Vaig sotstitolar aquesta entrada, que es divideix en dues parts, com "la paradoxa dels sectaris".
El que vull dir és què, al meu entendre, aquests assumptes que giren entorn el Jutge Garzón han posat de relleu el sectarisme galopant de partits polítics, d'algunes institucions, de certs moviments de la societat civil i d'una gran part de l'opinó publicada i de l'opinió pública.
Garzón ha estat investigant la trama Gürtel, de la què es desprenen indicis de finançament irregular i corrupció vinculats, suposadament, al Partit Popular.
En paral.lel, Garzón va intervenir en la instrucció del cas conegut com de la "Memòria Històrica", provant de tirar endevant el que va anomenar-se la "causa general contra el franquisme".
Ambdòs casos ténen rerafons polític i gran trascendència mediàtica. Ambdòs casos ténen, com a objectius de la investigació judicial i poden afectar interessos, d'elements de la dreta política ("Gürtel") i d'hereus del franquisme sociològic ("Memòria històrica").
Pels autoqualificats com a progressistes, pels partits de l'esquerra de l'espectre polític, pels ciutadans al·lèrgics al Partit Popular, pels repressaliats pel franquisme i les seves famílies, Garzón esdevè una mena de paladí, erosiona al rival, és el campió dels drets humans, un bastió de la democràcia.
I aquí neix la paradoxa, la què he anomenat com la paradoxa dels sectaris.
De sobte (nomès cal recòrrer les opinions dels fòrums de les edicions online de La Vanguardia, El País, El Mundo, El Periódico, etc.), davant la notícia de l'apertura del judici oral pel cas de les escoltes als advocats, els "amics ideològics" de Garzón denuncíen una conspiració de forçes afins a la dreta i la ultradreta, de la que seríen còmplices les inquines internes en el si del poder judicial, instrumentades a travès de Magistrats del Tribunal Suprem que, desde una òptica retrògrada i conservadora, li ténen ganes al superheroi que lluita a pit descobert contra casposos involucionistes i contra corruptes de l'òrbita del PP.
Aquests "amics ideològics" argumenten airadament què les escoltes a Gürtel són legals i legítimes, què no hi ha prevaricació, què no hi ha per tant en això d'escoltar als advocats, què segurament aquests advocats també en són de partíceps de la trama, què si no hi ha res a amagar no cal preocupar-se de que t'escoltin, and so on.
És a dir, els suposadament progressistes, nomès pel fet de recolçar incondicionada i irreflexivament aquell que consideren que és "el seu", passen per sobre, mutil·len, qüestionen, destrueixen, minimitzen i ridiculitzen un dels drets humans bàsics, una de les més preuades garantíes fonamentals, el dret a un judici just i imparcial, en igualtat d'armes amb l'acusació, garantia fonamental de la que és element essencial el dret a la defensa, inclosa la garantia de confidencialitat i secret indestructible de les converses entre l'acusat i el seu advocat.
Obliden aquests "amics ideològics", per pur tacticisme i per la ceguesa que resulta de fixar-se nomès en la forma de fer mal l'enemic, què el dret a la defensa és una conquesta del progrès i de la civilització, assolida amb suor i sang en la lluita contra els absolutismes, els feixismes i els totalitarismes, contra els opressors de tot signe.
En canvi, els "enemics ideològics" del Magistrat Garzón, els elements conservadors, s'alçen en escàndol enarbol·lant la bandera dels drets i les garantíes fonamentals, no tant per convicció (quan no els convè tambè reneguen dels postulats garantistes), com perquè els hi sembla útil i tàcticament adequat carregar-se el Jutge que ha impulsat accions que poden perjudicar greument els seus interessos. Per justificar les accions judicials contra Garzón, ara són els conservadors, els neoconservadors i els ultraconservadors els màxims defensors dels postulats garantistes. Manda huevos, que diria l'ínclit Trillo.
Vet aquí la paradoxa, què em permeto anomenar com la paradoxa dels sectaris.
