L'il·luminat del César Vidal ha dit dels "indignats" que omplen la Puerta del Sol de Madrid, la Plaça de Catalunya, de Barcelona, i d'altres indrets arrreu de l'Estat espanyol, "que tienen conexiones con ETA" i què les movilitzacions eren, "como mínimo, sospechosas".
He escoltat comentaris de reaccionaris tertul·lians que els qualifiquen de "perroflautas", en al·lusió a rodamóns oportunistes que, generalment acompanyats per un gos brut i equipats amb una flauta o qualsevol mena d'instrument, pidolen per metros i carrers i s'apunten a totes les mogudes, ennarbol·lant l'estandart il·lusori dels antisistema.
En fin, en fin.
He escoltat i llegit crítiques com ara que no ténen cap alternativa concreta, o que estàn instrumentalitzats per certs partits amb l'únic ànim de desestabilitzar les properes eleccions municipals i autonòmiques...
Pues va a ser que no. Al meu entendre.
Del lema de la Revolució francesa, "llibertat, igualtat i fraternitat", el món dels nostres díes, el món de la preeminença d'aquesta cosa que s'anomenen "els mercats", ha fet ènfasi en la llibertat, però en detriment de la igualtat i la fraternitat i, saben què?, ja ni ha prou d'aquesta aplicació falaç de la llibertat dels liberals, perquè és massa nociva per la igualtat i la fraternitat de massa gent a aquestes alçades de la pel·lícula.
Simplificant, pot afirmar-se que la teoria liberal-capitalista exclama que la llibertat és el valor màxim, i aquesta llibertat és igual per a tothom, també per aquells que controlen el poder ecònomic-financer, així que es contrari al concepte mateix de la llibertat establir massa regulacions, posar condicionants a l'evolució natural de les coses.
Desde aquesta perspectiva, la igualtat ha de ser nomès igualtat en la línia de sortida, igualtat nomès en la creació d'un marc d'oportunitats teòricament iguals per a tots i, a partir del tret de sortida, arriba fins on puguis i ja és cosa teva si els que vénen al darrera t'adelanten o et trapitjen, perquè tot nou condicionant va en detriment de la llibertat dels corredors i és injust amb els més ràpids, que perden incentius per còrrer i arrossegar la resta cap a un resultat conjunt i promig més brillant, ergo cap el progrès i el subsegüent creixement econòmic. La llibertat prima sobre la igualtat, perquè la llibertat, en la teoria liberal-capitalista, és sempre sinònim de progrès i el progrès d'alguns acaba extenent-se sobre la resta, via estat del benestar. L'estat del benestar, ara en clar retrocès, vindria a ser l'actualització pràctica de la fraternitat del lema revolucionari francès.
Les alternatives, com ara la fallida dels postulats comunistes en els que, donat el tret de sortida, un cordó de tovarish frénen la massa dels corredors perquè ningú corri més que l'altre, aplatanant i atortuguint tothom, condicionant la llibertat dels millors, establint un ordre estricte per primar la igualtat, han estat un fracàs evident perquè imposen uns paràmetres contraris a la condició natural dels èssers humans i perquè, te pongas como te pongas, desincentiven i et porten cap a societats d'encefalograma plano.
El què està passant ara, al meu entendre, és que la preponderància de la llibertat en la seva versió liberal-capitalista ha maximitzat massa les seves posicions, en detriment d'una fraternitat que és la única via per a crear un escenari on el concepte d'igualtat tingui un mínim sentit pràctic.
El que ha passat ara, és que la maximització de la visió liberal-capitalista ha afirmat que la fraternitat no es pot imposar per la via d'acotar la llibertat "dels mercats", quan en realitat tothom sap i les molt contrastades teoríes de l'elecció racional afirmen que, en el fons, tothom defensa els seus interessos individuals i que la maximització d'aquests interessos individuals és contrària a l'interès col·lectiu.
Però la fraternitat del lema revolucionari francès s'ha d'imposar, s'ha de regular i s'ha de normativitzar, encara que sigui a costa de reduïr cotes de llibertat i mal que els hi pesi als màsters de l'univers que control·len els mercats que ens control·len i que control·len el poder polític, desplaçant l'eix de la sobirania a despatxos de la City o de Wall Street o de Shangai o de Hong Kong.
Sacril·legi! Regular els mercats! Atemptar contra la base mateixa de la visió liberal del món! Pervertir el resultat de la cursa establint normes d'homogenització que limitin la llibertat d'alguns perquè no s'escapin massa del pelotón!
I és clar que sí.
Seguint amb exemples esportius, això vindria ser com el hàndicap al món del golf amateur, que permet jugar un practicant expert contra un altre de més fluix, igualant les forçes, animant la competència i les ganes de millorar dels dos jugadors i, sobretot, sense que el jugador de hàndicap baix s'exclami contra unes normes que, sobre el paper, el perjudiquen clarament. Per què? Per què el jugador expert pot fer menys cops que el seu rival i acabar pagant les cerveses, sense emprenyar-se? Perquè les normes són clares, netes, ténen tradició i són àmpliament acceptades per beneficiaris i suposats perjudicats.
Han sentit queixar-se alguna vegada al boxejador número 120 al rànking mundial de pesos pesants, afirmant que ell és millor que el campió del món del pes mosca, i que l'esclafaria per KO a la meitat del primer asalt, i que mereix els mateixos honors i els mateixos premis econòmics? Oi què no? I per què? Perquè les regles són clares, netes, ténen tradició i són àmpliament acceptades pels pesos pesants i pels pesos mosca, que entren a aquest món professional coneixent les normes i sabent que el campió del món dels mosca serà més rellevant que el 120 del rànking mundial dels pesos pesants, per molt que, si els deixem sols als quadrilàter, el pesant 120 del món és capaç de matar a cops al millor del món dels mosques.
Els hi sembla que seria un exercici de llibertat admisible que nomès existís una categoria pugilística, i que un paio de 100 kilos, tot muscle i medint 1,90 d'alçada, s'enfrontès a un ocellet de 50 kilos i 1,65 d'alçada, amb l'argument de que existeix igualtat, en la mesura que l'àrbitre aplicarà les mateixes normes per tots dos? Oi què no? Doncs això.
Què els indignats no saben el què volen? No cal que sàpiguen concretar-ho, però el que segur que no volen és sentir-se com un pes mosca masacrat pel Mike Tyson dels seus millors díes.
Luigi Ferrajoli va parlar lúcidament de la necessitat de "constitucionalitzar" els mercats, els poders econòmics. Les constitucions van nèixer i van crèixer i es van assentar per posar límits als poders polítics en la seva relació amb els ciutadans.
Tothom (quasi tothom), a hores d'ara, veu clar que és legítim i desitjable posar límits als poders polítics. Tothom entén que l'agent de l'autoritat que porta un arma carregada ha de regir-se per unes normes estrictes abans de desenfundar i clavar-li un tret a un altre, i que aquestes normes estrictes no són un atemptat contra la llibertat de l'agent. Hem admès com a vàlides les limitacions constitucionals al poder polític, són una garantia per a tots i les acceptem, perquè hem entès que l'Estat és (hauria de ser) un instrument al servei dels ciutadans i perquè hem deixat clara la premisa de que el poder polític nomès està cedit temporal i condicionalment, ja que la sobirania recau (hauria de recaure) en el poble.
Estic amb Ferrajoli en que cal constitucionalitzar l'activitat econòmica, en el sentit de posar límits als poders econòmics, sota les mateixes premises que es van utilitzar per limitar els poders polítics.
Seran perroflautas, il·lusos primaverals, arreplegats, inclús algú tindrà un amic que té un amic que té un amic que té una cosina que té una amiga que té un amic que té un germà que conneix un paio que un dia va veure algú que parlava amb un altre que va sopar una nit a casa d'un que es veí d'un de la ETA, per seguir amb la línia d'investigació del v_ _ _ _ _ u César Vidal (vaja!, m'ha entrat a l'entrada un juego del ahorcado i tot!), seran tot això, però ténen tota la meva simpatia.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada