ETA plega

ETA ha anunciat el cessament definitiu de l'activitat armada. Ja era hora.

Ho ha fet responent al requeriment de la Conferència Internacional de Pau de Donosti, tot assumint, en la seva totalitat, la declaració que va cloure l'esmentada conferència.

L'endemà, l'anomenada esquerra abertzale va manifestar-se en idèntic sentit.

De totes les declaracions públiques subsegüents, la més sorprenent va ser la d'en Mariano Rajoy: moderada i assenyada, reconeixent la importància del moment. El candidat del PP estará tenint importantíssims problemes dins de casa seva, i els tindrà amb l'AVT i amb la caverna mediàtica (Jiménez Losantos ja treu foc pels caixals i parla de "altas dosis de cretinismo"). El desbocat Aznar sembla momentàniament desconcertat, probablement pel recolçament explícit de Tony Blair al procès, així com pel fet de que, a un mes de les generals, no sembla adequat titllar de cretí o de traïdor a Espanya i a les víctimes al seu candidat, el que deu contenir també d'altres intransigents il.lustres, com Mayor Oreja.

El moment actual és fonamental. Que els etarres no acabaran la seva activitat criminal personant-se, en fila índia, a la caserna d'Intxaurrondo, és evident. Que quan parlin de les víctimes es referiran a "totes les víctimes del conflicte", és un altra evidència. Que, quan parlin de violència, es referiran també a la violència de l'Estat, sembla clar. Que no anunciaran cap disolució o entrega d'armes sense establir una negociació sobre polítiques penitenciàries, eventuals amnistìes o modificacions legislatives que correixegin jurisprudències esviaixades, sembla absolutament lògic.

I què?

De veritat que hi ha gent que sembla no voler veure el final del terrorisme. Que apareix amb l'actitud de "se arrastra vd. a mis pies, reconoce que es malo malísimo, acepta que le meta un paquete carcelario de impresión, me cambia la dialéctica, deja de hablar de conflicto político y se me reconoce como vulgar delincuente, empieza a proclamar que las víctimas son sólo las de un lado y que las suyas eran alimañas que han tenido lo que se merecían, reconoce que le hemos derrotado policialmente, se humilla, se flagela y me acredita clínicamente la defunción de su autoestima. Hace todo lo anterior y más que le iré pidiendo sobre la marcha o, por el contrario, no le compro el planteamiento de cese de la acción armada y ya puede vd. seguir dándole al gatillo y a la bomba-lapa"

Un esquema d'aquesta naturalesa és perfectament comprensible en les víctimes del terrorisme. Tan comprensible com obviable. A les víctimes, tot el recolçament i el carinyo que calgui, que s'el mereixen, però ni la menor temptació populista d'actuar i pendre decisions a partir dels seus postulats. Insisteixo: ningú no voldria viure en un indret on la resposta social-punitiva la definíssin les víctmes dels crims. Aquest és un escenari superat fa segles, afortunadament per la pau i la cohesió socials.

ETA ha fet un pas que se li demanava desde feia molt de temps. No hi veig cap avantatge en ser mesquí en aquest moment.

Que la política penitenciària de l'Estat espanyol amb els presos etarres és de molt dubtosa legalitat i victimitza injustament les famílies dels condemnats, contribuïnt a una potencial radicalització d'aquest entorn immediat, és d'una evidència palmària. Doncs a l'Estat li pertoca corregir-ho. Al meu entendre, la racança de Zapatero en aquest tema, en el moment de la treva etarra trencada amb l'atemptat de la T-4, va ser un greu error i va ser la causa directa d'aquell fracàs.

Que la doctrina Parot, dictada pel Tribunal Suprem contravenint la reformatio in peius, hauria de ser tombada pel Tribunal Constitucional, sembla clar també, desde una perspectiva estrictament jurídica. El govern no hauria d'influir en el TC, però el Tribunal hauria de portar aquest tema al seu ple jurisdiccional ja mateix, i resoldre. Si opta pel manteniment de la doctrina (qualsevol cosa pot esperar-se del TC), la majoria parlamentària hauria de modificar l'article 78 del Codi Penal (bé, aquest article hauria de modificar-se sí o sí).

Que l'Arnaldo Otegui i els altres condemnats en la infumable sentència del cas Bateragune, han estat impulsors claus de l'actual possibilitat d'arribar a la fi de la violència terrorista, sembla també clar. La sentència condemnatòria no és ferma, així que els acusats estan complint la mesura cautelar de presó provisional. El Ministeri Fiscal hauria de recolçar la supressió de la mesura cautelar i modificar les seves conclusions, demanant l'absolució, quan el TS estudii el recurs.

Evidentment, esquinçada de vestidures i proclames de dignitat desde la caverna seran inevitables. Evidentment, sortides de to i retòrica antiga manaran desde els abertzales. L'Estat, però sobretot la ciutadania que vol de veritat que això s'acabi, que no vol més víctimes d'ara en endevant, no hauríem de fer gaire cas de tot aquest soroll.

Duran i Lleida i Esteban González Pons

Les declaracions de Duran i Lleida en relació als subsidis agraris, referint-se implícitament a Andausia i Extremadura, no m'han agradat gens. Gens ni mica.

No calíen i, per sobre de tot, són extremadament simplistes.

Totes les enquestes sitúen Duran i Lleida com el polític més valorat a nivell estatal, però jo tinc la impressió de que, ja fa un temps, va aturar la seva progresió i va caure en un encorsetament i en una espiral descendent de la que, em sembla, difícilment es recuperarà. No em sembla, a hores d'ara, un polític mínimament il·lusionant.

Dit això, el que ja em va semblar de traca i mocador va ser la irrupció a la polèmica del portaveu popular Esteban González Pons. Investint-se d'un aire de dignitat impostada, va demanar, solemne, "a los nacionalistas y a los socialistas que dejen de intentar rascar votos, utilizando los prejuicios que unos pueblos de España puedan tener contra otros".

Prou. De veritat que ja n'hi ha prou.

D'una banda, un partit què és absolutament nacionalista (nacionalista espanyol, però nacionalista), hauria de començar a deixar d'utilitzar un terme que li és plenament aplicable de forma pejorativa.

Però, per sobre de tot, és sagnant i del·lirant que un partit què ha utilitzat Catalunya, durant anys i sense cap mena de vergonya, com un pim pam pum per guanyar vots a Guadalajara i a Albacete i a la resta dels molt nobles territoris peninsulars, s'atreveixi ara amb una formulació com la que ha verbalitzat el seu sots-president de comunicació.

És ben veritat allò de que la realitat sempre supera la ficció.

El PP anuncia que impondrá la cadena perpetua revisable si gana

Aquest és el titular d'una notícia apareguda a El Pais d'avui, dissabte 8 d'octubre de 2011.

Populisme punitiu?

I ara! Reflexió serena i exteriorització d'una anàlisi profunda de la política pública criminal.

(Un moment, què m'en vaig a vomitar i torno).

En fi. El pitjor de tot és que un nombre importantíssim de benintencionats ciutadans recolçaran la idea, convençuts de que es tracta d'una mesura necessària o adequada per contenir el crim.

El pitjor de tot és comprovar amb quina freqüència i amb quina desvergonya, els polítics, abusen de la desinformació i el desconeixement de la gent, els enganyen i els impulsen a recolçar polítiques que surten de la víscera i que no serviran de res, sinò és què aconsegueixen l'efecte contrari a l'anunciat.

Que Espanya és l'Estat més dur en matèria de repressió penal, d'entre tots els del nostre entorn immediat, és cosa sabuda per qualsevol que tingui un mínim d'interès científic en el tema.

Que Espanya és l'Estat, d'entre tots els del nostre entorn immediat, on el temps de compliment efectiu de les condemnes, l'anomenada taxa de penositat, és més elevat, és cosa sabuda per qualsevol que tingui un mínim d'interès científic en el tema.

Que l'increment de la represió penal, a partir de cert nivell d'exasperació punitiva, no té cap efecte en la contenció o la reducció del crim, és cosa sabuda per qualsevol que tingui un mínim d'interès científic en el tema.

Que la primacia de les polítiques criminals retributives i de prevenció especial (càstig i innocuació), per sobre de les polítiques criminals resocialitzadores i de prevenció general, aboca a un escenari d'increment de la criminalitat (conegut com l'efecte criminògen de les penes), és cosa sabuda per qualsevol que tingui un mínim d'interès científic en el tema.

Que el Codi Penal no és, ni de bon troç, l'eina més efectiva sobre la que pivotar les polítiques de contenció del crim, és cosa sabuda per qualsevol que tingui un mínim d'interès científic en el tema.

El que pasa és què l'interès del Partit Popular en aquestes qüestions no és científic, sinó exclusivament electoral, ideològic i visceral.

És possible una anàlisi empírica i racional en matèria criminal per part d'un partit que col·loca d'assessor en temes penals al pare d'una nena abusada sexualment i assassinada, que no té cap mèrit en el camp del dret o en el de la criminologia? Pot esperar-se d'una persona en aquesta situació, un mínim de racionalitat i de seny o, pel contrari, sembla lògic i admisible obtenir tones d'emoció, odi i ofuscació intel·lectual?

En fi. Orwell, Huxley i companyia. S'acosta, s'acosta. S'acosten (perquè guanyaran amb majoria absoluta i ens endinsaran encara més en les polítiques penals securitàries, perquè un dia ens llevarem i no donarem crèdit a la situació en que ens trobem).

John Rawls. Hem de tornar a la pal·lestra la seva teoria de la Justícia i allò del vel de la ignorància. M'ho apunto (tot i que és clamar en el desert).