Per la meva banda, he examinat la documentació judicial que s'ha publicat en relació als dos processos contra Garzón que ja ténen finalitzada la fase instructora. Al meu entendre, no existeix el menor indici de prevaricació en el cas de la "Memòria Històrica", per les raons que ja vaig exposar en una entrada de data 26 d'abril de 2010. En canvi, en el cas de les escoltes als advocats en el marc de la trama "Gürtel", he de dir el contrari: els indicis de delicte semblen clars i les imputacions del Jutge Instructor del Tribunal Suprem contra Garzón em semblen perfectament motivades i fonamentades. Probablement, el fet de considerar què en un cas Garzón em sembla innocent i en l'altre culpable, em resulta personalment tranquilitzador i m'allunya de les posicions sectàries. Si més no, m'agrada pensar-ho.
dissabte, 16 d’abril del 2011
dimecres, 13 d’abril del 2011
Garzón, les escoltes als advocats i la paradoxa dels sectaris (I)
Ahir els diaris portàven a primera plana la notícia de que, finalment, Baltasar Garzón serà jutjat pel Tribunal Suprem per les escoltes, indiciàriament delictives, acordades pel Magistrat i en les que es van enregistrar les converses entre els imputats en situació de presó provisional i els seus advocats, als locutoris de la presó de Soto del Real, en el marc del cas Gürtel.
Ja vaig referir-me a aquest assumpte en una entrada de data 26 d'abril de 2010 que, en la part rellevant, em permeto ara recordar:
"Tampoc he tingut l'oportunitat d'analitzar detingudament el tercer dels fronts que afecten Garzón, el relatiu a l'autorització d'escoltes de les converses, a la presó, entre els advocats i els seus clients empresonats per la trama Gürtel. En aquest assumpte, tot i reconèixer que no concec els detalls, sí que vull criticar obertament l'activitat del Jutge. És possible que aquesta activitat tampoc sigui subsumible en el tipus penal de la prevaricació (el fet de que hi haguès un vot particular dicrepant en la Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Madrid que va anul·lar les escoltes, abonaria la tesi de que es tracta d'una qüestió d'interpretació jurídica, que admetria opinions diferents), però en qualsevol cas em sembla un abús jurisdiccional que vulnera obertament el dret a la defensa i a un procès en igualtat d'armes amb les acusacions. Ara no vull extendre'm en aquest assumpte (ho faré més endevant), però dels tres temes que afecten Garzón, aquest és el que hauria de despertar més controvèrsia, al meu entendre, ja que afecta directament a la forma en que els drets fonamentals de tots són interpretats i mutil·lats."
Bé.
Ara ja he pogut llegir la interlocutòria d'apertura del judici oral, dictada pel Magistrat de la Sala Segona del Tribunal Suprem, Alberto Jorge Barreiro. Dues consideracions: (1) em sembla degudament motivida i fonamentada i, (2) del relat fàctic que recull la interlocutòria es desprenen clars indicis de criminalitat, que justifiquen la cel·lebració del judici.
Entre les proves que obren a la causa, els escrits del Ministeri Fiscal objectant les decisions del Jutge Instructor i demanant la supressió de determinades transcripcions per vulneració del dret de defensa. Igualment, l'argument incontestable de que no semblava adequat presumir connivència delictiva entre un advocat i l'imputat Francisco Correa, especialment quan aquest tot just va conèixer, ja a la presó, al lletrat que li havíen recomenat per la seva defensa, ni més ni menys que l'ex Magistrat, ex lletrat del Consell General del Poder Judicial i Doctor en Dret, José Antonio Choclán Montalvo.
Perquè, més enllà de la literalitat de la Llei, la base jurídica en que alguns es recolçen per justificar la legalitat d'escoltar les converses entre un imputat empresonat i el seu advocat, rau en el fet de considerar que l'advocat pot formar part de l'entramat delictiu, i pot actuar com a correu amb elements de l'organització criminal que, a l'exterior, esperaríen instruccions per destruïr proves, desplaçar actius, perpetrar altres actuacions il·lícites, etc. Molt caldria discutir sobre aquesta visió, i sobre si una vocació autènticament garantista no ha de ser conscient de que, per mantenir les autèntiques garantíes, generals i abstractes, sovint s'han de còrrer riscos, com ara el derivat de pensar que, de vegades, l'advocat pot actuar com a correu (voluntari o involuntari). Al meu entendre, una ponderació adequada dels interessos i valors en joc hauria d'admetre aquest risc, amb la conseqüència de que les converses entre imputats i els seus lletrats, mai s'hauríen de poder gravar. Qüestió diferent seria el de la prèvia constatació d'activitats delictives de l'advocat que, com qualsevol persona, està plenament capacitat per comtetre delictes. Si és el lletrat l'objecte directe de la investigació i imputació penal, restaríen justificades les accions d'escolta, gravació, seguiment, etc., pròpies de la investigació policial.
Però aquest no era el cas. És veritat que un dels advocats, José Antonio López Rubial, ha estat imputat a la causa, i s'el considera, indiciàriament, membre de la trama investigada. A por él, que diria el castizo. S'el imputa i s'ordena mantenir-lo vigilat, també quan parli amb els suposats capos empresonats.
Però l'amic Garzón no es va limitar a aquesta actuació, de la que no s'haguès derivat cap mena de repercusió penal en contra seva.
L'amic Garzón va seguir enregistrant les converses a la presó dels imputats amb el Doctor Choclán Montalvo i amb dos advocats penalistes més, els prestigiosos Gonzalo i Pablo Rodríguez Mourullo, ja sense cap sustent legal ni cap argument relatiu a la possibilitat de que aquests lletrats formèssin part de la trama Gürtel. Choclán Montalvo!
No és això companys, no és això.
(Aparentment), això és fer trampes. (Aparentment), això és vulnerar el dret a la defensa. (Aparentment), això és prostituir el concepte del dret a un judici just i en IGUALTAT D'ARMES AMB LES ACUSACIONS. (Aparentment), això és un atac a la línia de flotació de l'estat de dret, dels drets humans fonamentals. El Fiscal i el Jutge Instructor NO PODEN NO DEUEN NO HAN d'escoltar les converses entre imputats i els seus advocats. Encara que desprès borrin allò que sembla referir-se nomès a l'estratègia de defensa. Encara que desprès facin veure que no han escoltat res, que no han accedit a cap dada rellevant per preparar un interrogatori posterior o avançar en la investigació, encara que mirin cap a un altre costat i facin veure que no utilitzen res del que han descobert en unes converses que mereixen estar protegides pel màxim dels secrets.
Al marge de què, en aquest concret cas, els fets semblen desautoritzar el Jutge Garzón, voldria afegir que jo crec absolutament que la Llei Orgànica General Penitenciària no autoritza la intervenció indiscriminada de les converses entre advocats i interns, encara que hi concorri ordre judicial. Anticipo, però, que no trobo l'exteriorització de gaires opinions concorrents amb la meva perspectiva garantista, malagrat del que jo considero que resulta de la doctrina constitucional que interpreta l'article 51.2 LOGP. Aquesta norma estableix que:
"Las comunicaciones de los internos con el Abogado defensor o con el Abogado expresamente llamado en relación con asuntos penales y con los Procuradores que los representen, se celebrarán en departamentos apropiados y no podrán ser suspendidas o intervenidas salvo por orden de la autoridad judicial y en los supuestos de terrorismo".
Com sovint passa, ens trobem davant d'una norma redactada pel legislador de forma matussera i confusa. A veure. "Las comunicaciones de los internos con el Abogado... no podrán ser suspendidas o intervenidas". Fins aquí està clar. A partir d'aquí, l'ús de la conjunció "y" porta a dos interpretacions possibles:
(a)salvo por orden de la autoridad judicial que únicamente podrá acordarse en los supuestos de terrorismo, o
(b) salvo por orden de la autoridad judicial, para cualquier supuesto, y en los supuestos de terrorismo, en los que NO será necesaria la orden de la autoridad judicial".
Si llegiu atentament el precepte, suposo que convindreu amb mi què aquestes dos interpretacions són possibles i que, alhora, aquestes són les úniques dos interpretacions possibles.
