Comentari a un petit debat criminològic

He mantingut un interessant debat criminològic amb un mosso d'esquadra i un funcionari de presons, en un marc universitari. La opinió d'un policia, com la d'un funcionari de presons, són perfectament vàlides per obtenir una visió del problema de la criminalitat, desde una perspectiva molt concreta. Ara bé, precisament pel nivell d'implicació directa (en el dia a dia, detenint i custodiant delinqüents), no són les persones més indicades per tenir una visió global i ponderada del problema.

Si la formulació de les normes penals quedès en mans del policia al que li han obert el cap amb una ampolla enmig d'un aldarull o de qualsevol víctima, passaríen dues coses:

1. La repressió penal esdevindria insoportable pel grup social

2. Probablement els delictes no es reduïríen gens ni mica i els nivells de violència a la societat es dispararíen

És perfectament lògic que les persones que han patit directament un delicte adoptin un criteri més retribucionista. Sensu contrario, persones que han patit el rigor del sistema penal (no parlo dels delinqüents habituals, sinó de qualsevol ciutadà) també han modificat la seva opinió respecte la suposada i falaç benignitat punitiva espanyola (no seria estrany que dins la policia catalana s'hagi comentat i considerat com a brutal la condemna dels mossos d'esquadra recentment ratificada pel Suprem). ¿Totes aquestes situacions personals han d'influir, mès enllà de la seva consideració com a dades a tenir en compte per una anàlisi global del problema, a l'hora d'establir una diagnosi?. La veritat, no de forma decisiva, perquè el problema de la criminalitat és polièdric i les solucions estrictament punitives han demostrat a bastament la seva incapacitat per controlar el delicte.

I la realitat, per molt que el dia a dia d'un policia li faci pensar el contrari, és que l'increment punitiu, a partir de cert nivell, no té cap eficàcia per reduïr els delictes. La realitat és que Espanya és particularment dura en matèria de repressió penal comparada (amb taxes d'empresonament que no obeeixen a una major activitat delictiva, que a Espanya és molt menor que la mitjana europea).

Malgrat les discrepàncies amb la visió del mosso i del funcionari de presons amb els que debatia, van assenyalar aspectes amb els que hi estic d'acord i que són molt interessants, com per exemple, la potencial desmoralització de la policia. Evidenment que aquest és un tema que ha de preocupar. No fins el punt de considerar que aquesta potencial desmoralització s'ha de combatre aplicant un criteri retributiu desmedit, però. En canvi, el que és inadmisible és que un tema (especialment si l'acusat ha estat enxampat in fraganti) trigui tant en ser jutjat. ¿Però aquest problema (que també té a veure amb la saturació del sistema per l'excès de rigor en múltiples tipificacions que hauríen de tenir un altre tractament legal), s'ha d'arreglr amb una utilització encara més extensiva de la presó provisional, com molts demanen?. Ni parlar-ne, això s'ha d'arreglar descongestionant el sistema i jutjant immediatament, no engarjolant ciutadans sense judici. Això que molts veuen com una solució acceptable perquè pensen en delinqüents violents o multirreincidents, es convertiria en una patent de cors pel poder estatal de la qual n'acabaria abusant fins a extrems que ara mateix costaria d'imaginar (malgrat la història n'està plena d'exemples).

Voldria transcriure una lúcida cita de Van Swaaningem: "la cultura del control té un caràcter autoprofètic en el sentit popperià - és a dir, no es pot desmentir. Si els índexs de delicte augmenten, es requereix més càstig. Si s'estabilitzen, es requereix més càstig perquè disminueixin. Si es redueixen, llavors, clarament el càstig és eficaç i per tant ha de mantenir-se o incrementar-se".

En fi, no voldria acabar sense un reconeixement per la feina que fan policíes i funcionaris de presons, el que no vol dir que l'anàlisi del que s'hauria de fer per que aquesta feina els hi fós més fàcil i reduïr la delinqüència pugui ser (com ho és sovint), radicalment oposat.