Comentaris i anàlisi entorn el món del Dret i de les Ciències Socials, amb especial atenció a la relació entre Dret penal, polítiques criminals i Drets Humans
Llegeixo a l'edició del diari "El País", del 16 de març de 2010 (pàgina 16), el següent titular:
"El PP ficha al padre de Mari Luz como asesor para asuntos penales. Cortés, sin experiencia legal, promueve penas más duras".
El populisme punitiu en la seva màxima expressió.
Entenc perfectament el Sr. Cortés, que ha perdut una filla en tràgiques circumstàncies i que gaudeix d'importants capacitats comunicatives, aprofitades exhaustivament pels mitjans informatius. Em sembla lògic i legítim que tingui interès en participar, i que, més enllà de l'inevitable impuls retributiu que íntimament el mobilitza, pensi honestament que l'increment de les penes pugui tenir alguna mena d'eficàcia general per reduïr els delictes. S'equivoca de mig a mig, però està en tot el seu dret d'equivocar-se.
El PP? Desvergonya, cinisme, aprofitament nauseabund del dolor aliè i de l'empatia que desperta la víctima, irresponsabilitat, populisme sense límits, fàstic intel·lectual. (El problema ara serà que el PSOE s'apuntarà a allò de doncs jo més encara, i l'espiral d'enduriment punitiu, irracional i nociu per la pau ciutadana i la cohesió social, continuarà el seu descens als inferns.
Per la imputació d’un resultat lesiu jurídicament desaprovat, han de concòrrer les següents circumstàncies:
1. Causalitat: és el fet o l’acte que culminarà amb la lesió del bé jurídic. És la conditio sine qua non: existeix causalitat si eliminada l’acció desapareix el resultat.
2. Imputació objectiva: Per imputar un resultat lesiu determinat no és suficient amb la causalitat, és necessari comprovar si aquest resultat pot jurídicament atribuïr-se a una acció com a resultat directe o lògic de la mateixa, i no com a obra o producte de l’atzar o d’altres circumstàncies que han acabat per produïr aquest resultat.
La imputació objectiva és una qüestió jurídica, normativa, que ha de determinar-se d’acord amb criteris jurídics, en tant que la causalitat és una qüestió “científiconaturalista”.
Un resultat és imputable a una acció humana quan la mateixa ha creat un risc jurídicament desaprovat o prohibit, risc que s’ha materialitzat en el resultat típic.
Juga un paper important la teoria de la previsibilitat: crear un perill o risc per un bé jurídic suposa crear una situació a partir de la qual és previsible que s’en derivi un determinat resultat lesiu per aquell bé.
La possició doctrinal i jurisprudencial majoritària s’inclina per considerar la imputació objectiva quan s’ha de comptar amb la producció del resultat com una conseqüència no anòmala d’acord amb les regles de l’experiència comuna (Luzón Peña)
Per exemple. Donar una empenta lleu a una persona i que aquesta caigui i es desnuqui no implica que s’hagi produït un homicidi d’acord amb les regles de l’imputació objectiva (el resultat de mort no era previsible d’acord amb la percepció normal dels individus). En canvi, donar la mateixa empenta desde la coberta d’un edifici de 15 plantes produïrà la mort del que caigui com a conseqüència d’aquella acció, amb el que es donaran els elements de causalitat i imputació objectiva pel delicte d’homicidi.
La societat admet l’existència d’un risc permès o adeqüat, que no desencadena la imputabilitat objectiva. Es tracta de l’anomentat risc normatitzat (p.e. el trànsit, l’esport, l’investigació) Es evident que conduïr a determinada velocitat comporta un risc, i que és possible atropellar algú amb resultat de mort, però si es fa dins l’umbral de la norma s’està davant d’una conducta penalment atípica. Nomès ultrapassar el risc permès creant un perill, i que aquest es concreti en un resultat lesiu, incomplint les normes de circulació, podrà fer imputable aquest resultat com a acció típica.
La imputació objectiva implica que el resultat produït sigui conseqüència del risc creat amb l’acció, descartant-se en els casos en els que, encara que s’hagi creat un risc pel bé jurídic, aquest acaba èssent lesionat per una font de risc diferent.
Quan un individu intenta assassinar un altre i aquest mor finalment no com a conseqüència de les ferides sino per una negligència greu del metge a l’hospital, que amb una actuació adequada a la lex artis mèdica haguès evitat el risc per la vida, l’autor no serà objectivament imputable pel delicte d’homicidi consumat, sino únicament en grau de temptativa, en tant que el metge serà imputat per la seva imprudència professional amb causa de mort.