El Tribunal Constitucional ha tractat aquest assumpte, especialment a la STC 183/1994, de 20 de juny, i ho ha fet per afirmar que l'Administració Penitenciària no està legitimada per intervenir les comunicacions d'un intern amb el seu advocat, sense autorització judicial. Afirma el TC:
"Esta diferenciación esencial que existe entre el art. 51.5 -régimen general cuya única remisión válida es al art. 51.1- y el art. 51.2, pone de manifiesto la imposibilidad constitucional de interpretar este último precepto en el sentido de considerar alternativas las dos condiciones de «orden de la autoridad judicial» y «supuestos de terrorismo», que en el mismo se contienen, así como derivar de ello la legitimidad constitucional de una intervención administrativa que es totalmente incompatible con el más intenso grado de protección que la norma legal confiere al derecho de defensa en los procesos penales. Dichas condiciones habilitantes deben, por el contrario, considerarse acumulativas y, en su consecuencia, llegarse a la conclusión que el art. 51.2 de la L.O.G.P. autoriza únicamente a la autoridad judicial para suspender o intervenir, de manera motivada y proporcionada, las comunicaciones del interno con su Abogado sin que autorice en ningún caso a la Administración Penitenciaria para interferir esas comunicaciones." (FJ 4t)
Considerant que l'intern sobre el que versava l'anterior sentència era membre d'ETA, de l'anterior s'hauria de deduïr la interpretació que jo faig identificada sota la lletra (a) anterior. La intervenció de les comunicacions de l'intern amb l'advocat requereix de la concorrència d'un doble requisit: nomès és possible quan es tracta de casos de terrorisme i, ademès, ha de comptar amb autorització judicial. Repari el lector que el TC diu que aquests dos conceptes (ordre judicial i supòsit de terrorisme, s'han d'interpretar com a "acumulatius" i no com a "alternatius". La STC 58/1998, de 16 de març, reitera aquest criteri:
"Sin embargo, las comunicaciones de los internos con el Abogado defensor o con el Abogado expresamente llamado en relación con asuntos penales se regulan en el art. 51.2 que establece que «se celebrarán en departamentos apropiados y no podrán ser suspendidas o intervenidas salvo por orden de la autoridad judicial y en los supuestos de terrorismo». Debe asimismo señalarse que la STC 183/1994 estableció que estos dos últimos requisitos debían ser interpretados como acumulativos y no como alternativos". (FJ 2on)
Encara més:
"No en vano, también, es la trascendente incidencia del derecho fundamental a la defensa la que hace que el legislador penitenciario constriña toda intervención de las comunicaciones de los internos con sus Abogados o Procuradores a «los supuestos de terrorismo» y que exija además la garantía judicial". (FJ 5è)
Sembla clara la doctrina constitucional, no?
En fi. Cegat pel desig de fonamentar una acusació a tota costa, sembla que l'Instructor va obviar la Llei i la interpretació constitucional de la Llei. Sembla que va obviar que, oferint arguments jurídics, podia intenar forçar la interpretació constitucional (aprofitant el signe dels temps i el regnat de la cultura securitària), però nomès en el cas de què l'investigat fós el propi lletrat, encolomant-li indicis de pertanyença a una trama criminal organitzada i imputant-lo secretament en la instrucció (Ah! El maravellòs secret de sumari!). Choclán Montalvo! Vamos hombre. No No No.
¿Serà aquest un dels problemes (cognoms apart) derivats de la híbrida funció del Jutge d'Instrucció, que investiga juntament amb el Fiscal per fonamentar l'acusació (i, per tant, té el biaix del "caçador" que vol "caçar" la seva "presa") i, alhora, ha de complir amb la funció d'atorgar al procès i a l'imputat les degudes garantíes jurisdiccionals de preservació de drets fonamentals? Potser ja és el moment de plantejar-se seriosament que la investigació ha de ser tasca exclusiva del Ministeri Fiscal, i el Jutge ha de romandre imparcial i completament equidistant entre "caçador" i "presa", aliè a l'impuls de qualsevol iniciativa tendent a consolidar l'acusació.
De totes formes, no vull acabar aquest post sense considerar que segur que el Magistrat Garzón és capaç de construïr una sòlida argumentació defensiva, quan s'assegui a la banqueta en l'acte del judici. Segur que espera raonablament que totes les converses que mantingui amb el seu advocat estiguin amparades per la garantia fonamental a la confidencialitat que aquestes comunicacions mereixen en tot cas.
Ja vaig referir-me a aquest assumpte en una entrada de data 26 d'abril de 2010 que, en la part rellevant, em permeto ara recordar:
"Tampoc he tingut l'oportunitat d'analitzar detingudament el tercer dels fronts que afecten Garzón, el relatiu a l'autorització d'escoltes de les converses, a la presó, entre els advocats i els seus clients empresonats per la trama Gürtel. En aquest assumpte, tot i reconèixer que no concec els detalls, sí que vull criticar obertament l'activitat del Jutge. És possible que aquesta activitat tampoc sigui subsumible en el tipus penal de la prevaricació (el fet de que hi haguès un vot particular dicrepant en la Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Madrid que va anul·lar les escoltes, abonaria la tesi de que es tracta d'una qüestió d'interpretació jurídica, que admetria opinions diferents), però en qualsevol cas em sembla un abús jurisdiccional que vulnera obertament el dret a la defensa i a un procès en igualtat d'armes amb les acusacions. Ara no vull extendre'm en aquest assumpte (ho faré més endevant), però dels tres temes que afecten Garzón, aquest és el que hauria de despertar més controvèrsia, al meu entendre, ja que afecta directament a la forma en que els drets fonamentals de tots són interpretats i mutil·lats."
Bé.
Ara ja he pogut llegir la interlocutòria d'apertura del judici oral, dictada pel Magistrat de la Sala Segona del Tribunal Suprem, Alberto Jorge Barreiro. Dues consideracions: (1) em sembla degudament motivida i fonamentada i, (2) del relat fàctic que recull la interlocutòria es desprenen clars indicis de criminalitat, que justifiquen la cel·lebració del judici.
Entre les proves que obren a la causa, els escrits del Ministeri Fiscal objectant les decisions del Jutge Instructor i demanant la supressió de determinades transcripcions per vulneració del dret de defensa. Igualment, l'argument incontestable de que no semblava adequat presumir connivència delictiva entre un advocat i l'imputat Francisco Correa, especialment quan aquest tot just va conèixer, ja a la presó, al lletrat que li havíen recomenat per la seva defensa, ni més ni menys que l'ex Magistrat, ex lletrat del Consell General del Poder Judicial i Doctor en Dret, José Antonio Choclán Montalvo.
Perquè, més enllà de la literalitat de la Llei, la base jurídica en que alguns es recolçen per justificar la legalitat d'escoltar les converses entre un imputat empresonat i el seu advocat, rau en el fet de considerar que l'advocat pot formar part de l'entramat delictiu, i pot actuar com a correu amb elements de l'organització criminal que, a l'exterior, esperaríen instruccions per destruïr proves, desplaçar actius, perpetrar altres actuacions il·lícites, etc. Molt caldria discutir sobre aquesta visió, i sobre si una vocació autènticament garantista no ha de ser conscient de que, per mantenir les autèntiques garantíes, generals i abstractes, sovint s'han de còrrer riscos, com ara el derivat de pensar que, de vegades, l'advocat pot actuar com a correu (voluntari o involuntari). Al meu entendre, una ponderació adequada dels interessos i valors en joc hauria d'admetre aquest risc, amb la conseqüència de que les converses entre imputats i els seus lletrats, mai s'hauríen de poder gravar. Qüestió diferent seria el de la prèvia constatació d'activitats delictives de l'advocat que, com qualsevol persona, està plenament capacitat per comtetre delictes. Si és el lletrat l'objecte directe de la investigació i imputació penal, restaríen justificades les accions d'escolta, gravació, seguiment, etc., pròpies de la investigació policial.
Però aquest no era el cas. És veritat que un dels advocats, José Antonio López Rubial, ha estat imputat a la causa, i s'el considera, indiciàriament, membre de la trama investigada. A por él, que diria el castizo. S'el imputa i s'ordena mantenir-lo vigilat, també quan parli amb els suposats capos empresonats.
Però l'amic Garzón no es va limitar a aquesta actuació, de la que no s'haguès derivat cap mena de repercusió penal en contra seva.
L'amic Garzón va seguir enregistrant les converses a la presó dels imputats amb el Doctor Choclán Montalvo i amb dos advocats penalistes més, els prestigiosos Gonzalo i Pablo Rodríguez Mourullo, ja sense cap sustent legal ni cap argument relatiu a la possibilitat de que aquests lletrats formèssin part de la trama Gürtel. Choclán Montalvo!
No és això companys, no és això.
(Aparentment), això és fer trampes. (Aparentment), això és vulnerar el dret a la defensa. (Aparentment), això és prostituir el concepte del dret a un judici just i en IGUALTAT D'ARMES AMB LES ACUSACIONS. (Aparentment), això és un atac a la línia de flotació de l'estat de dret, dels drets humans fonamentals. El Fiscal i el Jutge Instructor NO PODEN NO DEUEN NO HAN d'escoltar les converses entre imputats i els seus advocats. Encara que desprès borrin allò que sembla referir-se nomès a l'estratègia de defensa. Encara que desprès facin veure que no han escoltat res, que no han accedit a cap dada rellevant per preparar un interrogatori posterior o avançar en la investigació, encara que mirin cap a un altre costat i facin veure que no utilitzen res del que han descobert en unes converses que mereixen estar protegides pel màxim dels secrets.
Al marge de què, en aquest concret cas, els fets semblen desautoritzar el Jutge Garzón, voldria afegir que jo crec absolutament que la Llei Orgànica General Penitenciària no autoritza la intervenció indiscriminada de les converses entre advocats i interns, encara que hi concorri ordre judicial. Anticipo, però, que no trobo l'exteriorització de gaires opinions concorrents amb la meva perspectiva garantista, malagrat del que jo considero que resulta de la doctrina constitucional que interpreta l'article 51.2 LOGP. Aquesta norma estableix que:
"Las comunicaciones de los internos con el Abogado defensor o con el Abogado expresamente llamado en relación con asuntos penales y con los Procuradores que los representen, se celebrarán en departamentos apropiados y no podrán ser suspendidas o intervenidas salvo por orden de la autoridad judicial y en los supuestos de terrorismo".
Com sovint passa, ens trobem davant d'una norma redactada pel legislador de forma matussera i confusa. A veure. "Las comunicaciones de los internos con el Abogado... no podrán ser suspendidas o intervenidas". Fins aquí està clar. A partir d'aquí, l'ús de la conjunció "y" porta a dos interpretacions possibles:
(a)salvo por orden de la autoridad judicial que únicamente podrá acordarse en los supuestos de terrorismo, o
(b) salvo por orden de la autoridad judicial, para cualquier supuesto, y en los supuestos de terrorismo, en los que NO será necesaria la orden de la autoridad judicial".
Si llegiu atentament el precepte, suposo que convindreu amb mi què aquestes dos interpretacions són possibles i que, alhora, aquestes són les úniques dos interpretacions possibles.
El Tribunal Constitucional ha tractat aquest assumpte, especialment a la STC 183/1994, de 20 de juny, i ho ha fet per afirmar que l'Administració Penitenciària no està legitimada per intervenir les comunicacions d'un intern amb el seu advocat, sense autorització judicial. Afirma el TC:
"Esta diferenciación esencial que existe entre el art. 51.5 -régimen general cuya única remisión válida es al art. 51.1- y el art. 51.2, pone de manifiesto la imposibilidad constitucional de interpretar este último precepto en el sentido de considerar alternativas las dos condiciones de «orden de la autoridad judicial» y «supuestos de terrorismo», que en el mismo se contienen, así como derivar de ello la legitimidad constitucional de una intervención administrativa que es totalmente incompatible con el más intenso grado de protección que la norma legal confiere al derecho de defensa en los procesos penales. Dichas condiciones habilitantes deben, por el contrario, considerarse acumulativas y, en su consecuencia, llegarse a la conclusión que el art. 51.2 de la L.O.G.P. autoriza únicamente a la autoridad judicial para suspender o intervenir, de manera motivada y proporcionada, las comunicaciones del interno con su Abogado sin que autorice en ningún caso a la Administración Penitenciaria para interferir esas comunicaciones." (FJ 4t)
Considerant que l'intern sobre el que versava l'anterior sentència era membre d'ETA, de l'anterior s'hauria de deduïr la interpretació que jo faig identificada sota la lletra (a) anterior. La intervenció de les comunicacions de l'intern amb l'advocat requereix de la concorrència d'un doble requisit: nomès és possible quan es tracta de casos de terrorisme i, ademès, ha de comptar amb autorització judicial. Repari el lector que el TC diu que aquests dos conceptes (ordre judicial i supòsit de terrorisme, s'han d'interpretar com a "acumulatius" i no com a "alternatius". La STC 58/1998, de 16 de març, reitera aquest criteri:
"Sin embargo, las comunicaciones de los internos con el Abogado defensor o con el Abogado expresamente llamado en relación con asuntos penales se regulan en el art. 51.2 que establece que «se celebrarán en departamentos apropiados y no podrán ser suspendidas o intervenidas salvo por orden de la autoridad judicial y en los supuestos de terrorismo». Debe asimismo señalarse que la STC 183/1994 estableció que estos dos últimos requisitos debían ser interpretados como acumulativos y no como alternativos". (FJ 2on)
Encara més:
"No en vano, también, es la trascendente incidencia del derecho fundamental a la defensa la que hace que el legislador penitenciario constriña toda intervención de las comunicaciones de los internos con sus Abogados o Procuradores a «los supuestos de terrorismo» y que exija además la garantía judicial". (FJ 5è)
Sembla clara la doctrina constitucional, no?
En fi. Cegat pel desig de fonamentar una acusació a tota costa, sembla que l'Instructor va obviar la Llei i la interpretació constitucional de la Llei. Sembla que va obviar que, oferint arguments jurídics, podia intenar forçar la interpretació constitucional (aprofitant el signe dels temps i el regnat de la cultura securitària), però nomès en el cas de què l'investigat fós el propi lletrat, encolomant-li indicis de pertanyença a una trama criminal organitzada i imputant-lo secretament en la instrucció (Ah! El maravellòs secret de sumari!). Choclán Montalvo! Vamos hombre. No No No.
¿Serà aquest un dels problemes (cognoms apart) derivats de la híbrida funció del Jutge d'Instrucció, que investiga juntament amb el Fiscal per fonamentar l'acusació (i, per tant, té el biaix del "caçador" que vol "caçar" la seva "presa") i, alhora, ha de complir amb la funció d'atorgar al procès i a l'imputat les degudes garantíes jurisdiccionals de preservació de drets fonamentals? Potser ja és el moment de plantejar-se seriosament que la investigació ha de ser tasca exclusiva del Ministeri Fiscal, i el Jutge ha de romandre imparcial i completament equidistant entre "caçador" i "presa", aliè a l'impuls de qualsevol iniciativa tendent a consolidar l'acusació.
De totes formes, no vull acabar aquest post sense considerar que segur que el Magistrat Garzón és capaç de construïr una sòlida argumentació defensiva, quan s'assegui a la banqueta en l'acte del judici. Segur que espera raonablament que totes les converses que mantingui amb el seu advocat estiguin amparades per la garantia fonamental a la confidencialitat que aquestes comunicacions mereixen en tot cas.
diumenge, 10 d’abril del 2011
Nocions bàsiques de dret penal (XIV)
INIMPUTABILITAT
Les causes que exclouen l’imputabilitat i la culpabilitat, recollides als articles 20.1 i 20.2 CP son:
1. Anomalia o alteració psíquica (malaltia mental) (art.20.1 CP)
2. Intoxicació plena (art. 20.2 CP)
3. Alteracions de la percepció desde el neixement o l’infància, amb resultat d’alteració greu de la conciència de la realitat (art. 20.3 CP)
# Requisits de les causes d’inimputabilitat:
1. Anomalia o alteració psíquica (art. 20.1 CP)
Una qüestió és la malaltia mental desde un punt de vista mèdic o psiquiàtric, i un altre diferent el seu concepte jurídic.
Per determinar l’inimputabilitat o manca de la capacitat de culpabilitat s’ha de consignar conjuntament l’existència d’una anomalia o alteració psíquica (element biològic) i constatar que aquesta impedeix l’autor entendre l’antijuridicitat del seu acte (element normatiu)
Si la malaltia mental anula completament les facultats intelectuals-volitives de l’autor, s’haurà d’apreciar la causa d’inimputabilitat
L’exclusió de la responsabilitat criminal no impedeix prendre altres mesures de seguretat, com ara l’internament en centre psiquiàtric (art. 101 CP), en atenció a la perillositat criminal del malalt mental.
Especial esment mereix el tractament de la psicopatia.
La psicopatia, d’acord amb la definició de la Reial Academia de la llengua és un trastorn de la personalitat que es manifesta en comportaments antisocials sense sentiment de culpabilitat.
La pràctica forense considera majoritàriament que, si bé els psicòpates ténen anul.lada o reduïda la capacitat d’autocontrol amb motiu de la seva patologia, son perfectament capaços de distingir quan un acte és il.lícit, circumstància que invalida la possibilitat de contemplar l’existència de l’eximent complerta de l’article 20.1 CP.
La jurisprudència s’ha decantat, en aquests casos, per aplicar l’atenuant de l’article 21.1 (eximent incomplet) en relació a l’article 20.1, ambdòs del Codi Penal.
2. Intoxicació plena (art. 20.2 CP)
L’inimputabilitat parteix del requeriment de que l’intoxicació generi una greu perturbació de la conciència. La perturbació de la conciència lesiona l’autodeterminació i, per tant, la capacitat de motivació.
L’intoxicació plena pot produïr-se per l’ingesta massiva d’alcohol o per trobar-se sota els efectes de dorgues, estupefaents o qualsevol substància psicotròpica.
Actio libera in causa
L’actio libera in causa és la doctrina que determina que aquell que provoca la seva pròpia incapacitat de culpabilitat pel consum de substàncies abans de cometre un delicte no pot invocar al seu favor aquesta condició d’inimputabilitat (arts. 20.1 segon pàrraf i 20.2 CP) o atenuació (art. 21.2 CP)
L’actio libera in causa presuposa:
a) que l’autor hagi causat el seu propi estat d’incapacitat amb la fi de cometre el delicte i preparar d’aquesta forma una possible atenuació o exempció de culpabilitat, o
b) que l’autor no hagi previst la violència de la seva conducta en el moment anterior a l’absència o atenuació de la culpabilitat, quan podia haver-la previst
Les causes que exclouen l’imputabilitat i la culpabilitat, recollides als articles 20.1 i 20.2 CP son:
1. Anomalia o alteració psíquica (malaltia mental) (art.20.1 CP)
2. Intoxicació plena (art. 20.2 CP)
3. Alteracions de la percepció desde el neixement o l’infància, amb resultat d’alteració greu de la conciència de la realitat (art. 20.3 CP)
# Requisits de les causes d’inimputabilitat:
1. Anomalia o alteració psíquica (art. 20.1 CP)
Una qüestió és la malaltia mental desde un punt de vista mèdic o psiquiàtric, i un altre diferent el seu concepte jurídic.
Per determinar l’inimputabilitat o manca de la capacitat de culpabilitat s’ha de consignar conjuntament l’existència d’una anomalia o alteració psíquica (element biològic) i constatar que aquesta impedeix l’autor entendre l’antijuridicitat del seu acte (element normatiu)
Si la malaltia mental anula completament les facultats intelectuals-volitives de l’autor, s’haurà d’apreciar la causa d’inimputabilitat
L’exclusió de la responsabilitat criminal no impedeix prendre altres mesures de seguretat, com ara l’internament en centre psiquiàtric (art. 101 CP), en atenció a la perillositat criminal del malalt mental.
Especial esment mereix el tractament de la psicopatia.
La psicopatia, d’acord amb la definició de la Reial Academia de la llengua és un trastorn de la personalitat que es manifesta en comportaments antisocials sense sentiment de culpabilitat.
La pràctica forense considera majoritàriament que, si bé els psicòpates ténen anul.lada o reduïda la capacitat d’autocontrol amb motiu de la seva patologia, son perfectament capaços de distingir quan un acte és il.lícit, circumstància que invalida la possibilitat de contemplar l’existència de l’eximent complerta de l’article 20.1 CP.
La jurisprudència s’ha decantat, en aquests casos, per aplicar l’atenuant de l’article 21.1 (eximent incomplet) en relació a l’article 20.1, ambdòs del Codi Penal.
2. Intoxicació plena (art. 20.2 CP)
L’inimputabilitat parteix del requeriment de que l’intoxicació generi una greu perturbació de la conciència. La perturbació de la conciència lesiona l’autodeterminació i, per tant, la capacitat de motivació.
L’intoxicació plena pot produïr-se per l’ingesta massiva d’alcohol o per trobar-se sota els efectes de dorgues, estupefaents o qualsevol substància psicotròpica.
Actio libera in causa
L’actio libera in causa és la doctrina que determina que aquell que provoca la seva pròpia incapacitat de culpabilitat pel consum de substàncies abans de cometre un delicte no pot invocar al seu favor aquesta condició d’inimputabilitat (arts. 20.1 segon pàrraf i 20.2 CP) o atenuació (art. 21.2 CP)
L’actio libera in causa presuposa:
a) que l’autor hagi causat el seu propi estat d’incapacitat amb la fi de cometre el delicte i preparar d’aquesta forma una possible atenuació o exempció de culpabilitat, o
b) que l’autor no hagi previst la violència de la seva conducta en el moment anterior a l’absència o atenuació de la culpabilitat, quan podia haver-la previst
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
