Unes línies per tornar a mostrar la meva conformitat amb el Tribunal Suprem, en aquest cas absolent Garzón.
M'he posicionat inequívocament en relació a que la condena era adequada en el tema de les escoltes il·lícites als advocats i també ho he fet considerant adequada l'absolució en el cas de la memòria històrica.
En els dos casos he aportat arguments jurídics i he fugit de consideracions polítiques o populistes, i en els dos casos he aportat criteris que apareixen recollits en les sentències del Suprem, i ho he fet amb més d'un any d'antel·lació a les resolucions judicials. A continuació, una mostra del que vaig escriure en aquest blog, en data 26 d'abril de 2010 (fa gairabè dos anys), en una entrada identificada com "Baltasar Garzón":
"La querella que desperta més interès públic, és la relativa a l'anomenada "causa general contra el franquisme". El Deganat dels Jutjats Centrals d'Instrucció de l'Audiència Nacional va rebre més de vint denúncies d'associacions de familiars de desapareguts durant el franquisme i de particulars, que van arribar, per torn de repartiment i desprès de la preceptiva acumulació, a la taula del Magistrat Garzón, qui va incoar un procediment criminal per vehiculitzar aquestes denúncies el mes de desembre de 2006. Abans de declarar la seva competència, Garzón va practicar determinades diligències d'investigació, formalitzant la seva competència el mes d'octubre de 2008. Finalment, el mes de novembre de 2008, davant la postura del Ministeri Fiscal relativa a la manca de competència, Garzón va tancar el sumari. La interlocutòria que declara l'apertura del procediment abreujat contra Garzón, dictada pel Magistrat de la Sala 2ª del Tribunal Suprem, Luciano Varela, assenyala textualment:
"Consciente de su falta de competencia y de que los hechos denunciados ya carecían de relevancia penal al tiempo de iniciar el procedimiento, construyó una artificiosa argumentación para justificar su control del procedimiento penal que incoó..." [...] "Privado, por previa decisión expresa de la Audiencia Nacional, de toda posibilidad de control de las exhumaciones, el querellado puso fin a la tramitación del sumario, lo que pretendió justificar por la acreditación del fallecimiento de los que él mismo había identificado como eventuales responsables criminalmente de los hechos denunciados y ello pese a que tampoco tenía competencia para declarar tal extinción de responsabilidad en el marco del sumario que no concluyó".
La qüestió és molt interessant i s'em presenten les següents preguntes: ¿On es localitza exactament la sentència o resolució "injusta", a que al·ludeix el tipus penal? ¿En les diligències (absolutament inòcues, com ara la petició del certificat de defunció del General Franco) prèvies a declarar la competència i tendents a determinar si, efectivament, existia tal competència? ¿En la interlocutòria que formalitza la competència, d'octubre de 2008? ¿En la que declara finalment l'arxiu del sumari nomès un mes desprès? He llegit amb atenció les diferents interlocutòries dictades per Garzón en aquest assumpte i, certament, aquestes poden resultar errònies, ¿però injustes? ¿L'acte de declarar-se competent, pot considerar-se "injust", en sí mateix? Els escrits de Garzón em semblen de lectura interessant (en particular els raonaments de dret internacional relatius a la ineficàcia d'una llei d'amnistia estatal per extingir la responsabilitat per crims de lesa humanitat), tot i que no puc dir que representin un prodigi de tècnica jurídica i sí que, en canvi, semblen un exercici polític o inclús acadèmic més que jurisdiccional. ¿Delicte de prevaricació? No m'ho sembla. ¿Està prevaricant el Magistrat Varela per no acceptar la sol·licitud de sobresseïment i dictar l'apertura del procediment abreujat? Depenent de si se li aplica el criteri que el propi Varela desenvolupa en la seva resolució en la que declara els indicis de delicte en l'actuació de Garzón, la resposta podria ser que sí. Desde una perspectiva estrictament jurídica i allunyada del combat polític i de potencials conflictes personals, per suposat que no".
dilluns, 27 de febrer del 2012
diumenge, 12 de febrer del 2012
La condemna al magistrat Garzón
Bé, val a dir per començar que mai m'en alegro amb motiu d'una condemna penal. Aquesta vegada no és una excepció.
