Hola Keiko.
Ja m'ho imagino que això de ser Ministre de Justícia al Japò ha de ser difícil.
Ja m'en faig al càrrec que les pressions que s'han de suportar fan difícil mantenir-se en les pròpies conviccions, per arrelades que aquestes estiguin.
Però, saps què Keiko? M'has decebut, el què de ben segur et resultarà indiferent, i t'has traït a tu mateixa, el què no t'hauria de permetre dormir tranquila.
Pel que entenc, vas accedir al ministeri de justícia desprès d'una exitosa carrera com a advocada, desprès de lluitar per la defensa dels drets civils, dels drets dels immigrants i militar activament contra la pena de mort, que al Japò s'executa d'una forma particularment vil i execrable. (Perquè al Japò, els condemnats a mort ni les seves famílies saben quin serà el dia de l'execució, que es porta a la pràctica per sopresa, de forma que el condemnat s'en va a dormir, nit rera nit, pensant que aquella podrà ser la última, el què els fa enbogir invariable i inevitablement).
Disculpa'm la digressió, tu això ja ho sabíes. Doncs bé, tot just acabes d'instal·lar-te al teu despatx, com qui diu, i ja li has agafat carinyo a la poltrona, ja t'has rendit incondicionalment a l'eròtica del poder (shame on you). I com resulta que qüestionen la teva capacitat pel càrrec, precisament per les teves opinions contràries a la pena de mort, doncs vas i a la primera de canvi, nomès un mes desprès de que el teu Primer Ministre, Naoto Kan, et confirmi en el càrrec, signes dues ordres d'execució, tot esmicolant la moratòria que semblava assentar-se al teu pais.
Tens seixanta-dos anys, Keiko. Teníes una oportunitat d'or de fer història en positiu, d'aixecar la veu i dir, no, prou, no en el meu nom, prefereixo deixar el càrrec que signar les ordres d'execució. Desprès resulta que els ciutadans acabem contagiats pel virus de la desafecció vers els polítics. Serà perquè mentiu sistemàticament? Serà per què prostituiu les vostres conviccions expressades per tacticismes cojunturals?
En qualsevol cas, el darrer 27 de juliol, amb la teva presència personal entre els testimonis, vas penjar a la forca els reus convictes Kazuo Shinozawa i Hidenori Ogata, sota la legitimitat impostada, falsa i esviaixada de que l'Estat pot endur-se una vida humana sense què aquesta acció sigui, com a mínim, igual de reprobable que la que va dur al pobre desgraciat de torn a patir la pena capital.
Sayonara Keiko. No li desitjo mai cap mal a ningú, però penso que no estaria de mès que la imatge dels reus executats, en el moment de la seva mort, les cames movent-se convulsa i espasmòdicament, t'acompanyi una temporada (preferentment llarga) a les nits dels teu Yokohama natal.
dilluns, 2 d’agost del 2010
dijous, 29 de juliol del 2010
Tiempos líquidos, de Zygmunt Bauman
Tot just he finalitzat la lectura de Tiempos Líquidos (Ensayo Tusquets, Barcelona 2007), del clarivident Zygmunt Bauman, a qui ja havia conegut a partir de la lectura de Modernidad Líquida i de Modernidad y Holocausto. No glossaré ara l'autor o la seva obra, altament recomanable, i en canvi voldria transcriure un paràgraf especialment lúcid que retrata magistralment les pulsions que aboquen a la cultura securitària i a les dinàmiques del populisme punitiu. Es localitza a la pàgina 23:
"Como si se tratara de un capital líquido listo para cualquier inversión, el capital del miedo puede transformarse en cualquier tipo de rentabilidad, ya sea económica o política. Así ocurre en la práctica. La seguridad personal se ha convertido en un argumento de venta importante (quizás el más importante) en toda suerte de estrategias de mercadotecnia. "La Ley y el orden", reducidos cada vez más a una mera promesa de seguridad personal (más precisamente, física), se han convertido en un argumento de venta importante (quizás el más importante) en los programas políticos y las campañas electorales. Mientras, la exhibición de amenazas a la seguridad personal ha pasado a ser un recurso importante (quizás el más importante) en las guerras de los medios de comunicación de masas por los índices de audiencia (lo cual ha redundado aún más en el éxito de los usos comercial y político del capital del miedo). Como dice Ray Surette, el mundo que se ve por televisión se parece a uno en el que los "ciudadanos-ovejas" son protegidos de los "delincuentes-lobos" por "policías-perros pastores""
El concepte de "capital de la por" i la seva rendibilització interessada, certament ja ha estat formulat amb anterioritat, però se li ha de reconèixer a Bauman una extraordinària eficàcia en el discurs. D'altra banda, l'analogia del remat d'ovelles, els llops i els gossos m'ha mogut a localitzar a Amazon l'obra de Ray Surette, Media, Crime and Criminal Justice" (malhauradament, no està disponible per ser transferida al meu Amazon Kindle, així que l'encarregaré en paper).
La legitimació de l'Estat com a garant de la seguretat personal, en substitució de la legitimació del poder públic que va nèixer, finalitzada la II Guerrra Mundial, de la necessitar d'estructurar, mantenir i estendre l'Estat Social (el welfare state), també es tractada amb mestria per Bauman (pàgina 26), amb un argument que, per cert, s'acosta tangencialment a la idea de Ferrajoli del garantisme limitador dels poders privats (els dels "mercats"):
"La cuestión de la legitimación queda completamente abierta de nuevo tras la retirada del Estado de la función sobre la que se fundamentaron sus pretensiones de legitimidad durante casi todo el siglo pasado. En la actualidad no puede construirse un nuevo consenso de la ciudadanía ("patriotismo constitucional", por emplear la expresión de Jürgen Habermas), como se hacía hasta hace bien poco: mediante la garantía de la protección constitucional frente a los caprichos del mercado, conocidos por devastar las conquistas sociales y por socavar el derecho al respeto social y a la dignidad personal. La integridad del cuerpo político en su forma de Estado-nación, la más conocida en la actualidad, tiene problemas, por lo que necesita y se busca con urgencia una legitimación alternativa".
