El meu germà Abdennur ha generat una intensa polèmica amb el seu article de denúncia de la intervenció militar internacional a Líbia. El diari El Mundo, La Vanguardia i molts d'altres, opinadors com el Francesc-Marc Àlvaro, la Pilar Rahola o l'Alfonso Ussia se li han llançat a la yugular, per no parlar dels fòrums a internet on molts participants, sovint anònims, s'estan despatxant a gust.
És probable que la referència a l'11M fòs desafortunada. L'Abdennur ha demanat disculpes a tots aquells què es puguin haver sentit ofesos, i ha intentat explicar l'ús de la metàfora, que en absolut pretenia justificar els terribles atemptats ni ser una crida a cap mena de violència.
Personalment, em costa entendre la filiació a qualsevol religió, de forma que no serè jo qui defensi les bondats de l'islam o del budisme o del catolicisme o de la cienciologia, com tampoc entendria ni defensaria que al meu germà li haguès asaltat una sobtada passió pel Real Madrid i una desbordant veneració pel Cristiano Ronaldo. Estic més a prop d'allò que deia aquell de que la religió és l'opi del poble, no sé si m'enteneu.
Dit això, crec què convé desenmascarar la gran hipocresia que ens envolta.
A l'Irak o a l'Afganistan alliberats per les benefactores potències occidentals, d'onze-emes en ténen cada poc. El què pasa és què la cotització als mercats, el valor de la vida d'un nen ple de pols a un poblet del desert d'un pais pobre de la perifèria és molt menor que el valor de la vida d'un nen pulcrament uniformat que camina cap a la seva escola per una ciutat moderna i ordenada d'un pais modern i avançat. On vas a parar. On vas a parar! I el dolor de la mare del nen desarrapat del desert tampoc colpeix el mateix que el dolor de la mare del nen net i pulit. Aquella gent ja n'està d'acostumada, a això de patir.
Però les bombes què destrossen vides innocents són igual de bombes si es llençen desde l'aire que si s'amaguen en una motxilla a sota d'un seient d'un transport públic. Són igual de bombes si es llençen amb el paperet d'autorització signat pels senyors del Consell de Seguretat de les Nacions Unides que si es col·loquen desprès de la reunió d'una cèl·lula que ha decidit aterroritzar els ciutadans occidentals fent saltar pels aires innocents compatriòtes que es dirigeixen a les seves feines o a les seves acadèmies o allà on sigui que anem.
Això vol dir restar-li importància a fets tan dramàtics i salvatges com l'11M?
No.
Això vol dir que les nostres conciències, la nostra sensibilitat i la nostra inteligència s'ha de sacsejar, això vol dir què tot esforç per denunciar el sense sentit de qualsevol forma de violència és un esforç petit, això vol dir que convè fer un esforç per veure i interpretar el món més enllà de la perspectiva què resulta de la nostra privilegiada atalaia d'opulència i sentit de la superioritat.
I és clar, les accions militars a Líbia estan justificades, perquè es tracta de parar-li els peus a un terrible dictador, sanguinari amb el seu poble. Vaja, o molt m'equivoco o aquest argument també es va utilitzar per desallotjar del poder el dimoníac Saddam Hussein. Si abans no valia, ara tampoc hauria de valer, per molt que ara s'hagin proveït d'un paperet del Consell de Seguretat de les Nacions Unides. Sí què val pels Estats, pels dirigents, que poden exhibir una legitimitat "jurídica" superior a la otinguda per atacar l'Irak, però no hauria de valer, ni què fos com a exercici intel·lectual, per la gent del carrer, pels que som espectadors impotens dels jocs geoestratègics internacionals. Ja ni ens podem queixar! Som progres, som "buenistas", som ingenus, som uns primaveres.
Però, el fet de que, de sobte, ens en hem adonat que el Gadhafi és un dictador terrible i sanguinari, ens hauria de fer reflexionar. Ara? Sobtadament? Sorpresa! Sorpresa! La mateixa sorpresa que vàrem tenir en descobrir que en Saddam era un dictador terrible i sanguinari que masacrava el seu poble. La cosa és que ens adonem quan ja no ens fa servei, ni un minut abans. En Saddam era útil per contenir l'Iran dels ayatollàs, s'el va armar, se'l va recolçar políticament, logísticament, era "el nostre". Quan va deixar de ser-ho, apareixen tota mena de revel·lacions espantoses, abans convenientment fora de l'agenda mediàtica.
