El que segueix és una recensió d'una anàlisi de polítiques públiques en matèria de la responsabilitat penal dels menors, que consta de quatre capítols.
1. Resum executiu
L'estudi que ara es resumeix ha analitzat, de forma sintètica i sense vocació d'exhaustivitat, les polítiques públiques en matèria de la responsabilitat penal dels menors a l'Estat espanyol. En concret, l'anàlisi ha adoptat com a punt de partida l'any 2000, moment en que s'aprova la primera legislació especial en aquest àmbit, concretada en la Llei Orgànica 5/2000, de 12 de gener, reguladora de la responsabilitat penal dels menors. Partint d'aquest fet legislatiu, s'han estudiat els motius i esdeveniments que, de forma recurrent, han portat a l'agenda política les qüestions relatives a la delinqüència juvenil. S'ha argumentat, tanmateix, que aquesta reiterada incorporació a l'agenda política ha derivat en l'adopció successiva de diferents marcs legals, que han alterat substancialment la política pública en aquest àmbit, desnaturalitzant-la respecte els seus pressupostos bàsics inicials.
La primera conclusió que resulta de l'estudi és que el decisor (els poders executiu i legislatiu), no té capacitat de resistència front la pressió mediàtica i popular que esclata quan un menor d'edat comet un acte criminal amb prou rellevància com per captar l'interès públic. Aquest tipus de fets generen una lògica empatia vers les víctimes i una comprensible onada d'indignació ciutadana, amplificada pels mass media.
En aquest context, sembla existir unanimitat en reclamar un increment punitiu generalitzat, com a suposada solució per a evitar o reduïr, en el futur, la comisió de delictes. Aquest és l'escenari en que es conforma l'agenda setting, amb l'insòlit resultat de fins a quatre reformes legals en nomès sis anys, totes endurint la penalitat i allunyant-se de l'objectiu educatiu bàsic que impregnava la norma inicial, que va nèixer sota l'esperit de la Convenció dels Drets del Nen i de les Regles Mínimes de les Nacions Unides per l'Administració de la Justícia de Menors.
La segona conclusió és que l'increment punitiu no té cap mena d'eficàcia per reduïr les taxes de criminalitat, quan no serveix per provocar l'efecte contrari. I aquesta circumstància, coneguda pel decisor, porta a una interessant paradoxa a l'hora de definir el model decisional de la política pública, en els termes que s'expliciten mès endevant, en concret a l'apartat 5 d'aquest informe.
Finalment, s'ha estudiat l'estat de l'implementació de la política i el paper de les institucions implicades, amb particular atenció al cas de Catalunya, en ser l'aplicació de les mesures resultants de la legislació penal de menors una competència d'òrgans estatals (els Jutjats de Menors), però reservant-se l'execució a òrgans autonòmics. No és difícil constatar que la dotació de recursos, humans i materials, és del tot insuficient per l'aplicació d'una política pública que provoca un constant increment de la població juvenil sotmesa a mesures punitives que, ademés, és retinguda en el sistema de justícia juvenil cada vegada més temps, el que provoca uns resultats absolutament deficients en termes de rehabilitació, com ha quedat acreditat empíricament en la part relativa a l'avaluació de la política pública, que suspén de forma rotunda i vergonyant.
2. Presentació de la Política
2.1 Actors rellevants al cas i interessos
L'estudi ha identificat els següents actors rellevants i els seus interessos preferents:
· Els medis de comunicació de masses
Els medis escrits i audiovisuals privats (també els públics, per mimetisme) atorguen als fets criminals protagonitzats per menors una visibilitat molt superior a la que els hi pertocaria en funció de l'incidència real del fenòmen. Saben que aquestes notícies ténen un fort impacte emocional en els destinataris de la comunicació i consideren que una majoria social reclama l'enduriment punitiu sota aquest impacte emocional. Alimenten la sintonia retribucionista amb el seu públic, i el seu interès fonamental passa per connectar amb aquest públic i obtenir la màxima audiència possible.
· El govern central, el Ministeri de Justícia i el Ministeri de l'Interior
Són els encarregats d'activar l'incorporació del tema en l'agenda política. La legislació penal de menors s'ha desenvolupat a Espanya al llarg del període 2000-2006, sota el mandat d'un govern majoritari del Partit Popular, i d'un govern, en minoria parlamentària, del PSOE. Els ministres encarregats van ser Ángel Acebes (PP) i Fernando López-Aguilar (PSOE). El seu interès real, per sobre de l'interès aparent relatiu a l'efectivitat de la política pública en termes de reducció de la delinqüència juvenil, era el de contentar l'esperit retribucionista de la societat. Per justificar les reformes legislatives, el Ministre del Partit Popular no va necessitar recòrrer a arguments esviaixats, ja que les polítiques de llei i ordre neorretribucionistes eren concordants amb el seu substrat ideològic. En canvi, el Ministre socialista va necessitar fer jocs malabars per justificar la reforma, arribant a aportar en seu parlamentària dades de criminalitat juvenil falsejades, contradictòries amb les proporcionades pel Ministeri de l'Interior del seu govern.
· El Consell General del Poder Judicial, el Consell d'Estat i el Consell Fiscal
Són òrgans constitucionals als quals s'els hi demana informe previ no vinculant relatiu als diferents projectes de llei orgànica. El CGPJ va mostrar-se crític amb les primeres reformes de l'any 2000 i, tot i que va convalidar el projecte governamental de l'any 2003, nomborsos vots particulars van criticar severament l'increment punitiu. L'interès d'aquests òrgans hauria de ser el de vetllar per la oportunitat i la proporcionalitat de les reformes legislatives, però l'adscripció dels seus membres als blocs conservador o progressista, segons l'origen del seu nomanament, contaminen la seva tasca.
· Els ponents de la Llei, la Comissió de Justícia del Congrès i del Senat, el Ple del Congrès dels Diputats
Desprès de redactades les lleis i treballades en la Comissió de Justícia, les successives reformes van ser aprovades pel Congrès i el Senat sota el control parlamentari del Partit Popular, primer, i del PSOE, desprès. Els grups polítics que van presentar una major oposició a les succesives reformes van ser IU-ICV i PNB.
L'interès dels parlamentaris que van aprovar les reformes és estrictament polític, no en termes de defensa de l'interès general, sinó en termes de càlcul electoral.
· Els Jutges de Menors, els Fiscals de Menors, la representació lletrada, els cossos i forces de seguretat
Són els aplicadors de la Llei una vegada s'ha produït una infracció i en la fase jurisdiccional. El seu marge de maniobra està absolutament predeterminat per la norma. En principi, s'els hi suposa un interès neutral, tot i que la inèrcia del populisme punitiu influeix en la seva actuació.
· Les administracions autonòmiques responsables de l'execució
La competència en l'execució de les sentències dictades en l'àmbit de la responsabilitat penal dels menors és autonòmica. A Catalunya s'en ocupen la Secretaria de Serveis Penitenciaris, Rehabilitació i Justícia Juvenil, del Departament de Justícia, així com la Direcció General d'Atenció a la Infància i Adolescència, del Departament d'Acció Social i Ciutadania. El seu interès també es presumeix neutral, tot i que l'enduriment punitiu, massificant els centres, així com la presió retribucionista generalitzada condicionen la seva actuació. Un recent informe d'Amnistia Internacional denuncia males praxis i greus abusos al centres d'internament de menors.· Els afectats directes per la política pública: els menors infractors
Les polítiques públiques penals en matèria de menors s'adrecen als joves infractors d'entre 14 i 18 anys d'edat. En principi, el seu interès, una vegada entren en el sistema de justícia juvenil, hauria de ser el d'obtenir suport educatiu per poder reorientar les seves vides en societat. La realitat demostra que el sistema, lluny de col·laborar en aquesta resocialització, fracasa i contribueix sovint a fomentar l'exclusió, ajudant a forjar carreres delictives de llarg recorregut.
