Behemoth i Leviathan, o una forma de dir que enfrontar-se al paper en blanc incorpora la dificultat immediata de plantejar-se com començar. Però no com començar de qualsevol manera, sinó com fer-ho amb l'habilitat suficient per a atrapar el lector i, sobretot, com fer-ho de forma que el discurs tingui una raonable capacitat de fluir a partir de l'inici escollit. Perquè el problema és precisament aquest, un inici qualsevol descarta automàticament les alternatives, i no és estrany que les alternatives tinguin sovint una superior virtualitat per introduïr adequadament la trama i portar airosament al desenllaç. Així, davant de la necessitat de practicar una selecció de tanta trascendència, he decidit parlar de monstres i fixar-me en el Behemoth, el monstre terrestre i, especialment, en el Leviathan, el monstre marí, citats als capítols 40 i 41 del Llibre de Job.
Perquè el Leviathan simbolitza un poder absolut i incontestable sobre els homes, un poder imprescindible en atenció a que l’estat de naturalesa de l’espècie humana és l’egoisme, fonamentat en la cerca de la supervivència, el que condueix a la lluita de l’home contra l’home (el molt descriptiu homino homini lupus), a la impossició del fort sobre el feble i, sobre tot, a la por a sucumbir davant un altre encara més fort. Aquesta lluita per la supervivència, com a leit-motiv de la conducta humana, es trasllada a les col·lectivitats, en confrontació permanent entre elles (bellum omnia omnes). Per contrarrestar aquest estat natural, els homes han de confiar en un Sobirà absolut, investit de tots els poders i legitimat per governar amb autoritat plena, que a canvi ha de garantir l’ordre i la pau social.
Però és clar, això ho argumenta Thomas Hobbes, en la seva essencial "Leviathan, o la matèria, forma i poder d’una república eclesiàstica i civil”, datada l’any 1651, i es refereix a l'home i a la societat de l'Anglaterra del segle XVII. I aquest home s'ha de sotmetre: al Rei absolut, a l'esglèsia, a les tradicions, al seu destí indefugible. Entorn el Monarca absolut, les incipients estructures dels Estats començen a prendre forma, mentre els darrers vestigis del feudalisme mediaval es baten en retirada. Els homes s'agrupen en comunitats eminentment agrícoles, però les ciutats ja tenen un importantíssim pes específic, com el té la burgesia. En aquest context, en el que la religió segueix éssent l'epicentre de la vida dels èssers humans, i el poder absolut del Sobirà és imprescindible per garantir l'ordre i la pau social, on pensar i actuar al marge dels dictats de l'esglèsia i del Sobirà és un esport de risc, es donen els primers pasos cap a la modernitat, al darrera de l'estel·la de científics i pensadors com Descartes, Pascal i Newton, com John Locke, Johannes Althusius, Spinoza, Samuel Puffendorf o el mateix Hobbes.
Una modernitat en la que aprofundeixen i que segueixen modelant els philosophes de la Il·lustració, al llarg del segle XVIII, discutint el teocentrisme i substituint-lo per la intel·ligència i la experimentació, per una racionalitat que defuig la superstició i cerca el progrès social. Una modernitat que impulsen Montesquieu, Rosseau i Voltaire, David Hume i els utilitaristes Jeremy Bentham i John Stuart Mill, Adam Smith o Thomas Paine, Hegel i Kant (sapere aude!), entre molts d'altres que abraçen la raó i la llum, discuteixen els dogmes preestablerts i aporten la seva visió racional i personal del món, sense que el poder polític i el poder religiòs tinguin la força suficient per apagar unes veus que erosionen els mateixos fonaments d'aquests poders.
Perquè la modernitat és l'estadi en el que els èssers humans abandonen la religió i la tradició com a institucions bàsiques que guíen el seu comportament i les seves conviccions, i que els orienten en la presa de decisions, per substituir-les per la ciència i l'experimentació, per una observació del món fonamentada en la raó i la racionalitat.
Modernitat implica la necessitat de qüestionar tot allò que havia gaudit de la consideració de veritat immutable. Implica qüestionar aquestes veritats heretades, però fer-ho fonamentalment a la llum de la observació empírica.
Personalment, m'agrada l'aproximació de Jürgen Habermas quan, en el marc de la seva teoria social de la modernitat, es refereix a aquesta assenyalant que la racionalitat és l'instrument que trenca la corretja de les prèvies restriccions culturals i ideològiques. Per la seva banda, Anthony Giddens contextualitza els primers pasos cap a la modernitat quan s'hi refereix considerant-la com les formes de vida o organització social que van sorgir a Europa a partir del segle XVII i van projectar la seva influència a una escala pràcticament mundial. Com qualsevol transformació conceptual profunda, el trànsit a la modernitat comporta un procès de tensió predominant, que es resiteix al canvi de paradigma.
Com assenyala amb total encert Harvey, referint-se a la segona meitat del segle XVIII, “el desarrollo de formas de organización social y de formas de pensamiento racionales prometía la liberación respecto de las irracionalidades del mito, la religión, la superstición, el fin del uso arbitrario del poder, así como del lado oscuro de nuestra propia naturaleza humana. Sólo a través de un proyecto semejante podían revelarse las cualidades universales, eternas e inmutables de toda la humanidad”
I aquest projecte de llum i racionalitat porta a les revolucions liberals americana i francesa. I aquest projecte ens lega la Declaració d'Independència dels actuals Estats Units d'Amèrica, de l'any 1776, proclamada sota el lideratge de Thomas Jefferson, George Washington i Benjamin Franklin:
“Sostenim com a evidents aquestes veritats: que tots els homes són creats iguals; que són dotats pel seu Creador de certs drets inalienables; que entre aquests drets hi ha el dret a la vida, a la llibertat i a la recerca de la felicitat; que per garantir aquests drets s'institueixen entre els homes els governs, els quals obtenen els seus poders legítims del consentiment dels governats; que quan s'esdevingui que una forma de govern es faci destructora d'aquests principis, el poble té dret a reformar-la o abolir-la i instituir un nou govern que es fonamenti en els esmentats principis, tot organitzant els seus poders de la forma que segons el seu judici ofereixi les més grans possibilitats d'aconseguir la seva seguretat i felicitat.”
Una il·lustració que ens lega també la Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà, a la França de 1789:
“Els representants del poble francès, constituïts en Assemblea Nacional, considerant que la ignorància, l'oblit o el menyspreu dels drets de l'home són les úniques causes de les desgràcies públiques i de la corrupció dels governs, han resolt exposar, en una Declaració solemne, els drets naturals, inalienables i sagrats de l'home; a fi que aquesta declaració, constantment present a tots els membres del cos social, els recordi sens treva els seus drets i els seus deures…”
Realment pot afirmar-se l'especial contribució a la modernitat de les revolucions liberals del segle XVIII. La caiguda dels poders polítics absoluts, interessats en mantenir l'statu quo tradicional (perpetuador dels privilegis), en constant aliança amb els poders eclesiàstics, interessats en el manteniment del monopoli sobre l'espiritualitat de l'individu, van esdevenir elements fonamentals per foragitar un pensament únic imposat verticalment, i substituir-lo per formes de pensament basades en la raó, i que compten amb una multiplicitat de portaveus distribuits horitzontalment pel conjunt de la societat.
I la modernitat (que, seguint Harvey, “no sólo supone una violenta ruptura con alguna o con todas las condiciones históricas precedentes, sino que se caracteriza por un proceso interminable de rupturas y fragmentaciones internas”) esclata amb una força irrefrenable amb l'entrada del segle XIX. És el moment de la revolució industrial, que provoca uns profunds canvis en l'estructura social, amb la generalització dels procesos industrials, l'escletxa entre els propietaris dels mitjans de producció capitalista i la força del treball, el proletariat, la divisió del treball, la massificació de les ciutats i l'abandonament del camp, l'aparició de patologíes "modernes", com l'alienació o l'anomia, però també de moviments socials associatius, com els sindicats i els partits polítics de masses. És el temps de l'apogeu de la lluita de classes, del naixement de l'aparell burocràtic, del sufragi (encara censatari i limitat, però que caminarà cap el sufragi universal). És l'època que escolta les veus de Saint-Simon i Auguste Comte, d'Alexis de Tocqueville i de Henry David Thoreau i la seva Desobediència Civil, de Karl Marx i Friedrich Engels, de Emile Durkheim i Max Weber, de Baudelaire. És l'època del nihilisme de Nietzche i de la seva proclama de que "Déu ha mort".
