La mà invisible de l'Adam Smith ha mort

La mà invisible de l'Adam Smith és, avui, més invisible que mai.

De fet, no descarto que l'Adam, avui, alcès la veu a la vista del panorama, no no no no, jo no em referia a això.

L'economia financera, (els apunts comptables virtuals que orbiten al voltant de la producció real, de les transaccions reals, de les mercaderíes reals, de les collites reals, de les compres i vendes de productes reals, de les compres i vendes de serveis reals), l'economia financera, dic, multiplica per molt i molt i molt l'economia real? Si la resposta és afirmativa, la mà invisible de l'Adam ha perdut tota vigència.

S'obtè més rendiment especulant amb pujades i baixades de valors bursàtils que fabricant el què sigui? Està més penalitzat guanyar diners fabricant i venent que obtenint plusvàlues dels moviments del capital? Si la resposta és afirmativa, la mà invisible de l'Adam ha perdut tota vigència.

CFDs, CDOs, cèdules hipotecàries, derivats, warrants, futurs, ETFs, hedge funds, swaps, hipoteques subprime? L'Adam no n'havia sentit a parlar de tot això quan va afirmar els tòtems del liberalisme sobre els què el capitalisme ha assentat tradicionalment la seva base filosòfica i ideològica: limitacions a la inciativa individual? Les mínimes. Regulació de la activitat econòmica? La mínima. Mecanismes de correcció de les desigualtats? No cal, la pròpia dinàmica racional dels individus, cercant el seu rendiment individual, cercant el màxim rendiment individual, genera riquesa i expandeix aquesta riquesa entre la resta menys afavorida. Redistribució de la riquesa? Polítiques de protecció social? No way, la naturalesa humana és acomodatícia, aquest tipus de polítiques l'únic que fan és fabricar professionals del subsidi, rèmores i paràsits. Les limitacions desincentiven, desmoralitzen, al·letarguen l'esperit dels emprenedors. Deixa que els emprenedors s'enriqueixin, que cerquin el seu màxim benefici, perquè en la cerca d'aquest màxim benefici necessitaran de la col·laboració d'altres, menys emprenedors, menys brillants, amb més aversió pel risc, però que pujaran al tren del progrès i de la generació de riquesa i s'en beneficiaran de la dinàmica dels dinàmics. La mà invisible. I davant l'absència de xarxa social de protecció, tothom haurà de pujar al tren, tothom haurà d'empènyer. O això o et mores de gana, així que tu mateix. La mà invisible.

Però l'amic Adam va el·laborar la seva teoria pensant en un escenari d'economia real. En un món on els bescanvis eren sobre productes i serveis tangibles. En un moment en que per recol·lectar la collita el propietari terratinent havia de recòrrer a desenes, a centenars, a mil·lers de treballadors i el mestre artesà havia de fer-se ajudar per aprenents, meritoris i subalterns de tota mena si volia produir més, vendre més, enriquir-se a partir de la seva capacitat i empenta.

Les màquines van complicar una mica les coses. D'acord, en Ned Ludd i els luddites anàven errats en la seva dèria per destruir màquines, però el cert és que la mà invisible de l'Adam va tornar-se una mica més invisible quan l'èsser humà va deixar de ser imprescindible per desenvolupar eficaçment certs processos productius.

Però la mà de l'Adam encara tenia sentit en l'època de la economia industrial. Sense pretensió de recorregut històric lineal, salto a l'amic Henry Ford. Aquell que fabricava cotxes i cotxes i més cotxes. Aquell que per convertir-se en multimil·lionari, ademès de l'invent del Ford-T, va desenvolupar un extraordinari esperit emprenedor, va introduir la cadena de muntatge i la producció en sèrie, aquell que, per convertir-se en un dels homes més rics del món, ademès de pensar permanentment en la millor forma de maximitzar el seu benefici personal, va donar feina directa a mil·lers i mil·lers de persones, a mil·lers d'industríes auxiliars que, al seu torn, empleàven a mil·lers de treballadors, a concessionaris grans i concessionaris petits que veníen els seus cotxes. La mà invisible. L'amic Henry, la seva capacitat i esperit de risc, l'absència de limitacions que el desincentivèssin i l'absència de dàdives del pare Estat que el tornèssin gandul i acomodatici, tot això, el capitalisme liberal, tot això, va fer que un munt de congèneres pujèssin al tren del progrès, tot això va generar i expandir riquesa. La mà invisible.

Però ja no vivim en el món de l'economia industrial. Ara ens em enfangat en el món dels CFDs i dels derivats i dels stock markets com una fi en ells mateixos i no com un mitjà per alguna altra cosa que passi de veritat. Avui comprarè accions de no sé quina companyia perquè estic encantat de finançar-la, el seu projecte empresarial em sedueix, penso que inclús és possible obtenir un dividend que s'acosti al 4% anyal, la seva política de personal és socialment aceptable, el seu compromís amb el medi ambient sembla sincer. Ja Ja Ja Ja Ja. Avui comprarè accions d'aquesta companyia perquè m'han dit que cotitza a un PER relativament moderat i hi ha expectatives d'increment del valor. Tot el demès se m'en fot. Encara més, hi ha rumors de que retallarà la plantilla en un 10%, el que dispararà el valor a l'alça. És a dir, farè una inversió especulativa. Ara t'escolto.

El què vull dir és que, en el marc de la societat industrial, la mà invisible funciona. En el marc de l'economia financera especulativa, ja no. I és que es guanya infinitament més especulant en els mercats de capitals desde un despatx de Wall Street, de Hong Kong o de la City, que desde qualsevol fàbrica de Detroit, arrossegant aquesta cosa molesta que són els costos laborals. Per cada empleat d'un despatx de Wall Street t'en fan falta centenars o mil·lers a fàbrica per obtenir rendiments equivalents.

Així, davant l'absència d'un escenari de redistribució "natural", davant la cada vegada menor necessitat de persones per transformar el procès econòmic en dòlars, yens, yuans o euros, davant l'allargament de la vida i l'increment dels costos de manteniment de població forçosament inactiva, s'imposa una política que entengui que això de la mà invisible ja no funciona.

Però què tenim? Tot el contrari, no quieres caldo dos tazas, neoliberalisme, ultraliberalisme, neocapitalisme, ultracapitalisme, batuda en retirada de l'estat del benestar, no se te ocurra gravar a los mercados que s'en van con la música a otra parte.

Inversió pública? No, que puja el dèficit i els mercats s'acolloneixen i la prima de risc s'enfila i els tipus d'interès t'escanyen.

Despesa pública? Metges, jutges, bombers, policíes, educadors, assistents socials, protecció social a l'atur? Estàs de conya? Retallades, plantilles congelades, acomiadaments d'eventuals, reduccions salarials, aprimar aprimar aprimar. La iniciativa privada ja absorbirà tots aquests que havíen de ser empleats públics però que ja no ho seràn. Confiem exclusivament en la iniciativa privada i en la seva capaciat de generació d'ocupació en etapes de creixement, la mà invisible! Toquem fons per agafar impuls, l'austeritat pública és el primer pas perquè tot torni a ser igual, per crear les condicions perquè els individus, en la seva dinàmica de maximització dels seus beneficis individuals, arrosseguin els altres cap amunt.

Doncs jo crec que no, ja no, no en un món globalitzat on els capitals es mouen lliurement i marxen quan s'els apreta, no en un món en el que no és necessari donar feina per obtenir rendiments sucosos, perquè els rendiments del capital financer s'han tornat (falaçment, mesquinament) molt més interessants que els rendiments del capital productiu.

Permete'm posar un exemple molt simplista però eficaç. Imagina que demà et toquen 3.000.000 d'euros a qualsevol d'aquestes loteríes que tens a l'abast.

Opció (A): De natural inquiet, genuinament ambiciòs, en el sentit positiu del terme, socialment compromès, inverteixes la totalitat del premi en obrir una empresa. Vols multiplicar els guanys. Contractes vint empleats, llogues una nau i compres màquines. Pagues sous dignes, afrontes les cotitzacions socials, et lleves cada dia a quarts de set del matí i plegues quan ja és fosc. Pagues les taxes de l'activitat, de l'immoble, el gual, l'impost de circulació dels camions i les furgonetes. Ets la mà invisible. Desprès d'incontables entrabancs i sinsabors, aconsegueixes un benefici de 200.000 euros. Arriba l'impost de societats i pagues 60.000 euros, de forma que has incrementat el teu patrimoni inicial en 140.000 euros (això si tothom et paga i en aquest exemple idíl·lic que no contempla la possibilitat de perdre els diners enlloc de guanyar-los). Directa i indirectament has col·laborat a la cohesió social, has pujat al tren del progès un munt de persones. Ets la mà invisible.

Opció (B): Alternativament, agafes els 3.000.000 d'euros i montes una SICAV. No dones feina a ningú, no llogues cap nau ni compres cap camió ni pagues taxes de gual ni per l'activitat, no afrontes cotitzacions socials ni pagues sous dignes. Et lleves cada dia a les 10h i seus una hora davant l'ordinador. Dones una ullada a les cotitzacions i parles amb el teu borker. T'en vas a jugar a golf. Dines convenientment, fas el domino i a les vuit del vespre has acabat la jornada. Obtens uns rendiments del capital de 200.000 euros i pagues l'esfereidora xifra de 2.000 euros (l'1% dels guanys) pels impostos aplicables a la SICAV. Has incrementat el teu patrimoni inicial en 198.000 euros però a fe de déu que no ets la mà invisible.

No sé a vosaltres, però a mi el paio de la opció (A) em sembla que mereix la Laureada de San Fernando (encara que sigui com a premi de consòl per gilipolles) i, en canvi, el paio de la opció (B) mereix, mereix, mereix... En fi, no sé, en qualsevol cas, el que sembla clar és que és antisocial, antieconòmic, amoral i profundament equivocat que el gilipolles de l'exemple (A) pagui 30 vegades més impostos que el guay que juga al golf i remena els calers desde l'ordinador i amb l'únic cost de la comisió del broker.

Però és clar, l'individu (A) és nomès la economia productiva i l'individu (B) ha esdevingut "el mercat" i, ja se sap, el mercat és intocable.

In my humble opinion.