Jutges i Justícia. L'Audiència Provincial de Navarra. La doctrina rebus sic stantibus.

Fa unes setmanes vaig tenir l'oportunitat de llegir un article publicat al Diari de Terrassa i signat per l'advocat Jaume Planas.

En essència, el meu col·lega criticava la interlocutòria de l'Audiència Provincial de Navarra que havia denegat proseguir l'execució contra un deutor hipotecari que havia perdut el seu habitatge en subhasta pública. Com és sabut, l'article 1911 del Codi Civil estatal, en establir que "del cumplimiento de las obligaciones responde el deudor con todos sus bienes, presentes y futuros", consagra el principi de la responsabilitat personal, universal i il·limitada, pels deutes insatisfets. En mèrits d'aquest principi, i en combinació amb les previsions de la Llei d'Enjudiciament Civil que regulen les execucions i les subhastes, en la majoria dels casos es produeix un escenari en el què l'entitat financera (o un subhaster) s'adjudiquen l'immoble en subhasta i el deutor executat, ademès de perdre la finca, segueix debent diners a l'entitat financera. En èpoques de crisi com l'actual, magnifica aquest efecte pervers el fet de que l'article 671 de la LEC estableix que, en els casos en què la subhasta hagi quedat deserta, el creditor podrà adjudicar-se l'immoble pel 50% del valor de taxació o per la quantitat que se li adeuti per tots els conceptes. En l'actual context econòmic, són majoria els casos en els què no apareixen postors a la subhasta, de forma que l'entitat hipotecant s'adjudica l'immoble pel 50% del valor de la taxació... i continúa perseguint el deutor per la quantitat que excedeix entre aquell valor i el deute reclamat. Un Jutjat de 1ª Instància navarrès i l'Audiència Provincial de Navarra van denegar la prosecució d'aquesta persecució (excepte pel que fa a les costes i els interessos), tot considerant què, amb l'adjudicació d'un bé que tenia un valor que cobria l'import de la totalitat del deute reclamat, l'entitat financera ja s'havia de donar per saldada (sigui dit això en traç gruixut i sense entrar a analitzar els matisos de la resolució judicial).

El meu col·lega Planas, al seu article, criticava aquesta resolució, no tant amb l'intenció d'arrenglerar-se amb les entitats financeres, sinó amb l'argument de que la decisió judicial generava inseguretat jurídica, tot afirmant que era feina del legislador canviar l'statu quo jurídic i què als jutges els hi pertocava aplicar la Llei sense matisos i sense deixar-se influir per aspectes extrajurídics, com ara la cojuntura econòmica o qüestions de caire social.

Jo no hi estic d'acord. És més, sense perjudici de les modificacions que provinguin de la tasca del legislador, crec que els jutges estan obligats a interpretar la Llei en consonància amb les circumstàncies socioeconòmiques del moment, i a orientar la seva aplicació deixant-se impregnar per un imprescindible component de Justícia social.

I això poden fer-ho sense girar l'esquena a la Llei, encara que al col·lega Planas (i a d'altres operadors jurídics), els hi pugui semblar que existeix un elevat risc de caure en la inseguretat jurídica: el propi Codi Civil, al seu article 3.1, assenyala que "las normas se interpretarán según el sentido propio de sus palabras, en relación con el contexto, los antecedentes históricos y legislativos y la realidad social del tiempo en que han de ser aplicadas, atendiendo fundamentalmente al espíritu y finalidad de aquellas".  L'actual Llei d'Enjudiciament Civil va entrar en vigor l'any 2000, en un moment de bonança i creixement econòmic, del què s'en deriva que el legislador, en redactar l'article 671 de la LEC, contemplava un escenari de comptades execucions, amb la participació d'un nombre significatiu de postors a les subhastes. Les subhastes desertes, en les què el creditor s'adjudica el bé pel 50% del valor de taxació, i segueix perseguint el deutor pels segles dels segles, malgrat haver-se fet amb la propietat d'una finca que probablement tingui, ni que sigui en el mitjà termini, un valor similar (sinó superior) a la totalitat del deute reclamat inicialment, no era l'escenari en que pensava el legislador de l'any 2000. Desde aquesta perspectiva, la interpretació dels òrgans jurisdiccionals navarresos s'adapta a la Llei de forma més acurada que l'excessiu rigorisme que resulta d'una acepció literal inmatisada.

Encara més. En les execucions hipotecàries, els advocats hauríem de començar a invocar la doctrina rebus sic stantibus, i els Jutjats d'Instància i les Audiències Provincials hauríen d'aplicar-la sense dubtar-hi. Aquesta doctrina, amb origen al dret canònic medieval i que ha estat aplicada en el passat, de forma molt restrictiva, pel Tribunal Suprem (Sentències de la Sala Primera de 13 de juny de 1944, 23 de novembre de 1962, 26 de juliol de 1993 i 20 de febrer de 2002), obre la porta a la modificació de les condicions pactades o a la resolució contractual sense penalització, quan les circumstàncies han canviat de forma extraordinària i sense que aquest canvi sigui imputable a les parts en la relació. Personalment, em sembla evident que les circumstàncies econòmiques i socials han canviat de forma extraordinària, i cap deutor hipotecari hauria de ser penalitzat amb la pèrdua del seu habitatge i la persecució incondicionada del seu patrimoni i les seves rendes, una vegada perduda la finca en subhasta nomès per la meitat del valor de la taxació. És cert que l'estabilitat del sistema financer pot ser un argument plausible per discutir aquesta posició (personalment, no m'el acabo de creure del tot), però no és menys cert que la inestabilitat social i el potencial augment de l'economia submergida que provoca la problemàtica de les execucions hipotecàries massives (molts ja no volen una nòmina mileurista que pot ser embargada a partir del salari mínim i perfereixen treballar "en negre", ademès de l'exclussió social que s'intensifica amb la pèrdua de la vivenda), és també un argument de pes, al marge de les qüestions morals i de l'òptica de la justícia social.  

Respecte la dotrina rebus sic stantibus, aquesta podria ser objecte de positivació al Codi Civil però, entre tant, res impedeix els tribunals d'aplicar-la. De fet, la "Comisión Nacional de Codificación", en la seva "Propuesta de Anteproyecyo de Ley de Modernización del Código Civil en materia de Obligaciones y Contratos", proposa incloure un capítol dedicat a "la alteración extraordinaria de las circunstancias básicas del contrato", en el que s'inclouria un article del següent tenor literal: “Si las circunstancias que sirvieron de base al contrato hubieren cambiado de forma extraordinaria e imprevisible durante su ejecución de manera que ésta se haya hecho excesivamente onerosa para una de las partes o se haya frustrado el fin del contrato, el contratante al que, atendidas las circunstancias del caso y especialmente la distribución contractual o legal de riesgos, no le sea razonablemente exigible que permanezca sujeto al contrato, podrá pretender su revisión, y si ésta no es posible o no puede imponerse a una de las partes, podrá aquél pedir su resolución".

Actualment, l'apartat tercer de la Llei 493 del Fuero Nuevo, Compilación del derecho civil foral de Navarra, ja recull la clàusula rebus: “Cuando se trate de obligaciones de largo plazo o de tracto sucesivo, y durante el tiempo de cumplimiento se altere fundamental y gravemente el contenido económico de la obligación o la proporcionalidad entre las prestaciones, por haber sobrevenido circunstancias imprevistas que hagan extraordinariamente onerosos el cumplimiento para una de las partes, podrá ésta solicitar la revisión judicial para que se modifique la obligación en términos de equidad o se declare su resolución”

En qualsevol cas, el que pretenc és, contradint els arguments sobre la seguretat jurídica del col·lega Planas, afirmar que els òrgans jurisdiccionals PODEN realitzar interpretacions que evitin una del tot injusta proliferació d'adjudicacions en subhastes desertes per la meitat del valor de taxació i amb la possibilitat de perseguir el deutor a posteriori.

No nomès poden fer-ho. Hauríen de fer-ho.