· Els afectats directes per la política pública: les víctimes dels delictes
Les víctimes són invocades per la societat i pel decisor per endurir recurrentment la resposta punitiva a les infraccions. S'ha instal·lat majoritàriament el criteri de que la satisfacció a la víctima es produeix nomès amb l'aplicació de la màxima pena a l'infractor. Hi ha diferents associacions de víctimes, com ara la "Asociación Nacional de Víctimas de Delitos Violentos" o la "Asociación Sandra Palo para la Defensa de las Libertades", que declaren explícitament que el seu interès consisteix en obtenir del legislador una major resposta punitiva.
· La ciutadania en general, la societat civil
La ciutadania intervé activament reaccionant emocionalment davant de delictes violents de trascendència mediàtica, el que conforma un dels ingredients bàsics de l'anomenat populisme punitiu. En principi se li presumeix un interès benintencionat, mogut per la lògica empatia vers les víctimes i la errònia sensació de que l'increment de les penes produeix una correlativa disminució dels crims. La doctrina científica experta en la matèria, amb un interès acadèmic i d'anàlisi sociològica o estrictament criminològica, no aconsegueix avui cap mena d'influència efectiva sobre el decisor.
2.2 Una cronologia significativa
12/01/2000. S'aprova la Llei Orgànica reguladora de la responsabilitat penal dels menors (LORPM), que havia d'entrar en vigor el 13/01/2001.
1/04/2000. Crim de la "Vila Olímpica", a Barcelona. Deu menors, actuant en grup, participen en la mort del jove Carlos Javier Robledo.
1/04/2000. Cas "assassí de la catana". Un noi de 16 anys d'edat dona mort als seus pares i a la seva germana petita, que patia síndrome de down, a Múrcia.
26/05/2000. Cas "Nenes de San Fernando", a la província de Cadis. Dos noies menors d'edat assassinen brutalment una companya.
22/12/2000. S'endureix la LORPM, per medi de la LO 7/2000.
10/12/2002. Modificació de la LORPM per la LO 9/2002.
17/05/2003. Cas "Sandra Palo". Tres menors i un major d'edat violen i assassinen brutalment a la noia, a Getafe.
25/11/2003. S'endureix la LORPM per la LO 15/2003.
17/12/2005. Cas de la "rodamón al caixer". La Sra. Rosario Endrinal és assassinada dins un caixer de "La Caixa" a la ciutat de Barcelona. en el crim intervé un menor d'edat.
4/12/2006. S'endureix la LORPM per la LO 8/2006.
3. Entrada del problema en l'agenda
El problema de la criminalitat juvenil entra en l'agenda política a cop de succesos violents de trascendència mediàtica. Així, quan encara no havíen transcorreguts tres mesos desde l'aprovació de la LORPM, i quan aquesta norma encara no havia ni tan sóls entrat en vigor (ja que es trobava en l'estat anomenat com vacatio legis), van esdevenir-se simultàniament i en localitzacions geogràfiques diferents dos episodis criminals esfereïdors. El dia 1 d'abril de 2000, a Barcelona, un grup d'uns deu joves ataca, sense motiu aparent, a tres amics a la zona d'oci de la Vila Olímpica. Dos dels agredits poden fugir, però el tercer, Carlos Robledo, reb una brutal pallissa que li provoca la mort. El portagonista principal de l'acció és un jove que aquell mateix dia (hores desprès dels fets), cumplia els 18 anys d'edat, de nom Valentín Moreno. El cas salta als medis de comunicació com el "crim de la vila olímpica". Exactament el mateix dia 1 d'abril de 2000, a Múrcia, el jove de 16 anys José Rabadán, donava mort al domicili familiar als seus pares i a la seva germana petita, que patia síndrome de down. Aquest cas va saltar a la premsa com el de "l'assassí de la catana". El dia 26 de maig de 2000, a la localitat gaditana de San Fernando, dues amigues de 17 anys es conxorxàven per matar una companya d'institut, de forma absolutament conscient i amb la voluntat maniestada de "fer-se famoses" i "comprovar que es sentia" al matar algú. Les joves Raquel i Iria, desprès d'apunyalar més de vint vegades la seva "amiga" Clara, van sortir de festa nocturna amb normalitat. Aquests fets van saltar a la premsa com el "cas de les nenes de San Fernando". Aquests casos van tenir una repercusió mediàtica espectacular, i el legislador, inclús abans de que la política pública entrès en vigor i poguès demostrar la seva idoneitat, va optar per canviar-la (reformes de 2000 i 2002), tot i que era evident que el marc normatiu era irrellevant respecte la producció o evitabilitat dels fets. S'imposava una visió exclusivament retribucionista de la política, influida per opinions publlicades com la de l'editorial del diari "El Mundo", de data 1 de juny de 2000 ("Un castigo benébolo, una ley que debe ser reformada"), referit als cas de les "nenes de San Fernando": "Creemos que hay que reformar la Ley del Menor. Hay que endurecer las sanciones para estas conductas de extremada gravedad y hay que dejar en manos de los jueces la posibilidad de un internamiento mucho más prolongado, como sucede en Gran Bretaña. Que, por lo menos, este asesinato sirva para cambiar una norma que, antes de entrar en vigor, ha quedado desbordada por los acontecimientos".
El dia 17 de maig de 2003 va esdevenir-se un dels succesos mès horripilants de la crònica negra espanyola, la violació i el brutal assassinat de la noia Sandra Palo, a Getafe. Quatre amics, el Malaguita, de 18 anys, el Ramón i el Ramoncín, de 17, i el Rafita, de nomès 14 anys d'edat, van violar la noia durant una hora, la van col·locar davant d'una tàpia i van xocar contra ella amb un cotxe robat fins a 15 vegades, van marxar a una benzinera a comprar benzina i, quan van tornar, van cremar la seva víctima, que encara agonitzava. Lògicament, la premsa va tractar a bastament el tema, sempre desde una perspectiva estrictament retribucionista i donant per sentat que l'increment punitiu podria evitar aquests tipus de delictes, i la mare de la noia, Mª del Mar Berúdez, va obtenir una gran visibilitat mediàtica, reclamant l'enduriment de la legislació dels menors, enduriment operat per la reforma de novembre del mateix any.
El 17 de desembre de 2005, dos joves de 18 anys, Ricard i Oriol, acompanyats d'un menor de 16 anys d'edat, de nom Juanjo, van assatjar i escarnir una rodamón, de nom Rosario Endrinal, que dormia a un caixer de "La Caixa", al barri de Sant Gervasi de Barcelona. Utilitzant un pot de disolvent que van trobar a una obra propera, van ruixar la Sra. Endrinal i van llençar-li una burilla de cigarreta, el que va provocar una deflagració i posterior incendi, que li va causar la mort. Aquest cas va ser també objecte d'una importantísima atenció mediàtica, novament amb un enfoc exclusivament retribucionista. L'edat dels nois i el fet de que el menor pactès una pena de "nomès" 8 anys d'internament i 5 de llibertat vigilada, van ser també objecte de mola atencó i crítica. El govern del PSOE, reconeixent en l'exposició de motius de la nova reforma que el nombre de delictes comesos per menors no havia augmentat, va tornar a canviar la política pública, endurint la LORPM, el mes de desembre de 2006.
4. Definició del problema per part dels actors implicats i alternatives
Els principals actors implicats en la definició de la política poden identificar-se en el poder polític (tant l'executiu com el legislatiu), els medis de comunicació de masses i la opinió pública (incloses les víctimes directes i el seu entorn). En aquests actors sembla existir una unanimitat absoluta a l'hora de definir el problema. Casos com els relatats en l'apartat anterior requereixen de mesures punitives més contundents. L'única perspectiva del problema és la retributiva. Tothom sembla opinar que els delictes es controlaran quan la resposta penal sigui més contundent. Nomès s'examina la qüestió en termes de càstig i inocuació.
D'altres actors que ténen un paper secundari o una capacitat d'influència limitada, com ara els sociòlegs, les institucions universitàries, la doctrina científica, etc., aporten visions alternatives, però el seu impacte en la opinió pública és pràcticament nul, el que es pot entendre, com igualment nul és el seu impacte en l'opinió publicada, el que ja resulta més incomprensible.
A tall d'exemple, quan s'examinen els actes del conegut "Rafita", que va participar en els terribles fets patits per la malograda Sandra Palo, la immensa majoria d'opinions protesten contundenment pel fet de que l'internament en centre tancat nomès fos de 4 anys, i els medis de comunicació el persegueixen i el localitzen en una etapa en la que està vivint en pisos tutel·lats, fins a l'extrem de que ha canviat forçadament de residència múltiples vegades, a conseqüència de les protestes dels veïns quan s'assabenten de la seva identitat. Ningú no es planteja que aquest assejament mediàtic i social és absolutament contrari a qualsevol dinàmica reeducativa i perpetúa l'estigmatització de forma perillosa. Ningú no es planteja que en el moment dels fets aquest individu contava nomès amb 14 anys d'edat, ningú para atenció al fet de que va nèixer al poblat xabolista de "las mimbreras", a Madrid, que el seu pare cumplia condemna constant per tràfic de drogues i que, amb nomès 11 anys d'edat, ja estava integrat en una banda delictiva anomenada "del chupete", i absolutament al marge del sistema escolar. És a dir, una visió del delinqüent juvenil desde la perspectiva de la seva capacitat de cognició resultant de la seva socialització primària o de la seva marginalitat econòmica i social, i la perspectiva de la preeminença imperativa del criteri educatiu i resocialitzador per sobre del punitiu que ha d'informar qualsevol sistema de justícia juvenil, pràcticament no són objecte ni de comentari. Qualsevol que provi d'aportar aquesta visió en el debat de "La Noria", o a "Espejo Público", "Gente", "Las mañanas de Cuatro" o "El programa de Ana Rosa", serà tatxat de naïve i de "progre utòpic", i la visceralitat i la defensa de la dignitat de les víctimes inundaran la pantalla.
5. Caracterització del model de decisió i de l'escenari decisional
Com he assenyalat en el resum executiu d'aquest informe, la caracterització del model de decisió adoptat presenta una evident paradoxa. Si hom accepta la sovint utòpica consideració de que el poder polític es mou fonamentalment per l'interès general, s'haurà de concloure que el decisor ha emprat el model paperera (garbage can), perquè adopta conscientment una política que no tindrà cap efecte en termes de prevenció, reducció delictiva i rehabilitació, sinó tot el contrari.
En canvi, un exercici de realisme permet visualitzar que el model de decisió que sustenta la política pública analitzada és el de la racionalitat limitada, ja que l'objectiu únic i real de la política consisteix en neutralitzar la pressió mediàtica i cedir a l'impuls retribucionista de la societat, operació electoralment més rendible que la de realitzar un complex esforç pedagògic, en el que vindira a ser un bon exemple de les anomenades office seeking theories.
Per descomptat, és molt mès costòs reparar la malaltia social que s'amaga al darrera de la majoria dels fets delictius (i reconèixer la pròpia existència d'aquesta malaltia social), que atacar nomès els seus símptomes, aplicant la màxima coerció possible sobre les conductes desviades. I aquesta dicotomia, que es mostra amb molta mès força quan estem parlant de menors, sovint en situacions d'exclusió, sense escolaritzar i patint influències asocials pràcticament irreversibles, porta al decisor a moure's en un escenari decisional en el que l'alternativa costosa (en termes econòmics, pel que fa a les polítiques de reducció de les desigualtats, però també en termes pedagògics, pel que fa a la dificultat de proveïr un coneixement informat), és automàticament descartada i s'adopta la solució satisfactòria, que consisteix en posar en aprobar un nou escenari legalislatiu que permeti al governant aparèixer com a garant de la seguretat ciutadana i sensible a les peticions de la població.
6. Problemàtica central a la implementació
Malgrat tractar-se del camí "fàcil", la implementació de la política pública no deixa de ser costosa, i es fa de forma lenta i insuficient. Xoca amb una insuficient provisió de recursos econòmics, tècnics i humans. Les conseqüències derivades de les mesures imposables als menors infractors d'acord amb la LORPM, la superior utilització del règim tancat i l'increment en la durada del temps d'internament, han provocat una saturació en els Jutjats i Fiscalíes de Menors, que són insuficients en nombre i recursos. L'augment de la població juvenil sotmesa a mesures, ha fet necessària l'habilitació d'un superior nombre de centres, tant d'internament com de règim obert, el que s'ha fet a marxes forçades, amb l'assumció d'importants inversions, però en un escenari de constant i recurrent saturació imminent. El mateix passa amb el personal encarregat de l'execució (vigilants, educadors, psicòlegs i personal sanitari, etc.).
Aquesta insuficient dotació de recursos i la necessitat de distribuïr-los prioritzant les més costoses assignacions relatives a l'internament en règim tancat, provoca que les tasques educatives i de resocialització dels menors, que hauríen de ser l'autèntic epicentre de la política (si atenem als objectius declarats pel legislador), quedin en un segon terme i es faci francament difícil asolir l'objectiu rehabilitador.
Seguint la classificació enunciada per Pressman i Wildavsky, i desde la perspectiva top down, és possible distingir disfuncions en la implementació de la política pública analitzada: objectius poc clars i que no són perfectament compresos, per l'absoluta incompatibilitat entre l'objectiu real i el declarat; recursos necessaris que no estàven disponibles en el moment de la seva aprovació i eren insuficients (dèficit de Jutjats i Fiscals de Menors, d'educadors, de plaçes en règim obert i especialment en règim d'internament etc). Malgrat la línia de comandament sembla clara i està predeterminada legalment, qui executa la política sobre el terreny aporta la queixa recurrent de que la norma estatal es decideix i aprova sense tenir en compte els seus suggeriments. Malgrat els difrents individus i organismes involucrats en l'execució semblen comunicar-se adequadament, existeix una absoluta absència de comunicació real en el moment en que es decideix la política púbica, això és, en la fase legislativa estatal.
Nomès unes dades per ajudar a entendre la inflació de la població sotmesa a mesures de justícia juvenil en el període analitzat i les dificultats inherents a la implementació de la política pública en aquest context:
POBLACIÓ JUSTÍCIA JUVENIL A CATALUNYA
| Any | 2001 | 2005 | 2009 |
| Població acumulada | 3.322 | 4.915 | 5.320 |
| Població últim dia del semestre | 985 | 2.233 | 2.379 |
Font: Serveis penitenciaris, rehabilitació i justícia juvenil. Juliol 2009
Departament de Justícia. Generalitat de Catalunya
És a dir, la població sotmesa a mesures judicials derivades de la jurisdicció penal de menors va passar de 985 persones al final del primer semestre de l'any 2001, a 2.379 persones al final del primer semestre de l'any 2009 (el que representa un increment del 141,53%).
7. Esbós d'un pla d'avaluació del cas i tancament de l'anàlisi
Els indicados emprats per l'avaluació del cas han estat els següents:
1. Justificació oficial de la política pública
2. Infraccions penals comeses per menors amb anterioritat a l'adopció de la política pública
3. Taxes d'infraccions penals per cada 1.000 habitants, període 2000-2009
4. Taxa de reincidència dels menors sotmesos a mesures d'internament. Mostres any 2005 i 2008
5. Població sotmesa al sistema de justícia juvenil, període 2001-2009
6. Magnituds macroeconòmiques, període 2000-2009
7. Aspectes socio-familiars, període 2000-2009
8. Comparativa de costos. Política penitenciària versus altres polítiques
Aquesta avaluació formativa pretenia establir el marc econòmic i social en el que el decisor adopta la política i, a partir de les taxes delictives anteriors i posteriors a la implementació, comprovar l'eficàcia d'aquesta desde la perspectiva de l'evolució dels fets delictius i del comportament dels subjectes sotmesos a la política.
És a dir, ceteris paribus, es tractava de comprovar si l'enduriment punitiu apareixia com la variable dependent decisiva per alterar l'activitat delictiva juvenil i controlar la reincidència, a partir dels objectius explícits declarats pel decisor.
8. Principals conclusions del cas i tancament de l'anàlisi
Les principals conclusions de l'avaluació del cas són les següents:
1. La taxa de delictes comesos per menors es manté inalterable, quan no experimenta lleugeres reduccions, sigui quin sigui el marc punitiu analitzat. L'increment de la punició és irrellevant en termes de reducció delictiva.
2. La política d'increment de la resposta punitiva fa que el número de persones afectades i sotmeses a mesures per part del sistema de justícia juvenil sigui, a idèntic número de delictes, molt més elevat, el que satisfaria l'objectiu menys explícit d'incrementar la inocuació i donar resposta a les pressions retribucionistes.
3. La política adoptada, lluny de facilitar la tasca d'educació i resocialització dels infractors, satura el sistema, converteix els centres d'internament en "aparcaments" temporals i contribueix decisivament a mantenir molt elevades les taxes de reincidència, el que seria contrari a l'objectiu declarat de reeducació i reducció dels delictes.
4. Les condicions socioeconòmiques i sociofamiliars s'han mantingut força estables al llarg del període analitzat, el que, juntament amb la mateixa estabilitat de les taxes delictives en un context de gran increment punitiu, acrediten la irrellevància de l'increment de les polítiques retribucionistes a l'hora de contenir o reduïr les infraccions comeses per menors.
5. El cost del manteniment i les inversions en infraestructures d'un poderós aparell d'inocuació impedeixen centrar els limitats recursos públics en d'altres polítiques que podríen incidir en el fenòmen delictiu i produïr reduccions en les taxes d'activitat criminal.
6. La justificació de la política adoptada parteix d'arguments falaços, falàcia que es demostra empíricament.
L'avaluació, doncs, que parteix d'indicadors adequats i fiables (proporcionats majoritàriament pels propis organismes oficials), ofereix com a resultat que la política pública en matèria de la responsabilitat penal dels menors, en la mesura en que centra la seva reacció davant del problema de la criminalitat juvenil en una espiral constant d'enduriment penològic, suspèn categòricament, confonent les prioritats en l'assignació de recursos, econòmics i humans, i el que es pitjor, equivocant conceptualment el camí, al meu entendre, de forma conscient i voluntària.
L'anàlisi del cas ha refermat una visió del que s'amaga en el rerafons de les polítiques criminals espanyoles, en general, i de les referides a la delinqüència juvenil, en particular, que ja tenia suficientment consolidada en origen. El cert és que l'absoluta neutralitat valorativa és impossible, i que qualsevol anàlisi de dades i esdeveniments incorpora la càrrega axiològica associada a l'observador. El càracter i el sustrat ètic, ideològic i moral que conformen una personalitat són elements inescindibles d'aquesta persona quan adopta el rol d'analista. Malgrat això, és el meu criteri que, en l'àmbit analitzat, el decisor adopta una política pública errònia i que ho fa de forma conscient, en atenció a que l'interès ocult (nomès electoral) pesa mès que el declarat (la reducció dels delictes i la reeducació dels infractors).
10. Bibliografia
Grau Creus, Mireia (coordinadora); Carrión Ruiz, José Israel; Garrido Rubia, Antonio; López Hernández, Jaume; Méndez Lago, Mónica (febrer 2009). Anàlisi de Polítiques Públiques. Barcelona: FUOC.
García Arán, Mercedes. Botella Corral, Joan. Rebollo Vargas, Rafael. Baucells i Lladós, Joan. Peres-Neto, Luiz (2008). Malas noticias. Medios de comunicación, política criminal y garantías penales en España. Valencia: Editorial Tirant lo Blanch.
Ferré Olivé, Juan Carlos (2008). Otro experimento legislativo en materia de Derecho Penal de Menores: La Ley Orgánica 8/2006. A: Problemas actuales del derecho penal y de la criminología. Estudios penales en memoria de la profesora Dra. María del Mar Díz Pita (Francisco Muñoz Conde, Director). Valencia: Editorial Tirant lo Blanch
Peres Neto, Luiz (2007). Leyes a golpe de suceso: el efecto de los discursos mediáticos en las reformas políticas en la Ley de Responsabilidad Penal del Menor (2000-2003). Tesina inèdita.
Birkbeck, Christopher H. (2008). El significado de la adolescencia para la criminología.
A: http://vlex.com/vid/37820977
Andrés Pueyo, Antonio. Antequera Fariña, Mónica (2008). Inteligencia y desarrollo moral del niño delincuente: Consideraciones psicológicas y jurídicas.
A: http://vlex.com/vid/37820894
López Sánchez, Cristina (2001). Menores de edad discernientes. La capacidad intelectiva y la capacidad volitiva.
Cabezas Salmerón, Jordi (2008). Reevaluación crítica del concepto de responsabilidad penal del menor. Posicionamientos sociales.
García Arán, Mercedes (abril 2008). El discurso mediático sobre la delincuencia y su incidencia en las reformas penales. A: Revista Catalana de Seguretat Pública.
Fuentes Osorio, Juan L. (2005). Los medios de comunicación y el derecho penal.
A: Revista Electrónica de Ciencia Penal y Criminología. http://criminet.ugr.es/recpc/07/recpc07-16.pdf
Soto Navarro, Susana (Juny 2005). La influencia de los medios en la percepción social de la delincuencia.
A: Revista Electrónica de Ciencia Penal y Criminología. http://criminet.ugr.es/recpc/07/recpc07-09.pdf
Rechea Alberola, Cristina (2007). Conductas antisociales y delictivas de los jóvenes en España. A: www.ijjo.org
Polo, José Javier. La llei penal del menor. Barcelona: FUOC.
Sala Donadó, Cristina. Proceso penal de menores: especialidades derivadas del interés de los menores y opciones de política criminal. Tesi doctoral inèdita.
Ventas Sastre, Rosa. La minoría de edad penal. Tesi doctoral inédita.
de la Rosa Cortina, José Miguel (2005). Algunos apuntes para una futura reforma del sistema de justícia penal de menores. Conferència al Centro de Estudios Jurídicos del Ministeri de Justícia.
Nájera, María Jesús. La Ley Orgánica de Responsabilidad Penal de Menores: Últimas modificaciones (2''7) Universitat Jaume I
Sagasti Aurrekoetxea, Josu J. (2006) El sistema de ejecución de medidas juveniles en la Comunidad Autónoma de Euskadi. Revista de psicodidáctica. Volumen 11
Sánchez García de Paz, Isabel (Maig 2008). Le reforma de la Ley penal del menor por la LO 8/2006. Revista jurídica de Castilla y León nº 15
García-Pérez, Octavio (2008). La reforma de 2006 del sistema español de justicia penal de menores. Política Criminal nº 5
Diario de Sesiones del Congreso de los Diputados. Año 1999. VI Legislatura. Núm 774
Mairate, A. (2003): La Evaluación de los Fondos Estructurales. Aspectos Metodológicos y Teóricos en Ogando y Miranda, Evaluación de programas e iniciativas europeas: experiencias, nuevas orientaciones y buenas prácticas, Valladolid, Instituto de Estudios Europeos de la Universidad de Valladolid.
Ogando Canabal, O. y Miranda Escolar, B. (2003): Evaluación de Programas Comunitarios: Experiencias, Nuevas Orientaciones y Buenas Prácticas. Universidad de Valladolid. Angelma. Valladolid.
Organización para Cooperación para el Desarrollo (2002): Glosario de los principales términos sobre evaluación y gestión basada en el resultado. OCDE. París.
Altres recursos:
Observatori Internacional de Justícia Juvenil. A: www.oijj.org
Comité de los Derechos del Niño. A: www2.ohchr.org/spanish/bodies/crc/
Observatori del Sistema Penal i els Drets Humans. Facultad de Dret de la Universitat de Barcelona. A: www.ub.edu/ospdh
Jos Prado Pavón
Matadepera, 19 de desembre de 2009
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada