Nació i ABC

A la portada de l'edició digital de l'ABC d'avui 24 de gener, pot llegir-se el següent comentari del polític independentista Uriel Bertràn: "En Cataluña los hijos de inmigrantes andaluces son catalanes, no andaluces".

Com sempre, m'agrada seguir els comentaris de la gent, que acostumen a ser viscerals i poc meditats, però que sovint reflecteixent sentiments que estan profundament arrelats en moltes persones. Als diaris d'abast estatal, he pogut comprovar que dos són els temes que desperten més apassionament: els relatius als delictes impactants i els relatius al nacionalisme català.

Considerant que "em va la marxa", he intervingut al fòrum del diari (l'ABC!) i m'he trobat, entre els múltiples exhabruptes, la petició que adreça un intervinent a un altre de que li defineixi "nació". Davant la manca de resposta, jo he participat aportant un extracte d'un anàlisi que jo mateix vaig el·laborar temps enrrera sobre el concepte "nació", en resposta a l'argument de la Sentència del Tribunal Constitucional de que a Espanya nomès existia la "nació espanyola". El meu argument, en aquell moment (i que he reproduït parcialment a l'ABC traduït al castellà) va ser el següent:

"M'agradaria començar dient que el concepte de "nació" que s'ha generalitzat i que recull la ja famosa Sentència del Tribunal Constitucional és un concepte estrictament "administrativista", per descomptat no filosòfic ni sociològic, i tampoc estrictament polític. "Administrativista" en la mesura en què es refereix a la nació en subjecció a l'estructura estatal, i l'estructura estatal no deixa de ser una realitat merament administrativa. Així, el que  el TC i una majoria de la població espanyola interpreten com a "nació", en puritat, es refereix a l"estat-nació", que és una construcció, inclús en la seva vessant merament lingüistica, molt posterior a la del propi concepte de "nació", ja que l'etimologia del mot és anterior a la pròpia existència dels Estats.

Etimològicament, "nació" deriva del llatí, "natio", que al seu torn deriva de "nasci" que vol dir nascut. Així, "nasci" és el participi del verb "nascere" (nèixer), que en origen s'escrivia "gnasecere", amb una "g" al principi, i que també conforma l'arrel de la paraula "gent", que en origen es referia a "clan" o "tribu". Per tant, nació remet als clans, les tribus o la gent que han nascut en un indret comú. En el moment de l'origen de la paraula, dels Estats no s'en havia sentit ni parlar.

Entre les diverses acepcions que recullen els diferents diccionaris, el de la RAE contempla la següent: "Conjunto de personas de un mismo origen y que generalmente hablan un mismo idioma y tienen una tradición común", y el María Moliner aquesta: "Comunidad de personas de una misma raza, con los mismos usos, particularmente el mismo idioma, que, por alguna razón histórica ocupa un territorio dividido entre varios países".

L'American Dictionary es refereix a "Nation" com "a large aggregate of people united by common descent, history, culture, or language, inhabiting a particular country or territory. És important notar la distinció entre "country" (pais, Estat) i "territory" (com a espai geogràfic definit, que no té perquè ser coincident amb l'Estat).

Per la seva banda, la Stanford Encyclopedia of Philosophy, a partir de l'entrada "Nationalism", necessita 38 pàgines per definir els conceptes "nació" i "nacionalisme". D'acord amb la prestigiosa Universitat nord-americana, coexisteixen acepcions més àmplies (wide) o més limitades (strict) del concepte "nació".

En la concepció àmplia, teoritzada, entre d'altres per Renan (1882), Weber (1970) o Brubaker (2004), "a nation is any group of people aspiring to a common political state-like organization". És a dir, una voluntat col·lectiva d'esdevenir nació seria suficient per localitzar una nació o, més acuradament (desde el meu punt de vista), per desenvolupar i aspirar a una "identitat nacional". Aquesta línea de pensament es refereix al "nacionalisme cívic".

En la concepció estricta, una nació seria "the non-voluntary community of common origin, language, tradition and culture". Aquesta seria la visió clàssica del concepte "nació", coneguda també com "nacionalisme ètnic".

En puritat, el concepte "Estat" discorre en paral·lel al concepte "nació", i conflueix nomès en el concepte "Estat-Nació" quan un Estat està conformat per una única nació, el què no sempre passa. És a dir, "nació" pot associar-se ocasionalment a "Estat", o pot associar-se a qualsevol forma de comunitat, inclús quan aquesta no s'extèn sobre un únic territori. Per això, il·lusòriament (quasi podria dir-se que per "despistar"), alguns van afirmar que la Constitució espanyola de 1978 consolidava l'Estat "plurinacional", per això són perfectament vàlides construccions semàntiques com "la nació negra" a la què es va referir Malcolm X".

Per la meva grata sorpresa, fa uns minuts he tornat a entrar a la pàgina, i el meu comentari enregistra 12 vots a favor i cap en contra. ¿Serà veritat què amb arguments racionals i estrictament científics es poden aconseguir resultats?

Catalunya i El Quebec (2)

       Em permeto tornar sobre el tema de la sentència de la Cort Suprema del Canada relativa al Quebec, i finalitzar el meu post anterior.

       En relació a les qüestions relatives al Dret internacional i al Dret a l'autdeterminació dels pobles, així com si aquests Drets seríen aplicables per legitimar una secessió unilateral del Quebec, la Cort, d'alguna forma, fuig d'estudi, no sense oferir arguments que podríen ser utilitzats per partidaris i detractors de visions contraposades.

       Així, la Cort canadenca, desprès d'assenyalar que no existeix en Dret internacional cap norma que permeti una declaració unilateral d'independència, afegeix que no existeix tampoc una prohibició explícita. (Aquest argument seria homologable al que ha utilitzat la Cort Internacional de Justícia per afirmar que la independència de Kosovo no és contrària al Dret internacional). A continuació però, diu que el Dret internacional atorga una elevada importància al manteniment de la integritat territorial dels Estats. Tot seguit, aprofondeix en  el concepte del Dret a l'autodeterminació dels pobles, repassant articles i convencions internacionals sobre la matèria, tot obrint més interrogants que oferint respostes.

       Per exemple, indica que és necessari precisar el concepte de "pobles" que conté l'enunciat del Dret (a l'autodeterminació dels "pobles").  El Tribunal es mostra incapaç d'una definició, i afirma que existeix una "minsa elaboració formal del concepte de "pobles", amb el resultat de que el significat precís de "pobles" es manté, d'alguna forma, incert" (FJ 123).

       Aquest argument sembla inspirat pel que va escriure un conegut politòleg ultra-conservador britànic, (Sir Ivor Jennings, The approach to self-government, 1956), criticant al pare teòric del concepte de l'autodeterminació, Woodrow Wilson: "Fa quasi quaranta anys un professor de ciència política que també era president dels Estats Units, el president Wilson, va enunciar una doctrina que era ridícula, però que va ésser àmpliament acceptada com una proposició sensible, la doctrina de l'autodeterminació. En la superfície semblava raonable: deixeu que el poble decideixi. Però era de fet ridícula perquè el poble no pot decidir fins que algú decideixi qui és el poble".

        (S'estarà o no d'acord, però s'ha de reconèixer que la frase és enginyosa).

       A continuació, endinsant-se en l'abast del concepte de l'autodeterminació,  la Cort canadenca distingueix entre la seva vessant "interna" i "externa", afirmant que la vessant "externa", que facultaria el Dret a la secessió unilateral, tradicionalment és, pel Dret internacional, quelcom reservat a les "Colònies i els pobles oprimits", però desprès, la Cort afirma que existeix una tercera circumstància que habilitaria el Dret a la secessió unilateral.

       Aquesta tercera circumstància neix de la Declaració de Viena amb motiu del 50è aniversari de les Nacions Unides, que afirma que els governs han de representar a la totalitat de poble sotmès a la seva jurisdicció sense distincions de cap mena, i que han de facilitar la seva lliure autodeterminació "interna". Els governs no poden bloquejar les aspiracions legítimes de col·lectivitats minoritàries. Un bloqueig injustificat dels desitjos i aspiracions d'una col·lectivitat suficientment definida, potencialment permetria l'exercici del dret a la autodeterminació "externa", i la secessió d'aquesta col·lectivitat (FJ 134). 

       Llavors, la Cort repassa si l'exercici de l'autodeterminació "interna" del Quebec en el marc de la federació canadenca ha estat frustrat, i conclou que no, en base a que els habitants del Quebec havíen tingut accès a les més altes esferes de la política estatal (el Primer Ministre del Canadà havia estat quebequès en 40 dels darrers 50 anys, i ciutadans del Quebec havíen ocupat les més altes magistratures, com ara la presidència del Congrès, del Tribunal Suprem, etc.).  Afegia que els objectius "economics, culturals i socials del Quebec havíen estat respectats en el marc del Canadà". En conseqüència, la no frustració del dret a l'autodeterminació "interna" no justificava l'autodeterminació "externa", i l'ulterior secessió.

       Sembla legítim que, ara i aquí, algú pugui provar d'establir una comparació respecte el grau d'asoliment del dret a l'autodeterminació "interna", en una comparativa del binomi Quebec-Canadà vers el Catalunya-Espanya.

        Alguns dels arguments que podria exterioritzar una visió independentista podríen ser els següents: al Quebec l'única llengua oficial és el francès, i ningú ho discuteix. A l'Estat espanyol, afirmar que el català és la llengua pròpia de Catalunya s'interpreta com una agressió, i qualsevol iniciativa de protecció del català és malinterpretada i denostada (al respecte, les darreres sentències del Tribunal Suprem relatives a la política lingüística a les escoles). La relació econòmica del Quebec amb la federació canadenca és similar a la dels länders alemanys o, inclús, al concert basc. A l'Estat espanyol, qualsevol argument català en aquest sentit, o l'esment al desequilibri de les balances fiscals o a una insuficient inversió estatal en infraestructures, o la reclamació de la gestió aeroportuària etc., és intrepretada com una manca de solidaritat aberrant i com una exigència excèntrica. No sembla estrany que es pugui afirmar que el rebuig de la constitucionalitat de l'Estatut per part del TC, que ha fet una interpretació extrajurídica que pot qualificar-se com reaccionària en molts punts,  contradint amb biaix eminentment polític les conclusions del Consell de Garantíes Estatutàries,  el filtre de les oportunes comissions de Congrès i Senat, el tràmit de l'aprovació parlamentària a Barcelona i a Madrid,  i el  resultat del referèndum popular, puguin considerar-se com situacions de frustració del dret "intern" a l'autodeterminació. (Per no parlar de la impossibilitat real de que un català pugui, ni de lluny, aspirar realment a la presidència de l'Estat espanyol). En fi, tot és opinable, però sembla que aquesta frustració al Dret "intern" a l'autodeterminació, seguint amb l'assenyada terminologia de la Cort Suprema del Canadà, realment existeix a Catalunya.

       Finalment, i tornant al Canadà, la Cort fa una apreciació fantàstica, sota el títol de "Reconeixement d'una realitat fàctica/política: el Principi de l'efectivitat" (FJ 140 i següents). En mèrits d'aquest principi (que es recull desprès també a la Sentència de Kosovo) realment, en Dret internacional, el que importa és el reconeixement de la Comunitat Internacional. Si un territori s'autodetermina i es constitueix en Estat independent, i la Comunitat Internacional l'acaba reconeixent, tant s'hi val la resta: l'autodeterminació i la secessió esdevindran completament vàlides.

       En fi, una Sentència que dona molt de joc i és interessant de llegir, i que pot localitzar-se a la pàgina web de la Cort Suprema del Canadà. (Us podeu baixar l'arxiu pdf accedint a la següent adreça:      

    

       www.canlii.org/en/ca/scc/doc/1998/1998canlii793/1998canlii793.pdf

 

Catalunya i El Quebec (1)

       En l'àmbit d'un debat universitari, s'em va demanar una anàlisi de la famosa sentència de la Cort Suprema del Canadà relativa al tema de la secessió del Quebec, així com l'establiment d'eventuals paral·lelismes entre les situacions del Quebec dins el Canadà i de Catalunya a Espanya. 

      

       Certament, la Sentència de la Cort Suprema del Canadà sobre el tema de Quebec és un clàssic que paga la pena comentar. Això no obstant, s'ha d'interpretar com el que realment és, la sentència d'un Tribunal estatal que respòn a tres concretes preguntes:

      (1) Sota la Constitució del Canadà, poden els òrgans legislatius o executius del Quebec declarar unilateralment la seva secessió?

       (2) El Dret internacional atorga al Quebec el dret a la secessió unilateral? Existeix un dret internacional a l'autodeterminació que confereixi al Quebec la possibilitat d'una secessió unilateral?

       (3) En el supòsit d'un conflicte entre el Dret internacional i la Constitució del Canadà, quin dret prevaldria?

       El primer que em sembla interessant remarcar és el simple fet de que aquestes qüestions siguin abordades per un òrgan equivalent al Tribunal Constitucional espanyol. El segon que m'ha cridat sempre l'atenció de la sentència és que s'interpreta de forma radicalment diferent segons el biaix de l'intèrpret: els partidaris de facilitar la creació de nous Estats a partir de l'exercici del dret a l'autodeterminació troben arguments satisfactoris, com també ho fan els partidaris de restringir o inclús de negar l'existència d'aquest dret.

       A la primera pregunta, el Tribunal respòn que, sota la Constitució del Canadà, Quebec no té dret a la secessió unilateral, encara que una majoria dels quebequesos així ho volguèssin. Per arribar a aquesta conclusió, el Tribunal fa una interessant (i assenyada crec jo), interpretació dels conceptes de democràcia, sobirania popular i del principi de la regla de la majoria, sempre a la llum de la Constitució del Canadà i dels valors que la inspiren. D'alguna manera, vé a afirmar que el principi de la majoria s'ha de conjugar amb altres valors constitucionals, i que una majoria concreta no té perquè gaudir de superior legitimitat que qualsevol altra majoria. Ras i curt, èssent Canadà un Estat federal i el Quebec un dels "socis" de la federació, i èssent la Constitució del Canadà el "contracte" entre les parts federades, la hipotètica majoria que resultès al Quebec no sería més legítima que la hipotètica majoria que resultès al conjunt del Canadà.

      Per tant, Quebec no tindría un dret a la secessió unilateral. Aquest tipus d'argument seria, entenc jo, satisfactori i concordant amb els arguments que negaríen qualsevol legitimitat a Catalunya a endegar un procès d'independència sense l'aquiescència d'una majoria absoluta dels espanyols.

       Ara bé, el Tribunal no es queda aquí i afegeix certs matisos o consideracions: (a) Una autèntica democràcia requereix del consentiment dels governats. (b) Una Constitució democràtica ha de garantir els Drets humans  fonamentals i les llibertats individuals, i ha d'assegurar-se que els grups minoritaris disposin de les institucions i els Drets necessaris per mantenir i promoure les seves identitats contra les presions assimilacionistes de la majoria. (c) Malgrat un referèndum al Quebec no tinguès eficàcia directa per provocar automàticament una seva secessió unilateral, les institucions del Quebec ténen tot el dret a consultar els seus ciutadans sobre el particular i, en cas de que una clara majoria de quebequesos, responent a una pregunta sense ambigüetat, es pronuncièssin a favor de la independència, les institucions del Quebec estaríen legitimades per negociar amb la resta del Canadà els termes de la seva independència, i la resta del Canadà restaria obligada a establir aquesta negociació.

       En concret, el Fonament Jurídic 88 no ofereix dubtes quan afirma (la traducció és meva, així que és possible que el trobeu utilitzant paraules no idèntiques): "El principi federal, en conjunció amb el principi democràtic, dicta que la clara repudiació de l'ordre constitucional existent, i el desig inequívoc de la població d'una província d'assolir la secessió, produeix la obligació recíproca per totes les parts de la Confederació de negociar els canvis constitucionals per respondre a aquest desig".

       Aquesta posició, traslladada al cas català podria traduïr-se com: el govern de Catalunya té tot el dret a consultar als catalans, sense ambigüitat, si volen esdevenir Estat propi. Tota restricció d'aquest dret és antidemocràtica i retrògrada. En cas d'un resultat afirmatiu qüalificat, els poders públics catalans i els espanyols estan obligats a negociar els termes de la secessió. Ras i curt: no és de rebut voler mantenir lligat a qui vol marxar, però el que vol marxar tampoc pot fer-ho sense més, és necessari  fer-ho ordenadament i establir mecanismes bilaterals per evitar perjudicis evitables.

       Com es veu, la sentència també aporta arguments satisfactoris per aquells que aspiren a una Catalunya independent.

      La resposta que va donar la Cort a les preguntes 2 i 3 realment  em sembla molt interessant, però em temo que aquest post ja és massa llarg, així que ho deixaré per una nova entrada.

Controladors aèris i estat d'alarma

Confeso que l'episodi dels controladors aèris i la reacció governamental declarant l'estat d'alarma em provoca sensacions enfrontades.

D'una banda, la decisió del govern sembla enèrgica i encertada. Es planteja un problema seriòs i sobtat (aparentment sobtat), es convoca immediatament un gabinet de crisi, s'adopta el Decret que exigeix l'article 116 de la Constitució i, en menys de 24 hores, la situació sembla sota control. Perfecte.

Perfecte? No ho sé. Estat d'alarma? Militarització de l'espai aèri? Militarització dels controladors aèris? Codi Penal militar? uf uff ufff ufff...

Més. La opinió pública s'arrenglera de forma quasi unànim (o molt majoritària), amb la decisió del govern. Aquesta realitat, que hauria de ser tranquilitzadora i legitimadora de la mesura adoptada, a mi, la veritat, em neguiteja força. Portat a l'extrem, podria afirmar-se que el poder públic ha rebut el missatge inequívoc de que té l'aval de la societat per utilitzar la força, per suspendre i per restringir garantíes fonamentals, quan aquest mateix poder públic estimi que la situació ho requereix. (El que no fa més que refermar, als meus ulls, la imatge d'una ciutadania que no experimenta massa aversió vers les pulsions autoritàries, com he raonat diverses vegades referint-me al populisme punitiu).

Encara més. Em sembla que, en aquest tema, tothom ha fet trampes i ha jugat brut. L'assumpte dels controladors fa temps que cueja. El mes de febrer es va dictar un Decret per regular determinats aspectes laborals, que va ser considerat una agressió per part dels sindicats de controladors. Què ha passat amb les negociacions desde llavors? Les parts han sotmès les seves discrepàncies a arbitratge, com faculta la legislació laboral? Hi havia necessitat d'aprovar un nou Decret de regulació del sector el mateix matí del pont del mes de desembre? Quant té l'elecció d'aquesta data de provocació i pols del govern i Aena als controladors? El Ministre Blanco pot estar honestament satisfet amb la gestió que ha dut a terme, en aquest tema, al llarg de tot l'any? L'acció dels controladors va ser espontània? És veritat que el govern coneixia d'avantmà que els controladors ja havíen programat "la plantada" del 3 de desembre, amb independència del moment d'adopció del darrer Decret? És veritat que els controladors ja teníen reservades habitacions i sales d'actes a l'hotel proper a Barajas, per la nit del 3 de desembre i desde díes enrrera? El suport majoritari a l'adopció de l'estat d'alarma haguès estat igual de majoritari sota un govern del Partit Popular?

En fi, tot plegat un joc de despropòsits, que no diu específicament res de bó ni de dolent del govern, de l'oposició, d'Aena o dels controladors (en termes de "bons" i "dolents"), però que, en canvi, diu molt de la incapacitat de tots per gestionar els conflictes, en temps, forma i civilitat, així com de la psicologia de la societat espanyola que, a canvi de recuperar l'ordre i la pulcritud, no es qüestiona ni per un moment què té de perillòs i d'abjecte això de l'alarma i la militarització...

A la pregunta de, "¿el fin justifica los medios?", el 97,96% de la societat espanyola de finals del 2010 va contestar que SÍ. (És el signe dels temps).

Clamar en el desert

Enquesta a l'edició digital de La Vanguardia d'aquest matí:

"¿Considera necesario endurecer las leyes para combatir la inseguridad ciudadana?"

Resultats a les 13 hores d'avui dissabte:

1598 vots emesos, dels quals, un 94% contesten que SÍ, un 6% que NO i un 0% NO SAP

Al peu de l'enquesta, en l'area de comentaris, la següent perla: "Sí, siempre ha habido delincuencia, pero actualmente este país, se ha convertido en un vivero de chorizos internacionales, que se aprovechan de nuestra permisiva justicia, que sólo presta protección al delincuente". (Sense comentaris)

Primera reflexió a l'enquesta: la mateixa pregunta és capciosa, inadequada, desenfocada, manipuladora i contribueix a alimentar el populisme punitiu.

Segona reflexió: La pregunta col·loca la qüestió, sense cap motiu especial, a l'agenda pública, i dona la paraula i el vot a lectors anònims que, moguts per la visceralitat, el desconeixement i les pulsions vindicatives, informen als polítics (que llegeixen les enquestes d'opinió) de la rendibilitat d'endurir la represió penal, malgrat els extrems desorbitants d'aquesta i la provada ineficàcia per controlar i reduïr el crim.

Tercer reflexió:  No hi ha ningú que tingui la dignitat suficient per reconèixer que NO SAP si l'enduriment de les lleis ajuda a combatre la inseguretat ciutadana????


En fi, un zero absolut a La Vanguardia i un zero absolut a l'arrògancia de tots aquells que, sense un mínim aprofondiment en una problemàtica concreta, s'atreveixen a opinar al·legre i nocivament sobre qualsevol tema. A la pregunta de: creu vostè que la Síndrome de McKinnan-Gustaffsson es controla millor amb tractaments inmuno-depressors que amb antibiòtics d'ampli espectre?, un 94% dels 1598 participants en l'enquesta han contestat que SÍ. Pais de metges i científics de pandereta!!!

PS: Què atrevida és la ignorància!

(Si cliqueu sobre el títol de l'entrada podreu accedir a l'enquesta de La Vanguardia)

Shame on you, Ministeri Fiscal!

Evidentment que hi ha excepcions. Això no obstant, una de les decepcions més grans en l'exercici de la pràctica de l'advocacia penal és la constatació de la esviaixada actuació del Ministeri Fiscal (en la trista majoria dels casos).

D'acord amb la teoria (ai las, la teoria!), el Ministeri Fiscal ha de vetllar pel compliment del principi de legalitat. Assenyala específicament el seu Estatut que "El Ministerio Fiscal tiene por misión promover la acción de la justicia en defensa de la legalidad, de los derechos de los ciudadanos y del interés público tutelado por la ley..."  (article 1), així com que, "Por el principio de legalidad el Ministerio Fiscal actuará con sujeción a la Constitución, a las leyes y demás normas que integran el ordenamiento jurídico vigente, dictaminando, informando y ejercitando, en su caso, las acciones procedentes u oponiéndose a las indebidamente actuadas en la medida y forma en que las leyes lo establezcan" (article 6).

Per suposat que hi ha molts Fiscals que creuen en aquests preceptes, i que inclús es miren en detall els assumptes, i que escolten els arguments de la defensa i que són capaços d'adaptar les seves conclusions a una realitat fàctica i jurídica que els animi a retirar una acusació inadequda, o a modificar a la baixa una petició inicial de condemna. Però això succeeix en una minoria dels casos. Majoritàriament, el Fiscal s'ha convertit en un element centrat exclussivament en l'acusació, que exercita amb una mena d'automatisme compulsiu i irreflexiu, seguint instruccions jeràrquiques que animen a exhacerbar el rigor punitiu i al so de la cantarella de que, "tal vez tenga usted razón pero ya se verá en Sala, ya está Su Señoría ahí para absolver si es el caso"

¿Pero oiga, no estaba usted para velar por el principio de legalidad?  Examine vd. por favor el asunto y dígame si no le parece que, de acuerdo con la Ley y la jurisprudencia, el tema no está más que claro. No es una cuestión de prueba, es una cuestión de calificación jurídica. Si ya estamos de acuerdo en los hechos, ¿no podemos discutir la calificación jurídica y si no concurren los elementos del tipo, evitar la celebración del juicio? Oiga, que no hay acusación particular...

¿No me dirá que pretende que retire la acusación?

Bueno, únicamente si estamos de acuerdo en la atipicidad de la conducta. Examine vd. los autos y hablamos, ¿le parece?

No, no me parece. Mi compañera formuló escrito de acusación y a él me atengo.

Sí, pero es que su compañera formuló el escrito de acusación hace años y sin examinar los documentos obrantes en autos, que acreditan la atipicidad de la conducta. Sólo le pido que los examine ahora y volvamos a hablar. No le discuto los hechos, sólo que, estando de acuerdo en los hechos, la documental acredita sobradamente que el comportamiento del acusado no integra los elementos del tipo penal por el que se le acusa. ¿Quiere que revisemos juntos la documentación? ¿Quiere consultarlo con su superior jerárquico? ¿Quiere que revisemos conjuntamente la doctrina jurisprudencial sobre los elementos del tipo?  Únicamente si estamos de acuerdo sobre esa cuestión me atrevería a pedirle que retirase la acusación, ¿le parece bien lo que le planteo?


No, no. No voy ha hablar con mi superior. Me dirá que mantenga la acusación y que celebremos el juicio.

¿Aunque vd. le diga que cree que no se dan los elementos del tipo? ¿Sin examinar las acutaciones para contradecir fundadamente su criterio?

Sí, sí. Hay que acusar.

"Hay que acusar". I així anem, amb superinflació de processos, dilacions indegudes "a go go", acusats que podríen obtenir un resultat punitiu més benigne si el Fiscal s'ajustès realment al principi de legalitat, que no vol dir acusar, sinó que implica fer un esforç real i imparcial de coneixement de l'assumpte, i no acusar o rebaixar la petició de pena si, honestament, de la instrucció resulta una qualificació diferent a la que va motivar l'escrit d'acusació que, en molts (massa) casos, s'ha formulat fixant-se nomès en els elements incriminatoris del cas, i sense parar atenció en els elements exoneratoris, atenuants o en les potencials causes de justificació (això no cal ni mirar-s'ho, ja está l'advocat per fer-ho valer en el judici, si l'encerta i el Fiscal està per acusar.... Però el Fiscal no està per vetllar pel principi de legalitat???? No no no no no no. (Vaja!).

En paral·lel, nomès cal examinar la legislació penal en matèria de conformitat, o els convenis entre la Fiscalia General de l'Estat i el Consell General de l'Advocacia per adonar-se'n que tot incentiva l'acusació. ¿Per què la conformitat té que portar sempre aparellada una pena? ¿Per què molts acusats es conformen amb una pena reduïda, encara que podèssin obtenir una absolució, nomès per que el Ministeri Fiscal està formulant una acusació i una petició de pena desproporcionada i intimidatòria? (Amb conseqüències nefastes, perquè per salvar el tràngol i obtenir una condemna que es pugui suspendre, deixen de ser "primaris" i arrosseguen antecedents penals).

En fi, el desproporcionat i desenfocat rigor punitiu de la legislació penal espanyola troba, massa sovint, la seva projecció pràctica en l'errònia i esviaixada executòria del Ministeri Fiscal que (llevat d'honroses i heroiques excepcions), s'ha convertit en una màquina cega de sosteniment d'acusacions a ultrança, sense entrar a fons en la part de l'assumpte que podria reduïr o eliminar l'acusació.

En resum, no és cert que el Ministeri Fiscal vetlli pel principi de legalitat. Vetlla per l'impuls i el sosteniment de l'acusació, moltes (massa) vegades, en contra del principi de legalitat.



 

C'est l'amour, n'est pas?

Al fil de les expulsions dels gitanos rumanesos i búlgars, perpetrada per França per motius exclusivament étnics i xenòfobs, en clara contravenció del Dret internacional, en general, i de les normes europees, en particular, voldria referir-me ara a una derivada en clau hispànica.

L'inefable Rodríguez Zapatero va fer un vergonyant seguidisme de l'idolatrat Sarkozy, el que em suscita les reflexions que segueixen.

Sembla clara la ineficàcia de Zapatero en matèria de política econòmica, el que podria ser excusat pels problemes estructurals espanyols i per la dimensió internacional de la crisi. Voldria ser generòs en aquest punt i no fer massa escarni dels tombs esbojarrats i del desgovern del que molts, no sense arguments fundats, acusen el President.

Però, un cop descartada l'adhesió al líder per la seva capacitat de gestió en el camp econòmic, nomès queda aferrar-se a la ideologia i el model social.

Zapatero podia exhibir un currículum raonable a partir de certes accions: el matrimoni homosexual, la immediata retirada de les tropes d'Irak, aconseguir apartar del poder el dofí de l'execrable Aznar de la darrera legislatura, la formulació de la necessitat de parlar amb ETA, i alguna que altra cosa més (no massa més).

Però tot ha estat un miratge i, de forma lenta però segura, l'impostura s'ha esvaït: increments de la represió penal i allunyament de les opcions resocialitzadores (enduriments del Codi Penal i de la Llei Penal del Menor, a rebuf del populisme punitiu i en la millor tradició de la dreta), pressupostos generals antisocials que signaria qualsevol partit conservador, conxorxa soterrada amb el PP per mantenir un Tribunal Constitucional deslegitimat, de tall centralista i jacobí, habilitat per mutilar l'Estatut d'Autonomia de Catalunya, l'aprofondiment en les accions anitdemocràtiques derivades de la Llei de Partits i de l'executòria ultraconservadora de la Sala del 62 del Tribunal Suprem, etc.

Ara, pel creador de la idea de la "Alianza de Civilizaciones", resulta que identificar centenars o mil·lers de persones pel tret comú de la seva pertanyença a una determinada étnia, i deportar-les sense processos judicials individuals en els què es demostri una conducta tipificada legalment com a delicte, sempre que aquesta conducta porti aparellada com a pena l'expulsió del territori francès, resulta, dic, que es tracta d'una acció "amparada pel dret intern i pel dret internacional, que no contravè principis bàsics de drets humans". "És legal", va afirmar.

Amos anda, José Luis, que diria algú.

Per què volem una mala còpia si podem comprar, pel mateix preu, l'original?. És a dir, per tenir un mal gestor al capdavant, que ademès ens fa retrocedir en matèria de drets i llibertats fonamentals, que prostitueix principis bàsics relatius a la dignitat humana i renega definitivament de qualsevol postulat socialdemòcrata o progressista, no seria millor atorgar el comandament directament als conservadors, que de calers hi entenen més i que quan estan al govern emprenyen menys?. (Sense majoria absoluta, no sigui que l'aznarisme sociològic ens faci retrocedir encara més al ritme de la fanfarria de les il·limitades bondats del totpoderòs lliure mercat i de la caiguda lliure en braços del ultraliberalisme neocon!)

Com va assenyalar Josep Ramoneda en el seu article "Frivolidad", (El Pais, 23/09/2010), "con su incapacidad para conducir y controlar el relato de la narración de la crisis, Zapatero había tocado fondo políticamente. Con su apoyo a Sarkozy en el lamentable episodio de los gitanos, ha tocado fondo ideológicamente".

Ramoneda assenyala que aquest recolçament a Sarkozy neix d'una suma de "frivolitat i covardia". Pot ser. A mi em sembla que neix sobretot de la fascinació i l'enamorament. És ben sabut que l'amor és cec, i fa dir i fer autèntiques bestieses.

Perquè, benvolgut José Luis, c'est l'amour, n'est pas?.

Si és així, esperarem a que s'et passi el període romàntic i et caigui la bena dels ulls, i et donare'm l'oportunitat de rectificar.