Confeso que l'episodi dels controladors aèris i la reacció governamental declarant l'estat d'alarma em provoca sensacions enfrontades.
D'una banda, la decisió del govern sembla enèrgica i encertada. Es planteja un problema seriòs i sobtat (aparentment sobtat), es convoca immediatament un gabinet de crisi, s'adopta el Decret que exigeix l'article 116 de la Constitució i, en menys de 24 hores, la situació sembla sota control. Perfecte.
Perfecte? No ho sé. Estat d'alarma? Militarització de l'espai aèri? Militarització dels controladors aèris? Codi Penal militar? uf uff ufff ufff...
Més. La opinió pública s'arrenglera de forma quasi unànim (o molt majoritària), amb la decisió del govern. Aquesta realitat, que hauria de ser tranquilitzadora i legitimadora de la mesura adoptada, a mi, la veritat, em neguiteja força. Portat a l'extrem, podria afirmar-se que el poder públic ha rebut el missatge inequívoc de que té l'aval de la societat per utilitzar la força, per suspendre i per restringir garantíes fonamentals, quan aquest mateix poder públic estimi que la situació ho requereix. (El que no fa més que refermar, als meus ulls, la imatge d'una ciutadania que no experimenta massa aversió vers les pulsions autoritàries, com he raonat diverses vegades referint-me al populisme punitiu).
Encara més. Em sembla que, en aquest tema, tothom ha fet trampes i ha jugat brut. L'assumpte dels controladors fa temps que cueja. El mes de febrer es va dictar un Decret per regular determinats aspectes laborals, que va ser considerat una agressió per part dels sindicats de controladors. Què ha passat amb les negociacions desde llavors? Les parts han sotmès les seves discrepàncies a arbitratge, com faculta la legislació laboral? Hi havia necessitat d'aprovar un nou Decret de regulació del sector el mateix matí del pont del mes de desembre? Quant té l'elecció d'aquesta data de provocació i pols del govern i Aena als controladors? El Ministre Blanco pot estar honestament satisfet amb la gestió que ha dut a terme, en aquest tema, al llarg de tot l'any? L'acció dels controladors va ser espontània? És veritat que el govern coneixia d'avantmà que els controladors ja havíen programat "la plantada" del 3 de desembre, amb independència del moment d'adopció del darrer Decret? És veritat que els controladors ja teníen reservades habitacions i sales d'actes a l'hotel proper a Barajas, per la nit del 3 de desembre i desde díes enrrera? El suport majoritari a l'adopció de l'estat d'alarma haguès estat igual de majoritari sota un govern del Partit Popular?
En fi, tot plegat un joc de despropòsits, que no diu específicament res de bó ni de dolent del govern, de l'oposició, d'Aena o dels controladors (en termes de "bons" i "dolents"), però que, en canvi, diu molt de la incapacitat de tots per gestionar els conflictes, en temps, forma i civilitat, així com de la psicologia de la societat espanyola que, a canvi de recuperar l'ordre i la pulcritud, no es qüestiona ni per un moment què té de perillòs i d'abjecte això de l'alarma i la militarització...
A la pregunta de, "¿el fin justifica los medios?", el 97,96% de la societat espanyola de finals del 2010 va contestar que SÍ. (És el signe dels temps).
dissabte, 11 de desembre del 2010
dissabte, 27 de novembre del 2010
Clamar en el desert
Enquesta a l'edició digital de La Vanguardia d'aquest matí:
"¿Considera necesario endurecer las leyes para combatir la inseguridad ciudadana?"
Resultats a les 13 hores d'avui dissabte:
1598 vots emesos, dels quals, un 94% contesten que SÍ, un 6% que NO i un 0% NO SAP
Al peu de l'enquesta, en l'area de comentaris, la següent perla: "Sí, siempre ha habido delincuencia, pero actualmente este país, se ha convertido en un vivero de chorizos internacionales, que se aprovechan de nuestra permisiva justicia, que sólo presta protección al delincuente". (Sense comentaris)
Primera reflexió a l'enquesta: la mateixa pregunta és capciosa, inadequada, desenfocada, manipuladora i contribueix a alimentar el populisme punitiu.
Segona reflexió: La pregunta col·loca la qüestió, sense cap motiu especial, a l'agenda pública, i dona la paraula i el vot a lectors anònims que, moguts per la visceralitat, el desconeixement i les pulsions vindicatives, informen als polítics (que llegeixen les enquestes d'opinió) de la rendibilitat d'endurir la represió penal, malgrat els extrems desorbitants d'aquesta i la provada ineficàcia per controlar i reduïr el crim.
Tercer reflexió: No hi ha ningú que tingui la dignitat suficient per reconèixer que NO SAP si l'enduriment de les lleis ajuda a combatre la inseguretat ciutadana????
En fi, un zero absolut a La Vanguardia i un zero absolut a l'arrògancia de tots aquells que, sense un mínim aprofondiment en una problemàtica concreta, s'atreveixen a opinar al·legre i nocivament sobre qualsevol tema. A la pregunta de: creu vostè que la Síndrome de McKinnan-Gustaffsson es controla millor amb tractaments inmuno-depressors que amb antibiòtics d'ampli espectre?, un 94% dels 1598 participants en l'enquesta han contestat que SÍ. Pais de metges i científics de pandereta!!!
PS: Què atrevida és la ignorància!
(Si cliqueu sobre el títol de l'entrada podreu accedir a l'enquesta de La Vanguardia)
"¿Considera necesario endurecer las leyes para combatir la inseguridad ciudadana?"
Resultats a les 13 hores d'avui dissabte:
1598 vots emesos, dels quals, un 94% contesten que SÍ, un 6% que NO i un 0% NO SAP
Al peu de l'enquesta, en l'area de comentaris, la següent perla: "Sí, siempre ha habido delincuencia, pero actualmente este país, se ha convertido en un vivero de chorizos internacionales, que se aprovechan de nuestra permisiva justicia, que sólo presta protección al delincuente". (Sense comentaris)
Primera reflexió a l'enquesta: la mateixa pregunta és capciosa, inadequada, desenfocada, manipuladora i contribueix a alimentar el populisme punitiu.
Segona reflexió: La pregunta col·loca la qüestió, sense cap motiu especial, a l'agenda pública, i dona la paraula i el vot a lectors anònims que, moguts per la visceralitat, el desconeixement i les pulsions vindicatives, informen als polítics (que llegeixen les enquestes d'opinió) de la rendibilitat d'endurir la represió penal, malgrat els extrems desorbitants d'aquesta i la provada ineficàcia per controlar i reduïr el crim.
Tercer reflexió: No hi ha ningú que tingui la dignitat suficient per reconèixer que NO SAP si l'enduriment de les lleis ajuda a combatre la inseguretat ciutadana????
En fi, un zero absolut a La Vanguardia i un zero absolut a l'arrògancia de tots aquells que, sense un mínim aprofondiment en una problemàtica concreta, s'atreveixen a opinar al·legre i nocivament sobre qualsevol tema. A la pregunta de: creu vostè que la Síndrome de McKinnan-Gustaffsson es controla millor amb tractaments inmuno-depressors que amb antibiòtics d'ampli espectre?, un 94% dels 1598 participants en l'enquesta han contestat que SÍ. Pais de metges i científics de pandereta!!!
PS: Què atrevida és la ignorància!
(Si cliqueu sobre el títol de l'entrada podreu accedir a l'enquesta de La Vanguardia)
dijous, 11 de novembre del 2010
Shame on you, Ministeri Fiscal!
Evidentment que hi ha excepcions. Això no obstant, una de les decepcions més grans en l'exercici de la pràctica de l'advocacia penal és la constatació de la esviaixada actuació del Ministeri Fiscal (en la trista majoria dels casos).
D'acord amb la teoria (ai las, la teoria!), el Ministeri Fiscal ha de vetllar pel compliment del principi de legalitat. Assenyala específicament el seu Estatut que "El Ministerio Fiscal tiene por misión promover la acción de la justicia en defensa de la legalidad, de los derechos de los ciudadanos y del interés público tutelado por la ley..." (article 1), així com que, "Por el principio de legalidad el Ministerio Fiscal actuará con sujeción a la Constitución, a las leyes y demás normas que integran el ordenamiento jurídico vigente, dictaminando, informando y ejercitando, en su caso, las acciones procedentes u oponiéndose a las indebidamente actuadas en la medida y forma en que las leyes lo establezcan" (article 6).
Per suposat que hi ha molts Fiscals que creuen en aquests preceptes, i que inclús es miren en detall els assumptes, i que escolten els arguments de la defensa i que són capaços d'adaptar les seves conclusions a una realitat fàctica i jurídica que els animi a retirar una acusació inadequda, o a modificar a la baixa una petició inicial de condemna. Però això succeeix en una minoria dels casos. Majoritàriament, el Fiscal s'ha convertit en un element centrat exclussivament en l'acusació, que exercita amb una mena d'automatisme compulsiu i irreflexiu, seguint instruccions jeràrquiques que animen a exhacerbar el rigor punitiu i al so de la cantarella de que, "tal vez tenga usted razón pero ya se verá en Sala, ya está Su Señoría ahí para absolver si es el caso"
¿Pero oiga, no estaba usted para velar por el principio de legalidad? Examine vd. por favor el asunto y dígame si no le parece que, de acuerdo con la Ley y la jurisprudencia, el tema no está más que claro. No es una cuestión de prueba, es una cuestión de calificación jurídica. Si ya estamos de acuerdo en los hechos, ¿no podemos discutir la calificación jurídica y si no concurren los elementos del tipo, evitar la celebración del juicio? Oiga, que no hay acusación particular...
¿No me dirá que pretende que retire la acusación?
Bueno, únicamente si estamos de acuerdo en la atipicidad de la conducta. Examine vd. los autos y hablamos, ¿le parece?
No, no me parece. Mi compañera formuló escrito de acusación y a él me atengo.
Sí, pero es que su compañera formuló el escrito de acusación hace años y sin examinar los documentos obrantes en autos, que acreditan la atipicidad de la conducta. Sólo le pido que los examine ahora y volvamos a hablar. No le discuto los hechos, sólo que, estando de acuerdo en los hechos, la documental acredita sobradamente que el comportamiento del acusado no integra los elementos del tipo penal por el que se le acusa. ¿Quiere que revisemos juntos la documentación? ¿Quiere consultarlo con su superior jerárquico? ¿Quiere que revisemos conjuntamente la doctrina jurisprudencial sobre los elementos del tipo? Únicamente si estamos de acuerdo sobre esa cuestión me atrevería a pedirle que retirase la acusación, ¿le parece bien lo que le planteo?
No, no. No voy ha hablar con mi superior. Me dirá que mantenga la acusación y que celebremos el juicio.
¿Aunque vd. le diga que cree que no se dan los elementos del tipo? ¿Sin examinar las acutaciones para contradecir fundadamente su criterio?
Sí, sí. Hay que acusar.
"Hay que acusar". I així anem, amb superinflació de processos, dilacions indegudes "a go go", acusats que podríen obtenir un resultat punitiu més benigne si el Fiscal s'ajustès realment al principi de legalitat, que no vol dir acusar, sinó que implica fer un esforç real i imparcial de coneixement de l'assumpte, i no acusar o rebaixar la petició de pena si, honestament, de la instrucció resulta una qualificació diferent a la que va motivar l'escrit d'acusació que, en molts (massa) casos, s'ha formulat fixant-se nomès en els elements incriminatoris del cas, i sense parar atenció en els elements exoneratoris, atenuants o en les potencials causes de justificació (això no cal ni mirar-s'ho, ja está l'advocat per fer-ho valer en el judici, si l'encerta i el Fiscal està per acusar.... Però el Fiscal no està per vetllar pel principi de legalitat???? No no no no no no. (Vaja!).
En paral·lel, nomès cal examinar la legislació penal en matèria de conformitat, o els convenis entre la Fiscalia General de l'Estat i el Consell General de l'Advocacia per adonar-se'n que tot incentiva l'acusació. ¿Per què la conformitat té que portar sempre aparellada una pena? ¿Per què molts acusats es conformen amb una pena reduïda, encara que podèssin obtenir una absolució, nomès per que el Ministeri Fiscal està formulant una acusació i una petició de pena desproporcionada i intimidatòria? (Amb conseqüències nefastes, perquè per salvar el tràngol i obtenir una condemna que es pugui suspendre, deixen de ser "primaris" i arrosseguen antecedents penals).
En fi, el desproporcionat i desenfocat rigor punitiu de la legislació penal espanyola troba, massa sovint, la seva projecció pràctica en l'errònia i esviaixada executòria del Ministeri Fiscal que (llevat d'honroses i heroiques excepcions), s'ha convertit en una màquina cega de sosteniment d'acusacions a ultrança, sense entrar a fons en la part de l'assumpte que podria reduïr o eliminar l'acusació.
En resum, no és cert que el Ministeri Fiscal vetlli pel principi de legalitat. Vetlla per l'impuls i el sosteniment de l'acusació, moltes (massa) vegades, en contra del principi de legalitat.
D'acord amb la teoria (ai las, la teoria!), el Ministeri Fiscal ha de vetllar pel compliment del principi de legalitat. Assenyala específicament el seu Estatut que "El Ministerio Fiscal tiene por misión promover la acción de la justicia en defensa de la legalidad, de los derechos de los ciudadanos y del interés público tutelado por la ley..." (article 1), així com que, "Por el principio de legalidad el Ministerio Fiscal actuará con sujeción a la Constitución, a las leyes y demás normas que integran el ordenamiento jurídico vigente, dictaminando, informando y ejercitando, en su caso, las acciones procedentes u oponiéndose a las indebidamente actuadas en la medida y forma en que las leyes lo establezcan" (article 6).
Per suposat que hi ha molts Fiscals que creuen en aquests preceptes, i que inclús es miren en detall els assumptes, i que escolten els arguments de la defensa i que són capaços d'adaptar les seves conclusions a una realitat fàctica i jurídica que els animi a retirar una acusació inadequda, o a modificar a la baixa una petició inicial de condemna. Però això succeeix en una minoria dels casos. Majoritàriament, el Fiscal s'ha convertit en un element centrat exclussivament en l'acusació, que exercita amb una mena d'automatisme compulsiu i irreflexiu, seguint instruccions jeràrquiques que animen a exhacerbar el rigor punitiu i al so de la cantarella de que, "tal vez tenga usted razón pero ya se verá en Sala, ya está Su Señoría ahí para absolver si es el caso"
¿Pero oiga, no estaba usted para velar por el principio de legalidad? Examine vd. por favor el asunto y dígame si no le parece que, de acuerdo con la Ley y la jurisprudencia, el tema no está más que claro. No es una cuestión de prueba, es una cuestión de calificación jurídica. Si ya estamos de acuerdo en los hechos, ¿no podemos discutir la calificación jurídica y si no concurren los elementos del tipo, evitar la celebración del juicio? Oiga, que no hay acusación particular...
¿No me dirá que pretende que retire la acusación?
Bueno, únicamente si estamos de acuerdo en la atipicidad de la conducta. Examine vd. los autos y hablamos, ¿le parece?
No, no me parece. Mi compañera formuló escrito de acusación y a él me atengo.
Sí, pero es que su compañera formuló el escrito de acusación hace años y sin examinar los documentos obrantes en autos, que acreditan la atipicidad de la conducta. Sólo le pido que los examine ahora y volvamos a hablar. No le discuto los hechos, sólo que, estando de acuerdo en los hechos, la documental acredita sobradamente que el comportamiento del acusado no integra los elementos del tipo penal por el que se le acusa. ¿Quiere que revisemos juntos la documentación? ¿Quiere consultarlo con su superior jerárquico? ¿Quiere que revisemos conjuntamente la doctrina jurisprudencial sobre los elementos del tipo? Únicamente si estamos de acuerdo sobre esa cuestión me atrevería a pedirle que retirase la acusación, ¿le parece bien lo que le planteo?
No, no. No voy ha hablar con mi superior. Me dirá que mantenga la acusación y que celebremos el juicio.
¿Aunque vd. le diga que cree que no se dan los elementos del tipo? ¿Sin examinar las acutaciones para contradecir fundadamente su criterio?
Sí, sí. Hay que acusar.
"Hay que acusar". I així anem, amb superinflació de processos, dilacions indegudes "a go go", acusats que podríen obtenir un resultat punitiu més benigne si el Fiscal s'ajustès realment al principi de legalitat, que no vol dir acusar, sinó que implica fer un esforç real i imparcial de coneixement de l'assumpte, i no acusar o rebaixar la petició de pena si, honestament, de la instrucció resulta una qualificació diferent a la que va motivar l'escrit d'acusació que, en molts (massa) casos, s'ha formulat fixant-se nomès en els elements incriminatoris del cas, i sense parar atenció en els elements exoneratoris, atenuants o en les potencials causes de justificació (això no cal ni mirar-s'ho, ja está l'advocat per fer-ho valer en el judici, si l'encerta i el Fiscal està per acusar.... Però el Fiscal no està per vetllar pel principi de legalitat???? No no no no no no. (Vaja!).
En paral·lel, nomès cal examinar la legislació penal en matèria de conformitat, o els convenis entre la Fiscalia General de l'Estat i el Consell General de l'Advocacia per adonar-se'n que tot incentiva l'acusació. ¿Per què la conformitat té que portar sempre aparellada una pena? ¿Per què molts acusats es conformen amb una pena reduïda, encara que podèssin obtenir una absolució, nomès per que el Ministeri Fiscal està formulant una acusació i una petició de pena desproporcionada i intimidatòria? (Amb conseqüències nefastes, perquè per salvar el tràngol i obtenir una condemna que es pugui suspendre, deixen de ser "primaris" i arrosseguen antecedents penals).
En fi, el desproporcionat i desenfocat rigor punitiu de la legislació penal espanyola troba, massa sovint, la seva projecció pràctica en l'errònia i esviaixada executòria del Ministeri Fiscal que (llevat d'honroses i heroiques excepcions), s'ha convertit en una màquina cega de sosteniment d'acusacions a ultrança, sense entrar a fons en la part de l'assumpte que podria reduïr o eliminar l'acusació.