Un sector de la doctrina opina que l’agent no ha de patir les conseqüències de les negligències greus dels altres (p.e. el conductor de l’ambulància que trasllada el ferit a l’hospital, supera els límits de velocitat i pateix un accident de trànsit on tots moren), però sí ha de comptar amb la possibilitat de les imprudències lleus, que no ténen virtualitat suficient per modificar el nexe causal.
En definitiva, el que interessa als efectes de la imputació objectiva és l’influència de tercers o de situacions alienes a l’acció de l’agent en relació al resultat. En l’exemple del metge, no és tant la gravetat de la negligència sinó si aquesta està directament relacionada amb el resultat produït.
En canvi, si el resultat lesiu es materialitza per una omissió de tercers (p.e. el metge que no comprova la gravetat de les ferides), el subjecte que ha creat el risc jurídicament desaprobat no té dret a calcular que altres desactivaràn o impediràn el risc que ell ha generat, de manera que li serà imputat el resultat (sense perjudici de l’imputació de comissió per omissió d’un delicte imprudent al metge). De tota manera, això no és pot aplicar en termes absoluts. En una societat organitzada, s’ha de considerar l’existència d’uns mínims de funcionament del sistema, de manera que si un individu que rep una punyalada mor desagnat a l’hospital desprès d’hores a la sala d’espera sense que l’atenguin, l’agressor no serà imputat per homicidi consumat (ho serà pel delicte de lessions o pel delicte d’homicidi en grau de temptativa), i els responsables del servei d’urgències de l’hospital seràn imputats per l’omissió imprudent amb resultat de mort.
Si el resultat lesiu es produeix per una anomalia en la víctima (p.e. un tall superficial produït a un hemofílic que acaba ocasionant-li la mort) que l’agressor desconeixia, aquest resultat no li serà imputable a l’autor (que respondrà pel delicte de lessions o pel delicte d’homicidi en grau de temptativa, segons el cas, però no per homicidi consumat).
Igualment important és la conducta de la víctima en relació al resultat, qüestió que la jurisprudència, darrerament, vé situant en el si de la teoria de la imputació objectiva.
Es parteix del principi de l’autorresponsabilitat. S’entén que existeix un àmbit de responsabilitat en la pròpia víctima, que és la primera responsable dels seus propis béns.
Si el resultat lesiu es concreta per una actitud imprudent de la pròpia víctima, aquest no li serà imputat a l’autor. Per exemple, si un subjecte apunyala un altre i aquest es nega a desplaçar-se a l’hospital o bé es nega a rebre tractament (p.e. una transfussió de sang o la vacuna antitetànica) i acaba morint, l’agressor serà sancionat pel delicte de lessions i no per homicidi.
En sentit contrari, si una persona es produeix directament lessions o la mort com a conseqüència del pànic que li ha generat un tercer, les regles de la imputació objectiva permetríen imputar-li a aquest tercer el resultat lesiu. (p.e. un maltractador que agredeix una dona, l’aterroritza i l’acorrala i aquesta “fuig” llençant-se per la finestra i mor. En aquest cas, encara que l’agressor no l’hagi llençat per la finestra, la seva acció ha generat el risc penalment desaprovat que s’ha concretat amb el resultat de la mort, el que permetrà l’imputació objectiva pel delicte d’homicidi consumat.
Són aquells que produeixen lesió material o perill de lesió. Estàn integrats bàsicament per l’acció, la imputació objectiva i el resultat.
La lesió es produeix sobre un bé material (no confondre amb la lesió del bé jurídic, que es produeix en tots els delictes i és una lesió inmaterial).
En aquests casos la lesió material és produeix sobre l’objecte de l’acció.
2. Delictes de perill o activitat
Els delictes d’activitat s’esgoten amb el moviment corporal de l’autor.
En aquests tipus penals no es requereix que l’acció hagi ocasionat un dany sobre un objecte, sino que és suficient amb que l’objecte jurídicament protegit hagi estat posat en perill.
En els delictes d’activitat, al contrari que en els de resultat, el tipus s’esgota en la realització d’una acció que, si bé ha de ser idealment lesiva per un bé jurídic, no necessita produïr dany material per encaixar amb els elements del tipus (p.e. el cultiu de substàncies prohibides, art. 368 CP, negar informació als socis d’una mercantil, art. 293 CP).
Per que una conducta pugui considerar-se típica en relació a un tipus penal determinat, és necessari comprovar que reuneix tots els elements del tipus.
Per exemple, en el delicte d’estafa, segons la descripció típica de l’article 248 CP, han de concòrrer engany suficient, error i dispossició patrimonial.
Aquests seríen els elements objectius del tipus en aquest supòsit delictiu.
