divendres, 13 de setembre del 2013
diumenge, 3 de febrer del 2013
El.logi de la pressumció d'innocència. Permítanme que me ría.
"La sombra de la sombra de un indicio manipulado no puede servir para que cualquier español pierda la presunción de inocencia, no puede servir. Y en caso contrario, acabaremos viviendo en un país inhabitable que no deseo ni para nosotros ni para nuestros hijos ni para nadie"
Encara que costi de creure, l'anterior és una cita literal extreta de la compareixença d'aquest matí, en la que el presidente Rajoy ha negat la veracitat dels documents publicats a El País, que suposadament recullen la comptabilitat "B" del PP.
Els que creiem fermament en la pressumció d'innocència, hem d'estar totalment d'acord amb la idea que expressa Don Mariano.
Ara bé, la frasse citada, en boca del màxim dirigent del PP, un partit trampòs i que es caracteritza per abusar, sistemàticament, de la calumnia i les insídies, per erosionar els oponents polítics, en repugnant connivència amb la caverna mediàtica, és un sarcasme i una befa.
Interpreto que Don Mariano, si realment creu el que diu, haurà renyat severament els dobermans Cospedal, Montoro i Sánchez Camacho (entre molts d'altres), quan amb motiu del misteriòs esborrany de la UDEF, van parlar de comptes corrents a Suïssa del president Mas i dels Pujol, enmig de la campanya electoral catalana.
Jo no sé si els papers atribuïts al tresorer Bárcenas son certs, com tampoc sé si els líders polítics catalans tenen comptes a l'stranger. Però del que no tinc cap mena de dubte és de la indignitat, l'oportunisme, la mediocritat i la impresentabilitat de la classe política espanyola. El PP, en això, em sembla el líder destacat,tot i que l'avui trist i derrotat PSOE, tampoc es queda curt.
diumenge, 30 de setembre del 2012
El gran i el petit
Asisteixo, entre resignat i trist, al debat generat entorn una possible independència de Catalunya.
Resignat, perquè el to, la superficialitat i la visceralitat de molts comentaris són més que previsibles. Trist, perquè un grup humà mínimament cult i civilitzat hauria d'encarar i debatre sobre els conflictes d'un altra manera.
Respecte el fons de la qüestió, m'he decidit a opinar en una sèrie d'entrades successives, tot començant avui.
Amb caràcter previ, em vull refermar com a decidit partidari de la desaparició dels Estats, de tots els Estats, en la línia dels arguments desenvolupats per Zygmunt Bauman i per Jacques Attali. Els Estats són, avui, estructures decimonòniques, intermediaris prescindibles en un món cada vegada més globalitzat, generadors de competències i contraris a una autèntica cooperació en benefici dels èssers humans.
Així, és aquest punt de vista compatible amb el recolçament a la generació d'un nou Estat que, en aquest cas, neixeria d'una secessió catalana? La veritat, no tinc una resposta clara i unívoca a aquesta pregunta però, en les properes entrades, provarè d'argumentar perquè realment em sembla compatible i, per començar, farè meu l'anàlisi del sociòleg nord-americà Daniel Bell (1987, pàgina 14) quan afirma que "l'estat s'ha tornat massa petit per als grans problemes d'un món cada vegada més interconnectat i massa gran per a la diversitat de petits problemes que es presenten a nivell local de la societat"
El gran i el petit. D'una banda, el món. De l'altra, els grups humans amb identitats definides i la voluntat de mantenir aquesta identitat i de fer reeixir les seves singularitats. El gran i el petit.
Anem parlant.
dilluns, 27 de febrer del 2012
L'absolució de l'ex-magistrat Garzón en el judici relatiu als crims del franquisme
Unes línies per tornar a mostrar la meva conformitat amb el Tribunal Suprem, en aquest cas absolent Garzón.
M'he posicionat inequívocament en relació a que la condena era adequada en el tema de les escoltes il·lícites als advocats i també ho he fet considerant adequada l'absolució en el cas de la memòria històrica.
En els dos casos he aportat arguments jurídics i he fugit de consideracions polítiques o populistes, i en els dos casos he aportat criteris que apareixen recollits en les sentències del Suprem, i ho he fet amb més d'un any d'antel·lació a les resolucions judicials. A continuació, una mostra del que vaig escriure en aquest blog, en data 26 d'abril de 2010 (fa gairabè dos anys), en una entrada identificada com "Baltasar Garzón":
"La querella que desperta més interès públic, és la relativa a l'anomenada "causa general contra el franquisme". El Deganat dels Jutjats Centrals d'Instrucció de l'Audiència Nacional va rebre més de vint denúncies d'associacions de familiars de desapareguts durant el franquisme i de particulars, que van arribar, per torn de repartiment i desprès de la preceptiva acumulació, a la taula del Magistrat Garzón, qui va incoar un procediment criminal per vehiculitzar aquestes denúncies el mes de desembre de 2006. Abans de declarar la seva competència, Garzón va practicar determinades diligències d'investigació, formalitzant la seva competència el mes d'octubre de 2008. Finalment, el mes de novembre de 2008, davant la postura del Ministeri Fiscal relativa a la manca de competència, Garzón va tancar el sumari. La interlocutòria que declara l'apertura del procediment abreujat contra Garzón, dictada pel Magistrat de la Sala 2ª del Tribunal Suprem, Luciano Varela, assenyala textualment:
"Consciente de su falta de competencia y de que los hechos denunciados ya carecían de relevancia penal al tiempo de iniciar el procedimiento, construyó una artificiosa argumentación para justificar su control del procedimiento penal que incoó..." [...] "Privado, por previa decisión expresa de la Audiencia Nacional, de toda posibilidad de control de las exhumaciones, el querellado puso fin a la tramitación del sumario, lo que pretendió justificar por la acreditación del fallecimiento de los que él mismo había identificado como eventuales responsables criminalmente de los hechos denunciados y ello pese a que tampoco tenía competencia para declarar tal extinción de responsabilidad en el marco del sumario que no concluyó".
La qüestió és molt interessant i s'em presenten les següents preguntes: ¿On es localitza exactament la sentència o resolució "injusta", a que al·ludeix el tipus penal? ¿En les diligències (absolutament inòcues, com ara la petició del certificat de defunció del General Franco) prèvies a declarar la competència i tendents a determinar si, efectivament, existia tal competència? ¿En la interlocutòria que formalitza la competència, d'octubre de 2008? ¿En la que declara finalment l'arxiu del sumari nomès un mes desprès? He llegit amb atenció les diferents interlocutòries dictades per Garzón en aquest assumpte i, certament, aquestes poden resultar errònies, ¿però injustes? ¿L'acte de declarar-se competent, pot considerar-se "injust", en sí mateix? Els escrits de Garzón em semblen de lectura interessant (en particular els raonaments de dret internacional relatius a la ineficàcia d'una llei d'amnistia estatal per extingir la responsabilitat per crims de lesa humanitat), tot i que no puc dir que representin un prodigi de tècnica jurídica i sí que, en canvi, semblen un exercici polític o inclús acadèmic més que jurisdiccional. ¿Delicte de prevaricació? No m'ho sembla. ¿Està prevaricant el Magistrat Varela per no acceptar la sol·licitud de sobresseïment i dictar l'apertura del procediment abreujat? Depenent de si se li aplica el criteri que el propi Varela desenvolupa en la seva resolució en la que declara els indicis de delicte en l'actuació de Garzón, la resposta podria ser que sí. Desde una perspectiva estrictament jurídica i allunyada del combat polític i de potencials conflictes personals, per suposat que no".
M'he posicionat inequívocament en relació a que la condena era adequada en el tema de les escoltes il·lícites als advocats i també ho he fet considerant adequada l'absolució en el cas de la memòria històrica.
En els dos casos he aportat arguments jurídics i he fugit de consideracions polítiques o populistes, i en els dos casos he aportat criteris que apareixen recollits en les sentències del Suprem, i ho he fet amb més d'un any d'antel·lació a les resolucions judicials. A continuació, una mostra del que vaig escriure en aquest blog, en data 26 d'abril de 2010 (fa gairabè dos anys), en una entrada identificada com "Baltasar Garzón":
"La querella que desperta més interès públic, és la relativa a l'anomenada "causa general contra el franquisme". El Deganat dels Jutjats Centrals d'Instrucció de l'Audiència Nacional va rebre més de vint denúncies d'associacions de familiars de desapareguts durant el franquisme i de particulars, que van arribar, per torn de repartiment i desprès de la preceptiva acumulació, a la taula del Magistrat Garzón, qui va incoar un procediment criminal per vehiculitzar aquestes denúncies el mes de desembre de 2006. Abans de declarar la seva competència, Garzón va practicar determinades diligències d'investigació, formalitzant la seva competència el mes d'octubre de 2008. Finalment, el mes de novembre de 2008, davant la postura del Ministeri Fiscal relativa a la manca de competència, Garzón va tancar el sumari. La interlocutòria que declara l'apertura del procediment abreujat contra Garzón, dictada pel Magistrat de la Sala 2ª del Tribunal Suprem, Luciano Varela, assenyala textualment:
"Consciente de su falta de competencia y de que los hechos denunciados ya carecían de relevancia penal al tiempo de iniciar el procedimiento, construyó una artificiosa argumentación para justificar su control del procedimiento penal que incoó..." [...] "Privado, por previa decisión expresa de la Audiencia Nacional, de toda posibilidad de control de las exhumaciones, el querellado puso fin a la tramitación del sumario, lo que pretendió justificar por la acreditación del fallecimiento de los que él mismo había identificado como eventuales responsables criminalmente de los hechos denunciados y ello pese a que tampoco tenía competencia para declarar tal extinción de responsabilidad en el marco del sumario que no concluyó".
La qüestió és molt interessant i s'em presenten les següents preguntes: ¿On es localitza exactament la sentència o resolució "injusta", a que al·ludeix el tipus penal? ¿En les diligències (absolutament inòcues, com ara la petició del certificat de defunció del General Franco) prèvies a declarar la competència i tendents a determinar si, efectivament, existia tal competència? ¿En la interlocutòria que formalitza la competència, d'octubre de 2008? ¿En la que declara finalment l'arxiu del sumari nomès un mes desprès? He llegit amb atenció les diferents interlocutòries dictades per Garzón en aquest assumpte i, certament, aquestes poden resultar errònies, ¿però injustes? ¿L'acte de declarar-se competent, pot considerar-se "injust", en sí mateix? Els escrits de Garzón em semblen de lectura interessant (en particular els raonaments de dret internacional relatius a la ineficàcia d'una llei d'amnistia estatal per extingir la responsabilitat per crims de lesa humanitat), tot i que no puc dir que representin un prodigi de tècnica jurídica i sí que, en canvi, semblen un exercici polític o inclús acadèmic més que jurisdiccional. ¿Delicte de prevaricació? No m'ho sembla. ¿Està prevaricant el Magistrat Varela per no acceptar la sol·licitud de sobresseïment i dictar l'apertura del procediment abreujat? Depenent de si se li aplica el criteri que el propi Varela desenvolupa en la seva resolució en la que declara els indicis de delicte en l'actuació de Garzón, la resposta podria ser que sí. Desde una perspectiva estrictament jurídica i allunyada del combat polític i de potencials conflictes personals, per suposat que no".
diumenge, 12 de febrer del 2012
La condemna al magistrat Garzón
Bé, val a dir per començar que mai m'en alegro amb motiu d'una condemna penal. Aquesta vegada no és una excepció.
Dit això, i desprès de llegir atentament la sentència de la sala segona del Tribunal Suprem que ha condemnat Garzón per prevaricació, comprovo que els meus arguments de mesos enrrera són, en essència, els que fonamenten la resolució judicial (al respecte, em remeto als meus posts de 26/04/2010, 13/04/2011 i 26/01/2012). No resultarà estrany, doncs, que afirmi que opino que, més enllà del sorroll mediàtic que envolta aquest cas, la sentència em sembla tècnicament impecable i absolutament ajustada a dret.
Tres consideracions tècnico-jurídiques i una més de tipus polític/sociològic.
Les tècniques:
(1) Onze anys d'inhabilitació sembla molta condemna, però la realitat és que la pena s'ha aplicat en el seu mínim possible. L'article 446.3 del Codi Penal pel que ha estat condemnat Garzón preveu una pena d'inhabilitació de 10 a 20 anys. Ademès, se l'ha condemnat també pel delicte de l'article 536 CP (gravacions il·legals comeses per autoritat o funcionari públic), que preveu una pena d'inhabilitació de 2 a 6 anys. Evidentment, els dos tipus penals estan en concurs de normes. Resultant 20 anys la pena màxima possible i 10 la mínima, la inhabilitació per 11 anys no esgota la exasperació punitiva ni de bon troç.
