Les declaracions de Duran i Lleida en relació als subsidis agraris, referint-se implícitament a Andausia i Extremadura, no m'han agradat gens. Gens ni mica.
No calíen i, per sobre de tot, són extremadament simplistes.
Totes les enquestes sitúen Duran i Lleida com el polític més valorat a nivell estatal, però jo tinc la impressió de que, ja fa un temps, va aturar la seva progresió i va caure en un encorsetament i en una espiral descendent de la que, em sembla, difícilment es recuperarà. No em sembla, a hores d'ara, un polític mínimament il·lusionant.
Dit això, el que ja em va semblar de traca i mocador va ser la irrupció a la polèmica del portaveu popular Esteban González Pons. Investint-se d'un aire de dignitat impostada, va demanar, solemne, "a los nacionalistas y a los socialistas que dejen de intentar rascar votos, utilizando los prejuicios que unos pueblos de España puedan tener contra otros".
Prou. De veritat que ja n'hi ha prou.
D'una banda, un partit què és absolutament nacionalista (nacionalista espanyol, però nacionalista), hauria de començar a deixar d'utilitzar un terme que li és plenament aplicable de forma pejorativa.
Però, per sobre de tot, és sagnant i del·lirant que un partit què ha utilitzat Catalunya, durant anys i sense cap mena de vergonya, com un pim pam pum per guanyar vots a Guadalajara i a Albacete i a la resta dels molt nobles territoris peninsulars, s'atreveixi ara amb una formulació com la que ha verbalitzat el seu sots-president de comunicació.
És ben veritat allò de que la realitat sempre supera la ficció.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada