Luigi Ferrajoli (II) i crisi econòmica. Excurs

El professor Ferrajoli formula un plantejament seductor. El garantisme que neix a la darreria dels anys 40 del segle XX suposa l'admissió de l'autolimitació del poder dels Estats, en la seva esfera interna. En l'àmbit extern, en l'esfera del dret internacional, preval la llei del més fort.

Una exteriorització evident d'aquesta llei del més fort es dona en l'àmbit del poder privat, particularment en el terreny de les activitats transnacionals de les grans corporacions. D'acord amb la mistificació ideològica de la tradició liberal (a partir de John Locke), la llibertat i la propietat vindríen a ser les dues cares de la mateixa moneda, seríen conceptes indisociables de rang equivalent.

Per això, i a diferència de l'autolimitació dels poders públics que resulta del garantisme, la tradició liberal no ha permès construir autèntics sistemes de garantíes de control dels poders privats. D'alguna forma, mancaria una mena de constitucionalisme del dret privat. Aquesta manca de regulació "garantista" de les activitats privades transnacionals, sovint és la base estructural de la desigualtat i del predomini dels drets patrimonials (que, per definició, són individuals i excloents), per sobre dels drets fonamentals (d'abast general). Així, s'ha consagrat com a poder hegemònic "el mercat" o "els mercats".

Ara resulta que, en l'actual context de crisi econòmica, "els mercats" "ataquen" l'euro o, més exactament, les economíes més vulnerables de la zona euro, el que situa la totalitat del sistema monetari en risc.

I aquests mercats "agressors", ténen tota la capacitat per vèncer qualsevol batalla i per imposar qualsevol condició. I poden fer-ho per la màxima de que la llibertat del mercat no pot limitar-se decisivament, a diferència del que passa amb la llibertat dels poders públics, sobre els que tots hem convingut que han de restar subjectes a limitacions garantistes, positivades amb rang constitucional. (Per això, Ferrajoli afirma que és imperativa una "constitucionalització garantista" dels límits de les activitats privades, que no hauríen de poder "atacar" l'interès general sota l'estandart de la llibertat de mercat incondicionada, perquè ja fà temps que hauríem de saber que la llibertat incondicionada és perniciosa, també la del "mercat")

Voldria connectar aquesta idea amb la recent proposta del govern socialista per paliar l'actual crisi econòmica. Confeso que, quan vaig conèixer les mesures proposades, el meu gen liberal va considerar-les lògiques i inevitables.

Desprès del pertinent període de reflexió pausada, ja no m'ho semblen tant.

Perquè ara la qüestió a combatre no és ja la recessió o l'atur, sinó el dèficit. El dèficit al qual s'ha arribat precisament per provar de combatre...la recessió i l'atur.

És a dir, ens endeutem per mirar de reactivar l'economia (Plan "E" etc.), per atorgar cobertura social als més necessitats (aturats, pensionistes, dependents, etc.), i quan ja em pagat o estem pagant les despeses de l'endeutament, "els mercats" ens ataquen i ens diuen (desprès de cobrar els rendiments) que així no anem enlloc, que hem de reduïr despesa pública (i inversió), i que el primer és tornar els calers.



Així que, per enfrontar aquesta tasca gegantina i no acabar devorat pels mercats, hem de reduïr costos salarials públics. L'austeritat sempre sembla recomanable, però, restant recursos als empleats públics (que també són consumidors), reactivarem l'economia?. El comerç podrà vendre més? Reduïrem l'stock d'habitatges en venda? La gent viatjarà més?. No sembla que les respostes hagin de ser afirmatives. Això sí, farem una mica de forat en el pressupost per calmar "els mercats".

Anys enrera s'utilitzava un concepte econòmic (que ara sembla en desús), anomenat "Actius Líquids en mans del Públic" (col·loquialment, Alpes). Quan es rebaixen els alpes, l'economia es contrau. I els alpes es rebaixen quan la percepció salarial del conjunt de la població és menor, o quan s'apujen els impostos.

S'alçen veus que afirmen que sobren funcionaris. De debò? Dues qüestions: els funcionaris que sobren, han d'anar directament a l'INEM o la iniciativa privada serà capaç de generar llocs de treball suficients per recuperar els mil·lions que s'han destruit i, ademès, contractar els funcionaris sobrants?. I si sobren funcionaris, d'on sobren? Sobren metges? Sobren jutges? Sobren mestres? Sobren bombers? Però no tenim un problema de llistes d'espera als hospitals i els jutjats estan col·lapsats? Però no hem hagut d'importar metges d'altres països? Però no tenim menys de la meitat de jutges per habitant que a Alemanya?

I si reduïm la despesa en protecció social, que pasarà amb la cohesió social?, què pasarà amb la criminalitat?. 

Potser la idea de Ferrajoli de la imperativitat de la "constitucionalització garantista" dels límits de l'actuació d'aquesta cosa informe i abstracte que són "els mercats", no resulta tan agossarada, i potser no és un del·liri considerar que aquesta mistificació ideològica de la tradició liberal ha de tornar-se a posar en qüestió, sense que això impliqui caure en les urpes del marxisme col·lectivitzador.