Tot plegat em recorda aquella escena de la pel·lícula Casablanca, en la què el cap dels gendarmes, el simpàtic capità Louis Renault, a requeriment del comandament militar alemany, l'abrupte major Strasser, ordena el tancament del casino clandestí instal·lat al Rick's, al crit d' "escàndol, escàndol, en aquest local es juga", mentre un empleat de la casa se li acosta i li diu alguna cosa així com "capità, els seus guanys", i ell els agafa tot donant les gràcies discretament.
"Escàndol, escàndol, Muammar el Gadhafi és undictador sanguinari". Apa va. M'estranyaria ser testimoni d'intervencions similars a l'Arabia Saudí o a la Xina, posem per cas. Ah no!, m'equivoco, això és perquè l'Arabia Saudí i la Xina són democràcies exemplars, paradigmes del màxim respecte als drets humans. Mira què en soc, de despistat.
I l'article de l'Abdennur, d'apologia del terrorisme, res de res.
dimarts, 29 de març del 2011
divendres, 11 de març del 2011
Jutges i Justícia. El·logi del Magistrat Guillem Soler, del Jutjat de 1ª Instància número 2 de Sabadell
Al fil del tema de les execucions hipotecàries que vaig tractar en el meu post anterior, és rellevant que em refereixi a la decisió d'un Jutge de primera instància de Sabadell.
I la qüestió és rellevant, perquè demostra que aquells què exerceixen la funció jurisdiccional, sense apartar-se del compliment de la Llei, ténen mecanismes efectius per aplicar una Justícia socialment sensible, que prengui en consideració el moment econòmic del moment, i que s'arrengleri amb les persones front el Poder.
Què ha fet el Magistrat Soler, del Jutjat de 1ª Instància nº 2, de Sabadell?
Ha suspès una execució hipotecària, al temps què ha elevat al Tribunal Constitucional l'anomenada qüestió d'incosntitucionalitat relativa als preceptes legals que regulen aquests procediments. (De retruc, totes les execucions hipotecàries que es tramitin a aquest Jutjat de Sabadell, restaràn igualment suspeses).
Què vol dir una qüestió d'inconstitucionalitat? Té potestats un Jutge "de províncies" per adreçar-se al Tribunal Constitucional per discutir una Llei? Quines conseqüències té aquesta acció sobre el procediment què motiva la qüestió d'inconstitucionalitat? Ha vulnerat el Magistrat Soler alguna norma legal o alguna mena de codi imperatiu no escrit amb la seva actuació? Per què no hi ha més Jutges que facin el mateix? S'ha tornat boig el Magistrat Soler?
Anem a pams.
El Capítol III de la Llei Orgànica del Tribunal Constitucional porta per títol: "de la cuestión de inconstitucionalidad promovida por jueces o tribunales". Dins d'aquest capítol, l'article 35 disposa:
"1. Cuando un Juez o Tribunal, de oficio o a instancia de parte, considere que una norma con rango de Ley aplicable al caso y de cuya validez dependa el fallo pueda ser contraria a la Constitución, planteará la cuestión al Tribunal Constitucional con sujeción a lo dispuesto en esta Ley".
Al Magistrat Soler, de Sabadell, li sembla què la norma que permet la execució hipotecària, amb subhasta de l'habitatge, adjudiciació per la meitat del valor de la taxació i possibilitat de persecució indefinida del deutor per la resta no coberta amb l'adjudicació aventatjosa, pot tenir quelcom d'inconstitucional. En concret, posa en dubte la constitucionalitat de la norma que regula el procediment, en la mesura què no permet el deutor exposar els seus arguments en un judici contradictori en igualtat d'armes amb el demandant, i en la mesura que força l'òrgan jurisdiccional a treure a subhasta la finca, sense què hi càpiguen d'altres alternatives (us en recordeu de la doctrina rebus sic stantibus de la què parlava l'altre dia?. Vet aquí una alternativa).
Segueix l'article 35 LOTC:
2. El órgano judicial sólo podrá plantear la cuestión una vez concluso el procedimiento y dentro del plazo para dictar sentencia, o la resolución jurisdiccional que procediese, y deberá concretar la ley o norma con fuerza de ley cuya constitucionalidad se cuestiona, el precepto constitucional que se supone infringido y especificar o justificar en qué medida la decisión del proceso depende de la validez de la norma en cuestión. (...)
3. El planteamiento de la cuestión de constitucionalidad originará la suspensión provisional de las actuaciones en el proceso judicial hasta que el Tribunal Constitucional se pronuncie sobre su admisión. Producida ésta el proceso judicial permanecerá suspendido hasta que el Tribunal Constitucional resuelva definitivamente sobre la cuestión.
És a dir, el Magistrat Soler ha considerat què, per decidir sobre la execució i treure la finca a subhasta, l'òrgan competent (el TC), li havia de confirmar que la norma és plenament constitucional.
Aquest tràmit obliga a suspendre el procediment, mentre el TC decideix si admet a tràmit la qüestió. Ara la pilota està al camp del Tribunal Constitucional (que té una gran oportunitat per reivindicar-se, o per (?), pel què sigui). Però mentre tant, un cert nombre de persones han vist allunyar-se en el temps el seu llançament i, inclús, és possible que s'obrin portes per renegociar les respectives situacions amb les entitats financeres. Si sona la flauta (jurídica), i el TC admet a tràmit la qüestió, aquest termini serà llarg, molt llarg.
El Magistrat Soler ha actutat amb estricte compliment de la Llei i, el què encara és més important (o, com a mínim igual d'important per un jutge professional), ha actuat seguint els dictats de la seva conciència. No s'ha tornat boig. Bravo Bravo Bravo Bravo.
Per què no son més els Jutges i Magistrats què actúen de forma similar, i inunden el Tribunal Constitucional amb qüestions d'inconstitucionalitat?:
(1) Per excès de feina
(2) Per desídia
(3) Per no complicar-se la vida
(4) Per què el què compta és la Llei i l'Ordre (sobretot l'Ordre), i això de la sensibilitat social és pels dèbils i els utòpics
(5) Perquè no hi han caigut (per inèrcia)
(6) Perquè no ténen hipoteca i hauran de demanar-ne una
(7) Perquè ténen hipoteca i estan renegociant els terminis
(8) Perquè estan pendents de resposta a la sol·licitud del prèstec personal per comprar el Nissan Qashqai per la filla
(9) Perquè estan plenament convençuts de la constitucionalitat i la oportunitat de la norma
(10) Perquè simpatitzen amb la Marine Le Pen (el què és del tot lícit).
(Táchese lo que no proceda).
En fi, Alf Ross, al seu excel·lent treball "Sobre el derecho y la justícia" (1970), citava una frase del Jutge Bernard Botein que és perfectament adient ara:
“El jutge indaga primer en els fets, després indaga en el dret i finalment escorcolla la seva
ànima. Si les tres indagacions apunten en la mateixa direcció, la seva tasca serà fàcil, però
si divergeixen, no podrà anar gaire lluny.”
Fins la propera.
I la qüestió és rellevant, perquè demostra que aquells què exerceixen la funció jurisdiccional, sense apartar-se del compliment de la Llei, ténen mecanismes efectius per aplicar una Justícia socialment sensible, que prengui en consideració el moment econòmic del moment, i que s'arrengleri amb les persones front el Poder.
Què ha fet el Magistrat Soler, del Jutjat de 1ª Instància nº 2, de Sabadell?
Ha suspès una execució hipotecària, al temps què ha elevat al Tribunal Constitucional l'anomenada qüestió d'incosntitucionalitat relativa als preceptes legals que regulen aquests procediments. (De retruc, totes les execucions hipotecàries que es tramitin a aquest Jutjat de Sabadell, restaràn igualment suspeses).
