repelir-la utilitzant un arma de foc.
Però la clau és considerar que l'autor del tret mortal estava absolutament convençut del contrari, i que totes les circumstàncies apunten a la lògica d'aquesta confusió. És evident que si, en circumstàncies anàlogues, el policia s'atura per comprovar amb el 100% de seguretat que li apunten amb un arma, i realment el criminal porta un arma, és possible que la víctima acabi èssent l'agent.
Per això, i seguint amb l'exemple, l'autor ha incorregut en un error sobre les causes que el lliberaríen de responsabilitat criminal en aplicació de l'eximent de la legítima defensa: no hi havia arma però estava convençut de que sí, no hi havia risc real per la seva vida però estava convençut de que sí.
L'error està regulat a l'article 14 del Codi Penal. La doctrina i la jurisprudència distingeixen entre dos tipus d'errors: l'error de tipus i l'error de prohibició. Ara no entrarè en aquesta distinció, però assenyalarè que l'error del policia de l'exemple és sobre les causes de justificació, i és el que es coneix com a error de prohibició indirecte.
Al seu torn, l'error pot ser vencible o invencible. Si és invencible, opera com a eximent complet i exclou absolutament la responsabilitat criminal.
Tornant a l'exemple del policia, si el lloc on es va produïr el tret mortal estava fosc, la distància que separava les dues persones era suficient com per permetre la confusió entre un telèfon mòbil i una pistola, el tret va entrar pel davant i no per l'esquena, el policia havia disparat prèviament a l'aire i havia donat reiteradament l'alto, etc., és possible considerar que l'error de prohibició indirecte era invencible (no hi havia forma raonable de desfer aquest error. No sembla raonable exigir la pregunta de "perdoni, ¿em pot confirmar que es tracta d'un arma de foc, això que m'apunta?), el que portaria aparellada l'apreciació de l'eximent completa de la legítima defensa putativa i l'absolució del policia per la mort del lladre.
Sensu contrario, si el tret es va produïr a menys d'un metre de distància, la llum era bona, apareix un testimoni que afirma que era perfectament clar que el perseguit portava un telèfon mòbil i no un arma, etc., ja no està tan clar que l'error sigui invencible. L'error esdevè llavors vencible, el que no exclou la responsabilitat criminal, però, atenent a les circumstàncies de cada cas concret, atenúa aquesta responsabilitat, permetent una rebaixa de la pena en un o dos graus.
La tasca de discernir entre la vencibilitat o invencibilitat de l'error no és senzilla, però els tribunals han adoptat el criteri d'analitzar si, atesos els fets, existia la possibilitat raonable d'adoptar un comportament alternatiu. En aquest sentit, el següent paràgraf de la Sentència nº 721/2005 de la Sala Segona del Tribunal Suprem, de data 19 de maig, és força il·lustratiu. Referint-se a una sentència anterior (STS, Sala 2ª nº 755/2003, de 28 de maig), assenyala:
"Esta misma sentencia aborda el núcleo de la discusión de este recurso, la valoración sobre la valoración de la evitabilidad o inevitabilidad del error de prohibición, afirmando que ésta ha sido planteada generalmente en relación a errores directos sobre la norma. Los criterios, referentes a la evitabilidad, por lo tanto, se refieren básicamente a la posibilidad del autor de informarse sobre el derecho. Pero, el error indirecto sobre la ilicitud de la acción, como se dijo, puede provenir tanto de un error sobre los hechos (p. ej. sobre la realización de un movimiento corporal determinado) o sobre la significación normativa del hecho (p. ej. interpretar como un ataque lo que en realidad no lo es o suponer necesaria una acción de defensa que no lo es). Aquí no se trata sólo de casos en los que el autor podía informarse de la existencia de la causa de justificación en el orden jurídico, sino también de casos, en los que, en las circunstancias del hecho, cabe exigir al autor una comprobación más o menos profunda respecto de los presupuestos de hecho o de la necesidad de su acción de defensa.
Ciertamente no es fácil proporcionar criterios de medición de este aspecto de la
norma. En términos generales, puede señalarse que un criterio racional y seguro en la delimitación de la vencibilidad es el de la existencia de un comportamiento
alternativo, de manera que habrá de indagarse si el sujeto activo pudo actuar de
modo alternativo a la situación de hecho sobre la que actúa, para lo que será,
también, determinante comprobar las circunstancias concurrentes, como la específica
preparación y profesionalidad del sujeto y lo que le es exigible en el marco de su
actuación. En el mismo sentido habrá de ponderarse si al sujeto le era imposible llevar a cabo una comprobación mas eficiente de la situación fáctica concurrente en función del temor que le pudiera producir la representación de su errónea creencia.
También ha de ponderarse que el margen de error es distinto cuando la situación
fáctica a valorar parte de una agresión real, aunque dimensionada de forma errónea,
que cuando la agresión es irreal, pues, en esta caso, "el derecho debe dispensar una
mayor protección al que no ha generado ningún peligro para sí mismo".
