Catalunya i El Quebec (2)

       Em permeto tornar sobre el tema de la sentència de la Cort Suprema del Canada relativa al Quebec, i finalitzar el meu post anterior.

       En relació a les qüestions relatives al Dret internacional i al Dret a l'autdeterminació dels pobles, així com si aquests Drets seríen aplicables per legitimar una secessió unilateral del Quebec, la Cort, d'alguna forma, fuig d'estudi, no sense oferir arguments que podríen ser utilitzats per partidaris i detractors de visions contraposades.

       Així, la Cort canadenca, desprès d'assenyalar que no existeix en Dret internacional cap norma que permeti una declaració unilateral d'independència, afegeix que no existeix tampoc una prohibició explícita. (Aquest argument seria homologable al que ha utilitzat la Cort Internacional de Justícia per afirmar que la independència de Kosovo no és contrària al Dret internacional). A continuació però, diu que el Dret internacional atorga una elevada importància al manteniment de la integritat territorial dels Estats. Tot seguit, aprofondeix en  el concepte del Dret a l'autodeterminació dels pobles, repassant articles i convencions internacionals sobre la matèria, tot obrint més interrogants que oferint respostes.

       Per exemple, indica que és necessari precisar el concepte de "pobles" que conté l'enunciat del Dret (a l'autodeterminació dels "pobles").  El Tribunal es mostra incapaç d'una definició, i afirma que existeix una "minsa elaboració formal del concepte de "pobles", amb el resultat de que el significat precís de "pobles" es manté, d'alguna forma, incert" (FJ 123).

       Aquest argument sembla inspirat pel que va escriure un conegut politòleg ultra-conservador britànic, (Sir Ivor Jennings, The approach to self-government, 1956), criticant al pare teòric del concepte de l'autodeterminació, Woodrow Wilson: "Fa quasi quaranta anys un professor de ciència política que també era president dels Estats Units, el president Wilson, va enunciar una doctrina que era ridícula, però que va ésser àmpliament acceptada com una proposició sensible, la doctrina de l'autodeterminació. En la superfície semblava raonable: deixeu que el poble decideixi. Però era de fet ridícula perquè el poble no pot decidir fins que algú decideixi qui és el poble".

        (S'estarà o no d'acord, però s'ha de reconèixer que la frase és enginyosa).

       A continuació, endinsant-se en l'abast del concepte de l'autodeterminació,  la Cort canadenca distingueix entre la seva vessant "interna" i "externa", afirmant que la vessant "externa", que facultaria el Dret a la secessió unilateral, tradicionalment és, pel Dret internacional, quelcom reservat a les "Colònies i els pobles oprimits", però desprès, la Cort afirma que existeix una tercera circumstància que habilitaria el Dret a la secessió unilateral.

       Aquesta tercera circumstància neix de la Declaració de Viena amb motiu del 50è aniversari de les Nacions Unides, que afirma que els governs han de representar a la totalitat de poble sotmès a la seva jurisdicció sense distincions de cap mena, i que han de facilitar la seva lliure autodeterminació "interna". Els governs no poden bloquejar les aspiracions legítimes de col·lectivitats minoritàries. Un bloqueig injustificat dels desitjos i aspiracions d'una col·lectivitat suficientment definida, potencialment permetria l'exercici del dret a la autodeterminació "externa", i la secessió d'aquesta col·lectivitat (FJ 134). 

       Llavors, la Cort repassa si l'exercici de l'autodeterminació "interna" del Quebec en el marc de la federació canadenca ha estat frustrat, i conclou que no, en base a que els habitants del Quebec havíen tingut accès a les més altes esferes de la política estatal (el Primer Ministre del Canadà havia estat quebequès en 40 dels darrers 50 anys, i ciutadans del Quebec havíen ocupat les més altes magistratures, com ara la presidència del Congrès, del Tribunal Suprem, etc.).  Afegia que els objectius "economics, culturals i socials del Quebec havíen estat respectats en el marc del Canadà". En conseqüència, la no frustració del dret a l'autodeterminació "interna" no justificava l'autodeterminació "externa", i l'ulterior secessió.

       Sembla legítim que, ara i aquí, algú pugui provar d'establir una comparació respecte el grau d'asoliment del dret a l'autodeterminació "interna", en una comparativa del binomi Quebec-Canadà vers el Catalunya-Espanya.

        Alguns dels arguments que podria exterioritzar una visió independentista podríen ser els següents: al Quebec l'única llengua oficial és el francès, i ningú ho discuteix. A l'Estat espanyol, afirmar que el català és la llengua pròpia de Catalunya s'interpreta com una agressió, i qualsevol iniciativa de protecció del català és malinterpretada i denostada (al respecte, les darreres sentències del Tribunal Suprem relatives a la política lingüística a les escoles). La relació econòmica del Quebec amb la federació canadenca és similar a la dels länders alemanys o, inclús, al concert basc. A l'Estat espanyol, qualsevol argument català en aquest sentit, o l'esment al desequilibri de les balances fiscals o a una insuficient inversió estatal en infraestructures, o la reclamació de la gestió aeroportuària etc., és intrepretada com una manca de solidaritat aberrant i com una exigència excèntrica. No sembla estrany que es pugui afirmar que el rebuig de la constitucionalitat de l'Estatut per part del TC, que ha fet una interpretació extrajurídica que pot qualificar-se com reaccionària en molts punts,  contradint amb biaix eminentment polític les conclusions del Consell de Garantíes Estatutàries,  el filtre de les oportunes comissions de Congrès i Senat, el tràmit de l'aprovació parlamentària a Barcelona i a Madrid,  i el  resultat del referèndum popular, puguin considerar-se com situacions de frustració del dret "intern" a l'autodeterminació. (Per no parlar de la impossibilitat real de que un català pugui, ni de lluny, aspirar realment a la presidència de l'Estat espanyol). En fi, tot és opinable, però sembla que aquesta frustració al Dret "intern" a l'autodeterminació, seguint amb l'assenyada terminologia de la Cort Suprema del Canadà, realment existeix a Catalunya.

       Finalment, i tornant al Canadà, la Cort fa una apreciació fantàstica, sota el títol de "Reconeixement d'una realitat fàctica/política: el Principi de l'efectivitat" (FJ 140 i següents). En mèrits d'aquest principi (que es recull desprès també a la Sentència de Kosovo) realment, en Dret internacional, el que importa és el reconeixement de la Comunitat Internacional. Si un territori s'autodetermina i es constitueix en Estat independent, i la Comunitat Internacional l'acaba reconeixent, tant s'hi val la resta: l'autodeterminació i la secessió esdevindran completament vàlides.

       En fi, una Sentència que dona molt de joc i és interessant de llegir, i que pot localitzar-se a la pàgina web de la Cort Suprema del Canadà. (Us podeu baixar l'arxiu pdf accedint a la següent adreça:      

    

       www.canlii.org/en/ca/scc/doc/1998/1998canlii793/1998canlii793.pdf