Nació i ABC

A la portada de l'edició digital de l'ABC d'avui 24 de gener, pot llegir-se el següent comentari del polític independentista Uriel Bertràn: "En Cataluña los hijos de inmigrantes andaluces son catalanes, no andaluces".

Com sempre, m'agrada seguir els comentaris de la gent, que acostumen a ser viscerals i poc meditats, però que sovint reflecteixent sentiments que estan profundament arrelats en moltes persones. Als diaris d'abast estatal, he pogut comprovar que dos són els temes que desperten més apassionament: els relatius als delictes impactants i els relatius al nacionalisme català.

Considerant que "em va la marxa", he intervingut al fòrum del diari (l'ABC!) i m'he trobat, entre els múltiples exhabruptes, la petició que adreça un intervinent a un altre de que li defineixi "nació". Davant la manca de resposta, jo he participat aportant un extracte d'un anàlisi que jo mateix vaig el·laborar temps enrrera sobre el concepte "nació", en resposta a l'argument de la Sentència del Tribunal Constitucional de que a Espanya nomès existia la "nació espanyola". El meu argument, en aquell moment (i que he reproduït parcialment a l'ABC traduït al castellà) va ser el següent:

"M'agradaria començar dient que el concepte de "nació" que s'ha generalitzat i que recull la ja famosa Sentència del Tribunal Constitucional és un concepte estrictament "administrativista", per descomptat no filosòfic ni sociològic, i tampoc estrictament polític. "Administrativista" en la mesura en què es refereix a la nació en subjecció a l'estructura estatal, i l'estructura estatal no deixa de ser una realitat merament administrativa. Així, el que  el TC i una majoria de la població espanyola interpreten com a "nació", en puritat, es refereix a l"estat-nació", que és una construcció, inclús en la seva vessant merament lingüistica, molt posterior a la del propi concepte de "nació", ja que l'etimologia del mot és anterior a la pròpia existència dels Estats.

Etimològicament, "nació" deriva del llatí, "natio", que al seu torn deriva de "nasci" que vol dir nascut. Així, "nasci" és el participi del verb "nascere" (nèixer), que en origen s'escrivia "gnasecere", amb una "g" al principi, i que també conforma l'arrel de la paraula "gent", que en origen es referia a "clan" o "tribu". Per tant, nació remet als clans, les tribus o la gent que han nascut en un indret comú. En el moment de l'origen de la paraula, dels Estats no s'en havia sentit ni parlar.

Entre les diverses acepcions que recullen els diferents diccionaris, el de la RAE contempla la següent: "Conjunto de personas de un mismo origen y que generalmente hablan un mismo idioma y tienen una tradición común", y el María Moliner aquesta: "Comunidad de personas de una misma raza, con los mismos usos, particularmente el mismo idioma, que, por alguna razón histórica ocupa un territorio dividido entre varios países".

L'American Dictionary es refereix a "Nation" com "a large aggregate of people united by common descent, history, culture, or language, inhabiting a particular country or territory. És important notar la distinció entre "country" (pais, Estat) i "territory" (com a espai geogràfic definit, que no té perquè ser coincident amb l'Estat).

Per la seva banda, la Stanford Encyclopedia of Philosophy, a partir de l'entrada "Nationalism", necessita 38 pàgines per definir els conceptes "nació" i "nacionalisme". D'acord amb la prestigiosa Universitat nord-americana, coexisteixen acepcions més àmplies (wide) o més limitades (strict) del concepte "nació".

En la concepció àmplia, teoritzada, entre d'altres per Renan (1882), Weber (1970) o Brubaker (2004), "a nation is any group of people aspiring to a common political state-like organization". És a dir, una voluntat col·lectiva d'esdevenir nació seria suficient per localitzar una nació o, més acuradament (desde el meu punt de vista), per desenvolupar i aspirar a una "identitat nacional". Aquesta línea de pensament es refereix al "nacionalisme cívic".

En la concepció estricta, una nació seria "the non-voluntary community of common origin, language, tradition and culture". Aquesta seria la visió clàssica del concepte "nació", coneguda també com "nacionalisme ètnic".

En puritat, el concepte "Estat" discorre en paral·lel al concepte "nació", i conflueix nomès en el concepte "Estat-Nació" quan un Estat està conformat per una única nació, el què no sempre passa. És a dir, "nació" pot associar-se ocasionalment a "Estat", o pot associar-se a qualsevol forma de comunitat, inclús quan aquesta no s'extèn sobre un únic territori. Per això, il·lusòriament (quasi podria dir-se que per "despistar"), alguns van afirmar que la Constitució espanyola de 1978 consolidava l'Estat "plurinacional", per això són perfectament vàlides construccions semàntiques com "la nació negra" a la què es va referir Malcolm X".

Per la meva grata sorpresa, fa uns minuts he tornat a entrar a la pàgina, i el meu comentari enregistra 12 vots a favor i cap en contra. ¿Serà veritat què amb arguments racionals i estrictament científics es poden aconseguir resultats?

Catalunya i El Quebec (2)

       Em permeto tornar sobre el tema de la sentència de la Cort Suprema del Canada relativa al Quebec, i finalitzar el meu post anterior.

       En relació a les qüestions relatives al Dret internacional i al Dret a l'autdeterminació dels pobles, així com si aquests Drets seríen aplicables per legitimar una secessió unilateral del Quebec, la Cort, d'alguna forma, fuig d'estudi, no sense oferir arguments que podríen ser utilitzats per partidaris i detractors de visions contraposades.

       Així, la Cort canadenca, desprès d'assenyalar que no existeix en Dret internacional cap norma que permeti una declaració unilateral d'independència, afegeix que no existeix tampoc una prohibició explícita. (Aquest argument seria homologable al que ha utilitzat la Cort Internacional de Justícia per afirmar que la independència de Kosovo no és contrària al Dret internacional). A continuació però, diu que el Dret internacional atorga una elevada importància al manteniment de la integritat territorial dels Estats. Tot seguit, aprofondeix en  el concepte del Dret a l'autodeterminació dels pobles, repassant articles i convencions internacionals sobre la matèria, tot obrint més interrogants que oferint respostes.

       Per exemple, indica que és necessari precisar el concepte de "pobles" que conté l'enunciat del Dret (a l'autodeterminació dels "pobles").  El Tribunal es mostra incapaç d'una definició, i afirma que existeix una "minsa elaboració formal del concepte de "pobles", amb el resultat de que el significat precís de "pobles" es manté, d'alguna forma, incert" (FJ 123).

       Aquest argument sembla inspirat pel que va escriure un conegut politòleg ultra-conservador britànic, (Sir Ivor Jennings, The approach to self-government, 1956), criticant al pare teòric del concepte de l'autodeterminació, Woodrow Wilson: "Fa quasi quaranta anys un professor de ciència política que també era president dels Estats Units, el president Wilson, va enunciar una doctrina que era ridícula, però que va ésser àmpliament acceptada com una proposició sensible, la doctrina de l'autodeterminació. En la superfície semblava raonable: deixeu que el poble decideixi. Però era de fet ridícula perquè el poble no pot decidir fins que algú decideixi qui és el poble".

        (S'estarà o no d'acord, però s'ha de reconèixer que la frase és enginyosa).

       A continuació, endinsant-se en l'abast del concepte de l'autodeterminació,  la Cort canadenca distingueix entre la seva vessant "interna" i "externa", afirmant que la vessant "externa", que facultaria el Dret a la secessió unilateral, tradicionalment és, pel Dret internacional, quelcom reservat a les "Colònies i els pobles oprimits", però desprès, la Cort afirma que existeix una tercera circumstància que habilitaria el Dret a la secessió unilateral.

       Aquesta tercera circumstància neix de la Declaració de Viena amb motiu del 50è aniversari de les Nacions Unides, que afirma que els governs han de representar a la totalitat de poble sotmès a la seva jurisdicció sense distincions de cap mena, i que han de facilitar la seva lliure autodeterminació "interna". Els governs no poden bloquejar les aspiracions legítimes de col·lectivitats minoritàries. Un bloqueig injustificat dels desitjos i aspiracions d'una col·lectivitat suficientment definida, potencialment permetria l'exercici del dret a la autodeterminació "externa", i la secessió d'aquesta col·lectivitat (FJ 134). 

