El meu germà Abdennur ha generat una intensa polèmica amb el seu article de denúncia de la intervenció militar internacional a Líbia. El diari El Mundo, La Vanguardia i molts d'altres, opinadors com el Francesc-Marc Àlvaro, la Pilar Rahola o l'Alfonso Ussia se li han llançat a la yugular, per no parlar dels fòrums a internet on molts participants, sovint anònims, s'estan despatxant a gust.
És probable que la referència a l'11M fòs desafortunada. L'Abdennur ha demanat disculpes a tots aquells què es puguin haver sentit ofesos, i ha intentat explicar l'ús de la metàfora, que en absolut pretenia justificar els terribles atemptats ni ser una crida a cap mena de violència.
Personalment, em costa entendre la filiació a qualsevol religió, de forma que no serè jo qui defensi les bondats de l'islam o del budisme o del catolicisme o de la cienciologia, com tampoc entendria ni defensaria que al meu germà li haguès asaltat una sobtada passió pel Real Madrid i una desbordant veneració pel Cristiano Ronaldo. Estic més a prop d'allò que deia aquell de que la religió és l'opi del poble, no sé si m'enteneu.
Dit això, crec què convé desenmascarar la gran hipocresia que ens envolta.
A l'Irak o a l'Afganistan alliberats per les benefactores potències occidentals, d'onze-emes en ténen cada poc. El què pasa és què la cotització als mercats, el valor de la vida d'un nen ple de pols a un poblet del desert d'un pais pobre de la perifèria és molt menor que el valor de la vida d'un nen pulcrament uniformat que camina cap a la seva escola per una ciutat moderna i ordenada d'un pais modern i avançat. On vas a parar. On vas a parar! I el dolor de la mare del nen desarrapat del desert tampoc colpeix el mateix que el dolor de la mare del nen net i pulit. Aquella gent ja n'està d'acostumada, a això de patir.
Però les bombes què destrossen vides innocents són igual de bombes si es llençen desde l'aire que si s'amaguen en una motxilla a sota d'un seient d'un transport públic. Són igual de bombes si es llençen amb el paperet d'autorització signat pels senyors del Consell de Seguretat de les Nacions Unides que si es col·loquen desprès de la reunió d'una cèl·lula que ha decidit aterroritzar els ciutadans occidentals fent saltar pels aires innocents compatriòtes que es dirigeixen a les seves feines o a les seves acadèmies o allà on sigui que anem.
Això vol dir restar-li importància a fets tan dramàtics i salvatges com l'11M?
No.
Això vol dir que les nostres conciències, la nostra sensibilitat i la nostra inteligència s'ha de sacsejar, això vol dir què tot esforç per denunciar el sense sentit de qualsevol forma de violència és un esforç petit, això vol dir que convè fer un esforç per veure i interpretar el món més enllà de la perspectiva què resulta de la nostra privilegiada atalaia d'opulència i sentit de la superioritat.
I és clar, les accions militars a Líbia estan justificades, perquè es tracta de parar-li els peus a un terrible dictador, sanguinari amb el seu poble. Vaja, o molt m'equivoco o aquest argument també es va utilitzar per desallotjar del poder el dimoníac Saddam Hussein. Si abans no valia, ara tampoc hauria de valer, per molt que ara s'hagin proveït d'un paperet del Consell de Seguretat de les Nacions Unides. Sí què val pels Estats, pels dirigents, que poden exhibir una legitimitat "jurídica" superior a la otinguda per atacar l'Irak, però no hauria de valer, ni què fos com a exercici intel·lectual, per la gent del carrer, pels que som espectadors impotens dels jocs geoestratègics internacionals. Ja ni ens podem queixar! Som progres, som "buenistas", som ingenus, som uns primaveres.
Però, el fet de que, de sobte, ens en hem adonat que el Gadhafi és un dictador terrible i sanguinari, ens hauria de fer reflexionar. Ara? Sobtadament? Sorpresa! Sorpresa! La mateixa sorpresa que vàrem tenir en descobrir que en Saddam era un dictador terrible i sanguinari que masacrava el seu poble. La cosa és que ens adonem quan ja no ens fa servei, ni un minut abans. En Saddam era útil per contenir l'Iran dels ayatollàs, s'el va armar, se'l va recolçar políticament, logísticament, era "el nostre". Quan va deixar de ser-ho, apareixen tota mena de revel·lacions espantoses, abans convenientment fora de l'agenda mediàtica.
Tot plegat em recorda aquella escena de la pel·lícula Casablanca, en la què el cap dels gendarmes, el simpàtic capità Louis Renault, a requeriment del comandament militar alemany, l'abrupte major Strasser, ordena el tancament del casino clandestí instal·lat al Rick's, al crit d' "escàndol, escàndol, en aquest local es juga", mentre un empleat de la casa se li acosta i li diu alguna cosa així com "capità, els seus guanys", i ell els agafa tot donant les gràcies discretament.
"Escàndol, escàndol, Muammar el Gadhafi és undictador sanguinari". Apa va. M'estranyaria ser testimoni d'intervencions similars a l'Arabia Saudí o a la Xina, posem per cas. Ah no!, m'equivoco, això és perquè l'Arabia Saudí i la Xina són democràcies exemplars, paradigmes del màxim respecte als drets humans. Mira què en soc, de despistat.
I l'article de l'Abdennur, d'apologia del terrorisme, res de res.
dimarts, 29 de març del 2011
divendres, 11 de març del 2011
Jutges i Justícia. El·logi del Magistrat Guillem Soler, del Jutjat de 1ª Instància número 2 de Sabadell
Al fil del tema de les execucions hipotecàries que vaig tractar en el meu post anterior, és rellevant que em refereixi a la decisió d'un Jutge de primera instància de Sabadell.
I la qüestió és rellevant, perquè demostra que aquells què exerceixen la funció jurisdiccional, sense apartar-se del compliment de la Llei, ténen mecanismes efectius per aplicar una Justícia socialment sensible, que prengui en consideració el moment econòmic del moment, i que s'arrengleri amb les persones front el Poder.
Què ha fet el Magistrat Soler, del Jutjat de 1ª Instància nº 2, de Sabadell?
Ha suspès una execució hipotecària, al temps què ha elevat al Tribunal Constitucional l'anomenada qüestió d'incosntitucionalitat relativa als preceptes legals que regulen aquests procediments. (De retruc, totes les execucions hipotecàries que es tramitin a aquest Jutjat de Sabadell, restaràn igualment suspeses).
Què vol dir una qüestió d'inconstitucionalitat? Té potestats un Jutge "de províncies" per adreçar-se al Tribunal Constitucional per discutir una Llei? Quines conseqüències té aquesta acció sobre el procediment què motiva la qüestió d'inconstitucionalitat? Ha vulnerat el Magistrat Soler alguna norma legal o alguna mena de codi imperatiu no escrit amb la seva actuació? Per què no hi ha més Jutges que facin el mateix? S'ha tornat boig el Magistrat Soler?
Anem a pams.
El Capítol III de la Llei Orgànica del Tribunal Constitucional porta per títol: "de la cuestión de inconstitucionalidad promovida por jueces o tribunales". Dins d'aquest capítol, l'article 35 disposa:
"1. Cuando un Juez o Tribunal, de oficio o a instancia de parte, considere que una norma con rango de Ley aplicable al caso y de cuya validez dependa el fallo pueda ser contraria a la Constitución, planteará la cuestión al Tribunal Constitucional con sujeción a lo dispuesto en esta Ley".
Al Magistrat Soler, de Sabadell, li sembla què la norma que permet la execució hipotecària, amb subhasta de l'habitatge, adjudiciació per la meitat del valor de la taxació i possibilitat de persecució indefinida del deutor per la resta no coberta amb l'adjudicació aventatjosa, pot tenir quelcom d'inconstitucional. En concret, posa en dubte la constitucionalitat de la norma que regula el procediment, en la mesura què no permet el deutor exposar els seus arguments en un judici contradictori en igualtat d'armes amb el demandant, i en la mesura que força l'òrgan jurisdiccional a treure a subhasta la finca, sense què hi càpiguen d'altres alternatives (us en recordeu de la doctrina rebus sic stantibus de la què parlava l'altre dia?. Vet aquí una alternativa).
Segueix l'article 35 LOTC:
2. El órgano judicial sólo podrá plantear la cuestión una vez concluso el procedimiento y dentro del plazo para dictar sentencia, o la resolución jurisdiccional que procediese, y deberá concretar la ley o norma con fuerza de ley cuya constitucionalidad se cuestiona, el precepto constitucional que se supone infringido y especificar o justificar en qué medida la decisión del proceso depende de la validez de la norma en cuestión. (...)
3. El planteamiento de la cuestión de constitucionalidad originará la suspensión provisional de las actuaciones en el proceso judicial hasta que el Tribunal Constitucional se pronuncie sobre su admisión. Producida ésta el proceso judicial permanecerá suspendido hasta que el Tribunal Constitucional resuelva definitivamente sobre la cuestión.
És a dir, el Magistrat Soler ha considerat què, per decidir sobre la execució i treure la finca a subhasta, l'òrgan competent (el TC), li havia de confirmar que la norma és plenament constitucional.
Aquest tràmit obliga a suspendre el procediment, mentre el TC decideix si admet a tràmit la qüestió. Ara la pilota està al camp del Tribunal Constitucional (que té una gran oportunitat per reivindicar-se, o per (?), pel què sigui). Però mentre tant, un cert nombre de persones han vist allunyar-se en el temps el seu llançament i, inclús, és possible que s'obrin portes per renegociar les respectives situacions amb les entitats financeres. Si sona la flauta (jurídica), i el TC admet a tràmit la qüestió, aquest termini serà llarg, molt llarg.
El Magistrat Soler ha actutat amb estricte compliment de la Llei i, el què encara és més important (o, com a mínim igual d'important per un jutge professional), ha actuat seguint els dictats de la seva conciència. No s'ha tornat boig. Bravo Bravo Bravo Bravo.
Per què no son més els Jutges i Magistrats què actúen de forma similar, i inunden el Tribunal Constitucional amb qüestions d'inconstitucionalitat?:
(1) Per excès de feina
(2) Per desídia
(3) Per no complicar-se la vida
(4) Per què el què compta és la Llei i l'Ordre (sobretot l'Ordre), i això de la sensibilitat social és pels dèbils i els utòpics
(5) Perquè no hi han caigut (per inèrcia)
(6) Perquè no ténen hipoteca i hauran de demanar-ne una
(7) Perquè ténen hipoteca i estan renegociant els terminis
(8) Perquè estan pendents de resposta a la sol·licitud del prèstec personal per comprar el Nissan Qashqai per la filla
(9) Perquè estan plenament convençuts de la constitucionalitat i la oportunitat de la norma
(10) Perquè simpatitzen amb la Marine Le Pen (el què és del tot lícit).
(Táchese lo que no proceda).
En fi, Alf Ross, al seu excel·lent treball "Sobre el derecho y la justícia" (1970), citava una frase del Jutge Bernard Botein que és perfectament adient ara:
“El jutge indaga primer en els fets, després indaga en el dret i finalment escorcolla la seva
ànima. Si les tres indagacions apunten en la mateixa direcció, la seva tasca serà fàcil, però
si divergeixen, no podrà anar gaire lluny.”
Fins la propera.
I la qüestió és rellevant, perquè demostra que aquells què exerceixen la funció jurisdiccional, sense apartar-se del compliment de la Llei, ténen mecanismes efectius per aplicar una Justícia socialment sensible, que prengui en consideració el moment econòmic del moment, i que s'arrengleri amb les persones front el Poder.
Què ha fet el Magistrat Soler, del Jutjat de 1ª Instància nº 2, de Sabadell?
Ha suspès una execució hipotecària, al temps què ha elevat al Tribunal Constitucional l'anomenada qüestió d'incosntitucionalitat relativa als preceptes legals que regulen aquests procediments. (De retruc, totes les execucions hipotecàries que es tramitin a aquest Jutjat de Sabadell, restaràn igualment suspeses).
Què vol dir una qüestió d'inconstitucionalitat? Té potestats un Jutge "de províncies" per adreçar-se al Tribunal Constitucional per discutir una Llei? Quines conseqüències té aquesta acció sobre el procediment què motiva la qüestió d'inconstitucionalitat? Ha vulnerat el Magistrat Soler alguna norma legal o alguna mena de codi imperatiu no escrit amb la seva actuació? Per què no hi ha més Jutges que facin el mateix? S'ha tornat boig el Magistrat Soler?
Anem a pams.
El Capítol III de la Llei Orgànica del Tribunal Constitucional porta per títol: "de la cuestión de inconstitucionalidad promovida por jueces o tribunales". Dins d'aquest capítol, l'article 35 disposa:
"1. Cuando un Juez o Tribunal, de oficio o a instancia de parte, considere que una norma con rango de Ley aplicable al caso y de cuya validez dependa el fallo pueda ser contraria a la Constitución, planteará la cuestión al Tribunal Constitucional con sujeción a lo dispuesto en esta Ley".
Al Magistrat Soler, de Sabadell, li sembla què la norma que permet la execució hipotecària, amb subhasta de l'habitatge, adjudiciació per la meitat del valor de la taxació i possibilitat de persecució indefinida del deutor per la resta no coberta amb l'adjudicació aventatjosa, pot tenir quelcom d'inconstitucional. En concret, posa en dubte la constitucionalitat de la norma que regula el procediment, en la mesura què no permet el deutor exposar els seus arguments en un judici contradictori en igualtat d'armes amb el demandant, i en la mesura que força l'òrgan jurisdiccional a treure a subhasta la finca, sense què hi càpiguen d'altres alternatives (us en recordeu de la doctrina rebus sic stantibus de la què parlava l'altre dia?. Vet aquí una alternativa).
Segueix l'article 35 LOTC:
2. El órgano judicial sólo podrá plantear la cuestión una vez concluso el procedimiento y dentro del plazo para dictar sentencia, o la resolución jurisdiccional que procediese, y deberá concretar la ley o norma con fuerza de ley cuya constitucionalidad se cuestiona, el precepto constitucional que se supone infringido y especificar o justificar en qué medida la decisión del proceso depende de la validez de la norma en cuestión. (...)
3. El planteamiento de la cuestión de constitucionalidad originará la suspensión provisional de las actuaciones en el proceso judicial hasta que el Tribunal Constitucional se pronuncie sobre su admisión. Producida ésta el proceso judicial permanecerá suspendido hasta que el Tribunal Constitucional resuelva definitivamente sobre la cuestión.
És a dir, el Magistrat Soler ha considerat què, per decidir sobre la execució i treure la finca a subhasta, l'òrgan competent (el TC), li havia de confirmar que la norma és plenament constitucional.
Aquest tràmit obliga a suspendre el procediment, mentre el TC decideix si admet a tràmit la qüestió. Ara la pilota està al camp del Tribunal Constitucional (que té una gran oportunitat per reivindicar-se, o per (?), pel què sigui). Però mentre tant, un cert nombre de persones han vist allunyar-se en el temps el seu llançament i, inclús, és possible que s'obrin portes per renegociar les respectives situacions amb les entitats financeres. Si sona la flauta (jurídica), i el TC admet a tràmit la qüestió, aquest termini serà llarg, molt llarg.
El Magistrat Soler ha actutat amb estricte compliment de la Llei i, el què encara és més important (o, com a mínim igual d'important per un jutge professional), ha actuat seguint els dictats de la seva conciència. No s'ha tornat boig. Bravo Bravo Bravo Bravo.
Per què no son més els Jutges i Magistrats què actúen de forma similar, i inunden el Tribunal Constitucional amb qüestions d'inconstitucionalitat?:
(1) Per excès de feina
(2) Per desídia
(3) Per no complicar-se la vida
(4) Per què el què compta és la Llei i l'Ordre (sobretot l'Ordre), i això de la sensibilitat social és pels dèbils i els utòpics
(5) Perquè no hi han caigut (per inèrcia)
(6) Perquè no ténen hipoteca i hauran de demanar-ne una
(7) Perquè ténen hipoteca i estan renegociant els terminis
(8) Perquè estan pendents de resposta a la sol·licitud del prèstec personal per comprar el Nissan Qashqai per la filla
(9) Perquè estan plenament convençuts de la constitucionalitat i la oportunitat de la norma
(10) Perquè simpatitzen amb la Marine Le Pen (el què és del tot lícit).
(Táchese lo que no proceda).
En fi, Alf Ross, al seu excel·lent treball "Sobre el derecho y la justícia" (1970), citava una frase del Jutge Bernard Botein que és perfectament adient ara:
“El jutge indaga primer en els fets, després indaga en el dret i finalment escorcolla la seva
ànima. Si les tres indagacions apunten en la mateixa direcció, la seva tasca serà fàcil, però
si divergeixen, no podrà anar gaire lluny.”
Fins la propera.
dilluns, 7 de març del 2011
Jutges i Justícia. L'Audiència Provincial de Navarra. La doctrina rebus sic stantibus.
Fa unes setmanes vaig tenir l'oportunitat de llegir un article publicat al Diari de Terrassa i signat per l'advocat Jaume Planas.
En essència, el meu col·lega criticava la interlocutòria de l'Audiència Provincial de Navarra que havia denegat proseguir l'execució contra un deutor hipotecari que havia perdut el seu habitatge en subhasta pública. Com és sabut, l'article 1911 del Codi Civil estatal, en establir que "del cumplimiento de las obligaciones responde el deudor con todos sus bienes, presentes y futuros", consagra el principi de la responsabilitat personal, universal i il·limitada, pels deutes insatisfets. En mèrits d'aquest principi, i en combinació amb les previsions de la Llei d'Enjudiciament Civil que regulen les execucions i les subhastes, en la majoria dels casos es produeix un escenari en el què l'entitat financera (o un subhaster) s'adjudiquen l'immoble en subhasta i el deutor executat, ademès de perdre la finca, segueix debent diners a l'entitat financera. En èpoques de crisi com l'actual, magnifica aquest efecte pervers el fet de que l'article 671 de la LEC estableix que, en els casos en què la subhasta hagi quedat deserta, el creditor podrà adjudicar-se l'immoble pel 50% del valor de taxació o per la quantitat que se li adeuti per tots els conceptes. En l'actual context econòmic, són majoria els casos en els què no apareixen postors a la subhasta, de forma que l'entitat hipotecant s'adjudica l'immoble pel 50% del valor de la taxació... i continúa perseguint el deutor per la quantitat que excedeix entre aquell valor i el deute reclamat. Un Jutjat de 1ª Instància navarrès i l'Audiència Provincial de Navarra van denegar la prosecució d'aquesta persecució (excepte pel que fa a les costes i els interessos), tot considerant què, amb l'adjudicació d'un bé que tenia un valor que cobria l'import de la totalitat del deute reclamat, l'entitat financera ja s'havia de donar per saldada (sigui dit això en traç gruixut i sense entrar a analitzar els matisos de la resolució judicial).
El meu col·lega Planas, al seu article, criticava aquesta resolució, no tant amb l'intenció d'arrenglerar-se amb les entitats financeres, sinó amb l'argument de que la decisió judicial generava inseguretat jurídica, tot afirmant que era feina del legislador canviar l'statu quo jurídic i què als jutges els hi pertocava aplicar la Llei sense matisos i sense deixar-se influir per aspectes extrajurídics, com ara la cojuntura econòmica o qüestions de caire social.
Jo no hi estic d'acord. És més, sense perjudici de les modificacions que provinguin de la tasca del legislador, crec que els jutges estan obligats a interpretar la Llei en consonància amb les circumstàncies socioeconòmiques del moment, i a orientar la seva aplicació deixant-se impregnar per un imprescindible component de Justícia social.
I això poden fer-ho sense girar l'esquena a la Llei, encara que al col·lega Planas (i a d'altres operadors jurídics), els hi pugui semblar que existeix un elevat risc de caure en la inseguretat jurídica: el propi Codi Civil, al seu article 3.1, assenyala que "las normas se interpretarán según el sentido propio de sus palabras, en relación con el contexto, los antecedentes históricos y legislativos y la realidad social del tiempo en que han de ser aplicadas, atendiendo fundamentalmente al espíritu y finalidad de aquellas". L'actual Llei d'Enjudiciament Civil va entrar en vigor l'any 2000, en un moment de bonança i creixement econòmic, del què s'en deriva que el legislador, en redactar l'article 671 de la LEC, contemplava un escenari de comptades execucions, amb la participació d'un nombre significatiu de postors a les subhastes. Les subhastes desertes, en les què el creditor s'adjudica el bé pel 50% del valor de taxació, i segueix perseguint el deutor pels segles dels segles, malgrat haver-se fet amb la propietat d'una finca que probablement tingui, ni que sigui en el mitjà termini, un valor similar (sinó superior) a la totalitat del deute reclamat inicialment, no era l'escenari en que pensava el legislador de l'any 2000. Desde aquesta perspectiva, la interpretació dels òrgans jurisdiccionals navarresos s'adapta a la Llei de forma més acurada que l'excessiu rigorisme que resulta d'una acepció literal inmatisada.
Encara més. En les execucions hipotecàries, els advocats hauríem de començar a invocar la doctrina rebus sic stantibus, i els Jutjats d'Instància i les Audiències Provincials hauríen d'aplicar-la sense dubtar-hi. Aquesta doctrina, amb origen al dret canònic medieval i que ha estat aplicada en el passat, de forma molt restrictiva, pel Tribunal Suprem (Sentències de la Sala Primera de 13 de juny de 1944, 23 de novembre de 1962, 26 de juliol de 1993 i 20 de febrer de 2002), obre la porta a la modificació de les condicions pactades o a la resolució contractual sense penalització, quan les circumstàncies han canviat de forma extraordinària i sense que aquest canvi sigui imputable a les parts en la relació. Personalment, em sembla evident que les circumstàncies econòmiques i socials han canviat de forma extraordinària, i cap deutor hipotecari hauria de ser penalitzat amb la pèrdua del seu habitatge i la persecució incondicionada del seu patrimoni i les seves rendes, una vegada perduda la finca en subhasta nomès per la meitat del valor de la taxació. És cert que l'estabilitat del sistema financer pot ser un argument plausible per discutir aquesta posició (personalment, no m'el acabo de creure del tot), però no és menys cert que la inestabilitat social i el potencial augment de l'economia submergida que provoca la problemàtica de les execucions hipotecàries massives (molts ja no volen una nòmina mileurista que pot ser embargada a partir del salari mínim i perfereixen treballar "en negre", ademès de l'exclussió social que s'intensifica amb la pèrdua de la vivenda), és també un argument de pes, al marge de les qüestions morals i de l'òptica de la justícia social.
Respecte la dotrina rebus sic stantibus, aquesta podria ser objecte de positivació al Codi Civil però, entre tant, res impedeix els tribunals d'aplicar-la. De fet, la "Comisión Nacional de Codificación", en la seva "Propuesta de Anteproyecyo de Ley de Modernización del Código Civil en materia de Obligaciones y Contratos", proposa incloure un capítol dedicat a "la alteración extraordinaria de las circunstancias básicas del contrato", en el que s'inclouria un article del següent tenor literal: “Si las circunstancias que sirvieron de base al contrato hubieren cambiado de forma extraordinaria e imprevisible durante su ejecución de manera que ésta se haya hecho excesivamente onerosa para una de las partes o se haya frustrado el fin del contrato, el contratante al que, atendidas las circunstancias del caso y especialmente la distribución contractual o legal de riesgos, no le sea razonablemente exigible que permanezca sujeto al contrato, podrá pretender su revisión, y si ésta no es posible o no puede imponerse a una de las partes, podrá aquél pedir su resolución".
Actualment, l'apartat tercer de la Llei 493 del Fuero Nuevo, Compilación del derecho civil foral de Navarra, ja recull la clàusula rebus: “Cuando se trate de obligaciones de largo plazo o de tracto sucesivo, y durante el tiempo de cumplimiento se altere fundamental y gravemente el contenido económico de la obligación o la proporcionalidad entre las prestaciones, por haber sobrevenido circunstancias imprevistas que hagan extraordinariamente onerosos el cumplimiento para una de las partes, podrá ésta solicitar la revisión judicial para que se modifique la obligación en términos de equidad o se declare su resolución”
En qualsevol cas, el que pretenc és, contradint els arguments sobre la seguretat jurídica del col·lega Planas, afirmar que els òrgans jurisdiccionals PODEN realitzar interpretacions que evitin una del tot injusta proliferació d'adjudicacions en subhastes desertes per la meitat del valor de taxació i amb la possibilitat de perseguir el deutor a posteriori.
No nomès poden fer-ho. Hauríen de fer-ho.
En essència, el meu col·lega criticava la interlocutòria de l'Audiència Provincial de Navarra que havia denegat proseguir l'execució contra un deutor hipotecari que havia perdut el seu habitatge en subhasta pública. Com és sabut, l'article 1911 del Codi Civil estatal, en establir que "del cumplimiento de las obligaciones responde el deudor con todos sus bienes, presentes y futuros", consagra el principi de la responsabilitat personal, universal i il·limitada, pels deutes insatisfets. En mèrits d'aquest principi, i en combinació amb les previsions de la Llei d'Enjudiciament Civil que regulen les execucions i les subhastes, en la majoria dels casos es produeix un escenari en el què l'entitat financera (o un subhaster) s'adjudiquen l'immoble en subhasta i el deutor executat, ademès de perdre la finca, segueix debent diners a l'entitat financera. En èpoques de crisi com l'actual, magnifica aquest efecte pervers el fet de que l'article 671 de la LEC estableix que, en els casos en què la subhasta hagi quedat deserta, el creditor podrà adjudicar-se l'immoble pel 50% del valor de taxació o per la quantitat que se li adeuti per tots els conceptes. En l'actual context econòmic, són majoria els casos en els què no apareixen postors a la subhasta, de forma que l'entitat hipotecant s'adjudica l'immoble pel 50% del valor de la taxació... i continúa perseguint el deutor per la quantitat que excedeix entre aquell valor i el deute reclamat. Un Jutjat de 1ª Instància navarrès i l'Audiència Provincial de Navarra van denegar la prosecució d'aquesta persecució (excepte pel que fa a les costes i els interessos), tot considerant què, amb l'adjudicació d'un bé que tenia un valor que cobria l'import de la totalitat del deute reclamat, l'entitat financera ja s'havia de donar per saldada (sigui dit això en traç gruixut i sense entrar a analitzar els matisos de la resolució judicial).
El meu col·lega Planas, al seu article, criticava aquesta resolució, no tant amb l'intenció d'arrenglerar-se amb les entitats financeres, sinó amb l'argument de que la decisió judicial generava inseguretat jurídica, tot afirmant que era feina del legislador canviar l'statu quo jurídic i què als jutges els hi pertocava aplicar la Llei sense matisos i sense deixar-se influir per aspectes extrajurídics, com ara la cojuntura econòmica o qüestions de caire social.
Jo no hi estic d'acord. És més, sense perjudici de les modificacions que provinguin de la tasca del legislador, crec que els jutges estan obligats a interpretar la Llei en consonància amb les circumstàncies socioeconòmiques del moment, i a orientar la seva aplicació deixant-se impregnar per un imprescindible component de Justícia social.
I això poden fer-ho sense girar l'esquena a la Llei, encara que al col·lega Planas (i a d'altres operadors jurídics), els hi pugui semblar que existeix un elevat risc de caure en la inseguretat jurídica: el propi Codi Civil, al seu article 3.1, assenyala que "las normas se interpretarán según el sentido propio de sus palabras, en relación con el contexto, los antecedentes históricos y legislativos y la realidad social del tiempo en que han de ser aplicadas, atendiendo fundamentalmente al espíritu y finalidad de aquellas". L'actual Llei d'Enjudiciament Civil va entrar en vigor l'any 2000, en un moment de bonança i creixement econòmic, del què s'en deriva que el legislador, en redactar l'article 671 de la LEC, contemplava un escenari de comptades execucions, amb la participació d'un nombre significatiu de postors a les subhastes. Les subhastes desertes, en les què el creditor s'adjudica el bé pel 50% del valor de taxació, i segueix perseguint el deutor pels segles dels segles, malgrat haver-se fet amb la propietat d'una finca que probablement tingui, ni que sigui en el mitjà termini, un valor similar (sinó superior) a la totalitat del deute reclamat inicialment, no era l'escenari en que pensava el legislador de l'any 2000. Desde aquesta perspectiva, la interpretació dels òrgans jurisdiccionals navarresos s'adapta a la Llei de forma més acurada que l'excessiu rigorisme que resulta d'una acepció literal inmatisada.
Encara més. En les execucions hipotecàries, els advocats hauríem de començar a invocar la doctrina rebus sic stantibus, i els Jutjats d'Instància i les Audiències Provincials hauríen d'aplicar-la sense dubtar-hi. Aquesta doctrina, amb origen al dret canònic medieval i que ha estat aplicada en el passat, de forma molt restrictiva, pel Tribunal Suprem (Sentències de la Sala Primera de 13 de juny de 1944, 23 de novembre de 1962, 26 de juliol de 1993 i 20 de febrer de 2002), obre la porta a la modificació de les condicions pactades o a la resolució contractual sense penalització, quan les circumstàncies han canviat de forma extraordinària i sense que aquest canvi sigui imputable a les parts en la relació. Personalment, em sembla evident que les circumstàncies econòmiques i socials han canviat de forma extraordinària, i cap deutor hipotecari hauria de ser penalitzat amb la pèrdua del seu habitatge i la persecució incondicionada del seu patrimoni i les seves rendes, una vegada perduda la finca en subhasta nomès per la meitat del valor de la taxació. És cert que l'estabilitat del sistema financer pot ser un argument plausible per discutir aquesta posició (personalment, no m'el acabo de creure del tot), però no és menys cert que la inestabilitat social i el potencial augment de l'economia submergida que provoca la problemàtica de les execucions hipotecàries massives (molts ja no volen una nòmina mileurista que pot ser embargada a partir del salari mínim i perfereixen treballar "en negre", ademès de l'exclussió social que s'intensifica amb la pèrdua de la vivenda), és també un argument de pes, al marge de les qüestions morals i de l'òptica de la justícia social.
Respecte la dotrina rebus sic stantibus, aquesta podria ser objecte de positivació al Codi Civil però, entre tant, res impedeix els tribunals d'aplicar-la. De fet, la "Comisión Nacional de Codificación", en la seva "Propuesta de Anteproyecyo de Ley de Modernización del Código Civil en materia de Obligaciones y Contratos", proposa incloure un capítol dedicat a "la alteración extraordinaria de las circunstancias básicas del contrato", en el que s'inclouria un article del següent tenor literal: “Si las circunstancias que sirvieron de base al contrato hubieren cambiado de forma extraordinaria e imprevisible durante su ejecución de manera que ésta se haya hecho excesivamente onerosa para una de las partes o se haya frustrado el fin del contrato, el contratante al que, atendidas las circunstancias del caso y especialmente la distribución contractual o legal de riesgos, no le sea razonablemente exigible que permanezca sujeto al contrato, podrá pretender su revisión, y si ésta no es posible o no puede imponerse a una de las partes, podrá aquél pedir su resolución".
Actualment, l'apartat tercer de la Llei 493 del Fuero Nuevo, Compilación del derecho civil foral de Navarra, ja recull la clàusula rebus: “Cuando se trate de obligaciones de largo plazo o de tracto sucesivo, y durante el tiempo de cumplimiento se altere fundamental y gravemente el contenido económico de la obligación o la proporcionalidad entre las prestaciones, por haber sobrevenido circunstancias imprevistas que hagan extraordinariamente onerosos el cumplimiento para una de las partes, podrá ésta solicitar la revisión judicial para que se modifique la obligación en términos de equidad o se declare su resolución”
En qualsevol cas, el que pretenc és, contradint els arguments sobre la seguretat jurídica del col·lega Planas, afirmar que els òrgans jurisdiccionals PODEN realitzar interpretacions que evitin una del tot injusta proliferació d'adjudicacions en subhastes desertes per la meitat del valor de taxació i amb la possibilitat de perseguir el deutor a posteriori.
No nomès poden fer-ho. Hauríen de fer-ho.
dilluns, 24 de gener del 2011
Nació i ABC
A la portada de l'edició digital de l'ABC d'avui 24 de gener, pot llegir-se el següent comentari del polític independentista Uriel Bertràn: "En Cataluña los hijos de inmigrantes andaluces son catalanes, no andaluces".
Com sempre, m'agrada seguir els comentaris de la gent, que acostumen a ser viscerals i poc meditats, però que sovint reflecteixent sentiments que estan profundament arrelats en moltes persones. Als diaris d'abast estatal, he pogut comprovar que dos són els temes que desperten més apassionament: els relatius als delictes impactants i els relatius al nacionalisme català.
Considerant que "em va la marxa", he intervingut al fòrum del diari (l'ABC!) i m'he trobat, entre els múltiples exhabruptes, la petició que adreça un intervinent a un altre de que li defineixi "nació". Davant la manca de resposta, jo he participat aportant un extracte d'un anàlisi que jo mateix vaig el·laborar temps enrrera sobre el concepte "nació", en resposta a l'argument de la Sentència del Tribunal Constitucional de que a Espanya nomès existia la "nació espanyola". El meu argument, en aquell moment (i que he reproduït parcialment a l'ABC traduït al castellà) va ser el següent:
Com sempre, m'agrada seguir els comentaris de la gent, que acostumen a ser viscerals i poc meditats, però que sovint reflecteixent sentiments que estan profundament arrelats en moltes persones. Als diaris d'abast estatal, he pogut comprovar que dos són els temes que desperten més apassionament: els relatius als delictes impactants i els relatius al nacionalisme català.
Considerant que "em va la marxa", he intervingut al fòrum del diari (l'ABC!) i m'he trobat, entre els múltiples exhabruptes, la petició que adreça un intervinent a un altre de que li defineixi "nació". Davant la manca de resposta, jo he participat aportant un extracte d'un anàlisi que jo mateix vaig el·laborar temps enrrera sobre el concepte "nació", en resposta a l'argument de la Sentència del Tribunal Constitucional de que a Espanya nomès existia la "nació espanyola". El meu argument, en aquell moment (i que he reproduït parcialment a l'ABC traduït al castellà) va ser el següent:
"M'agradaria començar dient que el concepte de "nació" que s'ha generalitzat i que recull la ja famosa Sentència del Tribunal Constitucional és un concepte estrictament "administrativista", per descomptat no filosòfic ni sociològic, i tampoc estrictament polític. "Administrativista" en la mesura en què es refereix a la nació en subjecció a l'estructura estatal, i l'estructura estatal no deixa de ser una realitat merament administrativa. Així, el que el TC i una majoria de la població espanyola interpreten com a "nació", en puritat, es refereix a l"estat-nació", que és una construcció, inclús en la seva vessant merament lingüistica, molt posterior a la del propi concepte de "nació", ja que l'etimologia del mot és anterior a la pròpia existència dels Estats.
Etimològicament, "nació" deriva del llatí, "natio", que al seu torn deriva de "nasci" que vol dir nascut. Així, "nasci" és el participi del verb "nascere" (nèixer), que en origen s'escrivia "gnasecere", amb una "g" al principi, i que també conforma l'arrel de la paraula "gent", que en origen es referia a "clan" o "tribu". Per tant, nació remet als clans, les tribus o la gent que han nascut en un indret comú. En el moment de l'origen de la paraula, dels Estats no s'en havia sentit ni parlar.
Entre les diverses acepcions que recullen els diferents diccionaris, el de la RAE contempla la següent: "Conjunto de personas de un mismo origen y que generalmente hablan un mismo idioma y tienen una tradición común", y el María Moliner aquesta: "Comunidad de personas de una misma raza, con los mismos usos, particularmente el mismo idioma, que, por alguna razón histórica ocupa un territorio dividido entre varios países".
L'American Dictionary es refereix a "Nation" com "a large aggregate of people united by common descent, history, culture, or language, inhabiting a particular country or territory. És important notar la distinció entre "country" (pais, Estat) i "territory" (com a espai geogràfic definit, que no té perquè ser coincident amb l'Estat).
Per la seva banda, la Stanford Encyclopedia of Philosophy, a partir de l'entrada "Nationalism", necessita 38 pàgines per definir els conceptes "nació" i "nacionalisme". D'acord amb la prestigiosa Universitat nord-americana, coexisteixen acepcions més àmplies (wide) o més limitades (strict) del concepte "nació".
En la concepció àmplia, teoritzada, entre d'altres per Renan (1882), Weber (1970) o Brubaker (2004), "a nation is any group of people aspiring to a common political state-like organization". És a dir, una voluntat col·lectiva d'esdevenir nació seria suficient per localitzar una nació o, més acuradament (desde el meu punt de vista), per desenvolupar i aspirar a una "identitat nacional". Aquesta línea de pensament es refereix al "nacionalisme cívic".