A més, en els delictes que consisteixin en la producció d’un resultat (p.e. l’assassinat), és necessari que existeixi relació de causalitat entre l’acció i el resultat i que aquest resultat pugui ser objectivament imputat a l’autor, d’acord amb la doctrina de l’imputació objectiva.
Elements subjectius del tipus
És la constatació de l’existència del dol o la culpa (imprudència). L’article 5 CP declara que no hi ha pena sense dol o imprudència.
En aquells casos on el tipus ho exigeixi, ha de constatar-se la concurrència dels elements subectius del tipus (p.e. l’ànim de lucrar-se en el furt, segons la descripció típica de l’art. 234 CP)
Tipus actius i tipus omissius
1. Tipus de comissió (dolosos i culposos)
2. Tipus de comissió per omissió (dolosos i culposos) Resultants de l’ Art. 11 CP
La materia pròpia de la tipicitat és la comprobació de que el fet o acció suposa una infracció de la norma penal.
La tipicitat és el primer element del judici d’antijuridicitat. Nomès quan un comportament és “típic”, (és a dir, ha violat una norma o, el que és el mateix, coincideix amb el supòsit de fet d’un delicte), surgeix el problema de la seva antijuridicitat.
En el nivell de l’antijuridicitat és tracta de conèixer si l’autor va realitzar el fet típic autoritzat per la llei o no (p.e. en legítima defensa). Aquest és el segon element del judici global d’antijuridicitat.
Si manca aquesta autorització, el fet típic serà, a més, antijurídic.
Una acció típica, per tant, serà també antijurídica si no intervé a favor de l’autor una causa o fonament de justificació. En conseqüència, la tipicitat de l’acció és un indici de la seva antijuridicitat.
En origen el tipus era merament descriptiu i l’antijuridicitat normativa.
Aquesta concepció s’ha superat en l’actualitat: hi a elements descriptius i normatius en ambdòs conceptes.
El tipus penal, en sentit esctricte, és la descripció de la conducta prohibida per la norma.
Realitzar el tipus penal significa portar a terme una conducta descrita com a lesiva per la norma.
L’acció és el mínim d’elements que determinen la rellevància d’un comportament humà pel dret penal.
Desde el punt de vista del dret penal, l’acció és tot comportament evitable, és a dir, aquell comportament que l’autor haguès pogut evitar.
Hi ha causes que exclouen l’acció:
1. Els actes reflexes
2. La força irresistible
3. Els estats d’inconsciencia absoluta (p.e. l’hipnosi, el sonambulisme, els estats de son)
De tota manera, i d’acord amb la doctrina de l’actio libera in causa, no és irrellevant pel dret penal quina hagi estat l’acció immediatament anterior a la que produeix un resultat lesiu.
Així per exemple, si una mare dormida ofega el seu nadó que dorm al seu costat, la conducta de la mare serà irrellevant pel dret penal si aquest nadó s’ha dipositat al costat de la mare quan aquesta ja dormia, però en canvi podria tractar-se d’una acció imprudent si ha estat ella que l'ha situat al seu costat i s’ha adormit desprès.
En altres paraules, l’acció prèvia a un resultat lesiu produït per una acció amb causa d’exclusió, ha de ser tinguda en compte.
L’acció és el presupòsit previ de l’acció típica, es a dir, de l’acció antijurídica.
Per que l’acció sigui típica, a més d’haver estat executada podent-se evitar per part del subjecte, ha de reunir els requisits de cada tipus penal concret.
Certes normes penals, conegudes com lleis penals “en blanc”, requereixen fer remissions a d’altres normes extrapenals de caire més específic o tècnic (com ara un reglament administratiu) a l’hora de configurar els elements del tipus.
El Tribunal Constitucional ha determinat que aquesta tècnica legislativa és jurídicament acceptable i no contraria el principi de legalitat penal, en determinades condicions.
Aquestes condicions imposen que la remissió a normes extrapenals tingui caràcter complementari, i que la conducta antijurídica estigui convenientment descrita a la norma penal.
Non bis in idem (o ne bis in idem) voldria dir literalment que no és por repetir sobre la mateixa cosa.
Desde un punt de vista jurídic, té una doble vessant:
1. Non bis in idem material: no es pot sancionar dues vegades a ningú pels mateixos fets
La perspectiva material té com a fonament evitar una duplicitat sancionadora en els casos on es verifiqui una triple identitat de subjecte, fet i fonament
2. Non bis in idem processal: ningú no pot ser jutjat dues vegades pels mateixos fets
La perspectiva processal és justifica en el dret fonamental a un procès legal amb totes les garantíes (art. 24 CE), integrat pels límits derivats del valor de la llibertat (art. 1.1 CE) i de la seguretat jurídica (art. 9.3 CE)
La seguretat jurídica requereix proporcionar al ciutadà una mena de “clàusula de tancament” de les controvèrsies.
La seva adscripció als preceptes constitucionals esmentats configuren el ne bis in idem com un dret fonamental, la vulneració del qual es succeptible de recurs d’empara front el Tribunal Constitucional.
Davant d’un doble procediment (penal i administratiu) sobre els mateixos fets, l’ordre jurisdiccional penal és preferent.
L’actual doctrina constitucional determina que l’administració, si aprecia l’existència d’un potencial delicte o falta en les seves actuacions inspectores, ha d’interrompre els seus procediments i donar trasllat al Ministeri Fiscal.
De tota manera, aquesta mateixa doctrina constitucional declara que quan es constata que una doble intervenció (administrativa i penal) sobre els mateixos fets no suposa un “reiteració punitiva constitucionalment proscrita”, no s’ha vulnerat el principi de ne bis in idem.
Això passa quan la sanció administrativa “es descompta” de la sanció resultant del procès penal.
Ara bé, considerant que la jurisdicció penal és preferent, una vegada dictada la sanció penal l’Administració no en pot imposar un altra sense vulnerar el principi de ne bis in idem.
En sentit contrari, quan l’Administració ja ha imposat una sanció, la jurisdicció penal pot actuar, però haurà de restar de les conseqüències econòmiques de la condemna el que s’hagi satisfet en concepte de sanció administrativa.
El principi de ne bis in idem té especial rellevància en matèria punitiva a l’hora de determinar la pena aplicable per un fet delictiu.
Així, en els supòsits on un tipus penal determinat ja contempla expressament l’existència d’un subtipus agreujat, no serà aplicable novament una circumstància agreujant pel mateix concepte, ja que això comportaria una doble sanció penal sobre la mateixa característica del fet antijurídic, amb el que es produïria una vulneració del ne bis in idem.
Per exemple, el delicte d’assassinat (139 CP) ja rep una punició superior que el delicte d’homicidi (138 CP). El que permet qüalificar com a assassinat un homicidi i incrementar la resposta penal és precissament que aquest s’hagi realitzat amb alevosia, a canvi de preu o recompensa, o amb enssanyament, circumstàncies aquestes que estàn recollides a l’article 22 CP relatives a les agreujants. Així, qüalificar un homicidi com assassinat impedeix apreciar autònomament les circumstàncies agreujants que, de fet, ja estàn contingudes en el tipus penal. Altrament, es vulneraria el principi de ne bis in idem.
El principi de legalitat penal assenta les seves bases en:
1. article 9.3 CE (garantia del principi de legalitat, irretroactivitat de les normes sancionadores i interdicció de l’arbitrarietat dels poders públics), elements de la seguretat jurídica
2. article 25 CE (ningú pot ser condemnat o sancionat per una acció que en el moment de la seva comissió no constituís delicte o falta)
3. article 1 CP (no serà castigada cap acció o omissió que no estigui expressament qüalificada per la llei com a delicte o falta en el moment del fet)
4. article. 4 CP (les lleis penals no s’aplicaràn a casos diferents als expressament determinats per elles)
Els elements bàsics del principi de legalitat penal son:
1. La garantia criminal,“nullum crimen sine lege” (“lex scripta”)
2. La garantia penal, “nulla poena sine lege” (“lex scripta”)
3. La garantia jurisdiccional (tutela judicial efectiva i dret al jutge natural predeterminat per la llei, art. 24 CE)
4. La llei ha de descriure el supòsit de fet com a infractor de l’ordenament (“lex certa”)
5. Prohibició de l’analogia contra el reu o “in malam partem” (“lex stricta”)
6. Prohibició d’aplicació retroactiva de les lleis penals (“lex praevia”)
7. Pressumció d’inocència, element decissiu en cas de dubte (“in dubio pro reo”)
8. Principi d’intervenció mínima i d’última ratio del dret penal
L’ordenament jurídic és el conjunt de normes, organitzat i sistematitzat, aplicable sobre un territori en un moment determinat, pel qual es regeix la societat o comunitat que l’habita.
________________
L’ordenament jurídic ha d’aspirar a ser ple i complert. Com no ho és, el sistema de jerarquia de normes permet, en defecte de llei, acudir a d’altres fonts del dret com ara el costum o els principis generals del dret per trobar solucions jurídicament acceptables. També es pot recòrrer al principi de l’analogia (art. 4 CC), per cobrir els büits legals, consistent en cercar una norma amb capacitat per resoldre un supòsit de fet amb suficients similituds amb un altre que si estigui regulat a l’ordenament.
________________
Les normes que integren l’ordenament jurídic espanyol responen al principi democràtic perque ténen el seu origen en la sobirania popular, que emana directament dels ciutadans i legitima els poders públics per dictar-les i fer-les complir.
_________________
Dret públic és aquell que regula les relacions entre els particulars i l’administració, així com el propi funcionament dels poders públics.
Dret privat és el que regula les relacions entre els particulars.
Un altra distinció és la que contempla el fet de que el dret públic s’en ocupa de vetllar pel funcionament general de la societat i, en nom d’aquest interès general, l’aplicació o inaplicació de les seves normes és indisponible pels particulars.
El dret privat, al moure’s dins l’esfera de les relacions entre particulars, permet un marge d’aplicació i discrecionalitat superior, jugant un paper molt significatiu l’autonomia de la voluntat.
_________________
El dret civil és un conjunt de normes que formen part de l’ordenament jurídic dins el dret privat, i que regulen totes les relacions jurídiques privades que pot tenir qualsevol persona sense necessitat de reunir cap requisit especial previ.
El dret civil és el dret privat comú, del que formen part el dret de les persones, de les coses, el dret d’obligacions i contractes, el dret de família i el dret de successions.
_______________
Un codi és un conjunt de normes jurídiques, ordenades sistemàticament, que regula exhaustivament una branca del dret.
El codi és un llibre de normes jurídiques, degudament ordenades i sistematitzades, que regula exhaustivament una branca del dret.
El codi requereix del mètode (ha de ser sistemàtic) i del precepte (ha de ser normatiu). Ha de ser d’abast general i aplicable de forma igualitària als seus destinataris, ja que cerca la certesa del dret i la seguretat jurídica.
_______________
El Codi Civil espanyol conté 1.976 articles, recollits sota la següent estructura:
Títol Preliminar: De les normes jurídiques, la seva aplicació i eficàcia
Llibre Primer: De les Persones
Llibre Segon: Dels béns, de la propietat i de les seves modificacions
Llibre Tercer: De les diferents maneres d’adquirir la propietat
Llibre Quart: De les obligacions i els contractes
_______________
El sustent jurídic dels drets civils forals o especials els trobem a:
Llei de Bases del Codi Civil, articles 5, 6 i 7
Codi Civil: Article 13.2
Constitució Espanyola: Article 149.1.8
_______________
El desenvolupament de normes relatives a drets fonamentals s’ha de legislar mitjançant llei orgànica.
La fòrmula legislativa que permet el govern legislar a partir d’una llei de bases és el decret legislatiu
________________
El costum nomès es pot invocar praeter legem, en absència de llei aplicable (art.1.3 CC)
El costum no pot aplicar-se en cap cas en oposició a una llei escrita (contra legem), i tampoc és decissiu per interpretar una llei (secundum legem)
__________________
La jurisprudència és la doctrina reiterada del Tribunal Suprem en la interpretació de les normes jurídiques (art. 1.6 CC). Formalment no se la considera font del dret.
__________________
Les fonts del dret enumerades al Codi Civil són les lleis, el costum, i els principis generals del dret. (Art. 1.1 CC)
___________________
El sistema de fonts a l’ordenament jurídic espanyol podria tenir aquesta estructura jeràrquica:
Tractats internacionals
Dret Comunitari europeu
Constitució
Dret escrit intern
Costum
Principis generals del dret
(Formalment, la Constitució és la Norma Suprema de l'Estat. Això no obstant, la pròpia Constitució reconeix el que s'anomena la "primacia" del dret comunitari, en particular, i del que prové dels Tractats Internacionals vàlidament adoptats, en general).
_____________________
La capacitat jurídica és la situació passiva per la qual la persona, pel sól fet de ser-ho, és titular de drets i obligacions
La capacitat d’obrar és la situació activa o dinàmica que implica l’aptitud de la persona per exercir per ella mateixa els drets i obligacions dels quals és titular.
_____________________
El veïnatge civil és un estat civil que suposa una situació estable determinant de la pertinença d’una persona a una comunitat regional, implicant l’adscripció d’aquesta persona al marc jurídic previst per aquell territori.
_____________________
La possessió d’estat és la aparença continuada d’una situació, acceptada per tots com a real.
És el cas de la filiació (nomen, tractatus, fama) i del manteniment continuat d’un domicili (amb potencials conseqüències sobre el veïnatge civil o la nacionalitat)
_____________________
El tutor representa legalment i amb caràcter estable la persona incapacitada.
El curador no és el representant legal de la persona sotmesa a curatela, i únicament complementa la seva capacitat d’obrar.
______________________
El domicili permet la identificació i la localització, e efectes jurídics, de la persona. És el lloc per l’exercici dels drets i el compliment de les obligacions civils.
La residència és el lloc on es troba la persona, de manera accidental, eventual o transitòria.
________________________
La nacionalitat espanyola és pot obtenir:
Per filiació (iure sanguini)
Per naixement (iure soli)
Per adopció
Per possessió d’estat
Articles 17 a 28 CC
_______________________
Els drets de la personalitat són drets inherents a la persona (vida, honor, llibertat, desenvolupament de la personalitat…)
Els drets de la personalitat són drets innats, absoluts (es poden oposar erga omnes, davant tothom), inherents a l’èsser humà, exercitables pel seu titular, no poden ser objecte de comerç i són irrenunciables i imprescriptibles.
______________________
La llibertat d’expressió és un dret fonamental consagrat a la Constitució i als diferents pactes i declaracions internacionals de drets humans, civils i polítics.
S’entén com a tal la capacitat d’expressar lliurement, en públic o en privat, opinions, idees, pensaments i judicis de valor (art. 20 CE).
No és un dret absolut, i sovint entra en conflicte amb un altre dret tutelat constitucionalment, com és el dret a l’honor, la intimitat personal i familiar i la pròpia imatge (art 18.1 CE).
De tota manera, el dret a la informació preval sobre els drets a l’honor i la intimitat quan la informació trasmessa té intenció de ser veraç i versa sobre un assumpte d’interès general o sobre un personatge de caràcter públic.
En democràcia, el dret de la opinió pública a ser informada i formar-se un criteri, és prevalent i decissiu pel correcte esdevenir de la societat.
___________________
La Llei Orgànica 2/1984 reguladora del dret de rectificació permet demanar la rectificació d’informacions inveraces i lesives.
El secret de les comunicacions és un dret fonamental protegit a la Constitució espanyola (art. 18.3 CE),així com per la Declaració Universal dels Drets Humans (1948), pel Conveni per a la protecció dels drets humans i les llibertats fonamentals del Consell d’Europa (Roma 1950) i pel Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics (Nova York, 1966)
També està protegit per la Llei Orgànica del dret a l’honor i la intimitat (LODHI)
Aquest dret pot ser suspès mitjançant resolució judicial motivada.
________________
L’atribució de la personalitat jurídica implica imputar o conferir a organitzacions socials la qualitat pròpia dels individus, capacitant-les per a ostentar titularitats jurídiques i drets, per assumir deures i per contractar i obligar-se com si fòssin individus.
_________________
Associacions en sentit estricte: organitzacions que agrupen un col.lectiu de persones en la persecució d’un objectiu comú.
Associacions en sentit ampli: aquelles constituïdes amb ànim de lucre, com ara les societats
_________________
L’aixecament del vel és una tècnica jurídica que permet, en certs supòsits, eliminar la persona jurídica interposada darrera de la qual es parapeten una o més persones, i que cerca combatre l’ús abusiu o fraudulent que s’en pugui fer de la personalitat jurídica per revelar què s’amaga en el seu rerafons.
_________________
Òrgans de les fundacions:
Patronat
Protectorat
_________________
El patrimoni està format per drets i béns (actiu patrimonial) i per obligacions i deutes (passiu patrimonial)
_________________
Les conseqüències de l’adquisició derivativa són:
a) La ineficàcia del títol anterior afecta el nou
b) El dret s’adquireix amb les mateixes limitacions que tenia a mans del transmitent
La màxima aplicable és que ningú no pot transmetre més drets dels que ell mateix té
_________________
La renúncia d’un dret és un acte unilateral mitjançant el qual el titular del mateix desisteix o fà deixament, de manera voluntària, d’aquest dret.
La renúncia pot ser expressa o tàcita, però en aquest cas ha de ser clara i inequívoca.
La renúncia es mou bàsicament en l’esfera del dret privat, i té els seus límits en l’ordre públic.
La renúncia de drets no pot perjudicar tercers (és inoponible a tercers)
__________________
L’exercici d’un dret subjectiu és considera contrari a la bona fe quan es porta a terme en circumstàncies o de manera contrària o deslleial amb els usos i regles imperants en el tràfic jurídic.
Aquest comportament contrari a la consciència social majoritaria haurà de ser definit en cada supòsit de fet concret.
_________________
El prinicipi de la bona fe prohibeix anar contra els propis actes. Si amb actuacions clares i inequívoques en un sentit determinat es manifesta una conducta i la conformitat amb una situació, resulta atemptatori contra la bona fe i la certesa que ha de regir les relacions jurídiques entre persones adoptar sobtadament la postura contrària.
Es tracta bàsicament d’una construcció jurisprudencial a partir del principi enunciat a l’article 7 CC.
_______________
Perque existeixi abús de dret s’ha de produïr dany a un tercer. Aquest dany pot ser material o moral.
_______________
El termini de prescripció d’un deute s’interromp per la reclamació judicial del mateix, per qualsevol reclamació extrajudicial que pugui acreditar-se, o bé per qualsevol manifestació del deutor que impliqui el reconeixement del deute.
_______________
La caducitat és un termini fix de caràcter preclusiu que no pot ser objecte d’interrupció.
Les normes sobre caducitat són de naturalesa imperativa i no poden ser objecte de renúncia.
A Catalunya, l’institut de la caducitat està regulat dins el Llibre Primer del Codi Civil de Catalunya.
__________________
L’autonomia privada és l’excercici de la llibertat d’autodeterminació dels individus en les seves relacions jurídiques particulars.
És el marc que permet els individus establir regles jurídiques voluntàries i vinculants dins de l’àmbit respecte del qual ténen llibertat de decissió, que està delimitat per l’ordre públic i per les normes jurídiques imperatives.
_________________
Tot allò no específicament previst per les parts en un contracte es regeix per les normes reguladores de les obligacions i contractes i per les normes especials sobre la matèria objecte del mateix, que operen com a dret supletori per omplir els büits allà on calgui. Les regles establertes de manera convencional pels contractants tindràn preeminença sobre les regles dispositives.
_________________
L’autonomia privada no és absoluta, i no pot anar contra les normes jurídiques imperatives (art. 1255 CC).
Així, les regles convingudes pels particulars en contravenció d’una norma de caràcter imperatiu o que siguin contràries a l’ordre públic són invàlides i, per tant, nul.les.
_________________
L’ordre públic és un concepte jurídic indeterminat (que opera com a límit de l’autonomia privada) i que s’identifica amb un conjunt de comportaments i principis que majoritàriament es consideren bàsics a l’organització jurídica de la convivència social.
____________________
El negoci jurídic és una declaració de voluntat de particulars que cerca l’obtenció d’un resultat determinat, a partir de regles convingudes i jurídicament vinculants.
El negoci jurídic es la relació voluntària establerta entre particulars que cerca l’obtenció d’un resultat determinat, a partir de regles convingudes entre els intervinents i jurídicament vinculants
____________________
Els vicis de la voluntat poden afectar el procès intern de formació de la voluntat o bé la manifestació de la declaració de la voluntat.
El dret no reconeix com a voluntat negocial plenament eficaç la formada de manera defectuosa.
_____________________
El principi espiritualista en matèria de contractes significa que no és un requisit imprescindible per la existència del contracte que aquest revesteixi una forma determinada (art. 1278 CC)
_____________________
La declaració tàcita de voluntat requereix d’una conducta activa, clara i inequívoca del subjecte en un sentit determinat.
_____________________
Perque un error-vici sigui rellevant fins el punt de que invalidi el consentiment, ha de ser greu, afectar elements essencials del contracte, ha de ser determinant per la prestació del consentiment defectuós, i els actes o manifestacions que el provoquin no han de ser portats a terme per les dues parts contractants (art. 1266 CC)
_____________________
El frau es l’engany deliberat o les maquinacions mitjançant les quals s’aconsegueix que un subjecte celebri un negoci que, d’altra manera, no haguès fet.
_________________
Una compravenda que amaga una donació és un cas paragigmàtic de simulació relativa, ja que sota l’aparença d’un negoci que en realitat es fictici (compravenda), s’amaga un negoci real diferent del declarat (donació)
La declaració judicial de la simulació relativa comportaria, en aquest supòsit, la nul.litat radical o absoluta del negoci, ja que la compravenda seria nul.la per falta de causa (no hi hauria en realitat pagament del preu, que és la causa en els contractes onerosos), mentre que la donació no seria eficaç per manca dels requisits formal constitutius.
Article 1261 CC: “No hay contrato sino cuando concurren los requisitos siguientes:
1. Consentimiento de los contratantes
2. Objeto cierto que sea materia del contrato
3. Causa de la obligación que se establezca”
__________________
En matèria de contractes, el principi de relativitat implica que les previsions dels mateixos nomès afecten les parts contractants i, en el seu cas, els seus drethavents(Art. 1257 CC).
___________________
Condició suspensiva: condició que “suspén” l’eficàcia del contracte fins el moment en que aquesta s’acompleixi.
Condició resolutòria: Condició que implica que, ja produïda l’eficàcia del contracte i desplegats els seus efectes, aquest es resolgui en cas de que aquèlla no s’acompleixi, havent-se de tornar a la situació jurídica prèvia a la celebració del negoci, amb el devengament de la compensació per danys i perjudicis que s’hagi pactat.
_________________
La nul.litat implica que, desde el punt de vista del dret, el negoci jurídic no ha existit mai i no pot produïr efectes (“Quod nullum est nullum effectum producit”)
Té el seu origen en la manca de qualsevol de les condicions essencials del contracte (consentiment, objecte, causa ex Art. 1261 CC).
És una situació insubsanable i l’acció per declarar-la és imprescriptible (“Quod nullum est nunquam producit effectum et non potest tractu temporis convalescere”)
L’anul.labilitat implica que, encara que es dónin els requisits essencials del contracte, algún d’aquests pateix d’un vici invalidant del contracte.
L’anul.labilitat implica l’existència d’un vici que, en determinades circumstàncies (originat per dol, que sigui greu, que afecti elements essencials del contracte, entre d’altres), pot provocar la nul.litat contractual.
Aquests vicis podríen, però, ser corregits, la qual cosa implicaria la confirmació del contracte que seria vàlid i plenament eficaç desde el seu atorgament.
L’acció d’anul.labilitat és prescriptible i dura quatre anys (Art. 1301 CC)
La nul.litat absoluta pot ser apreciada d’ofici pels tribunals, mentre l’anul.labilitat només pot ser instada pels obligats, principal o subsidiàriament, al contracte.
__________________
La rescisió per lesió al dret comú nomès es pot donar en els casos de negocis on el lesionat sigui un absent, un menor de edat o un incapacitat sotmés a tutel·la.
A Catalunya, l’acció de rescissió per lesió pot interposar-se en el cas de perjudici patrimonial de més de la meitat del valor en la trasmissió d’un immoble (ultradimidium o engany a mitjes, art. 321 CDCC). Es configura com un dret de caràcter objectiu (el dret neix quan s’acredita el menyscapte, sense necessitat d’argumentar d’altres qüestions, com ara un estat de necessitat que va forçar el transmitent a cloure el negoci).
L’acció caduca als quatre anys de la data del contracte.
A Navarra pot interposar-se quan s’ha patit lesió en més de la meitat del preu a causa d’un contracte onerós, atorgat per inexperiència o per patir una situació d’urgent necessitat.
____________________
L’apoderament és un negoci jurídic en mèrits del qual el poderdant confereix a favor de l’apoderat capacitats o facultats de representació.
L’apoderament es l’acte mitjançant el qual s’atorga el poder.
___________________
El Codi Civil no regula la figura de l’autocontractació, amb l’excepció de l’article 1459 CC, que no permet, per exemple, que els tutors, els mandataris o els marmassors adquireixin per compra béns sotmessos a la seva administració.
____________________
Les gestions fetes per persona mancada de capacitat poden ser ratificades a posteriori.
____________________
El mandant (o representat) pot revocar el poder a la seva sóla voluntat.
El mandatari (o representant), per desistir de l’apoderament ha d’alegar causa justa (arts. 1736 i 1737 CC). Es a dir, que l’exercici de la representació encomenada li reporti greu detriment per ell mateix. Si desisteix unilateralment del mandat que va acceptar el seu dia, haurà d’indemnitzar el mandatari pels perjudicis que s’en puguin derivar de la seva renúncia.
______________________
Els pares respecte dels seus fills assumeixen una representació legal.
_______________________
Norma jurídica: Regla de composició social que conté un mandat obligatori, que ha de ser formulada seguint un procediment preestablert, que és de caràcter general i abstracte i el compliment de la qual pot ser exigit coactivament.
Fonts del dret: Metàfora jurídica consistent en identificar les forces i les maneres de creació del dret, així com les formes d’exterioritzar les diferents normes jurídiques.
Llei: Norma jurídica formulada per escrit i elaborada pel poder legislatiu.
Costum: norma jurídica no formulada per escrit, elaborada directament per la comunitat, reguladora d’un comportament observat de forma reiterada i que s’entén com a obligatòria i exigible pels membres de la comunitat.
Principis generals del dret: Norma jurídica l’origen de la qual es sitúa fora de l’ordenament jurídic, en les anomenades veritats jurídiques universals (visió iusnaturalista) o bé en el mateix ordenament jurídic, deduïda lògicament a partir de les altres normes jurídiques (visió positivista)
C/ Major 40 08221 Terrassa / Via Augusta, 2 bis, 5è 08006 Barcelona, Catalunya, Spain
Hola, lector, hola lectora. Soc advocat en exercici i Llicenciat en Ciències Polítiques i de l'Administració. Membre de la International Society for Criminology i de l'Institut de Drets Humans de Catalunya. Adherit a la plataforma "Otro derecho penal es posible" i a l'Observatori Internacional de Justícia Juvenil. Siguis qui siguis, et saludo i et dono la benvinguda. En aquest bloc t'ofereixo reflexions i anàlisi al voltant del món del dret i de les ciències socials, així com escrits personals de diversa naturalesa. Confio en que et pugui resultar útil
