Aquest és el titular d'una notícia apareguda a El Pais d'avui, dissabte 8 d'octubre de 2011.
Populisme punitiu?
I ara! Reflexió serena i exteriorització d'una anàlisi profunda de la política pública criminal.
(Un moment, què m'en vaig a vomitar i torno).
En fi. El pitjor de tot és que un nombre importantíssim de benintencionats ciutadans recolçaran la idea, convençuts de que es tracta d'una mesura necessària o adequada per contenir el crim.
El pitjor de tot és comprovar amb quina freqüència i amb quina desvergonya, els polítics, abusen de la desinformació i el desconeixement de la gent, els enganyen i els impulsen a recolçar polítiques que surten de la víscera i que no serviran de res, sinò és què aconsegueixen l'efecte contrari a l'anunciat.
Que Espanya és l'Estat més dur en matèria de repressió penal, d'entre tots els del nostre entorn immediat, és cosa sabuda per qualsevol que tingui un mínim d'interès científic en el tema.
Que Espanya és l'Estat, d'entre tots els del nostre entorn immediat, on el temps de compliment efectiu de les condemnes, l'anomenada taxa de penositat, és més elevat, és cosa sabuda per qualsevol que tingui un mínim d'interès científic en el tema.
Que l'increment de la represió penal, a partir de cert nivell d'exasperació punitiva, no té cap efecte en la contenció o la reducció del crim, és cosa sabuda per qualsevol que tingui un mínim d'interès científic en el tema.
Que la primacia de les polítiques criminals retributives i de prevenció especial (càstig i innocuació), per sobre de les polítiques criminals resocialitzadores i de prevenció general, aboca a un escenari d'increment de la criminalitat (conegut com l'efecte criminògen de les penes), és cosa sabuda per qualsevol que tingui un mínim d'interès científic en el tema.
Que el Codi Penal no és, ni de bon troç, l'eina més efectiva sobre la que pivotar les polítiques de contenció del crim, és cosa sabuda per qualsevol que tingui un mínim d'interès científic en el tema.
El que pasa és què l'interès del Partit Popular en aquestes qüestions no és científic, sinó exclusivament electoral, ideològic i visceral.
És possible una anàlisi empírica i racional en matèria criminal per part d'un partit que col·loca d'assessor en temes penals al pare d'una nena abusada sexualment i assassinada, que no té cap mèrit en el camp del dret o en el de la criminologia? Pot esperar-se d'una persona en aquesta situació, un mínim de racionalitat i de seny o, pel contrari, sembla lògic i admisible obtenir tones d'emoció, odi i ofuscació intel·lectual?
En fi. Orwell, Huxley i companyia. S'acosta, s'acosta. S'acosten (perquè guanyaran amb majoria absoluta i ens endinsaran encara més en les polítiques penals securitàries, perquè un dia ens llevarem i no donarem crèdit a la situació en que ens trobem).
John Rawls. Hem de tornar a la pal·lestra la seva teoria de la Justícia i allò del vel de la ignorància. M'ho apunto (tot i que és clamar en el desert).
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Criminologia. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Criminologia. Mostrar tots els missatges
dissabte, 8 d’octubre del 2011
dissabte, 30 de juliol del 2011
La matança a l'illa d'Utoya
La matança de Noruega em suscita reflexions que van mès enllà del perfil de l’autor dels fets o de quines conseqüències patirà per les seves monstruoses accions o al respecte de si la policia va actuar amb diligència, etc.
El punt de partida de la meva anàlisi és que cap sistema penal o policial, excepte en situacions tipus estat de setge o en règims totalitaris, té la menor capacitat per evitar aquest tipus d’accions. N’evitarà algunes, especialment gràcies a la tasca d’informació prèvia o a mecanismes concrets de prevenció, però sempre se li escaparan d’altres.
Què vull dir amb això? Doncs que, entre nosaltres, habiten els que s’anomenen “criminals per convicció”, respecte dels quals els mecanismes de control repressiu són del tot ineficaços.
Quina resposta penal és dissuassòria per algú que decideix acometre una acció paramilitar o terrorista aïllada, absolutament convençut del que fà, desprès de planejar l’acció i de proveïr-se del material necessari, desprès d’autojustificar-se de la imperativitat dels seus actes, de carregar-se d’odi, i que, ademès, està disposat a morir aquell dia?
Quina prevenció policial o legal és possible per frenar un alumne d’institut que entra armat a la seva classe i comença a disparar a tort i a dret, clavant-se un tret per rematar la feina?
Quina prevenció policial pot evitar al 100% que un aixelebrat deixi una bossa que contingui un explosiu cassolà a una paperera d’un centre comercial el primer dia de rebaixes?
Què es fà quan algú és capaç de carregar el seu propi cos de bombes i autoinmolar-se convençut de que l’espera el paradís per haver causat baixes entre els infidels?
Per això, els noruegs, ara, no hauríen de canviar massa cosa del seu sistema social, encara que emprenyi considerar que la seva legislació no serà aclaparadorament retributiva amb l'autor dels assassinats. El que vull dir és que ara és el moment en que toca veure què fan els noruegs desprès de patir les conseqüències d’un acte tan atroç com excepcional en aquells indrets. La meva aposta és que no canviaran el seu sistema de valors i de convivència, que no s’aixecaran massa veus exigint un augment de la represió penal. El contrari els situaria en una espiral que els transformaria com a grup humà i els conformaria com una societat més violenta en el mitjà termini.
Prerò jo, aquesta vegada, sí que penso que s’ha d’extreure una conseqüència del cas i modificar un cert tipus de resposta penal.
Em refereixo a canviar les lleis a causa d’aquests fets perquè un hipotètic futur autor material d’un acte equivalent rebi més resposta penal que la que actualment preveu el benigne Codi Penal norueg?
No.
Em refereixo a que el que s’ha de prevenir per tots els medis (també penalment) és la difusió de qualsevol idea que inciti a l’odi i a la violència.
Excepcionalment pel que fa a la meva limitada confiança en els resultats de l'increment de la resposta penal, ara la reclamo per aquells casos en els que les ideologíes i les opinions escampin la llavor de l’odi.
L’odi contra el diferent, contra el que arriba a “casa nostra” per “robar-nos” la feina, per saturar els “nostres” hospitals, per “colar” el seu fill a escola en detriment d’un “de tota la vida” que s’ha quedat sense plaça per culpa del Mohammed.
L’odi racial, l’odi cultural, l’odi religiòs. El fonamentalisme en tota les seves formes. L’exhaltació del discurs dels “ells” contra “nosaltres”.
L’autor material dels fets noruegs és un psicòpata ros i d’ulls blaus que viu en l’Estat que ocupa el lloc número 1 del món en els rànking de PIB per càpita i en l’Índex de Desenvolupament Humà. Que viu a un Estat on tindrà tota mena de protecció social i on el seu benestar no perilla: gaudirà de sanitat, educació, protecció a l’atur, de tota mena de sistemes d’inclusió social, encara que comparteixi aquests drets socials amb d’altres èssers humans de pell morena i ulls negres que van nèixer en terres llunyanes.
Però algú li ha fet creure (a la ràdio, a la premsa, a la televisió, als fòrums d’internet, a les converses als bars), que tots aquests drets perillen per culpa dels immigrants. Que els principis morals i religiosos i les formes de vida tradicionals estan cedint davant l’imparable força que empeny principis morals i religiosos i formes de vida diferents.
Aquest Breivik és l’autor material, però els autors intel·lectuals, els inductors, parlen diàriament als mitjans de comunicació, formen partits polítics que reben molts vots de ciutadans ansiosos per construïr la fortalesa europea que ens protegeixi de la invasió dels diferents.
Perquè el discurs contra el diferent i les falàcies en que s’assenta no són cosa nova. Un individu amb bigoti de nom Adolf, no fa massa, va utilitzar el mateix tipus d’argument, va identificar un enemic comú causant de tots els mals, i va catalitzar mil·lions de ciutadans benintencionats per enfrontar aquest mal que els assetjava. Les conseqüències son conegudes.
Per això, davant la constatació de la barbàrie, la comunitat internacional va emetre la Declaració Universal dels Drets Humans i va intentar un esforç (jo diria que genuí, si més no en aquells moments), de conformar una “familia humana”. D’evitar els “ells” enfront dels “nosaltres”.
Ara, aquest tipus d’arguments reben el qualificatiu de “buenistas”, entre d’altres desqualificacions, totes condescendents.
La lliçó de la illa d’Utoya, al meu entendre, és que s’ha de perseguir als intolerants que inciten a l’odi i a la violència. Que s’ha d’educar a tothom en els valors de la fraternitat i la solidaritat.
És evident que la protecció dels ciutadans requereix del codi penal i de la policia. De tasques de prevenció, de mecanismes d’obtenció d’informació (amb tutel·la de les degudes garantíes), d’agents uniformats i armats i d’agents encoberts, de tot això. Però això nomès no és suficient.
És necessària resposta penal? Sí. Jo tinc una llista llarga de comunicadors i de polítics intol·lerants i xenòfobs als que imputaria penalment i intentaria tancar a les presons (el mínim temps possible i amb objectius resocialitzadors).
Buenisme? Potser no tant.
El punt de partida de la meva anàlisi és que cap sistema penal o policial, excepte en situacions tipus estat de setge o en règims totalitaris, té la menor capacitat per evitar aquest tipus d’accions. N’evitarà algunes, especialment gràcies a la tasca d’informació prèvia o a mecanismes concrets de prevenció, però sempre se li escaparan d’altres.
Què vull dir amb això? Doncs que, entre nosaltres, habiten els que s’anomenen “criminals per convicció”, respecte dels quals els mecanismes de control repressiu són del tot ineficaços.
Quina resposta penal és dissuassòria per algú que decideix acometre una acció paramilitar o terrorista aïllada, absolutament convençut del que fà, desprès de planejar l’acció i de proveïr-se del material necessari, desprès d’autojustificar-se de la imperativitat dels seus actes, de carregar-se d’odi, i que, ademès, està disposat a morir aquell dia?
Quina prevenció policial o legal és possible per frenar un alumne d’institut que entra armat a la seva classe i comença a disparar a tort i a dret, clavant-se un tret per rematar la feina?
Quina prevenció policial pot evitar al 100% que un aixelebrat deixi una bossa que contingui un explosiu cassolà a una paperera d’un centre comercial el primer dia de rebaixes?
Què es fà quan algú és capaç de carregar el seu propi cos de bombes i autoinmolar-se convençut de que l’espera el paradís per haver causat baixes entre els infidels?
Per això, els noruegs, ara, no hauríen de canviar massa cosa del seu sistema social, encara que emprenyi considerar que la seva legislació no serà aclaparadorament retributiva amb l'autor dels assassinats. El que vull dir és que ara és el moment en que toca veure què fan els noruegs desprès de patir les conseqüències d’un acte tan atroç com excepcional en aquells indrets. La meva aposta és que no canviaran el seu sistema de valors i de convivència, que no s’aixecaran massa veus exigint un augment de la represió penal. El contrari els situaria en una espiral que els transformaria com a grup humà i els conformaria com una societat més violenta en el mitjà termini.
Prerò jo, aquesta vegada, sí que penso que s’ha d’extreure una conseqüència del cas i modificar un cert tipus de resposta penal.
Em refereixo a canviar les lleis a causa d’aquests fets perquè un hipotètic futur autor material d’un acte equivalent rebi més resposta penal que la que actualment preveu el benigne Codi Penal norueg?
No.
Em refereixo a que el que s’ha de prevenir per tots els medis (també penalment) és la difusió de qualsevol idea que inciti a l’odi i a la violència.
Excepcionalment pel que fa a la meva limitada confiança en els resultats de l'increment de la resposta penal, ara la reclamo per aquells casos en els que les ideologíes i les opinions escampin la llavor de l’odi.
L’odi contra el diferent, contra el que arriba a “casa nostra” per “robar-nos” la feina, per saturar els “nostres” hospitals, per “colar” el seu fill a escola en detriment d’un “de tota la vida” que s’ha quedat sense plaça per culpa del Mohammed.
L’odi racial, l’odi cultural, l’odi religiòs. El fonamentalisme en tota les seves formes. L’exhaltació del discurs dels “ells” contra “nosaltres”.
L’autor material dels fets noruegs és un psicòpata ros i d’ulls blaus que viu en l’Estat que ocupa el lloc número 1 del món en els rànking de PIB per càpita i en l’Índex de Desenvolupament Humà. Que viu a un Estat on tindrà tota mena de protecció social i on el seu benestar no perilla: gaudirà de sanitat, educació, protecció a l’atur, de tota mena de sistemes d’inclusió social, encara que comparteixi aquests drets socials amb d’altres èssers humans de pell morena i ulls negres que van nèixer en terres llunyanes.
Però algú li ha fet creure (a la ràdio, a la premsa, a la televisió, als fòrums d’internet, a les converses als bars), que tots aquests drets perillen per culpa dels immigrants. Que els principis morals i religiosos i les formes de vida tradicionals estan cedint davant l’imparable força que empeny principis morals i religiosos i formes de vida diferents.
Aquest Breivik és l’autor material, però els autors intel·lectuals, els inductors, parlen diàriament als mitjans de comunicació, formen partits polítics que reben molts vots de ciutadans ansiosos per construïr la fortalesa europea que ens protegeixi de la invasió dels diferents.
Perquè el discurs contra el diferent i les falàcies en que s’assenta no són cosa nova. Un individu amb bigoti de nom Adolf, no fa massa, va utilitzar el mateix tipus d’argument, va identificar un enemic comú causant de tots els mals, i va catalitzar mil·lions de ciutadans benintencionats per enfrontar aquest mal que els assetjava. Les conseqüències son conegudes.
Per això, davant la constatació de la barbàrie, la comunitat internacional va emetre la Declaració Universal dels Drets Humans i va intentar un esforç (jo diria que genuí, si més no en aquells moments), de conformar una “familia humana”. D’evitar els “ells” enfront dels “nosaltres”.
Ara, aquest tipus d’arguments reben el qualificatiu de “buenistas”, entre d’altres desqualificacions, totes condescendents.
La lliçó de la illa d’Utoya, al meu entendre, és que s’ha de perseguir als intolerants que inciten a l’odi i a la violència. Que s’ha d’educar a tothom en els valors de la fraternitat i la solidaritat.
És evident que la protecció dels ciutadans requereix del codi penal i de la policia. De tasques de prevenció, de mecanismes d’obtenció d’informació (amb tutel·la de les degudes garantíes), d’agents uniformats i armats i d’agents encoberts, de tot això. Però això nomès no és suficient.
És necessària resposta penal? Sí. Jo tinc una llista llarga de comunicadors i de polítics intol·lerants i xenòfobs als que imputaria penalment i intentaria tancar a les presons (el mínim temps possible i amb objectius resocialitzadors).
Buenisme? Potser no tant.
dimecres, 1 de juny del 2011
El Sr. Pepino Andaluz i la pressumpció de culpabilitat
Hamburgo, a 30 de mayo de 2011. Agencias.
El Sr. Pepino Andaluz [#1] ha sido imputado por la Fiscalía de Hamburgo [#2] por el delito de homicidio imprudente [#3] de 16 personas, así como por múltiples delitos de lesiones imprudentes, atendiendo al importante número de afectados por las acciones del "presunto" criminal.
Agentes de la policía judicial han procedido a su detención y al posterior traslado del presunto homicida a la comisaría central, donde ha prestado declaración antes de ser presentado ante el Juez de Instrucción.
Varias decenas de reporteros y medios gráficos han seguido el periplo del imputado, que en todo momento ha permanecido esposado, mostrando una imagen demacrada aunque altiva, en una liturgia recurrente que, en los Estado Unidos, se ha bautizado como el "perpetrator's walk" o "perp's walk", en alusión a las idas y venidas del perpetrador ante la atenta mirada de televisiones y medios gráficos de prensa escrita.
Hamburgo, a ......... Agencias.
El Juez de Instrucción, ante la gravedad de las acusaciones imputadas al Sr. Pepino Andaluz, ha decretado prisión provisional sin fianza. Los foros sociales, opinadores y articulistas de toda clase y condición, claman por una condena severa y ejemplarizante. "No queremos que esto vuelva a pasar" ha afirmado, entre lágrimas, la madre de una de las víctimas en el programa de la sosías hamburguesa de Ana Rosa Quintana. Una manifestación popular ha recorrido las calles de la ciudad teutona, precedida por pancartas que rezaban "¿Para cuándo la cadena perpetua sin posibilidad de revisión?"o "Queremos Justícia".
Hamburgo, a ....... Agencias.
El acoso mediático a la vida del Sr. Pepino Andaluz, escarbando en cualquier aspecto dudoso de su pasado se ha convertido en una constante a lo largo de los últimos meses. Desde siempre había venido mostrando comportamientos poco ortodoxos, y son varios los testimonios que apuntarían hacia un comportamiento desviado. Todos los indicios apuntan hacia su culpabilidad, y la Fiscalía de Hamburgo afirma tener un caso sólido y está convencida de lograr una condena ejemplar: "Hemos de trasladar un mensaje inequívoco a la sociedad. Quien la hace, la paga".
Hamburgo ........ Agencias.
Finalmente, ha tenido lugar, en el Tribunal Federal, el juicio contra el Sr. Pepino Andaluz. La defensa ha sido capaz de presentar pruebas exoneratorias convincentes, entre las cuales numerosos testigos que han proporcionado al acusado una coartada creíble, así como muestras de ADN que acreditarían su inocencia. El Sr. Pepino andaluz ha sido absuelto de todos los cargos.
Entre tanto, ha sufrido prisión provisional, una condena generalizada de la sociedad, acoso mediático, presunción de culpabilidad, su novia se ha largado con el Sr. Tomate Murciano no sin antes haber retozado, impúdica, con la Sra. Naranja Valenciana y el Sr. Limón Valenciano, en una partida a tres bandas. Ha perdido su trabajo y, a consecuencia del tiempo privado de libertad, ha cerrado su negocio y acumula deudas multimillonarias.
Miles de ciudadanos, indignados ante tamaña injusticia, han realizado una colecta y se han lanzado a la calle al grito de "presunción de inocencia", "derechos fundamentales para todos", "derecho a un juicio justo con todas las garantías, "derecho al honor y a la intimidad", y consignas análogas [#4]
Claus:
[#1] Substitueixi Pepino Andaluz per Strauss-Kahn, Marta Domínguez, Lluís Prenafeta o qualsevol imputat mediàtic.
[#2] Substitueixi Fiscalía de Hamburgo per Fiscalía de la Audiencia Nacional, Juez Garzón, guardia civil, policía nacional, mossos d'esquadra, anàlegs o similars.
[#3] Substitueixi homicidio imprudente per qualsevol delicte que se li acudeixi.
[#4] Substitueixi tot el paràgraf per qualsevol de les següents frases: "Algo habrá hecho", "No hay como tener dinero y poderse pagar buenos abogados", "Vergüenza de país, los chorizos en la calle y la gente honrada pringando", "Mierda de jueces, en este país no hay justícia"
El Sr. Pepino Andaluz [#1] ha sido imputado por la Fiscalía de Hamburgo [#2] por el delito de homicidio imprudente [#3] de 16 personas, así como por múltiples delitos de lesiones imprudentes, atendiendo al importante número de afectados por las acciones del "presunto" criminal.
Agentes de la policía judicial han procedido a su detención y al posterior traslado del presunto homicida a la comisaría central, donde ha prestado declaración antes de ser presentado ante el Juez de Instrucción.
Varias decenas de reporteros y medios gráficos han seguido el periplo del imputado, que en todo momento ha permanecido esposado, mostrando una imagen demacrada aunque altiva, en una liturgia recurrente que, en los Estado Unidos, se ha bautizado como el "perpetrator's walk" o "perp's walk", en alusión a las idas y venidas del perpetrador ante la atenta mirada de televisiones y medios gráficos de prensa escrita.
Hamburgo, a ......... Agencias.
El Juez de Instrucción, ante la gravedad de las acusaciones imputadas al Sr. Pepino Andaluz, ha decretado prisión provisional sin fianza. Los foros sociales, opinadores y articulistas de toda clase y condición, claman por una condena severa y ejemplarizante. "No queremos que esto vuelva a pasar" ha afirmado, entre lágrimas, la madre de una de las víctimas en el programa de la sosías hamburguesa de Ana Rosa Quintana. Una manifestación popular ha recorrido las calles de la ciudad teutona, precedida por pancartas que rezaban "¿Para cuándo la cadena perpetua sin posibilidad de revisión?"o "Queremos Justícia".
Hamburgo, a ....... Agencias.
El acoso mediático a la vida del Sr. Pepino Andaluz, escarbando en cualquier aspecto dudoso de su pasado se ha convertido en una constante a lo largo de los últimos meses. Desde siempre había venido mostrando comportamientos poco ortodoxos, y son varios los testimonios que apuntarían hacia un comportamiento desviado. Todos los indicios apuntan hacia su culpabilidad, y la Fiscalía de Hamburgo afirma tener un caso sólido y está convencida de lograr una condena ejemplar: "Hemos de trasladar un mensaje inequívoco a la sociedad. Quien la hace, la paga".
Hamburgo ........ Agencias.
Finalmente, ha tenido lugar, en el Tribunal Federal, el juicio contra el Sr. Pepino Andaluz. La defensa ha sido capaz de presentar pruebas exoneratorias convincentes, entre las cuales numerosos testigos que han proporcionado al acusado una coartada creíble, así como muestras de ADN que acreditarían su inocencia. El Sr. Pepino andaluz ha sido absuelto de todos los cargos.
Entre tanto, ha sufrido prisión provisional, una condena generalizada de la sociedad, acoso mediático, presunción de culpabilidad, su novia se ha largado con el Sr. Tomate Murciano no sin antes haber retozado, impúdica, con la Sra. Naranja Valenciana y el Sr. Limón Valenciano, en una partida a tres bandas. Ha perdido su trabajo y, a consecuencia del tiempo privado de libertad, ha cerrado su negocio y acumula deudas multimillonarias.
Miles de ciudadanos, indignados ante tamaña injusticia, han realizado una colecta y se han lanzado a la calle al grito de "presunción de inocencia", "derechos fundamentales para todos", "derecho a un juicio justo con todas las garantías, "derecho al honor y a la intimidad", y consignas análogas [#4]
Claus:
[#1] Substitueixi Pepino Andaluz per Strauss-Kahn, Marta Domínguez, Lluís Prenafeta o qualsevol imputat mediàtic.
[#2] Substitueixi Fiscalía de Hamburgo per Fiscalía de la Audiencia Nacional, Juez Garzón, guardia civil, policía nacional, mossos d'esquadra, anàlegs o similars.
[#3] Substitueixi homicidio imprudente per qualsevol delicte que se li acudeixi.
[#4] Substitueixi tot el paràgraf per qualsevol de les següents frases: "Algo habrá hecho", "No hay como tener dinero y poderse pagar buenos abogados", "Vergüenza de país, los chorizos en la calle y la gente honrada pringando", "Mierda de jueces, en este país no hay justícia"
dimarts, 17 de maig del 2011
Presumpció d'innòcencia contra pulsió envers la culpabilitat
En l'era de la imatge i de la difusió instantània i universal de la informació, el concepte de la presumpció d'innocència s'ha convertit en una mena de sarcasme, en quelcom buit de contingut pràctic en l'esfera de les relacions humanes.
Podríem preguntar-li a la Marta Domínguez què en pensa del concepte de la presumpció d'innocència. Si aconseguim visitar l'intern a Riker's Island, podríem adreçar-li aquesta mateixa pregunta a Dominique Strauss-Kahn. En Prenafeta i en Macià Alavedra també tindran una opinió al respecte que mereixeria ser escoltada. I tants d'altres.
És aquest un problema originat per la facilitat i immediatesa de la transmissió de la informació i de la imatge?
No únicament. Al meu entendre, és un problema amb origen en la combinació de diversos factors: (1) La facilitat i la velocitat amb què tota informació es transmet, incloses les imatges de persones enmanillades, compareixent amb expressió cansada davant jutges o escortats per policíes; (2) l'interès dels mass media per construir un relat que, invariablement, apunta a la culpabilitat dels protagonistes; (3) l'inexplicable interès dels receptors del missatge en què els indicis de criminalitat es confirmin.
Aquest tercer factor és el que jo anomeno la pulsió envers la culpabilitat. Volem, com a societat, que siguin culpables. Ens tranquilitza pensar que els altres son pitjors que nosaltres. Ens tranquilitza pensar que aquells que son detinguts per la policia, que s'enfronten a una acusació penal, SEMPRE son culpables. Perquè, si no, això voldria dir que ens podria passar a nosaltres mateixos. Que nosaltres mateixos podríem ser objecte d'una falsa acusació, que podríem ser detinguts sense motius per l'autoritat, que podríem dormir en una cel·la o patir la presó provisional, i això és quelcom que no estem disposats a admetre com a possible. Volem creure que el sistema funciona (amb "els bons"), i que si existeix alguna mena de defecte, nomès beneficia "els dolents". Mà dura i quina xorrada això de les garantíes.
Però, saben què?
La veritat és que el sistema, moltes més vegades de les que pensem, falla. La veritat és que, moltes més vegades de les que pensem, es condemna anticipadament gent que no s'ho mereix, o s'els hi fa pagar un preu molt més alt del que correspondria. La veritat és que tu, i tu, i tu, i la teva gemana, i els teus fills, i els seus, i els teus amics, i els amics dels teus amics, i la teva tieta (bé, potser la teva tieta no), poden patir una imputació penal, poden dormir injustament en una cel·la, poden sentir injustament el rebuig del grup social, poden perdre la feina per patir presó provisional quan no tocava, poden...
Vull creure que la presumpció d'innocència és una institució que encara impera als Jutjats i Tribunals de Justícia. Però la veritat és que les pulsions punitives de la societat securitària dels nostres díes contaminen jutges i magistrats que, tot sovint, es pasen per l'arc del triomf principis jurídics bàsics de salvaguarda necessària de drets i garantíes fonamentals.
En aquest sentit, la lamentable actuació de la Sala del 62 del Tribunal Suprem en el cas Bildu, impedint l'exercici del dret fonamental a la participació política, basant-se nomès en la presumpció de culpabilitat, el vot particular de certs magistrats del Tribunal Constitucional que, en d'altres afers, podran actuar en Sales més reduïdes, al marge del Ple, i aplicar la seva doctrina reacciònaria, i que preteníen convalidar una ilegal·lització basada nomès en la presumpció de culpabilitat (on queda allò del in dubio pro reo?), el suport dels partits polítics majoritaris i d'una bona part de la societat a la doctrina de que la fi justifica els mitjans i de que això de les garantíes fonamentals és un exercici de bonisme utòpic i primaveral..., tot això i tot el que va en aquesta línia (que és molt), conformen un panorama desolador, intransigent, retrògrad, contrari a la pau social i, paradoxalment, mal que els hi pesi, contrari a la reducció del conflicte i del crim.
Ah no! A Corea del Nord estan més avançats que nosaltres en matèria d'eliminació de drets i garantíes i ténen menys delictes. Mira que en soc, de despistat!. Perquè, quan el principal criminal és l'Estat amb els seus ciutadans, sembla ser que no computa com a taxa de criminalitat. Faltaria més.
Podríem preguntar-li a la Marta Domínguez què en pensa del concepte de la presumpció d'innocència. Si aconseguim visitar l'intern a Riker's Island, podríem adreçar-li aquesta mateixa pregunta a Dominique Strauss-Kahn. En Prenafeta i en Macià Alavedra també tindran una opinió al respecte que mereixeria ser escoltada. I tants d'altres.
És aquest un problema originat per la facilitat i immediatesa de la transmissió de la informació i de la imatge?
No únicament. Al meu entendre, és un problema amb origen en la combinació de diversos factors: (1) La facilitat i la velocitat amb què tota informació es transmet, incloses les imatges de persones enmanillades, compareixent amb expressió cansada davant jutges o escortats per policíes; (2) l'interès dels mass media per construir un relat que, invariablement, apunta a la culpabilitat dels protagonistes; (3) l'inexplicable interès dels receptors del missatge en què els indicis de criminalitat es confirmin.
Aquest tercer factor és el que jo anomeno la pulsió envers la culpabilitat. Volem, com a societat, que siguin culpables. Ens tranquilitza pensar que els altres son pitjors que nosaltres. Ens tranquilitza pensar que aquells que son detinguts per la policia, que s'enfronten a una acusació penal, SEMPRE son culpables. Perquè, si no, això voldria dir que ens podria passar a nosaltres mateixos. Que nosaltres mateixos podríem ser objecte d'una falsa acusació, que podríem ser detinguts sense motius per l'autoritat, que podríem dormir en una cel·la o patir la presó provisional, i això és quelcom que no estem disposats a admetre com a possible. Volem creure que el sistema funciona (amb "els bons"), i que si existeix alguna mena de defecte, nomès beneficia "els dolents". Mà dura i quina xorrada això de les garantíes.
Però, saben què?
La veritat és que el sistema, moltes més vegades de les que pensem, falla. La veritat és que, moltes més vegades de les que pensem, es condemna anticipadament gent que no s'ho mereix, o s'els hi fa pagar un preu molt més alt del que correspondria. La veritat és que tu, i tu, i tu, i la teva gemana, i els teus fills, i els seus, i els teus amics, i els amics dels teus amics, i la teva tieta (bé, potser la teva tieta no), poden patir una imputació penal, poden dormir injustament en una cel·la, poden sentir injustament el rebuig del grup social, poden perdre la feina per patir presó provisional quan no tocava, poden...
Vull creure que la presumpció d'innocència és una institució que encara impera als Jutjats i Tribunals de Justícia. Però la veritat és que les pulsions punitives de la societat securitària dels nostres díes contaminen jutges i magistrats que, tot sovint, es pasen per l'arc del triomf principis jurídics bàsics de salvaguarda necessària de drets i garantíes fonamentals.
En aquest sentit, la lamentable actuació de la Sala del 62 del Tribunal Suprem en el cas Bildu, impedint l'exercici del dret fonamental a la participació política, basant-se nomès en la presumpció de culpabilitat, el vot particular de certs magistrats del Tribunal Constitucional que, en d'altres afers, podran actuar en Sales més reduïdes, al marge del Ple, i aplicar la seva doctrina reacciònaria, i que preteníen convalidar una ilegal·lització basada nomès en la presumpció de culpabilitat (on queda allò del in dubio pro reo?), el suport dels partits polítics majoritaris i d'una bona part de la societat a la doctrina de que la fi justifica els mitjans i de que això de les garantíes fonamentals és un exercici de bonisme utòpic i primaveral..., tot això i tot el que va en aquesta línia (que és molt), conformen un panorama desolador, intransigent, retrògrad, contrari a la pau social i, paradoxalment, mal que els hi pesi, contrari a la reducció del conflicte i del crim.
Ah no! A Corea del Nord estan més avançats que nosaltres en matèria d'eliminació de drets i garantíes i ténen menys delictes. Mira que en soc, de despistat!. Perquè, quan el principal criminal és l'Estat amb els seus ciutadans, sembla ser que no computa com a taxa de criminalitat. Faltaria més.
dissabte, 27 de novembre del 2010
Clamar en el desert
Enquesta a l'edició digital de La Vanguardia d'aquest matí:
"¿Considera necesario endurecer las leyes para combatir la inseguridad ciudadana?"
Resultats a les 13 hores d'avui dissabte:
1598 vots emesos, dels quals, un 94% contesten que SÍ, un 6% que NO i un 0% NO SAP
Al peu de l'enquesta, en l'area de comentaris, la següent perla: "Sí, siempre ha habido delincuencia, pero actualmente este país, se ha convertido en un vivero de chorizos internacionales, que se aprovechan de nuestra permisiva justicia, que sólo presta protección al delincuente". (Sense comentaris)
Primera reflexió a l'enquesta: la mateixa pregunta és capciosa, inadequada, desenfocada, manipuladora i contribueix a alimentar el populisme punitiu.
Segona reflexió: La pregunta col·loca la qüestió, sense cap motiu especial, a l'agenda pública, i dona la paraula i el vot a lectors anònims que, moguts per la visceralitat, el desconeixement i les pulsions vindicatives, informen als polítics (que llegeixen les enquestes d'opinió) de la rendibilitat d'endurir la represió penal, malgrat els extrems desorbitants d'aquesta i la provada ineficàcia per controlar i reduïr el crim.
Tercer reflexió: No hi ha ningú que tingui la dignitat suficient per reconèixer que NO SAP si l'enduriment de les lleis ajuda a combatre la inseguretat ciutadana????
En fi, un zero absolut a La Vanguardia i un zero absolut a l'arrògancia de tots aquells que, sense un mínim aprofondiment en una problemàtica concreta, s'atreveixen a opinar al·legre i nocivament sobre qualsevol tema. A la pregunta de: creu vostè que la Síndrome de McKinnan-Gustaffsson es controla millor amb tractaments inmuno-depressors que amb antibiòtics d'ampli espectre?, un 94% dels 1598 participants en l'enquesta han contestat que SÍ. Pais de metges i científics de pandereta!!!
PS: Què atrevida és la ignorància!
(Si cliqueu sobre el títol de l'entrada podreu accedir a l'enquesta de La Vanguardia)
"¿Considera necesario endurecer las leyes para combatir la inseguridad ciudadana?"
Resultats a les 13 hores d'avui dissabte:
1598 vots emesos, dels quals, un 94% contesten que SÍ, un 6% que NO i un 0% NO SAP
Al peu de l'enquesta, en l'area de comentaris, la següent perla: "Sí, siempre ha habido delincuencia, pero actualmente este país, se ha convertido en un vivero de chorizos internacionales, que se aprovechan de nuestra permisiva justicia, que sólo presta protección al delincuente". (Sense comentaris)
Primera reflexió a l'enquesta: la mateixa pregunta és capciosa, inadequada, desenfocada, manipuladora i contribueix a alimentar el populisme punitiu.
Segona reflexió: La pregunta col·loca la qüestió, sense cap motiu especial, a l'agenda pública, i dona la paraula i el vot a lectors anònims que, moguts per la visceralitat, el desconeixement i les pulsions vindicatives, informen als polítics (que llegeixen les enquestes d'opinió) de la rendibilitat d'endurir la represió penal, malgrat els extrems desorbitants d'aquesta i la provada ineficàcia per controlar i reduïr el crim.
Tercer reflexió: No hi ha ningú que tingui la dignitat suficient per reconèixer que NO SAP si l'enduriment de les lleis ajuda a combatre la inseguretat ciutadana????
En fi, un zero absolut a La Vanguardia i un zero absolut a l'arrògancia de tots aquells que, sense un mínim aprofondiment en una problemàtica concreta, s'atreveixen a opinar al·legre i nocivament sobre qualsevol tema. A la pregunta de: creu vostè que la Síndrome de McKinnan-Gustaffsson es controla millor amb tractaments inmuno-depressors que amb antibiòtics d'ampli espectre?, un 94% dels 1598 participants en l'enquesta han contestat que SÍ. Pais de metges i científics de pandereta!!!
PS: Què atrevida és la ignorància!
(Si cliqueu sobre el títol de l'entrada podreu accedir a l'enquesta de La Vanguardia)
dijous, 11 de novembre del 2010
Shame on you, Ministeri Fiscal!
Evidentment que hi ha excepcions. Això no obstant, una de les decepcions més grans en l'exercici de la pràctica de l'advocacia penal és la constatació de la esviaixada actuació del Ministeri Fiscal (en la trista majoria dels casos).
D'acord amb la teoria (ai las, la teoria!), el Ministeri Fiscal ha de vetllar pel compliment del principi de legalitat. Assenyala específicament el seu Estatut que "El Ministerio Fiscal tiene por misión promover la acción de la justicia en defensa de la legalidad, de los derechos de los ciudadanos y del interés público tutelado por la ley..." (article 1), així com que, "Por el principio de legalidad el Ministerio Fiscal actuará con sujeción a la Constitución, a las leyes y demás normas que integran el ordenamiento jurídico vigente, dictaminando, informando y ejercitando, en su caso, las acciones procedentes u oponiéndose a las indebidamente actuadas en la medida y forma en que las leyes lo establezcan" (article 6).
Per suposat que hi ha molts Fiscals que creuen en aquests preceptes, i que inclús es miren en detall els assumptes, i que escolten els arguments de la defensa i que són capaços d'adaptar les seves conclusions a una realitat fàctica i jurídica que els animi a retirar una acusació inadequda, o a modificar a la baixa una petició inicial de condemna. Però això succeeix en una minoria dels casos. Majoritàriament, el Fiscal s'ha convertit en un element centrat exclussivament en l'acusació, que exercita amb una mena d'automatisme compulsiu i irreflexiu, seguint instruccions jeràrquiques que animen a exhacerbar el rigor punitiu i al so de la cantarella de que, "tal vez tenga usted razón pero ya se verá en Sala, ya está Su Señoría ahí para absolver si es el caso"
¿Pero oiga, no estaba usted para velar por el principio de legalidad? Examine vd. por favor el asunto y dígame si no le parece que, de acuerdo con la Ley y la jurisprudencia, el tema no está más que claro. No es una cuestión de prueba, es una cuestión de calificación jurídica. Si ya estamos de acuerdo en los hechos, ¿no podemos discutir la calificación jurídica y si no concurren los elementos del tipo, evitar la celebración del juicio? Oiga, que no hay acusación particular...
¿No me dirá que pretende que retire la acusación?
Bueno, únicamente si estamos de acuerdo en la atipicidad de la conducta. Examine vd. los autos y hablamos, ¿le parece?
No, no me parece. Mi compañera formuló escrito de acusación y a él me atengo.
Sí, pero es que su compañera formuló el escrito de acusación hace años y sin examinar los documentos obrantes en autos, que acreditan la atipicidad de la conducta. Sólo le pido que los examine ahora y volvamos a hablar. No le discuto los hechos, sólo que, estando de acuerdo en los hechos, la documental acredita sobradamente que el comportamiento del acusado no integra los elementos del tipo penal por el que se le acusa. ¿Quiere que revisemos juntos la documentación? ¿Quiere consultarlo con su superior jerárquico? ¿Quiere que revisemos conjuntamente la doctrina jurisprudencial sobre los elementos del tipo? Únicamente si estamos de acuerdo sobre esa cuestión me atrevería a pedirle que retirase la acusación, ¿le parece bien lo que le planteo?
No, no. No voy ha hablar con mi superior. Me dirá que mantenga la acusación y que celebremos el juicio.
¿Aunque vd. le diga que cree que no se dan los elementos del tipo? ¿Sin examinar las acutaciones para contradecir fundadamente su criterio?
Sí, sí. Hay que acusar.
"Hay que acusar". I així anem, amb superinflació de processos, dilacions indegudes "a go go", acusats que podríen obtenir un resultat punitiu més benigne si el Fiscal s'ajustès realment al principi de legalitat, que no vol dir acusar, sinó que implica fer un esforç real i imparcial de coneixement de l'assumpte, i no acusar o rebaixar la petició de pena si, honestament, de la instrucció resulta una qualificació diferent a la que va motivar l'escrit d'acusació que, en molts (massa) casos, s'ha formulat fixant-se nomès en els elements incriminatoris del cas, i sense parar atenció en els elements exoneratoris, atenuants o en les potencials causes de justificació (això no cal ni mirar-s'ho, ja está l'advocat per fer-ho valer en el judici, si l'encerta i el Fiscal està per acusar.... Però el Fiscal no està per vetllar pel principi de legalitat???? No no no no no no. (Vaja!).
En paral·lel, nomès cal examinar la legislació penal en matèria de conformitat, o els convenis entre la Fiscalia General de l'Estat i el Consell General de l'Advocacia per adonar-se'n que tot incentiva l'acusació. ¿Per què la conformitat té que portar sempre aparellada una pena? ¿Per què molts acusats es conformen amb una pena reduïda, encara que podèssin obtenir una absolució, nomès per que el Ministeri Fiscal està formulant una acusació i una petició de pena desproporcionada i intimidatòria? (Amb conseqüències nefastes, perquè per salvar el tràngol i obtenir una condemna que es pugui suspendre, deixen de ser "primaris" i arrosseguen antecedents penals).
En fi, el desproporcionat i desenfocat rigor punitiu de la legislació penal espanyola troba, massa sovint, la seva projecció pràctica en l'errònia i esviaixada executòria del Ministeri Fiscal que (llevat d'honroses i heroiques excepcions), s'ha convertit en una màquina cega de sosteniment d'acusacions a ultrança, sense entrar a fons en la part de l'assumpte que podria reduïr o eliminar l'acusació.
En resum, no és cert que el Ministeri Fiscal vetlli pel principi de legalitat. Vetlla per l'impuls i el sosteniment de l'acusació, moltes (massa) vegades, en contra del principi de legalitat.
D'acord amb la teoria (ai las, la teoria!), el Ministeri Fiscal ha de vetllar pel compliment del principi de legalitat. Assenyala específicament el seu Estatut que "El Ministerio Fiscal tiene por misión promover la acción de la justicia en defensa de la legalidad, de los derechos de los ciudadanos y del interés público tutelado por la ley..." (article 1), així com que, "Por el principio de legalidad el Ministerio Fiscal actuará con sujeción a la Constitución, a las leyes y demás normas que integran el ordenamiento jurídico vigente, dictaminando, informando y ejercitando, en su caso, las acciones procedentes u oponiéndose a las indebidamente actuadas en la medida y forma en que las leyes lo establezcan" (article 6).
Per suposat que hi ha molts Fiscals que creuen en aquests preceptes, i que inclús es miren en detall els assumptes, i que escolten els arguments de la defensa i que són capaços d'adaptar les seves conclusions a una realitat fàctica i jurídica que els animi a retirar una acusació inadequda, o a modificar a la baixa una petició inicial de condemna. Però això succeeix en una minoria dels casos. Majoritàriament, el Fiscal s'ha convertit en un element centrat exclussivament en l'acusació, que exercita amb una mena d'automatisme compulsiu i irreflexiu, seguint instruccions jeràrquiques que animen a exhacerbar el rigor punitiu i al so de la cantarella de que, "tal vez tenga usted razón pero ya se verá en Sala, ya está Su Señoría ahí para absolver si es el caso"
¿Pero oiga, no estaba usted para velar por el principio de legalidad? Examine vd. por favor el asunto y dígame si no le parece que, de acuerdo con la Ley y la jurisprudencia, el tema no está más que claro. No es una cuestión de prueba, es una cuestión de calificación jurídica. Si ya estamos de acuerdo en los hechos, ¿no podemos discutir la calificación jurídica y si no concurren los elementos del tipo, evitar la celebración del juicio? Oiga, que no hay acusación particular...
¿No me dirá que pretende que retire la acusación?
Bueno, únicamente si estamos de acuerdo en la atipicidad de la conducta. Examine vd. los autos y hablamos, ¿le parece?
No, no me parece. Mi compañera formuló escrito de acusación y a él me atengo.
Sí, pero es que su compañera formuló el escrito de acusación hace años y sin examinar los documentos obrantes en autos, que acreditan la atipicidad de la conducta. Sólo le pido que los examine ahora y volvamos a hablar. No le discuto los hechos, sólo que, estando de acuerdo en los hechos, la documental acredita sobradamente que el comportamiento del acusado no integra los elementos del tipo penal por el que se le acusa. ¿Quiere que revisemos juntos la documentación? ¿Quiere consultarlo con su superior jerárquico? ¿Quiere que revisemos conjuntamente la doctrina jurisprudencial sobre los elementos del tipo? Únicamente si estamos de acuerdo sobre esa cuestión me atrevería a pedirle que retirase la acusación, ¿le parece bien lo que le planteo?
No, no. No voy ha hablar con mi superior. Me dirá que mantenga la acusación y que celebremos el juicio.
¿Aunque vd. le diga que cree que no se dan los elementos del tipo? ¿Sin examinar las acutaciones para contradecir fundadamente su criterio?
Sí, sí. Hay que acusar.
"Hay que acusar". I així anem, amb superinflació de processos, dilacions indegudes "a go go", acusats que podríen obtenir un resultat punitiu més benigne si el Fiscal s'ajustès realment al principi de legalitat, que no vol dir acusar, sinó que implica fer un esforç real i imparcial de coneixement de l'assumpte, i no acusar o rebaixar la petició de pena si, honestament, de la instrucció resulta una qualificació diferent a la que va motivar l'escrit d'acusació que, en molts (massa) casos, s'ha formulat fixant-se nomès en els elements incriminatoris del cas, i sense parar atenció en els elements exoneratoris, atenuants o en les potencials causes de justificació (això no cal ni mirar-s'ho, ja está l'advocat per fer-ho valer en el judici, si l'encerta i el Fiscal està per acusar.... Però el Fiscal no està per vetllar pel principi de legalitat???? No no no no no no. (Vaja!).
En paral·lel, nomès cal examinar la legislació penal en matèria de conformitat, o els convenis entre la Fiscalia General de l'Estat i el Consell General de l'Advocacia per adonar-se'n que tot incentiva l'acusació. ¿Per què la conformitat té que portar sempre aparellada una pena? ¿Per què molts acusats es conformen amb una pena reduïda, encara que podèssin obtenir una absolució, nomès per que el Ministeri Fiscal està formulant una acusació i una petició de pena desproporcionada i intimidatòria? (Amb conseqüències nefastes, perquè per salvar el tràngol i obtenir una condemna que es pugui suspendre, deixen de ser "primaris" i arrosseguen antecedents penals).