"A la luz de lo dicho, no sorprende en absoluto que se busque ahora una legitimación alternativa de la autoridad estatal, y una fórmula política distinta en beneficio de la ciudadanía obediente, en la promesa del Estado de proteger a sus ciudadanos frente a los peligros para la seguridad personal. En la fórmula política del "Estado de la seguridad personal", el fantasma de la degradación social contra el que el Estado social juró proteger a sus ciudadanos está siendo sustituído por la amenaza de un pedófilo puesto en libertad, un asesino en serie, un mendigo molesto, un atracador, un acosador, un envenenador, un terrorista o, mejor aún, por la conjunción de todas estas amenazas en la figura del inmigrante ilegal, contra el que el Estado moderno, en su encarnación más reciente, promete defender a sus súbditos".
Segueix Bauman (pàgina 28):
"En un momento en el que las grandes ideas han perdido su credibilidad, el miedo a un enemigo fantasma es lo único que les queda a los políticos para mantener su poder".
Encara més, enfatizant el concepte de la retirada de l'Estat social i la seva substitució per l'Estat penal (pàgines 29 i 30):
"Ninguna investigación anterior al año 2000 ha mostrado una correlación significativa entre la severidad de la política penal y el número de delitos, aunque la mayoría de los estudios han descubierto una fuerte correlación negativa entre el "impulso encarcelador", por un lado, y la "cuota de servicios sociales provistos con independencia del mercado" y el "porcentaje del Producto Nacional Bruto destinado a este tipo de asistencia", por el otro. En definitiva, se ha demostrado, más allá de cualquier duda razonable, que el empeño por centrar la atención en la criminalidad y en los peligros que amenazan la seguridad física de los individuos y de sus propiedades está íntimamente relacionado con la "sensación de precariedad", y sigue muy de cerca el ritmo de la liberalización económica y de la consiguiente sustitución de la solidaridad social por la responsabilidad individual".
"No hay nuevos monstruos aterradores. Están extrayendo el veneno del miedo", observa Adam Curtis a propósito de la creciente preocupación por la seguridad física. (Nota: Adam Curtis és un realitzador televisiu britànic. És altament recomenable visionar el seu documental "The power of nightmares", que consta de sis parts i és accessible a travès de youtube). El miedo está ahí, saturando la existencia humana cotidiana mientras la liberalización penetra en sus fundamentos y los baluartes defensivos de la sociedad civil caen en pedazos. El miedo está ahí, y explotar su caudal en apariencia inagotable y autorrenovable para reconstruir un capital político agotado es una tentación a la que muchos políticos estiman difícil resistirse. También está afianzada la estrategia de capitalizar el miedo, una tradición que aparece en los primeros años del asalto neoliberalista al Estado social".
Per acabar, adjunto els enllaços a una deliciosa entrevista a Bauman, subtitulada al castellà, així com a la primera part del documental d'Adam Curtis.
Fins la propera!
Entervista amb Bauman:
http://www.youtube.com/watch?v=X4YGdqgCWd8
"The power of nightmares", d'Adam Curtis:
http://www.youtube.com/watch?v=Vt-FyuuWlWQ&feature=related
"Como si se tratara de un capital líquido listo para cualquier inversión, el capital del miedo puede transformarse en cualquier tipo de rentabilidad, ya sea económica o política. Así ocurre en la práctica. La seguridad personal se ha convertido en un argumento de venta importante (quizás el más importante) en toda suerte de estrategias de mercadotecnia. "La Ley y el orden", reducidos cada vez más a una mera promesa de seguridad personal (más precisamente, física), se han convertido en un argumento de venta importante (quizás el más importante) en los programas políticos y las campañas electorales. Mientras, la exhibición de amenazas a la seguridad personal ha pasado a ser un recurso importante (quizás el más importante) en las guerras de los medios de comunicación de masas por los índices de audiencia (lo cual ha redundado aún más en el éxito de los usos comercial y político del capital del miedo). Como dice Ray Surette, el mundo que se ve por televisión se parece a uno en el que los "ciudadanos-ovejas" son protegidos de los "delincuentes-lobos" por "policías-perros pastores""
El concepte de "capital de la por" i la seva rendibilització interessada, certament ja ha estat formulat amb anterioritat, però se li ha de reconèixer a Bauman una extraordinària eficàcia en el discurs. D'altra banda, l'analogia del remat d'ovelles, els llops i els gossos m'ha mogut a localitzar a Amazon l'obra de Ray Surette, Media, Crime and Criminal Justice" (malhauradament, no està disponible per ser transferida al meu Amazon Kindle, així que l'encarregaré en paper).
La legitimació de l'Estat com a garant de la seguretat personal, en substitució de la legitimació del poder públic que va nèixer, finalitzada la II Guerrra Mundial, de la necessitar d'estructurar, mantenir i estendre l'Estat Social (el welfare state), també es tractada amb mestria per Bauman (pàgina 26), amb un argument que, per cert, s'acosta tangencialment a la idea de Ferrajoli del garantisme limitador dels poders privats (els dels "mercats"):
"La cuestión de la legitimación queda completamente abierta de nuevo tras la retirada del Estado de la función sobre la que se fundamentaron sus pretensiones de legitimidad durante casi todo el siglo pasado. En la actualidad no puede construirse un nuevo consenso de la ciudadanía ("patriotismo constitucional", por emplear la expresión de Jürgen Habermas), como se hacía hasta hace bien poco: mediante la garantía de la protección constitucional frente a los caprichos del mercado, conocidos por devastar las conquistas sociales y por socavar el derecho al respeto social y a la dignidad personal. La integridad del cuerpo político en su forma de Estado-nación, la más conocida en la actualidad, tiene problemas, por lo que necesita y se busca con urgencia una legitimación alternativa".
"A la luz de lo dicho, no sorprende en absoluto que se busque ahora una legitimación alternativa de la autoridad estatal, y una fórmula política distinta en beneficio de la ciudadanía obediente, en la promesa del Estado de proteger a sus ciudadanos frente a los peligros para la seguridad personal. En la fórmula política del "Estado de la seguridad personal", el fantasma de la degradación social contra el que el Estado social juró proteger a sus ciudadanos está siendo sustituído por la amenaza de un pedófilo puesto en libertad, un asesino en serie, un mendigo molesto, un atracador, un acosador, un envenenador, un terrorista o, mejor aún, por la conjunción de todas estas amenazas en la figura del inmigrante ilegal, contra el que el Estado moderno, en su encarnación más reciente, promete defender a sus súbditos".
Segueix Bauman (pàgina 28):
"En un momento en el que las grandes ideas han perdido su credibilidad, el miedo a un enemigo fantasma es lo único que les queda a los políticos para mantener su poder".
Encara més, enfatizant el concepte de la retirada de l'Estat social i la seva substitució per l'Estat penal (pàgines 29 i 30):
"Ninguna investigación anterior al año 2000 ha mostrado una correlación significativa entre la severidad de la política penal y el número de delitos, aunque la mayoría de los estudios han descubierto una fuerte correlación negativa entre el "impulso encarcelador", por un lado, y la "cuota de servicios sociales provistos con independencia del mercado" y el "porcentaje del Producto Nacional Bruto destinado a este tipo de asistencia", por el otro. En definitiva, se ha demostrado, más allá de cualquier duda razonable, que el empeño por centrar la atención en la criminalidad y en los peligros que amenazan la seguridad física de los individuos y de sus propiedades está íntimamente relacionado con la "sensación de precariedad", y sigue muy de cerca el ritmo de la liberalización económica y de la consiguiente sustitución de la solidaridad social por la responsabilidad individual".
"No hay nuevos monstruos aterradores. Están extrayendo el veneno del miedo", observa Adam Curtis a propósito de la creciente preocupación por la seguridad física. (Nota: Adam Curtis és un realitzador televisiu britànic. És altament recomenable visionar el seu documental "The power of nightmares", que consta de sis parts i és accessible a travès de youtube). El miedo está ahí, saturando la existencia humana cotidiana mientras la liberalización penetra en sus fundamentos y los baluartes defensivos de la sociedad civil caen en pedazos. El miedo está ahí, y explotar su caudal en apariencia inagotable y autorrenovable para reconstruir un capital político agotado es una tentación a la que muchos políticos estiman difícil resistirse. También está afianzada la estrategia de capitalizar el miedo, una tradición que aparece en los primeros años del asalto neoliberalista al Estado social".
Per acabar, adjunto els enllaços a una deliciosa entrevista a Bauman, subtitulada al castellà, així com a la primera part del documental d'Adam Curtis.
Fins la propera!
Entervista amb Bauman:
http://www.youtube.com/watch?v=X4YGdqgCWd8
"The power of nightmares", d'Adam Curtis:
http://www.youtube.com/watch?v=Vt-FyuuWlWQ&feature=related
diumenge, 11 de juliol del 2010
Lluís Prenafeta
He finalitzat la lectura de "El malson. Quan la realitat supera la ficció" (L'Arquer, Columna edicions), de Lluís Prenafeta.
L'autor narra la seva experiència com a imputat en l'anomenat "Cas Pretòria", la seva detenció i posterior empresonament provisional decretat pel Jutge instructor, el fins ara omnipresent Baltasar Garzón.
Mès enllà de les qüestions relatives a les vivències personals, o la lògica proclama d'innocència de l'autor respecte els fets que són objecte de la instrucció, la veritat és que les reflexions de Prenafeta són dignes d'atenció.
Estic d'acord en què l'Audiència Nacional és una anomalia en l'estructura jurisdiccional espanyola, un tribunal d'excepció que hauria de ser abolit d'immediat.
Estic d'acord en la crítica genèrica a la figura del Jutge d'Instrucció. Malgrat l'argument recurrent de que quan la investigació la lidera un Jutge s'incrementen les garantíes del procès, la realitat és que qui investiga ho fa normalment amb la intenció de localitzar les conductes delictives, és a dir, mirant de trobar proves de càrrec que fonamentin una acusació. No sembla l'actitud més garantista que qui adopta aquest rol pugui, alhora, decidir sobre la llibertat de l'imputat, acordant la presó provisional incús com una part de la estratègia d'investigació.
L'òrgan jurisdiccional s'hauria de mantenir absolutament al marge de la investigació, que hauria de còrrer a càrrec exclusiu del Ministeri Fiscal, com succeeix en el sistema nordamericà o britànic, entre molts d'altres. En un cas com el "Pretòria", desprès de dos anys d'actuacions policials, liderades pel magistrat Garzón, amb telèfons punxats durant tot aquest període, escorcolls en domicilis i despatxos, etc., és una pantomima que el Fiscal demani la presó provisional per evitar la destrucció de proves, i que el Jutge l'acordi. Respresenta que el Ministeri Fiscal ha de vetllar pel compliment estricte del principi de legalitat (una declaració continguda al seu Estatut que, al meu parer, està absolutament buïda de contingut real), i que l'Instructor ha de vetllar per l'estricte compliment de les garantíes penals i processals, però la realitat és que Jutge i MF es conxòrxen per una millor eficàcia de la investigació, garantíes fonamentals al marge.
Imaginem un escenari alternatiu. La Fiscalia, a càrrec de la investigació, descobreix indicis delictius. Amb "causa probable", acudeix al Jutge (que no investiga) per sol·licitar l'autorització d'escoltes telefòniques, que li són aprovades. Al llarg de dos anys, el MF acumula proves (les escoltes telefòniques, interceptació de comunicacions, d'internet, testimonis, documents, etc.). Quan creu que té un cas sòlid, acudeix al Jutge, per sol·licitar ordre d'entrada i escorcoll en domicilis i despatxos, la intervenció de comptes bancaris etc. Simultàniament, la policia procedeix a la detenció dels imputats, pel termini màxim de 72 hores, abans de portar-los davant el Jutge.
En la compareixença davant el Jutge (que es sitúa en una posició equidistant entre l'acusador públic i la defensa), el Fiscal demana presó preventiva amb l'argument de que es poden destruïr proves. Desprès de dos anys d'investigació? Desprès de 72 hores de detenció i dels escorcolls en domicilis i despatxos? Algú creu que un Jutge realment imparcial, independent i amb l'adequada capacitació professional, en aquestes circumstàncies, acordaria la presó provisional? Jo no ho crec. Jo crec que li diria al Fiscal: "escolti, porta dos anys investigant, li he autoritzat escoltes i escorcolls, encara no en té prou per fonamentar la seva acusació?, potser és que no n'hi ha gaire, de cas..."
Però es clar, això a Espanya no passa, perquè qui pot acordar la presó provisional és qui intenta, simultàniament, reunir les proves de càrrec suficients fer fonamentar una posterior condemna, i això, quan qui disposa d'aquestes facultats exhorbitants respòn al nom de Baltasar Garzón, és garantia de despreci de les garantíes.
En fi, la realitat és què la història de Prenafeta hauria de fer reflexionar..., especialment al mateix Prenafeta. Per què dic això?. Per què revisi el seu comportament i analitzi, en conciència, si ha comès els delictes que se l'hi imputen?. No. Això ja s'ho trobaran. Tant de bó sigui innocent i l'absolguin, o culpable i el condemnin. Ho dic perquè el Sr. Prenafeta s'ha mogut en els cercles del poder durant anys. Entre l'any 1980 i 1990 va ser la mà dreta del President Pujol. El seu partit, Convergència i Unió, va recolçar governs de Felipe González i de José Maria Aznar, en un "esforç de responsabilitat per garantir la governabilitat", com sovint ens recordàven. És a dir, el Sr. Prenafeta tenia línia directa amb el legislador. Podia inflluir en el sentit del vot a les Corts Generals, perquè necessitàven CiU per mantenir-se en el govern, però CiU, em dol dir-ho, va adoptar, en l'àmbit de la política penal i penitenciària, una actitud reacciònaria i securitària, va contribuïr a alimentar el monstre que ara ha fagocitat immisericorde el pobre Sr. Prenafeta.
Què va dir, en el seu moment, el Sr. Prenafeta de l'anomalia democràtica què suposa l'Audiència Nacional?. Què va dir de les desproporcionades i desenfocades capacitats del Jutge d'Instrucció?. Què va dir de l'ignominiós abús de la presó provisional? (Potser pensava què allò no anava amb ell ni amb els seus, que el sistema punitiu espanyol nomès era cosa que afectava els marginats socials, els què molesten perquè poden portar una navalla o irrompre en una casa a la nit i, és clar, per aquests no calen les garantíes fonamentals, són "carne de cañon", "entran por una puerta y salen por la otra"...).
Per què no va protestar enèrgicament cada vegada que el seu partit, Convergència, s'arrenglerava amb la majoria parlamentària de torn per aprovar un nou increment punitiu al Codi Penal espanyol? (perquè CiU, a diferència del PNV o IU, per exemple, mai s'ha oposat als successius i vergonyants increments punitius).
La realitat és què, abans o desprès, qualsevol podem convertir-nos en víctimes del monstre que, entre tots, sota l'especial impuls de la massa poc cultivada, compulsiva i visceral, i amb l'entusiasta complicitat dels mass media, irresponsables, illetrats, morbosos i sensacionalistes, hem contribuït a crear, despreciant el coneixement, la il·lustració i els millors avenços de la civilització.
S'en adona ara, Sr. Prenafeta?
L'autor narra la seva experiència com a imputat en l'anomenat "Cas Pretòria", la seva detenció i posterior empresonament provisional decretat pel Jutge instructor, el fins ara omnipresent Baltasar Garzón.
Mès enllà de les qüestions relatives a les vivències personals, o la lògica proclama d'innocència de l'autor respecte els fets que són objecte de la instrucció, la veritat és que les reflexions de Prenafeta són dignes d'atenció.
Estic d'acord en què l'Audiència Nacional és una anomalia en l'estructura jurisdiccional espanyola, un tribunal d'excepció que hauria de ser abolit d'immediat.
Estic d'acord en la crítica genèrica a la figura del Jutge d'Instrucció. Malgrat l'argument recurrent de que quan la investigació la lidera un Jutge s'incrementen les garantíes del procès, la realitat és que qui investiga ho fa normalment amb la intenció de localitzar les conductes delictives, és a dir, mirant de trobar proves de càrrec que fonamentin una acusació. No sembla l'actitud més garantista que qui adopta aquest rol pugui, alhora, decidir sobre la llibertat de l'imputat, acordant la presó provisional incús com una part de la estratègia d'investigació.
L'òrgan jurisdiccional s'hauria de mantenir absolutament al marge de la investigació, que hauria de còrrer a càrrec exclusiu del Ministeri Fiscal, com succeeix en el sistema nordamericà o britànic, entre molts d'altres. En un cas com el "Pretòria", desprès de dos anys d'actuacions policials, liderades pel magistrat Garzón, amb telèfons punxats durant tot aquest període, escorcolls en domicilis i despatxos, etc., és una pantomima que el Fiscal demani la presó provisional per evitar la destrucció de proves, i que el Jutge l'acordi. Respresenta que el Ministeri Fiscal ha de vetllar pel compliment estricte del principi de legalitat (una declaració continguda al seu Estatut que, al meu parer, està absolutament buïda de contingut real), i que l'Instructor ha de vetllar per l'estricte compliment de les garantíes penals i processals, però la realitat és que Jutge i MF es conxòrxen per una millor eficàcia de la investigació, garantíes fonamentals al marge.
Imaginem un escenari alternatiu. La Fiscalia, a càrrec de la investigació, descobreix indicis delictius. Amb "causa probable", acudeix al Jutge (que no investiga) per sol·licitar l'autorització d'escoltes telefòniques, que li són aprovades. Al llarg de dos anys, el MF acumula proves (les escoltes telefòniques, interceptació de comunicacions, d'internet, testimonis, documents, etc.). Quan creu que té un cas sòlid, acudeix al Jutge, per sol·licitar ordre d'entrada i escorcoll en domicilis i despatxos, la intervenció de comptes bancaris etc. Simultàniament, la policia procedeix a la detenció dels imputats, pel termini màxim de 72 hores, abans de portar-los davant el Jutge.
En la compareixença davant el Jutge (que es sitúa en una posició equidistant entre l'acusador públic i la defensa), el Fiscal demana presó preventiva amb l'argument de que es poden destruïr proves. Desprès de dos anys d'investigació? Desprès de 72 hores de detenció i dels escorcolls en domicilis i despatxos? Algú creu que un Jutge realment imparcial, independent i amb l'adequada capacitació professional, en aquestes circumstàncies, acordaria la presó provisional? Jo no ho crec. Jo crec que li diria al Fiscal: "escolti, porta dos anys investigant, li he autoritzat escoltes i escorcolls, encara no en té prou per fonamentar la seva acusació?, potser és que no n'hi ha gaire, de cas..."
Però es clar, això a Espanya no passa, perquè qui pot acordar la presó provisional és qui intenta, simultàniament, reunir les proves de càrrec suficients fer fonamentar una posterior condemna, i això, quan qui disposa d'aquestes facultats exhorbitants respòn al nom de Baltasar Garzón, és garantia de despreci de les garantíes.
En fi, la realitat és què la història de Prenafeta hauria de fer reflexionar..., especialment al mateix Prenafeta. Per què dic això?. Per què revisi el seu comportament i analitzi, en conciència, si ha comès els delictes que se l'hi imputen?. No. Això ja s'ho trobaran. Tant de bó sigui innocent i l'absolguin, o culpable i el condemnin. Ho dic perquè el Sr. Prenafeta s'ha mogut en els cercles del poder durant anys. Entre l'any 1980 i 1990 va ser la mà dreta del President Pujol. El seu partit, Convergència i Unió, va recolçar governs de Felipe González i de José Maria Aznar, en un "esforç de responsabilitat per garantir la governabilitat", com sovint ens recordàven. És a dir, el Sr. Prenafeta tenia línia directa amb el legislador. Podia inflluir en el sentit del vot a les Corts Generals, perquè necessitàven CiU per mantenir-se en el govern, però CiU, em dol dir-ho, va adoptar, en l'àmbit de la política penal i penitenciària, una actitud reacciònaria i securitària, va contribuïr a alimentar el monstre que ara ha fagocitat immisericorde el pobre Sr. Prenafeta.
Què va dir, en el seu moment, el Sr. Prenafeta de l'anomalia democràtica què suposa l'Audiència Nacional?. Què va dir de les desproporcionades i desenfocades capacitats del Jutge d'Instrucció?. Què va dir de l'ignominiós abús de la presó provisional? (Potser pensava què allò no anava amb ell ni amb els seus, que el sistema punitiu espanyol nomès era cosa que afectava els marginats socials, els què molesten perquè poden portar una navalla o irrompre en una casa a la nit i, és clar, per aquests no calen les garantíes fonamentals, són "carne de cañon", "entran por una puerta y salen por la otra"...).
Per què no va protestar enèrgicament cada vegada que el seu partit, Convergència, s'arrenglerava amb la majoria parlamentària de torn per aprovar un nou increment punitiu al Codi Penal espanyol? (perquè CiU, a diferència del PNV o IU, per exemple, mai s'ha oposat als successius i vergonyants increments punitius).
La realitat és què, abans o desprès, qualsevol podem convertir-nos en víctimes del monstre que, entre tots, sota l'especial impuls de la massa poc cultivada, compulsiva i visceral, i amb l'entusiasta complicitat dels mass media, irresponsables, illetrats, morbosos i sensacionalistes, hem contribuït a crear, despreciant el coneixement, la il·lustració i els millors avenços de la civilització.
S'en adona ara, Sr. Prenafeta?
dijous, 17 de juny del 2010
Hombre preso que mira a su hijo, de Mario Benedetti
Hombre preso que mira a su hijo. Mario Benedetti
Clicant sobre l'enllaç, accedireu a l'adreça youtube del absolutament emocionant poema del gran Mario Benedetti.
Clicant sobre l'enllaç, accedireu a l'adreça youtube del absolutament emocionant poema del gran Mario Benedetti.
dimecres, 16 de juny del 2010
A voltes amb el populisme punitiu
La Vanguardia del darrer 12 de juny recollia la següent notícia: "Condenados a 15 años de cárcel los ladrones que robaron a periodistas españoles y portugueses". El cas s'enmarca en la cel·lebració del Mundial de futbol a Sudàfrica. D'acord amb la informació periodística, "los ladrones, de nacionalidad zimbawense, se llevaron ordenadores portátiles, teléfonos móviles y dinero".
En fi, al marge de l'escàndol que suposa la desproporcionada pena i la total absència de garantíes processals (entre el robatori, que no incorporava cap mena de violència, i la brutal condemna nomès havíen passat un parell de díes), el què em resulta absolutament desencisador són els comentaris dels internautes al peu de la notícia. Un petit recull:
En fi, d'un total de 52 comentaris, vaig comptabilitzar nomès 5 que eren crítics amb una condemna aberrant i amb la posició de la majoria dels internautes que van manifestar una opinió favorable al càstig. Això equival a un 90% d'opinions entusiasmades amb la condemna i que demanàven un sistema similar a Espanya, per nomès un 10% als que tot plegat els hi semblava absolutament indignant.
El pitjor de tot, és la sensació de desànim que m'embarga, de què tot està perdut, de què la sensibilitat, la cultura i la civilització, han desparegut dels esperits de la majoria dels què ens envolten.
El pitjor de tot és comprovar que el nacionalsocialisme està molt viu (i ells no saben, no s'en adonen o són incapaços de reconèixer que el professen).
En fi, al marge de l'escàndol que suposa la desproporcionada pena i la total absència de garantíes processals (entre el robatori, que no incorporava cap mena de violència, i la brutal condemna nomès havíen passat un parell de díes), el què em resulta absolutament desencisador són els comentaris dels internautes al peu de la notícia. Un petit recull:
- "Esto es justícia ejemplar, rápida y eficaz. Deberíamos mandar al Consejo General del Poder Judicial a Sudáfrica, para que les enseñen como se hacen las cosas, sin tanto protocolo y boato"
- "Luego somos capaces de criticar a otros países y despectivamente les llamamos del Tercer Mundo. Aquí los ladrones llegan a tener hasta 80 causas pendientes y siguen en la calle, los asesinos van un par de años y salen con títulos para ejercer de jueces y fiscales, los alcaldes y presidentes de comunidades autónomas roban y se les admira"
- "Por robar 4 tontenrías en 3 días juzgados y condenados. Aquí Millet Gurteles Estatutos, para qué seguir. Faltan más emigrantes, que nos envíen estos jueces aunque sea en patera, los de aquí son una burla a la justícia..."
- "ja, ja, aquí no pisarían el talego ni en broma. Por no decir que denunciarían a la policía por detención desproporcionada y acabarían indemnizados con un pastón. Los periodistas sin su material, los policías en la cárcel y los chorizos seguirían trabajando. Para que luego digan que esta gente son tercermundistas, ¿no lo seremos nosotros?"
- "Tendremos que aplicar aquí la justícia africana y tirar al mar a todos los delincuentes extracomunitarios que pueblan nuestras cárceles. Los sudafricanos empiezan a darnos ejemplo. A ver si aprendemos"
- "Se cambia juez sudafricano por tres jueces españoles"
- "Me pregunto cuanto se tardará en hacer una manifestación con pancartas para apoyar a los reclusos y abrir una cuenta en la Caixa para hacer donaciones para los pobres presuntos delincuentes. Es más, creo que habría que por Real Decreto aumentar en 10 puntos el IVA para poder subvencionar a las ONG para ayudar a estas pobres víctimas del sistema sudafricano. Me pregunto si en aquellas cárceles tendrán piscina, padel y Digital+ como aquí para reinsertarse más fácilmente. !QUÉ VERGÜENZA SEÑORES!"
En fi, d'un total de 52 comentaris, vaig comptabilitzar nomès 5 que eren crítics amb una condemna aberrant i amb la posició de la majoria dels internautes que van manifestar una opinió favorable al càstig. Això equival a un 90% d'opinions entusiasmades amb la condemna i que demanàven un sistema similar a Espanya, per nomès un 10% als que tot plegat els hi semblava absolutament indignant.
El pitjor de tot, és la sensació de desànim que m'embarga, de què tot està perdut, de què la sensibilitat, la cultura i la civilització, han desparegut dels esperits de la majoria dels què ens envolten.
El pitjor de tot és comprovar que el nacionalsocialisme està molt viu (i ells no saben, no s'en adonen o són incapaços de reconèixer que el professen).
dimarts, 18 de maig del 2010
Luigi Ferrajoli (II) i crisi econòmica. Excurs
El professor Ferrajoli formula un plantejament seductor. El garantisme que neix a la darreria dels anys 40 del segle XX suposa l'admissió de l'autolimitació del poder dels Estats, en la seva esfera interna. En l'àmbit extern, en l'esfera del dret internacional, preval la llei del més fort.
Una exteriorització evident d'aquesta llei del més fort es dona en l'àmbit del poder privat, particularment en el terreny de les activitats transnacionals de les grans corporacions. D'acord amb la mistificació ideològica de la tradició liberal (a partir de John Locke), la llibertat i la propietat vindríen a ser les dues cares de la mateixa moneda, seríen conceptes indisociables de rang equivalent.
Per això, i a diferència de l'autolimitació dels poders públics que resulta del garantisme, la tradició liberal no ha permès construir autèntics sistemes de garantíes de control dels poders privats. D'alguna forma, mancaria una mena de constitucionalisme del dret privat. Aquesta manca de regulació "garantista" de les activitats privades transnacionals, sovint és la base estructural de la desigualtat i del predomini dels drets patrimonials (que, per definició, són individuals i excloents), per sobre dels drets fonamentals (d'abast general). Així, s'ha consagrat com a poder hegemònic "el mercat" o "els mercats".
Ara resulta que, en l'actual context de crisi econòmica, "els mercats" "ataquen" l'euro o, més exactament, les economíes més vulnerables de la zona euro, el que situa la totalitat del sistema monetari en risc.
I aquests mercats "agressors", ténen tota la capacitat per vèncer qualsevol batalla i per imposar qualsevol condició. I poden fer-ho per la màxima de que la llibertat del mercat no pot limitar-se decisivament, a diferència del que passa amb la llibertat dels poders públics, sobre els que tots hem convingut que han de restar subjectes a limitacions garantistes, positivades amb rang constitucional. (Per això, Ferrajoli afirma que és imperativa una "constitucionalització garantista" dels límits de les activitats privades, que no hauríen de poder "atacar" l'interès general sota l'estandart de la llibertat de mercat incondicionada, perquè ja fà temps que hauríem de saber que la llibertat incondicionada és perniciosa, també la del "mercat")
Voldria connectar aquesta idea amb la recent proposta del govern socialista per paliar l'actual crisi econòmica. Confeso que, quan vaig conèixer les mesures proposades, el meu gen liberal va considerar-les lògiques i inevitables.
Desprès del pertinent període de reflexió pausada, ja no m'ho semblen tant.
Perquè ara la qüestió a combatre no és ja la recessió o l'atur, sinó el dèficit. El dèficit al qual s'ha arribat precisament per provar de combatre...la recessió i l'atur.
És a dir, ens endeutem per mirar de reactivar l'economia (Plan "E" etc.), per atorgar cobertura social als més necessitats (aturats, pensionistes, dependents, etc.), i quan ja em pagat o estem pagant les despeses de l'endeutament, "els mercats" ens ataquen i ens diuen (desprès de cobrar els rendiments) que així no anem enlloc, que hem de reduïr despesa pública (i inversió), i que el primer és tornar els calers.
Així que, per enfrontar aquesta tasca gegantina i no acabar devorat pels mercats, hem de reduïr costos salarials públics. L'austeritat sempre sembla recomanable, però, restant recursos als empleats públics (que també són consumidors), reactivarem l'economia?. El comerç podrà vendre més? Reduïrem l'stock d'habitatges en venda? La gent viatjarà més?. No sembla que les respostes hagin de ser afirmatives. Això sí, farem una mica de forat en el pressupost per calmar "els mercats".
Anys enrera s'utilitzava un concepte econòmic (que ara sembla en desús), anomenat "Actius Líquids en mans del Públic" (col·loquialment, Alpes). Quan es rebaixen els alpes, l'economia es contrau. I els alpes es rebaixen quan la percepció salarial del conjunt de la població és menor, o quan s'apujen els impostos.
S'alçen veus que afirmen que sobren funcionaris. De debò? Dues qüestions: els funcionaris que sobren, han d'anar directament a l'INEM o la iniciativa privada serà capaç de generar llocs de treball suficients per recuperar els mil·lions que s'han destruit i, ademès, contractar els funcionaris sobrants?. I si sobren funcionaris, d'on sobren? Sobren metges? Sobren jutges? Sobren mestres? Sobren bombers? Però no tenim un problema de llistes d'espera als hospitals i els jutjats estan col·lapsats? Però no hem hagut d'importar metges d'altres països? Però no tenim menys de la meitat de jutges per habitant que a Alemanya?
I si reduïm la despesa en protecció social, que pasarà amb la cohesió social?, què pasarà amb la criminalitat?.
Potser la idea de Ferrajoli de la imperativitat de la "constitucionalització garantista" dels límits de l'actuació d'aquesta cosa informe i abstracte que són "els mercats", no resulta tan agossarada, i potser no és un del·liri considerar que aquesta mistificació ideològica de la tradició liberal ha de tornar-se a posar en qüestió, sense que això impliqui caure en les urpes del marxisme col·lectivitzador.
Una exteriorització evident d'aquesta llei del més fort es dona en l'àmbit del poder privat, particularment en el terreny de les activitats transnacionals de les grans corporacions. D'acord amb la mistificació ideològica de la tradició liberal (a partir de John Locke), la llibertat i la propietat vindríen a ser les dues cares de la mateixa moneda, seríen conceptes indisociables de rang equivalent.
Per això, i a diferència de l'autolimitació dels poders públics que resulta del garantisme, la tradició liberal no ha permès construir autèntics sistemes de garantíes de control dels poders privats. D'alguna forma, mancaria una mena de constitucionalisme del dret privat. Aquesta manca de regulació "garantista" de les activitats privades transnacionals, sovint és la base estructural de la desigualtat i del predomini dels drets patrimonials (que, per definició, són individuals i excloents), per sobre dels drets fonamentals (d'abast general). Així, s'ha consagrat com a poder hegemònic "el mercat" o "els mercats".
Ara resulta que, en l'actual context de crisi econòmica, "els mercats" "ataquen" l'euro o, més exactament, les economíes més vulnerables de la zona euro, el que situa la totalitat del sistema monetari en risc.
I aquests mercats "agressors", ténen tota la capacitat per vèncer qualsevol batalla i per imposar qualsevol condició. I poden fer-ho per la màxima de que la llibertat del mercat no pot limitar-se decisivament, a diferència del que passa amb la llibertat dels poders públics, sobre els que tots hem convingut que han de restar subjectes a limitacions garantistes, positivades amb rang constitucional. (Per això, Ferrajoli afirma que és imperativa una "constitucionalització garantista" dels límits de les activitats privades, que no hauríen de poder "atacar" l'interès general sota l'estandart de la llibertat de mercat incondicionada, perquè ja fà temps que hauríem de saber que la llibertat incondicionada és perniciosa, també la del "mercat")
Voldria connectar aquesta idea amb la recent proposta del govern socialista per paliar l'actual crisi econòmica. Confeso que, quan vaig conèixer les mesures proposades, el meu gen liberal va considerar-les lògiques i inevitables.
Desprès del pertinent període de reflexió pausada, ja no m'ho semblen tant.
Perquè ara la qüestió a combatre no és ja la recessió o l'atur, sinó el dèficit. El dèficit al qual s'ha arribat precisament per provar de combatre...la recessió i l'atur.
És a dir, ens endeutem per mirar de reactivar l'economia (Plan "E" etc.), per atorgar cobertura social als més necessitats (aturats, pensionistes, dependents, etc.), i quan ja em pagat o estem pagant les despeses de l'endeutament, "els mercats" ens ataquen i ens diuen (desprès de cobrar els rendiments) que així no anem enlloc, que hem de reduïr despesa pública (i inversió), i que el primer és tornar els calers.
Així que, per enfrontar aquesta tasca gegantina i no acabar devorat pels mercats, hem de reduïr costos salarials públics. L'austeritat sempre sembla recomanable, però, restant recursos als empleats públics (que també són consumidors), reactivarem l'economia?. El comerç podrà vendre més? Reduïrem l'stock d'habitatges en venda? La gent viatjarà més?. No sembla que les respostes hagin de ser afirmatives. Això sí, farem una mica de forat en el pressupost per calmar "els mercats".
Anys enrera s'utilitzava un concepte econòmic (que ara sembla en desús), anomenat "Actius Líquids en mans del Públic" (col·loquialment, Alpes). Quan es rebaixen els alpes, l'economia es contrau. I els alpes es rebaixen quan la percepció salarial del conjunt de la població és menor, o quan s'apujen els impostos.
S'alçen veus que afirmen que sobren funcionaris. De debò? Dues qüestions: els funcionaris que sobren, han d'anar directament a l'INEM o la iniciativa privada serà capaç de generar llocs de treball suficients per recuperar els mil·lions que s'han destruit i, ademès, contractar els funcionaris sobrants?. I si sobren funcionaris, d'on sobren? Sobren metges? Sobren jutges? Sobren mestres? Sobren bombers? Però no tenim un problema de llistes d'espera als hospitals i els jutjats estan col·lapsats? Però no hem hagut d'importar metges d'altres països? Però no tenim menys de la meitat de jutges per habitant que a Alemanya?
I si reduïm la despesa en protecció social, que pasarà amb la cohesió social?, què pasarà amb la criminalitat?.
Potser la idea de Ferrajoli de la imperativitat de la "constitucionalització garantista" dels límits de l'actuació d'aquesta cosa informe i abstracte que són "els mercats", no resulta tan agossarada, i potser no és un del·liri considerar que aquesta mistificació ideològica de la tradició liberal ha de tornar-se a posar en qüestió, sense que això impliqui caure en les urpes del marxisme col·lectivitzador.
divendres, 30 d’abril del 2010
Luigi Ferrajoli (I)
Asisteixo a un seminari impartit per l'extraordinari professor italià Luigi Ferrajoli, pare i màxim exponent de la teoria del garantisme penal (sens dubte, el Luciano Pavarotti d'aquest fèrtil camp teòric).
L'auditori el conformem una trentena de persones, en la seva majoria professors universitaris, així com estudiants de màster o de doctorat. S'en ocupa d'introduïr el tema i presentar el ponent un altre pes pesant, el professor Roberto Bergalli.
El seminari porta el suggerent títol de "Filosofia del mal i memòria col·lectiva", i la intervenció del professore s'articula entorn tres eixos principals: (1) Naixement del garantisme desde un punt de vista pràctic (la resistència partisana i la Constitució italiana de 1947), (2) l'efecte del garantisme sobre l'existència estructural de l'excepcionalisme, i (3) ¿quins aspectes revisaria avui de la seva teoria del garantisme penal?.
Aquest format no és el més adequat per glossar una intervenció i un ric debat de més de dues hores, però m'agradaria ara desenvolupar una idea que convé repetir per reforçar la memòria col·lectiva i lluitar contra la involució.
La idea és la següent:
La humanitat va topar-se de cara amb el mal (amb el "mal absolut", en expressió de Carlos Nino), entre els anys 30 i 40 del segle passat, amb l'adveniment de feixismes i totalitarismes, i la barbàrie que va acompanyar la segona guerra mundial (de fet, els horrors màxims van impregnar l'entrada del segle XX, amb multiplicitat de conflictes arreu i menyspreu absolut dels uns vers els altres). La Declaració Universal de Drets Humans, de 1948, parla "d'actes de barbàrie ultratjants per a la conciència de la humanitat". En aquest context, la reacció es concreta en la certesa total de la necessitat de posar límits al poder dels estats, del que s'en deriva un constitucionalisme garantista, del que són exponents la Constitució italiana de 1947, la Llei Fonamental alemanya de 1949 i, amb els diferiments ocasionats per la pervivència dels respectius règims autoritaris, la Constitució portuguesa de 1976 (post salazarista), l'espanyola de 1978 (post franquista), i les diferents constitucions llatinoamericanes.
D'alguna forma, el garantisme dota d'eficàcia pràctica el pacte de convivència que pretén ser una Constitució, i té tot el sentit (no s'oblidi mai), per provar d'evitar l'estat de policia associat al totalitarisme, per enfrontar el "mal absolut", un mal que no era (és) teòric, sinó del que s'en havíen tingut les proves més cruentes. Perquè no s'ha d'oblidar, tampoc, que tant l'adveniment al poder del nazisme a Alemanya com del feixisme a Itàlia (sigui això dit en traç gruixut i sense entrar en matisos), així com els desenvolupaments legislatius que van permetre els pitjors genocidis imaginables, van nèixer de la voluntat popular expressada a les urnes, van nèixer d'un suport social ampliament majoritari. Arribant al poder per medis democràtics, aquells governants van utilitzar aquest tipus de suposada legitimitat per destruir lllibertats i drets fonamentals, construint un dret penal de l'enemic.
De tot l'anterior resulta una màxima que sovint s'oblida: la democràcia, per sobreviure, requereix de límits a aquesta mateixa democràcia. Cap majoria ha de poder decidir sobre certes qüestions. Ni tan sóls la unanimitat és condició suficient per ultrapassar certs límits. I en això consisteix el garantisme, en un canvi de paradigma que assenta les seves bases en la certesa de que els drets fonamentals, inherents a la condició d'èsser humà i indisociables d'aquesta, són innegociables i cap majoria, per àmplia que aquesta sigui, ha de poder limitar-los o menysternir-los. I la memòria col·lectiva hauria de servir per recordar el perquè de la imperativitat d'aquest paradigma.
Demà provaré de seguir a partir d'aquest punt.
L'auditori el conformem una trentena de persones, en la seva majoria professors universitaris, així com estudiants de màster o de doctorat. S'en ocupa d'introduïr el tema i presentar el ponent un altre pes pesant, el professor Roberto Bergalli.
El seminari porta el suggerent títol de "Filosofia del mal i memòria col·lectiva", i la intervenció del professore s'articula entorn tres eixos principals: (1) Naixement del garantisme desde un punt de vista pràctic (la resistència partisana i la Constitució italiana de 1947), (2) l'efecte del garantisme sobre l'existència estructural de l'excepcionalisme, i (3) ¿quins aspectes revisaria avui de la seva teoria del garantisme penal?.
Aquest format no és el més adequat per glossar una intervenció i un ric debat de més de dues hores, però m'agradaria ara desenvolupar una idea que convé repetir per reforçar la memòria col·lectiva i lluitar contra la involució.
La idea és la següent:
La humanitat va topar-se de cara amb el mal (amb el "mal absolut", en expressió de Carlos Nino), entre els anys 30 i 40 del segle passat, amb l'adveniment de feixismes i totalitarismes, i la barbàrie que va acompanyar la segona guerra mundial (de fet, els horrors màxims van impregnar l'entrada del segle XX, amb multiplicitat de conflictes arreu i menyspreu absolut dels uns vers els altres). La Declaració Universal de Drets Humans, de 1948, parla "d'actes de barbàrie ultratjants per a la conciència de la humanitat". En aquest context, la reacció es concreta en la certesa total de la necessitat de posar límits al poder dels estats, del que s'en deriva un constitucionalisme garantista, del que són exponents la Constitució italiana de 1947, la Llei Fonamental alemanya de 1949 i, amb els diferiments ocasionats per la pervivència dels respectius règims autoritaris, la Constitució portuguesa de 1976 (post salazarista), l'espanyola de 1978 (post franquista), i les diferents constitucions llatinoamericanes.
D'alguna forma, el garantisme dota d'eficàcia pràctica el pacte de convivència que pretén ser una Constitució, i té tot el sentit (no s'oblidi mai), per provar d'evitar l'estat de policia associat al totalitarisme, per enfrontar el "mal absolut", un mal que no era (és) teòric, sinó del que s'en havíen tingut les proves més cruentes. Perquè no s'ha d'oblidar, tampoc, que tant l'adveniment al poder del nazisme a Alemanya com del feixisme a Itàlia (sigui això dit en traç gruixut i sense entrar en matisos), així com els desenvolupaments legislatius que van permetre els pitjors genocidis imaginables, van nèixer de la voluntat popular expressada a les urnes, van nèixer d'un suport social ampliament majoritari. Arribant al poder per medis democràtics, aquells governants van utilitzar aquest tipus de suposada legitimitat per destruir lllibertats i drets fonamentals, construint un dret penal de l'enemic.
De tot l'anterior resulta una màxima que sovint s'oblida: la democràcia, per sobreviure, requereix de límits a aquesta mateixa democràcia. Cap majoria ha de poder decidir sobre certes qüestions. Ni tan sóls la unanimitat és condició suficient per ultrapassar certs límits. I en això consisteix el garantisme, en un canvi de paradigma que assenta les seves bases en la certesa de que els drets fonamentals, inherents a la condició d'èsser humà i indisociables d'aquesta, són innegociables i cap majoria, per àmplia que aquesta sigui, ha de poder limitar-los o menysternir-los. I la memòria col·lectiva hauria de servir per recordar el perquè de la imperativitat d'aquest paradigma.
Demà provaré de seguir a partir d'aquest punt.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
