Presumpció d'innòcencia contra pulsió envers la culpabilitat

En l'era de la imatge i de la difusió instantània i universal de la informació, el concepte de la presumpció d'innocència s'ha convertit en una mena de sarcasme, en quelcom buit de contingut pràctic en l'esfera de les relacions humanes.

Podríem preguntar-li a la Marta Domínguez què en pensa del concepte de la presumpció d'innocència. Si aconseguim visitar l'intern a Riker's Island, podríem adreçar-li aquesta mateixa pregunta a Dominique Strauss-Kahn. En Prenafeta i en Macià Alavedra també tindran una opinió al respecte que mereixeria ser escoltada. I tants d'altres.

És aquest un problema originat per la facilitat i immediatesa de la transmissió de la informació i de la imatge?

No únicament. Al meu entendre, és un problema amb origen en la combinació de diversos factors: (1) La facilitat i la velocitat amb què tota informació es transmet, incloses les imatges de persones enmanillades, compareixent amb expressió cansada davant jutges o escortats per policíes; (2) l'interès dels mass media per construir un relat que, invariablement, apunta a la culpabilitat dels protagonistes; (3) l'inexplicable interès dels receptors del missatge en què els indicis de criminalitat es confirmin.

Aquest tercer factor és el que jo anomeno la pulsió envers la culpabilitat. Volem, com a societat, que siguin culpables. Ens tranquilitza pensar que els altres son pitjors que nosaltres. Ens tranquilitza pensar que aquells que son detinguts per la policia, que s'enfronten a una acusació penal, SEMPRE son culpables. Perquè, si no, això voldria dir que ens podria passar a nosaltres mateixos. Que nosaltres mateixos podríem ser objecte d'una falsa acusació, que podríem ser detinguts sense motius per l'autoritat, que podríem dormir en una cel·la o patir la presó provisional, i això és quelcom que no estem disposats a admetre com a possible. Volem creure que el sistema funciona (amb "els bons"), i que si existeix alguna mena de defecte, nomès beneficia "els dolents". Mà dura i quina xorrada això de les garantíes.

Però, saben què?

La veritat és que el sistema, moltes més vegades de les que pensem, falla. La veritat és que, moltes més vegades de les que pensem, es condemna anticipadament gent que no s'ho mereix, o s'els hi fa pagar un preu molt més alt del que correspondria. La veritat és que tu, i tu, i tu, i la teva gemana, i els teus fills, i els seus, i els teus amics, i els amics dels teus amics, i la teva tieta (bé, potser la teva tieta no), poden patir una imputació penal, poden dormir injustament en una cel·la, poden sentir injustament el rebuig del grup social, poden perdre la feina per patir presó provisional quan no tocava, poden...

Vull creure que la presumpció d'innocència és una institució que encara impera als Jutjats i Tribunals de Justícia. Però la veritat és que les pulsions punitives de la societat securitària dels nostres díes contaminen jutges i magistrats que, tot sovint, es pasen per l'arc del triomf principis jurídics bàsics de salvaguarda necessària de drets i garantíes fonamentals.

En aquest sentit, la lamentable actuació de la Sala del 62 del Tribunal Suprem en el cas Bildu, impedint l'exercici del dret fonamental a la participació política, basant-se nomès en la presumpció de culpabilitat, el vot particular de certs magistrats del Tribunal Constitucional que, en d'altres afers, podran actuar en Sales més reduïdes, al marge del Ple, i aplicar la seva doctrina reacciònaria, i que preteníen convalidar una ilegal·lització basada nomès en la presumpció de culpabilitat (on queda allò del in dubio pro reo?), el suport dels partits polítics majoritaris i d'una bona part de la societat a la doctrina de que la fi justifica els mitjans i de que això de les garantíes fonamentals és un exercici de bonisme utòpic i primaveral..., tot això i tot el que va en aquesta línia (que és molt), conformen un panorama desolador, intransigent, retrògrad, contrari a la pau social i, paradoxalment, mal que els hi pesi, contrari a la reducció del conflicte i del crim.

Ah no! A Corea del Nord estan més avançats que nosaltres en matèria d'eliminació de drets i garantíes i ténen menys delictes. Mira que en soc, de despistat!. Perquè, quan el principal criminal és l'Estat amb els seus ciutadans, sembla ser que no computa com a taxa de criminalitat. Faltaria més.