Dit això, i desprès de llegir atentament la sentència de la sala segona del Tribunal Suprem que ha condemnat Garzón per prevaricació, comprovo que els meus arguments de mesos enrrera són, en essència, els que fonamenten la resolució judicial (al respecte, em remeto als meus posts de 26/04/2010, 13/04/2011 i 26/01/2012). No resultarà estrany, doncs, que afirmi que opino que, més enllà del sorroll mediàtic que envolta aquest cas, la sentència em sembla tècnicament impecable i absolutament ajustada a dret.
Tres consideracions tècnico-jurídiques i una més de tipus polític/sociològic.
Les tècniques:
(1) Onze anys d'inhabilitació sembla molta condemna, però la realitat és que la pena s'ha aplicat en el seu mínim possible. L'article 446.3 del Codi Penal pel que ha estat condemnat Garzón preveu una pena d'inhabilitació de 10 a 20 anys. Ademès, se l'ha condemnat també pel delicte de l'article 536 CP (gravacions il·legals comeses per autoritat o funcionari públic), que preveu una pena d'inhabilitació de 2 a 6 anys. Evidentment, els dos tipus penals estan en concurs de normes. Resultant 20 anys la pena màxima possible i 10 la mínima, la inhabilitació per 11 anys no esgota la exasperació punitiva ni de bon troç.
(2) Resultant ajustada a dret la pena imposada, però apareixent aquesta com evidentment desproporcionada, la gent hauria de començar a pendre conciència d'una vegada de l'extrema duresa del Codi Penal espanyol.
(3) Vaig seguir els reportatges del judici als medis de comunicació, i he escoltat les declaracions de l'advocat de Garzón, el lletrat sevillà Baena Bocanegra. No entenc ni la estratègia de defensa ni m'ha seduït mínimament la forma de presentar-la ni la performance de l'advocat en judici i en les seves declaracions. Algú els hi hauria d'haver dit als Srs. Garzón i Bocanegra que el tema no admetia massa interpretació i que la testifical de funcionaris judicials o policials no aportava gaire a la defensa, i que les manifestacions de l'acusat de que es pretenia desmantellar una trama corrupta i evitar blanqueig de capitals podíen tenir eficàcia mediàtica però aportàven nula eficàcia jurídica. Jo crec que s'hauríen d'haver arrenglerat amb la tesi del Ministeri Fiscal relativa a l'error, en aquest cas vencible, el que haguès comportat una sentència atenuada, en un o dos graus, en aplicació del que preveu l'article 14.3 del Codi Penal. L'atenuació en dos graus obria la possibilitat a una condemna de dos anys i mig a cinc anys. Però per arribar a aquest escenari, Garzón i el seu advocat hauríen d'haver insistit en que, en aquest moment i desprès de revisar acuradament la Llei i la jurisprudència, s'han percatat de l'error, però que en el moment de cometre l'ilícit, l'acusat estava convençut de que les seves accions eren ajustades a dret. Aquest plantejament processal s'hauria d'haver acompanyat amb arguments relatius a l'element subjectiu del tipus (el convenciment d'actuar sense infringir la norma penal). En canvi, inisistir en que no hi havia delicte i plantejar el tema com un puls als magistrats del Suprem, que l'estaríen perseguint i estaríen conxorxats per acabar amb la seva carrera a tota costa, ha estat, al meu entendre, un error estratègic clau.
I aquesta és la consideració político/sociològica:
(1) Vivim en un món poblat per sectaris. Les reaccions a la sentència són el paradigma del món a l'inrevès: els "conservadors", habitualment poc amics de les garantíes fonamentals i la protecció necessària dels Drets Humans a tot preu, ara es mostren, per interessos merament cojunturals, com els paladins de garantíes i drets. En canvi, els denominats "progressistes", ara s'esquinçen les vestidures per una condemna a una autoritat pública que s'ha passat pel forro de la toga les garantíes fonamentals, de les que el dret a la defensa és una de les seves màximes expressions, es digui l'acusat Francisco Correa o Martin Luther King. Cada vegada resulta més i més evident que la raó ho té francament difícil quan s'enfronta a la víscera.
Dit això, i desprès de llegir atentament la sentència de la sala segona del Tribunal Suprem que ha condemnat Garzón per prevaricació, comprovo que els meus arguments de mesos enrrera són, en essència, els que fonamenten la resolució judicial (al respecte, em remeto als meus posts de 26/04/2010, 13/04/2011 i 26/01/2012). No resultarà estrany, doncs, que afirmi que opino que, més enllà del sorroll mediàtic que envolta aquest cas, la sentència em sembla tècnicament impecable i absolutament ajustada a dret.
Tres consideracions tècnico-jurídiques i una més de tipus polític/sociològic.
Les tècniques:
(1) Onze anys d'inhabilitació sembla molta condemna, però la realitat és que la pena s'ha aplicat en el seu mínim possible. L'article 446.3 del Codi Penal pel que ha estat condemnat Garzón preveu una pena d'inhabilitació de 10 a 20 anys. Ademès, se l'ha condemnat també pel delicte de l'article 536 CP (gravacions il·legals comeses per autoritat o funcionari públic), que preveu una pena d'inhabilitació de 2 a 6 anys. Evidentment, els dos tipus penals estan en concurs de normes. Resultant 20 anys la pena màxima possible i 10 la mínima, la inhabilitació per 11 anys no esgota la exasperació punitiva ni de bon troç.
(2) Resultant ajustada a dret la pena imposada, però apareixent aquesta com evidentment desproporcionada, la gent hauria de començar a pendre conciència d'una vegada de l'extrema duresa del Codi Penal espanyol.
(3) Vaig seguir els reportatges del judici als medis de comunicació, i he escoltat les declaracions de l'advocat de Garzón, el lletrat sevillà Baena Bocanegra. No entenc ni la estratègia de defensa ni m'ha seduït mínimament la forma de presentar-la ni la performance de l'advocat en judici i en les seves declaracions. Algú els hi hauria d'haver dit als Srs. Garzón i Bocanegra que el tema no admetia massa interpretació i que la testifical de funcionaris judicials o policials no aportava gaire a la defensa, i que les manifestacions de l'acusat de que es pretenia desmantellar una trama corrupta i evitar blanqueig de capitals podíen tenir eficàcia mediàtica però aportàven nula eficàcia jurídica. Jo crec que s'hauríen d'haver arrenglerat amb la tesi del Ministeri Fiscal relativa a l'error, en aquest cas vencible, el que haguès comportat una sentència atenuada, en un o dos graus, en aplicació del que preveu l'article 14.3 del Codi Penal. L'atenuació en dos graus obria la possibilitat a una condemna de dos anys i mig a cinc anys. Però per arribar a aquest escenari, Garzón i el seu advocat hauríen d'haver insistit en que, en aquest moment i desprès de revisar acuradament la Llei i la jurisprudència, s'han percatat de l'error, però que en el moment de cometre l'ilícit, l'acusat estava convençut de que les seves accions eren ajustades a dret. Aquest plantejament processal s'hauria d'haver acompanyat amb arguments relatius a l'element subjectiu del tipus (el convenciment d'actuar sense infringir la norma penal). En canvi, inisistir en que no hi havia delicte i plantejar el tema com un puls als magistrats del Suprem, que l'estaríen perseguint i estaríen conxorxats per acabar amb la seva carrera a tota costa, ha estat, al meu entendre, un error estratègic clau.
I aquesta és la consideració político/sociològica:
(1) Vivim en un món poblat per sectaris. Les reaccions a la sentència són el paradigma del món a l'inrevès: els "conservadors", habitualment poc amics de les garantíes fonamentals i la protecció necessària dels Drets Humans a tot preu, ara es mostren, per interessos merament cojunturals, com els paladins de garantíes i drets. En canvi, els denominats "progressistes", ara s'esquinçen les vestidures per una condemna a una autoritat pública que s'ha passat pel forro de la toga les garantíes fonamentals, de les que el dret a la defensa és una de les seves màximes expressions, es digui l'acusat Francisco Correa o Martin Luther King. Cada vegada resulta més i més evident que la raó ho té francament difícil quan s'enfronta a la víscera.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
