Globalització i democràcia

Jean Ziegler, Relator Especial de Nacions Unides sobre el dret a l’alimentació, desprès d’aportar la dada de que les cinc-centes societats capitalistes més importants al món controlen el 52% del Producte Interior Brut del planeta, explicita un concepte que em resulta negitejador. D’acord amb Ziegler, el món hauria experimentat un retorn al sistema feudal, i les multinacionals privades detantaríen, a escala global, aquest nou poder feudal.

Amb menor vehemència que Ziegler, però en la mateixa línia argumental, el sociòleg Jügen Habermas assenyala que els Estats han perdut les seves capacitats bàsiques per orientar les polítiques exteriors, i que circumscriuen les seves potestats efectives a aspectes molt limitats de política interior.

Ludolfo Paramio afirma que els mercats han pres el control, en la mesura en que la necessitat dels Estats per atraure els capitals condiciona les seves polítiques econòmiques i socials: el prioritari és aportar confiança als inversors financers, propiciant un escenari macroeconòmic i un marc jurídic-fiscal que permeti la captació i el manteniment dels capitals en un món on aquests capitals circulen lliurement i a escala global.

En aquest sentit, els mercats controlen la situació perquè el marge de maniobra de les polítiques estatals en l’àmbit socioeconòmic, sigui quina sigui l’orientació política dels diferents partits governants, és absolutament limitat i es circumscriu a posar l’accent en determinades polítiques socials, en un intent sovint estèril de diferenciar-se de l’adversari i exhibir una personalitat pròpia. I aquest encorsetament del poder polític s’explica perquè sense recursos financers no hi ha creixement econòmic en un món capitalista, i sense creixement no és possible el manteniment dels llocs de treball. Aquesta destrucció i disminució de l’ocupació contribueix al cercle viciós d’un menor consum interior, un descens de la producció, una necessitat d’increment de la despesa i l’endeutament públics, una correlativa minoració del Producte Interior Brut, més destrucció de llocs de treball, menor consum, etc.

Els governs entenen aquesta dinàmica diabòlica i no poden permetre’s el risc d’incòrrer en una heterodoxia normativa (desde la perspectiva del capital), que mini la confiança dels mercats financers, de la mateixa forma que, encara que un determinat govern pretengui aprofundir en polítiques socials o redistributives de la riquesa, allunyant-se d’esquemes ultra-lliberals, nomès podrà fer-ho parcialment, respectant la lògica dels mercats i establint un marc fiscal i tributari admisible pels responsables del destí de les inversions.

Jeremy Rifkin, tractant la qüestió ja desde l’actual context de crisi econòmica global, afegeix als anteriors arguments que el primer món, a l’estela de les pràctiques econòmiques i de consum de la potencia hegemònica nordamericana, ha estat immers en la cultura del crèdit (l’objecte de la qual era l’estímul desmedit del consum), de forma que quan la dinàmica crèdit-consum ha entrat en fallida, la crisi crediticia ha traspassat totes les fronteres i ha produit una crisi econòmica global.

El professor d’economia de Harvard, Dani Rodrik, aporta una perspectiva interessant quan afirma que el consens sobre la globalització ha mort, argumentant que els seus principals detractors no s’han d’identificar entre els moviments de masses, antiglobalització o antisistema, que protagonitzen protestes violentes al carrer, sinó entre els propis economistes tradicionals. En aquesta línia cita Paul Samuelson, Paul Krugman o el premi Nóbel Joseph Stiglitz. Rodrik, desprès de recordar l’estabilitat i el creixement sostingut i, al seu parer, sostenible, que va resultar de Bretton Woods, afirma que el model actual no és sostenible, i que l’economia mundial necessita un nou Keynes.

Pel que fà als països subdesenvolupats, i cintant Ziegler novament, el seu deute extern es configura com un mecanisme de control, sotmetiment i dominació (descrit per l’autor com l’autèntica arma de destrucció massiva). El Comité per l’abolició del deute en el tercer món va xifrar el deute d’aquests països, l’any 2003, en 2.400 mil·liards de dòlars, dels quals un 54% eren deguts a bancs, fons d’inversió i empreses multinacionals, i la resta a d’altres Estats, al FMI o al Banc Mundial. El servei del deute extern produeix transferències en sentit sud-nord que excedeixen en molt els ajuts públics al desenvolupament provinents dels països desenvolupats, i ofeguen les possibilitats de creixement dels països pobres, amb devastadores conseqüències per les seves poblacions.

En qualsevol cas, del dit fins ara pot col·legir-se fàcilment que la globalització més evident i significada és la de caire econòmic, podent-se afegir que la caiguda del marxisme polític i econòmic de l’antic bloc soviètic i la mercantilització de l’economia xinesa, ha produït una homogeneització mundial de la lògica capitalista, que passa per la lliure circulació de capitals i per l’estímul a un comerç internacional sense retriccions proteccionistes. En aquest context, el poder de les grans corporacions privades no s’ha d’interpretar com mogut per un interès pervers, per bé que la racionalitat d’uns interessos orientats a la maximització de beneficis en el menor temps possible produeixi efectes perversos. Aquesta lògica ens sitúa ràpidament davant l’escenari de la tragèdia dels comuns enunciada per Garret Hardin, segons la qual la maximització racional de l’interès individual és contrària a l’assoliment del millor resultat col·lectiu, en línia amb les demostracions empíriques en aquest sentit, com ara la coneguda com el dilema del presoner.

I la referència a Hardin, que va centrar les seves observacions crítiques fonamentalment en el problema dels recursos naturals en relació a la superpoblació i la depredació desmesurada del medi ambient, permet esmentar un altre dels problemes de la globalització, íntimament relacionat amb la dinàmica de creixement econòmic basat en el consumisme desbocat. Perquè cada vegada sembla menys discutible que una política econòmica orientada al creixement constant i el benefici immediat és incompatible amb la sostenibilitat del medi ambient en el llarg termini. L’actual estat de coses evidencia que la globalització, portada a la pràctica com a resultat de la dinàmica capitalista neolliberal, accelera l’esgotament dels recuros naturals (especialment dels combustibles fòsils), produeix uns nivells de contaminació ambiental insostenibles, i propicia l’escalfament global i el canvi climàtic. Rifkin assenyala que els danys pels huracans Katrina, Rita, Ike i Gustav vàren ascendir a la xifra de 240.000 mil·lions de dòlars.

Aquests efectes sobre el medi ambient s’agreujen per les, del tot segur legítimes, aspiracions de creixement econòmic i industrialització de la Xina i la India, que han acostat (estàn fent-ho) més de dos mil mil·lions de persones al món del consum, incrementant exponencialment les necessitats de producció industrial i, en definitiva, convertint aquests Estats i els seus habitants en agents contaminants i depredadors de recursos naturals de primer ordre.

Lògicament, no totes les veus qualificades es mostren crítiques amb els efectes de la globalització, pel que fà als seus efectes econòmics. Joseph S. Nye posa l’accent en els beneficis de la globalització, afirmant que ha repartit el creixement i ha fet que mil·lions de persones abandonèssin la pobresa en els darrers cinquanta anys. En canvi, Nye destaca els riscos inherents a l’increment de la mobilitat de les persones, fixant-se especialment en la circulació de patògens portadors de malaltíes, argument de força actualitat en l’actual context d’alarma mundial amb motiu de la declaració de pandèmia de la grip A, amb origen a Mèxic.

D’altres economistes, com ara Jagdish Bhagwati o Fred Bergsten, director de l’Institut Peterson d’Economia Internacional, manténen que, malgrat tot, els efectes positius de la globalització superen clarament els negatius. Probablement les veus crítiques estiguin agafant volada al ritme de l’actual crisi econòmica que, entre d’altres problemes derivats del col·lapse financer internacional, fan aflorar actituds nacionalistes de caràcter xenòfob, en la mesura en que la immigració, fins fà poc benvinguda com a força de treball imprescindible en un context de fort creixement econòmic, es torna sobtadament indesitjada i, patint les més altes taxes de desocupació i riscos de marginalitat, es converteix en focus d’inestabilitat social.

Mès enllà de qualsevol consideració respecte els beneficis o els mals que pugin resultar de la globalització, aquesta és una realitat incontestable i, m’atreviria a dir, sense marxa enrera. Dit això, i desde la perspectiva de l’anàlisi política, la globalització enmarcada en la preeminença del poder financer privat sobre el poder polític és una mala noticía per la democràcia. Efectivament, les multinacionals i els operadors financers transnacionals ténen capacitat suficient per, prenent decisions racionals de maximització de beneficis, imposar polítiques i restringir la sobirania real dels governs democràtics. Aquest dèficit democràtic i les conseqüències, en forma d’absència de diferències substancials en els programes dels partits polítics, mancats de marges reals de maniobra, són percebudes per la ciutadania, el que produeix una important desafecció i desmobilització, reduint la participació i el debat públic, elements essencials en l’enunciat de la poliarquia de Dahl. D’acord amb Mancur Olson, l’acció col·lectiva (i entre elles, el vot i les diferents formes de participació en democràcia), es resenteix quan l’individu percep que la seva tria individual té poc impacte en el resultat, el que pot esgrimir-se com un argument per explicar l’increment de l’abstencionisme polític, deslegitimador de la democràcia.

Però la democràcia hauria de tenir eines per subvertir o, com a mínim, reconduir aquesta situació, i l’actual crisi econòmica global hauria de configurar-se com el punt d’inflexió que permetès una reordenació de les prioritats i una reformulació de les bases de la globalització.

L’eficàcia de la iniciativa privada per generar riquesa no pot èsser subestimada sense més. Però la iniciativa privada respòn a la racionalitat individual i, per tant, ha de ser fortament regulada per garantir la compatibilitat entre el legítim interès particular i el valor superior del benefici comú. Malgrat les proclames ultrallibrals i neoconservadores relatives a l’autorregulació dels mercats i la ineficiència de la cosa pública, no deixa de ser curiòs com grans empreses, ara en crisi, (GM en el sector automobilísitc, l’asseguradora AIG, Bank of America, Fortis a Bèlgica i Holanda, etc.), es giren cap el sector públic reclamant ajudes, mentre sembla generalitzada l’adhesió a les polítiques governamentals keynesianes d’inversió i despesa pública.

Sens dubte, la regulació té especial sentit en matèria de control dels recursos naturals i protecció del medi ambient, amb incentivació decidida de les polítiques de desenvolupament de noves energíes renovables i ecològiques, lluitant contra els lobbies del petroli i qualsevol que oposi un interès individual contrari a l’interès col·lectiu, per poderosa que aquesta força es presenti. D’alguna manera, semblaria que el contracte social hauria de reformular-se, en els termes que plantejava Robert Skidelski, exigint una major participació i intervencionisme dels poders públics per garantir la reducció dels desequilibris socials i fomentar un creixement sostenible.

Ara bé. Probablement començi a ser hora de que els habitants d’aquest món globalitzat deixem de pensar en clau nacional. És a dir, no és descartable considerar que el món dividit en Estats independents i habilitats per prendre les seves pròpies decisions sobiranes sense comptar amb la resta, començi a mostrar-se com una estructura decimonònica a deixar enrera.

Desde el meu punt de vista, i amb això finalitzo aquesta reflexió, és l’hora de la política, amb majúscules, però de la política internacional i de la cooperació i els acords a escala supranacional. Novament la tragèdia dels comuns i la lògica de l’acció col·lectiva hauríen de servir com a arguments científics per fugir dels interessos individuals (els dels Estats), convenint que la maximització dels beneficis de cada un d’ells, aïlladament considerats, és absolutament contrària a l’interès col·lectiu (el dels ciutadans del món), en un planeta globalitzat a tots els efectes.

Jos Prado Pavón

Matadepera, 18 de maig de 2009

BIBLIOGRAFIA I ALTRES RECURSOS

Ziegler, Jean (2005). El imperio de la vergüenza. Madrid: Taurus Santillana

Habermas, Jürgen (2008). El derecho internacional en la transición hacia un escenario posnacional. Madrid/Buenos Aires: Katz Editores

Hardin, Garret (1968). La tragedia de los comunes. Gaceta Ecológica, núm. 37, Instituto Nacional de Ecología, Mèxic, 1995. http://www.ine.gob.mx/

Rodrik, Daniel (2008). La muerte del consenso sobre la globalización.http://www.globalizacion.org/globalizacion/RodrikMuerteGlobalizacion08.htm

Rifkin, Jeremy (2008). La globalización perdió su fundamento. http://www.globalizacion.org/globalizacion/RifkinGlobalizacionPerdioFundamento08.htm

Foix, Lluís (22 de gener 2008). Globalización sin control. Barcelona: La Vanguardia

Wallersatein, Immanuel (2008). 2008: El fallecimiento de la globalización neoliberal.

http://www.globalizacion.org/ordenmundial/WallersteinMuerteGlbzNeoliberal.htm

Paramio, Ludolfo (2002). La globalización y el malestar de la democracia. Documento de trabajo 02/23. http://www.iesam.csic.es/doctrab2/dt-0223.pdf

Nye, Joseph (2009). ¿Què globalización sobrevivirà?. Project Syndicate. http://www.project-syndicate.org/commentary/nye69/Spanish

Skidelsky, Robert (2009). “Shaky social contracts”. A internet, pàgina web oficial de l’autor, http://www.skidelskyr.com/site/article/shaky-social-contracts/