En resum, no és cert que el Ministeri Fiscal vetlli pel principi de legalitat. Vetlla per l'impuls i el sosteniment de l'acusació, moltes (massa) vegades, en contra del principi de legalitat.
dissabte, 25 de setembre del 2010
C'est l'amour, n'est pas?
Al fil de les expulsions dels gitanos rumanesos i búlgars, perpetrada per França per motius exclusivament étnics i xenòfobs, en clara contravenció del Dret internacional, en general, i de les normes europees, en particular, voldria referir-me ara a una derivada en clau hispànica.
L'inefable Rodríguez Zapatero va fer un vergonyant seguidisme de l'idolatrat Sarkozy, el que em suscita les reflexions que segueixen.
Sembla clara la ineficàcia de Zapatero en matèria de política econòmica, el que podria ser excusat pels problemes estructurals espanyols i per la dimensió internacional de la crisi. Voldria ser generòs en aquest punt i no fer massa escarni dels tombs esbojarrats i del desgovern del que molts, no sense arguments fundats, acusen el President.
Però, un cop descartada l'adhesió al líder per la seva capacitat de gestió en el camp econòmic, nomès queda aferrar-se a la ideologia i el model social.
Zapatero podia exhibir un currículum raonable a partir de certes accions: el matrimoni homosexual, la immediata retirada de les tropes d'Irak, aconseguir apartar del poder el dofí de l'execrable Aznar de la darrera legislatura, la formulació de la necessitat de parlar amb ETA, i alguna que altra cosa més (no massa més).
Però tot ha estat un miratge i, de forma lenta però segura, l'impostura s'ha esvaït: increments de la represió penal i allunyament de les opcions resocialitzadores (enduriments del Codi Penal i de la Llei Penal del Menor, a rebuf del populisme punitiu i en la millor tradició de la dreta), pressupostos generals antisocials que signaria qualsevol partit conservador, conxorxa soterrada amb el PP per mantenir un Tribunal Constitucional deslegitimat, de tall centralista i jacobí, habilitat per mutilar l'Estatut d'Autonomia de Catalunya, l'aprofondiment en les accions anitdemocràtiques derivades de la Llei de Partits i de l'executòria ultraconservadora de la Sala del 62 del Tribunal Suprem, etc.
Ara, pel creador de la idea de la "Alianza de Civilizaciones", resulta que identificar centenars o mil·lers de persones pel tret comú de la seva pertanyença a una determinada étnia, i deportar-les sense processos judicials individuals en els què es demostri una conducta tipificada legalment com a delicte, sempre que aquesta conducta porti aparellada com a pena l'expulsió del territori francès, resulta, dic, que es tracta d'una acció "amparada pel dret intern i pel dret internacional, que no contravè principis bàsics de drets humans". "És legal", va afirmar.
Amos anda, José Luis, que diria algú.
Per què volem una mala còpia si podem comprar, pel mateix preu, l'original?. És a dir, per tenir un mal gestor al capdavant, que ademès ens fa retrocedir en matèria de drets i llibertats fonamentals, que prostitueix principis bàsics relatius a la dignitat humana i renega definitivament de qualsevol postulat socialdemòcrata o progressista, no seria millor atorgar el comandament directament als conservadors, que de calers hi entenen més i que quan estan al govern emprenyen menys?. (Sense majoria absoluta, no sigui que l'aznarisme sociològic ens faci retrocedir encara més al ritme de la fanfarria de les il·limitades bondats del totpoderòs lliure mercat i de la caiguda lliure en braços del ultraliberalisme neocon!)
Com va assenyalar Josep Ramoneda en el seu article "Frivolidad", (El Pais, 23/09/2010), "con su incapacidad para conducir y controlar el relato de la narración de la crisis, Zapatero había tocado fondo políticamente. Con su apoyo a Sarkozy en el lamentable episodio de los gitanos, ha tocado fondo ideológicamente".
Ramoneda assenyala que aquest recolçament a Sarkozy neix d'una suma de "frivolitat i covardia". Pot ser. A mi em sembla que neix sobretot de la fascinació i l'enamorament. És ben sabut que l'amor és cec, i fa dir i fer autèntiques bestieses.
Perquè, benvolgut José Luis, c'est l'amour, n'est pas?.
Si és així, esperarem a que s'et passi el període romàntic i et caigui la bena dels ulls, i et donare'm l'oportunitat de rectificar.
L'inefable Rodríguez Zapatero va fer un vergonyant seguidisme de l'idolatrat Sarkozy, el que em suscita les reflexions que segueixen.
Sembla clara la ineficàcia de Zapatero en matèria de política econòmica, el que podria ser excusat pels problemes estructurals espanyols i per la dimensió internacional de la crisi. Voldria ser generòs en aquest punt i no fer massa escarni dels tombs esbojarrats i del desgovern del que molts, no sense arguments fundats, acusen el President.
Però, un cop descartada l'adhesió al líder per la seva capacitat de gestió en el camp econòmic, nomès queda aferrar-se a la ideologia i el model social.
Zapatero podia exhibir un currículum raonable a partir de certes accions: el matrimoni homosexual, la immediata retirada de les tropes d'Irak, aconseguir apartar del poder el dofí de l'execrable Aznar de la darrera legislatura, la formulació de la necessitat de parlar amb ETA, i alguna que altra cosa més (no massa més).
Però tot ha estat un miratge i, de forma lenta però segura, l'impostura s'ha esvaït: increments de la represió penal i allunyament de les opcions resocialitzadores (enduriments del Codi Penal i de la Llei Penal del Menor, a rebuf del populisme punitiu i en la millor tradició de la dreta), pressupostos generals antisocials que signaria qualsevol partit conservador, conxorxa soterrada amb el PP per mantenir un Tribunal Constitucional deslegitimat, de tall centralista i jacobí, habilitat per mutilar l'Estatut d'Autonomia de Catalunya, l'aprofondiment en les accions anitdemocràtiques derivades de la Llei de Partits i de l'executòria ultraconservadora de la Sala del 62 del Tribunal Suprem, etc.
Ara, pel creador de la idea de la "Alianza de Civilizaciones", resulta que identificar centenars o mil·lers de persones pel tret comú de la seva pertanyença a una determinada étnia, i deportar-les sense processos judicials individuals en els què es demostri una conducta tipificada legalment com a delicte, sempre que aquesta conducta porti aparellada com a pena l'expulsió del territori francès, resulta, dic, que es tracta d'una acció "amparada pel dret intern i pel dret internacional, que no contravè principis bàsics de drets humans". "És legal", va afirmar.
Amos anda, José Luis, que diria algú.
Per què volem una mala còpia si podem comprar, pel mateix preu, l'original?. És a dir, per tenir un mal gestor al capdavant, que ademès ens fa retrocedir en matèria de drets i llibertats fonamentals, que prostitueix principis bàsics relatius a la dignitat humana i renega definitivament de qualsevol postulat socialdemòcrata o progressista, no seria millor atorgar el comandament directament als conservadors, que de calers hi entenen més i que quan estan al govern emprenyen menys?. (Sense majoria absoluta, no sigui que l'aznarisme sociològic ens faci retrocedir encara més al ritme de la fanfarria de les il·limitades bondats del totpoderòs lliure mercat i de la caiguda lliure en braços del ultraliberalisme neocon!)
Com va assenyalar Josep Ramoneda en el seu article "Frivolidad", (El Pais, 23/09/2010), "con su incapacidad para conducir y controlar el relato de la narración de la crisis, Zapatero había tocado fondo políticamente. Con su apoyo a Sarkozy en el lamentable episodio de los gitanos, ha tocado fondo ideológicamente".
Ramoneda assenyala que aquest recolçament a Sarkozy neix d'una suma de "frivolitat i covardia". Pot ser. A mi em sembla que neix sobretot de la fascinació i l'enamorament. És ben sabut que l'amor és cec, i fa dir i fer autèntiques bestieses.
Perquè, benvolgut José Luis, c'est l'amour, n'est pas?.
Si és així, esperarem a que s'et passi el període romàntic i et caigui la bena dels ulls, i et donare'm l'oportunitat de rectificar.
dimecres, 22 de setembre del 2010
Nicolas Sarkozy, Sum Sacerdot de l'Esglèsia de l'Antropoemia de la Fortalesa Europea
Potser aixecar la catifa, escombrar la porqueria i amagar-la sota, sigui la solució per mostrar un piset impecable.
Pot ser.
Potser considerar altres éssers humans com a excedents indesitjables, membres d'una subespècie, detritus destinats a l'abocador, estranys aterradors, criatures supèrflues, "ells" enfront "nosaltres", "invasors" enfront "establerts legítims", sigui el signe dels temps i resulti inevitable.
Pot ser.
Potser la cosificació de tot allò que amenaça el nostre ordre, la nostra pulcritud, sigui un exercici necessari i saludable, imprescindible perquè les persones benintencionades i netes de cor i ànima articulin una coartada moral suficient, perquè puguin dormir tranquiles girant el cap o tapant-se ulls i orelles.
Pot ser.
Potser la tasca d'identificar, encerclar, marcar, empresonar, aniquilar (civilitzadament) o deportar aquestes coses fastigoses, aquests membres cosificats de la subespècie humana, sigui necessària per salvar la nostra forma de vida, per mantenir incòlume el nostre status sense haver-nos de preocupar per tonteríes com la solidaritat, la humanitat i els drets humans.
Pot ser.
Potser el món ha d'habilitar més camps de refugiats, més presons, més illes en llocs ignots enmig de l'oceà pacífic, mes espais encerclats de grans tanques electrificades, llocs on enviar tot allò que sobra, tot el que amenaça la nostra seguretat i la nostra estabilitat. Llocs remots on no poguem olorar la seva pudor, veure la seva misèria, contaminar-nos de les seves malaltíes, llocs incomunicats per tal de que els telenotícies del migdia no mostrin imatges desagradables que puguin pertorbar la ingesta del nostre merescut i saludable àpat.
Pot ser.
Potser el govern francès, quan deporta aquesta cosa que respòn a la categoria de gitanos romanesos o búlgars, un estigma genètic i social aterrador, fa el que toca, s'ajusta escrupulosament a la legalitat interna, europea i internacional, i potser el bambi d'en Zapatero té raó quan dona suport explícit a aquesta política i potser la Comissària europea de Justícia, Viviane Reding, ha pixat fora de test amb les seves crítiques, és una histèrica i mereixeria, com van considerar insignes polítics francesos, aixoplugar a tots els gitanos a casa seva.
Pot ser. Pot ser.
Però una cosa és segura. Desprès de provar-ho amb l'ambigu Blair, de no pendre's gaire seriosament l'histriònic Berlusconi, aquesta religió ha trobat definitivament el seu Pontífex, el seu Sobirà indiscutible, Nicolas Sarkozy, el Sum Sacerdot de l'Esglèsia de l'Antropoemia de la Fortalesa Europea.
Va fer el seu noviciat a la banlieue parisina l'any 2005, invocant la "karcher" per fer neteja. Polítiques socials? Polítques d'integració? Polítiques educatives?. Xorrades. Llei i ordre.
Una cosa se li ha de reconèixer al nou Emperador: no ha enganyat desde un principi. Ara, amb el tema dels gitanos, el novici ja s'ha doctorat, i la seva religió acull un nombre creixent de fidels (honrats i benintencionats, nets de cor i ànima, que compaginen el culte a l'Antropoemia amb l'atenció dominical a les mises cristianes, amunt els cors i serà salva la vostra ànima).
(Fins fa poc, li envejava la Bruni. Ara, quan més la observo en el paper de Primera Dama, menys m'agrada. O sigui que ja, ni això)
Pot ser.
Potser considerar altres éssers humans com a excedents indesitjables, membres d'una subespècie, detritus destinats a l'abocador, estranys aterradors, criatures supèrflues, "ells" enfront "nosaltres", "invasors" enfront "establerts legítims", sigui el signe dels temps i resulti inevitable.
Pot ser.
Potser la cosificació de tot allò que amenaça el nostre ordre, la nostra pulcritud, sigui un exercici necessari i saludable, imprescindible perquè les persones benintencionades i netes de cor i ànima articulin una coartada moral suficient, perquè puguin dormir tranquiles girant el cap o tapant-se ulls i orelles.
Pot ser.
Potser la tasca d'identificar, encerclar, marcar, empresonar, aniquilar (civilitzadament) o deportar aquestes coses fastigoses, aquests membres cosificats de la subespècie humana, sigui necessària per salvar la nostra forma de vida, per mantenir incòlume el nostre status sense haver-nos de preocupar per tonteríes com la solidaritat, la humanitat i els drets humans.
Pot ser.
Potser el món ha d'habilitar més camps de refugiats, més presons, més illes en llocs ignots enmig de l'oceà pacífic, mes espais encerclats de grans tanques electrificades, llocs on enviar tot allò que sobra, tot el que amenaça la nostra seguretat i la nostra estabilitat. Llocs remots on no poguem olorar la seva pudor, veure la seva misèria, contaminar-nos de les seves malaltíes, llocs incomunicats per tal de que els telenotícies del migdia no mostrin imatges desagradables que puguin pertorbar la ingesta del nostre merescut i saludable àpat.
Pot ser.
Potser el govern francès, quan deporta aquesta cosa que respòn a la categoria de gitanos romanesos o búlgars, un estigma genètic i social aterrador, fa el que toca, s'ajusta escrupulosament a la legalitat interna, europea i internacional, i potser el bambi d'en Zapatero té raó quan dona suport explícit a aquesta política i potser la Comissària europea de Justícia, Viviane Reding, ha pixat fora de test amb les seves crítiques, és una histèrica i mereixeria, com van considerar insignes polítics francesos, aixoplugar a tots els gitanos a casa seva.
Pot ser. Pot ser.
Però una cosa és segura. Desprès de provar-ho amb l'ambigu Blair, de no pendre's gaire seriosament l'histriònic Berlusconi, aquesta religió ha trobat definitivament el seu Pontífex, el seu Sobirà indiscutible, Nicolas Sarkozy, el Sum Sacerdot de l'Esglèsia de l'Antropoemia de la Fortalesa Europea.
Va fer el seu noviciat a la banlieue parisina l'any 2005, invocant la "karcher" per fer neteja. Polítiques socials? Polítques d'integració? Polítiques educatives?. Xorrades. Llei i ordre.
Una cosa se li ha de reconèixer al nou Emperador: no ha enganyat desde un principi. Ara, amb el tema dels gitanos, el novici ja s'ha doctorat, i la seva religió acull un nombre creixent de fidels (honrats i benintencionats, nets de cor i ànima, que compaginen el culte a l'Antropoemia amb l'atenció dominical a les mises cristianes, amunt els cors i serà salva la vostra ànima).
(Fins fa poc, li envejava la Bruni. Ara, quan més la observo en el paper de Primera Dama, menys m'agrada. O sigui que ja, ni això)
dijous, 16 de setembre del 2010
Nocions bàsiques de Dret Penal (XIII)
Eximents incompletes (circumstàncies atenuants)
Les eximents incompletes o circumstàncies atenuants son circumstàncies modificatives de la responsabilitat criminal.
Quan s’aprecien els elements essencials que exclouen la responsabilitat criminal però manca un o més dels requisits no essencials, ens trobem front una atenuació de la responsabilitat criminal (eximent incompleta), conforme la previsió de l’article 21.1 CP .
De fet, és en aquest article 21.1 CP on localitzem l’eximent incompleta, en tant que les previsions dels articles 21.2 i 21.3 es refereixen a circumstàncies atenuants preexistents o concomitants a la realització del delicte, i les dels articles 21.4 i 21.5 suposen atenuants posteriors a la realització del delicte
Així, d’acord amb la dicció de l’article 21 CP, son circumstàncies atenuants:
1. Quan el culpable actúa a causa de la seva greu adicció a l’alcohol o les drogues (art. 21.2 CP)
2. Quan s’actúa per causes o estímuls tan poderosos que produeixin arrebat, obcecació o un altre estat pasional similar (art. 21.3 CP)
3. Quan, abans de que es dirigeixi contra el culpable un procediment judicial, aquest confesi l’infracció a les autoritats (art. 21.4 CP)
4. Quan el culpable procedeixi a reparar el dany ocasionat a la víctima, o disminuir els seus efectes, en qualsevol moment abans del judici oral (art. 21.5 CP)
5. Qualsevol altre circumstància anàloga a les anteriors (art. 21.6 CP)
Les circumstàncies atenuants o les eximents incomplertes es sitúen en l’àmbit de l’individualització de la pena
Les conseqüències punitives resultants de l’apreciació de circumstàncies atenuants, recollides a l’article 66 CP impliquen l’aplicació de la pena en la seva meitat inferior (nomès una atenuant), l’aplicació de la pena en un o dos graus menys (dos o més atenuants). En cas de coexistència de circumstàncies agreujants i atenuants, aquestes s’han de compensar racionalment. Aquella circumstància (atenuant o agreujant) que es consideri més qüalificada, permetrà la reducció o elevació de la pena.
L’apreciació de l’eximent incomplerta implica l’aplicació de la pena inferior en un o dos graus (art. 68 CP). Es tracta del que la doctrina anomena supòsit d’imputabilitat disminuida.
dilluns, 2 d’agost del 2010
Quatre ratlles per la Keiko Chiba
Hola Keiko.
Ja m'ho imagino que això de ser Ministre de Justícia al Japò ha de ser difícil.
Ja m'en faig al càrrec que les pressions que s'han de suportar fan difícil mantenir-se en les pròpies conviccions, per arrelades que aquestes estiguin.
Però, saps què Keiko? M'has decebut, el què de ben segur et resultarà indiferent, i t'has traït a tu mateixa, el què no t'hauria de permetre dormir tranquila.