I entre ferrocarrils i màquines, entre fàbriques i obrers amuntegats en condicions insal·lubres a les ciutats, entre tel·lers i explotació de mà d'obra infantil, arriba el segle XX. Un segle que neix aportant una autèntica renovació en les arts plàstiques, la literatura, l’urbanisme i l’arquitectura, amb James Joyce, Thomas Mann i Marcel Proust, amb Le Corbusier, amb Picasso, Kandinsky, Paul Klee, Duchamp, Henri Matisse i Giorgio de Chirico, entre molts d’altres. Un segle, però, que s'endinsa en el temps de forma desastrosa, amb la I Guerra Mundial (1914-1918), la Revolució Rusa (1917), la grip espanyola (1918-1920, que va matar més de 50 mil·lions de persones i es considera el desastre natural més important de la història). Un segle en el que es formula una pau injusta i poc intel·ligent a Versalles i que contempla l'adveniment dels règims feixistes de Hitler i Mussolini, la Gran Depressió i el New Deal, la Guerra Civil espanyola (1936-1939), la Guerra entre la Xina i el Japó (1937-1938), la Segona Guerra Mundial (1939-1945). Una guerra aquesta que va incloure l'Holocaust dels jueus a mans dels nazis, i que va finalitzar amb els llençaments de les bombes atòmiques sobre Hiroshima i Nagasaki, actes de barbàrie vergonyant que seríen considerats inversemblants si apareguèssin en l'argument d'una obra de ficció. Un segle atroç que es descriu de forma reveladora en les reflexions recollides per Eric Hobsbawm a la seva excel·lent Historia del Siglo XX :
William Golding (premi Nobel, escriptor, Gran Bretanya): «No puedo dejar de pensar que ha sido el siglo más violento en la historia humana».
Yehudi Menuhin (músic, Gran Bretanya): «Si tuviera que resumir el siglo xx, diría que despertó las mayores esperanzas que haya concebido nunca la humanidad y destruyó todas las ilusiones e ideales».
Isaiah Berlin (filósof, Gran Bretanya): «He vivido durante la mayor parte del siglo XX sin haber experimentado —debo decirlo— sufrimientos personales. Lo recuerdo como el siglo más terrible de la historia occidental».
No sembla aquest el món que resulta de les proclames de fraternitat de les revolucions americana i francesa, no sembla aquest el món somiat pels il·lustrats, així que la segona meitat del segle XX, tot just desprès de finalitzada la Segona Guerra Mundial i de l'exhibició devastadora i impúdica dels seus horrors, va propiciar una reacció i un nou impuls de modernitat, una nova comprensió de les necessitats de l'home i, per sobre de tot, dels perills associats a l'enorme capacitat destructiva de l'home. L'homo homini lupus, però ara amb capacitat nuclear i bacteriològica.
I aquestes certeses van moure conciències i van modificar les relacions humanes i les dinàmiques col·lectives, a tots els nivells. El poder polític va afanyar-se a crear i enfortir els organismes de cooperació internacional. Va nèixer l'Organització de les Nacions Unides, la Comunitat Econòmica Europea, com a expansió de la Comunitat Europea del Carbó i l'Acer, de la mà d'estadistes de la talla de Robert Shuman o Konrad Adennauer. Es va proclamar la Declaració Universal dels Drets Humans, el 10 de desembre de 1948, recollint les millors intencions de la humanitat:
“Considerant que el desconeixement i el menyspreu dels drets humans han originat actes de barbàrie que han ultratjat la consciència de la humanitat; i que s'ha proclamat com l'aspiració més elevada de tothom l'adveniment d'un món on els éssers humans, deslliurats del temor i la misèria, puguin gaudir de llibertat d'expressió i de creença...”.