En fi, el desproporcionat i desenfocat rigor punitiu de la legislació penal espanyola troba, massa sovint, la seva projecció pràctica en l'errònia i esviaixada executòria del Ministeri Fiscal que (llevat d'honroses i heroiques excepcions), s'ha convertit en una màquina cega de sosteniment d'acusacions a ultrança, sense entrar a fons en la part de l'assumpte que podria reduïr o eliminar l'acusació.
En resum, no és cert que el Ministeri Fiscal vetlli pel principi de legalitat. Vetlla per l'impuls i el sosteniment de l'acusació, moltes (massa) vegades, en contra del principi de legalitat.
dilluns, 2 d’agost del 2010
Quatre ratlles per la Keiko Chiba
Hola Keiko.
Ja m'ho imagino que això de ser Ministre de Justícia al Japò ha de ser difícil.
Ja m'en faig al càrrec que les pressions que s'han de suportar fan difícil mantenir-se en les pròpies conviccions, per arrelades que aquestes estiguin.
Però, saps què Keiko? M'has decebut, el què de ben segur et resultarà indiferent, i t'has traït a tu mateixa, el què no t'hauria de permetre dormir tranquila.
Pel que entenc, vas accedir al ministeri de justícia desprès d'una exitosa carrera com a advocada, desprès de lluitar per la defensa dels drets civils, dels drets dels immigrants i militar activament contra la pena de mort, que al Japò s'executa d'una forma particularment vil i execrable. (Perquè al Japò, els condemnats a mort ni les seves famílies saben quin serà el dia de l'execució, que es porta a la pràctica per sopresa, de forma que el condemnat s'en va a dormir, nit rera nit, pensant que aquella podrà ser la última, el què els fa enbogir invariable i inevitablement).
Disculpa'm la digressió, tu això ja ho sabíes. Doncs bé, tot just acabes d'instal·lar-te al teu despatx, com qui diu, i ja li has agafat carinyo a la poltrona, ja t'has rendit incondicionalment a l'eròtica del poder (shame on you). I com resulta que qüestionen la teva capacitat pel càrrec, precisament per les teves opinions contràries a la pena de mort, doncs vas i a la primera de canvi, nomès un mes desprès de que el teu Primer Ministre, Naoto Kan, et confirmi en el càrrec, signes dues ordres d'execució, tot esmicolant la moratòria que semblava assentar-se al teu pais.
Tens seixanta-dos anys, Keiko. Teníes una oportunitat d'or de fer història en positiu, d'aixecar la veu i dir, no, prou, no en el meu nom, prefereixo deixar el càrrec que signar les ordres d'execució. Desprès resulta que els ciutadans acabem contagiats pel virus de la desafecció vers els polítics. Serà perquè mentiu sistemàticament? Serà per què prostituiu les vostres conviccions expressades per tacticismes cojunturals?
En qualsevol cas, el darrer 27 de juliol, amb la teva presència personal entre els testimonis, vas penjar a la forca els reus convictes Kazuo Shinozawa i Hidenori Ogata, sota la legitimitat impostada, falsa i esviaixada de que l'Estat pot endur-se una vida humana sense què aquesta acció sigui, com a mínim, igual de reprobable que la que va dur al pobre desgraciat de torn a patir la pena capital.
Sayonara Keiko. No li desitjo mai cap mal a ningú, però penso que no estaria de mès que la imatge dels reus executats, en el moment de la seva mort, les cames movent-se convulsa i espasmòdicament, t'acompanyi una temporada (preferentment llarga) a les nits dels teu Yokohama natal.
Ja m'ho imagino que això de ser Ministre de Justícia al Japò ha de ser difícil.
Ja m'en faig al càrrec que les pressions que s'han de suportar fan difícil mantenir-se en les pròpies conviccions, per arrelades que aquestes estiguin.
Però, saps què Keiko? M'has decebut, el què de ben segur et resultarà indiferent, i t'has traït a tu mateixa, el què no t'hauria de permetre dormir tranquila.
Pel que entenc, vas accedir al ministeri de justícia desprès d'una exitosa carrera com a advocada, desprès de lluitar per la defensa dels drets civils, dels drets dels immigrants i militar activament contra la pena de mort, que al Japò s'executa d'una forma particularment vil i execrable. (Perquè al Japò, els condemnats a mort ni les seves famílies saben quin serà el dia de l'execució, que es porta a la pràctica per sopresa, de forma que el condemnat s'en va a dormir, nit rera nit, pensant que aquella podrà ser la última, el què els fa enbogir invariable i inevitablement).
Disculpa'm la digressió, tu això ja ho sabíes. Doncs bé, tot just acabes d'instal·lar-te al teu despatx, com qui diu, i ja li has agafat carinyo a la poltrona, ja t'has rendit incondicionalment a l'eròtica del poder (shame on you). I com resulta que qüestionen la teva capacitat pel càrrec, precisament per les teves opinions contràries a la pena de mort, doncs vas i a la primera de canvi, nomès un mes desprès de que el teu Primer Ministre, Naoto Kan, et confirmi en el càrrec, signes dues ordres d'execució, tot esmicolant la moratòria que semblava assentar-se al teu pais.
Tens seixanta-dos anys, Keiko. Teníes una oportunitat d'or de fer història en positiu, d'aixecar la veu i dir, no, prou, no en el meu nom, prefereixo deixar el càrrec que signar les ordres d'execució. Desprès resulta que els ciutadans acabem contagiats pel virus de la desafecció vers els polítics. Serà perquè mentiu sistemàticament? Serà per què prostituiu les vostres conviccions expressades per tacticismes cojunturals?
En qualsevol cas, el darrer 27 de juliol, amb la teva presència personal entre els testimonis, vas penjar a la forca els reus convictes Kazuo Shinozawa i Hidenori Ogata, sota la legitimitat impostada, falsa i esviaixada de que l'Estat pot endur-se una vida humana sense què aquesta acció sigui, com a mínim, igual de reprobable que la que va dur al pobre desgraciat de torn a patir la pena capital.
Sayonara Keiko. No li desitjo mai cap mal a ningú, però penso que no estaria de mès que la imatge dels reus executats, en el moment de la seva mort, les cames movent-se convulsa i espasmòdicament, t'acompanyi una temporada (preferentment llarga) a les nits dels teu Yokohama natal.
diumenge, 11 de juliol del 2010
Lluís Prenafeta
He finalitzat la lectura de "El malson. Quan la realitat supera la ficció" (L'Arquer, Columna edicions), de Lluís Prenafeta.
L'autor narra la seva experiència com a imputat en l'anomenat "Cas Pretòria", la seva detenció i posterior empresonament provisional decretat pel Jutge instructor, el fins ara omnipresent Baltasar Garzón.
Mès enllà de les qüestions relatives a les vivències personals, o la lògica proclama d'innocència de l'autor respecte els fets que són objecte de la instrucció, la veritat és que les reflexions de Prenafeta són dignes d'atenció.
Estic d'acord en què l'Audiència Nacional és una anomalia en l'estructura jurisdiccional espanyola, un tribunal d'excepció que hauria de ser abolit d'immediat.
Estic d'acord en la crítica genèrica a la figura del Jutge d'Instrucció. Malgrat l'argument recurrent de que quan la investigació la lidera un Jutge s'incrementen les garantíes del procès, la realitat és que qui investiga ho fa normalment amb la intenció de localitzar les conductes delictives, és a dir, mirant de trobar proves de càrrec que fonamentin una acusació. No sembla l'actitud més garantista que qui adopta aquest rol pugui, alhora, decidir sobre la llibertat de l'imputat, acordant la presó provisional incús com una part de la estratègia d'investigació.
L'òrgan jurisdiccional s'hauria de mantenir absolutament al marge de la investigació, que hauria de còrrer a càrrec exclusiu del Ministeri Fiscal, com succeeix en el sistema nordamericà o britànic, entre molts d'altres. En un cas com el "Pretòria", desprès de dos anys d'actuacions policials, liderades pel magistrat Garzón, amb telèfons punxats durant tot aquest període, escorcolls en domicilis i despatxos, etc., és una pantomima que el Fiscal demani la presó provisional per evitar la destrucció de proves, i que el Jutge l'acordi. Respresenta que el Ministeri Fiscal ha de vetllar pel compliment estricte del principi de legalitat (una declaració continguda al seu Estatut que, al meu parer, està absolutament buïda de contingut real), i que l'Instructor ha de vetllar per l'estricte compliment de les garantíes penals i processals, però la realitat és que Jutge i MF es conxòrxen per una millor eficàcia de la investigació, garantíes fonamentals al marge.
Imaginem un escenari alternatiu. La Fiscalia, a càrrec de la investigació, descobreix indicis delictius. Amb "causa probable", acudeix al Jutge (que no investiga) per sol·licitar l'autorització d'escoltes telefòniques, que li són aprovades. Al llarg de dos anys, el MF acumula proves (les escoltes telefòniques, interceptació de comunicacions, d'internet, testimonis, documents, etc.). Quan creu que té un cas sòlid, acudeix al Jutge, per sol·licitar ordre d'entrada i escorcoll en domicilis i despatxos, la intervenció de comptes bancaris etc. Simultàniament, la policia procedeix a la detenció dels imputats, pel termini màxim de 72 hores, abans de portar-los davant el Jutge.
En la compareixença davant el Jutge (que es sitúa en una posició equidistant entre l'acusador públic i la defensa), el Fiscal demana presó preventiva amb l'argument de que es poden destruïr proves. Desprès de dos anys d'investigació? Desprès de 72 hores de detenció i dels escorcolls en domicilis i despatxos? Algú creu que un Jutge realment imparcial, independent i amb l'adequada capacitació professional, en aquestes circumstàncies, acordaria la presó provisional? Jo no ho crec. Jo crec que li diria al Fiscal: "escolti, porta dos anys investigant, li he autoritzat escoltes i escorcolls, encara no en té prou per fonamentar la seva acusació?, potser és que no n'hi ha gaire, de cas..."
Però es clar, això a Espanya no passa, perquè qui pot acordar la presó provisional és qui intenta, simultàniament, reunir les proves de càrrec suficients fer fonamentar una posterior condemna, i això, quan qui disposa d'aquestes facultats exhorbitants respòn al nom de Baltasar Garzón, és garantia de despreci de les garantíes.
En fi, la realitat és què la història de Prenafeta hauria de fer reflexionar..., especialment al mateix Prenafeta. Per què dic això?. Per què revisi el seu comportament i analitzi, en conciència, si ha comès els delictes que se l'hi imputen?. No. Això ja s'ho trobaran. Tant de bó sigui innocent i l'absolguin, o culpable i el condemnin. Ho dic perquè el Sr. Prenafeta s'ha mogut en els cercles del poder durant anys. Entre l'any 1980 i 1990 va ser la mà dreta del President Pujol. El seu partit, Convergència i Unió, va recolçar governs de Felipe González i de José Maria Aznar, en un "esforç de responsabilitat per garantir la governabilitat", com sovint ens recordàven. És a dir, el Sr. Prenafeta tenia línia directa amb el legislador. Podia inflluir en el sentit del vot a les Corts Generals, perquè necessitàven CiU per mantenir-se en el govern, però CiU, em dol dir-ho, va adoptar, en l'àmbit de la política penal i penitenciària, una actitud reacciònaria i securitària, va contribuïr a alimentar el monstre que ara ha fagocitat immisericorde el pobre Sr. Prenafeta.
Què va dir, en el seu moment, el Sr. Prenafeta de l'anomalia democràtica què suposa l'Audiència Nacional?. Què va dir de les desproporcionades i desenfocades capacitats del Jutge d'Instrucció?. Què va dir de l'ignominiós abús de la presó provisional? (Potser pensava què allò no anava amb ell ni amb els seus, que el sistema punitiu espanyol nomès era cosa que afectava els marginats socials, els què molesten perquè poden portar una navalla o irrompre en una casa a la nit i, és clar, per aquests no calen les garantíes fonamentals, són "carne de cañon", "entran por una puerta y salen por la otra"...).
Per què no va protestar enèrgicament cada vegada que el seu partit, Convergència, s'arrenglerava amb la majoria parlamentària de torn per aprovar un nou increment punitiu al Codi Penal espanyol? (perquè CiU, a diferència del PNV o IU, per exemple, mai s'ha oposat als successius i vergonyants increments punitius).
La realitat és què, abans o desprès, qualsevol podem convertir-nos en víctimes del monstre que, entre tots, sota l'especial impuls de la massa poc cultivada, compulsiva i visceral, i amb l'entusiasta complicitat dels mass media, irresponsables, illetrats, morbosos i sensacionalistes, hem contribuït a crear, despreciant el coneixement, la il·lustració i els millors avenços de la civilització.
S'en adona ara, Sr. Prenafeta?
L'autor narra la seva experiència com a imputat en l'anomenat "Cas Pretòria", la seva detenció i posterior empresonament provisional decretat pel Jutge instructor, el fins ara omnipresent Baltasar Garzón.
Mès enllà de les qüestions relatives a les vivències personals, o la lògica proclama d'innocència de l'autor respecte els fets que són objecte de la instrucció, la veritat és que les reflexions de Prenafeta són dignes d'atenció.
Estic d'acord en què l'Audiència Nacional és una anomalia en l'estructura jurisdiccional espanyola, un tribunal d'excepció que hauria de ser abolit d'immediat.
Estic d'acord en la crítica genèrica a la figura del Jutge d'Instrucció. Malgrat l'argument recurrent de que quan la investigació la lidera un Jutge s'incrementen les garantíes del procès, la realitat és que qui investiga ho fa normalment amb la intenció de localitzar les conductes delictives, és a dir, mirant de trobar proves de càrrec que fonamentin una acusació. No sembla l'actitud més garantista que qui adopta aquest rol pugui, alhora, decidir sobre la llibertat de l'imputat, acordant la presó provisional incús com una part de la estratègia d'investigació.
L'òrgan jurisdiccional s'hauria de mantenir absolutament al marge de la investigació, que hauria de còrrer a càrrec exclusiu del Ministeri Fiscal, com succeeix en el sistema nordamericà o britànic, entre molts d'altres. En un cas com el "Pretòria", desprès de dos anys d'actuacions policials, liderades pel magistrat Garzón, amb telèfons punxats durant tot aquest període, escorcolls en domicilis i despatxos, etc., és una pantomima que el Fiscal demani la presó provisional per evitar la destrucció de proves, i que el Jutge l'acordi. Respresenta que el Ministeri Fiscal ha de vetllar pel compliment estricte del principi de legalitat (una declaració continguda al seu Estatut que, al meu parer, està absolutament buïda de contingut real), i que l'Instructor ha de vetllar per l'estricte compliment de les garantíes penals i processals, però la realitat és que Jutge i MF es conxòrxen per una millor eficàcia de la investigació, garantíes fonamentals al marge.
Imaginem un escenari alternatiu. La Fiscalia, a càrrec de la investigació, descobreix indicis delictius. Amb "causa probable", acudeix al Jutge (que no investiga) per sol·licitar l'autorització d'escoltes telefòniques, que li són aprovades. Al llarg de dos anys, el MF acumula proves (les escoltes telefòniques, interceptació de comunicacions, d'internet, testimonis, documents, etc.). Quan creu que té un cas sòlid, acudeix al Jutge, per sol·licitar ordre d'entrada i escorcoll en domicilis i despatxos, la intervenció de comptes bancaris etc. Simultàniament, la policia procedeix a la detenció dels imputats, pel termini màxim de 72 hores, abans de portar-los davant el Jutge.
En la compareixença davant el Jutge (que es sitúa en una posició equidistant entre l'acusador públic i la defensa), el Fiscal demana presó preventiva amb l'argument de que es poden destruïr proves. Desprès de dos anys d'investigació? Desprès de 72 hores de detenció i dels escorcolls en domicilis i despatxos? Algú creu que un Jutge realment imparcial, independent i amb l'adequada capacitació professional, en aquestes circumstàncies, acordaria la presó provisional? Jo no ho crec. Jo crec que li diria al Fiscal: "escolti, porta dos anys investigant, li he autoritzat escoltes i escorcolls, encara no en té prou per fonamentar la seva acusació?, potser és que no n'hi ha gaire, de cas..."
Però es clar, això a Espanya no passa, perquè qui pot acordar la presó provisional és qui intenta, simultàniament, reunir les proves de càrrec suficients fer fonamentar una posterior condemna, i això, quan qui disposa d'aquestes facultats exhorbitants respòn al nom de Baltasar Garzón, és garantia de despreci de les garantíes.
En fi, la realitat és què la història de Prenafeta hauria de fer reflexionar..., especialment al mateix Prenafeta. Per què dic això?. Per què revisi el seu comportament i analitzi, en conciència, si ha comès els delictes que se l'hi imputen?. No. Això ja s'ho trobaran. Tant de bó sigui innocent i l'absolguin, o culpable i el condemnin. Ho dic perquè el Sr. Prenafeta s'ha mogut en els cercles del poder durant anys. Entre l'any 1980 i 1990 va ser la mà dreta del President Pujol. El seu partit, Convergència i Unió, va recolçar governs de Felipe González i de José Maria Aznar, en un "esforç de responsabilitat per garantir la governabilitat", com sovint ens recordàven. És a dir, el Sr. Prenafeta tenia línia directa amb el legislador. Podia inflluir en el sentit del vot a les Corts Generals, perquè necessitàven CiU per mantenir-se en el govern, però CiU, em dol dir-ho, va adoptar, en l'àmbit de la política penal i penitenciària, una actitud reacciònaria i securitària, va contribuïr a alimentar el monstre que ara ha fagocitat immisericorde el pobre Sr. Prenafeta.
Què va dir, en el seu moment, el Sr. Prenafeta de l'anomalia democràtica què suposa l'Audiència Nacional?. Què va dir de les desproporcionades i desenfocades capacitats del Jutge d'Instrucció?. Què va dir de l'ignominiós abús de la presó provisional? (Potser pensava què allò no anava amb ell ni amb els seus, que el sistema punitiu espanyol nomès era cosa que afectava els marginats socials, els què molesten perquè poden portar una navalla o irrompre en una casa a la nit i, és clar, per aquests no calen les garantíes fonamentals, són "carne de cañon", "entran por una puerta y salen por la otra"...).
Per què no va protestar enèrgicament cada vegada que el seu partit, Convergència, s'arrenglerava amb la majoria parlamentària de torn per aprovar un nou increment punitiu al Codi Penal espanyol? (perquè CiU, a diferència del PNV o IU, per exemple, mai s'ha oposat als successius i vergonyants increments punitius).
La realitat és què, abans o desprès, qualsevol podem convertir-nos en víctimes del monstre que, entre tots, sota l'especial impuls de la massa poc cultivada, compulsiva i visceral, i amb l'entusiasta complicitat dels mass media, irresponsables, illetrats, morbosos i sensacionalistes, hem contribuït a crear, despreciant el coneixement, la il·lustració i els millors avenços de la civilització.
S'en adona ara, Sr. Prenafeta?
dimecres, 16 de juny del 2010
A voltes amb el populisme punitiu
La Vanguardia del darrer 12 de juny recollia la següent notícia: "Condenados a 15 años de cárcel los ladrones que robaron a periodistas españoles y portugueses". El cas s'enmarca en la cel·lebració del Mundial de futbol a Sudàfrica. D'acord amb la informació periodística, "los ladrones, de nacionalidad zimbawense, se llevaron ordenadores portátiles, teléfonos móviles y dinero".
En fi, al marge de l'escàndol que suposa la desproporcionada pena i la total absència de garantíes processals (entre el robatori, que no incorporava cap mena de violència, i la brutal condemna nomès havíen passat un parell de díes), el què em resulta absolutament desencisador són els comentaris dels internautes al peu de la notícia. Un petit recull:
En fi, d'un total de 52 comentaris, vaig comptabilitzar nomès 5 que eren crítics amb una condemna aberrant i amb la posició de la majoria dels internautes que van manifestar una opinió favorable al càstig. Això equival a un 90% d'opinions entusiasmades amb la condemna i que demanàven un sistema similar a Espanya, per nomès un 10% als que tot plegat els hi semblava absolutament indignant.
El pitjor de tot, és la sensació de desànim que m'embarga, de què tot està perdut, de què la sensibilitat, la cultura i la civilització, han desparegut dels esperits de la majoria dels què ens envolten.
El pitjor de tot és comprovar que el nacionalsocialisme està molt viu (i ells no saben, no s'en adonen o són incapaços de reconèixer que el professen).
En fi, al marge de l'escàndol que suposa la desproporcionada pena i la total absència de garantíes processals (entre el robatori, que no incorporava cap mena de violència, i la brutal condemna nomès havíen passat un parell de díes), el què em resulta absolutament desencisador són els comentaris dels internautes al peu de la notícia. Un petit recull:
- "Esto es justícia ejemplar, rápida y eficaz. Deberíamos mandar al Consejo General del Poder Judicial a Sudáfrica, para que les enseñen como se hacen las cosas, sin tanto protocolo y boato"
- "Luego somos capaces de criticar a otros países y despectivamente les llamamos del Tercer Mundo. Aquí los ladrones llegan a tener hasta 80 causas pendientes y siguen en la calle, los asesinos van un par de años y salen con títulos para ejercer de jueces y fiscales, los alcaldes y presidentes de comunidades autónomas roban y se les admira"
- "Por robar 4 tontenrías en 3 días juzgados y condenados. Aquí Millet Gurteles Estatutos, para qué seguir. Faltan más emigrantes, que nos envíen estos jueces aunque sea en patera, los de aquí son una burla a la justícia..."
- "ja, ja, aquí no pisarían el talego ni en broma. Por no decir que denunciarían a la policía por detención desproporcionada y acabarían indemnizados con un pastón. Los periodistas sin su material, los policías en la cárcel y los chorizos seguirían trabajando. Para que luego digan que esta gente son tercermundistas, ¿no lo seremos nosotros?"
- "Tendremos que aplicar aquí la justícia africana y tirar al mar a todos los delincuentes extracomunitarios que pueblan nuestras cárceles. Los sudafricanos empiezan a darnos ejemplo. A ver si aprendemos"
- "Se cambia juez sudafricano por tres jueces españoles"
- "Me pregunto cuanto se tardará en hacer una manifestación con pancartas para apoyar a los reclusos y abrir una cuenta en la Caixa para hacer donaciones para los pobres presuntos delincuentes. Es más, creo que habría que por Real Decreto aumentar en 10 puntos el IVA para poder subvencionar a las ONG para ayudar a estas pobres víctimas del sistema sudafricano. Me pregunto si en aquellas cárceles tendrán piscina, padel y Digital+ como aquí para reinsertarse más fácilmente. !QUÉ VERGÜENZA SEÑORES!"
En fi, d'un total de 52 comentaris, vaig comptabilitzar nomès 5 que eren crítics amb una condemna aberrant i amb la posició de la majoria dels internautes que van manifestar una opinió favorable al càstig. Això equival a un 90% d'opinions entusiasmades amb la condemna i que demanàven un sistema similar a Espanya, per nomès un 10% als que tot plegat els hi semblava absolutament indignant.
El pitjor de tot, és la sensació de desànim que m'embarga, de què tot està perdut, de què la sensibilitat, la cultura i la civilització, han desparegut dels esperits de la majoria dels què ens envolten.
El pitjor de tot és comprovar que el nacionalsocialisme està molt viu (i ells no saben, no s'en adonen o són incapaços de reconèixer que el professen).
dimecres, 28 d’abril del 2010
Convenció de les Nacions Unides contra la tortura
L'Assemblea General de les Nacions Unides va adoptar, en data 18 de desembre de 2002, el Protocol facultatiu de la Convenció de les Nacions Unides contra la tortura i altres tractes o penes cruels, inhumans o degradants. El govern Aznar no el va signar en el seu moment (seguint l'estela dels Estats Units, que no s'hi van adherir) i tampoc va tenir temps o ganes de ratificar-lo desprès (sic). El govern Zapatero, sense tampoc còrrer massa, ho va fer en data 3 de març de 2006.
L'article 3 de l'esmentat Protocol preveu el següent: "Cada Estado Parte establecerá, designará o mantendrá, a nivel nacional, uno o varios órganos de visitas para la prevención de la tortura y otros tratos o penas crueles, inhumanos o degradantes (en adelante denominado el mecanismo nacional de prevención)". Al seu torn, l'article 17 del protocol facultatiu, assenyala que el mecanisme nacional de prevenció haurà d'estar creat "a más tardar un año después de la entrada en vigor del presente Protocolo..."
Doncs bé, el protocol va entrar en vigor el 22 de juny de 2006. Fins on arriba la meva limitada capacitat cognitiva, aquell "a más tardar un año después" acabava el 22 de juny de 2007. Per medi de la Llei Orgànica 1/2009, de 3 de novembre (2 anys i 5 mesos fora de termini), les funcions de Mecanismo Nacional de Prevención de la Tortura han estat atribuïdes al Defensor del Pueblo, que ara ha d'establir la corresponent estructura operativa. A Catalunya, l'article 68 de la Llei 24/2009, de 23 de desembre (2 anys i sis mesos fora de termini), ha atribuït aquestes competències al Síndic de Greuges, que també ha d'establir el seu equip de treball.
És a dir, gairabé quatre anys desprès de l'entrada en vigor del Protocol facultatiu (i gairabé tres anys fora del termini al que Espanya, voluntàriament, s'hi va obligar), resulta que ja hem establert un marc normatiu de desenvolupament del mecanisme nacional de prevenció, el què és alguna cosa, però encara no té cap trascendència pràctica o operativa. Se m'acudeix que jo també podria presentar les meves declaracions fiscals dos o tres anys fora de termini perquè, potser, en el seu moment no em va bé fer-ho i, és clar, les lleis (i un tractat internacional, vàlidament cel·lebrat, forma part de l'ordenament intern una vegada publicat al BOE, com estableix l'article 96 de la Constitució), no cal complir-les fil per randa.
L'altra cosa que està per veure és si, quan realment funcioni el mecanisme nacional de prevenció (o l'Autoritat Catalana per a la Prevenció de la Tortura), aquests organismes no tindran un caràcter merament cosmètic, i els seus membres gaudiran en canvi de lliure accès, per sorpresa, a qualsevol instal·lació penitenciària o policial (inclús visitant detinguts o presos sotmesos a incomunicació, encara que s'els hi hagi aplicat la legislació antiterrorista), de conformitat amb el que preveuen els articles 19 i 20 del Protocol Facultatiu.
(PS. Si cliqueu sobre el títol de l'entrada, es descarrega en pdf el text certificat del Protocol Facultatiu)
L'article 3 de l'esmentat Protocol preveu el següent: "Cada Estado Parte establecerá, designará o mantendrá, a nivel nacional, uno o varios órganos de visitas para la prevención de la tortura y otros tratos o penas crueles, inhumanos o degradantes (en adelante denominado el mecanismo nacional de prevención)". Al seu torn, l'article 17 del protocol facultatiu, assenyala que el mecanisme nacional de prevenció haurà d'estar creat "a más tardar un año después de la entrada en vigor del presente Protocolo..."
Doncs bé, el protocol va entrar en vigor el 22 de juny de 2006. Fins on arriba la meva limitada capacitat cognitiva, aquell "a más tardar un año después" acabava el 22 de juny de 2007. Per medi de la Llei Orgànica 1/2009, de 3 de novembre (2 anys i 5 mesos fora de termini), les funcions de Mecanismo Nacional de Prevención de la Tortura han estat atribuïdes al Defensor del Pueblo, que ara ha d'establir la corresponent estructura operativa. A Catalunya, l'article 68 de la Llei 24/2009, de 23 de desembre (2 anys i sis mesos fora de termini), ha atribuït aquestes competències al Síndic de Greuges, que també ha d'establir el seu equip de treball.
És a dir, gairabé quatre anys desprès de l'entrada en vigor del Protocol facultatiu (i gairabé tres anys fora del termini al que Espanya, voluntàriament, s'hi va obligar), resulta que ja hem establert un marc normatiu de desenvolupament del mecanisme nacional de prevenció, el què és alguna cosa, però encara no té cap trascendència pràctica o operativa. Se m'acudeix que jo també podria presentar les meves declaracions fiscals dos o tres anys fora de termini perquè, potser, en el seu moment no em va bé fer-ho i, és clar, les lleis (i un tractat internacional, vàlidament cel·lebrat, forma part de l'ordenament intern una vegada publicat al BOE, com estableix l'article 96 de la Constitució), no cal complir-les fil per randa.
L'altra cosa que està per veure és si, quan realment funcioni el mecanisme nacional de prevenció (o l'Autoritat Catalana per a la Prevenció de la Tortura), aquests organismes no tindran un caràcter merament cosmètic, i els seus membres gaudiran en canvi de lliure accès, per sorpresa, a qualsevol instal·lació penitenciària o policial (inclús visitant detinguts o presos sotmesos a incomunicació, encara que s'els hi hagi aplicat la legislació antiterrorista), de conformitat amb el que preveuen els articles 19 i 20 del Protocol Facultatiu.
(PS. Si cliqueu sobre el títol de l'entrada, es descarrega en pdf el text certificat del Protocol Facultatiu)
dilluns, 26 d’abril del 2010
Baltasar Garzón (II). Santiago Vidal.
Al voltant de la controvèrsia suscitada entorn la situació processal del Jutge Garzón, voldria afegir una reflexió desde un altra perspectiva:
Ja comença a ser hora de que el legislatiu s'en adoni de que convé tancar l'Audiència Nacional, un òrgan jurisdiccional absolutament atípic i artificial. La pròpia naturalesa de l'òrgan produeix fenòmens com el dels "jutges estrella", amb una acumulació desmesurada de poder jurisdiccional i que tracten assumptes que sovint incorporen una elevada càrrega política, el que esdevè un problema de caràcter estructural (que no es circumscriu al Magistrat Garzón), absolutament indesitjable.
Sembla urgent una reforma en profunditat del poder judicial, i jo la començaria pel desmantellament de l'Audiència Nacional.
Seguint amb el duel Garzón-Varela, no deixa de ser curiosa la forma en que l'instructor del Tribunal Suprem ha guiat les correccions en els escrits de les acusacions populars. Veus qualificades opinen que l'instructor s'ha excedit, en la mesura en que les incorreccions subsanades no eren formals sinó materials, el que havia d'abocar a l'inadmissió o el rebuig d'aquells escrits.
Canviant de tema, el Consejo General del Poder Judicial ha obert expedient sancionador al Magistrat Santiago Vidal, de l'Audiència Provincial de Barcelona. El jutge Vidal, a qui durant anys he professat sincera admiració, és partícep habitual a diferents tertúlies radiofòniques, entre elles la del matí de Catalunya Ràdio, amb en Manel Fuentes.
Vidal va criticar l'Instructor del cas Millet, el jutge Solaz, en dos aspectes: el primer, defensant l'adequació de la mesura de presó provisional per Millet i Montull (descartada per Solaz), amb l'argument de que, en casos que havíen lesionat menys béns jurídics però que afectàven a imputats provinents d'ambients marginals, la presó s'acordava habitualment. Discrepo, del Jutge Vidal: la presó provisional ha de ser un recurs que s'utilitzi mínimament, i l'argument de que s'utilitza quan no toca no ha de portar a defensar la seva utilització quan tampoc toca. La crítica al jutge Solaz estava amparada per la llibertat d'expressió, per suposat, però era injusta i populista (tinc la sensació de que en Santiago Vidal, arrossegat per l'ambient d'exhaltació radiofònica, va dir allò que pensava que la gent volia escoltar, i vull creure que, en el fons, no comparteix els arguments que ell mateix va exterioritzar. La idea contrària m'entristeix sincerament).
La segona de les crítiques va ser respecte la lentitud del jutge en la instrucció del cas Millet. Vidal va titllar Solaz de "jutge cargol". (Per a ser més exactes, va dir que en ambients jurisdiccionals s'el coneixia com a "jutge cargol" però va dir-ho de forma que quedava clar que compartia la crítica). El cas Millet va esclatar el mes de juliol de 2009, amb l'escorcoll del Palau de la Música per part dels Mossos d'Esquadra, desprès d'una denúncia de l'Agència Tributària. És a dir, un tema de gran complexitat que portava (en el moment de la crítica de Vidal), menys de sis mesos d'instrucció, deriva en la qualificació del Jutge Instructor com a "cargol". O bé el Sr. Magistrat Vidal viu en un món diferent del meu, o bé considera que casos i justiciables com Millet mereixen una atenció i un tracte processal diferent de la resta, i jo m'he perdut els preceptes normatius que positiven aquestes diferències. Tinc coneixement de multitud de casos de justiciables anònims pel gran públic que porten patint instruccions que s'allarguen durant anys i anys, amb mesures cautelars que afecten el seu patrimoni, quan no també la seva llibertat, i no passa res. (És clar que passa, però nomès al pobre dimoni que pateix l'exasperant lentitud del sistema judicial). En fi, novament la crítica de Vidal estava amparada pel dret fonamental a la llibertat d'expressió (faltaria més!), però novament era injusta i populista.
En qualsevol cas, no crec que el CGPJ hagi d'expedientar i molt menys sancionar el Magistrat Vidal, però m'agradaria tant que ell mateix fós capaç de reflexionar i de canviar la seva possició pública en aquest assumpte, que m'atreveixo (sense cap mena de legitimitat, probablement), a demanar-li ara. Si algún dia ho fà, demostrarà la seva grandesa i contribuirà a fer pedagogia entre una ciutadania desinformada, que està perdent valors fonamentals d'humanitat, per enfangar-se en un clam retributiu que, tot i satisfer la víscera, no contribueix a pacificar la societat i fer-la menys criminògena. Crec que persones com aquesta, amb la seva gran capacitat de comunicació i la seva contrastada capacitat professional, ténen una gran responsabilitat en aquest sentit. (Magistrat Vidal, vull poder tornar a admirar-lo).
Ja comença a ser hora de que el legislatiu s'en adoni de que convé tancar l'Audiència Nacional, un òrgan jurisdiccional absolutament atípic i artificial. La pròpia naturalesa de l'òrgan produeix fenòmens com el dels "jutges estrella", amb una acumulació desmesurada de poder jurisdiccional i que tracten assumptes que sovint incorporen una elevada càrrega política, el que esdevè un problema de caràcter estructural (que no es circumscriu al Magistrat Garzón), absolutament indesitjable.
Sembla urgent una reforma en profunditat del poder judicial, i jo la començaria pel desmantellament de l'Audiència Nacional.
Seguint amb el duel Garzón-Varela, no deixa de ser curiosa la forma en que l'instructor del Tribunal Suprem ha guiat les correccions en els escrits de les acusacions populars. Veus qualificades opinen que l'instructor s'ha excedit, en la mesura en que les incorreccions subsanades no eren formals sinó materials, el que havia d'abocar a l'inadmissió o el rebuig d'aquells escrits.
Canviant de tema, el Consejo General del Poder Judicial ha obert expedient sancionador al Magistrat Santiago Vidal, de l'Audiència Provincial de Barcelona. El jutge Vidal, a qui durant anys he professat sincera admiració, és partícep habitual a diferents tertúlies radiofòniques, entre elles la del matí de Catalunya Ràdio, amb en Manel Fuentes.
Vidal va criticar l'Instructor del cas Millet, el jutge Solaz, en dos aspectes: el primer, defensant l'adequació de la mesura de presó provisional per Millet i Montull (descartada per Solaz), amb l'argument de que, en casos que havíen lesionat menys béns jurídics però que afectàven a imputats provinents d'ambients marginals, la presó s'acordava habitualment. Discrepo, del Jutge Vidal: la presó provisional ha de ser un recurs que s'utilitzi mínimament, i l'argument de que s'utilitza quan no toca no ha de portar a defensar la seva utilització quan tampoc toca. La crítica al jutge Solaz estava amparada per la llibertat d'expressió, per suposat, però era injusta i populista (tinc la sensació de que en Santiago Vidal, arrossegat per l'ambient d'exhaltació radiofònica, va dir allò que pensava que la gent volia escoltar, i vull creure que, en el fons, no comparteix els arguments que ell mateix va exterioritzar. La idea contrària m'entristeix sincerament).
La segona de les crítiques va ser respecte la lentitud del jutge en la instrucció del cas Millet. Vidal va titllar Solaz de "jutge cargol". (Per a ser més exactes, va dir que en ambients jurisdiccionals s'el coneixia com a "jutge cargol" però va dir-ho de forma que quedava clar que compartia la crítica). El cas Millet va esclatar el mes de juliol de 2009, amb l'escorcoll del Palau de la Música per part dels Mossos d'Esquadra, desprès d'una denúncia de l'Agència Tributària. És a dir, un tema de gran complexitat que portava (en el moment de la crítica de Vidal), menys de sis mesos d'instrucció, deriva en la qualificació del Jutge Instructor com a "cargol". O bé el Sr. Magistrat Vidal viu en un món diferent del meu, o bé considera que casos i justiciables com Millet mereixen una atenció i un tracte processal diferent de la resta, i jo m'he perdut els preceptes normatius que positiven aquestes diferències. Tinc coneixement de multitud de casos de justiciables anònims pel gran públic que porten patint instruccions que s'allarguen durant anys i anys, amb mesures cautelars que afecten el seu patrimoni, quan no també la seva llibertat, i no passa res. (És clar que passa, però nomès al pobre dimoni que pateix l'exasperant lentitud del sistema judicial). En fi, novament la crítica de Vidal estava amparada pel dret fonamental a la llibertat d'expressió (faltaria més!), però novament era injusta i populista.
En qualsevol cas, no crec que el CGPJ hagi d'expedientar i molt menys sancionar el Magistrat Vidal, però m'agradaria tant que ell mateix fós capaç de reflexionar i de canviar la seva possició pública en aquest assumpte, que m'atreveixo (sense cap mena de legitimitat, probablement), a demanar-li ara. Si algún dia ho fà, demostrarà la seva grandesa i contribuirà a fer pedagogia entre una ciutadania desinformada, que està perdent valors fonamentals d'humanitat, per enfangar-se en un clam retributiu que, tot i satisfer la víscera, no contribueix a pacificar la societat i fer-la menys criminògena. Crec que persones com aquesta, amb la seva gran capacitat de comunicació i la seva contrastada capacitat professional, ténen una gran responsabilitat en aquest sentit. (Magistrat Vidal, vull poder tornar a admirar-lo).
Baltasar Garzón
Segueixo el debat mediàtic i les iniciatives de la societat civil entorn la polèmica generada per la instrucció de les tres querelles protagonitzades pel jutge Garzón, ara en qualitat d'imputat. Voldria dir la meva.
Tres són els assumptes que s'instrueixen contra Baltasar Garzón, acusat de prevaricar. Convé contextualitzar el tipus delictiu objecte d'imputació, descrit a l'article 446 del Codi Penal. Segons la norma, el Jutge o Magistrat que dicti una sentència o resolució injusta, amb coneixement d'aquesta injustícia, comet el delicte de la prevaricació.
La querella que desperta més interès públic, és la relativa a l'anomenada "causa general contra el franquisme". El Deganat dels Jutjats Centrals d'Instrucció de l'Audiència Nacional va rebre més de vint denúncies d'associacions de familiars de desapareguts durant el franquisme i de particulars, que van arribar, per torn de repartiment i desprès de la preceptiva acumulació, a la taula del Magistrat Garzón, qui va incoar un procediment criminal per vehiculitzar aquestes denúncies el mes de desembre de 2006. Abans de declarar la seva competència, Garzón va practicar determinades diligències d'investigació, formalitzant la seva competència el mes d'octubre de 2008. Finalment, el mes de novembre de 2008, davant la postura del Ministeri Fiscal relativa a la manca de competència, Garzón va tancar el sumari. La interlocutòria que declara l'apertura del procediment abreujat contra Garzón, dictada pel Magistrat de la Sala 2ª del Tribunal Suprem, Luciano Varela, assenyala textualment:
"Consciente de su falta de competencia y de que los hechos denunciados ya carecían de relevancia penal al tiempo de iniciar el procedimiento, construyó una artificiosa argumentación para justificar su control del procedimiento penal que incoó..." [...] "Privado, por previa decisión expresa de la Audiencia Nacional, de toda posibilidad de control de las exhumaciones, el querellado puso fin a la tramitación del sumario, lo que pretendió justificar por la acreditación del fallecimiento de los que él mismo había identificado como eventuales responsables criminalmente de los hechos denunciados y ello pese a que tampoco tenía competencia para declarar tal extinción de responsabilidad en el marco del sumario que no concluyó".
La qüestió és molt interessant i s'em presenten les següents preguntes: ¿On es localitza exactament la sentència o resolució "injusta", a que al·ludeix el tipus penal?. ¿En les diligències (absolutament inòcues, com ara la petició del certificat de defunció del General Franco) prèvies a declarar la competència i tendents a determinar si, efectivament, existia tal competència? ¿En la interlocutòria que formalitza la competència, d'octubre de 2008? ¿En la que declara finalment l'arxiu del sumari nomès un mes desprès?. He llegit amb atenció les diferents interlocutòries dictades per Garzón en aquest assumpte i, certament, aquestes poden resultar errònies, ¿però injustes?. ¿L'acte de declarar-se competent, pot considerar-se "injust", en sí mateix? Els escrits de Garzón em semblen de lectura interessant (en particular els raonaments de dret internacional relatius a la ineficàcia d'una llei d'amnistia estatal per extingir la responsabilitat per crims de lesa humanitat), tot i que no puc dir que representin un prodigi de tècnica jurídica i sí que, en canvi, semblen un exercici polític o inclús acadèmic més que jurisdiccional. ¿Delicte de prevaricació?. No m'ho sembla. ¿Està prevaricant el Magistrat Varela per no acceptar la sol·licitud de sobresseïment i dictar l'apertura del procediment abreujat?. Depenent de si se li aplica el criteri que el propi Varela desenvolupa en la seva resolució en la que declara els indicis de delicte en l'actuació de Garzón, la resposta podria ser que sí. Desde una perspectiva estrictament jurídica i allunyada del combat polític i de potencials conflictes personals, per suposat que no.
Qüestió diferent és el tema dels pagaments del Banc Santander a la Universitat nordamericana on Garzón va impartir conferències a canvi d'uns importants honoraris. Semblaria que aquests pagaments són previs a l'arxivament d'un procediment incoat contra Emilio Botín. Confeso no conèixer en detall l'assumpte, però una instrucció penal sembla l'escenari adequat per aclarir la qüestió.
Tampoc he tingut l'oportunitat d'analitzar detingudament el tercer dels fronts que afecten Garzón, el relatiu a l'autorització d'escoltes de les converses, a la presó, entre els advocats i els seus clients empresonats per la trama Gürtel. En aquest assumpte, tot i reconèixer que no concec els detalls, sí que vull criticar obertament l'activitat del Jutge. És possible que aquesta activitat tampoc sigui subsumible en el tipus penal de la prevaricació (el fet de que hi haguès un vot particular dicrepant en la Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Madrid que va anul·lar les escoltes, abonaria la tesi de que es tracta d'una qüestió d'interpretació jurídica, que admetria opinions diferents), però en qualsevol cas em sembla un abús jurisdiccional que vulnera obertament el dret a la defensa i a un procès en igualtat d'armes amb les acusacions. Ara no vull extendre'm en aquest assumpte (ho faré més endevant), però dels tres temes que afecten Garzón, aquest és el que hauria de despertar més controvèrsia, al meu entendre, ja que afecta directament a la forma en que els drets fonamentals de tots són interpretats i mutil·lats.
Respecte les manifestacions de suport al Jutge Garzón, per suposat que aquestes són legítimes però, al meu entendre, parteixen de premisses errònies. Garzón apareix com un paladí dels drets humans i de la democràcia. S'enfornta al franquisme (residual) i lluita per la restitució de la memòria històrica dels vençuts. Nobles propòsits que no amaguen la seva trajectòria jurisdiccional d'ús i abús de la presó provisional (¿calia tancar Prenafeta o el septuagenari Alavedra, per posar exemples recents, durant mesos i mesos, en el marc d'una investigació penal gairabé conclosa?), o d'oblidar-se de la necessitat d'actuar com a garant dels drets fonamentals dels detinguts i imputats (segur que Marcelo Otamendi, que segons m'expliquen va ser interrogat per Baltasar Garzón sustituint en torn de vacances el Jutge del Olmo, en el marc del sumari Egunkaria, no va assistir a la manifestació en suport al Magistrat, el que no el converteix en sospitòs de connivència amb la Falange o amb el sindicat Manos Limpias. Otamendi va denunciar tortures durant la incomunicació policial, i Garzón, com tantes altres vegades, va mirar cap un altre banda i no va investigar les al·legacions del detingut, ara exonerat de les acusacions).
Tres són els assumptes que s'instrueixen contra Baltasar Garzón, acusat de prevaricar. Convé contextualitzar el tipus delictiu objecte d'imputació, descrit a l'article 446 del Codi Penal. Segons la norma, el Jutge o Magistrat que dicti una sentència o resolució injusta, amb coneixement d'aquesta injustícia, comet el delicte de la prevaricació.
La querella que desperta més interès públic, és la relativa a l'anomenada "causa general contra el franquisme". El Deganat dels Jutjats Centrals d'Instrucció de l'Audiència Nacional va rebre més de vint denúncies d'associacions de familiars de desapareguts durant el franquisme i de particulars, que van arribar, per torn de repartiment i desprès de la preceptiva acumulació, a la taula del Magistrat Garzón, qui va incoar un procediment criminal per vehiculitzar aquestes denúncies el mes de desembre de 2006. Abans de declarar la seva competència, Garzón va practicar determinades diligències d'investigació, formalitzant la seva competència el mes d'octubre de 2008. Finalment, el mes de novembre de 2008, davant la postura del Ministeri Fiscal relativa a la manca de competència, Garzón va tancar el sumari. La interlocutòria que declara l'apertura del procediment abreujat contra Garzón, dictada pel Magistrat de la Sala 2ª del Tribunal Suprem, Luciano Varela, assenyala textualment:
"Consciente de su falta de competencia y de que los hechos denunciados ya carecían de relevancia penal al tiempo de iniciar el procedimiento, construyó una artificiosa argumentación para justificar su control del procedimiento penal que incoó..." [...] "Privado, por previa decisión expresa de la Audiencia Nacional, de toda posibilidad de control de las exhumaciones, el querellado puso fin a la tramitación del sumario, lo que pretendió justificar por la acreditación del fallecimiento de los que él mismo había identificado como eventuales responsables criminalmente de los hechos denunciados y ello pese a que tampoco tenía competencia para declarar tal extinción de responsabilidad en el marco del sumario que no concluyó".
La qüestió és molt interessant i s'em presenten les següents preguntes: ¿On es localitza exactament la sentència o resolució "injusta", a que al·ludeix el tipus penal?. ¿En les diligències (absolutament inòcues, com ara la petició del certificat de defunció del General Franco) prèvies a declarar la competència i tendents a determinar si, efectivament, existia tal competència? ¿En la interlocutòria que formalitza la competència, d'octubre de 2008? ¿En la que declara finalment l'arxiu del sumari nomès un mes desprès?. He llegit amb atenció les diferents interlocutòries dictades per Garzón en aquest assumpte i, certament, aquestes poden resultar errònies, ¿però injustes?. ¿L'acte de declarar-se competent, pot considerar-se "injust", en sí mateix? Els escrits de Garzón em semblen de lectura interessant (en particular els raonaments de dret internacional relatius a la ineficàcia d'una llei d'amnistia estatal per extingir la responsabilitat per crims de lesa humanitat), tot i que no puc dir que representin un prodigi de tècnica jurídica i sí que, en canvi, semblen un exercici polític o inclús acadèmic més que jurisdiccional. ¿Delicte de prevaricació?. No m'ho sembla. ¿Està prevaricant el Magistrat Varela per no acceptar la sol·licitud de sobresseïment i dictar l'apertura del procediment abreujat?. Depenent de si se li aplica el criteri que el propi Varela desenvolupa en la seva resolució en la que declara els indicis de delicte en l'actuació de Garzón, la resposta podria ser que sí. Desde una perspectiva estrictament jurídica i allunyada del combat polític i de potencials conflictes personals, per suposat que no.
Qüestió diferent és el tema dels pagaments del Banc Santander a la Universitat nordamericana on Garzón va impartir conferències a canvi d'uns importants honoraris. Semblaria que aquests pagaments són previs a l'arxivament d'un procediment incoat contra Emilio Botín. Confeso no conèixer en detall l'assumpte, però una instrucció penal sembla l'escenari adequat per aclarir la qüestió.
Tampoc he tingut l'oportunitat d'analitzar detingudament el tercer dels fronts que afecten Garzón, el relatiu a l'autorització d'escoltes de les converses, a la presó, entre els advocats i els seus clients empresonats per la trama Gürtel. En aquest assumpte, tot i reconèixer que no concec els detalls, sí que vull criticar obertament l'activitat del Jutge. És possible que aquesta activitat tampoc sigui subsumible en el tipus penal de la prevaricació (el fet de que hi haguès un vot particular dicrepant en la Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Madrid que va anul·lar les escoltes, abonaria la tesi de que es tracta d'una qüestió d'interpretació jurídica, que admetria opinions diferents), però en qualsevol cas em sembla un abús jurisdiccional que vulnera obertament el dret a la defensa i a un procès en igualtat d'armes amb les acusacions. Ara no vull extendre'm en aquest assumpte (ho faré més endevant), però dels tres temes que afecten Garzón, aquest és el que hauria de despertar més controvèrsia, al meu entendre, ja que afecta directament a la forma en que els drets fonamentals de tots són interpretats i mutil·lats.
Respecte les manifestacions de suport al Jutge Garzón, per suposat que aquestes són legítimes però, al meu entendre, parteixen de premisses errònies. Garzón apareix com un paladí dels drets humans i de la democràcia. S'enfornta al franquisme (residual) i lluita per la restitució de la memòria històrica dels vençuts. Nobles propòsits que no amaguen la seva trajectòria jurisdiccional d'ús i abús de la presó provisional (¿calia tancar Prenafeta o el septuagenari Alavedra, per posar exemples recents, durant mesos i mesos, en el marc d'una investigació penal gairabé conclosa?), o d'oblidar-se de la necessitat d'actuar com a garant dels drets fonamentals dels detinguts i imputats (segur que Marcelo Otamendi, que segons m'expliquen va ser interrogat per Baltasar Garzón sustituint en torn de vacances el Jutge del Olmo, en el marc del sumari Egunkaria, no va assistir a la manifestació en suport al Magistrat, el que no el converteix en sospitòs de connivència amb la Falange o amb el sindicat Manos Limpias. Otamendi va denunciar tortures durant la incomunicació policial, i Garzón, com tantes altres vegades, va mirar cap un altre banda i no va investigar les al·legacions del detingut, ara exonerat de les acusacions).
divendres, 23 d’abril del 2010
Dr. Iñaki Rivera
El Dr. Iñaki Rivera, professor a la Universitat de Barcelona, imparteix una sessió sobre una qüestió polèmica i silenciada a l'estat espanyol: els possibles casos de maltractaments o tortures en l'àmbit penitenciari o en seu de detenció policial.
El Dr. Rivera és un home de gran erudició i elevada capacitat pedagògica. La seva exposició gira entorn l'obra, publicada per Icària editorial i auspiciada per l'Observatori del Sistema Penal i els Drets Humans de la Universitat de Barcelona, titulada "Privación de libertad y Derechos Humanos. La tortura y otras formas de violencia institucional", llibre que té l'amabilitat de regalar-nos i que està prologat pel gran Luigi Ferrajoli i per Eric Sottas, president de l'Organització Mundial contra la tortura.
El Tribunal Europeu de Drets Humans (també el TC espanyol), han delimitat jurisprudencialment el concepte de tortura, diferenciant entre tres graons d'aflicció o patiment. Un primer nivell seria el de l'anomenat "patiment legal". El patiment és consustancial a tota privació de llibertat, així que pot afirmar-se que aquest primer nivell de patiment està acceptat pel Dret. Però el patiment deixa de ser "legal" quan es sotmet a la persona a una situació d'humil·liació i enviliment. Llavors es converteix en maltractament o pena cruel, inhumana o degradant, el graó immediatament anterior a la tortura, que s'esdevè quan aquest patiment és d'una entitat que supera el llindar anterior. Aquesta sensació d'aflicció parteix de la mirada del subjecte passiu de la tortura, de com percebi la situació que l'afecta, i no del dol de l'autor.
Ens parla també dels informes "Sal en la herida", d'Amnistia Internacional, que suspenen Espanya en aquesta matèria, i planteja l'argument, digne de reflexió, de que en aquest país es pot parlar de l'existència d'un "marc jurídic de la tortura". Aquest marc jurídic de la tortura estaria directament relacionat amb la legislació antiterrorista, que faculta la incomunicació policial primer, penitenciària desprès, per un termini que pot arribar als 14 díes, amb la impossibilitat d'escollir l'advocat o de reclamar la inspecció d'un metge de l'elecció del detingut, la prohibició de comunicar-se durant l'aïllament amb familiars etc. Hi ha gent que, amb la millor de les intencions, argumenta que l'amenaça terrorista és de tal magnitud que justifica mesures excepcionals, però jo voldria oposar-me a aquesta idea amb una cita de Lord Hoffman, magistrat britànic membre dels Lords of Appeal (l'equivalent al nostre Tribunal Suprem). Els Lords of Appeal havíen de pronunciar-se sobre la Llei Antiterrorista britànica de 2001, que permet detenir estrangers sospitosos de terrorisme, de forma perllongada i sense sotmetre'ls a procès. Lord Hoffman, va afirmar el següent: "Naturalment, el govern té el deure de protegir la vida i els béns dels ciutadans. Però aquest és un deure que l'incumbeix en tot moment i que està obligat a complir sense destruïr les nostres llibertats constitucionals. [...] La real amenaça per la vida de la Nació, en el sentit d'un poble vivint conforme les seves lleis i valors tradicionals, no prové del terrorisme, sinó de lleis com aquestes. Aquesta és la vertadera mesura del que el terrorisme pot arribar a aconseguir. El Parlament ha de decidir si li atorga al terrorisme aquesta mena de victòria".
(Opinions of The Lords of Appeal on thursday 16 December 2004, paràgrafs 95 i 97, citat per E. Raúl Zaffaroni a "El enemigo en el derecho penal", Ed. Dykinson, Madrid 2006).
El Dr. Rivera és un home de gran erudició i elevada capacitat pedagògica. La seva exposició gira entorn l'obra, publicada per Icària editorial i auspiciada per l'Observatori del Sistema Penal i els Drets Humans de la Universitat de Barcelona, titulada "Privación de libertad y Derechos Humanos. La tortura y otras formas de violencia institucional", llibre que té l'amabilitat de regalar-nos i que està prologat pel gran Luigi Ferrajoli i per Eric Sottas, president de l'Organització Mundial contra la tortura.
El Tribunal Europeu de Drets Humans (també el TC espanyol), han delimitat jurisprudencialment el concepte de tortura, diferenciant entre tres graons d'aflicció o patiment. Un primer nivell seria el de l'anomenat "patiment legal". El patiment és consustancial a tota privació de llibertat, així que pot afirmar-se que aquest primer nivell de patiment està acceptat pel Dret. Però el patiment deixa de ser "legal" quan es sotmet a la persona a una situació d'humil·liació i enviliment. Llavors es converteix en maltractament o pena cruel, inhumana o degradant, el graó immediatament anterior a la tortura, que s'esdevè quan aquest patiment és d'una entitat que supera el llindar anterior. Aquesta sensació d'aflicció parteix de la mirada del subjecte passiu de la tortura, de com percebi la situació que l'afecta, i no del dol de l'autor.
Ens parla també dels informes "Sal en la herida", d'Amnistia Internacional, que suspenen Espanya en aquesta matèria, i planteja l'argument, digne de reflexió, de que en aquest país es pot parlar de l'existència d'un "marc jurídic de la tortura". Aquest marc jurídic de la tortura estaria directament relacionat amb la legislació antiterrorista, que faculta la incomunicació policial primer, penitenciària desprès, per un termini que pot arribar als 14 díes, amb la impossibilitat d'escollir l'advocat o de reclamar la inspecció d'un metge de l'elecció del detingut, la prohibició de comunicar-se durant l'aïllament amb familiars etc. Hi ha gent que, amb la millor de les intencions, argumenta que l'amenaça terrorista és de tal magnitud que justifica mesures excepcionals, però jo voldria oposar-me a aquesta idea amb una cita de Lord Hoffman, magistrat britànic membre dels Lords of Appeal (l'equivalent al nostre Tribunal Suprem). Els Lords of Appeal havíen de pronunciar-se sobre la Llei Antiterrorista britànica de 2001, que permet detenir estrangers sospitosos de terrorisme, de forma perllongada i sense sotmetre'ls a procès. Lord Hoffman, va afirmar el següent: "Naturalment, el govern té el deure de protegir la vida i els béns dels ciutadans. Però aquest és un deure que l'incumbeix en tot moment i que està obligat a complir sense destruïr les nostres llibertats constitucionals. [...] La real amenaça per la vida de la Nació, en el sentit d'un poble vivint conforme les seves lleis i valors tradicionals, no prové del terrorisme, sinó de lleis com aquestes. Aquesta és la vertadera mesura del que el terrorisme pot arribar a aconseguir. El Parlament ha de decidir si li atorga al terrorisme aquesta mena de victòria".
(Opinions of The Lords of Appeal on thursday 16 December 2004, paràgrafs 95 i 97, citat per E. Raúl Zaffaroni a "El enemigo en el derecho penal", Ed. Dykinson, Madrid 2006).
dimecres, 21 d’abril del 2010
Dr. Jordi Cabezas
Tinc l'oportunitat d'assistir a una interessant classe impartida per Jordi Cabezas Salmerón, Doctor en dret, reconegut expert en matèria de la responsabilitat penal dels menors, i membre de l'Observatori del Sistema Penal i Drets Humans de la Universitat de Barcelona.
És un home d'una capacitat personal extraordinària, amb una facilitat per la comunicació excepcional.
Es refereix a la cultura securitària que ens domina amb una gràcia inusual: "Avui en dia els poders públics ens diuen alguna cosa així com en democràcia vostè té drets, és cert, però ¿sap què?, ara m'els torna, que jo ja els hi gestionaré i administraré adequadament, en ares de la seva seguretat".
Es suscita la qüestió relativa a la problemàtica derivada de la multirreincidència dels petits delinqüents carteristes, que cometen múltiples furts i no acaben a la presó. Novament el seu argument és lúcid: "El problema és de falta de memòria. Ja no recordem que la penalització com a falta i no com a delicte d'aquests petits furts va obeïr a raons de política criminal. És cert que és incòmode la proliferació d'aquestes activitats, i que a ningú li agrada que li robin la cartera (mès pels inconvenients relatius a l'anul·lació de les targetes i als tràmits de renovació de documentació que pels diners que et furten), però la realitat és què aquest tipus de política ha provocat un espectacular descens en els robatoris a punta de navalla i inclús dels atracaments a mà armada a comerços o bancs. S'ha aconseguit centrar el problema en una delinqüència massiva, però "tova" i menys nociva, que té com a "premi" a aquesta menor lesivitat una molt inferior, quan no quasi nul·la, resposta penal. L'eliminació del "premi" no comportarà un descens de la delinqüència, sinó que la traslladarà a figures delictives més danyines, ja què la relació cost-oportunitat justificarà el salt qualitatiu. Pel petit delinqüent li serà més rendible retornar a l'atracament amb botins potencialment superiors, si interpreta que també acabarà inevitablement a la presó per l'activitat com a carterista. La societat en general hauria de tenir l'interès contrari, i pensar que no tots els seus mals s'arreglen via codi penal".
És un home d'una capacitat personal extraordinària, amb una facilitat per la comunicació excepcional.
Es refereix a la cultura securitària que ens domina amb una gràcia inusual: "Avui en dia els poders públics ens diuen alguna cosa així com en democràcia vostè té drets, és cert, però ¿sap què?, ara m'els torna, que jo ja els hi gestionaré i administraré adequadament, en ares de la seva seguretat".
Es suscita la qüestió relativa a la problemàtica derivada de la multirreincidència dels petits delinqüents carteristes, que cometen múltiples furts i no acaben a la presó. Novament el seu argument és lúcid: "El problema és de falta de memòria. Ja no recordem que la penalització com a falta i no com a delicte d'aquests petits furts va obeïr a raons de política criminal. És cert que és incòmode la proliferació d'aquestes activitats, i que a ningú li agrada que li robin la cartera (mès pels inconvenients relatius a l'anul·lació de les targetes i als tràmits de renovació de documentació que pels diners que et furten), però la realitat és què aquest tipus de política ha provocat un espectacular descens en els robatoris a punta de navalla i inclús dels atracaments a mà armada a comerços o bancs. S'ha aconseguit centrar el problema en una delinqüència massiva, però "tova" i menys nociva, que té com a "premi" a aquesta menor lesivitat una molt inferior, quan no quasi nul·la, resposta penal. L'eliminació del "premi" no comportarà un descens de la delinqüència, sinó que la traslladarà a figures delictives més danyines, ja què la relació cost-oportunitat justificarà el salt qualitatiu. Pel petit delinqüent li serà més rendible retornar a l'atracament amb botins potencialment superiors, si interpreta que també acabarà inevitablement a la presó per l'activitat com a carterista. La societat en general hauria de tenir l'interès contrari, i pensar que no tots els seus mals s'arreglen via codi penal".
dissabte, 20 de març del 2010
Nou assessor del PP per assumptes penals
Llegeixo a l'edició del diari "El País", del 16 de març de 2010 (pàgina 16), el següent titular:
"El PP ficha al padre de Mari Luz como asesor para asuntos penales. Cortés, sin experiencia legal, promueve penas más duras".
El populisme punitiu en la seva màxima expressió.
Entenc perfectament el Sr. Cortés, que ha perdut una filla en tràgiques circumstàncies i que gaudeix d'importants capacitats comunicatives, aprofitades exhaustivament pels mitjans informatius. Em sembla lògic i legítim que tingui interès en participar, i que, més enllà de l'inevitable impuls retributiu que íntimament el mobilitza, pensi honestament que l'increment de les penes pugui tenir alguna mena d'eficàcia general per reduïr els delictes. S'equivoca de mig a mig, però està en tot el seu dret d'equivocar-se.
El PP? Desvergonya, cinisme, aprofitament nauseabund del dolor aliè i de l'empatia que desperta la víctima, irresponsabilitat, populisme sense límits, fàstic intel·lectual. (El problema ara serà que el PSOE s'apuntarà a allò de doncs jo més encara, i l'espiral d'enduriment punitiu, irracional i nociu per la pau ciutadana i la cohesió social, continuarà el seu descens als inferns.
"El PP ficha al padre de Mari Luz como asesor para asuntos penales. Cortés, sin experiencia legal, promueve penas más duras".
El populisme punitiu en la seva màxima expressió.
Entenc perfectament el Sr. Cortés, que ha perdut una filla en tràgiques circumstàncies i que gaudeix d'importants capacitats comunicatives, aprofitades exhaustivament pels mitjans informatius. Em sembla lògic i legítim que tingui interès en participar, i que, més enllà de l'inevitable impuls retributiu que íntimament el mobilitza, pensi honestament que l'increment de les penes pugui tenir alguna mena d'eficàcia general per reduïr els delictes. S'equivoca de mig a mig, però està en tot el seu dret d'equivocar-se.
El PP? Desvergonya, cinisme, aprofitament nauseabund del dolor aliè i de l'empatia que desperta la víctima, irresponsabilitat, populisme sense límits, fàstic intel·lectual. (El problema ara serà que el PSOE s'apuntarà a allò de doncs jo més encara, i l'espiral d'enduriment punitiu, irracional i nociu per la pau ciutadana i la cohesió social, continuarà el seu descens als inferns.
diumenge, 7 de març del 2010
Polítiques criminals
Certament, el problema de les polítiques criminals és una qüestió que involucra els tres poders de l'Estat. El poder judicial té un marge de maniobra absolutament limitat, en contrast amb el que passa a d'altres països del nostre entorn, com ara França, on el Jutge té una amplíssima potestat per modular la pena a la baixa, atenent a múltiples circumstàncies, algunes de lliure apreciació, podent arribar a l'extrem de prescindir condicionalment de la pena en tota la seva extensió (l'anomenat "sursis", que contrasta amb el sistema espanyol de les anomenades "mandatory penalties"). Un sistema com el francès, que nominalment i per certs delictes pot semblar tant dur com l'espanyol, produeix a la pràctica una aflictivitat real espectacularment menor. És cert que el Codi Penal espanyol, al seu article 81, també permet la suspensió condcional de l'execució de la pena, però ho fa en unes condicions molt més restrictives que les equivalents que contè la norma francesa (articles 132-29 i següents del Code pénal).
El poder legislatiu, al seu torn, està immers en una voràgine d'enduriment punitiu. Cada vegada que s'esdevè un fet esgarrifòs, l'anterior reforma legislativa que ha endurit les penes sembla insuficient. Per això, desde l'entrada en vigor del CP 1995, s'han succeït diverses modificacions penals per incrementar l'aflictivitat (especialment les de l'any 2003). Tanmateix, la Llei de la Responsabilitat Penal del Menor s'ha endurit ni mès ni menys que amb quatre reformes legislatives en nomès sis anys (una modificació d'una Llei Orgànica cada any i mig!!!), mentre que bona part de l'opinió publicada encara demana mès llenya. Jo crec que l'error rau en considerar que la legislació penal és la solució per controlar els delictes. La realitat és que el Codi Penal és un instrument per aquest fi (però ni de lluny el mès important), però que l'increment punitiu és irrellevant per reduïr la criminalitat i, en canvi, té capacitat per incrementar-la.
Respecte el poder executiu (íntimament lligat al legislatiu en el nostre sistema), i ja en el terreny de l'aplicació de les polítiques públiques, és una qüestió de prioritats. Perquè no nomès els recursos del sistema són limitats, sinó també l'orientació del sistema és un element fonamental. Qualsevol acció pública que prioritza un tipus de política automàticament descarta les alternatives. És una qüestió de recursos limitats, però sobretot és una qüestió d’orientació col·lectiva, d’exteriorització dels valors socials predominants i de la seva traslació pràctica.
Així, un sistema essencialment retribucionista presenta dinàmiques incompatibles respecte d’un sistema fonamentat en la resocialització. Les necessitats pressupostàries associades a un poderòs aparell d’inocuació eliminen els recursos per un sistema centrat en la rehabilitació. La saturació dels centres d’internament motivada per la proliferació de les condemnes i l’allargament de les penes són obstacles per la correcta aplicació dels tractaments penitenciaris i dels programes educatius. No es pot prioritzar el biaix retribucionista (com passa ara), i pretendre que funcioni l'aspecte resocialitzador. És simplement físicament impossible i es tracta de dos esquemes antagònics.
Acompanyo el link del tall d'una intervenció televisiva de dos Magistrats membres de la plataforma "Otro Derecho Penal es posible", que em sembla interessant:
http://www.cuatro.com/noticias/videos/debate-carcel-solucion/20100210ctoultpro_33/
Comentari a un petit debat criminològic
Si la formulació de les normes penals quedès en mans del policia al que li han obert el cap amb una ampolla enmig d'un aldarull o de qualsevol víctima, passaríen dues coses:
1. La repressió penal esdevindria insoportable pel grup social
2. Probablement els delictes no es reduïríen gens ni mica i els nivells de violència a la societat es dispararíen
És perfectament lògic que les persones que han patit directament un delicte adoptin un criteri més retribucionista. Sensu contrario, persones que han patit el rigor del sistema penal (no parlo dels delinqüents habituals, sinó de qualsevol ciutadà) també han modificat la seva opinió respecte la suposada i falaç benignitat punitiva espanyola (no seria estrany que dins la policia catalana s'hagi comentat i considerat com a brutal la condemna dels mossos d'esquadra recentment ratificada pel Suprem). ¿Totes aquestes situacions personals han d'influir, mès enllà de la seva consideració com a dades a tenir en compte per una anàlisi global del problema, a l'hora d'establir una diagnosi?. La veritat, no de forma decisiva, perquè el problema de la criminalitat és polièdric i les solucions estrictament punitives han demostrat a bastament la seva incapacitat per controlar el delicte.
I la realitat, per molt que el dia a dia d'un policia li faci pensar el contrari, és que l'increment punitiu, a partir de cert nivell, no té cap eficàcia per reduïr els delictes. La realitat és que Espanya és particularment dura en matèria de repressió penal comparada (amb taxes d'empresonament que no obeeixen a una major activitat delictiva, que a Espanya és molt menor que la mitjana europea).
Malgrat les discrepàncies amb la visió del mosso i del funcionari de presons amb els que debatia, van assenyalar aspectes amb els que hi estic d'acord i que són molt interessants, com per exemple, la potencial desmoralització de la policia. Evidenment que aquest és un tema que ha de preocupar. No fins el punt de considerar que aquesta potencial desmoralització s'ha de combatre aplicant un criteri retributiu desmedit, però. En canvi, el que és inadmisible és que un tema (especialment si l'acusat ha estat enxampat in fraganti) trigui tant en ser jutjat. ¿Però aquest problema (que també té a veure amb la saturació del sistema per l'excès de rigor en múltiples tipificacions que hauríen de tenir un altre tractament legal), s'ha d'arreglr amb una utilització encara més extensiva de la presó provisional, com molts demanen?. Ni parlar-ne, això s'ha d'arreglar descongestionant el sistema i jutjant immediatament, no engarjolant ciutadans sense judici. Això que molts veuen com una solució acceptable perquè pensen en delinqüents violents o multirreincidents, es convertiria en una patent de cors pel poder estatal de la qual n'acabaria abusant fins a extrems que ara mateix costaria d'imaginar (malgrat la història n'està plena d'exemples).
Voldria transcriure una lúcida cita de Van Swaaningem: "la cultura del control té un caràcter autoprofètic en el sentit popperià - és a dir, no es pot desmentir. Si els índexs de delicte augmenten, es requereix més càstig. Si s'estabilitzen, es requereix més càstig perquè disminueixin. Si es redueixen, llavors, clarament el càstig és eficaç i per tant ha de mantenir-se o incrementar-se".
En fi, no voldria acabar sense un reconeixement per la feina que fan policíes i funcionaris de presons, el que no vol dir que l'anàlisi del que s'hauria de fer per que aquesta feina els hi fós més fàcil i reduïr la delinqüència pugui ser (com ho és sovint), radicalment oposat.
Presó provisional. Els casos Millet i Pretòria.
En realitat, la presó provisional seria del tot improcedent. No per una qüestió relativa a la pressumpció d'innocència, que ha desaparegut desde el mateix moment en que els imputats han reconegut fets delictius, sinó perquè a diferència del que una majoria postula, la presó provisional no pot ser mai una pena anticipada. Mai.
I tots els arguments que esgrimeix la premsa, els opinadors professionals i els opinadors de carrer, estan vinculats en el cas Millet a l'anticipació del càstig, i això, més enllà del cas concret i per la necessària generalitat i abstracció de les lleis, simplement no pot ser de cap de les maneres.
I aquest cas és una nova mostra de les ganes de castigar més enllà de qualsevol altra consideració que té la societat espanyola, un impuls que, al meu entendre, ens hauria d'avergonyir una mica a tots. Quan el Jutge Instructor empresona provisionalment "a discreció" (cas Baltasar Garzón en el tema "pretòria"), les crítiques són mínimes i una immensa majoria s'en alegra. Quan el Jutge Instructor decideix la llibertat provisional o sota fiança d'un imputat (cas Juli Solaz en el tema "Millet"), les crítiques són ferotges i despiatades. No s'ha d'oblidar que estem parlant d'actuacions prèvies a una condemna penal desprès d'un procès amb totes les garantíes. Què voleu que us digui, a mi, aquests impulsos viscerals m'entristeixen i em semblen contraris a l'esperit de les persones civilitzades.
La presó provisional hauria de ser una mesura extremadament excepcional. En el cas Millet hi ha risc de fuga?. No ho sé, però sembla clar que si haguès volgut fugir ho haguès fet el mes d'agost, desprès de l'escorcoll al Palau, ja rebuda la imputació penal, i abans de comparèixer a declarar el mes d'octubre. A banda del fet de que, avui en dia, acaben enxampant a qualsevol persona una mica coneguda que pretengui amagar-se (si no que li preguntin al Roldán i a tants d'altres. Fins i tot et troben a Laos).
Destrucció de documents? No ho sé, però la policia es va incautar de la documentació que va considerar, i s'han pogut fer auditoríes que xifren i documenten la suposada malversació.
Risc d'atemptar novament contra béns jurídics de la víctima? Realment no m'ho sembla. Si aquest Millet s'acosta al Palau o pretèn realitzar qualsevol operació com a mandatari del Palau, jo diria que ho tindria una mica difícil.
Risc de reiteració delictiva? Com? Cometent delictes econòmics com a legal representant de societats, públiques o privades que ell pugui administrar? . Estafant algú en un negoci?. Hi ha algú que ara es plantegi una relació mercantil amb el Millet? No m'ho sembla.
Presó provisional pel Millet. No. Una instrucció el mès ràpida possible, un judici oral exhaustiu i, si així ho decideix la sentència, a la presó. Abans, ni parlar-ne.
Tothom és culpable mentre no es demostri el contrari
No calia esperar l'autòpsia. Garantíes individuals davant d'un cas amb resó mediàtic i indignació social? Ni parlar-ne. La parella de la mare va ser immediatament detingut i es va decretar la presó provisional. La premsa el titlla d'assassí, un periodista local anima a les persones presents en el moment en que les càmeres capten l'entrada de l'home als jutjats perquè l'escridàssin. Els veïns, la gent en general, el condemna anticipadament, els fòrums d'internet que comenten la notícia demanen la cadena perpètua, la pena de mort, desitjen que l'individu cremi a foc lent a l'infern.
L'autopsia ha desvetllat que de cremades a l'esquena res de res (una al·lèrgia infantil), que no hi ha cap senyal d'abús sexual i que la mort es deu al traumatisme per caiguda que va motivar la primera visita a l'hospital de la nena, fet que va ser observat per nomborsos testimonis.
Ara aquest home ha estat ingressat a un hospital per risc de suicidi. S'em fa impossible imaginar com s'ha de sentir una persona que, ademès de perdre un èsser estimat en circumstàncies tràgiques, és linxat per la societat, i tractat com un delinqüent.
Pel que sembla, la policia i els jutges també s'equivoquen. Que han destrossat la vida d'un innocent? Què mès dona, es un preu petit a canvi d'aplicar allò que la gent demana: sang i fetge.
Potser ens ho hauríem de fer mirar tots plegats una mica.
Víctimes i resocialització
El discurs respecte les víctimes proporciona una confusió notable. La invocació a les víctimes impedeix tractar el tema amb un mínim de racionalitat. Quin càstig serà suficient per a satisfer la víctima d'un delicte greu? Probablement cap.
Els sistemes penals amb contingut estrictament punitiu consideren que la responsabilitat penal es produeix front la vícitma. D'acord amb aquest discurs, la satisfacció de la víctima es produeix nomès amb l'aplicació de la màxima pena a l'infractor.
La rehabilitació, la resocialització del delinqüent, les polítiques penitenciàries per facilitar aquests objectius, les pròpies garantíes legals als acusats, etc., són obstacles molestos i una afrenta a la dignitat de les víctimes.
Ningú discuteix que la víctima ha de ser objecte de la màxima atenció i ajuda per part de la societat. Però entre aquesta ajuda no està la de fer-la titular del dret a determinar la pena, que és qüestió de dret públic.
Aquell concret mal ja s'ha esdevingut, i l'Estat ha de preocupar-se de la cohesió social i de recuperar tots els seus membres, sempre que sigui possible, per la vida en societat. El fet de que l'èsser humà més menyspreable rebi l'esperança de noves oportunitats, implica que tots som creditors d'aquesta esperança.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