Què vol dir una qüestió d'inconstitucionalitat? Té potestats un Jutge "de províncies" per adreçar-se al Tribunal Constitucional per discutir una Llei? Quines conseqüències té aquesta acció sobre el procediment què motiva la qüestió d'inconstitucionalitat? Ha vulnerat el Magistrat Soler alguna norma legal o alguna mena de codi imperatiu no escrit amb la seva actuació? Per què no hi ha més Jutges que facin el mateix? S'ha tornat boig el Magistrat Soler?
Anem a pams.
El Capítol III de la Llei Orgànica del Tribunal Constitucional porta per títol: "de la cuestión de inconstitucionalidad promovida por jueces o tribunales". Dins d'aquest capítol, l'article 35 disposa:
"1. Cuando un Juez o Tribunal, de oficio o a instancia de parte, considere que una norma con rango de Ley aplicable al caso y de cuya validez dependa el fallo pueda ser contraria a la Constitución, planteará la cuestión al Tribunal Constitucional con sujeción a lo dispuesto en esta Ley".
Al Magistrat Soler, de Sabadell, li sembla què la norma que permet la execució hipotecària, amb subhasta de l'habitatge, adjudiciació per la meitat del valor de la taxació i possibilitat de persecució indefinida del deutor per la resta no coberta amb l'adjudicació aventatjosa, pot tenir quelcom d'inconstitucional. En concret, posa en dubte la constitucionalitat de la norma que regula el procediment, en la mesura què no permet el deutor exposar els seus arguments en un judici contradictori en igualtat d'armes amb el demandant, i en la mesura que força l'òrgan jurisdiccional a treure a subhasta la finca, sense què hi càpiguen d'altres alternatives (us en recordeu de la doctrina rebus sic stantibus de la què parlava l'altre dia?. Vet aquí una alternativa).
Segueix l'article 35 LOTC:
2. El órgano judicial sólo podrá plantear la cuestión una vez concluso el procedimiento y dentro del plazo para dictar sentencia, o la resolución jurisdiccional que procediese, y deberá concretar la ley o norma con fuerza de ley cuya constitucionalidad se cuestiona, el precepto constitucional que se supone infringido y especificar o justificar en qué medida la decisión del proceso depende de la validez de la norma en cuestión. (...)
3. El planteamiento de la cuestión de constitucionalidad originará la suspensión provisional de las actuaciones en el proceso judicial hasta que el Tribunal Constitucional se pronuncie sobre su admisión. Producida ésta el proceso judicial permanecerá suspendido hasta que el Tribunal Constitucional resuelva definitivamente sobre la cuestión.
És a dir, el Magistrat Soler ha considerat què, per decidir sobre la execució i treure la finca a subhasta, l'òrgan competent (el TC), li havia de confirmar que la norma és plenament constitucional.
Aquest tràmit obliga a suspendre el procediment, mentre el TC decideix si admet a tràmit la qüestió. Ara la pilota està al camp del Tribunal Constitucional (que té una gran oportunitat per reivindicar-se, o per (?), pel què sigui). Però mentre tant, un cert nombre de persones han vist allunyar-se en el temps el seu llançament i, inclús, és possible que s'obrin portes per renegociar les respectives situacions amb les entitats financeres. Si sona la flauta (jurídica), i el TC admet a tràmit la qüestió, aquest termini serà llarg, molt llarg.
El Magistrat Soler ha actutat amb estricte compliment de la Llei i, el què encara és més important (o, com a mínim igual d'important per un jutge professional), ha actuat seguint els dictats de la seva conciència. No s'ha tornat boig. Bravo Bravo Bravo Bravo.
Per què no son més els Jutges i Magistrats què actúen de forma similar, i inunden el Tribunal Constitucional amb qüestions d'inconstitucionalitat?:
(1) Per excès de feina
(2) Per desídia
(3) Per no complicar-se la vida
(4) Per què el què compta és la Llei i l'Ordre (sobretot l'Ordre), i això de la sensibilitat social és pels dèbils i els utòpics
(5) Perquè no hi han caigut (per inèrcia)
(6) Perquè no ténen hipoteca i hauran de demanar-ne una
(7) Perquè ténen hipoteca i estan renegociant els terminis
(8) Perquè estan pendents de resposta a la sol·licitud del prèstec personal per comprar el Nissan Qashqai per la filla
(9) Perquè estan plenament convençuts de la constitucionalitat i la oportunitat de la norma
(10) Perquè simpatitzen amb la Marine Le Pen (el què és del tot lícit).
(Táchese lo que no proceda).
En fi, Alf Ross, al seu excel·lent treball "Sobre el derecho y la justícia" (1970), citava una frase del Jutge Bernard Botein que és perfectament adient ara:
“El jutge indaga primer en els fets, després indaga en el dret i finalment escorcolla la seva
ànima. Si les tres indagacions apunten en la mateixa direcció, la seva tasca serà fàcil, però
si divergeixen, no podrà anar gaire lluny.”
Fins la propera.
dilluns, 7 de març del 2011
Jutges i Justícia. L'Audiència Provincial de Navarra. La doctrina rebus sic stantibus.
Fa unes setmanes vaig tenir l'oportunitat de llegir un article publicat al Diari de Terrassa i signat per l'advocat Jaume Planas.
En essència, el meu col·lega criticava la interlocutòria de l'Audiència Provincial de Navarra que havia denegat proseguir l'execució contra un deutor hipotecari que havia perdut el seu habitatge en subhasta pública. Com és sabut, l'article 1911 del Codi Civil estatal, en establir que "del cumplimiento de las obligaciones responde el deudor con todos sus bienes, presentes y futuros", consagra el principi de la responsabilitat personal, universal i il·limitada, pels deutes insatisfets. En mèrits d'aquest principi, i en combinació amb les previsions de la Llei d'Enjudiciament Civil que regulen les execucions i les subhastes, en la majoria dels casos es produeix un escenari en el què l'entitat financera (o un subhaster) s'adjudiquen l'immoble en subhasta i el deutor executat, ademès de perdre la finca, segueix debent diners a l'entitat financera. En èpoques de crisi com l'actual, magnifica aquest efecte pervers el fet de que l'article 671 de la LEC estableix que, en els casos en què la subhasta hagi quedat deserta, el creditor podrà adjudicar-se l'immoble pel 50% del valor de taxació o per la quantitat que se li adeuti per tots els conceptes. En l'actual context econòmic, són majoria els casos en els què no apareixen postors a la subhasta, de forma que l'entitat hipotecant s'adjudica l'immoble pel 50% del valor de la taxació... i continúa perseguint el deutor per la quantitat que excedeix entre aquell valor i el deute reclamat. Un Jutjat de 1ª Instància navarrès i l'Audiència Provincial de Navarra van denegar la prosecució d'aquesta persecució (excepte pel que fa a les costes i els interessos), tot considerant què, amb l'adjudicació d'un bé que tenia un valor que cobria l'import de la totalitat del deute reclamat, l'entitat financera ja s'havia de donar per saldada (sigui dit això en traç gruixut i sense entrar a analitzar els matisos de la resolució judicial).
El meu col·lega Planas, al seu article, criticava aquesta resolució, no tant amb l'intenció d'arrenglerar-se amb les entitats financeres, sinó amb l'argument de que la decisió judicial generava inseguretat jurídica, tot afirmant que era feina del legislador canviar l'statu quo jurídic i què als jutges els hi pertocava aplicar la Llei sense matisos i sense deixar-se influir per aspectes extrajurídics, com ara la cojuntura econòmica o qüestions de caire social.
Jo no hi estic d'acord. És més, sense perjudici de les modificacions que provinguin de la tasca del legislador, crec que els jutges estan obligats a interpretar la Llei en consonància amb les circumstàncies socioeconòmiques del moment, i a orientar la seva aplicació deixant-se impregnar per un imprescindible component de Justícia social.
I això poden fer-ho sense girar l'esquena a la Llei, encara que al col·lega Planas (i a d'altres operadors jurídics), els hi pugui semblar que existeix un elevat risc de caure en la inseguretat jurídica: el propi Codi Civil, al seu article 3.1, assenyala que "las normas se interpretarán según el sentido propio de sus palabras, en relación con el contexto, los antecedentes históricos y legislativos y la realidad social del tiempo en que han de ser aplicadas, atendiendo fundamentalmente al espíritu y finalidad de aquellas". L'actual Llei d'Enjudiciament Civil va entrar en vigor l'any 2000, en un moment de bonança i creixement econòmic, del què s'en deriva que el legislador, en redactar l'article 671 de la LEC, contemplava un escenari de comptades execucions, amb la participació d'un nombre significatiu de postors a les subhastes. Les subhastes desertes, en les què el creditor s'adjudica el bé pel 50% del valor de taxació, i segueix perseguint el deutor pels segles dels segles, malgrat haver-se fet amb la propietat d'una finca que probablement tingui, ni que sigui en el mitjà termini, un valor similar (sinó superior) a la totalitat del deute reclamat inicialment, no era l'escenari en que pensava el legislador de l'any 2000. Desde aquesta perspectiva, la interpretació dels òrgans jurisdiccionals navarresos s'adapta a la Llei de forma més acurada que l'excessiu rigorisme que resulta d'una acepció literal inmatisada.
Encara més. En les execucions hipotecàries, els advocats hauríem de començar a invocar la doctrina rebus sic stantibus, i els Jutjats d'Instància i les Audiències Provincials hauríen d'aplicar-la sense dubtar-hi. Aquesta doctrina, amb origen al dret canònic medieval i que ha estat aplicada en el passat, de forma molt restrictiva, pel Tribunal Suprem (Sentències de la Sala Primera de 13 de juny de 1944, 23 de novembre de 1962, 26 de juliol de 1993 i 20 de febrer de 2002), obre la porta a la modificació de les condicions pactades o a la resolució contractual sense penalització, quan les circumstàncies han canviat de forma extraordinària i sense que aquest canvi sigui imputable a les parts en la relació. Personalment, em sembla evident que les circumstàncies econòmiques i socials han canviat de forma extraordinària, i cap deutor hipotecari hauria de ser penalitzat amb la pèrdua del seu habitatge i la persecució incondicionada del seu patrimoni i les seves rendes, una vegada perduda la finca en subhasta nomès per la meitat del valor de la taxació. És cert que l'estabilitat del sistema financer pot ser un argument plausible per discutir aquesta posició (personalment, no m'el acabo de creure del tot), però no és menys cert que la inestabilitat social i el potencial augment de l'economia submergida que provoca la problemàtica de les execucions hipotecàries massives (molts ja no volen una nòmina mileurista que pot ser embargada a partir del salari mínim i perfereixen treballar "en negre", ademès de l'exclussió social que s'intensifica amb la pèrdua de la vivenda), és també un argument de pes, al marge de les qüestions morals i de l'òptica de la justícia social.
Respecte la dotrina rebus sic stantibus, aquesta podria ser objecte de positivació al Codi Civil però, entre tant, res impedeix els tribunals d'aplicar-la. De fet, la "Comisión Nacional de Codificación", en la seva "Propuesta de Anteproyecyo de Ley de Modernización del Código Civil en materia de Obligaciones y Contratos", proposa incloure un capítol dedicat a "la alteración extraordinaria de las circunstancias básicas del contrato", en el que s'inclouria un article del següent tenor literal: “Si las circunstancias que sirvieron de base al contrato hubieren cambiado de forma extraordinaria e imprevisible durante su ejecución de manera que ésta se haya hecho excesivamente onerosa para una de las partes o se haya frustrado el fin del contrato, el contratante al que, atendidas las circunstancias del caso y especialmente la distribución contractual o legal de riesgos, no le sea razonablemente exigible que permanezca sujeto al contrato, podrá pretender su revisión, y si ésta no es posible o no puede imponerse a una de las partes, podrá aquél pedir su resolución".
Actualment, l'apartat tercer de la Llei 493 del Fuero Nuevo, Compilación del derecho civil foral de Navarra, ja recull la clàusula rebus: “Cuando se trate de obligaciones de largo plazo o de tracto sucesivo, y durante el tiempo de cumplimiento se altere fundamental y gravemente el contenido económico de la obligación o la proporcionalidad entre las prestaciones, por haber sobrevenido circunstancias imprevistas que hagan extraordinariamente onerosos el cumplimiento para una de las partes, podrá ésta solicitar la revisión judicial para que se modifique la obligación en términos de equidad o se declare su resolución”
En qualsevol cas, el que pretenc és, contradint els arguments sobre la seguretat jurídica del col·lega Planas, afirmar que els òrgans jurisdiccionals PODEN realitzar interpretacions que evitin una del tot injusta proliferació d'adjudicacions en subhastes desertes per la meitat del valor de taxació i amb la possibilitat de perseguir el deutor a posteriori.