       Llavors, la Cort repassa si l'exercici de l'autodeterminació "interna" del Quebec en el marc de la federació canadenca ha estat frustrat, i conclou que no, en base a que els habitants del Quebec havíen tingut accès a les més altes esferes de la política estatal (el Primer Ministre del Canadà havia estat quebequès en 40 dels darrers 50 anys, i ciutadans del Quebec havíen ocupat les més altes magistratures, com ara la presidència del Congrès, del Tribunal Suprem, etc.).  Afegia que els objectius "economics, culturals i socials del Quebec havíen estat respectats en el marc del Canadà". En conseqüència, la no frustració del dret a l'autodeterminació "interna" no justificava l'autodeterminació "externa", i l'ulterior secessió.

       Sembla legítim que, ara i aquí, algú pugui provar d'establir una comparació respecte el grau d'asoliment del dret a l'autodeterminació "interna", en una comparativa del binomi Quebec-Canadà vers el Catalunya-Espanya.

        Alguns dels arguments que podria exterioritzar una visió independentista podríen ser els següents: al Quebec l'única llengua oficial és el francès, i ningú ho discuteix. A l'Estat espanyol, afirmar que el català és la llengua pròpia de Catalunya s'interpreta com una agressió, i qualsevol iniciativa de protecció del català és malinterpretada i denostada (al respecte, les darreres sentències del Tribunal Suprem relatives a la política lingüística a les escoles). La relació econòmica del Quebec amb la federació canadenca és similar a la dels länders alemanys o, inclús, al concert basc. A l'Estat espanyol, qualsevol argument català en aquest sentit, o l'esment al desequilibri de les balances fiscals o a una insuficient inversió estatal en infraestructures, o la reclamació de la gestió aeroportuària etc., és intrepretada com una manca de solidaritat aberrant i com una exigència excèntrica. No sembla estrany que es pugui afirmar que el rebuig de la constitucionalitat de l'Estatut per part del TC, que ha fet una interpretació extrajurídica que pot qualificar-se com reaccionària en molts punts,  contradint amb biaix eminentment polític les conclusions del Consell de Garantíes Estatutàries,  el filtre de les oportunes comissions de Congrès i Senat, el tràmit de l'aprovació parlamentària a Barcelona i a Madrid,  i el  resultat del referèndum popular, puguin considerar-se com situacions de frustració del dret "intern" a l'autodeterminació. (Per no parlar de la impossibilitat real de que un català pugui, ni de lluny, aspirar realment a la presidència de l'Estat espanyol). En fi, tot és opinable, però sembla que aquesta frustració al Dret "intern" a l'autodeterminació, seguint amb l'assenyada terminologia de la Cort Suprema del Canadà, realment existeix a Catalunya.

       Finalment, i tornant al Canadà, la Cort fa una apreciació fantàstica, sota el títol de "Reconeixement d'una realitat fàctica/política: el Principi de l'efectivitat" (FJ 140 i següents). En mèrits d'aquest principi (que es recull desprès també a la Sentència de Kosovo) realment, en Dret internacional, el que importa és el reconeixement de la Comunitat Internacional. Si un territori s'autodetermina i es constitueix en Estat independent, i la Comunitat Internacional l'acaba reconeixent, tant s'hi val la resta: l'autodeterminació i la secessió esdevindran completament vàlides.

       En fi, una Sentència que dona molt de joc i és interessant de llegir, i que pot localitzar-se a la pàgina web de la Cort Suprema del Canadà. (Us podeu baixar l'arxiu pdf accedint a la següent adreça:      

    

       www.canlii.org/en/ca/scc/doc/1998/1998canlii793/1998canlii793.pdf

 

Catalunya i El Quebec (1)

       En l'àmbit d'un debat universitari, s'em va demanar una anàlisi de la famosa sentència de la Cort Suprema del Canadà relativa al tema de la secessió del Quebec, així com l'establiment d'eventuals paral·lelismes entre les situacions del Quebec dins el Canadà i de Catalunya a Espanya. 

      

       Certament, la Sentència de la Cort Suprema del Canadà sobre el tema de Quebec és un clàssic que paga la pena comentar. Això no obstant, s'ha d'interpretar com el que realment és, la sentència d'un Tribunal estatal que respòn a tres concretes preguntes:

      (1) Sota la Constitució del Canadà, poden els òrgans legislatius o executius del Quebec declarar unilateralment la seva secessió?

       (2) El Dret internacional atorga al Quebec el dret a la secessió unilateral? Existeix un dret internacional a l'autodeterminació que confereixi al Quebec la possibilitat d'una secessió unilateral?

       (3) En el supòsit d'un conflicte entre el Dret internacional i la Constitució del Canadà, quin dret prevaldria?

       El primer que em sembla interessant remarcar és el simple fet de que aquestes qüestions siguin abordades per un òrgan equivalent al Tribunal Constitucional espanyol. El segon que m'ha cridat sempre l'atenció de la sentència és que s'interpreta de forma radicalment diferent segons el biaix de l'intèrpret: els partidaris de facilitar la creació de nous Estats a partir de l'exercici del dret a l'autodeterminació troben arguments satisfactoris, com també ho fan els partidaris de restringir o inclús de negar l'existència d'aquest dret.

       A la primera pregunta, el Tribunal respòn que, sota la Constitució del Canadà, Quebec no té dret a la secessió unilateral, encara que una majoria dels quebequesos així ho volguèssin. Per arribar a aquesta conclusió, el Tribunal fa una interessant (i assenyada crec jo), interpretació dels conceptes de democràcia, sobirania popular i del principi de la regla de la majoria, sempre a la llum de la Constitució del Canadà i dels valors que la inspiren. D'alguna manera, vé a afirmar que el principi de la majoria s'ha de conjugar amb altres valors constitucionals, i que una majoria concreta no té perquè gaudir de superior legitimitat que qualsevol altra majoria. Ras i curt, èssent Canadà un Estat federal i el Quebec un dels "socis" de la federació, i èssent la Constitució del Canadà el "contracte" entre les parts federades, la hipotètica majoria que resultès al Quebec no sería més legítima que la hipotètica majoria que resultès al conjunt del Canadà.

      Per tant, Quebec no tindría un dret a la secessió unilateral. Aquest tipus d'argument seria, entenc jo, satisfactori i concordant amb els arguments que negaríen qualsevol legitimitat a Catalunya a endegar un procès d'independència sense l'aquiescència d'una majoria absoluta dels espanyols.

       Ara bé, el Tribunal no es queda aquí i afegeix certs matisos o consideracions: (a) Una autèntica democràcia requereix del consentiment dels governats. (b) Una Constitució democràtica ha de garantir els Drets humans  fonamentals i les llibertats individuals, i ha d'assegurar-se que els grups minoritaris disposin de les institucions i els Drets necessaris per mantenir i promoure les seves identitats contra les presions assimilacionistes de la majoria. (c) Malgrat un referèndum al Quebec no tinguès eficàcia directa per provocar automàticament una seva secessió unilateral, les institucions del Quebec ténen tot el dret a consultar els seus ciutadans sobre el particular i, en cas de que una clara majoria de quebequesos, responent a una pregunta sense ambigüetat, es pronuncièssin a favor de la independència, les institucions del Quebec estaríen legitimades per negociar amb la resta del Canadà els termes de la seva independència, i la resta del Canadà restaria obligada a establir aquesta negociació.

       En concret, el Fonament Jurídic 88 no ofereix dubtes quan afirma (la traducció és meva, així que és possible que el trobeu utilitzant paraules no idèntiques): "El principi federal, en conjunció amb el principi democràtic, dicta que la clara repudiació de l'ordre constitucional existent, i el desig inequívoc de la població d'una província d'assolir la secessió, produeix la obligació recíproca per totes les parts de la Confederació de negociar els canvis constitucionals per respondre a aquest desig".

       Aquesta posició, traslladada al cas català podria traduïr-se com: el govern de Catalunya té tot el dret a consultar als catalans, sense ambigüitat, si volen esdevenir Estat propi. Tota restricció d'aquest dret és antidemocràtica i retrògrada. En cas d'un resultat afirmatiu qüalificat, els poders públics catalans i els espanyols estan obligats a negociar els termes de la secessió. Ras i curt: no és de rebut voler mantenir lligat a qui vol marxar, però el que vol marxar tampoc pot fer-ho sense més, és necessari  fer-ho ordenadament i establir mecanismes bilaterals per evitar perjudicis evitables.

       Com es veu, la sentència també aporta arguments satisfactoris per aquells que aspiren a una Catalunya independent.

      La resposta que va donar la Cort a les preguntes 2 i 3 realment  em sembla molt interessant, però em temo que aquest post ja és massa llarg, així que ho deixaré per una nova entrada.