Luigi Ferrajoli (I)

Asisteixo a un seminari impartit per l'extraordinari professor italià Luigi Ferrajoli, pare i màxim exponent de la teoria del garantisme penal (sens dubte, el Luciano Pavarotti d'aquest fèrtil camp teòric).

L'auditori el conformem una trentena de persones, en la seva majoria professors universitaris, així com  estudiants de màster o de doctorat. S'en ocupa d'introduïr el tema i presentar el ponent un altre pes pesant, el professor Roberto Bergalli.

El seminari porta el suggerent títol de "Filosofia del mal i memòria col·lectiva", i la intervenció del professore s'articula entorn tres eixos principals: (1) Naixement del garantisme desde un punt de vista pràctic (la resistència partisana i la Constitució italiana de 1947), (2) l'efecte del garantisme sobre l'existència estructural de l'excepcionalisme, i (3) ¿quins aspectes revisaria avui de la seva teoria del garantisme penal?.

Aquest format no és el més adequat per glossar una intervenció i un ric debat de més de dues hores, però m'agradaria ara desenvolupar una idea que convé repetir per reforçar la memòria col·lectiva i lluitar contra la involució.

La idea és la següent:

La humanitat va topar-se de cara amb el mal (amb el "mal absolut", en expressió de Carlos Nino), entre els anys 30 i 40 del segle passat, amb l'adveniment de feixismes i totalitarismes, i la barbàrie que va acompanyar la segona guerra mundial (de fet, els horrors màxims van impregnar l'entrada del segle XX, amb multiplicitat de conflictes arreu i menyspreu absolut dels uns vers els altres). La Declaració Universal de Drets Humans, de 1948, parla "d'actes de barbàrie ultratjants per a la conciència de la humanitat". En aquest context, la reacció es concreta en la certesa total de la necessitat de posar límits al poder dels estats, del que s'en deriva un constitucionalisme garantista, del que són exponents la Constitució italiana de 1947, la Llei Fonamental alemanya de 1949 i,  amb els diferiments ocasionats per la pervivència dels respectius règims autoritaris, la Constitució portuguesa de 1976 (post salazarista), l'espanyola de 1978 (post franquista), i les diferents constitucions llatinoamericanes.

D'alguna forma, el garantisme dota d'eficàcia pràctica el pacte de convivència que pretén ser una Constitució, i té tot el sentit (no s'oblidi mai), per provar d'evitar l'estat de policia associat al totalitarisme, per enfrontar el "mal absolut", un mal que no era (és) teòric, sinó del que s'en havíen tingut les proves més cruentes.  Perquè no s'ha d'oblidar, tampoc, que tant l'adveniment al poder del nazisme a Alemanya com del feixisme a Itàlia (sigui això dit en traç gruixut i sense entrar en matisos), així com els desenvolupaments legislatius que van permetre els pitjors genocidis imaginables, van nèixer de la voluntat popular expressada a les urnes, van nèixer d'un suport social ampliament majoritari. Arribant al poder per medis democràtics, aquells governants van utilitzar aquest tipus de  suposada legitimitat per destruir lllibertats i drets fonamentals, construint un dret penal de l'enemic.

De tot l'anterior resulta una màxima que sovint s'oblida: la democràcia, per sobreviure, requereix de límits a aquesta mateixa democràcia. Cap majoria ha de poder decidir sobre certes qüestions. Ni tan sóls la unanimitat és condició suficient per ultrapassar certs límits. I en això consisteix el garantisme, en un canvi de paradigma que assenta les seves bases en la certesa de que els drets fonamentals, inherents a la condició d'èsser humà i indisociables d'aquesta, són innegociables i cap majoria, per àmplia que aquesta sigui, ha de poder limitar-los o menysternir-los. I la memòria col·lectiva hauria de servir per recordar el perquè de la imperativitat d'aquest paradigma.

Demà provaré de seguir a partir d'aquest punt.