CRÒNICA D'UN PARLAMENT SIMULAT (I)

CRÒNICA D’UN PARLAMENT SIMULAT. FOTOGRAFÍES D’UNA SUCCESSIÓ D’INSTANTS. BARCELONA, 13-17 DE JULIOL DE 2009

13 de juliol de 2009: DÍA 1

Nou del matí. Arribo passejant pel Parc de la Ciutadella, el ritme necessàriament lent: la calor és intensa i la humitat extremadament alta, no voldria provocar un rebuig suorífer in limine.

A la porta del Parlament de Catalunya un grup d’estudiants ja fa cua per identificar-se i accedir-hi. Els observo mentre m’aproximo. Són tan joves! (Faltaria a la veritat si diguès que no envejo la seva edat, les promeses de tot allò que està per venir).

S’en ocupa de la llista d’accès una dona tremendament atractiva, aparentment distant, hieràtica en l’expressió, felina en el moviment. Nomès desprès sabré que es tracta de la professora de dret constitucional Neus O. Un luxe. A partir d’aquell moment i en el decurs de la setmana, la observo sovint i m’en adono que, efectivament, tendeix a mirar-s’ho tot desde una certa distància, parapetada al darrera de les seves ulleres de pasta. Gossaria dir que, la major part del temps, no hi ha coincidència entre la seva localització física i el paisatge que decora els seus pensaments. Diria que és indesxifrable. Diria que és inescrutable.

Ràpidament identifico la coordinadora del meu grup, la voluntariosa Liliana. Ens presentem i m’agraeix que m’hagi decidit a donar-li suport. L’any passat quasi nomès vaig ser jo, de lila, em diu. La Liliana et mira directament als ulls quan parla amb tú. Escolta atentament i parla a poc a poc, mesurant molt les paraules. Semblaria que té por d’importunar el seu interlocutor, que per res del món vol molestar ningú. He fet sort, m’agrada de seguida.

L’escenografia comença a prendre cos. Seiem a la Sala 3 del Parlament, on un membre dels seus serveis educatius ens dona la benvinguda i imparteix unes instrucions bàsiques. La misse en escène esclata en llum i color amb l’irrupció d’una segona professora de dret constitucional, la Laura R. (per l’amor de Déu, és que fan un càsting de contingut extracurricular i para-acadèmic allà a la Rovira i Virgili, o què?). La Laura entra en matèria immediatament, ens atorga el tractament d’il·lustres diputades i diputats, anuncia el resultat electoral definitiu esdevingut a l’espai virtual, i ens presenta al Joan V., que desenvoluparà el paper de lletrat del Parlament. El joc de rol ha començat.

Tinc l’oportunitat de parlar amb la Laura un parell d’hores desprès, al lluminòs pati interior, a l’hora dels sucs de taronja i les pastes. De somriure permanent, riure fàcil i mirada vívida, fa tot l’aspecte de ser una persona feliç. M’en alegro.

El nostre lletrat, en canvi, sembla acusar el pes de la trascendència del seu càrrec, i la meva primera impressió és que el seu desig de complir amb correcció i precisió amb l’alta responsabilitat inherent a la tasca encomanada envaeix les seves treminacions nervioses i condiciona la seva expressió i el seu llenguatge corporal. Desprès d’un primer i fugaç intercanvi de paraules, el catalogo com a presumiblement eficaç i rigoròs. Prenc nota, mentalment, d’aquestes característiques i memoritzo el seu nom. Hom no sap quan necessitarà d’un jurista que repassi el mateix text vint-i-dues vegades abans de donar el vist-i-plau.

La Liliana em presenta a la tercera integrant del partit Lila, l’Alicia. A primer cop d’ull se m’apareix com una persona lleugerament a la defensiva. Amable i cordial, però delimitant clarament l’espai. Més tard, en el decurs del dia, a l’hora del dinar o prenent un café, tinc ocasió de conversar amb ella i descobreixo una persona interessant, a la que segur val la pena conèixer.

A aquestes alçades, la resta d’actors de la trama ja han fet la seva aparició a escena. Els professors, en Jordi J., de mirada extremadament intel·ligent i el gest pausat (Anoto mentalment: “impasible el ademán”. Anoto mentalment: “sagaç”), en Jordi M., teclejant permanentment el seu petit notebook i escanejant-ho tot d’abaix adalt, amb el somriure tatuat al rostre (Etiqueta: bonhomia), el coordinador dels periodistes, Xavier G., a qui la seva capacitat empàtica el precedeix cada cop que entra a una sala. (Etiquetes: habilitat, intel·ligència emocional).

L’Anna, coordinadora del Partit Roig, altament emocional, rinxolada, en constant moviment i un xic desconcertant: sovint accelerada, sobtadament reflexiva. En Guillem, coordinador del Partit Groc, el verd Xavier, el taronja Daniel i l’Aina, ja veterans d’anteriors edicions, que semblen no tenir mai presa i s’ho miren tot amb la suficiència de qui coneix bé el terreny i ha d’il·luminar el camí dels neòfits. La Sònia, blava i pizpireta (sempre he volgut escriure pizpireta i enfonsar-me en el barbarisme).

Es constitueix la Mesa d’edat, presidida per l’il·lustre veterania d’en Ramón P., i s’escull el President i els dos Vicepresidents del Parlament. L’inquiet Stuart, eficaç portaveu blau, que barreja un incipient aire d’intel·lectualitat amb una certa imatge de franctirador serbi en pràctiques, s’acosta als liles i ens demana el vot pel seu candidat Joan D. Li garantim, tot sol·licitant el seu suport a les nostres mocions a les diferents comissions. Una encaixada entre portaveus segella el pacte.

Primera sorpresa. Ni taronges ni verds presenten candidat a la Mesa del Parlament, de forma que ja pot afirmar-se que s’han tancat acords. Es tractaria d’una sociovergència? Si així fós, on redimonis està el candidat verd?

Ai las!, un cop d’ull ràpid a l’arc parlamentari (Roig 24, Taronja 20, Groc 13, Blau 11, Verd 10, Lila 3), i la lògica aritmètico-cromàtica desvetlla ràpidament que l’única opció és que els grocs estàn a punt de rebre els vots de taronges i verds, de forma que tot apunta a que s’ha gestat un front eco-catalanista. Les classes de Teoria Política rebudes del professor Santana Leitner em vénen al cap: coalició vencedora concordant mínima, índex de Deegan-Packel, office-seeking theories.

La coalició és vencedora mínima perquè no hi ha membres superflus: la majoria s’estableix en 41 diputats i ells en sumen, tot just, 43. Concordant, perquè els grocs connecten amb els taronges en una dimensió sobiranista i amb els verds en una visió de la societat amb vocació de combatre els postulats del capitalisme neo-lliberal. Els grocs seríen, doncs, la frontisa entre els altres dos grups, que concorden malament. Veurem.

Presentats únicament tres candidats, el groc Roger M. es escollit President del Parlament, en tant que el roig Marc B. ocuparà la vicepresidència primera i el blau Joan D. serà investit amb la dignitat de vicepresident segòn.

La Mesa del Parlament no respondria a la definició de “l’alegria de la festa”. En Roger sembla permanentment enfadat. Amb en Joan, bromes les justes. En Marc mostra un aspecte lleument intimidat. No nego que pugui tractar-se d’un miratge, però aquesta és l’impressió inicial. També és possible considerar que, ràpidament, han adoptat un posat institucional, incompatible amb la mínima dispersió o superficialitat. Raono que l’anterior President del Parlament, Ernest B., també membre d’Esquerra Groga de Catalunya, havia patit una metamorfòsi equivalent. Un home aparentment afable i obert havia transmutat en un individu més aviat gris, solitari i esquerp. Nota mental: no presentis mai candidatura a la presidència del Parlament de Catalunya.

Aixecada la sessió, ens retirem als respectius despatxos dels grups parlamentaris. La premsa ha tingut l’excel·lent idea de dividir-se en dos medis antagònics, el conservador “El Correo”, que s’escriurà en castellà, i el progresista “El Progès”. La idea és bona, però ara necessiten dues redaccions, i la força dels esdeveniments fagocita el dret dels liles a utilitzar l’acollidora Sala 5. Nomès sóm tres, així que el nostre irreductible grup és desnonat i desterrat al bar. No passa res. Tothom sap que els bars són el centre del món. No tindrem privacitat, però és que tampoc tenim res que amagar.

El desnonament ha permès establir un primer contacte amb els periodistes. Conformen un grup heterogeni, que mereixeria una acurada anàlisi que desborda les possibilitats d’aquestes pàgines (com referir-se en poques línies a l’interminable alçada i l’aire misteriós de la Bea G., als moviments sigilosos de l’Elena M., a l’admirable entrega de la Natàlia V., o a la silenciosa seducció de la Lauri B.?).

Això no obstant, no puc estar de referir-me a dos personatges fonamentals i que han despertat el meu interès: l’Eduard Ll. i la Marina M.

L’Eduard ofereix una primera entrada prototípica: escèptic i descregut, l’actitud incrèdula i aparentment dogmatitzat. Encara que estem en un joc de rol, em cataloga d’entrada: no sóc dels seus. Però a mi l’Eduard m’interessa de seguida. Intel·ligent i de ben segur sensible, àvid (per la seva pròpia sorpresa), amaga una complexitat que, m’atreveixo a vaticinar, l’acabarà allunyant d’una visió fonamentalista del món, l’enriquirà i el farà crèixer. Em recorda molt el meu germà (nascut Ignacio i convertit, a ritme de conviccions filosòfic-religioses, en Abdennur), i aquest és un actiu del que l’Eduard ja no es podrà desprendre.

La Marina M. és la personificació de la dolçor. Deambulant amunt i avall amb la seva càmara, ofereix un aspecte despreocupat i tendre, i parla amb un accent lleidatà encissador. Mentalment àgil, ràpida en la resposta, gaudeix del challenge and response però és ella la que decideix quan n’hi ha prou. Obre molt, moltíssim els ulls. La seva passió per fixar-ho tot tècnicament, utilitzant l’òptica de la seva Nikon, no és estranya a la seva activitat biològica ocular escrutadora, diria que ambdues activitats s’entrecreuen i es confonen.

Estem convocats a la sessió d’investidura, així que tocarà parlar i convé preparar un esborrany. Espontàniament, agafo paper i bolígraf i començo a escriure. Escriure m’és fàcil. La Liliàna i l’Alícia s’ho miren. Ja he tornat a fer-ho. Aquesta mena d’hiperactivitat incontrolable que m’ataca inunda l’espai circundant i ofega el treball en equip. M’aturo. Llegeixo els primers paràgrafs i els hi demano opinió i suggeriments. Aporten idees i formulacions assenyades, que s’incorporen a l’esborrany. Un dels professors, en Jordi M., omnipresent i sempre teclejant el seu notebook, assegut a la nostra mateixa taula del bar-despatx, somriu i sembla agradar-li el que escolta.

El President del Parlament comença la ronda de consultes per determinar quin candidat compta amb suports suficients. Li dic que no donarem suport explícit a cap candidat, però que esperarem a escoltar el discurs d’investidura per decidir si optem per l’abstenció o pel vot en contra.

El candidat resultant del pacte entre taronges, grocs i verds, de nom Joan Carles G., d’Alfarràs, obté el suport inicial necessari per tal de que el President del Parlament, en aplicació de l’article 127 del Reglament de la cambra catalana, el proposi per la presidència de la Generalitat, el que obre el debat d’investidura.

Joan Carles G. articula un discurs moderat i integrador, i presenta l’acord de govern sota el títol del “Pacte del Pati”, en atenció a l’espai físic on es vàren tancar les negociacions, tot assenyalant que es tractava del principi d’una aventura.

Els diferents portaveus, Manel H., del Partit Roig, José Luis M., dels verds, el groc Rubèn A., el blau Stuart. S., el taronja Eduard S. i jo mateix, intervenim per criticar o encoratjar la coalició governamental i el seu candidat a President, segons la respectiva adscripció a govern o opossició.

De seguida queda clar que en Manel i l’Stuart coparàn bona part del protagonisme a les jornades. Incissius i batalladors, els seus estils són diferents. El blau, exhaltat en les formes, de semàntica ocurrent i molt impregnat del seu paper de generador de crispació. Quan els darrers fonemes de la frase precedent encara no s’han verbalitzat, les següents paraules del seu discurs ja inunden, atropelladament, l’auditori. El vermell, pausat i àton en la declamació, els seus arguments sovint esclaten com a càrregues de profunditat. El taronja Eduard, veterà com jo, i que ja s’havia deixat notar a les converses del matí, deambulant pels passadisos i patis del Parlament amb pas ferm i un exemplar de El País sota el braç, rodejat pels seus acòlits, mostra un verb fluid. Té tot l’aspecte de ser un home hàbil i dotat per l’estratègia.

Pel que fà als liles, el nostre discurs pretèn marcar un perfil diferenciat del partit real que repliquem en aquesta simulació: “com a ciutadans del món, som contraris a qualsevol nacionalisme, sigui aquest català o espanyol”.

Desprès de la votació de rigor, G. esdevè Molt Honorable, i es converteix en el primer criminòleg i músic de Big Band en encapçalar la Generalitat. El seu currículum acadèmic i pofessional, així com el seu caràcter obert i integrador, auguren una presidència honesta i entregada.

Els portaveus i caps de premsa (en el nostre cas, la combativa Alicia T.) compareixem davant els periodistes per manifestar la nostra opinió respecte la investidura.

Malgrat la nostra posició d’oposició, em resisteixo a condemnar d’entrada el nou govern (nulla poena sine crimine, nulla actio sine culpa, nulla culpa sine iudicio), així que em mostro poc bel·ligerant a la roda de premsa. Probablement el meu tarannà moderat i garantista no sigui tot del gust dels nostres votants, però així son les coses.

La jornada finalitza amb un cert enrenou. Pel que sembla, en les negociacions per formar govern, els partits implicats havíen procedit a repartir-se, tanmateix, els càrrecs de President i Secretari de les diferents comissions parlamentàries, obviant la dinàmica reglamentària per l’elecció d’aquests càrrecs. La discusió és apassionada i no sembla portar enlloc. Els professors-coordinadors ens demanen que portaveus i Lletrat del Parlament ens reunim fora de la Sala de Plens, amb la instrucció de que arribem a un acord ràpid i reglamentari.

Els joves portaveus semblen encallats en arguments circulars. Tothom parla però ningú no s’escolta. El Lletrat intenta aportar seny però sembla desbordat per la situació (llàgrimes d’alguna coordinadora incloses). Personalment, ho tinc clar. Deixo que la resta d’interlocutors esgotin els seus arguments i contraarguments, abans d’intervenir amb una proposta de consens i, al meu entendre, ajustada al Reglament. La inèrcia de la negació en la que tothom s’havia instal·lat impedeix una adequada ponderació del plantejament. Insisteixo emprant un to lleugerament més convençut, i aprofito l’aparició dels primers símptomes de dubte en els més recalcitrants per assenyalar amb seguretat que ja estem tots d’acord i repetir els termes d’aquest acord, que són anotats pel Lletrat en senyal de conformitat. Hem desentrallat l’entrallat.

La jornada ha estat intensa i gratificant. Bona nit i tapat.