Pel que entenc, vas accedir al ministeri de justícia desprès d'una exitosa carrera com a advocada, desprès de lluitar per la defensa dels drets civils, dels drets dels immigrants i militar activament contra la pena de mort, que al Japò s'executa d'una forma particularment vil i execrable. (Perquè al Japò, els condemnats a mort ni les seves famílies saben quin serà el dia de l'execució, que es porta a la pràctica per sopresa, de forma que el condemnat s'en va a dormir, nit rera nit, pensant que aquella podrà ser la última, el què els fa enbogir invariable i inevitablement).
Disculpa'm la digressió, tu això ja ho sabíes. Doncs bé, tot just acabes d'instal·lar-te al teu despatx, com qui diu, i ja li has agafat carinyo a la poltrona, ja t'has rendit incondicionalment a l'eròtica del poder (shame on you). I com resulta que qüestionen la teva capacitat pel càrrec, precisament per les teves opinions contràries a la pena de mort, doncs vas i a la primera de canvi, nomès un mes desprès de que el teu Primer Ministre, Naoto Kan, et confirmi en el càrrec, signes dues ordres d'execució, tot esmicolant la moratòria que semblava assentar-se al teu pais.
Tens seixanta-dos anys, Keiko. Teníes una oportunitat d'or de fer història en positiu, d'aixecar la veu i dir, no, prou, no en el meu nom, prefereixo deixar el càrrec que signar les ordres d'execució. Desprès resulta que els ciutadans acabem contagiats pel virus de la desafecció vers els polítics. Serà perquè mentiu sistemàticament? Serà per què prostituiu les vostres conviccions expressades per tacticismes cojunturals?
En qualsevol cas, el darrer 27 de juliol, amb la teva presència personal entre els testimonis, vas penjar a la forca els reus convictes Kazuo Shinozawa i Hidenori Ogata, sota la legitimitat impostada, falsa i esviaixada de que l'Estat pot endur-se una vida humana sense què aquesta acció sigui, com a mínim, igual de reprobable que la que va dur al pobre desgraciat de torn a patir la pena capital.
Sayonara Keiko. No li desitjo mai cap mal a ningú, però penso que no estaria de mès que la imatge dels reus executats, en el moment de la seva mort, les cames movent-se convulsa i espasmòdicament, t'acompanyi una temporada (preferentment llarga) a les nits dels teu Yokohama natal.
Ja m'ho imagino que això de ser Ministre de Justícia al Japò ha de ser difícil.
Ja m'en faig al càrrec que les pressions que s'han de suportar fan difícil mantenir-se en les pròpies conviccions, per arrelades que aquestes estiguin.
Però, saps què Keiko? M'has decebut, el què de ben segur et resultarà indiferent, i t'has traït a tu mateixa, el què no t'hauria de permetre dormir tranquila.
Pel que entenc, vas accedir al ministeri de justícia desprès d'una exitosa carrera com a advocada, desprès de lluitar per la defensa dels drets civils, dels drets dels immigrants i militar activament contra la pena de mort, que al Japò s'executa d'una forma particularment vil i execrable. (Perquè al Japò, els condemnats a mort ni les seves famílies saben quin serà el dia de l'execució, que es porta a la pràctica per sopresa, de forma que el condemnat s'en va a dormir, nit rera nit, pensant que aquella podrà ser la última, el què els fa enbogir invariable i inevitablement).
Disculpa'm la digressió, tu això ja ho sabíes. Doncs bé, tot just acabes d'instal·lar-te al teu despatx, com qui diu, i ja li has agafat carinyo a la poltrona, ja t'has rendit incondicionalment a l'eròtica del poder (shame on you). I com resulta que qüestionen la teva capacitat pel càrrec, precisament per les teves opinions contràries a la pena de mort, doncs vas i a la primera de canvi, nomès un mes desprès de que el teu Primer Ministre, Naoto Kan, et confirmi en el càrrec, signes dues ordres d'execució, tot esmicolant la moratòria que semblava assentar-se al teu pais.
Tens seixanta-dos anys, Keiko. Teníes una oportunitat d'or de fer història en positiu, d'aixecar la veu i dir, no, prou, no en el meu nom, prefereixo deixar el càrrec que signar les ordres d'execució. Desprès resulta que els ciutadans acabem contagiats pel virus de la desafecció vers els polítics. Serà perquè mentiu sistemàticament? Serà per què prostituiu les vostres conviccions expressades per tacticismes cojunturals?
En qualsevol cas, el darrer 27 de juliol, amb la teva presència personal entre els testimonis, vas penjar a la forca els reus convictes Kazuo Shinozawa i Hidenori Ogata, sota la legitimitat impostada, falsa i esviaixada de que l'Estat pot endur-se una vida humana sense què aquesta acció sigui, com a mínim, igual de reprobable que la que va dur al pobre desgraciat de torn a patir la pena capital.
Sayonara Keiko. No li desitjo mai cap mal a ningú, però penso que no estaria de mès que la imatge dels reus executats, en el moment de la seva mort, les cames movent-se convulsa i espasmòdicament, t'acompanyi una temporada (preferentment llarga) a les nits dels teu Yokohama natal.
dijous, 29 de juliol del 2010
Tiempos líquidos, de Zygmunt Bauman
Tot just he finalitzat la lectura de Tiempos Líquidos (Ensayo Tusquets, Barcelona 2007), del clarivident Zygmunt Bauman, a qui ja havia conegut a partir de la lectura de Modernidad Líquida i de Modernidad y Holocausto. No glossaré ara l'autor o la seva obra, altament recomanable, i en canvi voldria transcriure un paràgraf especialment lúcid que retrata magistralment les pulsions que aboquen a la cultura securitària i a les dinàmiques del populisme punitiu. Es localitza a la pàgina 23:
"Como si se tratara de un capital líquido listo para cualquier inversión, el capital del miedo puede transformarse en cualquier tipo de rentabilidad, ya sea económica o política. Así ocurre en la práctica. La seguridad personal se ha convertido en un argumento de venta importante (quizás el más importante) en toda suerte de estrategias de mercadotecnia. "La Ley y el orden", reducidos cada vez más a una mera promesa de seguridad personal (más precisamente, física), se han convertido en un argumento de venta importante (quizás el más importante) en los programas políticos y las campañas electorales. Mientras, la exhibición de amenazas a la seguridad personal ha pasado a ser un recurso importante (quizás el más importante) en las guerras de los medios de comunicación de masas por los índices de audiencia (lo cual ha redundado aún más en el éxito de los usos comercial y político del capital del miedo). Como dice Ray Surette, el mundo que se ve por televisión se parece a uno en el que los "ciudadanos-ovejas" son protegidos de los "delincuentes-lobos" por "policías-perros pastores""
El concepte de "capital de la por" i la seva rendibilització interessada, certament ja ha estat formulat amb anterioritat, però se li ha de reconèixer a Bauman una extraordinària eficàcia en el discurs. D'altra banda, l'analogia del remat d'ovelles, els llops i els gossos m'ha mogut a localitzar a Amazon l'obra de Ray Surette, Media, Crime and Criminal Justice" (malhauradament, no està disponible per ser transferida al meu Amazon Kindle, així que l'encarregaré en paper).
La legitimació de l'Estat com a garant de la seguretat personal, en substitució de la legitimació del poder públic que va nèixer, finalitzada la II Guerrra Mundial, de la necessitar d'estructurar, mantenir i estendre l'Estat Social (el welfare state), també es tractada amb mestria per Bauman (pàgina 26), amb un argument que, per cert, s'acosta tangencialment a la idea de Ferrajoli del garantisme limitador dels poders privats (els dels "mercats"):
"La cuestión de la legitimación queda completamente abierta de nuevo tras la retirada del Estado de la función sobre la que se fundamentaron sus pretensiones de legitimidad durante casi todo el siglo pasado. En la actualidad no puede construirse un nuevo consenso de la ciudadanía ("patriotismo constitucional", por emplear la expresión de Jürgen Habermas), como se hacía hasta hace bien poco: mediante la garantía de la protección constitucional frente a los caprichos del mercado, conocidos por devastar las conquistas sociales y por socavar el derecho al respeto social y a la dignidad personal. La integridad del cuerpo político en su forma de Estado-nación, la más conocida en la actualidad, tiene problemas, por lo que necesita y se busca con urgencia una legitimación alternativa".
"A la luz de lo dicho, no sorprende en absoluto que se busque ahora una legitimación alternativa de la autoridad estatal, y una fórmula política distinta en beneficio de la ciudadanía obediente, en la promesa del Estado de proteger a sus ciudadanos frente a los peligros para la seguridad personal. En la fórmula política del "Estado de la seguridad personal", el fantasma de la degradación social contra el que el Estado social juró proteger a sus ciudadanos está siendo sustituído por la amenaza de un pedófilo puesto en libertad, un asesino en serie, un mendigo molesto, un atracador, un acosador, un envenenador, un terrorista o, mejor aún, por la conjunción de todas estas amenazas en la figura del inmigrante ilegal, contra el que el Estado moderno, en su encarnación más reciente, promete defender a sus súbditos".
Segueix Bauman (pàgina 28):
"En un momento en el que las grandes ideas han perdido su credibilidad, el miedo a un enemigo fantasma es lo único que les queda a los políticos para mantener su poder".
Encara més, enfatizant el concepte de la retirada de l'Estat social i la seva substitució per l'Estat penal (pàgines 29 i 30):
"Ninguna investigación anterior al año 2000 ha mostrado una correlación significativa entre la severidad de la política penal y el número de delitos, aunque la mayoría de los estudios han descubierto una fuerte correlación negativa entre el "impulso encarcelador", por un lado, y la "cuota de servicios sociales provistos con independencia del mercado" y el "porcentaje del Producto Nacional Bruto destinado a este tipo de asistencia", por el otro. En definitiva, se ha demostrado, más allá de cualquier duda razonable, que el empeño por centrar la atención en la criminalidad y en los peligros que amenazan la seguridad física de los individuos y de sus propiedades está íntimamente relacionado con la "sensación de precariedad", y sigue muy de cerca el ritmo de la liberalización económica y de la consiguiente sustitución de la solidaridad social por la responsabilidad individual".
"No hay nuevos monstruos aterradores. Están extrayendo el veneno del miedo", observa Adam Curtis a propósito de la creciente preocupación por la seguridad física. (Nota: Adam Curtis és un realitzador televisiu britànic. És altament recomenable visionar el seu documental "The power of nightmares", que consta de sis parts i és accessible a travès de youtube). El miedo está ahí, saturando la existencia humana cotidiana mientras la liberalización penetra en sus fundamentos y los baluartes defensivos de la sociedad civil caen en pedazos. El miedo está ahí, y explotar su caudal en apariencia inagotable y autorrenovable para reconstruir un capital político agotado es una tentación a la que muchos políticos estiman difícil resistirse. También está afianzada la estrategia de capitalizar el miedo, una tradición que aparece en los primeros años del asalto neoliberalista al Estado social".
Per acabar, adjunto els enllaços a una deliciosa entrevista a Bauman, subtitulada al castellà, així com a la primera part del documental d'Adam Curtis.
Fins la propera!
Entervista amb Bauman:
http://www.youtube.com/watch?v=X4YGdqgCWd8
"The power of nightmares", d'Adam Curtis:
http://www.youtube.com/watch?v=Vt-FyuuWlWQ&feature=related
"Como si se tratara de un capital líquido listo para cualquier inversión, el capital del miedo puede transformarse en cualquier tipo de rentabilidad, ya sea económica o política. Así ocurre en la práctica. La seguridad personal se ha convertido en un argumento de venta importante (quizás el más importante) en toda suerte de estrategias de mercadotecnia. "La Ley y el orden", reducidos cada vez más a una mera promesa de seguridad personal (más precisamente, física), se han convertido en un argumento de venta importante (quizás el más importante) en los programas políticos y las campañas electorales. Mientras, la exhibición de amenazas a la seguridad personal ha pasado a ser un recurso importante (quizás el más importante) en las guerras de los medios de comunicación de masas por los índices de audiencia (lo cual ha redundado aún más en el éxito de los usos comercial y político del capital del miedo). Como dice Ray Surette, el mundo que se ve por televisión se parece a uno en el que los "ciudadanos-ovejas" son protegidos de los "delincuentes-lobos" por "policías-perros pastores""
El concepte de "capital de la por" i la seva rendibilització interessada, certament ja ha estat formulat amb anterioritat, però se li ha de reconèixer a Bauman una extraordinària eficàcia en el discurs. D'altra banda, l'analogia del remat d'ovelles, els llops i els gossos m'ha mogut a localitzar a Amazon l'obra de Ray Surette, Media, Crime and Criminal Justice" (malhauradament, no està disponible per ser transferida al meu Amazon Kindle, així que l'encarregaré en paper).
La legitimació de l'Estat com a garant de la seguretat personal, en substitució de la legitimació del poder públic que va nèixer, finalitzada la II Guerrra Mundial, de la necessitar d'estructurar, mantenir i estendre l'Estat Social (el welfare state), també es tractada amb mestria per Bauman (pàgina 26), amb un argument que, per cert, s'acosta tangencialment a la idea de Ferrajoli del garantisme limitador dels poders privats (els dels "mercats"):
"La cuestión de la legitimación queda completamente abierta de nuevo tras la retirada del Estado de la función sobre la que se fundamentaron sus pretensiones de legitimidad durante casi todo el siglo pasado. En la actualidad no puede construirse un nuevo consenso de la ciudadanía ("patriotismo constitucional", por emplear la expresión de Jürgen Habermas), como se hacía hasta hace bien poco: mediante la garantía de la protección constitucional frente a los caprichos del mercado, conocidos por devastar las conquistas sociales y por socavar el derecho al respeto social y a la dignidad personal. La integridad del cuerpo político en su forma de Estado-nación, la más conocida en la actualidad, tiene problemas, por lo que necesita y se busca con urgencia una legitimación alternativa".
"A la luz de lo dicho, no sorprende en absoluto que se busque ahora una legitimación alternativa de la autoridad estatal, y una fórmula política distinta en beneficio de la ciudadanía obediente, en la promesa del Estado de proteger a sus ciudadanos frente a los peligros para la seguridad personal. En la fórmula política del "Estado de la seguridad personal", el fantasma de la degradación social contra el que el Estado social juró proteger a sus ciudadanos está siendo sustituído por la amenaza de un pedófilo puesto en libertad, un asesino en serie, un mendigo molesto, un atracador, un acosador, un envenenador, un terrorista o, mejor aún, por la conjunción de todas estas amenazas en la figura del inmigrante ilegal, contra el que el Estado moderno, en su encarnación más reciente, promete defender a sus súbditos".
Segueix Bauman (pàgina 28):
"En un momento en el que las grandes ideas han perdido su credibilidad, el miedo a un enemigo fantasma es lo único que les queda a los políticos para mantener su poder".
Encara més, enfatizant el concepte de la retirada de l'Estat social i la seva substitució per l'Estat penal (pàgines 29 i 30):
"Ninguna investigación anterior al año 2000 ha mostrado una correlación significativa entre la severidad de la política penal y el número de delitos, aunque la mayoría de los estudios han descubierto una fuerte correlación negativa entre el "impulso encarcelador", por un lado, y la "cuota de servicios sociales provistos con independencia del mercado" y el "porcentaje del Producto Nacional Bruto destinado a este tipo de asistencia", por el otro. En definitiva, se ha demostrado, más allá de cualquier duda razonable, que el empeño por centrar la atención en la criminalidad y en los peligros que amenazan la seguridad física de los individuos y de sus propiedades está íntimamente relacionado con la "sensación de precariedad", y sigue muy de cerca el ritmo de la liberalización económica y de la consiguiente sustitución de la solidaridad social por la responsabilidad individual".
"No hay nuevos monstruos aterradores. Están extrayendo el veneno del miedo", observa Adam Curtis a propósito de la creciente preocupación por la seguridad física. (Nota: Adam Curtis és un realitzador televisiu britànic. És altament recomenable visionar el seu documental "The power of nightmares", que consta de sis parts i és accessible a travès de youtube). El miedo está ahí, saturando la existencia humana cotidiana mientras la liberalización penetra en sus fundamentos y los baluartes defensivos de la sociedad civil caen en pedazos. El miedo está ahí, y explotar su caudal en apariencia inagotable y autorrenovable para reconstruir un capital político agotado es una tentación a la que muchos políticos estiman difícil resistirse. También está afianzada la estrategia de capitalizar el miedo, una tradición que aparece en los primeros años del asalto neoliberalista al Estado social".
Per acabar, adjunto els enllaços a una deliciosa entrevista a Bauman, subtitulada al castellà, així com a la primera part del documental d'Adam Curtis.
Fins la propera!
Entervista amb Bauman:
http://www.youtube.com/watch?v=X4YGdqgCWd8
"The power of nightmares", d'Adam Curtis:
http://www.youtube.com/watch?v=Vt-FyuuWlWQ&feature=related
diumenge, 11 de juliol del 2010
Lluís Prenafeta
He finalitzat la lectura de "El malson. Quan la realitat supera la ficció" (L'Arquer, Columna edicions), de Lluís Prenafeta.
L'autor narra la seva experiència com a imputat en l'anomenat "Cas Pretòria", la seva detenció i posterior empresonament provisional decretat pel Jutge instructor, el fins ara omnipresent Baltasar Garzón.
Mès enllà de les qüestions relatives a les vivències personals, o la lògica proclama d'innocència de l'autor respecte els fets que són objecte de la instrucció, la veritat és que les reflexions de Prenafeta són dignes d'atenció.
Estic d'acord en què l'Audiència Nacional és una anomalia en l'estructura jurisdiccional espanyola, un tribunal d'excepció que hauria de ser abolit d'immediat.
Estic d'acord en la crítica genèrica a la figura del Jutge d'Instrucció. Malgrat l'argument recurrent de que quan la investigació la lidera un Jutge s'incrementen les garantíes del procès, la realitat és que qui investiga ho fa normalment amb la intenció de localitzar les conductes delictives, és a dir, mirant de trobar proves de càrrec que fonamentin una acusació. No sembla l'actitud més garantista que qui adopta aquest rol pugui, alhora, decidir sobre la llibertat de l'imputat, acordant la presó provisional incús com una part de la estratègia d'investigació.
L'òrgan jurisdiccional s'hauria de mantenir absolutament al marge de la investigació, que hauria de còrrer a càrrec exclusiu del Ministeri Fiscal, com succeeix en el sistema nordamericà o britànic, entre molts d'altres. En un cas com el "Pretòria", desprès de dos anys d'actuacions policials, liderades pel magistrat Garzón, amb telèfons punxats durant tot aquest període, escorcolls en domicilis i despatxos, etc., és una pantomima que el Fiscal demani la presó provisional per evitar la destrucció de proves, i que el Jutge l'acordi. Respresenta que el Ministeri Fiscal ha de vetllar pel compliment estricte del principi de legalitat (una declaració continguda al seu Estatut que, al meu parer, està absolutament buïda de contingut real), i que l'Instructor ha de vetllar per l'estricte compliment de les garantíes penals i processals, però la realitat és que Jutge i MF es conxòrxen per una millor eficàcia de la investigació, garantíes fonamentals al marge.
Imaginem un escenari alternatiu. La Fiscalia, a càrrec de la investigació, descobreix indicis delictius. Amb "causa probable", acudeix al Jutge (que no investiga) per sol·licitar l'autorització d'escoltes telefòniques, que li són aprovades. Al llarg de dos anys, el MF acumula proves (les escoltes telefòniques, interceptació de comunicacions, d'internet, testimonis, documents, etc.). Quan creu que té un cas sòlid, acudeix al Jutge, per sol·licitar ordre d'entrada i escorcoll en domicilis i despatxos, la intervenció de comptes bancaris etc. Simultàniament, la policia procedeix a la detenció dels imputats, pel termini màxim de 72 hores, abans de portar-los davant el Jutge.
En la compareixença davant el Jutge (que es sitúa en una posició equidistant entre l'acusador públic i la defensa), el Fiscal demana presó preventiva amb l'argument de que es poden destruïr proves. Desprès de dos anys d'investigació? Desprès de 72 hores de detenció i dels escorcolls en domicilis i despatxos? Algú creu que un Jutge realment imparcial, independent i amb l'adequada capacitació professional, en aquestes circumstàncies, acordaria la presó provisional? Jo no ho crec. Jo crec que li diria al Fiscal: "escolti, porta dos anys investigant, li he autoritzat escoltes i escorcolls, encara no en té prou per fonamentar la seva acusació?, potser és que no n'hi ha gaire, de cas..."
Però es clar, això a Espanya no passa, perquè qui pot acordar la presó provisional és qui intenta, simultàniament, reunir les proves de càrrec suficients fer fonamentar una posterior condemna, i això, quan qui disposa d'aquestes facultats exhorbitants respòn al nom de Baltasar Garzón, és garantia de despreci de les garantíes.
En fi, la realitat és què la història de Prenafeta hauria de fer reflexionar..., especialment al mateix Prenafeta. Per què dic això?. Per què revisi el seu comportament i analitzi, en conciència, si ha comès els delictes que se l'hi imputen?. No. Això ja s'ho trobaran. Tant de bó sigui innocent i l'absolguin, o culpable i el condemnin. Ho dic perquè el Sr. Prenafeta s'ha mogut en els cercles del poder durant anys. Entre l'any 1980 i 1990 va ser la mà dreta del President Pujol. El seu partit, Convergència i Unió, va recolçar governs de Felipe González i de José Maria Aznar, en un "esforç de responsabilitat per garantir la governabilitat", com sovint ens recordàven. És a dir, el Sr. Prenafeta tenia línia directa amb el legislador. Podia inflluir en el sentit del vot a les Corts Generals, perquè necessitàven CiU per mantenir-se en el govern, però CiU, em dol dir-ho, va adoptar, en l'àmbit de la política penal i penitenciària, una actitud reacciònaria i securitària, va contribuïr a alimentar el monstre que ara ha fagocitat immisericorde el pobre Sr. Prenafeta.
Què va dir, en el seu moment, el Sr. Prenafeta de l'anomalia democràtica què suposa l'Audiència Nacional?. Què va dir de les desproporcionades i desenfocades capacitats del Jutge d'Instrucció?. Què va dir de l'ignominiós abús de la presó provisional? (Potser pensava què allò no anava amb ell ni amb els seus, que el sistema punitiu espanyol nomès era cosa que afectava els marginats socials, els què molesten perquè poden portar una navalla o irrompre en una casa a la nit i, és clar, per aquests no calen les garantíes fonamentals, són "carne de cañon", "entran por una puerta y salen por la otra"...).
Per què no va protestar enèrgicament cada vegada que el seu partit, Convergència, s'arrenglerava amb la majoria parlamentària de torn per aprovar un nou increment punitiu al Codi Penal espanyol? (perquè CiU, a diferència del PNV o IU, per exemple, mai s'ha oposat als successius i vergonyants increments punitius).
La realitat és què, abans o desprès, qualsevol podem convertir-nos en víctimes del monstre que, entre tots, sota l'especial impuls de la massa poc cultivada, compulsiva i visceral, i amb l'entusiasta complicitat dels mass media, irresponsables, illetrats, morbosos i sensacionalistes, hem contribuït a crear, despreciant el coneixement, la il·lustració i els millors avenços de la civilització.
S'en adona ara, Sr. Prenafeta?
L'autor narra la seva experiència com a imputat en l'anomenat "Cas Pretòria", la seva detenció i posterior empresonament provisional decretat pel Jutge instructor, el fins ara omnipresent Baltasar Garzón.
Mès enllà de les qüestions relatives a les vivències personals, o la lògica proclama d'innocència de l'autor respecte els fets que són objecte de la instrucció, la veritat és que les reflexions de Prenafeta són dignes d'atenció.
Estic d'acord en què l'Audiència Nacional és una anomalia en l'estructura jurisdiccional espanyola, un tribunal d'excepció que hauria de ser abolit d'immediat.
Estic d'acord en la crítica genèrica a la figura del Jutge d'Instrucció. Malgrat l'argument recurrent de que quan la investigació la lidera un Jutge s'incrementen les garantíes del procès, la realitat és que qui investiga ho fa normalment amb la intenció de localitzar les conductes delictives, és a dir, mirant de trobar proves de càrrec que fonamentin una acusació. No sembla l'actitud més garantista que qui adopta aquest rol pugui, alhora, decidir sobre la llibertat de l'imputat, acordant la presó provisional incús com una part de la estratègia d'investigació.
L'òrgan jurisdiccional s'hauria de mantenir absolutament al marge de la investigació, que hauria de còrrer a càrrec exclusiu del Ministeri Fiscal, com succeeix en el sistema nordamericà o britànic, entre molts d'altres. En un cas com el "Pretòria", desprès de dos anys d'actuacions policials, liderades pel magistrat Garzón, amb telèfons punxats durant tot aquest període, escorcolls en domicilis i despatxos, etc., és una pantomima que el Fiscal demani la presó provisional per evitar la destrucció de proves, i que el Jutge l'acordi. Respresenta que el Ministeri Fiscal ha de vetllar pel compliment estricte del principi de legalitat (una declaració continguda al seu Estatut que, al meu parer, està absolutament buïda de contingut real), i que l'Instructor ha de vetllar per l'estricte compliment de les garantíes penals i processals, però la realitat és que Jutge i MF es conxòrxen per una millor eficàcia de la investigació, garantíes fonamentals al marge.
Imaginem un escenari alternatiu. La Fiscalia, a càrrec de la investigació, descobreix indicis delictius. Amb "causa probable", acudeix al Jutge (que no investiga) per sol·licitar l'autorització d'escoltes telefòniques, que li són aprovades. Al llarg de dos anys, el MF acumula proves (les escoltes telefòniques, interceptació de comunicacions, d'internet, testimonis, documents, etc.). Quan creu que té un cas sòlid, acudeix al Jutge, per sol·licitar ordre d'entrada i escorcoll en domicilis i despatxos, la intervenció de comptes bancaris etc. Simultàniament, la policia procedeix a la detenció dels imputats, pel termini màxim de 72 hores, abans de portar-los davant el Jutge.
En la compareixença davant el Jutge (que es sitúa en una posició equidistant entre l'acusador públic i la defensa), el Fiscal demana presó preventiva amb l'argument de que es poden destruïr proves. Desprès de dos anys d'investigació? Desprès de 72 hores de detenció i dels escorcolls en domicilis i despatxos? Algú creu que un Jutge realment imparcial, independent i amb l'adequada capacitació professional, en aquestes circumstàncies, acordaria la presó provisional? Jo no ho crec. Jo crec que li diria al Fiscal: "escolti, porta dos anys investigant, li he autoritzat escoltes i escorcolls, encara no en té prou per fonamentar la seva acusació?, potser és que no n'hi ha gaire, de cas..."
Però es clar, això a Espanya no passa, perquè qui pot acordar la presó provisional és qui intenta, simultàniament, reunir les proves de càrrec suficients fer fonamentar una posterior condemna, i això, quan qui disposa d'aquestes facultats exhorbitants respòn al nom de Baltasar Garzón, és garantia de despreci de les garantíes.
En fi, la realitat és què la història de Prenafeta hauria de fer reflexionar..., especialment al mateix Prenafeta. Per què dic això?. Per què revisi el seu comportament i analitzi, en conciència, si ha comès els delictes que se l'hi imputen?. No. Això ja s'ho trobaran. Tant de bó sigui innocent i l'absolguin, o culpable i el condemnin. Ho dic perquè el Sr. Prenafeta s'ha mogut en els cercles del poder durant anys. Entre l'any 1980 i 1990 va ser la mà dreta del President Pujol. El seu partit, Convergència i Unió, va recolçar governs de Felipe González i de José Maria Aznar, en un "esforç de responsabilitat per garantir la governabilitat", com sovint ens recordàven. És a dir, el Sr. Prenafeta tenia línia directa amb el legislador. Podia inflluir en el sentit del vot a les Corts Generals, perquè necessitàven CiU per mantenir-se en el govern, però CiU, em dol dir-ho, va adoptar, en l'àmbit de la política penal i penitenciària, una actitud reacciònaria i securitària, va contribuïr a alimentar el monstre que ara ha fagocitat immisericorde el pobre Sr. Prenafeta.
Què va dir, en el seu moment, el Sr. Prenafeta de l'anomalia democràtica què suposa l'Audiència Nacional?. Què va dir de les desproporcionades i desenfocades capacitats del Jutge d'Instrucció?. Què va dir de l'ignominiós abús de la presó provisional? (Potser pensava què allò no anava amb ell ni amb els seus, que el sistema punitiu espanyol nomès era cosa que afectava els marginats socials, els què molesten perquè poden portar una navalla o irrompre en una casa a la nit i, és clar, per aquests no calen les garantíes fonamentals, són "carne de cañon", "entran por una puerta y salen por la otra"...).
Per què no va protestar enèrgicament cada vegada que el seu partit, Convergència, s'arrenglerava amb la majoria parlamentària de torn per aprovar un nou increment punitiu al Codi Penal espanyol? (perquè CiU, a diferència del PNV o IU, per exemple, mai s'ha oposat als successius i vergonyants increments punitius).
La realitat és què, abans o desprès, qualsevol podem convertir-nos en víctimes del monstre que, entre tots, sota l'especial impuls de la massa poc cultivada, compulsiva i visceral, i amb l'entusiasta complicitat dels mass media, irresponsables, illetrats, morbosos i sensacionalistes, hem contribuït a crear, despreciant el coneixement, la il·lustració i els millors avenços de la civilització.
S'en adona ara, Sr. Prenafeta?
dijous, 17 de juny del 2010
Hombre preso que mira a su hijo, de Mario Benedetti
Hombre preso que mira a su hijo. Mario Benedetti
Clicant sobre l'enllaç, accedireu a l'adreça youtube del absolutament emocionant poema del gran Mario Benedetti.
Clicant sobre l'enllaç, accedireu a l'adreça youtube del absolutament emocionant poema del gran Mario Benedetti.
dimecres, 16 de juny del 2010
A voltes amb el populisme punitiu
La Vanguardia del darrer 12 de juny recollia la següent notícia: "Condenados a 15 años de cárcel los ladrones que robaron a periodistas españoles y portugueses". El cas s'enmarca en la cel·lebració del Mundial de futbol a Sudàfrica. D'acord amb la informació periodística, "los ladrones, de nacionalidad zimbawense, se llevaron ordenadores portátiles, teléfonos móviles y dinero".
En fi, al marge de l'escàndol que suposa la desproporcionada pena i la total absència de garantíes processals (entre el robatori, que no incorporava cap mena de violència, i la brutal condemna nomès havíen passat un parell de díes), el què em resulta absolutament desencisador són els comentaris dels internautes al peu de la notícia. Un petit recull:
En fi, d'un total de 52 comentaris, vaig comptabilitzar nomès 5 que eren crítics amb una condemna aberrant i amb la posició de la majoria dels internautes que van manifestar una opinió favorable al càstig. Això equival a un 90% d'opinions entusiasmades amb la condemna i que demanàven un sistema similar a Espanya, per nomès un 10% als que tot plegat els hi semblava absolutament indignant.
El pitjor de tot, és la sensació de desànim que m'embarga, de què tot està perdut, de què la sensibilitat, la cultura i la civilització, han desparegut dels esperits de la majoria dels què ens envolten.
El pitjor de tot és comprovar que el nacionalsocialisme està molt viu (i ells no saben, no s'en adonen o són incapaços de reconèixer que el professen).
En fi, al marge de l'escàndol que suposa la desproporcionada pena i la total absència de garantíes processals (entre el robatori, que no incorporava cap mena de violència, i la brutal condemna nomès havíen passat un parell de díes), el què em resulta absolutament desencisador són els comentaris dels internautes al peu de la notícia. Un petit recull:
- "Esto es justícia ejemplar, rápida y eficaz. Deberíamos mandar al Consejo General del Poder Judicial a Sudáfrica, para que les enseñen como se hacen las cosas, sin tanto protocolo y boato"
- "Luego somos capaces de criticar a otros países y despectivamente les llamamos del Tercer Mundo. Aquí los ladrones llegan a tener hasta 80 causas pendientes y siguen en la calle, los asesinos van un par de años y salen con títulos para ejercer de jueces y fiscales, los alcaldes y presidentes de comunidades autónomas roban y se les admira"
- "Por robar 4 tontenrías en 3 días juzgados y condenados. Aquí Millet Gurteles Estatutos, para qué seguir. Faltan más emigrantes, que nos envíen estos jueces aunque sea en patera, los de aquí son una burla a la justícia..."
- "ja, ja, aquí no pisarían el talego ni en broma. Por no decir que denunciarían a la policía por detención desproporcionada y acabarían indemnizados con un pastón. Los periodistas sin su material, los policías en la cárcel y los chorizos seguirían trabajando. Para que luego digan que esta gente son tercermundistas, ¿no lo seremos nosotros?"
- "Tendremos que aplicar aquí la justícia africana y tirar al mar a todos los delincuentes extracomunitarios que pueblan nuestras cárceles. Los sudafricanos empiezan a darnos ejemplo. A ver si aprendemos"
- "Se cambia juez sudafricano por tres jueces españoles"
- "Me pregunto cuanto se tardará en hacer una manifestación con pancartas para apoyar a los reclusos y abrir una cuenta en la Caixa para hacer donaciones para los pobres presuntos delincuentes. Es más, creo que habría que por Real Decreto aumentar en 10 puntos el IVA para poder subvencionar a las ONG para ayudar a estas pobres víctimas del sistema sudafricano. Me pregunto si en aquellas cárceles tendrán piscina, padel y Digital+ como aquí para reinsertarse más fácilmente. !QUÉ VERGÜENZA SEÑORES!"
En fi, d'un total de 52 comentaris, vaig comptabilitzar nomès 5 que eren crítics amb una condemna aberrant i amb la posició de la majoria dels internautes que van manifestar una opinió favorable al càstig. Això equival a un 90% d'opinions entusiasmades amb la condemna i que demanàven un sistema similar a Espanya, per nomès un 10% als que tot plegat els hi semblava absolutament indignant.
El pitjor de tot, és la sensació de desànim que m'embarga, de què tot està perdut, de què la sensibilitat, la cultura i la civilització, han desparegut dels esperits de la majoria dels què ens envolten.
El pitjor de tot és comprovar que el nacionalsocialisme està molt viu (i ells no saben, no s'en adonen o són incapaços de reconèixer que el professen).
dimarts, 18 de maig del 2010
Luigi Ferrajoli (II) i crisi econòmica. Excurs
El professor Ferrajoli formula un plantejament seductor. El garantisme que neix a la darreria dels anys 40 del segle XX suposa l'admissió de l'autolimitació del poder dels Estats, en la seva esfera interna. En l'àmbit extern, en l'esfera del dret internacional, preval la llei del més fort.
Una exteriorització evident d'aquesta llei del més fort es dona en l'àmbit del poder privat, particularment en el terreny de les activitats transnacionals de les grans corporacions. D'acord amb la mistificació ideològica de la tradició liberal (a partir de John Locke), la llibertat i la propietat vindríen a ser les dues cares de la mateixa moneda, seríen conceptes indisociables de rang equivalent.
Per això, i a diferència de l'autolimitació dels poders públics que resulta del garantisme, la tradició liberal no ha permès construir autèntics sistemes de garantíes de control dels poders privats. D'alguna forma, mancaria una mena de constitucionalisme del dret privat. Aquesta manca de regulació "garantista" de les activitats privades transnacionals, sovint és la base estructural de la desigualtat i del predomini dels drets patrimonials (que, per definició, són individuals i excloents), per sobre dels drets fonamentals (d'abast general). Així, s'ha consagrat com a poder hegemònic "el mercat" o "els mercats".
Ara resulta que, en l'actual context de crisi econòmica, "els mercats" "ataquen" l'euro o, més exactament, les economíes més vulnerables de la zona euro, el que situa la totalitat del sistema monetari en risc.
I aquests mercats "agressors", ténen tota la capacitat per vèncer qualsevol batalla i per imposar qualsevol condició. I poden fer-ho per la màxima de que la llibertat del mercat no pot limitar-se decisivament, a diferència del que passa amb la llibertat dels poders públics, sobre els que tots hem convingut que han de restar subjectes a limitacions garantistes, positivades amb rang constitucional. (Per això, Ferrajoli afirma que és imperativa una "constitucionalització garantista" dels límits de les activitats privades, que no hauríen de poder "atacar" l'interès general sota l'estandart de la llibertat de mercat incondicionada, perquè ja fà temps que hauríem de saber que la llibertat incondicionada és perniciosa, també la del "mercat")
Voldria connectar aquesta idea amb la recent proposta del govern socialista per paliar l'actual crisi econòmica. Confeso que, quan vaig conèixer les mesures proposades, el meu gen liberal va considerar-les lògiques i inevitables.
Desprès del pertinent període de reflexió pausada, ja no m'ho semblen tant.
Perquè ara la qüestió a combatre no és ja la recessió o l'atur, sinó el dèficit. El dèficit al qual s'ha arribat precisament per provar de combatre...la recessió i l'atur.
És a dir, ens endeutem per mirar de reactivar l'economia (Plan "E" etc.), per atorgar cobertura social als més necessitats (aturats, pensionistes, dependents, etc.), i quan ja em pagat o estem pagant les despeses de l'endeutament, "els mercats" ens ataquen i ens diuen (desprès de cobrar els rendiments) que així no anem enlloc, que hem de reduïr despesa pública (i inversió), i que el primer és tornar els calers.
Així que, per enfrontar aquesta tasca gegantina i no acabar devorat pels mercats, hem de reduïr costos salarials públics. L'austeritat sempre sembla recomanable, però, restant recursos als empleats públics (que també són consumidors), reactivarem l'economia?. El comerç podrà vendre més? Reduïrem l'stock d'habitatges en venda? La gent viatjarà més?. No sembla que les respostes hagin de ser afirmatives. Això sí, farem una mica de forat en el pressupost per calmar "els mercats".
Anys enrera s'utilitzava un concepte econòmic (que ara sembla en desús), anomenat "Actius Líquids en mans del Públic" (col·loquialment, Alpes). Quan es rebaixen els alpes, l'economia es contrau. I els alpes es rebaixen quan la percepció salarial del conjunt de la població és menor, o quan s'apujen els impostos.
S'alçen veus que afirmen que sobren funcionaris. De debò? Dues qüestions: els funcionaris que sobren, han d'anar directament a l'INEM o la iniciativa privada serà capaç de generar llocs de treball suficients per recuperar els mil·lions que s'han destruit i, ademès, contractar els funcionaris sobrants?. I si sobren funcionaris, d'on sobren? Sobren metges? Sobren jutges? Sobren mestres? Sobren bombers? Però no tenim un problema de llistes d'espera als hospitals i els jutjats estan col·lapsats? Però no hem hagut d'importar metges d'altres països? Però no tenim menys de la meitat de jutges per habitant que a Alemanya?
I si reduïm la despesa en protecció social, que pasarà amb la cohesió social?, què pasarà amb la criminalitat?.
Potser la idea de Ferrajoli de la imperativitat de la "constitucionalització garantista" dels límits de l'actuació d'aquesta cosa informe i abstracte que són "els mercats", no resulta tan agossarada, i potser no és un del·liri considerar que aquesta mistificació ideològica de la tradició liberal ha de tornar-se a posar en qüestió, sense que això impliqui caure en les urpes del marxisme col·lectivitzador.
Una exteriorització evident d'aquesta llei del més fort es dona en l'àmbit del poder privat, particularment en el terreny de les activitats transnacionals de les grans corporacions. D'acord amb la mistificació ideològica de la tradició liberal (a partir de John Locke), la llibertat i la propietat vindríen a ser les dues cares de la mateixa moneda, seríen conceptes indisociables de rang equivalent.
Per això, i a diferència de l'autolimitació dels poders públics que resulta del garantisme, la tradició liberal no ha permès construir autèntics sistemes de garantíes de control dels poders privats. D'alguna forma, mancaria una mena de constitucionalisme del dret privat. Aquesta manca de regulació "garantista" de les activitats privades transnacionals, sovint és la base estructural de la desigualtat i del predomini dels drets patrimonials (que, per definició, són individuals i excloents), per sobre dels drets fonamentals (d'abast general). Així, s'ha consagrat com a poder hegemònic "el mercat" o "els mercats".
Ara resulta que, en l'actual context de crisi econòmica, "els mercats" "ataquen" l'euro o, més exactament, les economíes més vulnerables de la zona euro, el que situa la totalitat del sistema monetari en risc.
I aquests mercats "agressors", ténen tota la capacitat per vèncer qualsevol batalla i per imposar qualsevol condició. I poden fer-ho per la màxima de que la llibertat del mercat no pot limitar-se decisivament, a diferència del que passa amb la llibertat dels poders públics, sobre els que tots hem convingut que han de restar subjectes a limitacions garantistes, positivades amb rang constitucional. (Per això, Ferrajoli afirma que és imperativa una "constitucionalització garantista" dels límits de les activitats privades, que no hauríen de poder "atacar" l'interès general sota l'estandart de la llibertat de mercat incondicionada, perquè ja fà temps que hauríem de saber que la llibertat incondicionada és perniciosa, també la del "mercat")
Voldria connectar aquesta idea amb la recent proposta del govern socialista per paliar l'actual crisi econòmica. Confeso que, quan vaig conèixer les mesures proposades, el meu gen liberal va considerar-les lògiques i inevitables.
Desprès del pertinent període de reflexió pausada, ja no m'ho semblen tant.
Perquè ara la qüestió a combatre no és ja la recessió o l'atur, sinó el dèficit. El dèficit al qual s'ha arribat precisament per provar de combatre...la recessió i l'atur.
És a dir, ens endeutem per mirar de reactivar l'economia (Plan "E" etc.), per atorgar cobertura social als més necessitats (aturats, pensionistes, dependents, etc.), i quan ja em pagat o estem pagant les despeses de l'endeutament, "els mercats" ens ataquen i ens diuen (desprès de cobrar els rendiments) que així no anem enlloc, que hem de reduïr despesa pública (i inversió), i que el primer és tornar els calers.
Així que, per enfrontar aquesta tasca gegantina i no acabar devorat pels mercats, hem de reduïr costos salarials públics. L'austeritat sempre sembla recomanable, però, restant recursos als empleats públics (que també són consumidors), reactivarem l'economia?. El comerç podrà vendre més? Reduïrem l'stock d'habitatges en venda? La gent viatjarà més?. No sembla que les respostes hagin de ser afirmatives. Això sí, farem una mica de forat en el pressupost per calmar "els mercats".
Anys enrera s'utilitzava un concepte econòmic (que ara sembla en desús), anomenat "Actius Líquids en mans del Públic" (col·loquialment, Alpes). Quan es rebaixen els alpes, l'economia es contrau. I els alpes es rebaixen quan la percepció salarial del conjunt de la població és menor, o quan s'apujen els impostos.
S'alçen veus que afirmen que sobren funcionaris. De debò? Dues qüestions: els funcionaris que sobren, han d'anar directament a l'INEM o la iniciativa privada serà capaç de generar llocs de treball suficients per recuperar els mil·lions que s'han destruit i, ademès, contractar els funcionaris sobrants?. I si sobren funcionaris, d'on sobren? Sobren metges? Sobren jutges? Sobren mestres? Sobren bombers? Però no tenim un problema de llistes d'espera als hospitals i els jutjats estan col·lapsats? Però no hem hagut d'importar metges d'altres països? Però no tenim menys de la meitat de jutges per habitant que a Alemanya?
I si reduïm la despesa en protecció social, que pasarà amb la cohesió social?, què pasarà amb la criminalitat?.
Potser la idea de Ferrajoli de la imperativitat de la "constitucionalització garantista" dels límits de l'actuació d'aquesta cosa informe i abstracte que són "els mercats", no resulta tan agossarada, i potser no és un del·liri considerar que aquesta mistificació ideològica de la tradició liberal ha de tornar-se a posar en qüestió, sense que això impliqui caure en les urpes del marxisme col·lectivitzador.
divendres, 30 d’abril del 2010
Luigi Ferrajoli (I)
Asisteixo a un seminari impartit per l'extraordinari professor italià Luigi Ferrajoli, pare i màxim exponent de la teoria del garantisme penal (sens dubte, el Luciano Pavarotti d'aquest fèrtil camp teòric).
L'auditori el conformem una trentena de persones, en la seva majoria professors universitaris, així com estudiants de màster o de doctorat. S'en ocupa d'introduïr el tema i presentar el ponent un altre pes pesant, el professor Roberto Bergalli.
El seminari porta el suggerent títol de "Filosofia del mal i memòria col·lectiva", i la intervenció del professore s'articula entorn tres eixos principals: (1) Naixement del garantisme desde un punt de vista pràctic (la resistència partisana i la Constitució italiana de 1947), (2) l'efecte del garantisme sobre l'existència estructural de l'excepcionalisme, i (3) ¿quins aspectes revisaria avui de la seva teoria del garantisme penal?.
Aquest format no és el més adequat per glossar una intervenció i un ric debat de més de dues hores, però m'agradaria ara desenvolupar una idea que convé repetir per reforçar la memòria col·lectiva i lluitar contra la involució.
La idea és la següent:
La humanitat va topar-se de cara amb el mal (amb el "mal absolut", en expressió de Carlos Nino), entre els anys 30 i 40 del segle passat, amb l'adveniment de feixismes i totalitarismes, i la barbàrie que va acompanyar la segona guerra mundial (de fet, els horrors màxims van impregnar l'entrada del segle XX, amb multiplicitat de conflictes arreu i menyspreu absolut dels uns vers els altres). La Declaració Universal de Drets Humans, de 1948, parla "d'actes de barbàrie ultratjants per a la conciència de la humanitat". En aquest context, la reacció es concreta en la certesa total de la necessitat de posar límits al poder dels estats, del que s'en deriva un constitucionalisme garantista, del que són exponents la Constitució italiana de 1947, la Llei Fonamental alemanya de 1949 i, amb els diferiments ocasionats per la pervivència dels respectius règims autoritaris, la Constitució portuguesa de 1976 (post salazarista), l'espanyola de 1978 (post franquista), i les diferents constitucions llatinoamericanes.
D'alguna forma, el garantisme dota d'eficàcia pràctica el pacte de convivència que pretén ser una Constitució, i té tot el sentit (no s'oblidi mai), per provar d'evitar l'estat de policia associat al totalitarisme, per enfrontar el "mal absolut", un mal que no era (és) teòric, sinó del que s'en havíen tingut les proves més cruentes. Perquè no s'ha d'oblidar, tampoc, que tant l'adveniment al poder del nazisme a Alemanya com del feixisme a Itàlia (sigui això dit en traç gruixut i sense entrar en matisos), així com els desenvolupaments legislatius que van permetre els pitjors genocidis imaginables, van nèixer de la voluntat popular expressada a les urnes, van nèixer d'un suport social ampliament majoritari. Arribant al poder per medis democràtics, aquells governants van utilitzar aquest tipus de suposada legitimitat per destruir lllibertats i drets fonamentals, construint un dret penal de l'enemic.
De tot l'anterior resulta una màxima que sovint s'oblida: la democràcia, per sobreviure, requereix de límits a aquesta mateixa democràcia. Cap majoria ha de poder decidir sobre certes qüestions. Ni tan sóls la unanimitat és condició suficient per ultrapassar certs límits. I en això consisteix el garantisme, en un canvi de paradigma que assenta les seves bases en la certesa de que els drets fonamentals, inherents a la condició d'èsser humà i indisociables d'aquesta, són innegociables i cap majoria, per àmplia que aquesta sigui, ha de poder limitar-los o menysternir-los. I la memòria col·lectiva hauria de servir per recordar el perquè de la imperativitat d'aquest paradigma.
Demà provaré de seguir a partir d'aquest punt.
L'auditori el conformem una trentena de persones, en la seva majoria professors universitaris, així com estudiants de màster o de doctorat. S'en ocupa d'introduïr el tema i presentar el ponent un altre pes pesant, el professor Roberto Bergalli.
El seminari porta el suggerent títol de "Filosofia del mal i memòria col·lectiva", i la intervenció del professore s'articula entorn tres eixos principals: (1) Naixement del garantisme desde un punt de vista pràctic (la resistència partisana i la Constitució italiana de 1947), (2) l'efecte del garantisme sobre l'existència estructural de l'excepcionalisme, i (3) ¿quins aspectes revisaria avui de la seva teoria del garantisme penal?.
Aquest format no és el més adequat per glossar una intervenció i un ric debat de més de dues hores, però m'agradaria ara desenvolupar una idea que convé repetir per reforçar la memòria col·lectiva i lluitar contra la involució.
La idea és la següent:
La humanitat va topar-se de cara amb el mal (amb el "mal absolut", en expressió de Carlos Nino), entre els anys 30 i 40 del segle passat, amb l'adveniment de feixismes i totalitarismes, i la barbàrie que va acompanyar la segona guerra mundial (de fet, els horrors màxims van impregnar l'entrada del segle XX, amb multiplicitat de conflictes arreu i menyspreu absolut dels uns vers els altres). La Declaració Universal de Drets Humans, de 1948, parla "d'actes de barbàrie ultratjants per a la conciència de la humanitat". En aquest context, la reacció es concreta en la certesa total de la necessitat de posar límits al poder dels estats, del que s'en deriva un constitucionalisme garantista, del que són exponents la Constitució italiana de 1947, la Llei Fonamental alemanya de 1949 i, amb els diferiments ocasionats per la pervivència dels respectius règims autoritaris, la Constitució portuguesa de 1976 (post salazarista), l'espanyola de 1978 (post franquista), i les diferents constitucions llatinoamericanes.
D'alguna forma, el garantisme dota d'eficàcia pràctica el pacte de convivència que pretén ser una Constitució, i té tot el sentit (no s'oblidi mai), per provar d'evitar l'estat de policia associat al totalitarisme, per enfrontar el "mal absolut", un mal que no era (és) teòric, sinó del que s'en havíen tingut les proves més cruentes. Perquè no s'ha d'oblidar, tampoc, que tant l'adveniment al poder del nazisme a Alemanya com del feixisme a Itàlia (sigui això dit en traç gruixut i sense entrar en matisos), així com els desenvolupaments legislatius que van permetre els pitjors genocidis imaginables, van nèixer de la voluntat popular expressada a les urnes, van nèixer d'un suport social ampliament majoritari. Arribant al poder per medis democràtics, aquells governants van utilitzar aquest tipus de suposada legitimitat per destruir lllibertats i drets fonamentals, construint un dret penal de l'enemic.
De tot l'anterior resulta una màxima que sovint s'oblida: la democràcia, per sobreviure, requereix de límits a aquesta mateixa democràcia. Cap majoria ha de poder decidir sobre certes qüestions. Ni tan sóls la unanimitat és condició suficient per ultrapassar certs límits. I en això consisteix el garantisme, en un canvi de paradigma que assenta les seves bases en la certesa de que els drets fonamentals, inherents a la condició d'èsser humà i indisociables d'aquesta, són innegociables i cap majoria, per àmplia que aquesta sigui, ha de poder limitar-los o menysternir-los. I la memòria col·lectiva hauria de servir per recordar el perquè de la imperativitat d'aquest paradigma.
Demà provaré de seguir a partir d'aquest punt.
dimecres, 28 d’abril del 2010
Convenció de les Nacions Unides contra la tortura
L'Assemblea General de les Nacions Unides va adoptar, en data 18 de desembre de 2002, el Protocol facultatiu de la Convenció de les Nacions Unides contra la tortura i altres tractes o penes cruels, inhumans o degradants. El govern Aznar no el va signar en el seu moment (seguint l'estela dels Estats Units, que no s'hi van adherir) i tampoc va tenir temps o ganes de ratificar-lo desprès (sic). El govern Zapatero, sense tampoc còrrer massa, ho va fer en data 3 de març de 2006.
L'article 3 de l'esmentat Protocol preveu el següent: "Cada Estado Parte establecerá, designará o mantendrá, a nivel nacional, uno o varios órganos de visitas para la prevención de la tortura y otros tratos o penas crueles, inhumanos o degradantes (en adelante denominado el mecanismo nacional de prevención)". Al seu torn, l'article 17 del protocol facultatiu, assenyala que el mecanisme nacional de prevenció haurà d'estar creat "a más tardar un año después de la entrada en vigor del presente Protocolo..."
Doncs bé, el protocol va entrar en vigor el 22 de juny de 2006. Fins on arriba la meva limitada capacitat cognitiva, aquell "a más tardar un año después" acabava el 22 de juny de 2007. Per medi de la Llei Orgànica 1/2009, de 3 de novembre (2 anys i 5 mesos fora de termini), les funcions de Mecanismo Nacional de Prevención de la Tortura han estat atribuïdes al Defensor del Pueblo, que ara ha d'establir la corresponent estructura operativa. A Catalunya, l'article 68 de la Llei 24/2009, de 23 de desembre (2 anys i sis mesos fora de termini), ha atribuït aquestes competències al Síndic de Greuges, que també ha d'establir el seu equip de treball.
És a dir, gairabé quatre anys desprès de l'entrada en vigor del Protocol facultatiu (i gairabé tres anys fora del termini al que Espanya, voluntàriament, s'hi va obligar), resulta que ja hem establert un marc normatiu de desenvolupament del mecanisme nacional de prevenció, el què és alguna cosa, però encara no té cap trascendència pràctica o operativa. Se m'acudeix que jo també podria presentar les meves declaracions fiscals dos o tres anys fora de termini perquè, potser, en el seu moment no em va bé fer-ho i, és clar, les lleis (i un tractat internacional, vàlidament cel·lebrat, forma part de l'ordenament intern una vegada publicat al BOE, com estableix l'article 96 de la Constitució), no cal complir-les fil per randa.
L'altra cosa que està per veure és si, quan realment funcioni el mecanisme nacional de prevenció (o l'Autoritat Catalana per a la Prevenció de la Tortura), aquests organismes no tindran un caràcter merament cosmètic, i els seus membres gaudiran en canvi de lliure accès, per sorpresa, a qualsevol instal·lació penitenciària o policial (inclús visitant detinguts o presos sotmesos a incomunicació, encara que s'els hi hagi aplicat la legislació antiterrorista), de conformitat amb el que preveuen els articles 19 i 20 del Protocol Facultatiu.
(PS. Si cliqueu sobre el títol de l'entrada, es descarrega en pdf el text certificat del Protocol Facultatiu)
L'article 3 de l'esmentat Protocol preveu el següent: "Cada Estado Parte establecerá, designará o mantendrá, a nivel nacional, uno o varios órganos de visitas para la prevención de la tortura y otros tratos o penas crueles, inhumanos o degradantes (en adelante denominado el mecanismo nacional de prevención)". Al seu torn, l'article 17 del protocol facultatiu, assenyala que el mecanisme nacional de prevenció haurà d'estar creat "a más tardar un año después de la entrada en vigor del presente Protocolo..."
Doncs bé, el protocol va entrar en vigor el 22 de juny de 2006. Fins on arriba la meva limitada capacitat cognitiva, aquell "a más tardar un año después" acabava el 22 de juny de 2007. Per medi de la Llei Orgànica 1/2009, de 3 de novembre (2 anys i 5 mesos fora de termini), les funcions de Mecanismo Nacional de Prevención de la Tortura han estat atribuïdes al Defensor del Pueblo, que ara ha d'establir la corresponent estructura operativa. A Catalunya, l'article 68 de la Llei 24/2009, de 23 de desembre (2 anys i sis mesos fora de termini), ha atribuït aquestes competències al Síndic de Greuges, que també ha d'establir el seu equip de treball.
És a dir, gairabé quatre anys desprès de l'entrada en vigor del Protocol facultatiu (i gairabé tres anys fora del termini al que Espanya, voluntàriament, s'hi va obligar), resulta que ja hem establert un marc normatiu de desenvolupament del mecanisme nacional de prevenció, el què és alguna cosa, però encara no té cap trascendència pràctica o operativa. Se m'acudeix que jo també podria presentar les meves declaracions fiscals dos o tres anys fora de termini perquè, potser, en el seu moment no em va bé fer-ho i, és clar, les lleis (i un tractat internacional, vàlidament cel·lebrat, forma part de l'ordenament intern una vegada publicat al BOE, com estableix l'article 96 de la Constitució), no cal complir-les fil per randa.
L'altra cosa que està per veure és si, quan realment funcioni el mecanisme nacional de prevenció (o l'Autoritat Catalana per a la Prevenció de la Tortura), aquests organismes no tindran un caràcter merament cosmètic, i els seus membres gaudiran en canvi de lliure accès, per sorpresa, a qualsevol instal·lació penitenciària o policial (inclús visitant detinguts o presos sotmesos a incomunicació, encara que s'els hi hagi aplicat la legislació antiterrorista), de conformitat amb el que preveuen els articles 19 i 20 del Protocol Facultatiu.
(PS. Si cliqueu sobre el títol de l'entrada, es descarrega en pdf el text certificat del Protocol Facultatiu)
Nocions bàsiques de Dret Penal (XII)
Eximents (causes justificatives o circumstàncies que exclouen la responsabilitat criminal)
També anomenades causes d'exclusió de l'antijuridicitat o causes de justificació. L'article 20 del Codi Penal declara l'exempció de la responsabilitat criminal en certs supòsits. Examinem els següents:
1. Legítima defensa o defensa necessària (art. 20.4 CP)
Requisits per la seva apreciació:
a) Existència d'una agressió il·legítima
b) Que aquesta agressió il·legítima sigui actual o imminent
c) Manca de provocació prèvia i suficient per part del defensor
d) Necessitat racional del medi emprat per repelir l'agressió
En relació al medi emprat per repelir l'agressió, la jurisprudència determina que s'han de ponderar les circumstàncies del cas, l'estat anímic del defensor, l'efectiva situació en què es troben agredit i agressor i que, en cap cas, racionalitat del medi vol dir proporcionalitat en el medi, en el sentit de semblança de l'instrument defensiu en relació als medis agressius.
Si el medi emprat es considera desproporcionat o racionalment inadequat (el que es coneix com a excès extensiu de la legítima defensa), però hi concòrren la resta de requisits, llavors l'eximent s'apreciarà com a incomplerta i operarà com a circumstància atenuant.
Quan ens trobem davant d'una baralla mútuament acceptada o en mig del que la jurisprudència anomena "rinya tumultuària", no és d'aplicació l'eximent de defensa necessària (ni tan sóls en el cas de que un dels partíceps en la baralla incrementi la seva agressivitat o els medis d'atac).
2. Estat de necessitat (art. 20.5 CP)
Requisits de l'eximent:
a) pendència acuciant i greu d'un mal propi o aliè
b) necessitat de lesionar un bé jurídic per evitar la situació de perill
c) El necessitat no ha de tenir un altre mitjà lícit o menys lesiu per evitar el perill que amenaça. Quan sigui possible, s'han d'haver esgotat els recursos existents a l'esfera personal, professional, familiar i social per solucionar el conflicte abans de procedir antijurídicament
d) El mal causat no ha de ser més gran que el que es pretengui evitar, ponderant els diferents interessos en conflicte
e) Qui pateix l'estat de necessitat no ha d'haver provocat intencionadalment la situació
f) El mal que amenaça ha de ser actual, imminent, greu, injust, il·legítim
g) El subjecte no ha d'estar obligat, per raó del seu càrrec o ofici, a patir els efectes del mal potencial
3. Por insuperable (art. 20.6 CP)
En realitat es tracta d'un cas particular d'estat de necessitat excloent de culpabilitat. La por o la situació coactiva generada per una amenaça no són sinó la conseqüència subjectiva que prové de la situació de necessitat en la què s'ha d'escollir entre patir un mal o causar-lo. En aquest punt és on col·lisionen el bé jurídic amenaçat i el que ha de ser necessàriament lesionat per evitar l'amenaça.
En moltes ocasions, la por insuperable descriu l'escenari on es desenvolupa la legítima defensa (STS, Sala 2ª, 11 de març de 2005)
4. Obrar en compliment d'un deure o en l'exercici legítim d'un dret, ofici o càrrec (art. 20.7 CP)
Per l'apreciació de l'eximent, en relació a l'acció dels cossos i forces de seguretat (el supòsit més paradigmàtic), s'han de donar els següents requisits:
a) Que l'agent actui desenvolupant les funcions pròpies del seu càrrec
b) Quan s'hagi utilitzat força, que el recurs a la mateixa hagi estat racionalment necessari per la tutel·la dels interessos públics i privats la protecció dels quals té legalment encomenada
c) Que l'utilització de la força sigui proporcionada
d) Qure hi hagi un cert grau de resistència o actitud perillosa per part del subjecte passiu que justifiqui l'acte de força
Quan es donen tots i cada un dels requisits descrits precedentment per cada una de les diferents circumstàncies eximents, aquests operen com a eximent completa, el que comporta l'exempció total de la responsabilitat criminal de l'autor.
També anomenades causes d'exclusió de l'antijuridicitat o causes de justificació. L'article 20 del Codi Penal declara l'exempció de la responsabilitat criminal en certs supòsits. Examinem els següents:
1. Legítima defensa o defensa necessària (art. 20.4 CP)
Requisits per la seva apreciació:
a) Existència d'una agressió il·legítima
b) Que aquesta agressió il·legítima sigui actual o imminent
c) Manca de provocació prèvia i suficient per part del defensor
d) Necessitat racional del medi emprat per repelir l'agressió
En relació al medi emprat per repelir l'agressió, la jurisprudència determina que s'han de ponderar les circumstàncies del cas, l'estat anímic del defensor, l'efectiva situació en què es troben agredit i agressor i que, en cap cas, racionalitat del medi vol dir proporcionalitat en el medi, en el sentit de semblança de l'instrument defensiu en relació als medis agressius.
Si el medi emprat es considera desproporcionat o racionalment inadequat (el que es coneix com a excès extensiu de la legítima defensa), però hi concòrren la resta de requisits, llavors l'eximent s'apreciarà com a incomplerta i operarà com a circumstància atenuant.
Quan ens trobem davant d'una baralla mútuament acceptada o en mig del que la jurisprudència anomena "rinya tumultuària", no és d'aplicació l'eximent de defensa necessària (ni tan sóls en el cas de que un dels partíceps en la baralla incrementi la seva agressivitat o els medis d'atac).
2. Estat de necessitat (art. 20.5 CP)
Requisits de l'eximent:
a) pendència acuciant i greu d'un mal propi o aliè
b) necessitat de lesionar un bé jurídic per evitar la situació de perill
c) El necessitat no ha de tenir un altre mitjà lícit o menys lesiu per evitar el perill que amenaça. Quan sigui possible, s'han d'haver esgotat els recursos existents a l'esfera personal, professional, familiar i social per solucionar el conflicte abans de procedir antijurídicament
d) El mal causat no ha de ser més gran que el que es pretengui evitar, ponderant els diferents interessos en conflicte
e) Qui pateix l'estat de necessitat no ha d'haver provocat intencionadalment la situació
f) El mal que amenaça ha de ser actual, imminent, greu, injust, il·legítim
g) El subjecte no ha d'estar obligat, per raó del seu càrrec o ofici, a patir els efectes del mal potencial
3. Por insuperable (art. 20.6 CP)
En realitat es tracta d'un cas particular d'estat de necessitat excloent de culpabilitat. La por o la situació coactiva generada per una amenaça no són sinó la conseqüència subjectiva que prové de la situació de necessitat en la què s'ha d'escollir entre patir un mal o causar-lo. En aquest punt és on col·lisionen el bé jurídic amenaçat i el que ha de ser necessàriament lesionat per evitar l'amenaça.
En moltes ocasions, la por insuperable descriu l'escenari on es desenvolupa la legítima defensa (STS, Sala 2ª, 11 de març de 2005)
4. Obrar en compliment d'un deure o en l'exercici legítim d'un dret, ofici o càrrec (art. 20.7 CP)
Per l'apreciació de l'eximent, en relació a l'acció dels cossos i forces de seguretat (el supòsit més paradigmàtic), s'han de donar els següents requisits:
a) Que l'agent actui desenvolupant les funcions pròpies del seu càrrec
b) Quan s'hagi utilitzat força, que el recurs a la mateixa hagi estat racionalment necessari per la tutel·la dels interessos públics i privats la protecció dels quals té legalment encomenada
c) Que l'utilització de la força sigui proporcionada
d) Qure hi hagi un cert grau de resistència o actitud perillosa per part del subjecte passiu que justifiqui l'acte de força
Quan es donen tots i cada un dels requisits descrits precedentment per cada una de les diferents circumstàncies eximents, aquests operen com a eximent completa, el que comporta l'exempció total de la responsabilitat criminal de l'autor.
dilluns, 26 d’abril del 2010
Baltasar Garzón (II). Santiago Vidal.
Al voltant de la controvèrsia suscitada entorn la situació processal del Jutge Garzón, voldria afegir una reflexió desde un altra perspectiva:
Ja comença a ser hora de que el legislatiu s'en adoni de que convé tancar l'Audiència Nacional, un òrgan jurisdiccional absolutament atípic i artificial. La pròpia naturalesa de l'òrgan produeix fenòmens com el dels "jutges estrella", amb una acumulació desmesurada de poder jurisdiccional i que tracten assumptes que sovint incorporen una elevada càrrega política, el que esdevè un problema de caràcter estructural (que no es circumscriu al Magistrat Garzón), absolutament indesitjable.
Sembla urgent una reforma en profunditat del poder judicial, i jo la començaria pel desmantellament de l'Audiència Nacional.
Seguint amb el duel Garzón-Varela, no deixa de ser curiosa la forma en que l'instructor del Tribunal Suprem ha guiat les correccions en els escrits de les acusacions populars. Veus qualificades opinen que l'instructor s'ha excedit, en la mesura en que les incorreccions subsanades no eren formals sinó materials, el que havia d'abocar a l'inadmissió o el rebuig d'aquells escrits.
Canviant de tema, el Consejo General del Poder Judicial ha obert expedient sancionador al Magistrat Santiago Vidal, de l'Audiència Provincial de Barcelona. El jutge Vidal, a qui durant anys he professat sincera admiració, és partícep habitual a diferents tertúlies radiofòniques, entre elles la del matí de Catalunya Ràdio, amb en Manel Fuentes.
Vidal va criticar l'Instructor del cas Millet, el jutge Solaz, en dos aspectes: el primer, defensant l'adequació de la mesura de presó provisional per Millet i Montull (descartada per Solaz), amb l'argument de que, en casos que havíen lesionat menys béns jurídics però que afectàven a imputats provinents d'ambients marginals, la presó s'acordava habitualment. Discrepo, del Jutge Vidal: la presó provisional ha de ser un recurs que s'utilitzi mínimament, i l'argument de que s'utilitza quan no toca no ha de portar a defensar la seva utilització quan tampoc toca. La crítica al jutge Solaz estava amparada per la llibertat d'expressió, per suposat, però era injusta i populista (tinc la sensació de que en Santiago Vidal, arrossegat per l'ambient d'exhaltació radiofònica, va dir allò que pensava que la gent volia escoltar, i vull creure que, en el fons, no comparteix els arguments que ell mateix va exterioritzar. La idea contrària m'entristeix sincerament).
La segona de les crítiques va ser respecte la lentitud del jutge en la instrucció del cas Millet. Vidal va titllar Solaz de "jutge cargol". (Per a ser més exactes, va dir que en ambients jurisdiccionals s'el coneixia com a "jutge cargol" però va dir-ho de forma que quedava clar que compartia la crítica). El cas Millet va esclatar el mes de juliol de 2009, amb l'escorcoll del Palau de la Música per part dels Mossos d'Esquadra, desprès d'una denúncia de l'Agència Tributària. És a dir, un tema de gran complexitat que portava (en el moment de la crítica de Vidal), menys de sis mesos d'instrucció, deriva en la qualificació del Jutge Instructor com a "cargol". O bé el Sr. Magistrat Vidal viu en un món diferent del meu, o bé considera que casos i justiciables com Millet mereixen una atenció i un tracte processal diferent de la resta, i jo m'he perdut els preceptes normatius que positiven aquestes diferències. Tinc coneixement de multitud de casos de justiciables anònims pel gran públic que porten patint instruccions que s'allarguen durant anys i anys, amb mesures cautelars que afecten el seu patrimoni, quan no també la seva llibertat, i no passa res. (És clar que passa, però nomès al pobre dimoni que pateix l'exasperant lentitud del sistema judicial). En fi, novament la crítica de Vidal estava amparada pel dret fonamental a la llibertat d'expressió (faltaria més!), però novament era injusta i populista.
En qualsevol cas, no crec que el CGPJ hagi d'expedientar i molt menys sancionar el Magistrat Vidal, però m'agradaria tant que ell mateix fós capaç de reflexionar i de canviar la seva possició pública en aquest assumpte, que m'atreveixo (sense cap mena de legitimitat, probablement), a demanar-li ara. Si algún dia ho fà, demostrarà la seva grandesa i contribuirà a fer pedagogia entre una ciutadania desinformada, que està perdent valors fonamentals d'humanitat, per enfangar-se en un clam retributiu que, tot i satisfer la víscera, no contribueix a pacificar la societat i fer-la menys criminògena. Crec que persones com aquesta, amb la seva gran capacitat de comunicació i la seva contrastada capacitat professional, ténen una gran responsabilitat en aquest sentit. (Magistrat Vidal, vull poder tornar a admirar-lo).
Ja comença a ser hora de que el legislatiu s'en adoni de que convé tancar l'Audiència Nacional, un òrgan jurisdiccional absolutament atípic i artificial. La pròpia naturalesa de l'òrgan produeix fenòmens com el dels "jutges estrella", amb una acumulació desmesurada de poder jurisdiccional i que tracten assumptes que sovint incorporen una elevada càrrega política, el que esdevè un problema de caràcter estructural (que no es circumscriu al Magistrat Garzón), absolutament indesitjable.
Sembla urgent una reforma en profunditat del poder judicial, i jo la començaria pel desmantellament de l'Audiència Nacional.
Seguint amb el duel Garzón-Varela, no deixa de ser curiosa la forma en que l'instructor del Tribunal Suprem ha guiat les correccions en els escrits de les acusacions populars. Veus qualificades opinen que l'instructor s'ha excedit, en la mesura en que les incorreccions subsanades no eren formals sinó materials, el que havia d'abocar a l'inadmissió o el rebuig d'aquells escrits.
Canviant de tema, el Consejo General del Poder Judicial ha obert expedient sancionador al Magistrat Santiago Vidal, de l'Audiència Provincial de Barcelona. El jutge Vidal, a qui durant anys he professat sincera admiració, és partícep habitual a diferents tertúlies radiofòniques, entre elles la del matí de Catalunya Ràdio, amb en Manel Fuentes.
Vidal va criticar l'Instructor del cas Millet, el jutge Solaz, en dos aspectes: el primer, defensant l'adequació de la mesura de presó provisional per Millet i Montull (descartada per Solaz), amb l'argument de que, en casos que havíen lesionat menys béns jurídics però que afectàven a imputats provinents d'ambients marginals, la presó s'acordava habitualment. Discrepo, del Jutge Vidal: la presó provisional ha de ser un recurs que s'utilitzi mínimament, i l'argument de que s'utilitza quan no toca no ha de portar a defensar la seva utilització quan tampoc toca. La crítica al jutge Solaz estava amparada per la llibertat d'expressió, per suposat, però era injusta i populista (tinc la sensació de que en Santiago Vidal, arrossegat per l'ambient d'exhaltació radiofònica, va dir allò que pensava que la gent volia escoltar, i vull creure que, en el fons, no comparteix els arguments que ell mateix va exterioritzar. La idea contrària m'entristeix sincerament).
La segona de les crítiques va ser respecte la lentitud del jutge en la instrucció del cas Millet. Vidal va titllar Solaz de "jutge cargol". (Per a ser més exactes, va dir que en ambients jurisdiccionals s'el coneixia com a "jutge cargol" però va dir-ho de forma que quedava clar que compartia la crítica). El cas Millet va esclatar el mes de juliol de 2009, amb l'escorcoll del Palau de la Música per part dels Mossos d'Esquadra, desprès d'una denúncia de l'Agència Tributària. És a dir, un tema de gran complexitat que portava (en el moment de la crítica de Vidal), menys de sis mesos d'instrucció, deriva en la qualificació del Jutge Instructor com a "cargol". O bé el Sr. Magistrat Vidal viu en un món diferent del meu, o bé considera que casos i justiciables com Millet mereixen una atenció i un tracte processal diferent de la resta, i jo m'he perdut els preceptes normatius que positiven aquestes diferències. Tinc coneixement de multitud de casos de justiciables anònims pel gran públic que porten patint instruccions que s'allarguen durant anys i anys, amb mesures cautelars que afecten el seu patrimoni, quan no també la seva llibertat, i no passa res. (És clar que passa, però nomès al pobre dimoni que pateix l'exasperant lentitud del sistema judicial). En fi, novament la crítica de Vidal estava amparada pel dret fonamental a la llibertat d'expressió (faltaria més!), però novament era injusta i populista.
En qualsevol cas, no crec que el CGPJ hagi d'expedientar i molt menys sancionar el Magistrat Vidal, però m'agradaria tant que ell mateix fós capaç de reflexionar i de canviar la seva possició pública en aquest assumpte, que m'atreveixo (sense cap mena de legitimitat, probablement), a demanar-li ara. Si algún dia ho fà, demostrarà la seva grandesa i contribuirà a fer pedagogia entre una ciutadania desinformada, que està perdent valors fonamentals d'humanitat, per enfangar-se en un clam retributiu que, tot i satisfer la víscera, no contribueix a pacificar la societat i fer-la menys criminògena. Crec que persones com aquesta, amb la seva gran capacitat de comunicació i la seva contrastada capacitat professional, ténen una gran responsabilitat en aquest sentit. (Magistrat Vidal, vull poder tornar a admirar-lo).
Baltasar Garzón
Segueixo el debat mediàtic i les iniciatives de la societat civil entorn la polèmica generada per la instrucció de les tres querelles protagonitzades pel jutge Garzón, ara en qualitat d'imputat. Voldria dir la meva.
Tres són els assumptes que s'instrueixen contra Baltasar Garzón, acusat de prevaricar. Convé contextualitzar el tipus delictiu objecte d'imputació, descrit a l'article 446 del Codi Penal. Segons la norma, el Jutge o Magistrat que dicti una sentència o resolució injusta, amb coneixement d'aquesta injustícia, comet el delicte de la prevaricació.
La querella que desperta més interès públic, és la relativa a l'anomenada "causa general contra el franquisme". El Deganat dels Jutjats Centrals d'Instrucció de l'Audiència Nacional va rebre més de vint denúncies d'associacions de familiars de desapareguts durant el franquisme i de particulars, que van arribar, per torn de repartiment i desprès de la preceptiva acumulació, a la taula del Magistrat Garzón, qui va incoar un procediment criminal per vehiculitzar aquestes denúncies el mes de desembre de 2006. Abans de declarar la seva competència, Garzón va practicar determinades diligències d'investigació, formalitzant la seva competència el mes d'octubre de 2008. Finalment, el mes de novembre de 2008, davant la postura del Ministeri Fiscal relativa a la manca de competència, Garzón va tancar el sumari. La interlocutòria que declara l'apertura del procediment abreujat contra Garzón, dictada pel Magistrat de la Sala 2ª del Tribunal Suprem, Luciano Varela, assenyala textualment:
"Consciente de su falta de competencia y de que los hechos denunciados ya carecían de relevancia penal al tiempo de iniciar el procedimiento, construyó una artificiosa argumentación para justificar su control del procedimiento penal que incoó..." [...] "Privado, por previa decisión expresa de la Audiencia Nacional, de toda posibilidad de control de las exhumaciones, el querellado puso fin a la tramitación del sumario, lo que pretendió justificar por la acreditación del fallecimiento de los que él mismo había identificado como eventuales responsables criminalmente de los hechos denunciados y ello pese a que tampoco tenía competencia para declarar tal extinción de responsabilidad en el marco del sumario que no concluyó".
La qüestió és molt interessant i s'em presenten les següents preguntes: ¿On es localitza exactament la sentència o resolució "injusta", a que al·ludeix el tipus penal?. ¿En les diligències (absolutament inòcues, com ara la petició del certificat de defunció del General Franco) prèvies a declarar la competència i tendents a determinar si, efectivament, existia tal competència? ¿En la interlocutòria que formalitza la competència, d'octubre de 2008? ¿En la que declara finalment l'arxiu del sumari nomès un mes desprès?. He llegit amb atenció les diferents interlocutòries dictades per Garzón en aquest assumpte i, certament, aquestes poden resultar errònies, ¿però injustes?. ¿L'acte de declarar-se competent, pot considerar-se "injust", en sí mateix? Els escrits de Garzón em semblen de lectura interessant (en particular els raonaments de dret internacional relatius a la ineficàcia d'una llei d'amnistia estatal per extingir la responsabilitat per crims de lesa humanitat), tot i que no puc dir que representin un prodigi de tècnica jurídica i sí que, en canvi, semblen un exercici polític o inclús acadèmic més que jurisdiccional. ¿Delicte de prevaricació?. No m'ho sembla. ¿Està prevaricant el Magistrat Varela per no acceptar la sol·licitud de sobresseïment i dictar l'apertura del procediment abreujat?. Depenent de si se li aplica el criteri que el propi Varela desenvolupa en la seva resolució en la que declara els indicis de delicte en l'actuació de Garzón, la resposta podria ser que sí. Desde una perspectiva estrictament jurídica i allunyada del combat polític i de potencials conflictes personals, per suposat que no.
Qüestió diferent és el tema dels pagaments del Banc Santander a la Universitat nordamericana on Garzón va impartir conferències a canvi d'uns importants honoraris. Semblaria que aquests pagaments són previs a l'arxivament d'un procediment incoat contra Emilio Botín. Confeso no conèixer en detall l'assumpte, però una instrucció penal sembla l'escenari adequat per aclarir la qüestió.
Tampoc he tingut l'oportunitat d'analitzar detingudament el tercer dels fronts que afecten Garzón, el relatiu a l'autorització d'escoltes de les converses, a la presó, entre els advocats i els seus clients empresonats per la trama Gürtel. En aquest assumpte, tot i reconèixer que no concec els detalls, sí que vull criticar obertament l'activitat del Jutge. És possible que aquesta activitat tampoc sigui subsumible en el tipus penal de la prevaricació (el fet de que hi haguès un vot particular dicrepant en la Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Madrid que va anul·lar les escoltes, abonaria la tesi de que es tracta d'una qüestió d'interpretació jurídica, que admetria opinions diferents), però en qualsevol cas em sembla un abús jurisdiccional que vulnera obertament el dret a la defensa i a un procès en igualtat d'armes amb les acusacions. Ara no vull extendre'm en aquest assumpte (ho faré més endevant), però dels tres temes que afecten Garzón, aquest és el que hauria de despertar més controvèrsia, al meu entendre, ja que afecta directament a la forma en que els drets fonamentals de tots són interpretats i mutil·lats.
Respecte les manifestacions de suport al Jutge Garzón, per suposat que aquestes són legítimes però, al meu entendre, parteixen de premisses errònies. Garzón apareix com un paladí dels drets humans i de la democràcia. S'enfornta al franquisme (residual) i lluita per la restitució de la memòria històrica dels vençuts. Nobles propòsits que no amaguen la seva trajectòria jurisdiccional d'ús i abús de la presó provisional (¿calia tancar Prenafeta o el septuagenari Alavedra, per posar exemples recents, durant mesos i mesos, en el marc d'una investigació penal gairabé conclosa?), o d'oblidar-se de la necessitat d'actuar com a garant dels drets fonamentals dels detinguts i imputats (segur que Marcelo Otamendi, que segons m'expliquen va ser interrogat per Baltasar Garzón sustituint en torn de vacances el Jutge del Olmo, en el marc del sumari Egunkaria, no va assistir a la manifestació en suport al Magistrat, el que no el converteix en sospitòs de connivència amb la Falange o amb el sindicat Manos Limpias. Otamendi va denunciar tortures durant la incomunicació policial, i Garzón, com tantes altres vegades, va mirar cap un altre banda i no va investigar les al·legacions del detingut, ara exonerat de les acusacions).
Tres són els assumptes que s'instrueixen contra Baltasar Garzón, acusat de prevaricar. Convé contextualitzar el tipus delictiu objecte d'imputació, descrit a l'article 446 del Codi Penal. Segons la norma, el Jutge o Magistrat que dicti una sentència o resolució injusta, amb coneixement d'aquesta injustícia, comet el delicte de la prevaricació.
La querella que desperta més interès públic, és la relativa a l'anomenada "causa general contra el franquisme". El Deganat dels Jutjats Centrals d'Instrucció de l'Audiència Nacional va rebre més de vint denúncies d'associacions de familiars de desapareguts durant el franquisme i de particulars, que van arribar, per torn de repartiment i desprès de la preceptiva acumulació, a la taula del Magistrat Garzón, qui va incoar un procediment criminal per vehiculitzar aquestes denúncies el mes de desembre de 2006. Abans de declarar la seva competència, Garzón va practicar determinades diligències d'investigació, formalitzant la seva competència el mes d'octubre de 2008. Finalment, el mes de novembre de 2008, davant la postura del Ministeri Fiscal relativa a la manca de competència, Garzón va tancar el sumari. La interlocutòria que declara l'apertura del procediment abreujat contra Garzón, dictada pel Magistrat de la Sala 2ª del Tribunal Suprem, Luciano Varela, assenyala textualment:
"Consciente de su falta de competencia y de que los hechos denunciados ya carecían de relevancia penal al tiempo de iniciar el procedimiento, construyó una artificiosa argumentación para justificar su control del procedimiento penal que incoó..." [...] "Privado, por previa decisión expresa de la Audiencia Nacional, de toda posibilidad de control de las exhumaciones, el querellado puso fin a la tramitación del sumario, lo que pretendió justificar por la acreditación del fallecimiento de los que él mismo había identificado como eventuales responsables criminalmente de los hechos denunciados y ello pese a que tampoco tenía competencia para declarar tal extinción de responsabilidad en el marco del sumario que no concluyó".
La qüestió és molt interessant i s'em presenten les següents preguntes: ¿On es localitza exactament la sentència o resolució "injusta", a que al·ludeix el tipus penal?. ¿En les diligències (absolutament inòcues, com ara la petició del certificat de defunció del General Franco) prèvies a declarar la competència i tendents a determinar si, efectivament, existia tal competència? ¿En la interlocutòria que formalitza la competència, d'octubre de 2008? ¿En la que declara finalment l'arxiu del sumari nomès un mes desprès?. He llegit amb atenció les diferents interlocutòries dictades per Garzón en aquest assumpte i, certament, aquestes poden resultar errònies, ¿però injustes?. ¿L'acte de declarar-se competent, pot considerar-se "injust", en sí mateix? Els escrits de Garzón em semblen de lectura interessant (en particular els raonaments de dret internacional relatius a la ineficàcia d'una llei d'amnistia estatal per extingir la responsabilitat per crims de lesa humanitat), tot i que no puc dir que representin un prodigi de tècnica jurídica i sí que, en canvi, semblen un exercici polític o inclús acadèmic més que jurisdiccional. ¿Delicte de prevaricació?. No m'ho sembla. ¿Està prevaricant el Magistrat Varela per no acceptar la sol·licitud de sobresseïment i dictar l'apertura del procediment abreujat?. Depenent de si se li aplica el criteri que el propi Varela desenvolupa en la seva resolució en la que declara els indicis de delicte en l'actuació de Garzón, la resposta podria ser que sí. Desde una perspectiva estrictament jurídica i allunyada del combat polític i de potencials conflictes personals, per suposat que no.
Qüestió diferent és el tema dels pagaments del Banc Santander a la Universitat nordamericana on Garzón va impartir conferències a canvi d'uns importants honoraris. Semblaria que aquests pagaments són previs a l'arxivament d'un procediment incoat contra Emilio Botín. Confeso no conèixer en detall l'assumpte, però una instrucció penal sembla l'escenari adequat per aclarir la qüestió.
Tampoc he tingut l'oportunitat d'analitzar detingudament el tercer dels fronts que afecten Garzón, el relatiu a l'autorització d'escoltes de les converses, a la presó, entre els advocats i els seus clients empresonats per la trama Gürtel. En aquest assumpte, tot i reconèixer que no concec els detalls, sí que vull criticar obertament l'activitat del Jutge. És possible que aquesta activitat tampoc sigui subsumible en el tipus penal de la prevaricació (el fet de que hi haguès un vot particular dicrepant en la Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Madrid que va anul·lar les escoltes, abonaria la tesi de que es tracta d'una qüestió d'interpretació jurídica, que admetria opinions diferents), però en qualsevol cas em sembla un abús jurisdiccional que vulnera obertament el dret a la defensa i a un procès en igualtat d'armes amb les acusacions. Ara no vull extendre'm en aquest assumpte (ho faré més endevant), però dels tres temes que afecten Garzón, aquest és el que hauria de despertar més controvèrsia, al meu entendre, ja que afecta directament a la forma en que els drets fonamentals de tots són interpretats i mutil·lats.
Respecte les manifestacions de suport al Jutge Garzón, per suposat que aquestes són legítimes però, al meu entendre, parteixen de premisses errònies. Garzón apareix com un paladí dels drets humans i de la democràcia. S'enfornta al franquisme (residual) i lluita per la restitució de la memòria històrica dels vençuts. Nobles propòsits que no amaguen la seva trajectòria jurisdiccional d'ús i abús de la presó provisional (¿calia tancar Prenafeta o el septuagenari Alavedra, per posar exemples recents, durant mesos i mesos, en el marc d'una investigació penal gairabé conclosa?), o d'oblidar-se de la necessitat d'actuar com a garant dels drets fonamentals dels detinguts i imputats (segur que Marcelo Otamendi, que segons m'expliquen va ser interrogat per Baltasar Garzón sustituint en torn de vacances el Jutge del Olmo, en el marc del sumari Egunkaria, no va assistir a la manifestació en suport al Magistrat, el que no el converteix en sospitòs de connivència amb la Falange o amb el sindicat Manos Limpias. Otamendi va denunciar tortures durant la incomunicació policial, i Garzón, com tantes altres vegades, va mirar cap un altre banda i no va investigar les al·legacions del detingut, ara exonerat de les acusacions).
divendres, 23 d’abril del 2010
Dr. Iñaki Rivera
El Dr. Iñaki Rivera, professor a la Universitat de Barcelona, imparteix una sessió sobre una qüestió polèmica i silenciada a l'estat espanyol: els possibles casos de maltractaments o tortures en l'àmbit penitenciari o en seu de detenció policial.
El Dr. Rivera és un home de gran erudició i elevada capacitat pedagògica. La seva exposició gira entorn l'obra, publicada per Icària editorial i auspiciada per l'Observatori del Sistema Penal i els Drets Humans de la Universitat de Barcelona, titulada "Privación de libertad y Derechos Humanos. La tortura y otras formas de violencia institucional", llibre que té l'amabilitat de regalar-nos i que està prologat pel gran Luigi Ferrajoli i per Eric Sottas, president de l'Organització Mundial contra la tortura.
El Tribunal Europeu de Drets Humans (també el TC espanyol), han delimitat jurisprudencialment el concepte de tortura, diferenciant entre tres graons d'aflicció o patiment. Un primer nivell seria el de l'anomenat "patiment legal". El patiment és consustancial a tota privació de llibertat, així que pot afirmar-se que aquest primer nivell de patiment està acceptat pel Dret. Però el patiment deixa de ser "legal" quan es sotmet a la persona a una situació d'humil·liació i enviliment. Llavors es converteix en maltractament o pena cruel, inhumana o degradant, el graó immediatament anterior a la tortura, que s'esdevè quan aquest patiment és d'una entitat que supera el llindar anterior. Aquesta sensació d'aflicció parteix de la mirada del subjecte passiu de la tortura, de com percebi la situació que l'afecta, i no del dol de l'autor.
Ens parla també dels informes "Sal en la herida", d'Amnistia Internacional, que suspenen Espanya en aquesta matèria, i planteja l'argument, digne de reflexió, de que en aquest país es pot parlar de l'existència d'un "marc jurídic de la tortura". Aquest marc jurídic de la tortura estaria directament relacionat amb la legislació antiterrorista, que faculta la incomunicació policial primer, penitenciària desprès, per un termini que pot arribar als 14 díes, amb la impossibilitat d'escollir l'advocat o de reclamar la inspecció d'un metge de l'elecció del detingut, la prohibició de comunicar-se durant l'aïllament amb familiars etc. Hi ha gent que, amb la millor de les intencions, argumenta que l'amenaça terrorista és de tal magnitud que justifica mesures excepcionals, però jo voldria oposar-me a aquesta idea amb una cita de Lord Hoffman, magistrat britànic membre dels Lords of Appeal (l'equivalent al nostre Tribunal Suprem). Els Lords of Appeal havíen de pronunciar-se sobre la Llei Antiterrorista britànica de 2001, que permet detenir estrangers sospitosos de terrorisme, de forma perllongada i sense sotmetre'ls a procès. Lord Hoffman, va afirmar el següent: "Naturalment, el govern té el deure de protegir la vida i els béns dels ciutadans. Però aquest és un deure que l'incumbeix en tot moment i que està obligat a complir sense destruïr les nostres llibertats constitucionals. [...] La real amenaça per la vida de la Nació, en el sentit d'un poble vivint conforme les seves lleis i valors tradicionals, no prové del terrorisme, sinó de lleis com aquestes. Aquesta és la vertadera mesura del que el terrorisme pot arribar a aconseguir. El Parlament ha de decidir si li atorga al terrorisme aquesta mena de victòria".
(Opinions of The Lords of Appeal on thursday 16 December 2004, paràgrafs 95 i 97, citat per E. Raúl Zaffaroni a "El enemigo en el derecho penal", Ed. Dykinson, Madrid 2006).
El Dr. Rivera és un home de gran erudició i elevada capacitat pedagògica. La seva exposició gira entorn l'obra, publicada per Icària editorial i auspiciada per l'Observatori del Sistema Penal i els Drets Humans de la Universitat de Barcelona, titulada "Privación de libertad y Derechos Humanos. La tortura y otras formas de violencia institucional", llibre que té l'amabilitat de regalar-nos i que està prologat pel gran Luigi Ferrajoli i per Eric Sottas, president de l'Organització Mundial contra la tortura.
El Tribunal Europeu de Drets Humans (també el TC espanyol), han delimitat jurisprudencialment el concepte de tortura, diferenciant entre tres graons d'aflicció o patiment. Un primer nivell seria el de l'anomenat "patiment legal". El patiment és consustancial a tota privació de llibertat, així que pot afirmar-se que aquest primer nivell de patiment està acceptat pel Dret. Però el patiment deixa de ser "legal" quan es sotmet a la persona a una situació d'humil·liació i enviliment. Llavors es converteix en maltractament o pena cruel, inhumana o degradant, el graó immediatament anterior a la tortura, que s'esdevè quan aquest patiment és d'una entitat que supera el llindar anterior. Aquesta sensació d'aflicció parteix de la mirada del subjecte passiu de la tortura, de com percebi la situació que l'afecta, i no del dol de l'autor.
Ens parla també dels informes "Sal en la herida", d'Amnistia Internacional, que suspenen Espanya en aquesta matèria, i planteja l'argument, digne de reflexió, de que en aquest país es pot parlar de l'existència d'un "marc jurídic de la tortura". Aquest marc jurídic de la tortura estaria directament relacionat amb la legislació antiterrorista, que faculta la incomunicació policial primer, penitenciària desprès, per un termini que pot arribar als 14 díes, amb la impossibilitat d'escollir l'advocat o de reclamar la inspecció d'un metge de l'elecció del detingut, la prohibició de comunicar-se durant l'aïllament amb familiars etc. Hi ha gent que, amb la millor de les intencions, argumenta que l'amenaça terrorista és de tal magnitud que justifica mesures excepcionals, però jo voldria oposar-me a aquesta idea amb una cita de Lord Hoffman, magistrat britànic membre dels Lords of Appeal (l'equivalent al nostre Tribunal Suprem). Els Lords of Appeal havíen de pronunciar-se sobre la Llei Antiterrorista britànica de 2001, que permet detenir estrangers sospitosos de terrorisme, de forma perllongada i sense sotmetre'ls a procès. Lord Hoffman, va afirmar el següent: "Naturalment, el govern té el deure de protegir la vida i els béns dels ciutadans. Però aquest és un deure que l'incumbeix en tot moment i que està obligat a complir sense destruïr les nostres llibertats constitucionals. [...] La real amenaça per la vida de la Nació, en el sentit d'un poble vivint conforme les seves lleis i valors tradicionals, no prové del terrorisme, sinó de lleis com aquestes. Aquesta és la vertadera mesura del que el terrorisme pot arribar a aconseguir. El Parlament ha de decidir si li atorga al terrorisme aquesta mena de victòria".
(Opinions of The Lords of Appeal on thursday 16 December 2004, paràgrafs 95 i 97, citat per E. Raúl Zaffaroni a "El enemigo en el derecho penal", Ed. Dykinson, Madrid 2006).
dimecres, 21 d’abril del 2010
Dr. Jordi Cabezas
Tinc l'oportunitat d'assistir a una interessant classe impartida per Jordi Cabezas Salmerón, Doctor en dret, reconegut expert en matèria de la responsabilitat penal dels menors, i membre de l'Observatori del Sistema Penal i Drets Humans de la Universitat de Barcelona.
És un home d'una capacitat personal extraordinària, amb una facilitat per la comunicació excepcional.
Es refereix a la cultura securitària que ens domina amb una gràcia inusual: "Avui en dia els poders públics ens diuen alguna cosa així com en democràcia vostè té drets, és cert, però ¿sap què?, ara m'els torna, que jo ja els hi gestionaré i administraré adequadament, en ares de la seva seguretat".
Es suscita la qüestió relativa a la problemàtica derivada de la multirreincidència dels petits delinqüents carteristes, que cometen múltiples furts i no acaben a la presó. Novament el seu argument és lúcid: "El problema és de falta de memòria. Ja no recordem que la penalització com a falta i no com a delicte d'aquests petits furts va obeïr a raons de política criminal. És cert que és incòmode la proliferació d'aquestes activitats, i que a ningú li agrada que li robin la cartera (mès pels inconvenients relatius a l'anul·lació de les targetes i als tràmits de renovació de documentació que pels diners que et furten), però la realitat és què aquest tipus de política ha provocat un espectacular descens en els robatoris a punta de navalla i inclús dels atracaments a mà armada a comerços o bancs. S'ha aconseguit centrar el problema en una delinqüència massiva, però "tova" i menys nociva, que té com a "premi" a aquesta menor lesivitat una molt inferior, quan no quasi nul·la, resposta penal. L'eliminació del "premi" no comportarà un descens de la delinqüència, sinó que la traslladarà a figures delictives més danyines, ja què la relació cost-oportunitat justificarà el salt qualitatiu. Pel petit delinqüent li serà més rendible retornar a l'atracament amb botins potencialment superiors, si interpreta que també acabarà inevitablement a la presó per l'activitat com a carterista. La societat en general hauria de tenir l'interès contrari, i pensar que no tots els seus mals s'arreglen via codi penal".
És un home d'una capacitat personal extraordinària, amb una facilitat per la comunicació excepcional.
Es refereix a la cultura securitària que ens domina amb una gràcia inusual: "Avui en dia els poders públics ens diuen alguna cosa així com en democràcia vostè té drets, és cert, però ¿sap què?, ara m'els torna, que jo ja els hi gestionaré i administraré adequadament, en ares de la seva seguretat".
Es suscita la qüestió relativa a la problemàtica derivada de la multirreincidència dels petits delinqüents carteristes, que cometen múltiples furts i no acaben a la presó. Novament el seu argument és lúcid: "El problema és de falta de memòria. Ja no recordem que la penalització com a falta i no com a delicte d'aquests petits furts va obeïr a raons de política criminal. És cert que és incòmode la proliferació d'aquestes activitats, i que a ningú li agrada que li robin la cartera (mès pels inconvenients relatius a l'anul·lació de les targetes i als tràmits de renovació de documentació que pels diners que et furten), però la realitat és què aquest tipus de política ha provocat un espectacular descens en els robatoris a punta de navalla i inclús dels atracaments a mà armada a comerços o bancs. S'ha aconseguit centrar el problema en una delinqüència massiva, però "tova" i menys nociva, que té com a "premi" a aquesta menor lesivitat una molt inferior, quan no quasi nul·la, resposta penal. L'eliminació del "premi" no comportarà un descens de la delinqüència, sinó que la traslladarà a figures delictives més danyines, ja què la relació cost-oportunitat justificarà el salt qualitatiu. Pel petit delinqüent li serà més rendible retornar a l'atracament amb botins potencialment superiors, si interpreta que també acabarà inevitablement a la presó per l'activitat com a carterista. La societat en general hauria de tenir l'interès contrari, i pensar que no tots els seus mals s'arreglen via codi penal".
divendres, 2 d’abril del 2010
Nocions bàsiques de Dret Penal (XI)
AUTORIA I PARTICIPACIÓ
L'article 27 CP assenyala que són responsables criminalment dels delictes i faltes els autors i còmplices.
El Codi Penal no fa una descripció del concepte d'autor, i d'això s'en ha ocupat la dogmàtica jurídica. Jurisprudència i doctrina fan descansar el concepte d'autor en la "teoria del domini del fet". Aquell que executa una acció típica sobre la que ostenta el domini del fet, és l'autor a efectes del Codi Penal.
L'atribució de l'autoria va lligada a la realització dels actes típics.
L'article 28 CP adopta una concepció extensiva del concepte d'autor, ja que determina que són autors:
1. Els que realitzen el fet per ells mateixos (autor pròpiament dit)
2. Conjuntament amb altres (coautor)
3. Per medi d'altres (autor mediat)
4. Els que indueixen directament a un altre o altres a cometre el delicte (inductor)
5. Els que cooperin en l'execució de l'acció típica amb un acte o actes sense els quals aquella acció típica no haguès tingut lloc (cooperador necessari)
Igualment, l'article 11 CP descriu el concepte de comissió per omissió, equiparant l'omitent amb l'autor d'un delicte de resultat, quan el responsable de l'omissió tingui un especial deure jurídic d'evitar la producció del resultat lesiu. (És el que es coneix com "la possició de garant").
Continuant amb la Teoria del Domini del Fet, el cooperador necessari té la condició penal d'autor perquè ostenta el domini negatiu del fet. Sense la seva intervenció el delicte no haguès estat possible, o no ho hagès estat amb els resultats lesius produïts.
L'article 29 CP descriu als còmplices o partíceps com aquells que, no encaixant en les categoríes anteriors (autor, coautor, autor mediat, inductor, cooperador necessari), hagin col·laborat en el delicte, amb fets anteriors o simultanis.
Tenint en compte el concepte extensiu d'autor adoptat pel Codi Penal i la jurisprudència, la complicitat es circumscriu als casos de col·laboració mínima, merament accessòria, esporàdica i d'escassa consideració, en absolut imprescindible per la comissió del delicte. El caràcter accessori de la participació pressuposa prendre part en un fet aliè, de manera que el partícep no ha d'haver executat l'acció típica (d'altra banda seria autor). És imprescindible que el partícep no hagi tingut el domini del fet, o no hagi estat obligat pel deure especial que resulta de la posició de garant de l'article 11 CP. El còmplice, en definitiva, ha prestat una col·laboració que no és indispensable per la comissió del delicte.
L'article 61 CP determina que quan el Codi imposa una pena ho fa pels autors (en qualsevol de les seves modalitats), en tant que l'article 63 CP estableix que els còmplices o partícpes rebran la pena inferior en grau que resulti aplicable als autors.
Nocions bàsiques de Dret Penal (X)
ITER CRIMINIS
Desde el punt de vista de la seva realització per l’autor, el delicte es presenta en dos formes diferents: complert (consumat) o incomplert (en grau de temptativa)
L’iter criminis vé a ser el conjunt de passos que l’autor ha de seguir per l’execució o l’intent d’execució del fet típic.
Aquestes etapes son les següents:
1. Ideació
És el procès intern en que l’autor elabora el seu pla delictiu. Aquesta etapa, de la mateixa manera que tot allò que no es tradueixi en comportament extern, no té rellevància penal, a partir del principi cogitationem poena nemo patitur (el pensament no pot patir pena) , que té jerarquia constitucional (art. 16 CE)
2. Preparació
És el procès pel qual l’autor es procura dels medis escollits, tant materials com de localització física, temporal etc. per l’obtenció del resultat perseguit.
3. Execució
És l’utilització concreta dels medis escollits per la realització del plà.
Dins l’execució és possible distingir dos nivells de desenvolupament: un en el qual l’autor no ha portat a terme el seu pla en tots els seus extrems (temptativa inacabada) i un altre en el que ja ha realitzat tot el que es requereix segons el seu pla per la consumació (temptativa acabada)
4. Consumació
És la realització de tots els elements del tipus objectiu a travès dels medis utilitzats per l’autor.
D’aquestes etapes nomès pertànyen a l’àmbit del que és punible l’execució i la consumació, es a dir, aquells actes que suposen un comportament extern penalment típic.
Sovint es pateix la confussió de que, excepcionalment, hi ha actes preparatoris penats autònomament.
Això no és així, ja que depèn de la frontera traçada pel legislador en la determinació dels tipus penals. Així per exemple, la tenença de material per falsificar és un delicte en si mateix, i no és un acte preparatori del delicte de falsificació, excepcionalment penat, de la mateixa manera que la possessió d’un arma de foc sense la corresponent autorització realitza el tipus penal de la tenença il.lícita d’armes
Desde el punt de vista de la seva realització per l’autor, el delicte es presenta en dos formes diferents: complert (consumat) o incomplert (en grau de temptativa)
L’iter criminis vé a ser el conjunt de passos que l’autor ha de seguir per l’execució o l’intent d’execució del fet típic.
Aquestes etapes son les següents:
1. Ideació
És el procès intern en que l’autor elabora el seu pla delictiu. Aquesta etapa, de la mateixa manera que tot allò que no es tradueixi en comportament extern, no té rellevància penal, a partir del principi cogitationem poena nemo patitur (el pensament no pot patir pena) , que té jerarquia constitucional (art. 16 CE)
2. Preparació
És el procès pel qual l’autor es procura dels medis escollits, tant materials com de localització física, temporal etc. per l’obtenció del resultat perseguit.
3. Execució
És l’utilització concreta dels medis escollits per la realització del plà.
Dins l’execució és possible distingir dos nivells de desenvolupament: un en el qual l’autor no ha portat a terme el seu pla en tots els seus extrems (temptativa inacabada) i un altre en el que ja ha realitzat tot el que es requereix segons el seu pla per la consumació (temptativa acabada)
4. Consumació
És la realització de tots els elements del tipus objectiu a travès dels medis utilitzats per l’autor.
D’aquestes etapes nomès pertànyen a l’àmbit del que és punible l’execució i la consumació, es a dir, aquells actes que suposen un comportament extern penalment típic.
Sovint es pateix la confussió de que, excepcionalment, hi ha actes preparatoris penats autònomament.
Això no és així, ja que depèn de la frontera traçada pel legislador en la determinació dels tipus penals. Així per exemple, la tenença de material per falsificar és un delicte en si mateix, i no és un acte preparatori del delicte de falsificació, excepcionalment penat, de la mateixa manera que la possessió d’un arma de foc sense la corresponent autorització realitza el tipus penal de la tenença il.lícita d’armes
Nocions Bàsiques de Dret Penal (IX)
Dol
Dol implica “intenció”, “malicia”, “coneixement del mal que es causa”. El dol suposa el coneixement dels elements objectius de l’injust. Voluntat del subjecte intencionalment predisposat a la producció del resultat il.lícit.
Dol directe de primer grau
L’agent ha concebut en la seva ment la realització del resultat contrari a la llei. En funció d’aques propòsit procedeix a desencadenar una serie d’actes que porten necessàriament al resultat. En els delictes de perill la creació d’un risc jurídicament desaprovat és ja resultat típic punible.
Dol directe de segon grau
L’agent es dona compte de que, a més d’assolir l’objectiu inicialment pretés, la seva acció obrirà pas a d’altres conseqüències no obertament volgudes, però que es produïràn necessàriament, a les que extèn la seva voluntat realitzativa desprès de prendre coneixement d’aquesta circumstància.
Dol eventual
El subjecte s’encamina vers un resultat típic al que no aspira conscient i deliberadament. No obstant, té consciència de la probabilitat de la producció del resultat i, lluny de fugir, paralitzar o interrompre la cadena d’actes que produïràn el resultat lesiu, persisteix en la seva incontinguda dinàmica. En el seu fur intern, l’agent no cerca la cristalització del resultat antijurídic però, en darrera instància, compta amb ell i l’admet “eventualment”, es a dir, admet mentalment la possibilitat de que es produeixi.
STS 25 de març de 1996: “En definitiva, el dolo eventual supone que el agente se representa un resultado dañoso, de posible y no necesaria originación, no directamente querido, a pesar de lo cual se acepta, también conscientemente, porque no se renuncia a la ejecución de los actos pensados”
El dol eventual implica que, encara que no es pretengui volgudament, en la ment de l’autor s’ha de representar la possibilitat de la producció del resultat lesiu, d’acord amb les dades que l’experiència comuna ofereix. Aquesta representació mental del resultat probable determina l’existència del dol eventual.
Conseqüències punitives dels diferents tipus de dol
La distinció entre dol directe o de primer grau, i dol eventual o de segon grau, no té rellevància desde el punt de vista punitiu.
Culpa conscient
La culpa conscient és incompatible amb l’existència de dol i porta a la qüalificació del delicte com a imprudent.
La comissió d’un delicte d’imprudència suposa, en primer terme, una acció o omissió voluntària que crea una situació de risc previsible i evitable. En segon lloc, l’infracció d’una norma d’atenció o cura i, finalment, la producció d’un resultat danyòs.
Culpa conscient versus dol eventual
La diferència entre dol eventual i culpa conscient suscita tota mena de controvèrsies doctrinals. Ha acabat per imposar-se l'idea de que en ambdòs conceptes hi ha la nota comuna determinada per la possibilitat de la producció del resultat en la representació mental que pugui fer-se l’agent. El que succeeix és que en el dol eventual el resultat es presenta com a probable ex ante, i malgrat això es persisteix en l’execució, en tant que en la culpa conscient la possibilitat de la producció del resultat s’ofereix al coneixement de l’autor simultàniament a l’acció, en mig de la pròpia dinàmica fàctica, però aquest confia plenament en que el resultat no s’originarà. Dit d'un altra forma, en la culpa conscient la possibilitat del dany surgeix durant l'execució de l'acció, sense que s'assumeixi el resultat perquè es té la confiança de que aquest no arribarà a produïr-se.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
