El gran i el petit

Asisteixo, entre resignat i trist, al debat generat entorn una possible independència de Catalunya. Resignat, perquè el to, la superficialitat i la visceralitat de molts comentaris són més que previsibles. Trist, perquè un grup humà mínimament cult i civilitzat hauria d'encarar i debatre sobre els conflictes d'un altra manera. Respecte el fons de la qüestió, m'he decidit a opinar en una sèrie d'entrades successives, tot començant avui. Amb caràcter previ, em vull refermar com a decidit partidari de la desaparició dels Estats, de tots els Estats, en la línia dels arguments desenvolupats per Zygmunt Bauman i per Jacques Attali. Els Estats són, avui, estructures decimonòniques, intermediaris prescindibles en un món cada vegada més globalitzat, generadors de competències i contraris a una autèntica cooperació en benefici dels èssers humans. Així, és aquest punt de vista compatible amb el recolçament a la generació d'un nou Estat que, en aquest cas, neixeria d'una secessió catalana? La veritat, no tinc una resposta clara i unívoca a aquesta pregunta però, en les properes entrades, provarè d'argumentar perquè realment em sembla compatible i, per començar, farè meu l'anàlisi del sociòleg nord-americà Daniel Bell (1987, pàgina 14) quan afirma que "l'estat s'ha tornat massa petit per als grans problemes d'un món cada vegada més interconnectat i massa gran per a la diversitat de petits problemes que es presenten a nivell local de la societat" El gran i el petit. D'una banda, el món. De l'altra, els grups humans amb identitats definides i la voluntat de mantenir aquesta identitat i de fer reeixir les seves singularitats. El gran i el petit. Anem parlant.