Van seguir el Conveni per a la Protecció dels Drets Humans i de les Llibertats Fonamentals del Consell d'Europa (Roma, 4 de novembre de 1950), i el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics (Nova York, 16 de desembre de 1966). Va accelerar-se la descolonització i es va proclamar el dret a l'autodeterminació dels pobles. Les intencions semblàven lloables.
I és clar què res no és perfecte, però les societats, si més no, les societats occidentals, van incrementar les seves cotes de democràcia, de respecte per les garantíes individuals i van abraçar els valors de la solidaritat, amb la generalització dels sistemes impositius redistributius de la riquesa i l'objectiu de l'estat del benestar. Les persones, de forma majoritària, abraçàven aquests valors i interactuàven amb els poders públics, en una dinàmica que es retroalimentava i enfortia la cohesió social. Les persones eren socialment actives, en les seves relacions comunitàries (a travès de l'escola, l'esglèsia, el club esportiu, el barri), per medi de tota mena d’associacions o formant part de moviments socials. És l'època del naixement d'Amnistia Internacional (1961), del World Wildlife Fund (1961), de Greenpeace (1971), de Human Rights Watch (1978).
La gent comença a viatjar massivament, es produeixen intensos moviments migratoris, els intercanvis culturals s’accentúen, les competicions esportives internacionals incrementen els nivells de participació i d’atenció popular, es produeixen creixents relacions personals de mestisatge i augmenta la diversitat a tots els nivells. Mai com abans els èssers humans començen a conèixer’s els uns als altres, lluny del seu àmbit comunitari immediat, mai com abans els èssers humans, entre diferents, s’intenten entendre els uns amb els altres.
Però és també l'època de la consolidació d'un capitalisme hegemònic, que manté nivells irreductibles de marginalitat, de l'adveniment del comunisme, lloable en la teoria i devastador en la pràctica, és la guerrra freda, són la OTAN i el Pacte de Varsòvia, són els míssils scud i la conquesta de l'espai, és Kennedy i Krushev, és la Revolució Cultural i Mao Zedong. És també la llista negra del senador McCarthy, és la resistència de Dalton Trumbo i els deu de Hollywood. És la doctrina Truman i el Pla Marshall.
És una època en la que, lluny d'adoptar el paper de simples súbdits i practicar la connivència amb el poder polític, l'èsser humà torna als postulats de la modernitat il·lustrada, qüestionant l'statu quo, les estructures socials i les formes de relacionar-se i comunicar-se. És el moment de la revolució ciutadana del maig del 68 francès, de Daniel Cohn-Bendit i "la imaginació al poder" i del "Siguem realistes, demanem l'impossible". És la Primavera de Praga i la seva agonia sota les cadenes dels tancs soviètics.
Els anys seixanta del segle XX suposen l'eclosió de noves formes artístiques i comunicatives. La modernitat són Lou Reed, Nico i Andy Warhol aplegats en torn la Velvet Underground, és el mateix Warhol dissenyant la portada del Sticky Fingers dels Stones i convertint la sopa Campbell en una obra artística mestre, és la rendició incondicional i el triomf de l'esperit i de la bellesa incatalogable davant la contemplació de la Persistència de la Memòria i del Somni causat pel vol d'una abella al voltant d'una magrana un segon abans de despertar, del gegant Salvador Dalí.
