Baltasar Garzón (II). Santiago Vidal.

Al voltant de la controvèrsia suscitada entorn la situació processal del Jutge Garzón, voldria afegir una reflexió desde un altra perspectiva:

Ja comença a ser hora de que el legislatiu s'en adoni de que convé tancar l'Audiència Nacional, un òrgan jurisdiccional absolutament atípic i artificial. La pròpia naturalesa de l'òrgan produeix fenòmens com el dels "jutges estrella", amb una acumulació desmesurada de poder jurisdiccional i que tracten assumptes que sovint incorporen una elevada càrrega política, el que esdevè un problema de caràcter estructural (que no es circumscriu al Magistrat Garzón), absolutament indesitjable.

Sembla urgent una reforma en profunditat del poder judicial, i jo la començaria pel desmantellament de l'Audiència Nacional.

Seguint amb el duel Garzón-Varela, no deixa de ser curiosa la forma en que l'instructor del Tribunal Suprem ha guiat les correccions en els escrits de les acusacions populars. Veus qualificades opinen que l'instructor s'ha excedit, en la mesura en que les incorreccions subsanades no eren formals sinó materials, el que havia d'abocar a l'inadmissió o el rebuig d'aquells escrits.

Canviant de tema, el Consejo General del Poder Judicial ha obert expedient sancionador al Magistrat Santiago Vidal, de l'Audiència Provincial de Barcelona. El jutge Vidal, a qui durant anys he professat sincera admiració, és partícep habitual a diferents tertúlies radiofòniques, entre elles la del matí de Catalunya Ràdio, amb en Manel Fuentes.

Vidal va criticar l'Instructor del cas Millet, el jutge Solaz, en dos aspectes: el primer, defensant l'adequació de la mesura de presó provisional per Millet i Montull (descartada per Solaz), amb l'argument de que, en casos que havíen lesionat menys béns jurídics però que afectàven a imputats provinents d'ambients marginals, la presó s'acordava habitualment. Discrepo, del Jutge Vidal: la presó provisional ha de ser un recurs que s'utilitzi mínimament, i l'argument de que s'utilitza quan no toca no ha de portar a defensar la seva utilització quan tampoc toca. La crítica al jutge Solaz estava amparada per la llibertat d'expressió, per suposat, però era injusta i populista (tinc la sensació de que en Santiago Vidal, arrossegat per l'ambient d'exhaltació radiofònica, va dir allò que pensava que la gent volia escoltar, i vull creure que, en el fons, no comparteix els arguments que ell mateix va exterioritzar. La idea contrària m'entristeix sincerament).

La segona de les crítiques va ser respecte la lentitud del jutge en la instrucció del cas Millet. Vidal va titllar Solaz de "jutge cargol". (Per a ser més exactes, va dir que en ambients jurisdiccionals s'el coneixia com a "jutge cargol" però va dir-ho de forma que quedava clar que compartia la crítica). El cas Millet va esclatar el mes de juliol de 2009, amb l'escorcoll del Palau de la Música per part dels Mossos d'Esquadra, desprès d'una denúncia de l'Agència Tributària. És a dir, un tema de gran complexitat que portava (en el moment de la crítica de Vidal), menys de sis mesos d'instrucció, deriva en la qualificació del Jutge Instructor com a "cargol". O bé el Sr. Magistrat Vidal viu en un món diferent del meu, o bé considera que casos i justiciables com Millet mereixen una atenció i un tracte processal diferent de la resta, i jo m'he perdut els preceptes normatius que positiven aquestes diferències. Tinc coneixement de multitud de casos de justiciables anònims pel gran públic que porten patint instruccions que s'allarguen durant anys i anys, amb mesures cautelars que afecten el seu patrimoni, quan no també la seva llibertat, i no passa res. (És clar que passa, però nomès al pobre dimoni que pateix l'exasperant lentitud del sistema judicial). En fi, novament la crítica de Vidal estava amparada pel dret fonamental a la llibertat d'expressió (faltaria més!), però novament era injusta i populista.

En qualsevol cas, no crec que el CGPJ hagi d'expedientar i molt menys sancionar el Magistrat Vidal, però m'agradaria tant que ell mateix fós capaç de reflexionar i de canviar la seva possició pública en aquest assumpte, que m'atreveixo (sense cap mena de legitimitat, probablement), a demanar-li ara. Si algún dia ho fà, demostrarà la seva grandesa i contribuirà a fer pedagogia entre una ciutadania desinformada, que està perdent valors fonamentals d'humanitat, per enfangar-se en un clam retributiu que, tot i satisfer la víscera, no contribueix a pacificar la societat i fer-la menys criminògena.  Crec que persones com aquesta, amb la seva gran capacitat de comunicació i la seva contrastada capacitat professional, ténen una gran responsabilitat en aquest sentit. (Magistrat Vidal, vull poder tornar a admirar-lo).