(2) Resultant ajustada a dret la pena imposada, però apareixent aquesta com evidentment desproporcionada, la gent hauria de començar a pendre conciència d'una vegada de l'extrema duresa del Codi Penal espanyol.
(3) Vaig seguir els reportatges del judici als medis de comunicació, i he escoltat les declaracions de l'advocat de Garzón, el lletrat sevillà Baena Bocanegra. No entenc ni la estratègia de defensa ni m'ha seduït mínimament la forma de presentar-la ni la performance de l'advocat en judici i en les seves declaracions. Algú els hi hauria d'haver dit als Srs. Garzón i Bocanegra que el tema no admetia massa interpretació i que la testifical de funcionaris judicials o policials no aportava gaire a la defensa, i que les manifestacions de l'acusat de que es pretenia desmantellar una trama corrupta i evitar blanqueig de capitals podíen tenir eficàcia mediàtica però aportàven nula eficàcia jurídica. Jo crec que s'hauríen d'haver arrenglerat amb la tesi del Ministeri Fiscal relativa a l'error, en aquest cas vencible, el que haguès comportat una sentència atenuada, en un o dos graus, en aplicació del que preveu l'article 14.3 del Codi Penal. L'atenuació en dos graus obria la possibilitat a una condemna de dos anys i mig a cinc anys. Però per arribar a aquest escenari, Garzón i el seu advocat hauríen d'haver insistit en que, en aquest moment i desprès de revisar acuradament la Llei i la jurisprudència, s'han percatat de l'error, però que en el moment de cometre l'ilícit, l'acusat estava convençut de que les seves accions eren ajustades a dret. Aquest plantejament processal s'hauria d'haver acompanyat amb arguments relatius a l'element subjectiu del tipus (el convenciment d'actuar sense infringir la norma penal). En canvi, inisistir en que no hi havia delicte i plantejar el tema com un puls als magistrats del Suprem, que l'estaríen perseguint i estaríen conxorxats per acabar amb la seva carrera a tota costa, ha estat, al meu entendre, un error estratègic clau.
I aquesta és la consideració político/sociològica:
(1) Vivim en un món poblat per sectaris. Les reaccions a la sentència són el paradigma del món a l'inrevès: els "conservadors", habitualment poc amics de les garantíes fonamentals i la protecció necessària dels Drets Humans a tot preu, ara es mostren, per interessos merament cojunturals, com els paladins de garantíes i drets. En canvi, els denominats "progressistes", ara s'esquinçen les vestidures per una condemna a una autoritat pública que s'ha passat pel forro de la toga les garantíes fonamentals, de les que el dret a la defensa és una de les seves màximes expressions, es digui l'acusat Francisco Correa o Martin Luther King. Cada vegada resulta més i més evident que la raó ho té francament difícil quan s'enfronta a la víscera.
Dit això, i desprès de llegir atentament la sentència de la sala segona del Tribunal Suprem que ha condemnat Garzón per prevaricació, comprovo que els meus arguments de mesos enrrera són, en essència, els que fonamenten la resolució judicial (al respecte, em remeto als meus posts de 26/04/2010, 13/04/2011 i 26/01/2012). No resultarà estrany, doncs, que afirmi que opino que, més enllà del sorroll mediàtic que envolta aquest cas, la sentència em sembla tècnicament impecable i absolutament ajustada a dret.
Tres consideracions tècnico-jurídiques i una més de tipus polític/sociològic.
Les tècniques:
(1) Onze anys d'inhabilitació sembla molta condemna, però la realitat és que la pena s'ha aplicat en el seu mínim possible. L'article 446.3 del Codi Penal pel que ha estat condemnat Garzón preveu una pena d'inhabilitació de 10 a 20 anys. Ademès, se l'ha condemnat també pel delicte de l'article 536 CP (gravacions il·legals comeses per autoritat o funcionari públic), que preveu una pena d'inhabilitació de 2 a 6 anys. Evidentment, els dos tipus penals estan en concurs de normes. Resultant 20 anys la pena màxima possible i 10 la mínima, la inhabilitació per 11 anys no esgota la exasperació punitiva ni de bon troç.
(2) Resultant ajustada a dret la pena imposada, però apareixent aquesta com evidentment desproporcionada, la gent hauria de començar a pendre conciència d'una vegada de l'extrema duresa del Codi Penal espanyol.
(3) Vaig seguir els reportatges del judici als medis de comunicació, i he escoltat les declaracions de l'advocat de Garzón, el lletrat sevillà Baena Bocanegra. No entenc ni la estratègia de defensa ni m'ha seduït mínimament la forma de presentar-la ni la performance de l'advocat en judici i en les seves declaracions. Algú els hi hauria d'haver dit als Srs. Garzón i Bocanegra que el tema no admetia massa interpretació i que la testifical de funcionaris judicials o policials no aportava gaire a la defensa, i que les manifestacions de l'acusat de que es pretenia desmantellar una trama corrupta i evitar blanqueig de capitals podíen tenir eficàcia mediàtica però aportàven nula eficàcia jurídica. Jo crec que s'hauríen d'haver arrenglerat amb la tesi del Ministeri Fiscal relativa a l'error, en aquest cas vencible, el que haguès comportat una sentència atenuada, en un o dos graus, en aplicació del que preveu l'article 14.3 del Codi Penal. L'atenuació en dos graus obria la possibilitat a una condemna de dos anys i mig a cinc anys. Però per arribar a aquest escenari, Garzón i el seu advocat hauríen d'haver insistit en que, en aquest moment i desprès de revisar acuradament la Llei i la jurisprudència, s'han percatat de l'error, però que en el moment de cometre l'ilícit, l'acusat estava convençut de que les seves accions eren ajustades a dret. Aquest plantejament processal s'hauria d'haver acompanyat amb arguments relatius a l'element subjectiu del tipus (el convenciment d'actuar sense infringir la norma penal). En canvi, inisistir en que no hi havia delicte i plantejar el tema com un puls als magistrats del Suprem, que l'estaríen perseguint i estaríen conxorxats per acabar amb la seva carrera a tota costa, ha estat, al meu entendre, un error estratègic clau.
I aquesta és la consideració político/sociològica:
(1) Vivim en un món poblat per sectaris. Les reaccions a la sentència són el paradigma del món a l'inrevès: els "conservadors", habitualment poc amics de les garantíes fonamentals i la protecció necessària dels Drets Humans a tot preu, ara es mostren, per interessos merament cojunturals, com els paladins de garantíes i drets. En canvi, els denominats "progressistes", ara s'esquinçen les vestidures per una condemna a una autoritat pública que s'ha passat pel forro de la toga les garantíes fonamentals, de les que el dret a la defensa és una de les seves màximes expressions, es digui l'acusat Francisco Correa o Martin Luther King. Cada vegada resulta més i més evident que la raó ho té francament difícil quan s'enfronta a la víscera.
dijous, 26 de gener del 2012
Baltasar Garzón. El judici per les escoltes als advocats.
Els darrers 26 d'abril de 2010 i 13 d'abril de 2011, vaig publicar unes entrades dedicades al tema del magistrat Baltasar Garzón i la seva previsible imputació en l'afer de les escoltes als advocats. Ara, una vegada el judici per aquest tema està vist per sentència, em sembla adequat reproduïr les meves reflexions, que ténen una intenció estrictament jurídica, i s'allunyen de qualsevol altre consideració contaminada pel soroll que protagonitzen partidaris i detractors del jutge jutjat.
Aquests eren els meus arguments llavors, i encara ho són ara:
Ahir els diaris portàven a primera plana la notícia de que, finalment, Baltasar Garzón serà jutjat pel Tribunal Suprem per les escoltes, indiciàriament delictives, acordades pel Magistrat i en les que es van enregistrar les converses entre els imputats en situació de presó provisional i els seus advocats, als locutoris de la presó de Soto del Real, en el marc del cas Gürtel.
Ja vaig referir-me a aquest assumpte en una entrada de data 26 d'abril de 2010 que, en la part rellevant, em permeto ara recordar:
"Tampoc he tingut l'oportunitat d'analitzar detingudament el tercer dels fronts que afecten Garzón, el relatiu a l'autorització d'escoltes de les converses, a la presó, entre els advocats i els seus clients empresonats per la trama Gürtel. En aquest assumpte, tot i reconèixer que no concec els detalls, sí que vull criticar obertament l'activitat del Jutge. És possible que aquesta activitat tampoc sigui subsumible en el tipus penal de la prevaricació (el fet de que hi haguès un vot particular dicrepant en la Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Madrid que va anul·lar les escoltes, abonaria la tesi de que es tracta d'una qüestió d'interpretació jurídica, que admetria opinions diferents), però en qualsevol cas em sembla un abús jurisdiccional que vulnera obertament el dret a la defensa i a un procès en igualtat d'armes amb les acusacions. Ara no vull extendre'm en aquest assumpte (ho faré més endevant), però dels tres temes que afecten Garzón, aquest és el que hauria de despertar més controvèrsia, al meu entendre, ja que afecta directament a la forma en que els drets fonamentals de tots són interpretats i mutil·lats."
Bé.
Ara ja he pogut llegir la interlocutòria d'apertura del judici oral, dictada pel Magistrat de la Sala Segona del Tribunal Suprem, Alberto Jorge Barreiro. Dues consideracions: (1) em sembla degudament motivida i fonamentada i, (2) del relat fàctic que recull la interlocutòria es desprenen clars indicis de criminalitat, que justifiquen la cel·lebració del judici.
Entre les proves que obren a la causa, els escrits del Ministeri Fiscal objectant les decisions del Jutge Instructor i demanant la supressió de determinades transcripcions per vulneració del dret de defensa. Igualment, l'argument incontestable de que no semblava adequat presumir connivència delictiva entre un advocat i l'imputat Francisco Correa, especialment quan aquest tot just va conèixer, ja a la presó, al lletrat que li havíen recomenat per la seva defensa, ni més ni menys que l'ex Magistrat, ex lletrat del Consell General del Poder Judicial i Doctor en Dret, José Antonio Choclán Montalvo.
Perquè, més enllà de la literalitat de la Llei, la base jurídica en que alguns es recolçen per justificar la legalitat d'escoltar les converses entre un imputat empresonat i el seu advocat, rau en el fet de considerar que l'advocat pot formar part de l'entramat delictiu, i pot actuar com a correu amb elements de l'organització criminal que, a l'exterior, esperaríen instruccions per destruïr proves, desplaçar actius, perpetrar altres actuacions il·lícites, etc. Molt caldria discutir sobre aquesta visió, i sobre si una vocació autènticament garantista no ha de ser conscient de que, per mantenir les autèntiques garantíes, generals i abstractes, sovint s'han de còrrer riscos, com ara el derivat de pensar que, de vegades, l'advocat pot actuar com a correu (voluntari o involuntari). Al meu entendre, una ponderació adequada dels interessos i valors en joc hauria d'admetre aquest risc, amb la conseqüència de que les converses entre imputats i els seus lletrats, mai s'hauríen de poder gravar. Qüestió diferent seria el de la prèvia constatació d'activitats delictives de l'advocat que, com qualsevol persona, està plenament capacitat per comtetre delictes. Si és el lletrat l'objecte directe de la investigació i imputació penal, restaríen justificades les accions d'escolta, gravació, seguiment, etc., pròpies de la investigació policial.
Però aquest no era el cas. És veritat que un dels advocats, José Antonio López Rubial, ha estat imputat a la causa, i s'el considera, indiciàriament, membre de la trama investigada. A por él, que diria el castizo. S'el imputa i s'ordena mantenir-lo vigilat, també quan parli amb els suposats capos empresonats.
Però l'amic Garzón no es va limitar a aquesta actuació, de la que no s'haguès derivat cap mena de repercusió penal en contra seva.
L'amic Garzón va seguir enregistrant les converses a la presó dels imputats amb el Doctor Choclán Montalvo i amb dos advocats penalistes més, els prestigiosos Gonzalo i Pablo Rodríguez Mourullo, ja sense cap sustent legal ni cap argument relatiu a la possibilitat de que aquests lletrats formèssin part de la trama Gürtel. Choclán Montalvo!
No és això companys, no és això.
(Aparentment), això és fer trampes. (Aparentment), això és vulnerar el dret a la defensa. (Aparentment), això és prostituir el concepte del dret a un judici just i en IGUALTAT D'ARMES AMB LES ACUSACIONS. (Aparentment), això és un atac a la línia de flotació de l'estat de dret, dels drets humans fonamentals. El Fiscal i el Jutge Instructor NO PODEN NO DEUEN NO HAN d'escoltar les converses entre imputats i els seus advocats. Encara que desprès borrin allò que sembla referir-se nomès a l'estratègia de defensa. Encara que desprès facin veure que no han escoltat res, que no han accedit a cap dada rellevant per preparar un interrogatori posterior o avançar en la investigació, encara que mirin cap a un altre costat i facin veure que no utilitzen res del que han descobert en unes converses que mereixen estar protegides pel màxim dels secrets.
Al marge de què, en aquest concret cas, els fets semblen desautoritzar el Jutge Garzón, voldria afegir que jo crec absolutament que la Llei Orgànica General Penitenciària no autoritza la intervenció indiscriminada de les converses entre advocats i interns, encara que hi concorri ordre judicial. Anticipo, però, que no trobo l'exteriorització de gaires opinions concorrents amb la meva perspectiva garantista, malagrat el que jo considero que resulta de la doctrina constitucional que interpreta l'article 51.2 LOGP. Aquesta norma estableix que:
"Las comunicaciones de los internos con el Abogado defensor o con el Abogado expresamente llamado en relación con asuntos penales y con los Procuradores que los representen, se celebrarán en departamentos apropiados y no podrán ser suspendidas o intervenidas salvo por orden de la autoridad judicial y en los supuestos de terrorismo".
Com sovint passa, ens trobem davant d'una norma redactada pel legislador de forma matussera i confusa. A veure. "Las comunicaciones de los internos con el Abogado... no podrán ser suspendidas o intervenidas". Fins aquí està clar. A partir d'aquí, l'ús de la conjunció "y" porta a dos interpretacions possibles:
(a)salvo por orden de la autoridad judicial que únicamente podrá acordarse en los supuestos de terrorismo, o
(b) salvo por orden de la autoridad judicial, para cualquier supuesto, y en los supuestos de terrorismo, en los que NO será necesaria la orden de la autoridad judicial".
Si llegiu atentament el precepte, suposo que convindreu amb mi què aquestes dos interpretacions són possibles i que, alhora, aquestes són les úniques dos interpretacions possibles.
El Tribunal Constitucional ha tractat aquest assumpte, especialment a la STC 183/1994, de 20 de juny, i ho ha fet per afirmar que l'Administració Penitenciària no està legitimada per intervenir les comunicacions d'un intern amb el seu advocat, sense autorització judicial. Afirma el TC:
"Esta diferenciación esencial que existe entre el art. 51.5 -régimen general cuya única remisión válida es al art. 51.1- y el art. 51.2, pone de manifiesto la imposibilidad constitucional de interpretar este último precepto en el sentido de considerar alternativas las dos condiciones de «orden de la autoridad judicial» y «supuestos de terrorismo», que en el mismo se contienen, así como derivar de ello la legitimidad constitucional de una intervención administrativa que es totalmente incompatible con el más intenso grado de protección que la norma legal confiere al derecho de defensa en los procesos penales. Dichas condiciones habilitantes deben, por el contrario, considerarse acumulativas y, en su consecuencia, llegarse a la conclusión que el art. 51.2 de la L.O.G.P. autoriza únicamente a la autoridad judicial para suspender o intervenir, de manera motivada y proporcionada, las comunicaciones del interno con su Abogado sin que autorice en ningún caso a la Administración Penitenciaria para interferir esas comunicaciones." (FJ 4t)
Considerant que l'intern sobre el que versava l'anterior sentència era membre d'ETA, de l'anterior s'hauria de deduïr la interpretació que jo faig identificada sota la lletra (a) anterior. La intervenció de les comunicacions de l'intern amb l'advocat requereix de la concorrència d'un doble requisit: nomès és possible quan es tracta de casos de terrorisme i, ademès, ha de comptar amb autorització judicial. Repari el lector que el TC diu que aquests dos conceptes (ordre judicial i supòsit de terrorisme, s'han d'interpretar com a "acumulatius" i no com a "alternatius". La STC 58/1998, de 16 de març, reitera aquest criteri:
"Sin embargo, las comunicaciones de los internos con el Abogado defensor o con el Abogado expresamente llamado en relación con asuntos penales se regulan en el art. 51.2 que establece que «se celebrarán en departamentos apropiados y no podrán ser suspendidas o intervenidas salvo por orden de la autoridad judicial y en los supuestos de terrorismo». Debe asimismo señalarse que la STC 183/1994 estableció que estos dos últimos requisitos debían ser interpretados como acumulativos y no como alternativos". (FJ 2on)
Encara més:
"No en vano, también, es la trascendente incidencia del derecho fundamental a la defensa la que hace que el legislador penitenciario constriña toda intervención de las comunicaciones de los internos con sus Abogados o Procuradores a «los supuestos de terrorismo» y que exija además la garantía judicial". (FJ 5è)
Sembla clara la doctrina constitucional, no?
En fi. Cegat pel desig de fonamentar una acusació a tota costa, sembla que l'Instructor va obviar la Llei i la interpretació constitucional de la Llei. Sembla que va obviar que, oferint arguments jurídics, podia intenar forçar la interpretació constitucional (aprofitant el signe dels temps i el regnat de la cultura securitària), però va oblidar que podia escoltar l'advocat nomès en el cas de què l'investigat fós el propi lletrat, encolomant-li indicis de pertanyença a una trama criminal organitzada i imputant-lo secretament en la instrucció (Ah! El maravellòs secret de sumari!). Choclán Montalvo! Vamos hombre. No No No.
¿Serà aquest un dels problemes (cognoms apart) derivats de la híbrida funció del Jutge d'Instrucció, que investiga juntament amb el Fiscal per fonamentar l'acusació (i, per tant, té el biaix del "caçador" que vol "caçar" la seva "presa") i, alhora, ha de complir amb la funció d'atorgar al procès i a l'imputat les degudes garantíes jurisdiccionals de preservació de drets fonamentals? Potser ja és el moment de plantejar-se seriosament que la investigació ha de ser tasca exclusiva del Ministeri Fiscal, i el Jutge ha de romandre imparcial i completament equidistant entre "caçador" i "presa", aliè a l'impuls de qualsevol iniciativa tendent a consolidar l'acusació.
De totes formes, no vull acabar aquest post sense considerar que segur que el Magistrat Garzón és capaç de construïr una sòlida argumentació defensiva, quan s'assegui a la banqueta en l'acte del judici. Segur que espera raonablament que totes les converses que mantingui amb el seu advocat estiguin amparades per la garantia fonamental a la confidencialitat que aquestes comunicacions mereixen en tot cas".
En fi, ja nomès resta esperar la sentència. M'agradarà llegir-la amb atenció perquè, més enllà del destí personal del magistrat Garzón, clarificarà una qüestió bàsica per tots els que tenim vinculació professional amb el dret penal.
Aquests eren els meus arguments llavors, i encara ho són ara:
Ahir els diaris portàven a primera plana la notícia de que, finalment, Baltasar Garzón serà jutjat pel Tribunal Suprem per les escoltes, indiciàriament delictives, acordades pel Magistrat i en les que es van enregistrar les converses entre els imputats en situació de presó provisional i els seus advocats, als locutoris de la presó de Soto del Real, en el marc del cas Gürtel.
Ja vaig referir-me a aquest assumpte en una entrada de data 26 d'abril de 2010 que, en la part rellevant, em permeto ara recordar:
"Tampoc he tingut l'oportunitat d'analitzar detingudament el tercer dels fronts que afecten Garzón, el relatiu a l'autorització d'escoltes de les converses, a la presó, entre els advocats i els seus clients empresonats per la trama Gürtel. En aquest assumpte, tot i reconèixer que no concec els detalls, sí que vull criticar obertament l'activitat del Jutge. És possible que aquesta activitat tampoc sigui subsumible en el tipus penal de la prevaricació (el fet de que hi haguès un vot particular dicrepant en la Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Madrid que va anul·lar les escoltes, abonaria la tesi de que es tracta d'una qüestió d'interpretació jurídica, que admetria opinions diferents), però en qualsevol cas em sembla un abús jurisdiccional que vulnera obertament el dret a la defensa i a un procès en igualtat d'armes amb les acusacions. Ara no vull extendre'm en aquest assumpte (ho faré més endevant), però dels tres temes que afecten Garzón, aquest és el que hauria de despertar més controvèrsia, al meu entendre, ja que afecta directament a la forma en que els drets fonamentals de tots són interpretats i mutil·lats."
Bé.
Ara ja he pogut llegir la interlocutòria d'apertura del judici oral, dictada pel Magistrat de la Sala Segona del Tribunal Suprem, Alberto Jorge Barreiro. Dues consideracions: (1) em sembla degudament motivida i fonamentada i, (2) del relat fàctic que recull la interlocutòria es desprenen clars indicis de criminalitat, que justifiquen la cel·lebració del judici.
Entre les proves que obren a la causa, els escrits del Ministeri Fiscal objectant les decisions del Jutge Instructor i demanant la supressió de determinades transcripcions per vulneració del dret de defensa. Igualment, l'argument incontestable de que no semblava adequat presumir connivència delictiva entre un advocat i l'imputat Francisco Correa, especialment quan aquest tot just va conèixer, ja a la presó, al lletrat que li havíen recomenat per la seva defensa, ni més ni menys que l'ex Magistrat, ex lletrat del Consell General del Poder Judicial i Doctor en Dret, José Antonio Choclán Montalvo.
Perquè, més enllà de la literalitat de la Llei, la base jurídica en que alguns es recolçen per justificar la legalitat d'escoltar les converses entre un imputat empresonat i el seu advocat, rau en el fet de considerar que l'advocat pot formar part de l'entramat delictiu, i pot actuar com a correu amb elements de l'organització criminal que, a l'exterior, esperaríen instruccions per destruïr proves, desplaçar actius, perpetrar altres actuacions il·lícites, etc. Molt caldria discutir sobre aquesta visió, i sobre si una vocació autènticament garantista no ha de ser conscient de que, per mantenir les autèntiques garantíes, generals i abstractes, sovint s'han de còrrer riscos, com ara el derivat de pensar que, de vegades, l'advocat pot actuar com a correu (voluntari o involuntari). Al meu entendre, una ponderació adequada dels interessos i valors en joc hauria d'admetre aquest risc, amb la conseqüència de que les converses entre imputats i els seus lletrats, mai s'hauríen de poder gravar. Qüestió diferent seria el de la prèvia constatació d'activitats delictives de l'advocat que, com qualsevol persona, està plenament capacitat per comtetre delictes. Si és el lletrat l'objecte directe de la investigació i imputació penal, restaríen justificades les accions d'escolta, gravació, seguiment, etc., pròpies de la investigació policial.
Però aquest no era el cas. És veritat que un dels advocats, José Antonio López Rubial, ha estat imputat a la causa, i s'el considera, indiciàriament, membre de la trama investigada. A por él, que diria el castizo. S'el imputa i s'ordena mantenir-lo vigilat, també quan parli amb els suposats capos empresonats.
Però l'amic Garzón no es va limitar a aquesta actuació, de la que no s'haguès derivat cap mena de repercusió penal en contra seva.
L'amic Garzón va seguir enregistrant les converses a la presó dels imputats amb el Doctor Choclán Montalvo i amb dos advocats penalistes més, els prestigiosos Gonzalo i Pablo Rodríguez Mourullo, ja sense cap sustent legal ni cap argument relatiu a la possibilitat de que aquests lletrats formèssin part de la trama Gürtel. Choclán Montalvo!
No és això companys, no és això.
(Aparentment), això és fer trampes. (Aparentment), això és vulnerar el dret a la defensa. (Aparentment), això és prostituir el concepte del dret a un judici just i en IGUALTAT D'ARMES AMB LES ACUSACIONS. (Aparentment), això és un atac a la línia de flotació de l'estat de dret, dels drets humans fonamentals. El Fiscal i el Jutge Instructor NO PODEN NO DEUEN NO HAN d'escoltar les converses entre imputats i els seus advocats. Encara que desprès borrin allò que sembla referir-se nomès a l'estratègia de defensa. Encara que desprès facin veure que no han escoltat res, que no han accedit a cap dada rellevant per preparar un interrogatori posterior o avançar en la investigació, encara que mirin cap a un altre costat i facin veure que no utilitzen res del que han descobert en unes converses que mereixen estar protegides pel màxim dels secrets.
Al marge de què, en aquest concret cas, els fets semblen desautoritzar el Jutge Garzón, voldria afegir que jo crec absolutament que la Llei Orgànica General Penitenciària no autoritza la intervenció indiscriminada de les converses entre advocats i interns, encara que hi concorri ordre judicial. Anticipo, però, que no trobo l'exteriorització de gaires opinions concorrents amb la meva perspectiva garantista, malagrat el que jo considero que resulta de la doctrina constitucional que interpreta l'article 51.2 LOGP. Aquesta norma estableix que:
"Las comunicaciones de los internos con el Abogado defensor o con el Abogado expresamente llamado en relación con asuntos penales y con los Procuradores que los representen, se celebrarán en departamentos apropiados y no podrán ser suspendidas o intervenidas salvo por orden de la autoridad judicial y en los supuestos de terrorismo".
Com sovint passa, ens trobem davant d'una norma redactada pel legislador de forma matussera i confusa. A veure. "Las comunicaciones de los internos con el Abogado... no podrán ser suspendidas o intervenidas". Fins aquí està clar. A partir d'aquí, l'ús de la conjunció "y" porta a dos interpretacions possibles:
(a)salvo por orden de la autoridad judicial que únicamente podrá acordarse en los supuestos de terrorismo, o
(b) salvo por orden de la autoridad judicial, para cualquier supuesto, y en los supuestos de terrorismo, en los que NO será necesaria la orden de la autoridad judicial".
Si llegiu atentament el precepte, suposo que convindreu amb mi què aquestes dos interpretacions són possibles i que, alhora, aquestes són les úniques dos interpretacions possibles.
El Tribunal Constitucional ha tractat aquest assumpte, especialment a la STC 183/1994, de 20 de juny, i ho ha fet per afirmar que l'Administració Penitenciària no està legitimada per intervenir les comunicacions d'un intern amb el seu advocat, sense autorització judicial. Afirma el TC:
"Esta diferenciación esencial que existe entre el art. 51.5 -régimen general cuya única remisión válida es al art. 51.1- y el art. 51.2, pone de manifiesto la imposibilidad constitucional de interpretar este último precepto en el sentido de considerar alternativas las dos condiciones de «orden de la autoridad judicial» y «supuestos de terrorismo», que en el mismo se contienen, así como derivar de ello la legitimidad constitucional de una intervención administrativa que es totalmente incompatible con el más intenso grado de protección que la norma legal confiere al derecho de defensa en los procesos penales. Dichas condiciones habilitantes deben, por el contrario, considerarse acumulativas y, en su consecuencia, llegarse a la conclusión que el art. 51.2 de la L.O.G.P. autoriza únicamente a la autoridad judicial para suspender o intervenir, de manera motivada y proporcionada, las comunicaciones del interno con su Abogado sin que autorice en ningún caso a la Administración Penitenciaria para interferir esas comunicaciones." (FJ 4t)
Considerant que l'intern sobre el que versava l'anterior sentència era membre d'ETA, de l'anterior s'hauria de deduïr la interpretació que jo faig identificada sota la lletra (a) anterior. La intervenció de les comunicacions de l'intern amb l'advocat requereix de la concorrència d'un doble requisit: nomès és possible quan es tracta de casos de terrorisme i, ademès, ha de comptar amb autorització judicial. Repari el lector que el TC diu que aquests dos conceptes (ordre judicial i supòsit de terrorisme, s'han d'interpretar com a "acumulatius" i no com a "alternatius". La STC 58/1998, de 16 de març, reitera aquest criteri:
"Sin embargo, las comunicaciones de los internos con el Abogado defensor o con el Abogado expresamente llamado en relación con asuntos penales se regulan en el art. 51.2 que establece que «se celebrarán en departamentos apropiados y no podrán ser suspendidas o intervenidas salvo por orden de la autoridad judicial y en los supuestos de terrorismo». Debe asimismo señalarse que la STC 183/1994 estableció que estos dos últimos requisitos debían ser interpretados como acumulativos y no como alternativos". (FJ 2on)
Encara més:
"No en vano, también, es la trascendente incidencia del derecho fundamental a la defensa la que hace que el legislador penitenciario constriña toda intervención de las comunicaciones de los internos con sus Abogados o Procuradores a «los supuestos de terrorismo» y que exija además la garantía judicial". (FJ 5è)
Sembla clara la doctrina constitucional, no?
En fi. Cegat pel desig de fonamentar una acusació a tota costa, sembla que l'Instructor va obviar la Llei i la interpretació constitucional de la Llei. Sembla que va obviar que, oferint arguments jurídics, podia intenar forçar la interpretació constitucional (aprofitant el signe dels temps i el regnat de la cultura securitària), però va oblidar que podia escoltar l'advocat nomès en el cas de què l'investigat fós el propi lletrat, encolomant-li indicis de pertanyença a una trama criminal organitzada i imputant-lo secretament en la instrucció (Ah! El maravellòs secret de sumari!). Choclán Montalvo! Vamos hombre. No No No.
¿Serà aquest un dels problemes (cognoms apart) derivats de la híbrida funció del Jutge d'Instrucció, que investiga juntament amb el Fiscal per fonamentar l'acusació (i, per tant, té el biaix del "caçador" que vol "caçar" la seva "presa") i, alhora, ha de complir amb la funció d'atorgar al procès i a l'imputat les degudes garantíes jurisdiccionals de preservació de drets fonamentals? Potser ja és el moment de plantejar-se seriosament que la investigació ha de ser tasca exclusiva del Ministeri Fiscal, i el Jutge ha de romandre imparcial i completament equidistant entre "caçador" i "presa", aliè a l'impuls de qualsevol iniciativa tendent a consolidar l'acusació.
De totes formes, no vull acabar aquest post sense considerar que segur que el Magistrat Garzón és capaç de construïr una sòlida argumentació defensiva, quan s'assegui a la banqueta en l'acte del judici. Segur que espera raonablament que totes les converses que mantingui amb el seu advocat estiguin amparades per la garantia fonamental a la confidencialitat que aquestes comunicacions mereixen en tot cas".
En fi, ja nomès resta esperar la sentència. M'agradarà llegir-la amb atenció perquè, més enllà del destí personal del magistrat Garzón, clarificarà una qüestió bàsica per tots els que tenim vinculació professional amb el dret penal.
divendres, 30 de desembre del 2011
Nocions bàsiques de Dret Penal (XV)
En aquesta entrada resumirem les circumstàncies agreujants.
Les agreujants suposen una circumstància modificativa de la responsabilitat criminal, que vé contemplada a l’article 22 CP
Són circumstàncies agreujants les següents:
1. Executar el fet amb alevosia (art. 22.1 CP)
S’entén per alevosia “obrar a traició i sobre segur”. Son supòsits d’alevosia actuar a traició, atacar per l’esquena, aprofitar-se de situacions de desvaliment (gent gran, nens, persones dormint o intoxicades etc.), atacs “súbits i inopinats”, sense possibilitat real de defensa per part de l'agredit.
2. Executar el fet amb disfressa, amb abús de superioritat, aprofitant les circumstàncies del lloc, temps, o l’ajut d’altres persones que debilitin la defensa de la víctima (art. 22.2 CP)
3. Executar el fet a canvi de preu, recompensa o promesa (art. 22.3 CP)
4. Cometre el delicte per motius racistes, antisemites, xenòfobs o per raó de l’ideologia, religió, orientació sexual, malaltia o minusvàlia de la víctima (art. 22.4 CP)
5. Acarnissament, es a dir, augmentar innecessària i deliberadament el patiment de la vícitma (art 22.5 CP)
6. Obrar amb abús de confiança (art. 22.6 CP)
7. Prevaldre's del caràcter públic del culpable (art. 22.7 CP)
8. Reincidència (art. 22.8 CP)
La reincidència com a agreujant té el seu origen en la necessitat de prevenció especial.
Per apreciar reincidència es requereix que el nou delicte comès estigui integrat en el mateix Títol del Codi Penal i sigui de la mateixa naturalesa que l’anterior.
La jurisprudència entén com a delictes de la mateixa naturalesa aquells que vulnerin béns jurídics similars, i quan l’autor comet el delicte amb medis que expressen una mateixa tendència criminològica.
Als efectes de l’agreujant per reincidència, no es consideren els antecedents cancel.lats.
Les conseqüències penològiques dels agreujants vénen contemplades a l’article 66 CP.
Quan hi concòrrin fins a dos circumstàncies agreujants, s’ha d’aplicar la pena en la seva meitat superior.
Quan hi concòrrin més de dos circumstàncies agreujants o quan la reincidència ho sigui per haver rebut, al menys, tres condemnes per delictes de la mateixa naturalesa, s’aplicarà la pena superior en un grau, en la seva meitat inferior. (art. 66.5 CP)
Les circumstàncies agreujants no es tindran en compte quan el delicte ja prevegui, en la seva conformació del tipus, una pena superior pel fet de donar-se alguna d’aquestes circumstàncies.
Per exemple, l’article 180 CP, en relació als articles 178 (agressió sexual) i 179 CP (violació), preveu una pena superior quan el delicte s’hagi comès amb abús de superioritat, amb abús de confiança, en actuació conjunta de dos o més persones, etc.
En aquests casos, no seríen aplicables les agreujants de l’article 22.2 o 22.6 CP, considerant que el propi tipus penal ja preveu un subtipus agreujat en atenció a la concurrència de determinats factors. Altrament s’estaria vulnerant el principi de ne bis in idem en la seva vessant de prohibició de doble punició penal pel mateix fet delictiu, vulneració constitucionalment proscrita.
El Codi contempla, ademès, el que es coneix com la circumstància mixta de parentiu (article 23 CP), que pot agreujar o atenuar la responsabilitat criminal, en funció de la naturalesa, els motius i els efectes del delicte.
Les agreujants suposen una circumstància modificativa de la responsabilitat criminal, que vé contemplada a l’article 22 CP
Són circumstàncies agreujants les següents:
1. Executar el fet amb alevosia (art. 22.1 CP)
S’entén per alevosia “obrar a traició i sobre segur”. Son supòsits d’alevosia actuar a traició, atacar per l’esquena, aprofitar-se de situacions de desvaliment (gent gran, nens, persones dormint o intoxicades etc.), atacs “súbits i inopinats”, sense possibilitat real de defensa per part de l'agredit.
2. Executar el fet amb disfressa, amb abús de superioritat, aprofitant les circumstàncies del lloc, temps, o l’ajut d’altres persones que debilitin la defensa de la víctima (art. 22.2 CP)
3. Executar el fet a canvi de preu, recompensa o promesa (art. 22.3 CP)
4. Cometre el delicte per motius racistes, antisemites, xenòfobs o per raó de l’ideologia, religió, orientació sexual, malaltia o minusvàlia de la víctima (art. 22.4 CP)
5. Acarnissament, es a dir, augmentar innecessària i deliberadament el patiment de la vícitma (art 22.5 CP)
6. Obrar amb abús de confiança (art. 22.6 CP)
7. Prevaldre's del caràcter públic del culpable (art. 22.7 CP)
8. Reincidència (art. 22.8 CP)
La reincidència com a agreujant té el seu origen en la necessitat de prevenció especial.
Per apreciar reincidència es requereix que el nou delicte comès estigui integrat en el mateix Títol del Codi Penal i sigui de la mateixa naturalesa que l’anterior.
La jurisprudència entén com a delictes de la mateixa naturalesa aquells que vulnerin béns jurídics similars, i quan l’autor comet el delicte amb medis que expressen una mateixa tendència criminològica.
Als efectes de l’agreujant per reincidència, no es consideren els antecedents cancel.lats.
Les conseqüències penològiques dels agreujants vénen contemplades a l’article 66 CP.
Quan hi concòrrin fins a dos circumstàncies agreujants, s’ha d’aplicar la pena en la seva meitat superior.
Quan hi concòrrin més de dos circumstàncies agreujants o quan la reincidència ho sigui per haver rebut, al menys, tres condemnes per delictes de la mateixa naturalesa, s’aplicarà la pena superior en un grau, en la seva meitat inferior. (art. 66.5 CP)
Les circumstàncies agreujants no es tindran en compte quan el delicte ja prevegui, en la seva conformació del tipus, una pena superior pel fet de donar-se alguna d’aquestes circumstàncies.
Per exemple, l’article 180 CP, en relació als articles 178 (agressió sexual) i 179 CP (violació), preveu una pena superior quan el delicte s’hagi comès amb abús de superioritat, amb abús de confiança, en actuació conjunta de dos o més persones, etc.
En aquests casos, no seríen aplicables les agreujants de l’article 22.2 o 22.6 CP, considerant que el propi tipus penal ja preveu un subtipus agreujat en atenció a la concurrència de determinats factors. Altrament s’estaria vulnerant el principi de ne bis in idem en la seva vessant de prohibició de doble punició penal pel mateix fet delictiu, vulneració constitucionalment proscrita.
El Codi contempla, ademès, el que es coneix com la circumstància mixta de parentiu (article 23 CP), que pot agreujar o atenuar la responsabilitat criminal, en funció de la naturalesa, els motius i els efectes del delicte.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