No nomès poden fer-ho. Hauríen de fer-ho.
En essència, el meu col·lega criticava la interlocutòria de l'Audiència Provincial de Navarra que havia denegat proseguir l'execució contra un deutor hipotecari que havia perdut el seu habitatge en subhasta pública. Com és sabut, l'article 1911 del Codi Civil estatal, en establir que "del cumplimiento de las obligaciones responde el deudor con todos sus bienes, presentes y futuros", consagra el principi de la responsabilitat personal, universal i il·limitada, pels deutes insatisfets. En mèrits d'aquest principi, i en combinació amb les previsions de la Llei d'Enjudiciament Civil que regulen les execucions i les subhastes, en la majoria dels casos es produeix un escenari en el què l'entitat financera (o un subhaster) s'adjudiquen l'immoble en subhasta i el deutor executat, ademès de perdre la finca, segueix debent diners a l'entitat financera. En èpoques de crisi com l'actual, magnifica aquest efecte pervers el fet de que l'article 671 de la LEC estableix que, en els casos en què la subhasta hagi quedat deserta, el creditor podrà adjudicar-se l'immoble pel 50% del valor de taxació o per la quantitat que se li adeuti per tots els conceptes. En l'actual context econòmic, són majoria els casos en els què no apareixen postors a la subhasta, de forma que l'entitat hipotecant s'adjudica l'immoble pel 50% del valor de la taxació... i continúa perseguint el deutor per la quantitat que excedeix entre aquell valor i el deute reclamat. Un Jutjat de 1ª Instància navarrès i l'Audiència Provincial de Navarra van denegar la prosecució d'aquesta persecució (excepte pel que fa a les costes i els interessos), tot considerant què, amb l'adjudicació d'un bé que tenia un valor que cobria l'import de la totalitat del deute reclamat, l'entitat financera ja s'havia de donar per saldada (sigui dit això en traç gruixut i sense entrar a analitzar els matisos de la resolució judicial).
El meu col·lega Planas, al seu article, criticava aquesta resolució, no tant amb l'intenció d'arrenglerar-se amb les entitats financeres, sinó amb l'argument de que la decisió judicial generava inseguretat jurídica, tot afirmant que era feina del legislador canviar l'statu quo jurídic i què als jutges els hi pertocava aplicar la Llei sense matisos i sense deixar-se influir per aspectes extrajurídics, com ara la cojuntura econòmica o qüestions de caire social.
Jo no hi estic d'acord. És més, sense perjudici de les modificacions que provinguin de la tasca del legislador, crec que els jutges estan obligats a interpretar la Llei en consonància amb les circumstàncies socioeconòmiques del moment, i a orientar la seva aplicació deixant-se impregnar per un imprescindible component de Justícia social.
I això poden fer-ho sense girar l'esquena a la Llei, encara que al col·lega Planas (i a d'altres operadors jurídics), els hi pugui semblar que existeix un elevat risc de caure en la inseguretat jurídica: el propi Codi Civil, al seu article 3.1, assenyala que "las normas se interpretarán según el sentido propio de sus palabras, en relación con el contexto, los antecedentes históricos y legislativos y la realidad social del tiempo en que han de ser aplicadas, atendiendo fundamentalmente al espíritu y finalidad de aquellas". L'actual Llei d'Enjudiciament Civil va entrar en vigor l'any 2000, en un moment de bonança i creixement econòmic, del què s'en deriva que el legislador, en redactar l'article 671 de la LEC, contemplava un escenari de comptades execucions, amb la participació d'un nombre significatiu de postors a les subhastes. Les subhastes desertes, en les què el creditor s'adjudica el bé pel 50% del valor de taxació, i segueix perseguint el deutor pels segles dels segles, malgrat haver-se fet amb la propietat d'una finca que probablement tingui, ni que sigui en el mitjà termini, un valor similar (sinó superior) a la totalitat del deute reclamat inicialment, no era l'escenari en que pensava el legislador de l'any 2000. Desde aquesta perspectiva, la interpretació dels òrgans jurisdiccionals navarresos s'adapta a la Llei de forma més acurada que l'excessiu rigorisme que resulta d'una acepció literal inmatisada.
Encara més. En les execucions hipotecàries, els advocats hauríem de començar a invocar la doctrina rebus sic stantibus, i els Jutjats d'Instància i les Audiències Provincials hauríen d'aplicar-la sense dubtar-hi. Aquesta doctrina, amb origen al dret canònic medieval i que ha estat aplicada en el passat, de forma molt restrictiva, pel Tribunal Suprem (Sentències de la Sala Primera de 13 de juny de 1944, 23 de novembre de 1962, 26 de juliol de 1993 i 20 de febrer de 2002), obre la porta a la modificació de les condicions pactades o a la resolució contractual sense penalització, quan les circumstàncies han canviat de forma extraordinària i sense que aquest canvi sigui imputable a les parts en la relació. Personalment, em sembla evident que les circumstàncies econòmiques i socials han canviat de forma extraordinària, i cap deutor hipotecari hauria de ser penalitzat amb la pèrdua del seu habitatge i la persecució incondicionada del seu patrimoni i les seves rendes, una vegada perduda la finca en subhasta nomès per la meitat del valor de la taxació. És cert que l'estabilitat del sistema financer pot ser un argument plausible per discutir aquesta posició (personalment, no m'el acabo de creure del tot), però no és menys cert que la inestabilitat social i el potencial augment de l'economia submergida que provoca la problemàtica de les execucions hipotecàries massives (molts ja no volen una nòmina mileurista que pot ser embargada a partir del salari mínim i perfereixen treballar "en negre", ademès de l'exclussió social que s'intensifica amb la pèrdua de la vivenda), és també un argument de pes, al marge de les qüestions morals i de l'òptica de la justícia social.
Respecte la dotrina rebus sic stantibus, aquesta podria ser objecte de positivació al Codi Civil però, entre tant, res impedeix els tribunals d'aplicar-la. De fet, la "Comisión Nacional de Codificación", en la seva "Propuesta de Anteproyecyo de Ley de Modernización del Código Civil en materia de Obligaciones y Contratos", proposa incloure un capítol dedicat a "la alteración extraordinaria de las circunstancias básicas del contrato", en el que s'inclouria un article del següent tenor literal: “Si las circunstancias que sirvieron de base al contrato hubieren cambiado de forma extraordinaria e imprevisible durante su ejecución de manera que ésta se haya hecho excesivamente onerosa para una de las partes o se haya frustrado el fin del contrato, el contratante al que, atendidas las circunstancias del caso y especialmente la distribución contractual o legal de riesgos, no le sea razonablemente exigible que permanezca sujeto al contrato, podrá pretender su revisión, y si ésta no es posible o no puede imponerse a una de las partes, podrá aquél pedir su resolución".
Actualment, l'apartat tercer de la Llei 493 del Fuero Nuevo, Compilación del derecho civil foral de Navarra, ja recull la clàusula rebus: “Cuando se trate de obligaciones de largo plazo o de tracto sucesivo, y durante el tiempo de cumplimiento se altere fundamental y gravemente el contenido económico de la obligación o la proporcionalidad entre las prestaciones, por haber sobrevenido circunstancias imprevistas que hagan extraordinariamente onerosos el cumplimiento para una de las partes, podrá ésta solicitar la revisión judicial para que se modifique la obligación en términos de equidad o se declare su resolución”
En qualsevol cas, el que pretenc és, contradint els arguments sobre la seguretat jurídica del col·lega Planas, afirmar que els òrgans jurisdiccionals PODEN realitzar interpretacions que evitin una del tot injusta proliferació d'adjudicacions en subhastes desertes per la meitat del valor de taxació i amb la possibilitat de perseguir el deutor a posteriori.
No nomès poden fer-ho. Hauríen de fer-ho.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