Per tant, i tornant al cas Tous, la qüestió en l'apel·lació, pel que fa a l'error relatiu a les circumstàncies que facultaríen la legítima defensa, rau en la interpretació que faci el tribunal superior en relació a si l'acusat podia, raonablement, haver actuat d'un altra manera, és a dir, i emprant la formulació de la jurisprudència, si existia la possibilitat raonable de "un comportamiento alternativo".
Si el tribunal que examini l'apel·lació considera que existia la possibilitat raonable d'un comportament alternatiu, opino que l'error serà estimat com a vencible i l'acusat rebrà una condemna atenuada en dos graus.
Ara bé, el jurat popular ha apreciat, ademès i en tota la seva extensió l'eximent completa de la por insuperable (art. 20.6CP). Aquesta és una figura que no té un predicament massa extensiu ni s'utilitza de forma particularment freqüent davant els òrgans jurisdiccionals.
En realitat es tracta d’un cas particular d’estat de necessitat (art. 20.5CP), excloent de la culpabilitat. La por o la situació coactiva generada per una amenaça no son sino la conseqüència subjectiva que prové de la situació de necessitat en la que s’ha d’escollir entre patir un mal o causar-lo. En aquest punt és on col.lisionen el bé jurídic amenaçat i aquell que és necessari lesionar per evitar l’amenaça. En moltes ocasions, la por insuperable descriu l’escenari on es desenvolupa la legítima defensa (STS 11 març 2005).
Crec que faria bé la defensa d'en Lluís Coromines en centrar els seus arguments en la por insuperable generada pel context en que es van desenvolupar els fets. De fet, probablement per aquest motiu la defensa va afanyar-se a desmentir que el gendre dels Tous haguès actuat aquella nit com a cap de seguretat. Un punt feble: sembla que el jurat popular ha considerat acreditat que en Coromines era el cap de seguretat dels Tous.
En qualsevol cas, als Magistrats professionals que veuran l'apel·lació s'els hi ha donat, si és que consideren adhient justificar l'absolució, un argument més sòlid a partir de l'eximent de la por insuperable que no pas a partir de l'argument de l'error de prohibició invencible relacionat amb la legítima defensa.
Llevat de millor opinió fundada en Dret, és clar.
dimecres, 1 de juny del 2011
El Sr. Pepino Andaluz i la pressumpció de culpabilitat
Hamburgo, a 30 de mayo de 2011. Agencias.
El Sr. Pepino Andaluz [#1] ha sido imputado por la Fiscalía de Hamburgo [#2] por el delito de homicidio imprudente [#3] de 16 personas, así como por múltiples delitos de lesiones imprudentes, atendiendo al importante número de afectados por las acciones del "presunto" criminal.
Agentes de la policía judicial han procedido a su detención y al posterior traslado del presunto homicida a la comisaría central, donde ha prestado declaración antes de ser presentado ante el Juez de Instrucción.
Varias decenas de reporteros y medios gráficos han seguido el periplo del imputado, que en todo momento ha permanecido esposado, mostrando una imagen demacrada aunque altiva, en una liturgia recurrente que, en los Estado Unidos, se ha bautizado como el "perpetrator's walk" o "perp's walk", en alusión a las idas y venidas del perpetrador ante la atenta mirada de televisiones y medios gráficos de prensa escrita.
Hamburgo, a ......... Agencias.
El Juez de Instrucción, ante la gravedad de las acusaciones imputadas al Sr. Pepino Andaluz, ha decretado prisión provisional sin fianza. Los foros sociales, opinadores y articulistas de toda clase y condición, claman por una condena severa y ejemplarizante. "No queremos que esto vuelva a pasar" ha afirmado, entre lágrimas, la madre de una de las víctimas en el programa de la sosías hamburguesa de Ana Rosa Quintana. Una manifestación popular ha recorrido las calles de la ciudad teutona, precedida por pancartas que rezaban "¿Para cuándo la cadena perpetua sin posibilidad de revisión?"o "Queremos Justícia".
Hamburgo, a ....... Agencias.
El acoso mediático a la vida del Sr. Pepino Andaluz, escarbando en cualquier aspecto dudoso de su pasado se ha convertido en una constante a lo largo de los últimos meses. Desde siempre había venido mostrando comportamientos poco ortodoxos, y son varios los testimonios que apuntarían hacia un comportamiento desviado. Todos los indicios apuntan hacia su culpabilidad, y la Fiscalía de Hamburgo afirma tener un caso sólido y está convencida de lograr una condena ejemplar: "Hemos de trasladar un mensaje inequívoco a la sociedad. Quien la hace, la paga".
Hamburgo ........ Agencias.
Finalmente, ha tenido lugar, en el Tribunal Federal, el juicio contra el Sr. Pepino Andaluz. La defensa ha sido capaz de presentar pruebas exoneratorias convincentes, entre las cuales numerosos testigos que han proporcionado al acusado una coartada creíble, así como muestras de ADN que acreditarían su inocencia. El Sr. Pepino andaluz ha sido absuelto de todos los cargos.
Entre tanto, ha sufrido prisión provisional, una condena generalizada de la sociedad, acoso mediático, presunción de culpabilidad, su novia se ha largado con el Sr. Tomate Murciano no sin antes haber retozado, impúdica, con la Sra. Naranja Valenciana y el Sr. Limón Valenciano, en una partida a tres bandas. Ha perdido su trabajo y, a consecuencia del tiempo privado de libertad, ha cerrado su negocio y acumula deudas multimillonarias.
Miles de ciudadanos, indignados ante tamaña injusticia, han realizado una colecta y se han lanzado a la calle al grito de "presunción de inocencia", "derechos fundamentales para todos", "derecho a un juicio justo con todas las garantías, "derecho al honor y a la intimidad", y consignas análogas [#4]
Claus:
[#1] Substitueixi Pepino Andaluz per Strauss-Kahn, Marta Domínguez, Lluís Prenafeta o qualsevol imputat mediàtic.
[#2] Substitueixi Fiscalía de Hamburgo per Fiscalía de la Audiencia Nacional, Juez Garzón, guardia civil, policía nacional, mossos d'esquadra, anàlegs o similars.
[#3] Substitueixi homicidio imprudente per qualsevol delicte que se li acudeixi.
[#4] Substitueixi tot el paràgraf per qualsevol de les següents frases: "Algo habrá hecho", "No hay como tener dinero y poderse pagar buenos abogados", "Vergüenza de país, los chorizos en la calle y la gente honrada pringando", "Mierda de jueces, en este país no hay justícia"
El Sr. Pepino Andaluz [#1] ha sido imputado por la Fiscalía de Hamburgo [#2] por el delito de homicidio imprudente [#3] de 16 personas, así como por múltiples delitos de lesiones imprudentes, atendiendo al importante número de afectados por las acciones del "presunto" criminal.
Agentes de la policía judicial han procedido a su detención y al posterior traslado del presunto homicida a la comisaría central, donde ha prestado declaración antes de ser presentado ante el Juez de Instrucción.
Varias decenas de reporteros y medios gráficos han seguido el periplo del imputado, que en todo momento ha permanecido esposado, mostrando una imagen demacrada aunque altiva, en una liturgia recurrente que, en los Estado Unidos, se ha bautizado como el "perpetrator's walk" o "perp's walk", en alusión a las idas y venidas del perpetrador ante la atenta mirada de televisiones y medios gráficos de prensa escrita.
Hamburgo, a ......... Agencias.
El Juez de Instrucción, ante la gravedad de las acusaciones imputadas al Sr. Pepino Andaluz, ha decretado prisión provisional sin fianza. Los foros sociales, opinadores y articulistas de toda clase y condición, claman por una condena severa y ejemplarizante. "No queremos que esto vuelva a pasar" ha afirmado, entre lágrimas, la madre de una de las víctimas en el programa de la sosías hamburguesa de Ana Rosa Quintana. Una manifestación popular ha recorrido las calles de la ciudad teutona, precedida por pancartas que rezaban "¿Para cuándo la cadena perpetua sin posibilidad de revisión?"o "Queremos Justícia".
Hamburgo, a ....... Agencias.
El acoso mediático a la vida del Sr. Pepino Andaluz, escarbando en cualquier aspecto dudoso de su pasado se ha convertido en una constante a lo largo de los últimos meses. Desde siempre había venido mostrando comportamientos poco ortodoxos, y son varios los testimonios que apuntarían hacia un comportamiento desviado. Todos los indicios apuntan hacia su culpabilidad, y la Fiscalía de Hamburgo afirma tener un caso sólido y está convencida de lograr una condena ejemplar: "Hemos de trasladar un mensaje inequívoco a la sociedad. Quien la hace, la paga".
Hamburgo ........ Agencias.
Finalmente, ha tenido lugar, en el Tribunal Federal, el juicio contra el Sr. Pepino Andaluz. La defensa ha sido capaz de presentar pruebas exoneratorias convincentes, entre las cuales numerosos testigos que han proporcionado al acusado una coartada creíble, así como muestras de ADN que acreditarían su inocencia. El Sr. Pepino andaluz ha sido absuelto de todos los cargos.
Entre tanto, ha sufrido prisión provisional, una condena generalizada de la sociedad, acoso mediático, presunción de culpabilidad, su novia se ha largado con el Sr. Tomate Murciano no sin antes haber retozado, impúdica, con la Sra. Naranja Valenciana y el Sr. Limón Valenciano, en una partida a tres bandas. Ha perdido su trabajo y, a consecuencia del tiempo privado de libertad, ha cerrado su negocio y acumula deudas multimillonarias.
Miles de ciudadanos, indignados ante tamaña injusticia, han realizado una colecta y se han lanzado a la calle al grito de "presunción de inocencia", "derechos fundamentales para todos", "derecho a un juicio justo con todas las garantías, "derecho al honor y a la intimidad", y consignas análogas [#4]
Claus:
[#1] Substitueixi Pepino Andaluz per Strauss-Kahn, Marta Domínguez, Lluís Prenafeta o qualsevol imputat mediàtic.
[#2] Substitueixi Fiscalía de Hamburgo per Fiscalía de la Audiencia Nacional, Juez Garzón, guardia civil, policía nacional, mossos d'esquadra, anàlegs o similars.
[#3] Substitueixi homicidio imprudente per qualsevol delicte que se li acudeixi.
[#4] Substitueixi tot el paràgraf per qualsevol de les següents frases: "Algo habrá hecho", "No hay como tener dinero y poderse pagar buenos abogados", "Vergüenza de país, los chorizos en la calle y la gente honrada pringando", "Mierda de jueces, en este país no hay justícia"
dimarts, 24 de maig del 2011
Lluís Corominas, el "cas Tous" (I)
El judici al gendre dels Tous, Lluís Coromines, ha superat la fase de conclusions i s'acosta al veredicte del Tribunal del Jurat i a la determinació de la pena que, en concordància amb el que resolgui el jurat, imposaran els Magistrats professionals.
La Fiscal ha afirmat que "absoldre l'acusat pertorbaria la pau social", alhora que asseverava que ha provat que l'acusat no va actuar en legítima defensa ni víctima d'una por insuperable.
No vull ara realitzar cap valoració en relació als fets o al resultat de la prova practicada, però si voldria exterioritzar un comentari tècnic i un pronòstic.
L'article 20 del Codi Penal assenyala que estàn exempts de responsabilitat criminal aquells què, en la comissió del delicte de que es tracti, actuin en legítima defensa o defensa necessària (art. 20.4) o bé sota l'impuls d'una por insuperable (art. 20.6).
Aquestes circumstàncies es coneixen com a eximents, i ténen el caràcter d'eximents completes, és a dir, que exlouen completament la responsabilitat penal, quan es donen tots i cada un dels requisits previstos per la norma i desenvolupats per la jurisprudència.
En el cas que ens ocupa, la pitjor opció per l'acusat passa per considerar que la seqüència dels fets impedeix afirmar que es donen tots els requisits exigibles per la Llei i la jurisprudència. Si més no, el Ministeri Fiscal considera que no es donen cap d'aquests requisits.
Això no obstant, l'escenari dels fets (negra nit, uns assaltants que intentàven entrar amb intencions il·lícites a la vivenda dels seus sogres, la trucada d'alarma del vigilant, un intent d'intrusió recent a la mateixa finca, l'alarma social atiada pels mass media respecte assaltants de l'est, "amb formació militar", el fet de que els mossos es perdèssin, etc.), pot portar a considerar que, encara que sigui parcialment, es donen alguns dels requisits per apreciar les eximents esmentades.
Quan aquestes eximents s'aprecíen de forma parcial (és a dir, no reuneixen tots els requisits legals i jurisprudencials però sí alguns de significatius), ténen el caràcter d'eximents incompletes.
L'eximent incompleta no annul·la la responsabilitat penal, però l'atenúa, és a dir, opera com a atenuant a l'hora de determinar la pena aplicable.
L'article 66.1.2 del Codi Penal assenyala que, en cas de que hi concorrin dos o més circumstàncies atenuants, o una o vàries de molt qualificades, els òrgans jurisdiccionals aplicaran la pena inferior en un o dos graus.
El delicte d'homicidi porta aparellada una pena de 10 a 15 anys de presó (article 138 CP).
Respecte la pena prevista per l'homicidi, la inferior en grau es forma partint del termini inferior (10 anys), i rebaixant-lo en una meitat. Així, la pena inferior en grau seria de 5 a 10 anys.
La pena inferior en dos graus requereix fer la mateixa operació: partim del termini inferior (5 anys), la rebaixem en un 50% i ens resulta una pena de presó de 2 anys i mig a 5.
Aquest és el meu pronòstic (que podrà complir-se amb la sentència immediata o amb l'apel·lació que posi fi al procès): no es descartable una sentència condemnatòria que aprecii eximents incompletes molt qualificades i derivi en una condemna de 2,5 a 5 anys de presó (més a prop dels 2,5 que dels 5).
Aquest tipus de condemna permetria, ademès, transmetre el missatge que ha llençat la Fiscal al seu al·legat final relatiu a la necessitat de preservar la pau social, al temps que permetria l'acusat entrar a la presó per un temps molt breu a partir de la fermesa de la sentència, especialment considerant que ja ha complert presó preventiva.
Sigui dit això amb totes les salvetats del món i sense haver pogut seguir les sessions del judici.
La Fiscal ha afirmat que "absoldre l'acusat pertorbaria la pau social", alhora que asseverava que ha provat que l'acusat no va actuar en legítima defensa ni víctima d'una por insuperable.
No vull ara realitzar cap valoració en relació als fets o al resultat de la prova practicada, però si voldria exterioritzar un comentari tècnic i un pronòstic.
L'article 20 del Codi Penal assenyala que estàn exempts de responsabilitat criminal aquells què, en la comissió del delicte de que es tracti, actuin en legítima defensa o defensa necessària (art. 20.4) o bé sota l'impuls d'una por insuperable (art. 20.6).
Aquestes circumstàncies es coneixen com a eximents, i ténen el caràcter d'eximents completes, és a dir, que exlouen completament la responsabilitat penal, quan es donen tots i cada un dels requisits previstos per la norma i desenvolupats per la jurisprudència.
En el cas que ens ocupa, la pitjor opció per l'acusat passa per considerar que la seqüència dels fets impedeix afirmar que es donen tots els requisits exigibles per la Llei i la jurisprudència. Si més no, el Ministeri Fiscal considera que no es donen cap d'aquests requisits.
Això no obstant, l'escenari dels fets (negra nit, uns assaltants que intentàven entrar amb intencions il·lícites a la vivenda dels seus sogres, la trucada d'alarma del vigilant, un intent d'intrusió recent a la mateixa finca, l'alarma social atiada pels mass media respecte assaltants de l'est, "amb formació militar", el fet de que els mossos es perdèssin, etc.), pot portar a considerar que, encara que sigui parcialment, es donen alguns dels requisits per apreciar les eximents esmentades.
Quan aquestes eximents s'aprecíen de forma parcial (és a dir, no reuneixen tots els requisits legals i jurisprudencials però sí alguns de significatius), ténen el caràcter d'eximents incompletes.
L'eximent incompleta no annul·la la responsabilitat penal, però l'atenúa, és a dir, opera com a atenuant a l'hora de determinar la pena aplicable.
L'article 66.1.2 del Codi Penal assenyala que, en cas de que hi concorrin dos o més circumstàncies atenuants, o una o vàries de molt qualificades, els òrgans jurisdiccionals aplicaran la pena inferior en un o dos graus.
El delicte d'homicidi porta aparellada una pena de 10 a 15 anys de presó (article 138 CP).
Respecte la pena prevista per l'homicidi, la inferior en grau es forma partint del termini inferior (10 anys), i rebaixant-lo en una meitat. Així, la pena inferior en grau seria de 5 a 10 anys.
La pena inferior en dos graus requereix fer la mateixa operació: partim del termini inferior (5 anys), la rebaixem en un 50% i ens resulta una pena de presó de 2 anys i mig a 5.
Aquest és el meu pronòstic (que podrà complir-se amb la sentència immediata o amb l'apel·lació que posi fi al procès): no es descartable una sentència condemnatòria que aprecii eximents incompletes molt qualificades i derivi en una condemna de 2,5 a 5 anys de presó (més a prop dels 2,5 que dels 5).
Aquest tipus de condemna permetria, ademès, transmetre el missatge que ha llençat la Fiscal al seu al·legat final relatiu a la necessitat de preservar la pau social, al temps que permetria l'acusat entrar a la presó per un temps molt breu a partir de la fermesa de la sentència, especialment considerant que ja ha complert presó preventiva.
Sigui dit això amb totes les salvetats del món i sense haver pogut seguir les sessions del judici.
dissabte, 21 de maig del 2011
democràcia directa ja !, els indignats, els mercats, la llibertat, la igualtat i la fraternitat, i Luigi Ferrajoli
L'il·luminat del César Vidal ha dit dels "indignats" que omplen la Puerta del Sol de Madrid, la Plaça de Catalunya, de Barcelona, i d'altres indrets arrreu de l'Estat espanyol, "que tienen conexiones con ETA" i què les movilitzacions eren, "como mínimo, sospechosas".
He escoltat comentaris de reaccionaris tertul·lians que els qualifiquen de "perroflautas", en al·lusió a rodamóns oportunistes que, generalment acompanyats per un gos brut i equipats amb una flauta o qualsevol mena d'instrument, pidolen per metros i carrers i s'apunten a totes les mogudes, ennarbol·lant l'estandart il·lusori dels antisistema.
En fin, en fin.
He escoltat i llegit crítiques com ara que no ténen cap alternativa concreta, o que estàn instrumentalitzats per certs partits amb l'únic ànim de desestabilitzar les properes eleccions municipals i autonòmiques...
Pues va a ser que no. Al meu entendre.
Del lema de la Revolució francesa, "llibertat, igualtat i fraternitat", el món dels nostres díes, el món de la preeminença d'aquesta cosa que s'anomenen "els mercats", ha fet ènfasi en la llibertat, però en detriment de la igualtat i la fraternitat i, saben què?, ja ni ha prou d'aquesta aplicació falaç de la llibertat dels liberals, perquè és massa nociva per la igualtat i la fraternitat de massa gent a aquestes alçades de la pel·lícula.
Simplificant, pot afirmar-se que la teoria liberal-capitalista exclama que la llibertat és el valor màxim, i aquesta llibertat és igual per a tothom, també per aquells que controlen el poder ecònomic-financer, així que es contrari al concepte mateix de la llibertat establir massa regulacions, posar condicionants a l'evolució natural de les coses.
Desde aquesta perspectiva, la igualtat ha de ser nomès igualtat en la línia de sortida, igualtat nomès en la creació d'un marc d'oportunitats teòricament iguals per a tots i, a partir del tret de sortida, arriba fins on puguis i ja és cosa teva si els que vénen al darrera t'adelanten o et trapitjen, perquè tot nou condicionant va en detriment de la llibertat dels corredors i és injust amb els més ràpids, que perden incentius per còrrer i arrossegar la resta cap a un resultat conjunt i promig més brillant, ergo cap el progrès i el subsegüent creixement econòmic. La llibertat prima sobre la igualtat, perquè la llibertat, en la teoria liberal-capitalista, és sempre sinònim de progrès i el progrès d'alguns acaba extenent-se sobre la resta, via estat del benestar. L'estat del benestar, ara en clar retrocès, vindria a ser l'actualització pràctica de la fraternitat del lema revolucionari francès.
Les alternatives, com ara la fallida dels postulats comunistes en els que, donat el tret de sortida, un cordó de tovarish frénen la massa dels corredors perquè ningú corri més que l'altre, aplatanant i atortuguint tothom, condicionant la llibertat dels millors, establint un ordre estricte per primar la igualtat, han estat un fracàs evident perquè imposen uns paràmetres contraris a la condició natural dels èssers humans i perquè, te pongas como te pongas, desincentiven i et porten cap a societats d'encefalograma plano.
El què està passant ara, al meu entendre, és que la preponderància de la llibertat en la seva versió liberal-capitalista ha maximitzat massa les seves posicions, en detriment d'una fraternitat que és la única via per a crear un escenari on el concepte d'igualtat tingui un mínim sentit pràctic.
El que ha passat ara, és que la maximització de la visió liberal-capitalista ha afirmat que la fraternitat no es pot imposar per la via d'acotar la llibertat "dels mercats", quan en realitat tothom sap i les molt contrastades teoríes de l'elecció racional afirmen que, en el fons, tothom defensa els seus interessos individuals i que la maximització d'aquests interessos individuals és contrària a l'interès col·lectiu.
Però la fraternitat del lema revolucionari francès s'ha d'imposar, s'ha de regular i s'ha de normativitzar, encara que sigui a costa de reduïr cotes de llibertat i mal que els hi pesi als màsters de l'univers que control·len els mercats que ens control·len i que control·len el poder polític, desplaçant l'eix de la sobirania a despatxos de la City o de Wall Street o de Shangai o de Hong Kong.
Sacril·legi! Regular els mercats! Atemptar contra la base mateixa de la visió liberal del món! Pervertir el resultat de la cursa establint normes d'homogenització que limitin la llibertat d'alguns perquè no s'escapin massa del pelotón!
I és clar que sí.
Seguint amb exemples esportius, això vindria ser com el hàndicap al món del golf amateur, que permet jugar un practicant expert contra un altre de més fluix, igualant les forçes, animant la competència i les ganes de millorar dels dos jugadors i, sobretot, sense que el jugador de hàndicap baix s'exclami contra unes normes que, sobre el paper, el perjudiquen clarament. Per què? Per què el jugador expert pot fer menys cops que el seu rival i acabar pagant les cerveses, sense emprenyar-se? Perquè les normes són clares, netes, ténen tradició i són àmpliament acceptades per beneficiaris i suposats perjudicats.
Han sentit queixar-se alguna vegada al boxejador número 120 al rànking mundial de pesos pesants, afirmant que ell és millor que el campió del món del pes mosca, i que l'esclafaria per KO a la meitat del primer asalt, i que mereix els mateixos honors i els mateixos premis econòmics? Oi què no? I per què? Perquè les regles són clares, netes, ténen tradició i són àmpliament acceptades pels pesos pesants i pels pesos mosca, que entren a aquest món professional coneixent les normes i sabent que el campió del món dels mosca serà més rellevant que el 120 del rànking mundial dels pesos pesants, per molt que, si els deixem sols als quadrilàter, el pesant 120 del món és capaç de matar a cops al millor del món dels mosques.
Els hi sembla que seria un exercici de llibertat admisible que nomès existís una categoria pugilística, i que un paio de 100 kilos, tot muscle i medint 1,90 d'alçada, s'enfrontès a un ocellet de 50 kilos i 1,65 d'alçada, amb l'argument de que existeix igualtat, en la mesura que l'àrbitre aplicarà les mateixes normes per tots dos? Oi què no? Doncs això.
Què els indignats no saben el què volen? No cal que sàpiguen concretar-ho, però el que segur que no volen és sentir-se com un pes mosca masacrat pel Mike Tyson dels seus millors díes.
Luigi Ferrajoli va parlar lúcidament de la necessitat de "constitucionalitzar" els mercats, els poders econòmics. Les constitucions van nèixer i van crèixer i es van assentar per posar límits als poders polítics en la seva relació amb els ciutadans.
Tothom (quasi tothom), a hores d'ara, veu clar que és legítim i desitjable posar límits als poders polítics. Tothom entén que l'agent de l'autoritat que porta un arma carregada ha de regir-se per unes normes estrictes abans de desenfundar i clavar-li un tret a un altre, i que aquestes normes estrictes no són un atemptat contra la llibertat de l'agent. Hem admès com a vàlides les limitacions constitucionals al poder polític, són una garantia per a tots i les acceptem, perquè hem entès que l'Estat és (hauria de ser) un instrument al servei dels ciutadans i perquè hem deixat clara la premisa de que el poder polític nomès està cedit temporal i condicionalment, ja que la sobirania recau (hauria de recaure) en el poble.
Estic amb Ferrajoli en que cal constitucionalitzar l'activitat econòmica, en el sentit de posar límits als poders econòmics, sota les mateixes premises que es van utilitzar per limitar els poders polítics.
Seran perroflautas, il·lusos primaverals, arreplegats, inclús algú tindrà un amic que té un amic que té un amic que té una cosina que té una amiga que té un amic que té un germà que conneix un paio que un dia va veure algú que parlava amb un altre que va sopar una nit a casa d'un que es veí d'un de la ETA, per seguir amb la línia d'investigació del v_ _ _ _ _ u César Vidal (vaja!, m'ha entrat a l'entrada un juego del ahorcado i tot!), seran tot això, però ténen tota la meva simpatia.
He escoltat comentaris de reaccionaris tertul·lians que els qualifiquen de "perroflautas", en al·lusió a rodamóns oportunistes que, generalment acompanyats per un gos brut i equipats amb una flauta o qualsevol mena d'instrument, pidolen per metros i carrers i s'apunten a totes les mogudes, ennarbol·lant l'estandart il·lusori dels antisistema.
En fin, en fin.
He escoltat i llegit crítiques com ara que no ténen cap alternativa concreta, o que estàn instrumentalitzats per certs partits amb l'únic ànim de desestabilitzar les properes eleccions municipals i autonòmiques...
Pues va a ser que no. Al meu entendre.
Del lema de la Revolució francesa, "llibertat, igualtat i fraternitat", el món dels nostres díes, el món de la preeminença d'aquesta cosa que s'anomenen "els mercats", ha fet ènfasi en la llibertat, però en detriment de la igualtat i la fraternitat i, saben què?, ja ni ha prou d'aquesta aplicació falaç de la llibertat dels liberals, perquè és massa nociva per la igualtat i la fraternitat de massa gent a aquestes alçades de la pel·lícula.
Simplificant, pot afirmar-se que la teoria liberal-capitalista exclama que la llibertat és el valor màxim, i aquesta llibertat és igual per a tothom, també per aquells que controlen el poder ecònomic-financer, així que es contrari al concepte mateix de la llibertat establir massa regulacions, posar condicionants a l'evolució natural de les coses.
Desde aquesta perspectiva, la igualtat ha de ser nomès igualtat en la línia de sortida, igualtat nomès en la creació d'un marc d'oportunitats teòricament iguals per a tots i, a partir del tret de sortida, arriba fins on puguis i ja és cosa teva si els que vénen al darrera t'adelanten o et trapitjen, perquè tot nou condicionant va en detriment de la llibertat dels corredors i és injust amb els més ràpids, que perden incentius per còrrer i arrossegar la resta cap a un resultat conjunt i promig més brillant, ergo cap el progrès i el subsegüent creixement econòmic. La llibertat prima sobre la igualtat, perquè la llibertat, en la teoria liberal-capitalista, és sempre sinònim de progrès i el progrès d'alguns acaba extenent-se sobre la resta, via estat del benestar. L'estat del benestar, ara en clar retrocès, vindria a ser l'actualització pràctica de la fraternitat del lema revolucionari francès.
Les alternatives, com ara la fallida dels postulats comunistes en els que, donat el tret de sortida, un cordó de tovarish frénen la massa dels corredors perquè ningú corri més que l'altre, aplatanant i atortuguint tothom, condicionant la llibertat dels millors, establint un ordre estricte per primar la igualtat, han estat un fracàs evident perquè imposen uns paràmetres contraris a la condició natural dels èssers humans i perquè, te pongas como te pongas, desincentiven i et porten cap a societats d'encefalograma plano.
El què està passant ara, al meu entendre, és que la preponderància de la llibertat en la seva versió liberal-capitalista ha maximitzat massa les seves posicions, en detriment d'una fraternitat que és la única via per a crear un escenari on el concepte d'igualtat tingui un mínim sentit pràctic.
El que ha passat ara, és que la maximització de la visió liberal-capitalista ha afirmat que la fraternitat no es pot imposar per la via d'acotar la llibertat "dels mercats", quan en realitat tothom sap i les molt contrastades teoríes de l'elecció racional afirmen que, en el fons, tothom defensa els seus interessos individuals i que la maximització d'aquests interessos individuals és contrària a l'interès col·lectiu.
Però la fraternitat del lema revolucionari francès s'ha d'imposar, s'ha de regular i s'ha de normativitzar, encara que sigui a costa de reduïr cotes de llibertat i mal que els hi pesi als màsters de l'univers que control·len els mercats que ens control·len i que control·len el poder polític, desplaçant l'eix de la sobirania a despatxos de la City o de Wall Street o de Shangai o de Hong Kong.
Sacril·legi! Regular els mercats! Atemptar contra la base mateixa de la visió liberal del món! Pervertir el resultat de la cursa establint normes d'homogenització que limitin la llibertat d'alguns perquè no s'escapin massa del pelotón!
I és clar que sí.
Seguint amb exemples esportius, això vindria ser com el hàndicap al món del golf amateur, que permet jugar un practicant expert contra un altre de més fluix, igualant les forçes, animant la competència i les ganes de millorar dels dos jugadors i, sobretot, sense que el jugador de hàndicap baix s'exclami contra unes normes que, sobre el paper, el perjudiquen clarament. Per què? Per què el jugador expert pot fer menys cops que el seu rival i acabar pagant les cerveses, sense emprenyar-se? Perquè les normes són clares, netes, ténen tradició i són àmpliament acceptades per beneficiaris i suposats perjudicats.
Han sentit queixar-se alguna vegada al boxejador número 120 al rànking mundial de pesos pesants, afirmant que ell és millor que el campió del món del pes mosca, i que l'esclafaria per KO a la meitat del primer asalt, i que mereix els mateixos honors i els mateixos premis econòmics? Oi què no? I per què? Perquè les regles són clares, netes, ténen tradició i són àmpliament acceptades pels pesos pesants i pels pesos mosca, que entren a aquest món professional coneixent les normes i sabent que el campió del món dels mosca serà més rellevant que el 120 del rànking mundial dels pesos pesants, per molt que, si els deixem sols als quadrilàter, el pesant 120 del món és capaç de matar a cops al millor del món dels mosques.
Els hi sembla que seria un exercici de llibertat admisible que nomès existís una categoria pugilística, i que un paio de 100 kilos, tot muscle i medint 1,90 d'alçada, s'enfrontès a un ocellet de 50 kilos i 1,65 d'alçada, amb l'argument de que existeix igualtat, en la mesura que l'àrbitre aplicarà les mateixes normes per tots dos? Oi què no? Doncs això.
Què els indignats no saben el què volen? No cal que sàpiguen concretar-ho, però el que segur que no volen és sentir-se com un pes mosca masacrat pel Mike Tyson dels seus millors díes.
Luigi Ferrajoli va parlar lúcidament de la necessitat de "constitucionalitzar" els mercats, els poders econòmics. Les constitucions van nèixer i van crèixer i es van assentar per posar límits als poders polítics en la seva relació amb els ciutadans.
Tothom (quasi tothom), a hores d'ara, veu clar que és legítim i desitjable posar límits als poders polítics. Tothom entén que l'agent de l'autoritat que porta un arma carregada ha de regir-se per unes normes estrictes abans de desenfundar i clavar-li un tret a un altre, i que aquestes normes estrictes no són un atemptat contra la llibertat de l'agent. Hem admès com a vàlides les limitacions constitucionals al poder polític, són una garantia per a tots i les acceptem, perquè hem entès que l'Estat és (hauria de ser) un instrument al servei dels ciutadans i perquè hem deixat clara la premisa de que el poder polític nomès està cedit temporal i condicionalment, ja que la sobirania recau (hauria de recaure) en el poble.
Estic amb Ferrajoli en que cal constitucionalitzar l'activitat econòmica, en el sentit de posar límits als poders econòmics, sota les mateixes premises que es van utilitzar per limitar els poders polítics.
Seran perroflautas, il·lusos primaverals, arreplegats, inclús algú tindrà un amic que té un amic que té un amic que té una cosina que té una amiga que té un amic que té un germà que conneix un paio que un dia va veure algú que parlava amb un altre que va sopar una nit a casa d'un que es veí d'un de la ETA, per seguir amb la línia d'investigació del v_ _ _ _ _ u César Vidal (vaja!, m'ha entrat a l'entrada un juego del ahorcado i tot!), seran tot això, però ténen tota la meva simpatia.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
