Confeso que l'episodi dels controladors aèris i la reacció governamental declarant l'estat d'alarma em provoca sensacions enfrontades.
D'una banda, la decisió del govern sembla enèrgica i encertada. Es planteja un problema seriòs i sobtat (aparentment sobtat), es convoca immediatament un gabinet de crisi, s'adopta el Decret que exigeix l'article 116 de la Constitució i, en menys de 24 hores, la situació sembla sota control. Perfecte.
Perfecte? No ho sé. Estat d'alarma? Militarització de l'espai aèri? Militarització dels controladors aèris? Codi Penal militar? uf uff ufff ufff...
Més. La opinió pública s'arrenglera de forma quasi unànim (o molt majoritària), amb la decisió del govern. Aquesta realitat, que hauria de ser tranquilitzadora i legitimadora de la mesura adoptada, a mi, la veritat, em neguiteja força. Portat a l'extrem, podria afirmar-se que el poder públic ha rebut el missatge inequívoc de que té l'aval de la societat per utilitzar la força, per suspendre i per restringir garantíes fonamentals, quan aquest mateix poder públic estimi que la situació ho requereix. (El que no fa més que refermar, als meus ulls, la imatge d'una ciutadania que no experimenta massa aversió vers les pulsions autoritàries, com he raonat diverses vegades referint-me al populisme punitiu).
Encara més. Em sembla que, en aquest tema, tothom ha fet trampes i ha jugat brut. L'assumpte dels controladors fa temps que cueja. El mes de febrer es va dictar un Decret per regular determinats aspectes laborals, que va ser considerat una agressió per part dels sindicats de controladors. Què ha passat amb les negociacions desde llavors? Les parts han sotmès les seves discrepàncies a arbitratge, com faculta la legislació laboral? Hi havia necessitat d'aprovar un nou Decret de regulació del sector el mateix matí del pont del mes de desembre? Quant té l'elecció d'aquesta data de provocació i pols del govern i Aena als controladors? El Ministre Blanco pot estar honestament satisfet amb la gestió que ha dut a terme, en aquest tema, al llarg de tot l'any? L'acció dels controladors va ser espontània? És veritat que el govern coneixia d'avantmà que els controladors ja havíen programat "la plantada" del 3 de desembre, amb independència del moment d'adopció del darrer Decret? És veritat que els controladors ja teníen reservades habitacions i sales d'actes a l'hotel proper a Barajas, per la nit del 3 de desembre i desde díes enrrera? El suport majoritari a l'adopció de l'estat d'alarma haguès estat igual de majoritari sota un govern del Partit Popular?
En fi, tot plegat un joc de despropòsits, que no diu específicament res de bó ni de dolent del govern, de l'oposició, d'Aena o dels controladors (en termes de "bons" i "dolents"), però que, en canvi, diu molt de la incapacitat de tots per gestionar els conflictes, en temps, forma i civilitat, així com de la psicologia de la societat espanyola que, a canvi de recuperar l'ordre i la pulcritud, no es qüestiona ni per un moment què té de perillòs i d'abjecte això de l'alarma i la militarització...
A la pregunta de, "¿el fin justifica los medios?", el 97,96% de la societat espanyola de finals del 2010 va contestar que SÍ. (És el signe dels temps).
dissabte, 11 de desembre del 2010
dissabte, 27 de novembre del 2010
Clamar en el desert
Enquesta a l'edició digital de La Vanguardia d'aquest matí:
"¿Considera necesario endurecer las leyes para combatir la inseguridad ciudadana?"
Resultats a les 13 hores d'avui dissabte:
1598 vots emesos, dels quals, un 94% contesten que SÍ, un 6% que NO i un 0% NO SAP
Al peu de l'enquesta, en l'area de comentaris, la següent perla: "Sí, siempre ha habido delincuencia, pero actualmente este país, se ha convertido en un vivero de chorizos internacionales, que se aprovechan de nuestra permisiva justicia, que sólo presta protección al delincuente". (Sense comentaris)
Primera reflexió a l'enquesta: la mateixa pregunta és capciosa, inadequada, desenfocada, manipuladora i contribueix a alimentar el populisme punitiu.
Segona reflexió: La pregunta col·loca la qüestió, sense cap motiu especial, a l'agenda pública, i dona la paraula i el vot a lectors anònims que, moguts per la visceralitat, el desconeixement i les pulsions vindicatives, informen als polítics (que llegeixen les enquestes d'opinió) de la rendibilitat d'endurir la represió penal, malgrat els extrems desorbitants d'aquesta i la provada ineficàcia per controlar i reduïr el crim.
Tercer reflexió: No hi ha ningú que tingui la dignitat suficient per reconèixer que NO SAP si l'enduriment de les lleis ajuda a combatre la inseguretat ciutadana????
En fi, un zero absolut a La Vanguardia i un zero absolut a l'arrògancia de tots aquells que, sense un mínim aprofondiment en una problemàtica concreta, s'atreveixen a opinar al·legre i nocivament sobre qualsevol tema. A la pregunta de: creu vostè que la Síndrome de McKinnan-Gustaffsson es controla millor amb tractaments inmuno-depressors que amb antibiòtics d'ampli espectre?, un 94% dels 1598 participants en l'enquesta han contestat que SÍ. Pais de metges i científics de pandereta!!!
PS: Què atrevida és la ignorància!
(Si cliqueu sobre el títol de l'entrada podreu accedir a l'enquesta de La Vanguardia)
"¿Considera necesario endurecer las leyes para combatir la inseguridad ciudadana?"
Resultats a les 13 hores d'avui dissabte:
1598 vots emesos, dels quals, un 94% contesten que SÍ, un 6% que NO i un 0% NO SAP
Al peu de l'enquesta, en l'area de comentaris, la següent perla: "Sí, siempre ha habido delincuencia, pero actualmente este país, se ha convertido en un vivero de chorizos internacionales, que se aprovechan de nuestra permisiva justicia, que sólo presta protección al delincuente". (Sense comentaris)
Primera reflexió a l'enquesta: la mateixa pregunta és capciosa, inadequada, desenfocada, manipuladora i contribueix a alimentar el populisme punitiu.
Segona reflexió: La pregunta col·loca la qüestió, sense cap motiu especial, a l'agenda pública, i dona la paraula i el vot a lectors anònims que, moguts per la visceralitat, el desconeixement i les pulsions vindicatives, informen als polítics (que llegeixen les enquestes d'opinió) de la rendibilitat d'endurir la represió penal, malgrat els extrems desorbitants d'aquesta i la provada ineficàcia per controlar i reduïr el crim.
Tercer reflexió: No hi ha ningú que tingui la dignitat suficient per reconèixer que NO SAP si l'enduriment de les lleis ajuda a combatre la inseguretat ciutadana????
En fi, un zero absolut a La Vanguardia i un zero absolut a l'arrògancia de tots aquells que, sense un mínim aprofondiment en una problemàtica concreta, s'atreveixen a opinar al·legre i nocivament sobre qualsevol tema. A la pregunta de: creu vostè que la Síndrome de McKinnan-Gustaffsson es controla millor amb tractaments inmuno-depressors que amb antibiòtics d'ampli espectre?, un 94% dels 1598 participants en l'enquesta han contestat que SÍ. Pais de metges i científics de pandereta!!!
PS: Què atrevida és la ignorància!
(Si cliqueu sobre el títol de l'entrada podreu accedir a l'enquesta de La Vanguardia)
dijous, 11 de novembre del 2010
Shame on you, Ministeri Fiscal!
Evidentment que hi ha excepcions. Això no obstant, una de les decepcions més grans en l'exercici de la pràctica de l'advocacia penal és la constatació de la esviaixada actuació del Ministeri Fiscal (en la trista majoria dels casos).
D'acord amb la teoria (ai las, la teoria!), el Ministeri Fiscal ha de vetllar pel compliment del principi de legalitat. Assenyala específicament el seu Estatut que "El Ministerio Fiscal tiene por misión promover la acción de la justicia en defensa de la legalidad, de los derechos de los ciudadanos y del interés público tutelado por la ley..." (article 1), així com que, "Por el principio de legalidad el Ministerio Fiscal actuará con sujeción a la Constitución, a las leyes y demás normas que integran el ordenamiento jurídico vigente, dictaminando, informando y ejercitando, en su caso, las acciones procedentes u oponiéndose a las indebidamente actuadas en la medida y forma en que las leyes lo establezcan" (article 6).
Per suposat que hi ha molts Fiscals que creuen en aquests preceptes, i que inclús es miren en detall els assumptes, i que escolten els arguments de la defensa i que són capaços d'adaptar les seves conclusions a una realitat fàctica i jurídica que els animi a retirar una acusació inadequda, o a modificar a la baixa una petició inicial de condemna. Però això succeeix en una minoria dels casos. Majoritàriament, el Fiscal s'ha convertit en un element centrat exclussivament en l'acusació, que exercita amb una mena d'automatisme compulsiu i irreflexiu, seguint instruccions jeràrquiques que animen a exhacerbar el rigor punitiu i al so de la cantarella de que, "tal vez tenga usted razón pero ya se verá en Sala, ya está Su Señoría ahí para absolver si es el caso"
¿Pero oiga, no estaba usted para velar por el principio de legalidad? Examine vd. por favor el asunto y dígame si no le parece que, de acuerdo con la Ley y la jurisprudencia, el tema no está más que claro. No es una cuestión de prueba, es una cuestión de calificación jurídica. Si ya estamos de acuerdo en los hechos, ¿no podemos discutir la calificación jurídica y si no concurren los elementos del tipo, evitar la celebración del juicio? Oiga, que no hay acusación particular...
¿No me dirá que pretende que retire la acusación?
Bueno, únicamente si estamos de acuerdo en la atipicidad de la conducta. Examine vd. los autos y hablamos, ¿le parece?
No, no me parece. Mi compañera formuló escrito de acusación y a él me atengo.
Sí, pero es que su compañera formuló el escrito de acusación hace años y sin examinar los documentos obrantes en autos, que acreditan la atipicidad de la conducta. Sólo le pido que los examine ahora y volvamos a hablar. No le discuto los hechos, sólo que, estando de acuerdo en los hechos, la documental acredita sobradamente que el comportamiento del acusado no integra los elementos del tipo penal por el que se le acusa. ¿Quiere que revisemos juntos la documentación? ¿Quiere consultarlo con su superior jerárquico? ¿Quiere que revisemos conjuntamente la doctrina jurisprudencial sobre los elementos del tipo? Únicamente si estamos de acuerdo sobre esa cuestión me atrevería a pedirle que retirase la acusación, ¿le parece bien lo que le planteo?
