Catalunya i El Quebec (1)

       En l'àmbit d'un debat universitari, s'em va demanar una anàlisi de la famosa sentència de la Cort Suprema del Canadà relativa al tema de la secessió del Quebec, així com l'establiment d'eventuals paral·lelismes entre les situacions del Quebec dins el Canadà i de Catalunya a Espanya. 

      

       Certament, la Sentència de la Cort Suprema del Canadà sobre el tema de Quebec és un clàssic que paga la pena comentar. Això no obstant, s'ha d'interpretar com el que realment és, la sentència d'un Tribunal estatal que respòn a tres concretes preguntes:

      (1) Sota la Constitució del Canadà, poden els òrgans legislatius o executius del Quebec declarar unilateralment la seva secessió?

       (2) El Dret internacional atorga al Quebec el dret a la secessió unilateral? Existeix un dret internacional a l'autodeterminació que confereixi al Quebec la possibilitat d'una secessió unilateral?

       (3) En el supòsit d'un conflicte entre el Dret internacional i la Constitució del Canadà, quin dret prevaldria?

       El primer que em sembla interessant remarcar és el simple fet de que aquestes qüestions siguin abordades per un òrgan equivalent al Tribunal Constitucional espanyol. El segon que m'ha cridat sempre l'atenció de la sentència és que s'interpreta de forma radicalment diferent segons el biaix de l'intèrpret: els partidaris de facilitar la creació de nous Estats a partir de l'exercici del dret a l'autodeterminació troben arguments satisfactoris, com també ho fan els partidaris de restringir o inclús de negar l'existència d'aquest dret.

       A la primera pregunta, el Tribunal respòn que, sota la Constitució del Canadà, Quebec no té dret a la secessió unilateral, encara que una majoria dels quebequesos així ho volguèssin. Per arribar a aquesta conclusió, el Tribunal fa una interessant (i assenyada crec jo), interpretació dels conceptes de democràcia, sobirania popular i del principi de la regla de la majoria, sempre a la llum de la Constitució del Canadà i dels valors que la inspiren. D'alguna manera, vé a afirmar que el principi de la majoria s'ha de conjugar amb altres valors constitucionals, i que una majoria concreta no té perquè gaudir de superior legitimitat que qualsevol altra majoria. Ras i curt, èssent Canadà un Estat federal i el Quebec un dels "socis" de la federació, i èssent la Constitució del Canadà el "contracte" entre les parts federades, la hipotètica majoria que resultès al Quebec no sería més legítima que la hipotètica majoria que resultès al conjunt del Canadà.

      Per tant, Quebec no tindría un dret a la secessió unilateral. Aquest tipus d'argument seria, entenc jo, satisfactori i concordant amb els arguments que negaríen qualsevol legitimitat a Catalunya a endegar un procès d'independència sense l'aquiescència d'una majoria absoluta dels espanyols.

       Ara bé, el Tribunal no es queda aquí i afegeix certs matisos o consideracions: (a) Una autèntica democràcia requereix del consentiment dels governats. (b) Una Constitució democràtica ha de garantir els Drets humans  fonamentals i les llibertats individuals, i ha d'assegurar-se que els grups minoritaris disposin de les institucions i els Drets necessaris per mantenir i promoure les seves identitats contra les presions assimilacionistes de la majoria. (c) Malgrat un referèndum al Quebec no tinguès eficàcia directa per provocar automàticament una seva secessió unilateral, les institucions del Quebec ténen tot el dret a consultar els seus ciutadans sobre el particular i, en cas de que una clara majoria de quebequesos, responent a una pregunta sense ambigüetat, es pronuncièssin a favor de la independència, les institucions del Quebec estaríen legitimades per negociar amb la resta del Canadà els termes de la seva independència, i la resta del Canadà restaria obligada a establir aquesta negociació.

       En concret, el Fonament Jurídic 88 no ofereix dubtes quan afirma (la traducció és meva, així que és possible que el trobeu utilitzant paraules no idèntiques): "El principi federal, en conjunció amb el principi democràtic, dicta que la clara repudiació de l'ordre constitucional existent, i el desig inequívoc de la població d'una província d'assolir la secessió, produeix la obligació recíproca per totes les parts de la Confederació de negociar els canvis constitucionals per respondre a aquest desig".

       Aquesta posició, traslladada al cas català podria traduïr-se com: el govern de Catalunya té tot el dret a consultar als catalans, sense ambigüitat, si volen esdevenir Estat propi. Tota restricció d'aquest dret és antidemocràtica i retrògrada. En cas d'un resultat afirmatiu qüalificat, els poders públics catalans i els espanyols estan obligats a negociar els termes de la secessió. Ras i curt: no és de rebut voler mantenir lligat a qui vol marxar, però el que vol marxar tampoc pot fer-ho sense més, és necessari  fer-ho ordenadament i establir mecanismes bilaterals per evitar perjudicis evitables.

       Com es veu, la sentència també aporta arguments satisfactoris per aquells que aspiren a una Catalunya independent.

      La resposta que va donar la Cort a les preguntes 2 i 3 realment  em sembla molt interessant, però em temo que aquest post ja és massa llarg, així que ho deixaré per una nova entrada.