CRÒNICA D'UN PARLAMENT SIMULAT (I)

CRÒNICA D’UN PARLAMENT SIMULAT. FOTOGRAFÍES D’UNA SUCCESSIÓ D’INSTANTS. BARCELONA, 13-17 DE JULIOL DE 2009

13 de juliol de 2009: DÍA 1

Nou del matí. Arribo passejant pel Parc de la Ciutadella, el ritme necessàriament lent: la calor és intensa i la humitat extremadament alta, no voldria provocar un rebuig suorífer in limine.

A la porta del Parlament de Catalunya un grup d’estudiants ja fa cua per identificar-se i accedir-hi. Els observo mentre m’aproximo. Són tan joves! (Faltaria a la veritat si diguès que no envejo la seva edat, les promeses de tot allò que està per venir).

S’en ocupa de la llista d’accès una dona tremendament atractiva, aparentment distant, hieràtica en l’expressió, felina en el moviment. Nomès desprès sabré que es tracta de la professora de dret constitucional Neus O. Un luxe. A partir d’aquell moment i en el decurs de la setmana, la observo sovint i m’en adono que, efectivament, tendeix a mirar-s’ho tot desde una certa distància, parapetada al darrera de les seves ulleres de pasta. Gossaria dir que, la major part del temps, no hi ha coincidència entre la seva localització física i el paisatge que decora els seus pensaments. Diria que és indesxifrable. Diria que és inescrutable.

Ràpidament identifico la coordinadora del meu grup, la voluntariosa Liliana. Ens presentem i m’agraeix que m’hagi decidit a donar-li suport. L’any passat quasi nomès vaig ser jo, de lila, em diu. La Liliana et mira directament als ulls quan parla amb tú. Escolta atentament i parla a poc a poc, mesurant molt les paraules. Semblaria que té por d’importunar el seu interlocutor, que per res del món vol molestar ningú. He fet sort, m’agrada de seguida.

L’escenografia comença a prendre cos. Seiem a la Sala 3 del Parlament, on un membre dels seus serveis educatius ens dona la benvinguda i imparteix unes instrucions bàsiques. La misse en escène esclata en llum i color amb l’irrupció d’una segona professora de dret constitucional, la Laura R. (per l’amor de Déu, és que fan un càsting de contingut extracurricular i para-acadèmic allà a la Rovira i Virgili, o què?). La Laura entra en matèria immediatament, ens atorga el tractament d’il·lustres diputades i diputats, anuncia el resultat electoral definitiu esdevingut a l’espai virtual, i ens presenta al Joan V., que desenvoluparà el paper de lletrat del Parlament. El joc de rol ha començat.

Tinc l’oportunitat de parlar amb la Laura un parell d’hores desprès, al lluminòs pati interior, a l’hora dels sucs de taronja i les pastes. De somriure permanent, riure fàcil i mirada vívida, fa tot l’aspecte de ser una persona feliç. M’en alegro.

El nostre lletrat, en canvi, sembla acusar el pes de la trascendència del seu càrrec, i la meva primera impressió és que el seu desig de complir amb correcció i precisió amb l’alta responsabilitat inherent a la tasca encomanada envaeix les seves treminacions nervioses i condiciona la seva expressió i el seu llenguatge corporal. Desprès d’un primer i fugaç intercanvi de paraules, el catalogo com a presumiblement eficaç i rigoròs. Prenc nota, mentalment, d’aquestes característiques i memoritzo el seu nom. Hom no sap quan necessitarà d’un jurista que repassi el mateix text vint-i-dues vegades abans de donar el vist-i-plau.

La Liliana em presenta a la tercera integrant del partit Lila, l’Alicia. A primer cop d’ull se m’apareix com una persona lleugerament a la defensiva. Amable i cordial, però delimitant clarament l’espai. Més tard, en el decurs del dia, a l’hora del dinar o prenent un café, tinc ocasió de conversar amb ella i descobreixo una persona interessant, a la que segur val la pena conèixer.

A aquestes alçades, la resta d’actors de la trama ja han fet la seva aparició a escena. Els professors, en Jordi J., de mirada extremadament intel·ligent i el gest pausat (Anoto mentalment: “impasible el ademán”. Anoto mentalment: “sagaç”), en Jordi M., teclejant permanentment el seu petit notebook i escanejant-ho tot d’abaix adalt, amb el somriure tatuat al rostre (Etiqueta: bonhomia), el coordinador dels periodistes, Xavier G., a qui la seva capacitat empàtica el precedeix cada cop que entra a una sala. (Etiquetes: habilitat, intel·ligència emocional).

L’Anna, coordinadora del Partit Roig, altament emocional, rinxolada, en constant moviment i un xic desconcertant: sovint accelerada, sobtadament reflexiva. En Guillem, coordinador del Partit Groc, el verd Xavier, el taronja Daniel i l’Aina, ja veterans d’anteriors edicions, que semblen no tenir mai presa i s’ho miren tot amb la suficiència de qui coneix bé el terreny i ha d’il·luminar el camí dels neòfits. La Sònia, blava i pizpireta (sempre he volgut escriure pizpireta i enfonsar-me en el barbarisme).

Es constitueix la Mesa d’edat, presidida per l’il·lustre veterania d’en Ramón P., i s’escull el President i els dos Vicepresidents del Parlament. L’inquiet Stuart, eficaç portaveu blau, que barreja un incipient aire d’intel·lectualitat amb una certa imatge de franctirador serbi en pràctiques, s’acosta als liles i ens demana el vot pel seu candidat Joan D. Li garantim, tot sol·licitant el seu suport a les nostres mocions a les diferents comissions. Una encaixada entre portaveus segella el pacte.

Primera sorpresa. Ni taronges ni verds presenten candidat a la Mesa del Parlament, de forma que ja pot afirmar-se que s’han tancat acords. Es tractaria d’una sociovergència? Si així fós, on redimonis està el candidat verd?

Ai las!, un cop d’ull ràpid a l’arc parlamentari (Roig 24, Taronja 20, Groc 13, Blau 11, Verd 10, Lila 3), i la lògica aritmètico-cromàtica desvetlla ràpidament que l’única opció és que els grocs estàn a punt de rebre els vots de taronges i verds, de forma que tot apunta a que s’ha gestat un front eco-catalanista. Les classes de Teoria Política rebudes del professor Santana Leitner em vénen al cap: coalició vencedora concordant mínima, índex de Deegan-Packel, office-seeking theories.

La coalició és vencedora mínima perquè no hi ha membres superflus: la majoria s’estableix en 41 diputats i ells en sumen, tot just, 43. Concordant, perquè els grocs connecten amb els taronges en una dimensió sobiranista i amb els verds en una visió de la societat amb vocació de combatre els postulats del capitalisme neo-lliberal. Els grocs seríen, doncs, la frontisa entre els altres dos grups, que concorden malament. Veurem.

Presentats únicament tres candidats, el groc Roger M. es escollit President del Parlament, en tant que el roig Marc B. ocuparà la vicepresidència primera i el blau Joan D. serà investit amb la dignitat de vicepresident segòn.

La Mesa del Parlament no respondria a la definició de “l’alegria de la festa”. En Roger sembla permanentment enfadat. Amb en Joan, bromes les justes. En Marc mostra un aspecte lleument intimidat. No nego que pugui tractar-se d’un miratge, però aquesta és l’impressió inicial. També és possible considerar que, ràpidament, han adoptat un posat institucional, incompatible amb la mínima dispersió o superficialitat. Raono que l’anterior President del Parlament, Ernest B., també membre d’Esquerra Groga de Catalunya, havia patit una metamorfòsi equivalent. Un home aparentment afable i obert havia transmutat en un individu més aviat gris, solitari i esquerp. Nota mental: no presentis mai candidatura a la presidència del Parlament de Catalunya.

Aixecada la sessió, ens retirem als respectius despatxos dels grups parlamentaris. La premsa ha tingut l’excel·lent idea de dividir-se en dos medis antagònics, el conservador “El Correo”, que s’escriurà en castellà, i el progresista “El Progès”. La idea és bona, però ara necessiten dues redaccions, i la força dels esdeveniments fagocita el dret dels liles a utilitzar l’acollidora Sala 5. Nomès sóm tres, així que el nostre irreductible grup és desnonat i desterrat al bar. No passa res. Tothom sap que els bars són el centre del món. No tindrem privacitat, però és que tampoc tenim res que amagar.

El desnonament ha permès establir un primer contacte amb els periodistes. Conformen un grup heterogeni, que mereixeria una acurada anàlisi que desborda les possibilitats d’aquestes pàgines (com referir-se en poques línies a l’interminable alçada i l’aire misteriós de la Bea G., als moviments sigilosos de l’Elena M., a l’admirable entrega de la Natàlia V., o a la silenciosa seducció de la Lauri B.?).

Això no obstant, no puc estar de referir-me a dos personatges fonamentals i que han despertat el meu interès: l’Eduard Ll. i la Marina M.

L’Eduard ofereix una primera entrada prototípica: escèptic i descregut, l’actitud incrèdula i aparentment dogmatitzat. Encara que estem en un joc de rol, em cataloga d’entrada: no sóc dels seus. Però a mi l’Eduard m’interessa de seguida. Intel·ligent i de ben segur sensible, àvid (per la seva pròpia sorpresa), amaga una complexitat que, m’atreveixo a vaticinar, l’acabarà allunyant d’una visió fonamentalista del món, l’enriquirà i el farà crèixer. Em recorda molt el meu germà (nascut Ignacio i convertit, a ritme de conviccions filosòfic-religioses, en Abdennur), i aquest és un actiu del que l’Eduard ja no es podrà desprendre.

La Marina M. és la personificació de la dolçor. Deambulant amunt i avall amb la seva càmara, ofereix un aspecte despreocupat i tendre, i parla amb un accent lleidatà encissador. Mentalment àgil, ràpida en la resposta, gaudeix del challenge and response però és ella la que decideix quan n’hi ha prou. Obre molt, moltíssim els ulls. La seva passió per fixar-ho tot tècnicament, utilitzant l’òptica de la seva Nikon, no és estranya a la seva activitat biològica ocular escrutadora, diria que ambdues activitats s’entrecreuen i es confonen.

Estem convocats a la sessió d’investidura, així que tocarà parlar i convé preparar un esborrany. Espontàniament, agafo paper i bolígraf i començo a escriure. Escriure m’és fàcil. La Liliàna i l’Alícia s’ho miren. Ja he tornat a fer-ho. Aquesta mena d’hiperactivitat incontrolable que m’ataca inunda l’espai circundant i ofega el treball en equip. M’aturo. Llegeixo els primers paràgrafs i els hi demano opinió i suggeriments. Aporten idees i formulacions assenyades, que s’incorporen a l’esborrany. Un dels professors, en Jordi M., omnipresent i sempre teclejant el seu notebook, assegut a la nostra mateixa taula del bar-despatx, somriu i sembla agradar-li el que escolta.

El President del Parlament comença la ronda de consultes per determinar quin candidat compta amb suports suficients. Li dic que no donarem suport explícit a cap candidat, però que esperarem a escoltar el discurs d’investidura per decidir si optem per l’abstenció o pel vot en contra.

El candidat resultant del pacte entre taronges, grocs i verds, de nom Joan Carles G., d’Alfarràs, obté el suport inicial necessari per tal de que el President del Parlament, en aplicació de l’article 127 del Reglament de la cambra catalana, el proposi per la presidència de la Generalitat, el que obre el debat d’investidura.

Joan Carles G. articula un discurs moderat i integrador, i presenta l’acord de govern sota el títol del “Pacte del Pati”, en atenció a l’espai físic on es vàren tancar les negociacions, tot assenyalant que es tractava del principi d’una aventura.

Els diferents portaveus, Manel H., del Partit Roig, José Luis M., dels verds, el groc Rubèn A., el blau Stuart. S., el taronja Eduard S. i jo mateix, intervenim per criticar o encoratjar la coalició governamental i el seu candidat a President, segons la respectiva adscripció a govern o opossició.

De seguida queda clar que en Manel i l’Stuart coparàn bona part del protagonisme a les jornades. Incissius i batalladors, els seus estils són diferents. El blau, exhaltat en les formes, de semàntica ocurrent i molt impregnat del seu paper de generador de crispació. Quan els darrers fonemes de la frase precedent encara no s’han verbalitzat, les següents paraules del seu discurs ja inunden, atropelladament, l’auditori. El vermell, pausat i àton en la declamació, els seus arguments sovint esclaten com a càrregues de profunditat. El taronja Eduard, veterà com jo, i que ja s’havia deixat notar a les converses del matí, deambulant pels passadisos i patis del Parlament amb pas ferm i un exemplar de El País sota el braç, rodejat pels seus acòlits, mostra un verb fluid. Té tot l’aspecte de ser un home hàbil i dotat per l’estratègia.

Pel que fà als liles, el nostre discurs pretèn marcar un perfil diferenciat del partit real que repliquem en aquesta simulació: “com a ciutadans del món, som contraris a qualsevol nacionalisme, sigui aquest català o espanyol”.

Desprès de la votació de rigor, G. esdevè Molt Honorable, i es converteix en el primer criminòleg i músic de Big Band en encapçalar la Generalitat. El seu currículum acadèmic i pofessional, així com el seu caràcter obert i integrador, auguren una presidència honesta i entregada.

Els portaveus i caps de premsa (en el nostre cas, la combativa Alicia T.) compareixem davant els periodistes per manifestar la nostra opinió respecte la investidura.

Malgrat la nostra posició d’oposició, em resisteixo a condemnar d’entrada el nou govern (nulla poena sine crimine, nulla actio sine culpa, nulla culpa sine iudicio), així que em mostro poc bel·ligerant a la roda de premsa. Probablement el meu tarannà moderat i garantista no sigui tot del gust dels nostres votants, però així son les coses.

La jornada finalitza amb un cert enrenou. Pel que sembla, en les negociacions per formar govern, els partits implicats havíen procedit a repartir-se, tanmateix, els càrrecs de President i Secretari de les diferents comissions parlamentàries, obviant la dinàmica reglamentària per l’elecció d’aquests càrrecs. La discusió és apassionada i no sembla portar enlloc. Els professors-coordinadors ens demanen que portaveus i Lletrat del Parlament ens reunim fora de la Sala de Plens, amb la instrucció de que arribem a un acord ràpid i reglamentari.

Els joves portaveus semblen encallats en arguments circulars. Tothom parla però ningú no s’escolta. El Lletrat intenta aportar seny però sembla desbordat per la situació (llàgrimes d’alguna coordinadora incloses). Personalment, ho tinc clar. Deixo que la resta d’interlocutors esgotin els seus arguments i contraarguments, abans d’intervenir amb una proposta de consens i, al meu entendre, ajustada al Reglament. La inèrcia de la negació en la que tothom s’havia instal·lat impedeix una adequada ponderació del plantejament. Insisteixo emprant un to lleugerament més convençut, i aprofito l’aparició dels primers símptomes de dubte en els més recalcitrants per assenyalar amb seguretat que ja estem tots d’acord i repetir els termes d’aquest acord, que són anotats pel Lletrat en senyal de conformitat. Hem desentrallat l’entrallat.

La jornada ha estat intensa i gratificant. Bona nit i tapat.

Polítiques criminals

Certament, el problema de les polítiques criminals és una qüestió que involucra els tres poders de l'Estat. El poder judicial té un marge de maniobra absolutament limitat, en contrast amb el que passa a d'altres països del nostre entorn, com ara França, on el Jutge té una amplíssima potestat per modular la pena a la baixa, atenent a múltiples circumstàncies, algunes de lliure apreciació, podent arribar a l'extrem de prescindir condicionalment de la pena en tota la seva extensió (l'anomenat "sursis", que contrasta amb el sistema espanyol de les anomenades "mandatory penalties"). Un sistema com el francès, que nominalment i per certs delictes pot semblar tant dur com l'espanyol, produeix a la pràctica una aflictivitat real espectacularment menor. És cert que el Codi Penal espanyol, al seu article 81, també permet la suspensió condcional de l'execució de la pena, però ho fa en unes condicions molt més restrictives que les equivalents que contè la norma francesa (articles 132-29 i següents del Code pénal).

El poder legislatiu, al seu torn, està immers en una voràgine d'enduriment punitiu. Cada vegada que s'esdevè un fet esgarrifòs, l'anterior reforma legislativa que ha endurit les penes sembla insuficient. Per això, desde l'entrada en vigor del CP 1995, s'han succeït diverses modificacions penals per incrementar l'aflictivitat (especialment les de l'any 2003). Tanmateix, la Llei de la Responsabilitat Penal del Menor s'ha endurit ni mès ni menys que amb quatre reformes legislatives en nomès sis anys (una modificació d'una Llei Orgànica cada any i mig!!!), mentre que bona part de l'opinió publicada encara demana mès llenya. Jo crec que l'error rau en considerar que la legislació penal és la solució per controlar els delictes. La realitat és que el Codi Penal és un instrument per aquest fi (però ni de lluny el mès important), però que l'increment punitiu és irrellevant per reduïr la criminalitat i, en canvi, té capacitat per incrementar-la.

Respecte el poder executiu (íntimament lligat al legislatiu en el nostre sistema), i ja en el terreny de l'aplicació de les polítiques públiques, és una qüestió de prioritats. Perquè no nomès els recursos del sistema són limitats, sinó també l'orientació del sistema és un element fonamental. Qualsevol acció pública que prioritza un tipus de política automàticament descarta les alternatives. És una qüestió de recursos limitats, però sobretot és una qüestió d’orientació col·lectiva, d’exteriorització dels valors socials predominants i de la seva traslació pràctica.

Així, un sistema essencialment retribucionista presenta dinàmiques incompatibles respecte d’un sistema fonamentat en la resocialització. Les necessitats pressupostàries associades a un poderòs aparell d’inocuació eliminen els recursos per un sistema centrat en la rehabilitació. La saturació dels centres d’internament motivada per la proliferació de les condemnes i l’allargament de les penes són obstacles per la correcta aplicació dels tractaments penitenciaris i dels programes educatius. No es pot prioritzar el biaix retribucionista (com passa ara), i pretendre que funcioni l'aspecte resocialitzador. És simplement físicament impossible i es tracta de dos esquemes antagònics.

Acompanyo el link del tall d'una intervenció televisiva de dos Magistrats membres de la plataforma "Otro Derecho Penal es posible", que em sembla interessant:

http://www.cuatro.com/noticias/videos/debate-carcel-solucion/20100210ctoultpro_33/

Comentari a un petit debat criminològic

He mantingut un interessant debat criminològic amb un mosso d'esquadra i un funcionari de presons, en un marc universitari. La opinió d'un policia, com la d'un funcionari de presons, són perfectament vàlides per obtenir una visió del problema de la criminalitat, desde una perspectiva molt concreta. Ara bé, precisament pel nivell d'implicació directa (en el dia a dia, detenint i custodiant delinqüents), no són les persones més indicades per tenir una visió global i ponderada del problema.

Si la formulació de les normes penals quedès en mans del policia al que li han obert el cap amb una ampolla enmig d'un aldarull o de qualsevol víctima, passaríen dues coses:

1. La repressió penal esdevindria insoportable pel grup social

2. Probablement els delictes no es reduïríen gens ni mica i els nivells de violència a la societat es dispararíen

És perfectament lògic que les persones que han patit directament un delicte adoptin un criteri més retribucionista. Sensu contrario, persones que han patit el rigor del sistema penal (no parlo dels delinqüents habituals, sinó de qualsevol ciutadà) també han modificat la seva opinió respecte la suposada i falaç benignitat punitiva espanyola (no seria estrany que dins la policia catalana s'hagi comentat i considerat com a brutal la condemna dels mossos d'esquadra recentment ratificada pel Suprem). ¿Totes aquestes situacions personals han d'influir, mès enllà de la seva consideració com a dades a tenir en compte per una anàlisi global del problema, a l'hora d'establir una diagnosi?. La veritat, no de forma decisiva, perquè el problema de la criminalitat és polièdric i les solucions estrictament punitives han demostrat a bastament la seva incapacitat per controlar el delicte.

I la realitat, per molt que el dia a dia d'un policia li faci pensar el contrari, és que l'increment punitiu, a partir de cert nivell, no té cap eficàcia per reduïr els delictes. La realitat és que Espanya és particularment dura en matèria de repressió penal comparada (amb taxes d'empresonament que no obeeixen a una major activitat delictiva, que a Espanya és molt menor que la mitjana europea).

Malgrat les discrepàncies amb la visió del mosso i del funcionari de presons amb els que debatia, van assenyalar aspectes amb els que hi estic d'acord i que són molt interessants, com per exemple, la potencial desmoralització de la policia. Evidenment que aquest és un tema que ha de preocupar. No fins el punt de considerar que aquesta potencial desmoralització s'ha de combatre aplicant un criteri retributiu desmedit, però. En canvi, el que és inadmisible és que un tema (especialment si l'acusat ha estat enxampat in fraganti) trigui tant en ser jutjat. ¿Però aquest problema (que també té a veure amb la saturació del sistema per l'excès de rigor en múltiples tipificacions que hauríen de tenir un altre tractament legal), s'ha d'arreglr amb una utilització encara més extensiva de la presó provisional, com molts demanen?. Ni parlar-ne, això s'ha d'arreglar descongestionant el sistema i jutjant immediatament, no engarjolant ciutadans sense judici. Això que molts veuen com una solució acceptable perquè pensen en delinqüents violents o multirreincidents, es convertiria en una patent de cors pel poder estatal de la qual n'acabaria abusant fins a extrems que ara mateix costaria d'imaginar (malgrat la història n'està plena d'exemples).

Voldria transcriure una lúcida cita de Van Swaaningem: "la cultura del control té un caràcter autoprofètic en el sentit popperià - és a dir, no es pot desmentir. Si els índexs de delicte augmenten, es requereix més càstig. Si s'estabilitzen, es requereix més càstig perquè disminueixin. Si es redueixen, llavors, clarament el càstig és eficaç i per tant ha de mantenir-se o incrementar-se".

En fi, no voldria acabar sense un reconeixement per la feina que fan policíes i funcionaris de presons, el que no vol dir que l'anàlisi del que s'hauria de fer per que aquesta feina els hi fós més fàcil i reduïr la delinqüència pugui ser (com ho és sovint), radicalment oposat.

Presó provisional. Els casos Millet i Pretòria.

Escàndol general perquè no s'aplica la presó provisional als imputats en el "Cas Palau" o "Cas Millet".

En realitat, la presó provisional seria del tot improcedent. No per una qüestió relativa a la pressumpció d'innocència, que ha desaparegut desde el mateix moment en que els imputats han reconegut fets delictius, sinó perquè a diferència del que una majoria postula, la presó provisional no pot ser mai una pena anticipada. Mai.

I tots els arguments que esgrimeix la premsa, els opinadors professionals i els opinadors de carrer, estan vinculats en el cas Millet a l'anticipació del càstig, i això, més enllà del cas concret i per la necessària generalitat i abstracció de les lleis, simplement no pot ser de cap de les maneres.

I aquest cas és una nova mostra de les ganes de castigar més enllà de qualsevol altra consideració que té la societat espanyola, un impuls que, al meu entendre, ens hauria d'avergonyir una mica a tots. Quan el Jutge Instructor empresona provisionalment "a discreció" (cas Baltasar Garzón en el tema "pretòria"), les crítiques són mínimes i una immensa majoria s'en alegra. Quan el Jutge Instructor decideix la llibertat provisional o sota fiança d'un imputat (cas Juli Solaz en el tema "Millet"), les crítiques són ferotges i despiatades. No s'ha d'oblidar que estem parlant d'actuacions prèvies a una condemna penal desprès d'un procès amb totes les garantíes. Què voleu que us digui, a mi, aquests impulsos viscerals m'entristeixen i em semblen contraris a l'esperit de les persones civilitzades.

La presó provisional hauria de ser una mesura extremadament excepcional. En el cas Millet hi ha risc de fuga?. No ho sé, però sembla clar que si haguès volgut fugir ho haguès fet el mes d'agost, desprès de l'escorcoll al Palau, ja rebuda la imputació penal, i abans de comparèixer a declarar el mes d'octubre. A banda del fet de que, avui en dia, acaben enxampant a qualsevol persona una mica coneguda que pretengui amagar-se (si no que li preguntin al Roldán i a tants d'altres. Fins i tot et troben a Laos).

Destrucció de documents? No ho sé, però la policia es va incautar de la documentació que va considerar, i s'han pogut fer auditoríes que xifren i documenten la suposada malversació.

Risc d'atemptar novament contra béns jurídics de la víctima? Realment no m'ho sembla. Si aquest Millet s'acosta al Palau o pretèn realitzar qualsevol operació com a mandatari del Palau, jo diria que ho tindria una mica difícil.

Risc de reiteració delictiva? Com? Cometent delictes econòmics com a legal representant de societats, públiques o privades que ell pugui administrar? . Estafant algú en un negoci?. Hi ha algú que ara es plantegi una relació mercantil amb el Millet? No m'ho sembla.

Presó provisional pel Millet. No. Una instrucció el mès ràpida possible, un judici oral exhaustiu i, si així ho decideix la sentència, a la presó. Abans, ni parlar-ne.

Tothom és culpable mentre no es demostri el contrari

Acabant el mes de novembre de 2009 va morir a les Canàries una nena de tres anys, pel que sembla com a conseqüència d'un accident en caure d'un gronxador al parc. La parella de la mare va portar la nena a l'hospital on, desprès de diagnosticar-li un traumatisme lleu, la van retornar a casa (un scànner no calia, que és molt car). Uns quants díes desprès, la nena va morir i el metge va activar el protocol de maltractament infantil. En l'informe es parlava de cremades a l'esquena, possibles abusos sexuals i possible agressió causant d'un edema cerebral.

No calia esperar l'autòpsia. Garantíes individuals davant d'un cas amb resó mediàtic i indignació social? Ni parlar-ne. La parella de la mare va ser immediatament detingut i es va decretar la presó provisional. La premsa el titlla d'assassí, un periodista local anima a les persones presents en el moment en que les càmeres capten l'entrada de l'home als jutjats perquè l'escridàssin. Els veïns, la gent en general, el condemna anticipadament, els fòrums d'internet que comenten la notícia demanen la cadena perpètua, la pena de mort, desitjen que l'individu cremi a foc lent a l'infern.

L'autopsia ha desvetllat que de cremades a l'esquena res de res (una al·lèrgia infantil), que no hi ha cap senyal d'abús sexual i que la mort es deu al traumatisme per caiguda que va motivar la primera visita a l'hospital de la nena, fet que va ser observat per nomborsos testimonis.

Ara aquest home ha estat ingressat a un hospital per risc de suicidi. S'em fa impossible imaginar com s'ha de sentir una persona que, ademès de perdre un èsser estimat en circumstàncies tràgiques, és linxat per la societat, i tractat com un delinqüent.

Pel que sembla, la policia i els jutges també s'equivoquen. Que han destrossat la vida d'un innocent? Què mès dona, es un preu petit a canvi d'aplicar allò que la gent demana: sang i fetge.

Potser ens ho hauríem de fer mirar tots plegats una mica.

Víctimes i resocialització

Que el sistema punitiu espanyol tendeix a la impunitat simplement és fals, i el discurs contrari té efectes criminògens, perquè molta gent en situacions d'exclusió i marginalitat s'acaba convencent de que delinquint no li passarà gairabé res (sense parlar del potencial efecte de crida per la delinqüència forània). En aquest camp els medis de comunicació de masses, actuant com a amplificadors d'aquesta idea esviaxada, ténen una responsabilitat inqüestionable.

El discurs respecte les víctimes proporciona una confusió notable. La invocació a les víctimes impedeix tractar el tema amb un mínim de racionalitat. Quin càstig serà suficient per a satisfer la víctima d'un delicte greu? Probablement cap.

Els sistemes penals amb contingut estrictament punitiu consideren que la responsabilitat penal es produeix front la vícitma. D'acord amb aquest discurs, la satisfacció de la víctima es produeix nomès amb l'aplicació de la màxima pena a l'infractor.

La rehabilitació, la resocialització del delinqüent, les polítiques penitenciàries per facilitar aquests objectius, les pròpies garantíes legals als acusats, etc., són obstacles molestos i una afrenta a la dignitat de les víctimes.

Ningú discuteix que la víctima ha de ser objecte de la màxima atenció i ajuda per part de la societat. Però entre aquesta ajuda no està la de fer-la titular del dret a determinar la pena, que és qüestió de dret públic.

Aquell concret mal ja s'ha esdevingut, i l'Estat ha de preocupar-se de la cohesió social i de recuperar tots els seus membres, sempre que sigui possible, per la vida en societat. El fet de que l'èsser humà més menyspreable rebi l'esperança de noves oportunitats, implica que tots som creditors d'aquesta esperança.

La suposada benignitat del sistema penal espanyol (ii)

Les següents proposicions estan refrendades per dades empíriques contrastables:

(1) el sistema punitiu espanyol (Codi Penal + aplicabilitat judicial + legislació penitenciària) és extremadament dur;

(2) La majoria de la societat espanyola és emocionalment partidària d'un constant enduriment penològic;

(3) L'enduriment penològic no redueix el crim;

(4) L'enduriment penològic, a partir de certs nivells d'aflicció, genera més crim ("efecte criminògen de la pena");

(5) Les proposicions recollides sota els números (3) i (4) anteriors són irrellevants: si la majoria sociològica vol increment penològic (proposició 2 anterior), hi haurà increment penològic (el contrari seria completament antielectoral, ademès de que és impossible explicar-li a la ciutadania, amb arguments racionals, una realitat empírica diferent d'allò que els arguments viscerals immediats ténen absolutament assentat.