No, no. No voy ha hablar con mi superior. Me dirá que mantenga la acusación y que celebremos el juicio.
¿Aunque vd. le diga que cree que no se dan los elementos del tipo? ¿Sin examinar las acutaciones para contradecir fundadamente su criterio?
Sí, sí. Hay que acusar.
"Hay que acusar". I així anem, amb superinflació de processos, dilacions indegudes "a go go", acusats que podríen obtenir un resultat punitiu més benigne si el Fiscal s'ajustès realment al principi de legalitat, que no vol dir acusar, sinó que implica fer un esforç real i imparcial de coneixement de l'assumpte, i no acusar o rebaixar la petició de pena si, honestament, de la instrucció resulta una qualificació diferent a la que va motivar l'escrit d'acusació que, en molts (massa) casos, s'ha formulat fixant-se nomès en els elements incriminatoris del cas, i sense parar atenció en els elements exoneratoris, atenuants o en les potencials causes de justificació (això no cal ni mirar-s'ho, ja está l'advocat per fer-ho valer en el judici, si l'encerta i el Fiscal està per acusar.... Però el Fiscal no està per vetllar pel principi de legalitat???? No no no no no no. (Vaja!).
En paral·lel, nomès cal examinar la legislació penal en matèria de conformitat, o els convenis entre la Fiscalia General de l'Estat i el Consell General de l'Advocacia per adonar-se'n que tot incentiva l'acusació. ¿Per què la conformitat té que portar sempre aparellada una pena? ¿Per què molts acusats es conformen amb una pena reduïda, encara que podèssin obtenir una absolució, nomès per que el Ministeri Fiscal està formulant una acusació i una petició de pena desproporcionada i intimidatòria? (Amb conseqüències nefastes, perquè per salvar el tràngol i obtenir una condemna que es pugui suspendre, deixen de ser "primaris" i arrosseguen antecedents penals).
En fi, el desproporcionat i desenfocat rigor punitiu de la legislació penal espanyola troba, massa sovint, la seva projecció pràctica en l'errònia i esviaixada executòria del Ministeri Fiscal que (llevat d'honroses i heroiques excepcions), s'ha convertit en una màquina cega de sosteniment d'acusacions a ultrança, sense entrar a fons en la part de l'assumpte que podria reduïr o eliminar l'acusació.
En resum, no és cert que el Ministeri Fiscal vetlli pel principi de legalitat. Vetlla per l'impuls i el sosteniment de l'acusació, moltes (massa) vegades, en contra del principi de legalitat.
D'acord amb la teoria (ai las, la teoria!), el Ministeri Fiscal ha de vetllar pel compliment del principi de legalitat. Assenyala específicament el seu Estatut que "El Ministerio Fiscal tiene por misión promover la acción de la justicia en defensa de la legalidad, de los derechos de los ciudadanos y del interés público tutelado por la ley..." (article 1), així com que, "Por el principio de legalidad el Ministerio Fiscal actuará con sujeción a la Constitución, a las leyes y demás normas que integran el ordenamiento jurídico vigente, dictaminando, informando y ejercitando, en su caso, las acciones procedentes u oponiéndose a las indebidamente actuadas en la medida y forma en que las leyes lo establezcan" (article 6).
Per suposat que hi ha molts Fiscals que creuen en aquests preceptes, i que inclús es miren en detall els assumptes, i que escolten els arguments de la defensa i que són capaços d'adaptar les seves conclusions a una realitat fàctica i jurídica que els animi a retirar una acusació inadequda, o a modificar a la baixa una petició inicial de condemna. Però això succeeix en una minoria dels casos. Majoritàriament, el Fiscal s'ha convertit en un element centrat exclussivament en l'acusació, que exercita amb una mena d'automatisme compulsiu i irreflexiu, seguint instruccions jeràrquiques que animen a exhacerbar el rigor punitiu i al so de la cantarella de que, "tal vez tenga usted razón pero ya se verá en Sala, ya está Su Señoría ahí para absolver si es el caso"
¿Pero oiga, no estaba usted para velar por el principio de legalidad? Examine vd. por favor el asunto y dígame si no le parece que, de acuerdo con la Ley y la jurisprudencia, el tema no está más que claro. No es una cuestión de prueba, es una cuestión de calificación jurídica. Si ya estamos de acuerdo en los hechos, ¿no podemos discutir la calificación jurídica y si no concurren los elementos del tipo, evitar la celebración del juicio? Oiga, que no hay acusación particular...
¿No me dirá que pretende que retire la acusación?
Bueno, únicamente si estamos de acuerdo en la atipicidad de la conducta. Examine vd. los autos y hablamos, ¿le parece?
No, no me parece. Mi compañera formuló escrito de acusación y a él me atengo.
Sí, pero es que su compañera formuló el escrito de acusación hace años y sin examinar los documentos obrantes en autos, que acreditan la atipicidad de la conducta. Sólo le pido que los examine ahora y volvamos a hablar. No le discuto los hechos, sólo que, estando de acuerdo en los hechos, la documental acredita sobradamente que el comportamiento del acusado no integra los elementos del tipo penal por el que se le acusa. ¿Quiere que revisemos juntos la documentación? ¿Quiere consultarlo con su superior jerárquico? ¿Quiere que revisemos conjuntamente la doctrina jurisprudencial sobre los elementos del tipo? Únicamente si estamos de acuerdo sobre esa cuestión me atrevería a pedirle que retirase la acusación, ¿le parece bien lo que le planteo?
No, no. No voy ha hablar con mi superior. Me dirá que mantenga la acusación y que celebremos el juicio.
¿Aunque vd. le diga que cree que no se dan los elementos del tipo? ¿Sin examinar las acutaciones para contradecir fundadamente su criterio?
Sí, sí. Hay que acusar.
"Hay que acusar". I així anem, amb superinflació de processos, dilacions indegudes "a go go", acusats que podríen obtenir un resultat punitiu més benigne si el Fiscal s'ajustès realment al principi de legalitat, que no vol dir acusar, sinó que implica fer un esforç real i imparcial de coneixement de l'assumpte, i no acusar o rebaixar la petició de pena si, honestament, de la instrucció resulta una qualificació diferent a la que va motivar l'escrit d'acusació que, en molts (massa) casos, s'ha formulat fixant-se nomès en els elements incriminatoris del cas, i sense parar atenció en els elements exoneratoris, atenuants o en les potencials causes de justificació (això no cal ni mirar-s'ho, ja está l'advocat per fer-ho valer en el judici, si l'encerta i el Fiscal està per acusar.... Però el Fiscal no està per vetllar pel principi de legalitat???? No no no no no no. (Vaja!).
En paral·lel, nomès cal examinar la legislació penal en matèria de conformitat, o els convenis entre la Fiscalia General de l'Estat i el Consell General de l'Advocacia per adonar-se'n que tot incentiva l'acusació. ¿Per què la conformitat té que portar sempre aparellada una pena? ¿Per què molts acusats es conformen amb una pena reduïda, encara que podèssin obtenir una absolució, nomès per que el Ministeri Fiscal està formulant una acusació i una petició de pena desproporcionada i intimidatòria? (Amb conseqüències nefastes, perquè per salvar el tràngol i obtenir una condemna que es pugui suspendre, deixen de ser "primaris" i arrosseguen antecedents penals).
En fi, el desproporcionat i desenfocat rigor punitiu de la legislació penal espanyola troba, massa sovint, la seva projecció pràctica en l'errònia i esviaixada executòria del Ministeri Fiscal que (llevat d'honroses i heroiques excepcions), s'ha convertit en una màquina cega de sosteniment d'acusacions a ultrança, sense entrar a fons en la part de l'assumpte que podria reduïr o eliminar l'acusació.
En resum, no és cert que el Ministeri Fiscal vetlli pel principi de legalitat. Vetlla per l'impuls i el sosteniment de l'acusació, moltes (massa) vegades, en contra del principi de legalitat.
dissabte, 25 de setembre del 2010
C'est l'amour, n'est pas?
Al fil de les expulsions dels gitanos rumanesos i búlgars, perpetrada per França per motius exclusivament étnics i xenòfobs, en clara contravenció del Dret internacional, en general, i de les normes europees, en particular, voldria referir-me ara a una derivada en clau hispànica.
L'inefable Rodríguez Zapatero va fer un vergonyant seguidisme de l'idolatrat Sarkozy, el que em suscita les reflexions que segueixen.
Sembla clara la ineficàcia de Zapatero en matèria de política econòmica, el que podria ser excusat pels problemes estructurals espanyols i per la dimensió internacional de la crisi. Voldria ser generòs en aquest punt i no fer massa escarni dels tombs esbojarrats i del desgovern del que molts, no sense arguments fundats, acusen el President.
Però, un cop descartada l'adhesió al líder per la seva capacitat de gestió en el camp econòmic, nomès queda aferrar-se a la ideologia i el model social.
Zapatero podia exhibir un currículum raonable a partir de certes accions: el matrimoni homosexual, la immediata retirada de les tropes d'Irak, aconseguir apartar del poder el dofí de l'execrable Aznar de la darrera legislatura, la formulació de la necessitat de parlar amb ETA, i alguna que altra cosa més (no massa més).
Però tot ha estat un miratge i, de forma lenta però segura, l'impostura s'ha esvaït: increments de la represió penal i allunyament de les opcions resocialitzadores (enduriments del Codi Penal i de la Llei Penal del Menor, a rebuf del populisme punitiu i en la millor tradició de la dreta), pressupostos generals antisocials que signaria qualsevol partit conservador, conxorxa soterrada amb el PP per mantenir un Tribunal Constitucional deslegitimat, de tall centralista i jacobí, habilitat per mutilar l'Estatut d'Autonomia de Catalunya, l'aprofondiment en les accions anitdemocràtiques derivades de la Llei de Partits i de l'executòria ultraconservadora de la Sala del 62 del Tribunal Suprem, etc.
Ara, pel creador de la idea de la "Alianza de Civilizaciones", resulta que identificar centenars o mil·lers de persones pel tret comú de la seva pertanyença a una determinada étnia, i deportar-les sense processos judicials individuals en els què es demostri una conducta tipificada legalment com a delicte, sempre que aquesta conducta porti aparellada com a pena l'expulsió del territori francès, resulta, dic, que es tracta d'una acció "amparada pel dret intern i pel dret internacional, que no contravè principis bàsics de drets humans". "És legal", va afirmar.
Amos anda, José Luis, que diria algú.
Per què volem una mala còpia si podem comprar, pel mateix preu, l'original?. És a dir, per tenir un mal gestor al capdavant, que ademès ens fa retrocedir en matèria de drets i llibertats fonamentals, que prostitueix principis bàsics relatius a la dignitat humana i renega definitivament de qualsevol postulat socialdemòcrata o progressista, no seria millor atorgar el comandament directament als conservadors, que de calers hi entenen més i que quan estan al govern emprenyen menys?. (Sense majoria absoluta, no sigui que l'aznarisme sociològic ens faci retrocedir encara més al ritme de la fanfarria de les il·limitades bondats del totpoderòs lliure mercat i de la caiguda lliure en braços del ultraliberalisme neocon!)
Com va assenyalar Josep Ramoneda en el seu article "Frivolidad", (El Pais, 23/09/2010), "con su incapacidad para conducir y controlar el relato de la narración de la crisis, Zapatero había tocado fondo políticamente. Con su apoyo a Sarkozy en el lamentable episodio de los gitanos, ha tocado fondo ideológicamente".
Ramoneda assenyala que aquest recolçament a Sarkozy neix d'una suma de "frivolitat i covardia". Pot ser. A mi em sembla que neix sobretot de la fascinació i l'enamorament. És ben sabut que l'amor és cec, i fa dir i fer autèntiques bestieses.
Perquè, benvolgut José Luis, c'est l'amour, n'est pas?.
Si és així, esperarem a que s'et passi el període romàntic i et caigui la bena dels ulls, i et donare'm l'oportunitat de rectificar.
L'inefable Rodríguez Zapatero va fer un vergonyant seguidisme de l'idolatrat Sarkozy, el que em suscita les reflexions que segueixen.
Sembla clara la ineficàcia de Zapatero en matèria de política econòmica, el que podria ser excusat pels problemes estructurals espanyols i per la dimensió internacional de la crisi. Voldria ser generòs en aquest punt i no fer massa escarni dels tombs esbojarrats i del desgovern del que molts, no sense arguments fundats, acusen el President.
Però, un cop descartada l'adhesió al líder per la seva capacitat de gestió en el camp econòmic, nomès queda aferrar-se a la ideologia i el model social.
Zapatero podia exhibir un currículum raonable a partir de certes accions: el matrimoni homosexual, la immediata retirada de les tropes d'Irak, aconseguir apartar del poder el dofí de l'execrable Aznar de la darrera legislatura, la formulació de la necessitat de parlar amb ETA, i alguna que altra cosa més (no massa més).
Però tot ha estat un miratge i, de forma lenta però segura, l'impostura s'ha esvaït: increments de la represió penal i allunyament de les opcions resocialitzadores (enduriments del Codi Penal i de la Llei Penal del Menor, a rebuf del populisme punitiu i en la millor tradició de la dreta), pressupostos generals antisocials que signaria qualsevol partit conservador, conxorxa soterrada amb el PP per mantenir un Tribunal Constitucional deslegitimat, de tall centralista i jacobí, habilitat per mutilar l'Estatut d'Autonomia de Catalunya, l'aprofondiment en les accions anitdemocràtiques derivades de la Llei de Partits i de l'executòria ultraconservadora de la Sala del 62 del Tribunal Suprem, etc.
Ara, pel creador de la idea de la "Alianza de Civilizaciones", resulta que identificar centenars o mil·lers de persones pel tret comú de la seva pertanyença a una determinada étnia, i deportar-les sense processos judicials individuals en els què es demostri una conducta tipificada legalment com a delicte, sempre que aquesta conducta porti aparellada com a pena l'expulsió del territori francès, resulta, dic, que es tracta d'una acció "amparada pel dret intern i pel dret internacional, que no contravè principis bàsics de drets humans". "És legal", va afirmar.
Amos anda, José Luis, que diria algú.
Per què volem una mala còpia si podem comprar, pel mateix preu, l'original?. És a dir, per tenir un mal gestor al capdavant, que ademès ens fa retrocedir en matèria de drets i llibertats fonamentals, que prostitueix principis bàsics relatius a la dignitat humana i renega definitivament de qualsevol postulat socialdemòcrata o progressista, no seria millor atorgar el comandament directament als conservadors, que de calers hi entenen més i que quan estan al govern emprenyen menys?. (Sense majoria absoluta, no sigui que l'aznarisme sociològic ens faci retrocedir encara més al ritme de la fanfarria de les il·limitades bondats del totpoderòs lliure mercat i de la caiguda lliure en braços del ultraliberalisme neocon!)
Com va assenyalar Josep Ramoneda en el seu article "Frivolidad", (El Pais, 23/09/2010), "con su incapacidad para conducir y controlar el relato de la narración de la crisis, Zapatero había tocado fondo políticamente. Con su apoyo a Sarkozy en el lamentable episodio de los gitanos, ha tocado fondo ideológicamente".
Ramoneda assenyala que aquest recolçament a Sarkozy neix d'una suma de "frivolitat i covardia". Pot ser. A mi em sembla que neix sobretot de la fascinació i l'enamorament. És ben sabut que l'amor és cec, i fa dir i fer autèntiques bestieses.
Perquè, benvolgut José Luis, c'est l'amour, n'est pas?.
Si és així, esperarem a que s'et passi el període romàntic i et caigui la bena dels ulls, i et donare'm l'oportunitat de rectificar.
dimecres, 22 de setembre del 2010
Nicolas Sarkozy, Sum Sacerdot de l'Esglèsia de l'Antropoemia de la Fortalesa Europea
Potser aixecar la catifa, escombrar la porqueria i amagar-la sota, sigui la solució per mostrar un piset impecable.
Pot ser.
Potser considerar altres éssers humans com a excedents indesitjables, membres d'una subespècie, detritus destinats a l'abocador, estranys aterradors, criatures supèrflues, "ells" enfront "nosaltres", "invasors" enfront "establerts legítims", sigui el signe dels temps i resulti inevitable.
Pot ser.
Potser la cosificació de tot allò que amenaça el nostre ordre, la nostra pulcritud, sigui un exercici necessari i saludable, imprescindible perquè les persones benintencionades i netes de cor i ànima articulin una coartada moral suficient, perquè puguin dormir tranquiles girant el cap o tapant-se ulls i orelles.
Pot ser.
Potser la tasca d'identificar, encerclar, marcar, empresonar, aniquilar (civilitzadament) o deportar aquestes coses fastigoses, aquests membres cosificats de la subespècie humana, sigui necessària per salvar la nostra forma de vida, per mantenir incòlume el nostre status sense haver-nos de preocupar per tonteríes com la solidaritat, la humanitat i els drets humans.
Pot ser.
Potser el món ha d'habilitar més camps de refugiats, més presons, més illes en llocs ignots enmig de l'oceà pacífic, mes espais encerclats de grans tanques electrificades, llocs on enviar tot allò que sobra, tot el que amenaça la nostra seguretat i la nostra estabilitat. Llocs remots on no poguem olorar la seva pudor, veure la seva misèria, contaminar-nos de les seves malaltíes, llocs incomunicats per tal de que els telenotícies del migdia no mostrin imatges desagradables que puguin pertorbar la ingesta del nostre merescut i saludable àpat.
Pot ser.
Potser el govern francès, quan deporta aquesta cosa que respòn a la categoria de gitanos romanesos o búlgars, un estigma genètic i social aterrador, fa el que toca, s'ajusta escrupulosament a la legalitat interna, europea i internacional, i potser el bambi d'en Zapatero té raó quan dona suport explícit a aquesta política i potser la Comissària europea de Justícia, Viviane Reding, ha pixat fora de test amb les seves crítiques, és una histèrica i mereixeria, com van considerar insignes polítics francesos, aixoplugar a tots els gitanos a casa seva.
Pot ser. Pot ser.
Però una cosa és segura. Desprès de provar-ho amb l'ambigu Blair, de no pendre's gaire seriosament l'histriònic Berlusconi, aquesta religió ha trobat definitivament el seu Pontífex, el seu Sobirà indiscutible, Nicolas Sarkozy, el Sum Sacerdot de l'Esglèsia de l'Antropoemia de la Fortalesa Europea.
Va fer el seu noviciat a la banlieue parisina l'any 2005, invocant la "karcher" per fer neteja. Polítiques socials? Polítques d'integració? Polítiques educatives?. Xorrades. Llei i ordre.
Una cosa se li ha de reconèixer al nou Emperador: no ha enganyat desde un principi. Ara, amb el tema dels gitanos, el novici ja s'ha doctorat, i la seva religió acull un nombre creixent de fidels (honrats i benintencionats, nets de cor i ànima, que compaginen el culte a l'Antropoemia amb l'atenció dominical a les mises cristianes, amunt els cors i serà salva la vostra ànima).
(Fins fa poc, li envejava la Bruni. Ara, quan més la observo en el paper de Primera Dama, menys m'agrada. O sigui que ja, ni això)
Pot ser.
Potser considerar altres éssers humans com a excedents indesitjables, membres d'una subespècie, detritus destinats a l'abocador, estranys aterradors, criatures supèrflues, "ells" enfront "nosaltres", "invasors" enfront "establerts legítims", sigui el signe dels temps i resulti inevitable.
Pot ser.
Potser la cosificació de tot allò que amenaça el nostre ordre, la nostra pulcritud, sigui un exercici necessari i saludable, imprescindible perquè les persones benintencionades i netes de cor i ànima articulin una coartada moral suficient, perquè puguin dormir tranquiles girant el cap o tapant-se ulls i orelles.
Pot ser.
Potser la tasca d'identificar, encerclar, marcar, empresonar, aniquilar (civilitzadament) o deportar aquestes coses fastigoses, aquests membres cosificats de la subespècie humana, sigui necessària per salvar la nostra forma de vida, per mantenir incòlume el nostre status sense haver-nos de preocupar per tonteríes com la solidaritat, la humanitat i els drets humans.
Pot ser.
Potser el món ha d'habilitar més camps de refugiats, més presons, més illes en llocs ignots enmig de l'oceà pacífic, mes espais encerclats de grans tanques electrificades, llocs on enviar tot allò que sobra, tot el que amenaça la nostra seguretat i la nostra estabilitat. Llocs remots on no poguem olorar la seva pudor, veure la seva misèria, contaminar-nos de les seves malaltíes, llocs incomunicats per tal de que els telenotícies del migdia no mostrin imatges desagradables que puguin pertorbar la ingesta del nostre merescut i saludable àpat.
Pot ser.
Potser el govern francès, quan deporta aquesta cosa que respòn a la categoria de gitanos romanesos o búlgars, un estigma genètic i social aterrador, fa el que toca, s'ajusta escrupulosament a la legalitat interna, europea i internacional, i potser el bambi d'en Zapatero té raó quan dona suport explícit a aquesta política i potser la Comissària europea de Justícia, Viviane Reding, ha pixat fora de test amb les seves crítiques, és una histèrica i mereixeria, com van considerar insignes polítics francesos, aixoplugar a tots els gitanos a casa seva.
Pot ser. Pot ser.
Però una cosa és segura. Desprès de provar-ho amb l'ambigu Blair, de no pendre's gaire seriosament l'histriònic Berlusconi, aquesta religió ha trobat definitivament el seu Pontífex, el seu Sobirà indiscutible, Nicolas Sarkozy, el Sum Sacerdot de l'Esglèsia de l'Antropoemia de la Fortalesa Europea.
Va fer el seu noviciat a la banlieue parisina l'any 2005, invocant la "karcher" per fer neteja. Polítiques socials? Polítques d'integració? Polítiques educatives?. Xorrades. Llei i ordre.
Una cosa se li ha de reconèixer al nou Emperador: no ha enganyat desde un principi. Ara, amb el tema dels gitanos, el novici ja s'ha doctorat, i la seva religió acull un nombre creixent de fidels (honrats i benintencionats, nets de cor i ànima, que compaginen el culte a l'Antropoemia amb l'atenció dominical a les mises cristianes, amunt els cors i serà salva la vostra ànima).
(Fins fa poc, li envejava la Bruni. Ara, quan més la observo en el paper de Primera Dama, menys m'agrada. O sigui que ja, ni això)
dijous, 16 de setembre del 2010
Nocions bàsiques de Dret Penal (XIII)
Eximents incompletes (circumstàncies atenuants)
Les eximents incompletes o circumstàncies atenuants son circumstàncies modificatives de la responsabilitat criminal.
Quan s’aprecien els elements essencials que exclouen la responsabilitat criminal però manca un o més dels requisits no essencials, ens trobem front una atenuació de la responsabilitat criminal (eximent incompleta), conforme la previsió de l’article 21.1 CP .
De fet, és en aquest article 21.1 CP on localitzem l’eximent incompleta, en tant que les previsions dels articles 21.2 i 21.3 es refereixen a circumstàncies atenuants preexistents o concomitants a la realització del delicte, i les dels articles 21.4 i 21.5 suposen atenuants posteriors a la realització del delicte
Així, d’acord amb la dicció de l’article 21 CP, son circumstàncies atenuants:
1. Quan el culpable actúa a causa de la seva greu adicció a l’alcohol o les drogues (art. 21.2 CP)
2. Quan s’actúa per causes o estímuls tan poderosos que produeixin arrebat, obcecació o un altre estat pasional similar (art. 21.3 CP)
3. Quan, abans de que es dirigeixi contra el culpable un procediment judicial, aquest confesi l’infracció a les autoritats (art. 21.4 CP)
4. Quan el culpable procedeixi a reparar el dany ocasionat a la víctima, o disminuir els seus efectes, en qualsevol moment abans del judici oral (art. 21.5 CP)
5. Qualsevol altre circumstància anàloga a les anteriors (art. 21.6 CP)
Les circumstàncies atenuants o les eximents incomplertes es sitúen en l’àmbit de l’individualització de la pena
Les conseqüències punitives resultants de l’apreciació de circumstàncies atenuants, recollides a l’article 66 CP impliquen l’aplicació de la pena en la seva meitat inferior (nomès una atenuant), l’aplicació de la pena en un o dos graus menys (dos o més atenuants). En cas de coexistència de circumstàncies agreujants i atenuants, aquestes s’han de compensar racionalment. Aquella circumstància (atenuant o agreujant) que es consideri més qüalificada, permetrà la reducció o elevació de la pena.
L’apreciació de l’eximent incomplerta implica l’aplicació de la pena inferior en un o dos graus (art. 68 CP). Es tracta del que la doctrina anomena supòsit d’imputabilitat disminuida.
dilluns, 2 d’agost del 2010
Quatre ratlles per la Keiko Chiba
Hola Keiko.
Ja m'ho imagino que això de ser Ministre de Justícia al Japò ha de ser difícil.
Ja m'en faig al càrrec que les pressions que s'han de suportar fan difícil mantenir-se en les pròpies conviccions, per arrelades que aquestes estiguin.
Però, saps què Keiko? M'has decebut, el què de ben segur et resultarà indiferent, i t'has traït a tu mateixa, el què no t'hauria de permetre dormir tranquila.
Pel que entenc, vas accedir al ministeri de justícia desprès d'una exitosa carrera com a advocada, desprès de lluitar per la defensa dels drets civils, dels drets dels immigrants i militar activament contra la pena de mort, que al Japò s'executa d'una forma particularment vil i execrable. (Perquè al Japò, els condemnats a mort ni les seves famílies saben quin serà el dia de l'execució, que es porta a la pràctica per sopresa, de forma que el condemnat s'en va a dormir, nit rera nit, pensant que aquella podrà ser la última, el què els fa enbogir invariable i inevitablement).
Disculpa'm la digressió, tu això ja ho sabíes. Doncs bé, tot just acabes d'instal·lar-te al teu despatx, com qui diu, i ja li has agafat carinyo a la poltrona, ja t'has rendit incondicionalment a l'eròtica del poder (shame on you). I com resulta que qüestionen la teva capacitat pel càrrec, precisament per les teves opinions contràries a la pena de mort, doncs vas i a la primera de canvi, nomès un mes desprès de que el teu Primer Ministre, Naoto Kan, et confirmi en el càrrec, signes dues ordres d'execució, tot esmicolant la moratòria que semblava assentar-se al teu pais.
Tens seixanta-dos anys, Keiko. Teníes una oportunitat d'or de fer història en positiu, d'aixecar la veu i dir, no, prou, no en el meu nom, prefereixo deixar el càrrec que signar les ordres d'execució. Desprès resulta que els ciutadans acabem contagiats pel virus de la desafecció vers els polítics. Serà perquè mentiu sistemàticament? Serà per què prostituiu les vostres conviccions expressades per tacticismes cojunturals?
En qualsevol cas, el darrer 27 de juliol, amb la teva presència personal entre els testimonis, vas penjar a la forca els reus convictes Kazuo Shinozawa i Hidenori Ogata, sota la legitimitat impostada, falsa i esviaixada de que l'Estat pot endur-se una vida humana sense què aquesta acció sigui, com a mínim, igual de reprobable que la que va dur al pobre desgraciat de torn a patir la pena capital.
Sayonara Keiko. No li desitjo mai cap mal a ningú, però penso que no estaria de mès que la imatge dels reus executats, en el moment de la seva mort, les cames movent-se convulsa i espasmòdicament, t'acompanyi una temporada (preferentment llarga) a les nits dels teu Yokohama natal.
Ja m'ho imagino que això de ser Ministre de Justícia al Japò ha de ser difícil.
Ja m'en faig al càrrec que les pressions que s'han de suportar fan difícil mantenir-se en les pròpies conviccions, per arrelades que aquestes estiguin.
Però, saps què Keiko? M'has decebut, el què de ben segur et resultarà indiferent, i t'has traït a tu mateixa, el què no t'hauria de permetre dormir tranquila.
Pel que entenc, vas accedir al ministeri de justícia desprès d'una exitosa carrera com a advocada, desprès de lluitar per la defensa dels drets civils, dels drets dels immigrants i militar activament contra la pena de mort, que al Japò s'executa d'una forma particularment vil i execrable. (Perquè al Japò, els condemnats a mort ni les seves famílies saben quin serà el dia de l'execució, que es porta a la pràctica per sopresa, de forma que el condemnat s'en va a dormir, nit rera nit, pensant que aquella podrà ser la última, el què els fa enbogir invariable i inevitablement).
Disculpa'm la digressió, tu això ja ho sabíes. Doncs bé, tot just acabes d'instal·lar-te al teu despatx, com qui diu, i ja li has agafat carinyo a la poltrona, ja t'has rendit incondicionalment a l'eròtica del poder (shame on you). I com resulta que qüestionen la teva capacitat pel càrrec, precisament per les teves opinions contràries a la pena de mort, doncs vas i a la primera de canvi, nomès un mes desprès de que el teu Primer Ministre, Naoto Kan, et confirmi en el càrrec, signes dues ordres d'execució, tot esmicolant la moratòria que semblava assentar-se al teu pais.
Tens seixanta-dos anys, Keiko. Teníes una oportunitat d'or de fer història en positiu, d'aixecar la veu i dir, no, prou, no en el meu nom, prefereixo deixar el càrrec que signar les ordres d'execució. Desprès resulta que els ciutadans acabem contagiats pel virus de la desafecció vers els polítics. Serà perquè mentiu sistemàticament? Serà per què prostituiu les vostres conviccions expressades per tacticismes cojunturals?
En qualsevol cas, el darrer 27 de juliol, amb la teva presència personal entre els testimonis, vas penjar a la forca els reus convictes Kazuo Shinozawa i Hidenori Ogata, sota la legitimitat impostada, falsa i esviaixada de que l'Estat pot endur-se una vida humana sense què aquesta acció sigui, com a mínim, igual de reprobable que la que va dur al pobre desgraciat de torn a patir la pena capital.
Sayonara Keiko. No li desitjo mai cap mal a ningú, però penso que no estaria de mès que la imatge dels reus executats, en el moment de la seva mort, les cames movent-se convulsa i espasmòdicament, t'acompanyi una temporada (preferentment llarga) a les nits dels teu Yokohama natal.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
