C'est l'amour, n'est pas?

Al fil de les expulsions dels gitanos rumanesos i búlgars, perpetrada per França per motius exclusivament étnics i xenòfobs, en clara contravenció del Dret internacional, en general, i de les normes europees, en particular, voldria referir-me ara a una derivada en clau hispànica.

L'inefable Rodríguez Zapatero va fer un vergonyant seguidisme de l'idolatrat Sarkozy, el que em suscita les reflexions que segueixen.

Sembla clara la ineficàcia de Zapatero en matèria de política econòmica, el que podria ser excusat pels problemes estructurals espanyols i per la dimensió internacional de la crisi. Voldria ser generòs en aquest punt i no fer massa escarni dels tombs esbojarrats i del desgovern del que molts, no sense arguments fundats, acusen el President.

Però, un cop descartada l'adhesió al líder per la seva capacitat de gestió en el camp econòmic, nomès queda aferrar-se a la ideologia i el model social.

Zapatero podia exhibir un currículum raonable a partir de certes accions: el matrimoni homosexual, la immediata retirada de les tropes d'Irak, aconseguir apartar del poder el dofí de l'execrable Aznar de la darrera legislatura, la formulació de la necessitat de parlar amb ETA, i alguna que altra cosa més (no massa més).

Però tot ha estat un miratge i, de forma lenta però segura, l'impostura s'ha esvaït: increments de la represió penal i allunyament de les opcions resocialitzadores (enduriments del Codi Penal i de la Llei Penal del Menor, a rebuf del populisme punitiu i en la millor tradició de la dreta), pressupostos generals antisocials que signaria qualsevol partit conservador, conxorxa soterrada amb el PP per mantenir un Tribunal Constitucional deslegitimat, de tall centralista i jacobí, habilitat per mutilar l'Estatut d'Autonomia de Catalunya, l'aprofondiment en les accions anitdemocràtiques derivades de la Llei de Partits i de l'executòria ultraconservadora de la Sala del 62 del Tribunal Suprem, etc.

Ara, pel creador de la idea de la "Alianza de Civilizaciones", resulta que identificar centenars o mil·lers de persones pel tret comú de la seva pertanyença a una determinada étnia, i deportar-les sense processos judicials individuals en els què es demostri una conducta tipificada legalment com a delicte, sempre que aquesta conducta porti aparellada com a pena l'expulsió del territori francès, resulta, dic, que es tracta d'una acció "amparada pel dret intern i pel dret internacional, que no contravè principis bàsics de drets humans". "És legal", va afirmar.

Amos anda, José Luis, que diria algú.

Per què volem una mala còpia si podem comprar, pel mateix preu, l'original?. És a dir, per tenir un mal gestor al capdavant, que ademès ens fa retrocedir en matèria de drets i llibertats fonamentals, que prostitueix principis bàsics relatius a la dignitat humana i renega definitivament de qualsevol postulat socialdemòcrata o progressista, no seria millor atorgar el comandament directament als conservadors, que de calers hi entenen més i que quan estan al govern emprenyen menys?. (Sense majoria absoluta, no sigui que l'aznarisme sociològic ens faci retrocedir encara més al ritme de la fanfarria de les il·limitades bondats del totpoderòs lliure mercat i de la caiguda lliure en braços del ultraliberalisme neocon!)

Com va assenyalar Josep Ramoneda en el seu article "Frivolidad", (El Pais, 23/09/2010), "con su incapacidad para conducir y controlar el relato de la narración de la crisis, Zapatero había tocado fondo políticamente. Con su apoyo a Sarkozy en el lamentable episodio de los gitanos, ha tocado fondo ideológicamente".

Ramoneda assenyala que aquest recolçament a Sarkozy neix d'una suma de "frivolitat i covardia". Pot ser. A mi em sembla que neix sobretot de la fascinació i l'enamorament. És ben sabut que l'amor és cec, i fa dir i fer autèntiques bestieses.

Perquè, benvolgut José Luis, c'est l'amour, n'est pas?.

Si és així, esperarem a que s'et passi el període romàntic i et caigui la bena dels ulls, i et donare'm l'oportunitat de rectificar.

Nicolas Sarkozy, Sum Sacerdot de l'Esglèsia de l'Antropoemia de la Fortalesa Europea

Potser aixecar la catifa, escombrar la porqueria i amagar-la sota, sigui la solució per mostrar un piset impecable.

Pot ser.

Potser considerar altres éssers humans com a excedents indesitjables, membres d'una subespècie, detritus destinats a l'abocador, estranys aterradors, criatures supèrflues, "ells" enfront "nosaltres", "invasors" enfront "establerts legítims", sigui el signe dels temps i resulti inevitable.

Pot ser.

Potser la cosificació de tot allò que amenaça el nostre ordre, la nostra pulcritud, sigui un exercici necessari i saludable, imprescindible perquè les persones benintencionades i netes de cor i ànima articulin una coartada moral suficient, perquè puguin dormir tranquiles girant el cap o tapant-se ulls i orelles.

Pot ser. 

