La matança a l'illa d'Utoya

La matança de Noruega em suscita reflexions que van mès enllà del perfil de l’autor dels fets o de quines conseqüències patirà per les seves monstruoses accions o al respecte de si la policia va actuar amb diligència, etc.

El punt de partida de la meva anàlisi és que cap sistema penal o policial, excepte en situacions tipus estat de setge o en règims totalitaris, té la menor capacitat per evitar aquest tipus d’accions. N’evitarà algunes, especialment gràcies a la tasca d’informació prèvia o a mecanismes concrets de prevenció, però sempre se li escaparan d’altres.

Què vull dir amb això? Doncs que, entre nosaltres, habiten els que s’anomenen “criminals per convicció”, respecte dels quals els mecanismes de control repressiu són del tot ineficaços.

Quina resposta penal és dissuassòria per algú que decideix acometre una acció paramilitar o terrorista aïllada, absolutament convençut del que fà, desprès de planejar l’acció i de proveïr-se del material necessari, desprès d’autojustificar-se de la imperativitat dels seus actes, de carregar-se d’odi, i que, ademès, està disposat a morir aquell dia?

Quina prevenció policial o legal és possible per frenar un alumne d’institut que entra armat a la seva classe i comença a disparar a tort i a dret, clavant-se un tret per rematar la feina?

Quina prevenció policial pot evitar al 100% que un aixelebrat deixi una bossa que contingui un explosiu cassolà a una paperera d’un centre comercial el primer dia de rebaixes?

Què es fà quan algú és capaç de carregar el seu propi cos de bombes i autoinmolar-se convençut de que l’espera el paradís per haver causat baixes entre els infidels?

Per això, els noruegs, ara, no hauríen de canviar massa cosa del seu sistema social, encara que emprenyi considerar que la seva legislació no serà aclaparadorament retributiva amb l'autor dels assassinats. El que vull dir és que ara és el moment en que toca veure què fan els noruegs desprès de patir les conseqüències d’un acte tan atroç com excepcional en aquells indrets. La meva aposta és que no canviaran el seu sistema de valors i de convivència, que no s’aixecaran massa veus exigint un augment de la represió penal. El contrari els situaria en una espiral que els transformaria com a grup humà i els conformaria com una societat més violenta en el mitjà termini.

Prerò jo, aquesta vegada, sí que penso que s’ha d’extreure una conseqüència del cas i modificar un cert tipus de resposta penal.

Em refereixo a canviar les lleis a causa d’aquests fets perquè un hipotètic futur autor material d’un acte equivalent rebi més resposta penal que la que actualment preveu el benigne Codi Penal norueg?

No.

Em refereixo a que el que s’ha de prevenir per tots els medis (també penalment) és la difusió de qualsevol idea que inciti a l’odi i a la violència.

Excepcionalment pel que fa a la meva limitada confiança en els resultats de l'increment de la resposta penal, ara la reclamo per aquells casos en els que les ideologíes i les opinions escampin la llavor de l’odi.

L’odi contra el diferent, contra el que arriba a “casa nostra” per “robar-nos” la feina, per saturar els “nostres” hospitals, per “colar” el seu fill a escola en detriment d’un “de tota la vida” que s’ha quedat sense plaça per culpa del Mohammed.

L’odi racial, l’odi cultural, l’odi religiòs. El fonamentalisme en tota les seves formes. L’exhaltació del discurs dels “ells” contra “nosaltres”.

L’autor material dels fets noruegs és un psicòpata ros i d’ulls blaus que viu en l’Estat que ocupa el lloc número 1 del món en els rànking de PIB per càpita i en l’Índex de Desenvolupament Humà. Que viu a un Estat on tindrà tota mena de protecció social i on el seu benestar no perilla: gaudirà de sanitat, educació, protecció a l’atur, de tota mena de sistemes d’inclusió social, encara que comparteixi aquests drets socials amb d’altres èssers humans de pell morena i ulls negres que van nèixer en terres llunyanes.

Però algú li ha fet creure (a la ràdio, a la premsa, a la televisió, als fòrums d’internet, a les converses als bars), que tots aquests drets perillen per culpa dels immigrants. Que els principis morals i religiosos i les formes de vida tradicionals estan cedint davant l’imparable força que empeny principis morals i religiosos i formes de vida diferents.

Aquest Breivik és l’autor material, però els autors intel·lectuals, els inductors, parlen diàriament als mitjans de comunicació, formen partits polítics que reben molts vots de ciutadans ansiosos per construïr la fortalesa europea que ens protegeixi de la invasió dels diferents.

Perquè el discurs contra el diferent i les falàcies en que s’assenta no són cosa nova. Un individu amb bigoti de nom Adolf, no fa massa, va utilitzar el mateix tipus d’argument, va identificar un enemic comú causant de tots els mals, i va catalitzar mil·lions de ciutadans benintencionats per enfrontar aquest mal que els assetjava. Les conseqüències son conegudes.

Per això, davant la constatació de la barbàrie, la comunitat internacional va emetre la Declaració Universal dels Drets Humans i va intentar un esforç (jo diria que genuí, si més no en aquells moments), de conformar una “familia humana”. D’evitar els “ells” enfront dels “nosaltres”.

Ara, aquest tipus d’arguments reben el qualificatiu de “buenistas”, entre d’altres desqualificacions, totes condescendents.

La lliçó de la illa d’Utoya, al meu entendre, és que s’ha de perseguir als intolerants que inciten a l’odi i a la violència. Que s’ha d’educar a tothom en els valors de la fraternitat i la solidaritat.

És evident que la protecció dels ciutadans requereix del codi penal i de la policia. De tasques de prevenció, de mecanismes d’obtenció d’informació (amb tutel·la de les degudes garantíes), d’agents uniformats i armats i d’agents encoberts, de tot això. Però això nomès no és suficient.

És necessària resposta penal? Sí. Jo tinc una llista llarga de comunicadors i de polítics intol·lerants i xenòfobs als que imputaria penalment i intentaria tancar a les presons (el mínim temps possible i amb objectius resocialitzadors).

Buenisme? Potser no tant.