En la concepció estricta, una nació seria "the non-voluntary community of common origin, language, tradition and culture". Aquesta seria la visió clàssica del concepte "nació", coneguda també com "nacionalisme ètnic".
En puritat, el concepte "Estat" discorre en paral·lel al concepte "nació", i conflueix nomès en el concepte "Estat-Nació" quan un Estat està conformat per una única nació, el què no sempre passa. És a dir, "nació" pot associar-se ocasionalment a "Estat", o pot associar-se a qualsevol forma de comunitat, inclús quan aquesta no s'extèn sobre un únic territori. Per això, il·lusòriament (quasi podria dir-se que per "despistar"), alguns van afirmar que la Constitució espanyola de 1978 consolidava l'Estat "plurinacional", per això són perfectament vàlides construccions semàntiques com "la nació negra" a la què es va referir Malcolm X".
Etimològicament, "nació" deriva del llatí, "natio", que al seu torn deriva de "nasci" que vol dir nascut. Així, "nasci" és el participi del verb "nascere" (nèixer), que en origen s'escrivia "gnasecere", amb una "g" al principi, i que també conforma l'arrel de la paraula "gent", que en origen es referia a "clan" o "tribu". Per tant, nació remet als clans, les tribus o la gent que han nascut en un indret comú. En el moment de l'origen de la paraula, dels Estats no s'en havia sentit ni parlar.
Entre les diverses acepcions que recullen els diferents diccionaris, el de la RAE contempla la següent: "Conjunto de personas de un mismo origen y que generalmente hablan un mismo idioma y tienen una tradición común", y el María Moliner aquesta: "Comunidad de personas de una misma raza, con los mismos usos, particularmente el mismo idioma, que, por alguna razón histórica ocupa un territorio dividido entre varios países".
L'American Dictionary es refereix a "Nation" com "a large aggregate of people united by common descent, history, culture, or language, inhabiting a particular country or territory. És important notar la distinció entre "country" (pais, Estat) i "territory" (com a espai geogràfic definit, que no té perquè ser coincident amb l'Estat).
Per la seva banda, la Stanford Encyclopedia of Philosophy, a partir de l'entrada "Nationalism", necessita 38 pàgines per definir els conceptes "nació" i "nacionalisme". D'acord amb la prestigiosa Universitat nord-americana, coexisteixen acepcions més àmplies (wide) o més limitades (strict) del concepte "nació".
En la concepció àmplia, teoritzada, entre d'altres per Renan (1882), Weber (1970) o Brubaker (2004), "a nation is any group of people aspiring to a common political state-like organization". És a dir, una voluntat col·lectiva d'esdevenir nació seria suficient per localitzar una nació o, més acuradament (desde el meu punt de vista), per desenvolupar i aspirar a una "identitat nacional". Aquesta línea de pensament es refereix al "nacionalisme cívic".
En la concepció estricta, una nació seria "the non-voluntary community of common origin, language, tradition and culture". Aquesta seria la visió clàssica del concepte "nació", coneguda també com "nacionalisme ètnic".
En puritat, el concepte "Estat" discorre en paral·lel al concepte "nació", i conflueix nomès en el concepte "Estat-Nació" quan un Estat està conformat per una única nació, el què no sempre passa. És a dir, "nació" pot associar-se ocasionalment a "Estat", o pot associar-se a qualsevol forma de comunitat, inclús quan aquesta no s'extèn sobre un únic territori. Per això, il·lusòriament (quasi podria dir-se que per "despistar"), alguns van afirmar que la Constitució espanyola de 1978 consolidava l'Estat "plurinacional", per això són perfectament vàlides construccions semàntiques com "la nació negra" a la què es va referir Malcolm X".
Per la meva grata sorpresa, fa uns minuts he tornat a entrar a la pàgina, i el meu comentari enregistra 12 vots a favor i cap en contra. ¿Serà veritat què amb arguments racionals i estrictament científics es poden aconseguir resultats?
dijous, 6 de gener del 2011
Catalunya i El Quebec (2)
Em permeto tornar sobre el tema de la sentència de la Cort Suprema del Canada relativa al Quebec, i finalitzar el meu post anterior.
En relació a les qüestions relatives al Dret internacional i al Dret a l'autdeterminació dels pobles, així com si aquests Drets seríen aplicables per legitimar una secessió unilateral del Quebec, la Cort, d'alguna forma, fuig d'estudi, no sense oferir arguments que podríen ser utilitzats per partidaris i detractors de visions contraposades.
Així, la Cort canadenca, desprès d'assenyalar que no existeix en Dret internacional cap norma que permeti una declaració unilateral d'independència, afegeix que no existeix tampoc una prohibició explícita. (Aquest argument seria homologable al que ha utilitzat la Cort Internacional de Justícia per afirmar que la independència de Kosovo no és contrària al Dret internacional). A continuació però, diu que el Dret internacional atorga una elevada importància al manteniment de la integritat territorial dels Estats. Tot seguit, aprofondeix en el concepte del Dret a l'autodeterminació dels pobles, repassant articles i convencions internacionals sobre la matèria, tot obrint més interrogants que oferint respostes.
Per exemple, indica que és necessari precisar el concepte de "pobles" que conté l'enunciat del Dret (a l'autodeterminació dels "pobles"). El Tribunal es mostra incapaç d'una definició, i afirma que existeix una "minsa elaboració formal del concepte de "pobles", amb el resultat de que el significat precís de "pobles" es manté, d'alguna forma, incert" (FJ 123).
Aquest argument sembla inspirat pel que va escriure un conegut politòleg ultra-conservador britànic, (Sir Ivor Jennings, The approach to self-government, 1956), criticant al pare teòric del concepte de l'autodeterminació, Woodrow Wilson: "Fa quasi quaranta anys un professor de ciència política que també era president dels Estats Units, el president Wilson, va enunciar una doctrina que era ridícula, però que va ésser àmpliament acceptada com una proposició sensible, la doctrina de l'autodeterminació. En la superfície semblava raonable: deixeu que el poble decideixi. Però era de fet ridícula perquè el poble no pot decidir fins que algú decideixi qui és el poble".
(S'estarà o no d'acord, però s'ha de reconèixer que la frase és enginyosa).
A continuació, endinsant-se en l'abast del concepte de l'autodeterminació, la Cort canadenca distingueix entre la seva vessant "interna" i "externa", afirmant que la vessant "externa", que facultaria el Dret a la secessió unilateral, tradicionalment és, pel Dret internacional, quelcom reservat a les "Colònies i els pobles oprimits", però desprès, la Cort afirma que existeix una tercera circumstància que habilitaria el Dret a la secessió unilateral.
Aquesta tercera circumstància neix de la Declaració de Viena amb motiu del 50è aniversari de les Nacions Unides, que afirma que els governs han de representar a la totalitat de poble sotmès a la seva jurisdicció sense distincions de cap mena, i que han de facilitar la seva lliure autodeterminació "interna". Els governs no poden bloquejar les aspiracions legítimes de col·lectivitats minoritàries. Un bloqueig injustificat dels desitjos i aspiracions d'una col·lectivitat suficientment definida, potencialment permetria l'exercici del dret a la autodeterminació "externa", i la secessió d'aquesta col·lectivitat (FJ 134).
Llavors, la Cort repassa si l'exercici de l'autodeterminació "interna" del Quebec en el marc de la federació canadenca ha estat frustrat, i conclou que no, en base a que els habitants del Quebec havíen tingut accès a les més altes esferes de la política estatal (el Primer Ministre del Canadà havia estat quebequès en 40 dels darrers 50 anys, i ciutadans del Quebec havíen ocupat les més altes magistratures, com ara la presidència del Congrès, del Tribunal Suprem, etc.). Afegia que els objectius "economics, culturals i socials del Quebec havíen estat respectats en el marc del Canadà". En conseqüència, la no frustració del dret a l'autodeterminació "interna" no justificava l'autodeterminació "externa", i l'ulterior secessió.
Sembla legítim que, ara i aquí, algú pugui provar d'establir una comparació respecte el grau d'asoliment del dret a l'autodeterminació "interna", en una comparativa del binomi Quebec-Canadà vers el Catalunya-Espanya.
Alguns dels arguments que podria exterioritzar una visió independentista podríen ser els següents: al Quebec l'única llengua oficial és el francès, i ningú ho discuteix. A l'Estat espanyol, afirmar que el català és la llengua pròpia de Catalunya s'interpreta com una agressió, i qualsevol iniciativa de protecció del català és malinterpretada i denostada (al respecte, les darreres sentències del Tribunal Suprem relatives a la política lingüística a les escoles). La relació econòmica del Quebec amb la federació canadenca és similar a la dels länders alemanys o, inclús, al concert basc. A l'Estat espanyol, qualsevol argument català en aquest sentit, o l'esment al desequilibri de les balances fiscals o a una insuficient inversió estatal en infraestructures, o la reclamació de la gestió aeroportuària etc., és intrepretada com una manca de solidaritat aberrant i com una exigència excèntrica. No sembla estrany que es pugui afirmar que el rebuig de la constitucionalitat de l'Estatut per part del TC, que ha fet una interpretació extrajurídica que pot qualificar-se com reaccionària en molts punts, contradint amb biaix eminentment polític les conclusions del Consell de Garantíes Estatutàries, el filtre de les oportunes comissions de Congrès i Senat, el tràmit de l'aprovació parlamentària a Barcelona i a Madrid, i el resultat del referèndum popular, puguin considerar-se com situacions de frustració del dret "intern" a l'autodeterminació. (Per no parlar de la impossibilitat real de que un català pugui, ni de lluny, aspirar realment a la presidència de l'Estat espanyol). En fi, tot és opinable, però sembla que aquesta frustració al Dret "intern" a l'autodeterminació, seguint amb l'assenyada terminologia de la Cort Suprema del Canadà, realment existeix a Catalunya.
Finalment, i tornant al Canadà, la Cort fa una apreciació fantàstica, sota el títol de "Reconeixement d'una realitat fàctica/política: el Principi de l'efectivitat" (FJ 140 i següents). En mèrits d'aquest principi (que es recull desprès també a la Sentència de Kosovo) realment, en Dret internacional, el que importa és el reconeixement de la Comunitat Internacional. Si un territori s'autodetermina i es constitueix en Estat independent, i la Comunitat Internacional l'acaba reconeixent, tant s'hi val la resta: l'autodeterminació i la secessió esdevindran completament vàlides.
En fi, una Sentència que dona molt de joc i és interessant de llegir, i que pot localitzar-se a la pàgina web de la Cort Suprema del Canadà. (Us podeu baixar l'arxiu pdf accedint a la següent adreça:
www.canlii.org/en/ca/scc/doc/1998/1998canlii793/1998canlii793.pdf
dimecres, 5 de gener del 2011
Catalunya i El Quebec (1)
En l'àmbit d'un debat universitari, s'em va demanar una anàlisi de la famosa sentència de la Cort Suprema del Canadà relativa al tema de la secessió del Quebec, així com l'establiment d'eventuals paral·lelismes entre les situacions del Quebec dins el Canadà i de Catalunya a Espanya.
Certament, la Sentència de la Cort Suprema del Canadà sobre el tema de Quebec és un clàssic que paga la pena comentar. Això no obstant, s'ha d'interpretar com el que realment és, la sentència d'un Tribunal estatal que respòn a tres concretes preguntes:
(1) Sota la Constitució del Canadà, poden els òrgans legislatius o executius del Quebec declarar unilateralment la seva secessió?
(2) El Dret internacional atorga al Quebec el dret a la secessió unilateral? Existeix un dret internacional a l'autodeterminació que confereixi al Quebec la possibilitat d'una secessió unilateral?
(3) En el supòsit d'un conflicte entre el Dret internacional i la Constitució del Canadà, quin dret prevaldria?
El primer que em sembla interessant remarcar és el simple fet de que aquestes qüestions siguin abordades per un òrgan equivalent al Tribunal Constitucional espanyol. El segon que m'ha cridat sempre l'atenció de la sentència és que s'interpreta de forma radicalment diferent segons el biaix de l'intèrpret: els partidaris de facilitar la creació de nous Estats a partir de l'exercici del dret a l'autodeterminació troben arguments satisfactoris, com també ho fan els partidaris de restringir o inclús de negar l'existència d'aquest dret.
A la primera pregunta, el Tribunal respòn que, sota la Constitució del Canadà, Quebec no té dret a la secessió unilateral, encara que una majoria dels quebequesos així ho volguèssin. Per arribar a aquesta conclusió, el Tribunal fa una interessant (i assenyada crec jo), interpretació dels conceptes de democràcia, sobirania popular i del principi de la regla de la majoria, sempre a la llum de la Constitució del Canadà i dels valors que la inspiren. D'alguna manera, vé a afirmar que el principi de la majoria s'ha de conjugar amb altres valors constitucionals, i que una majoria concreta no té perquè gaudir de superior legitimitat que qualsevol altra majoria. Ras i curt, èssent Canadà un Estat federal i el Quebec un dels "socis" de la federació, i èssent la Constitució del Canadà el "contracte" entre les parts federades, la hipotètica majoria que resultès al Quebec no sería més legítima que la hipotètica majoria que resultès al conjunt del Canadà.
Per tant, Quebec no tindría un dret a la secessió unilateral. Aquest tipus d'argument seria, entenc jo, satisfactori i concordant amb els arguments que negaríen qualsevol legitimitat a Catalunya a endegar un procès d'independència sense l'aquiescència d'una majoria absoluta dels espanyols.
Ara bé, el Tribunal no es queda aquí i afegeix certs matisos o consideracions: (a) Una autèntica democràcia requereix del consentiment dels governats. (b) Una Constitució democràtica ha de garantir els Drets humans fonamentals i les llibertats individuals, i ha d'assegurar-se que els grups minoritaris disposin de les institucions i els Drets necessaris per mantenir i promoure les seves identitats contra les presions assimilacionistes de la majoria. (c) Malgrat un referèndum al Quebec no tinguès eficàcia directa per provocar automàticament una seva secessió unilateral, les institucions del Quebec ténen tot el dret a consultar els seus ciutadans sobre el particular i, en cas de que una clara majoria de quebequesos, responent a una pregunta sense ambigüetat, es pronuncièssin a favor de la independència, les institucions del Quebec estaríen legitimades per negociar amb la resta del Canadà els termes de la seva independència, i la resta del Canadà restaria obligada a establir aquesta negociació.
En concret, el Fonament Jurídic 88 no ofereix dubtes quan afirma (la traducció és meva, així que és possible que el trobeu utilitzant paraules no idèntiques): "El principi federal, en conjunció amb el principi democràtic, dicta que la clara repudiació de l'ordre constitucional existent, i el desig inequívoc de la població d'una província d'assolir la secessió, produeix la obligació recíproca per totes les parts de la Confederació de negociar els canvis constitucionals per respondre a aquest desig".
Aquesta posició, traslladada al cas català podria traduïr-se com: el govern de Catalunya té tot el dret a consultar als catalans, sense ambigüitat, si volen esdevenir Estat propi. Tota restricció d'aquest dret és antidemocràtica i retrògrada. En cas d'un resultat afirmatiu qüalificat, els poders públics catalans i els espanyols estan obligats a negociar els termes de la secessió. Ras i curt: no és de rebut voler mantenir lligat a qui vol marxar, però el que vol marxar tampoc pot fer-ho sense més, és necessari fer-ho ordenadament i establir mecanismes bilaterals per evitar perjudicis evitables.
Com es veu, la sentència també aporta arguments satisfactoris per aquells que aspiren a una Catalunya independent.
La resposta que va donar la Cort a les preguntes 2 i 3 realment em sembla molt interessant, però em temo que aquest post ja és massa llarg, així que ho deixaré per una nova entrada.
dissabte, 11 de desembre del 2010
Controladors aèris i estat d'alarma
Confeso que l'episodi dels controladors aèris i la reacció governamental declarant l'estat d'alarma em provoca sensacions enfrontades.
D'una banda, la decisió del govern sembla enèrgica i encertada. Es planteja un problema seriòs i sobtat (aparentment sobtat), es convoca immediatament un gabinet de crisi, s'adopta el Decret que exigeix l'article 116 de la Constitució i, en menys de 24 hores, la situació sembla sota control. Perfecte.
Perfecte? No ho sé. Estat d'alarma? Militarització de l'espai aèri? Militarització dels controladors aèris? Codi Penal militar? uf uff ufff ufff...
Més. La opinió pública s'arrenglera de forma quasi unànim (o molt majoritària), amb la decisió del govern. Aquesta realitat, que hauria de ser tranquilitzadora i legitimadora de la mesura adoptada, a mi, la veritat, em neguiteja força. Portat a l'extrem, podria afirmar-se que el poder públic ha rebut el missatge inequívoc de que té l'aval de la societat per utilitzar la força, per suspendre i per restringir garantíes fonamentals, quan aquest mateix poder públic estimi que la situació ho requereix. (El que no fa més que refermar, als meus ulls, la imatge d'una ciutadania que no experimenta massa aversió vers les pulsions autoritàries, com he raonat diverses vegades referint-me al populisme punitiu).
Encara més. Em sembla que, en aquest tema, tothom ha fet trampes i ha jugat brut. L'assumpte dels controladors fa temps que cueja. El mes de febrer es va dictar un Decret per regular determinats aspectes laborals, que va ser considerat una agressió per part dels sindicats de controladors. Què ha passat amb les negociacions desde llavors? Les parts han sotmès les seves discrepàncies a arbitratge, com faculta la legislació laboral? Hi havia necessitat d'aprovar un nou Decret de regulació del sector el mateix matí del pont del mes de desembre? Quant té l'elecció d'aquesta data de provocació i pols del govern i Aena als controladors? El Ministre Blanco pot estar honestament satisfet amb la gestió que ha dut a terme, en aquest tema, al llarg de tot l'any? L'acció dels controladors va ser espontània? És veritat que el govern coneixia d'avantmà que els controladors ja havíen programat "la plantada" del 3 de desembre, amb independència del moment d'adopció del darrer Decret? És veritat que els controladors ja teníen reservades habitacions i sales d'actes a l'hotel proper a Barajas, per la nit del 3 de desembre i desde díes enrrera? El suport majoritari a l'adopció de l'estat d'alarma haguès estat igual de majoritari sota un govern del Partit Popular?
En fi, tot plegat un joc de despropòsits, que no diu específicament res de bó ni de dolent del govern, de l'oposició, d'Aena o dels controladors (en termes de "bons" i "dolents"), però que, en canvi, diu molt de la incapacitat de tots per gestionar els conflictes, en temps, forma i civilitat, així com de la psicologia de la societat espanyola que, a canvi de recuperar l'ordre i la pulcritud, no es qüestiona ni per un moment què té de perillòs i d'abjecte això de l'alarma i la militarització...
A la pregunta de, "¿el fin justifica los medios?", el 97,96% de la societat espanyola de finals del 2010 va contestar que SÍ. (És el signe dels temps).
D'una banda, la decisió del govern sembla enèrgica i encertada. Es planteja un problema seriòs i sobtat (aparentment sobtat), es convoca immediatament un gabinet de crisi, s'adopta el Decret que exigeix l'article 116 de la Constitució i, en menys de 24 hores, la situació sembla sota control. Perfecte.
Perfecte? No ho sé. Estat d'alarma? Militarització de l'espai aèri? Militarització dels controladors aèris? Codi Penal militar? uf uff ufff ufff...
Més. La opinió pública s'arrenglera de forma quasi unànim (o molt majoritària), amb la decisió del govern. Aquesta realitat, que hauria de ser tranquilitzadora i legitimadora de la mesura adoptada, a mi, la veritat, em neguiteja força. Portat a l'extrem, podria afirmar-se que el poder públic ha rebut el missatge inequívoc de que té l'aval de la societat per utilitzar la força, per suspendre i per restringir garantíes fonamentals, quan aquest mateix poder públic estimi que la situació ho requereix. (El que no fa més que refermar, als meus ulls, la imatge d'una ciutadania que no experimenta massa aversió vers les pulsions autoritàries, com he raonat diverses vegades referint-me al populisme punitiu).
Encara més. Em sembla que, en aquest tema, tothom ha fet trampes i ha jugat brut. L'assumpte dels controladors fa temps que cueja. El mes de febrer es va dictar un Decret per regular determinats aspectes laborals, que va ser considerat una agressió per part dels sindicats de controladors. Què ha passat amb les negociacions desde llavors? Les parts han sotmès les seves discrepàncies a arbitratge, com faculta la legislació laboral? Hi havia necessitat d'aprovar un nou Decret de regulació del sector el mateix matí del pont del mes de desembre? Quant té l'elecció d'aquesta data de provocació i pols del govern i Aena als controladors? El Ministre Blanco pot estar honestament satisfet amb la gestió que ha dut a terme, en aquest tema, al llarg de tot l'any? L'acció dels controladors va ser espontània? És veritat que el govern coneixia d'avantmà que els controladors ja havíen programat "la plantada" del 3 de desembre, amb independència del moment d'adopció del darrer Decret? És veritat que els controladors ja teníen reservades habitacions i sales d'actes a l'hotel proper a Barajas, per la nit del 3 de desembre i desde díes enrrera? El suport majoritari a l'adopció de l'estat d'alarma haguès estat igual de majoritari sota un govern del Partit Popular?
En fi, tot plegat un joc de despropòsits, que no diu específicament res de bó ni de dolent del govern, de l'oposició, d'Aena o dels controladors (en termes de "bons" i "dolents"), però que, en canvi, diu molt de la incapacitat de tots per gestionar els conflictes, en temps, forma i civilitat, així com de la psicologia de la societat espanyola que, a canvi de recuperar l'ordre i la pulcritud, no es qüestiona ni per un moment què té de perillòs i d'abjecte això de l'alarma i la militarització...
A la pregunta de, "¿el fin justifica los medios?", el 97,96% de la societat espanyola de finals del 2010 va contestar que SÍ. (És el signe dels temps).
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