Potser la tasca d'identificar, encerclar, marcar, empresonar, aniquilar (civilitzadament) o deportar aquestes coses fastigoses, aquests membres cosificats de la subespècie humana, sigui necessària per salvar la nostra forma de vida, per mantenir incòlume el nostre status sense haver-nos de preocupar per tonteríes com la solidaritat, la humanitat i els drets humans.

Pot ser.

Potser el món ha d'habilitar més camps de refugiats, més presons, més illes en llocs ignots enmig de l'oceà pacífic, mes espais encerclats de grans tanques electrificades, llocs on enviar tot allò que sobra, tot el que amenaça la nostra seguretat i la nostra estabilitat. Llocs remots on no poguem olorar la seva pudor, veure la seva misèria, contaminar-nos de les seves malaltíes, llocs incomunicats per tal de que els telenotícies del migdia no mostrin imatges desagradables que puguin pertorbar la ingesta del nostre merescut i saludable àpat. 

Pot ser.

Potser el govern francès, quan deporta aquesta cosa que respòn a la categoria de gitanos romanesos o búlgars, un estigma genètic i social aterrador, fa el que toca, s'ajusta escrupulosament a la legalitat interna, europea i internacional, i potser el bambi d'en Zapatero té raó quan dona suport explícit a aquesta política i potser la Comissària europea de Justícia, Viviane Reding, ha pixat fora de test amb les seves crítiques, és una histèrica i mereixeria, com van considerar insignes polítics francesos, aixoplugar a tots els gitanos a casa seva.

Pot ser. Pot ser.

Però una cosa és segura. Desprès de provar-ho amb l'ambigu Blair, de no pendre's gaire seriosament l'histriònic Berlusconi, aquesta religió ha trobat definitivament el seu Pontífex, el seu Sobirà indiscutible, Nicolas Sarkozy, el Sum Sacerdot de l'Esglèsia de l'Antropoemia de la Fortalesa Europea.

Va fer el seu noviciat a la banlieue parisina l'any 2005, invocant la "karcher" per fer neteja. Polítiques socials? Polítques d'integració? Polítiques educatives?. Xorrades. Llei i ordre.

Una cosa se li ha de reconèixer al nou Emperador: no ha enganyat desde un principi. Ara, amb el tema dels gitanos, el novici ja s'ha doctorat, i la seva religió acull un nombre creixent de fidels (honrats i benintencionats, nets de cor i ànima, que compaginen el culte a l'Antropoemia amb l'atenció dominical a les mises cristianes, amunt els cors i serà salva la vostra ànima).

(Fins fa poc, li envejava la Bruni. Ara, quan més la observo en el paper de Primera Dama, menys m'agrada. O sigui que ja, ni això)

Nocions bàsiques de Dret Penal (XIII)

Eximents incompletes (circumstàncies atenuants)

Les eximents incompletes o circumstàncies atenuants son circumstàncies modificatives de la responsabilitat criminal.

Quan s’aprecien els elements essencials que exclouen la responsabilitat criminal però manca un o més dels requisits no essencials, ens trobem front una atenuació de la responsabilitat criminal (eximent incompleta), conforme la previsió de l’article 21.1 CP .

De fet, és en aquest article 21.1 CP on localitzem l’eximent incompleta, en tant que les previsions dels articles 21.2 i 21.3 es refereixen a circumstàncies atenuants preexistents o concomitants a la realització del delicte, i les dels articles 21.4 i 21.5 suposen atenuants posteriors a la realització del delicte

Així, d’acord amb la dicció de l’article 21 CP, son circumstàncies atenuants:

1. Quan el culpable actúa a causa de la seva greu adicció a l’alcohol o les drogues (art. 21.2 CP)

2. Quan s’actúa per causes o estímuls tan poderosos que produeixin arrebat, obcecació o un altre estat pasional similar (art. 21.3 CP)

3. Quan, abans de que es dirigeixi contra el culpable un procediment judicial, aquest confesi l’infracció a les autoritats (art. 21.4 CP)

4. Quan el culpable procedeixi a reparar el dany ocasionat a la víctima, o disminuir els seus efectes, en qualsevol moment abans del judici oral (art. 21.5 CP)

5. Qualsevol altre circumstància anàloga a les anteriors (art. 21.6 CP)

Les circumstàncies atenuants o les eximents incomplertes es sitúen en l’àmbit de l’individualització de la pena

Les conseqüències punitives resultants de l’apreciació de circumstàncies atenuants, recollides a l’article 66 CP  impliquen l’aplicació de la pena en la seva meitat inferior (nomès una atenuant), l’aplicació de la pena en un o dos graus menys (dos o més atenuants). En cas de coexistència de circumstàncies agreujants i atenuants, aquestes s’han de compensar racionalment. Aquella circumstància (atenuant o agreujant) que es consideri més qüalificada, permetrà la reducció o elevació de la pena.

L’apreciació de l’eximent incomplerta implica l’aplicació de la pena inferior en un o dos graus (art. 68 CP). Es tracta del que la doctrina anomena supòsit d’imputabilitat disminuida.