La modernitat és Pablo Neruda, és Julio Cortázar, és el Pont Neuf al París de Rayuela, són Horacio i la Maga i el seu joc del gat i el ratolí al cartier latin ("Y mirá que apenas nos conocíamos y ya la vida urdía lo necesario para desencontrarnos minuciosamente"), és Jorge Luis Borges i el seu argumentum ornithologicum:
“Cierro los ojos y veo una bandada de pájaros. La visión dura un segundo o acaso menos; no sé cuántos pájaros vi. ¿Era definido o indefinido su número? El problema involucra el de la existencia de Dios. Si Dios existe, el número es definido, porque Dios sabe cuántos pájaros vi. Si Dios no existe, el número es indefinido, porque nadie pudo llevar la cuenta. En tal caso, vi menos de diez pájaros (digamos) y más de uno, pero no vi nueve, ocho, siete, seis, cinco, cuatro, tres o dos. Vi un número entre diez y uno, que no es nueve, ocho, siete, seis, cinco, etcétera. Ese número entero es inconcebible; ergo, Dios existe”.
La modernitat és la revolució sexual, és l'informe Kinsey i l'informe Master & Johnson, és la proclamada homosexualitat d'André Gide vint anys abans, és la lluita contra la moral victoriana, és la píldora anticonceptiva i la conceptuació de l'avortament com un dret de les dones, és la revolució feminista i la incorporació massiva de les dones al món del treball.
La modernitat és la defensa de Herbert Hart de la separació entre el dret i la moral, la seva lluita doctrinal contra la imposició legal de la moralitat, la seva crítica a Lord Patrik Devlin i el seu The Enforcement of Morals. Són els drets i les garantíes fonamentals, és la llibertat d'expresió, d'ideologia i de culte, és el dret a un advocat, a la presunció d'innocència i a un procès amb totes les garantíes, és la rehabilitació i la reinserció social. Però també és l'àcida crítica de Michel Focault i el seu difícil però brillant Vigilar i Castigar.
La modernitat és la lluita generacional. Són els adolescents quan vesteixen diferent dels pares, quan escolten una música diferent, són els fills quan discuteixen la disciplina a casa i a l'escola, quan abandonen el niu familiar sense casar-se, quan s'aparellen sense casar-se, quan deixen enrera el Móstoles natal per anar a treballar de cambrers a Londres i aprendre anglès, quan desobeeixen la crida a files i s'uneixen al moviment de protesta contra la guerra del Vietnam, quan marxen a San Francisco i s'endinsen en el moviment hippie, en el flower power, en el cannabis i el LSD.
La modernitat és Frank Lloyd Wright i la seva Fallingwater, Mies Van der Rohe i la Farnsworth House, Philip Johnson i la Glass House, Lúcio Costa i Oscar Niemeyer i l'urbanisme de Brasilia, és el resó de l'obra de Walter Gropius i l’esperit de la Bauhaus, però també els suburbis residencials amb habitatges arrenglerats, les detached houses, la mica de gespa i les picket fences, les autopistes interminables que atravesen Los Angeles, els barris degradats a Nàpols o les favel·les de Rio de Janeiro.
La modernitat és la Rosa Parks negant-se a aixecar-se i cedir a un ciutadà blanc el seient de l'autobús a Montgomery, Alabama. És Martin Luther King i la seva lluita pels drets civils, és la seva maravellosa Letter from Birmingham Jail (“és un fet històric incontrovertible que els grups privilegiats prescindeixen molt rara vegada espontàniament dels seus privilegis”, [tothom sap] per una dolorosa experiència que la llibertat mai la concedeix l'opressor. Ha de ser exigida per l'oprimit”). És el mateix Doctor King i el seu emocionant I have a dream desde les escales del Lincoln Memorial, a Washington, l'agost de 1963 (el mes i l'any del meu naixement). És Malcolm X i el seu plantejament davant l'Organització de la Unitat Africana de que la discriminació dels afroamericans als Estats Units no era un problema de drets civils sinó de drets humans ("...we are the victims of America’s colonialism or America’s imperialism [...] our problem is not an American problem it’s a human problem. It’s not a Negro problem; it’s a problem of humanity [...] It's not a problem of civil rights but a problem of human rights").
La modernitat és Nelson Mandela, la seva heroica resistència a Robben Island i la seva capacitat per a perdonar i unir, és Mahatma Gandhi i la no violència.
La modernitat és la publicitat i el màrketing, el món de la imatge, de la televisió, és l'Aldea Global de Marshall McLuhan. És el windows i el Mac i el walkman. La modernitat implica l'absolut protagonisme de la cultura del consum i del consumisme en la segona meitat del segle XX, és el BigMac i el Whooper, són els hard discounts, els kleenex i les franquícies comercials, els caixers automàtics i la roba d'una sóla temporada. Charles Taylor enfatitza aquest aspecte quan parla de "la revolució del consum" i considera que aquesta revolució del consum permet desenvolupar una individualitat que pot "fer-se a mida", una individualitat exhibicionista que qualifica com "individualisme expressiu" i "cultura de l'autenticitat". Potestats d'individualitat i exhibicionisme reservades anteriorment a les èlits però que ara es generalitzen:
"La gente se concentraba más en su propia vida y en la de su familia nuclear. Se trasladaba a nuevas ciudades o barrios residenciales, vivía más a su aire, trataba de montarse la vida a partir de la oferta cada vez más extensa de bienes y servicios nuevos, desde lavadoras hasta paquetes vacacionales, y los estilos de vida más libres que éstos hacían posibles. Gracias a este surtido cada vez más amplio de medios fácilmente accesibles, la búsqueda de la felicidad adquirió un sentido nuevo, más inmediato. Y en este nuevo espacio individualizado se animaba cada vez más al consumidor a expresar sus gustos, a que configurara su espacio según sus propias necesidades y preferencias, como sólo podían hacer los ricos en épocas anteriores".
La modernitat és que jo m'atreveixi a trencar sobtadament els esquemes formals, i afirmi que la modernitat és
All about Eve de Mankiewicz
On the waterfront d'Elia Kazan
Rebel without a cause de Nicholas Ray
12 Angry men de Sidney Lumet
Paths of Glory / Lolita
Doctor Strangelove or: How I learned to stop worrying and love the bomb
Clockwork Orange / 2001: a space odyssey
de Stanley Kubrik
Touch of Evil i Chimes at midnight i Citizen Kane d'Orson Welles i Le quatre cent coups i la Nit américaine de Truffaut i About de souffle de Godard i Anatomy of a murder d'Otto Preminger.
I COM NO
Hiroshima
mon
amour
de Resnais
I La Dolce Vita i Giulietta degli spiriti i Satiricon i Amarcord
de Fellini
Psicosis / The Birds: Alfred Hitchkock
The apartment: Billy Wilder
I també Viridiana i Belle de jour de Buñuel
I també Il gattopardo de Visconti
I també Russ Meyer i les Megavixens. Antonioni amb Blow Up i Zabriskie Point.
Who's afrad of Virginia Woolf de Mike Nichols. Rosemary's Baby de Polanski. Straw Dogs i Pat Garret and Billy the kid de Sam Pekinpah. Ultimo tango a Parigi de Bernardo Bertolucci. Main Streets i Taxi driver de Martin Scorsese.
I Ford Coppola, Woody Allen, Fassbinder, Milos Forman, Akira Kurosawa, Robert Altman, Carlos Saura, John Cassavettes, George Lucas, Steven Spielberg, Wim Wenders, els Monty Python (allways look on the bright side of life), Clint Eastwood, Jim Jarmush...PROU.
I el modernisme implica fer-se preguntes, molt més que proporcionar respostes. Preguntes que sovint queden en el aire, que sovint afloren sense la voluntat real o última d'obtenir la resposta, preguntes que són un fi en elles mateixes. Assenyala Marshall Berman que "una de las virtudes del modernismo es la de dejar que el eco de las interrogaciones permanezca en el aire mucho después de que los propios interrogadores, y sus respuestas, hayan abandonado la escena". L'interrogador i la seva resposta abandonen l'escena però la pregunta subsisteix, perquè el més probable és que les preguntes no tinguin una resposta veritable o definitiva, unívoca o, com a mínim, la resposta donada pugui sempre ser qüestionada i el seu sentit mutar amb el temps o el lloc.
Per acabar, voldria aclarir que en aquests línies no procedeix parlar de la posmodernitat, parlar del segle XXI, d’internet, de la modernitat líquida a la que al·ludeix Zygmut Baumann, de la crisi dels estats-nació, de la globalització i del canvi climàtic, però ja avanço que m’agradarà fer-ho més endevant.
En definitiva, i sense que aquest darrer paràgraf pretengui aportar cap mena de conclusió o pugui considerar-se com un compendi o corol·lari de l’anterior, vull acabar pensant i manifestant que la modernitat de la segona meitat del segle XX és canvi, és velocitat en el canvi, és fugacitat, és individualisme i capacitat de reflexió individual, però és també acció col·lectiva i moviments socials, és una certa homogeneització de les classes socials i l’adveniment de les classes mitjanes com a segment majoritari, és l’ascensor social, és el neguit per fer una societat i un món millors, són llums i ombres, són formes de comunicació multinivell, és la immediatesa en les comunicacions, és un món que s’ha fet petit i es pot recòrrer com mai abans, és un art més lliure en les seves formes i continguts, és llibertat d'expresió i de creença, és una aproximació a la religió i l'espiritualitat desde la pròpia individualitat, és una aproximació entre l'orient i l'occident, el nord i el sud, encara insuficient, és una major comprensió de les diferències, són les families no tradicionals, és la diversitat i les relacions interracials, homosexuals, bisexuals, heterosexuals i asexuals, és una forma oberta de veure i interpretar el món, defuigint d'axiomes apriorístics i qüestionant dogmes, és la interminable i mai acabada lluita de l'home per donar mort al Leviathan i al Behemoth.
Jos Prado Pavón
Matadepera, 23 de desembre de 2009
Bibliografia i referències bibliogràfiques
Berman, Marshall (1988) Todo lo sólido se desvanece en el aire. La experiencia de la modernidad. Madrid: Siglo XXI: 1-26.
Taylor, Charles (2003) Las variedades de la religión hoy. Barcelona: Paidós: 89-117.
Harvey, D. (1998 [1990]) La condición de la posmodernidad. Investigación sobre los orígenes del cambio cultural. Amorrortu Editores: Buenos Aires: p. 25-84 (capítols “Modernidad y modernismo” i “Posmodernismo”).
Fernández Mostaza, Esther (Febrer 2009). La societat (I). El procés de socialització. Barcelona: FUOC
Nuñez Mosteo, Francesc (Febrer 2009). La societat (II). El procès d'institucionalització. Barcelona: FUOC
Estradé i Saltó, Antoni (Febrer 2009). El pensament sociològic (I). Els Fundadors. Barcelona: FUOC
Hamilton, Peter. La Il·lustració i el naixement de la ciència social. Barcelona: FUOC
Durkheim, E. (2006). Sociología y Filosofía. Granada: Editorial Comares
Durkheim, E. (1978). Las reglas del método sociológico. Madrid: Akal
Marx, K. (1991). Manuscrits econòmico-filosòfics. Barcelona: Edicions 62
Weber, M. (1984). L'ètica protestant i l'esperit del capitalisme. Barcelona: Edicions 62
Habermas, J. (1976). La reconstrucción del materialismo histórico. Madrid: Taurus
Habermas, J. (1985). El discurso filosófico de la modernidad. Madrid: Taurus
Giddens, A. (2002). Consecuencias de la modernidad. Madrid: Alianza Editorial
Berger, P.L. (1986). Invitació a la sociologia. Barcelona: Herder
Hobbes, Thomas (2005) Del ciudadano y Leviatán. Madrid: Tecnos
Schmiitt, Carl (2004). El Leviathan en la teoría del Estado de Tomas Hobbes. Granada: Comares
Hart, H.L.A. (2006). Derecho, libertad y moralidad. Madrid: Dykinson
Focault, Michel (2005). Vigilar y Castigar. Madrid: Siglo XXI
Mill, John Stuart (2005). L'utilitarisme. Barcelona: Edicions 62
Thoreau, Henry D. (2005). Desobediencia civil y otros escritos. Madrid: Alianza Editorial
Schneider, Steven Jay (2003). 1001 Películas que hay que ver antes de morir. Barcelona: Random House Mondadori
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada