Abdennur Prado

El meu germà Abdennur ha generat una intensa polèmica amb el seu article de denúncia de la intervenció militar internacional a Líbia. El diari El Mundo, La Vanguardia i molts d'altres, opinadors com el Francesc-Marc Àlvaro, la Pilar Rahola o l'Alfonso Ussia se li han llançat a la yugular, per no parlar dels fòrums a internet on molts participants, sovint anònims, s'estan despatxant a gust.

És probable que la referència a l'11M fòs desafortunada. L'Abdennur ha demanat disculpes a tots aquells què es puguin haver sentit ofesos, i ha intentat explicar l'ús de la metàfora, que en absolut pretenia justificar els terribles atemptats ni ser una crida a cap mena de violència.

Personalment, em costa entendre la filiació a qualsevol religió, de forma que no serè jo qui defensi les bondats de l'islam o del budisme o del catolicisme o de la cienciologia, com tampoc entendria ni defensaria que al meu germà li haguès asaltat una sobtada passió pel Real Madrid i una desbordant veneració pel Cristiano Ronaldo. Estic més a prop d'allò que deia aquell de que la religió és l'opi del poble, no sé si m'enteneu.

Dit això, crec què convé desenmascarar la gran hipocresia que ens envolta.

A l'Irak o a l'Afganistan alliberats per les benefactores potències occidentals, d'onze-emes en ténen cada poc. El què pasa és què la cotització als mercats, el valor de la vida d'un nen ple de pols a un poblet del desert d'un pais pobre de la perifèria és molt menor que el valor de la vida d'un nen pulcrament uniformat que camina cap a la seva escola per una ciutat moderna i ordenada d'un pais modern i avançat. On vas a parar. On vas a parar! I el dolor de la mare del nen desarrapat del desert tampoc colpeix el mateix que el dolor de la mare del nen net i pulit. Aquella gent ja n'està d'acostumada, a això de patir.

Però les bombes què destrossen vides innocents són igual de bombes si es llençen desde l'aire que si s'amaguen en una motxilla a sota d'un seient d'un transport públic. Són igual de bombes si es llençen amb el paperet d'autorització signat pels senyors del Consell de Seguretat de les Nacions Unides que si es col·loquen desprès de la reunió d'una cèl·lula que ha decidit aterroritzar els ciutadans occidentals fent saltar pels aires innocents compatriòtes que es dirigeixen a les seves feines o a les seves acadèmies o allà on sigui que anem.

Això vol dir restar-li importància a fets tan dramàtics i salvatges com l'11M?

No.

Això vol dir que les nostres conciències, la nostra sensibilitat i la nostra inteligència s'ha de sacsejar, això vol dir què tot esforç per denunciar el sense sentit de qualsevol forma de violència és un esforç petit, això vol dir que convè fer un esforç per veure i interpretar el món més enllà de la perspectiva què resulta de la nostra privilegiada atalaia d'opulència i sentit de la superioritat.

I és clar, les accions militars a Líbia estan justificades, perquè es tracta de parar-li els peus a un terrible dictador, sanguinari amb el seu poble. Vaja, o molt m'equivoco o aquest argument també es va utilitzar per desallotjar del poder el dimoníac Saddam Hussein. Si abans no valia, ara tampoc hauria de valer, per molt que ara s'hagin proveït d'un paperet del Consell de Seguretat de les Nacions Unides. Sí què val pels Estats, pels dirigents, que poden exhibir una legitimitat "jurídica" superior a la otinguda per atacar l'Irak, però no hauria de valer, ni què fos com a exercici intel·lectual, per la gent del carrer, pels que som espectadors impotens dels jocs geoestratègics internacionals. Ja ni ens podem queixar! Som progres, som "buenistas", som ingenus, som uns primaveres.

Però, el fet de que, de sobte, ens en hem adonat que el Gadhafi és un dictador terrible i sanguinari, ens hauria de fer reflexionar. Ara? Sobtadament? Sorpresa! Sorpresa! La mateixa sorpresa que vàrem tenir en descobrir que en Saddam era un dictador terrible i sanguinari que masacrava el seu poble. La cosa és que ens adonem quan ja no ens fa servei, ni un minut abans. En Saddam era útil per contenir l'Iran dels ayatollàs, s'el va armar, se'l va recolçar políticament, logísticament, era "el nostre". Quan va deixar de ser-ho, apareixen tota mena de revel·lacions espantoses, abans convenientment fora de l'agenda mediàtica.

Tot plegat em recorda aquella escena de la pel·lícula Casablanca, en la què el cap dels gendarmes, el simpàtic capità Louis Renault, a requeriment del comandament militar alemany, l'abrupte major Strasser, ordena el tancament del casino clandestí instal·lat al Rick's, al crit d' "escàndol, escàndol, en aquest local es juga", mentre un empleat de la casa se li acosta i li diu alguna cosa així com "capità, els seus guanys", i ell els agafa tot donant les gràcies discretament.

"Escàndol, escàndol, Muammar el Gadhafi és undictador sanguinari". Apa va. M'estranyaria ser testimoni d'intervencions similars a l'Arabia Saudí o a la Xina, posem per cas. Ah no!, m'equivoco, això és perquè l'Arabia Saudí i la Xina són democràcies exemplars, paradigmes del màxim respecte als drets humans. Mira què en soc, de despistat.

I l'article de l'Abdennur, d'apologia del terrorisme, res de res.