La cosa no pot ser ja més del·lirant.
O bé tot és una impostura calculada i matemàticament executada, o bé el grau de perversió en el que, ara mateix, es mou el sistema capitalista ultralliberal, ha assolit unes cotes de paroxisme del·lirant insospitades. (Y allá que vamos todos, montados en el tren sin frenos).
Vamos a ver. L'agència de rating Standard & Poor's ha rebaixat la qüalificació del deute sobirà dels USA del màxim (AAA), a un graó inferior (AA+).
Fins aquí, cap problema. Es tracta d'una gent que analitza variables econòmiques i emet opinions (sovint errònies però ja s'ho faràn), que serveixen de guia per inversors institucionals i privats, a l'hora de situar els fons dineraris de les seves respectives propietats en un o altre instrument financer. Cap problema, com si volen afirmar que el deute dels USA no val res. Es tracta d'una opinió i qui vulgui, que la segueixi.
El problema no és aquest. El problema és quan la gent de Standard & Poor's s'atreveix a aconsellar al suposadament totpoderòs govern americà i a exigir-li (exigir-li!) que faci determinades reformes econòmiques de retallada de despesa pública, perquè si no, encara et treurem el + que acompanya les dues As i la feina que tindràs, moreno.
I el problema és quan el suposadament totpoderòs govern de la primera potència mundial, lluny de clavar una butifarra monumental i dir tranquilament que aquí les regles les marco jo i que una estúpida agència de rating no té la menor legitimitat per exigir a cap govern democràtic que facin o deixin de fer això o allò, doncs resulta que no, que el suposadament totpoderòs govern s'esxarranca i no és capaç d'aquesta mena de reacció, no sigui que "els mercats" s'enfadin.
I el problema és quan una majoria d'opinadors s'arrengleren amb la veritat única que mana dels postulats intocables del sacrosanto capitalismo neo-ultraliberal. Llegeixo avui a l'editorial del Washington Post:
"S&P was right about its assessment of the problems that underlie the U.S. economy. Government expenditures are too high; revenue remains untenably low"
És a dir, "S&P està en el cert en la seva avaluació dels problemes que afecten l'economia dels US. Les despeses governamentals son massa elevades; els ingressos es manténen insosteniblement baixos"
Continua l'editorial:
"Adjustments to entitlement programs, including Medicare and Social Security, must be a part of the equation"
És a dir, "Ajustos en programes de drets socials, inclosos el Medicare i la Seguretat Social, han de ser part de la equació"
Quèèèèèèèè?
La primera potència mundial, que ja és una vergonya en la forma en que tracta els assumptes de la sanitat pública i de la protecció social als desafavorits, ¿encara ha de retallar més en aquests camps?
¿Perquè? ¿Per retribuïr els inversors amb solvència i persistir en l'eixamplament de les diferències al temps que els que van quedant a sota perden cada dia més drets, el que eixampla encara més les diferències reals?
¿Perquè? ¿Per aprofondir en el món de l'economia financera a cop de no tocar privilegis que no ténen cap sentit moral i que desincentiven l'economia productiva?
¿Perquè? ¿Per mantenir, en nom d'una llibertat mal entesa, un escenari en el que les èlits econòmiques son les que ostenten el poder real?
Jo crec que el que ara ha passat amb l'assumpte S&P versus govern USA és una mostra clara de qui mana, i ja ni ha prou d'aquesta pel·lícula de la sobirania popular i d'altres xorrades que nomès ténen, avui, contingut teòric.
Observant els episodis de Londres, penso que és possible considerar que el sistema s'acabarà esquerdant per la seva pròpia perversitat. És una qüestió d'entropia (és a dir, de tendència al caos): la maximització dels fonaments del capitalisme ultralliberal acabaran per ensorrar-lo.
El retrocès en l'estat del benestar produïrà conseqüències funestes, erosionarà la cohesió social, portarà el regne definitiu de la cultura del control en detriment de la cultura de la convivència i la fraternitat.
Això si, mentre tant, "els mercats" mantindran els seus marges de rendiment impoluts, al preu de que, un dia, ningú podrà sortir de casa (qui la tingui) sense topar-se a cada cantonada amb borses de misèria, malaltia i inseguretat exhacerbades per la ceguesa de pensar que els diners son més importants que la gent, de pensar que no cal regular res perquè tot s'ordena harmònicament, de considerar que no existeix cap alternativa vàlida a l'actual sistema.
És necessària una regeneració moral immediata. S'ha de canviar el paradigma.
I la conya de que els amics del rating s'anomenin "dels pobres" ("poor's"), ja és de traca i mocador. Una traducció grollera podria portar-nos a "l'estandard dels pobres", del que es segueix la demoníaca conclusió de que es tracta de gent perversa que estandaritza els nivells de pobresa a voluntat, cosa que seguirà acreditant-se si l'amic Obama i els catxondos del Tea Party minimitzen encara més el Medicare i la seva Seguretat Social. (Manda güevos, que diria el Trillo).
dimarts, 9 d’agost del 2011
dissabte, 30 de juliol del 2011
La matança a l'illa d'Utoya
La matança de Noruega em suscita reflexions que van mès enllà del perfil de l’autor dels fets o de quines conseqüències patirà per les seves monstruoses accions o al respecte de si la policia va actuar amb diligència, etc.
El punt de partida de la meva anàlisi és que cap sistema penal o policial, excepte en situacions tipus estat de setge o en règims totalitaris, té la menor capacitat per evitar aquest tipus d’accions. N’evitarà algunes, especialment gràcies a la tasca d’informació prèvia o a mecanismes concrets de prevenció, però sempre se li escaparan d’altres.
Què vull dir amb això? Doncs que, entre nosaltres, habiten els que s’anomenen “criminals per convicció”, respecte dels quals els mecanismes de control repressiu són del tot ineficaços.
Quina resposta penal és dissuassòria per algú que decideix acometre una acció paramilitar o terrorista aïllada, absolutament convençut del que fà, desprès de planejar l’acció i de proveïr-se del material necessari, desprès d’autojustificar-se de la imperativitat dels seus actes, de carregar-se d’odi, i que, ademès, està disposat a morir aquell dia?
Quina prevenció policial o legal és possible per frenar un alumne d’institut que entra armat a la seva classe i comença a disparar a tort i a dret, clavant-se un tret per rematar la feina?
Quina prevenció policial pot evitar al 100% que un aixelebrat deixi una bossa que contingui un explosiu cassolà a una paperera d’un centre comercial el primer dia de rebaixes?
Què es fà quan algú és capaç de carregar el seu propi cos de bombes i autoinmolar-se convençut de que l’espera el paradís per haver causat baixes entre els infidels?
Per això, els noruegs, ara, no hauríen de canviar massa cosa del seu sistema social, encara que emprenyi considerar que la seva legislació no serà aclaparadorament retributiva amb l'autor dels assassinats. El que vull dir és que ara és el moment en que toca veure què fan els noruegs desprès de patir les conseqüències d’un acte tan atroç com excepcional en aquells indrets. La meva aposta és que no canviaran el seu sistema de valors i de convivència, que no s’aixecaran massa veus exigint un augment de la represió penal. El contrari els situaria en una espiral que els transformaria com a grup humà i els conformaria com una societat més violenta en el mitjà termini.
Prerò jo, aquesta vegada, sí que penso que s’ha d’extreure una conseqüència del cas i modificar un cert tipus de resposta penal.
Em refereixo a canviar les lleis a causa d’aquests fets perquè un hipotètic futur autor material d’un acte equivalent rebi més resposta penal que la que actualment preveu el benigne Codi Penal norueg?
No.
Em refereixo a que el que s’ha de prevenir per tots els medis (també penalment) és la difusió de qualsevol idea que inciti a l’odi i a la violència.
Excepcionalment pel que fa a la meva limitada confiança en els resultats de l'increment de la resposta penal, ara la reclamo per aquells casos en els que les ideologíes i les opinions escampin la llavor de l’odi.
L’odi contra el diferent, contra el que arriba a “casa nostra” per “robar-nos” la feina, per saturar els “nostres” hospitals, per “colar” el seu fill a escola en detriment d’un “de tota la vida” que s’ha quedat sense plaça per culpa del Mohammed.
L’odi racial, l’odi cultural, l’odi religiòs. El fonamentalisme en tota les seves formes. L’exhaltació del discurs dels “ells” contra “nosaltres”.
L’autor material dels fets noruegs és un psicòpata ros i d’ulls blaus que viu en l’Estat que ocupa el lloc número 1 del món en els rànking de PIB per càpita i en l’Índex de Desenvolupament Humà. Que viu a un Estat on tindrà tota mena de protecció social i on el seu benestar no perilla: gaudirà de sanitat, educació, protecció a l’atur, de tota mena de sistemes d’inclusió social, encara que comparteixi aquests drets socials amb d’altres èssers humans de pell morena i ulls negres que van nèixer en terres llunyanes.
Però algú li ha fet creure (a la ràdio, a la premsa, a la televisió, als fòrums d’internet, a les converses als bars), que tots aquests drets perillen per culpa dels immigrants. Que els principis morals i religiosos i les formes de vida tradicionals estan cedint davant l’imparable força que empeny principis morals i religiosos i formes de vida diferents.
Aquest Breivik és l’autor material, però els autors intel·lectuals, els inductors, parlen diàriament als mitjans de comunicació, formen partits polítics que reben molts vots de ciutadans ansiosos per construïr la fortalesa europea que ens protegeixi de la invasió dels diferents.
Perquè el discurs contra el diferent i les falàcies en que s’assenta no són cosa nova. Un individu amb bigoti de nom Adolf, no fa massa, va utilitzar el mateix tipus d’argument, va identificar un enemic comú causant de tots els mals, i va catalitzar mil·lions de ciutadans benintencionats per enfrontar aquest mal que els assetjava. Les conseqüències son conegudes.
Per això, davant la constatació de la barbàrie, la comunitat internacional va emetre la Declaració Universal dels Drets Humans i va intentar un esforç (jo diria que genuí, si més no en aquells moments), de conformar una “familia humana”. D’evitar els “ells” enfront dels “nosaltres”.
Ara, aquest tipus d’arguments reben el qualificatiu de “buenistas”, entre d’altres desqualificacions, totes condescendents.
La lliçó de la illa d’Utoya, al meu entendre, és que s’ha de perseguir als intolerants que inciten a l’odi i a la violència. Que s’ha d’educar a tothom en els valors de la fraternitat i la solidaritat.
És evident que la protecció dels ciutadans requereix del codi penal i de la policia. De tasques de prevenció, de mecanismes d’obtenció d’informació (amb tutel·la de les degudes garantíes), d’agents uniformats i armats i d’agents encoberts, de tot això. Però això nomès no és suficient.
És necessària resposta penal? Sí. Jo tinc una llista llarga de comunicadors i de polítics intol·lerants i xenòfobs als que imputaria penalment i intentaria tancar a les presons (el mínim temps possible i amb objectius resocialitzadors).
Buenisme? Potser no tant.
El punt de partida de la meva anàlisi és que cap sistema penal o policial, excepte en situacions tipus estat de setge o en règims totalitaris, té la menor capacitat per evitar aquest tipus d’accions. N’evitarà algunes, especialment gràcies a la tasca d’informació prèvia o a mecanismes concrets de prevenció, però sempre se li escaparan d’altres.
Què vull dir amb això? Doncs que, entre nosaltres, habiten els que s’anomenen “criminals per convicció”, respecte dels quals els mecanismes de control repressiu són del tot ineficaços.
Quina resposta penal és dissuassòria per algú que decideix acometre una acció paramilitar o terrorista aïllada, absolutament convençut del que fà, desprès de planejar l’acció i de proveïr-se del material necessari, desprès d’autojustificar-se de la imperativitat dels seus actes, de carregar-se d’odi, i que, ademès, està disposat a morir aquell dia?
Quina prevenció policial o legal és possible per frenar un alumne d’institut que entra armat a la seva classe i comença a disparar a tort i a dret, clavant-se un tret per rematar la feina?
Quina prevenció policial pot evitar al 100% que un aixelebrat deixi una bossa que contingui un explosiu cassolà a una paperera d’un centre comercial el primer dia de rebaixes?
Què es fà quan algú és capaç de carregar el seu propi cos de bombes i autoinmolar-se convençut de que l’espera el paradís per haver causat baixes entre els infidels?
Per això, els noruegs, ara, no hauríen de canviar massa cosa del seu sistema social, encara que emprenyi considerar que la seva legislació no serà aclaparadorament retributiva amb l'autor dels assassinats. El que vull dir és que ara és el moment en que toca veure què fan els noruegs desprès de patir les conseqüències d’un acte tan atroç com excepcional en aquells indrets. La meva aposta és que no canviaran el seu sistema de valors i de convivència, que no s’aixecaran massa veus exigint un augment de la represió penal. El contrari els situaria en una espiral que els transformaria com a grup humà i els conformaria com una societat més violenta en el mitjà termini.
Prerò jo, aquesta vegada, sí que penso que s’ha d’extreure una conseqüència del cas i modificar un cert tipus de resposta penal.
Em refereixo a canviar les lleis a causa d’aquests fets perquè un hipotètic futur autor material d’un acte equivalent rebi més resposta penal que la que actualment preveu el benigne Codi Penal norueg?
No.
Em refereixo a que el que s’ha de prevenir per tots els medis (també penalment) és la difusió de qualsevol idea que inciti a l’odi i a la violència.
Excepcionalment pel que fa a la meva limitada confiança en els resultats de l'increment de la resposta penal, ara la reclamo per aquells casos en els que les ideologíes i les opinions escampin la llavor de l’odi.
L’odi contra el diferent, contra el que arriba a “casa nostra” per “robar-nos” la feina, per saturar els “nostres” hospitals, per “colar” el seu fill a escola en detriment d’un “de tota la vida” que s’ha quedat sense plaça per culpa del Mohammed.
L’odi racial, l’odi cultural, l’odi religiòs. El fonamentalisme en tota les seves formes. L’exhaltació del discurs dels “ells” contra “nosaltres”.
L’autor material dels fets noruegs és un psicòpata ros i d’ulls blaus que viu en l’Estat que ocupa el lloc número 1 del món en els rànking de PIB per càpita i en l’Índex de Desenvolupament Humà. Que viu a un Estat on tindrà tota mena de protecció social i on el seu benestar no perilla: gaudirà de sanitat, educació, protecció a l’atur, de tota mena de sistemes d’inclusió social, encara que comparteixi aquests drets socials amb d’altres èssers humans de pell morena i ulls negres que van nèixer en terres llunyanes.
Però algú li ha fet creure (a la ràdio, a la premsa, a la televisió, als fòrums d’internet, a les converses als bars), que tots aquests drets perillen per culpa dels immigrants. Que els principis morals i religiosos i les formes de vida tradicionals estan cedint davant l’imparable força que empeny principis morals i religiosos i formes de vida diferents.
Aquest Breivik és l’autor material, però els autors intel·lectuals, els inductors, parlen diàriament als mitjans de comunicació, formen partits polítics que reben molts vots de ciutadans ansiosos per construïr la fortalesa europea que ens protegeixi de la invasió dels diferents.
Perquè el discurs contra el diferent i les falàcies en que s’assenta no són cosa nova. Un individu amb bigoti de nom Adolf, no fa massa, va utilitzar el mateix tipus d’argument, va identificar un enemic comú causant de tots els mals, i va catalitzar mil·lions de ciutadans benintencionats per enfrontar aquest mal que els assetjava. Les conseqüències son conegudes.
Per això, davant la constatació de la barbàrie, la comunitat internacional va emetre la Declaració Universal dels Drets Humans i va intentar un esforç (jo diria que genuí, si més no en aquells moments), de conformar una “familia humana”. D’evitar els “ells” enfront dels “nosaltres”.
Ara, aquest tipus d’arguments reben el qualificatiu de “buenistas”, entre d’altres desqualificacions, totes condescendents.
La lliçó de la illa d’Utoya, al meu entendre, és que s’ha de perseguir als intolerants que inciten a l’odi i a la violència. Que s’ha d’educar a tothom en els valors de la fraternitat i la solidaritat.
És evident que la protecció dels ciutadans requereix del codi penal i de la policia. De tasques de prevenció, de mecanismes d’obtenció d’informació (amb tutel·la de les degudes garantíes), d’agents uniformats i armats i d’agents encoberts, de tot això. Però això nomès no és suficient.
És necessària resposta penal? Sí. Jo tinc una llista llarga de comunicadors i de polítics intol·lerants i xenòfobs als que imputaria penalment i intentaria tancar a les presons (el mínim temps possible i amb objectius resocialitzadors).
Buenisme? Potser no tant.
divendres, 29 de juliol del 2011
Alexandra leaving
Avui em vé de gust canviar el registre. Aquest matí he escoltat a la ràdio del cotxe, mentre em desplaçava neguitòs a un jutjat per enllestir una diligència porcessal de darrera hora, el maravellòs tema "Alexandra leaving", de Leonard Cohen, inspirat en un poema de Kavafis. Confeso que m'he deixat atrapar per la preciosa música i, sobretot, per una lletra encisadora i trista alhora.
Desconec el motiu, però alguna cosa m'impulsa a penjar una traducció pròpia i absolutament lliure del tema, que tot just he finalitzat fa uns minuts. Aquesta és la meva versió catalana de l'Alexandra que marxa:
Sobtadament, creix la fredor de la nit
El deu de l'amor enllesteix la seva marxa
Alexandra alçada sobre les seves espatlles
Ambdòs lliscant entre els centinel·les del cor
Es manténen per les simplicitats del plaer
Guanyen la llum, s'entrellaçen informalment
I radiants més enllà de qualsevol mesura
cauen entre les veus i el vi
No és cap truc, tots els teus sentits t'enganyen
nomès un somni intermitent que exhaurirà el matí
Ara digue's-li adèu a l'Alexandra que marxa
Llavors digue's-li adèu a l'Alexandra que has perdut
Malgrat dormi sobre els teus llançols de ras
Malgrat et desperti amb un petó
No diguis que el moment ha estat imaginat
No cedeixis davant aquesta mena d'estratègies
Com algú que s'ha preparat llargament pel que passarà
Acostat segur i ferm a la finestra, gaudeix del moment
La música exquisida, l'Alexandra que riu
Els vostres primers compromisos tangibles de nou
I tu, que has gaudit de l'honor dels seus vespres
I que, per aquest honor, has restaurat el teu
Digue's-li adèu a l'Alexandra que marxa
Alexandra que marxa amb el seu Senyor
Malgrat dormi entre els teus llançols de ras
Malgrat et desperti amb un petó
No diguis que el moment ha estat imaginat
No cedeixis davant aquesta mena d'estratègies
Com algú que s'ha preparat llargament per la ocasió
En total control de cada pla que has devastat
No escullis l'explicació del covard
que s'amaga al darrera la causa i l'efecte
I tu, desconcertat per un significat
que trenca el seu codi, un crucifix sense creu
Ara digue's-li adèu a l'Alexandra que marxa
Llavors digue's-li adèu a l'Alexandra que has perdut
Digue's-li adèu a l'Alexandra que marxa
Digue's-li adèu a l'Alexandra que s'ha perdut
Desconec el motiu, però alguna cosa m'impulsa a penjar una traducció pròpia i absolutament lliure del tema, que tot just he finalitzat fa uns minuts. Aquesta és la meva versió catalana de l'Alexandra que marxa:
Sobtadament, creix la fredor de la nit
El deu de l'amor enllesteix la seva marxa
Alexandra alçada sobre les seves espatlles
Ambdòs lliscant entre els centinel·les del cor
Es manténen per les simplicitats del plaer
Guanyen la llum, s'entrellaçen informalment
I radiants més enllà de qualsevol mesura
cauen entre les veus i el vi
No és cap truc, tots els teus sentits t'enganyen
nomès un somni intermitent que exhaurirà el matí
Ara digue's-li adèu a l'Alexandra que marxa
Llavors digue's-li adèu a l'Alexandra que has perdut
Malgrat dormi sobre els teus llançols de ras
Malgrat et desperti amb un petó
No diguis que el moment ha estat imaginat
No cedeixis davant aquesta mena d'estratègies
Com algú que s'ha preparat llargament pel que passarà
Acostat segur i ferm a la finestra, gaudeix del moment
La música exquisida, l'Alexandra que riu
Els vostres primers compromisos tangibles de nou
I tu, que has gaudit de l'honor dels seus vespres
I que, per aquest honor, has restaurat el teu
Digue's-li adèu a l'Alexandra que marxa
Alexandra que marxa amb el seu Senyor
Malgrat dormi entre els teus llançols de ras
Malgrat et desperti amb un petó
No diguis que el moment ha estat imaginat
No cedeixis davant aquesta mena d'estratègies
Com algú que s'ha preparat llargament per la ocasió
En total control de cada pla que has devastat
No escullis l'explicació del covard
que s'amaga al darrera la causa i l'efecte
I tu, desconcertat per un significat
que trenca el seu codi, un crucifix sense creu
Ara digue's-li adèu a l'Alexandra que marxa
Llavors digue's-li adèu a l'Alexandra que has perdut
Digue's-li adèu a l'Alexandra que marxa
Digue's-li adèu a l'Alexandra que s'ha perdut
dimarts, 26 de juliol del 2011
El Tribunal ParaConstitucional
Unes línies per comentar la decisió del Tribunal Constitucional, feta pública avui, relativa a la inadmissió de la qüestió d'inconstitucionalitat formulada pel Magistrat Guillem Soler al respecte de les normes de la Llei d'Enjudiciament Civil que regulen les execucions hipotecàries.
Vaig referir-me a aquest tema en una entrada del darrer 11 de març de 2011. En relació a la possible posició del Tribunal Constitucional, vaig escriure en aquell post:
"Aquest tràmit obliga a suspendre el procediment, mentre el TC decideix si admet a tràmit la qüestió. Ara la pilota està al camp del Tribunal Constitucional (que té una gran oportunitat per reivindicar-se, o per (?), pel què sigui)".
Bé, coneguda la interlocutòria del TC, que inadmet la qüestió per "el carácter notoriamente infundado de la cuestión suscitada por el Juez proponente", ja m'atreveixo a substituir l'interrogant del paràgraf precedent. La frase quedaria ara redactada en aquests termes:
Aquest tràmit obliga a suspendre el procediment, mentre el TC decideix si admet a tràmit la qüestió. Ara la pilota està al camp del Tribunal Constitucional (que té una gran oportunitat per reivindicar-se, o per continuar demostrant el seu servilisme incondicionat en favor de les èlits i del manteniment d'un statu quo que, cada vegada amb més força, perjudica els governats en benefici dels nous senyors feudals, tot demostrant la fal·làcia, innocentment assumida com a veritat, de que la sobirania resideix en el poble i de que els governants ens governen per delegació i sota el mandat incorruptible de què han de vetllar per l'interès general i pels drets i les garantíes fonamentals")".
Perquè el nostre TC ha inadmès la qüestió, sense dignar-se a resoldre-la en sentència desprès d'una anàlisi en profunditat, acudint als Fonaments de Dret d'una Sentència de l'any 1981 (la STC 41/1981, de 18 de desembre).
Afirmava aquella sentència el següent:
"en el procedimiento de ejecución hipotecaria, se limita extraordinariamente la contradicción procesal, pero ello no significa que se produzca indefensión …"
"No se produce el efecto de cosa juzgada y se deja abierta la puerta a un juicio declarativo. Las cuestiones de fondo quedan intactas y pueden discutirse después con toda amplitud".
"lo expeditivo de la ejecución no elimina la posibilidad de contradicción que sigue abierta en el juicio ordinario"
"Desde esta perspectiva, es claro que no puede haber violación del art. 24 de la Constitución, porque el deudor y el titular del dominio de la finca no quedan indefensos, ni privados de tutela".
"aquí no hay renuncia a la defensa frente a las pretensiones del acreedor, ni una renuncia a la tutela jurisdiccional. Mas no debe olvidarse que, al constituir la hipoteca, se consiente en que la defensa tenga una eficacia momentáneamente disminuida, por no ser apropiada para suspender la ejecución".
En román paladino, el TC ens diu avui, utilitzant arguments de l'any 1981, quan el mercat hipotecari era radicalment diferent, i en un moment en que la banca conservava una pàtina d'honorabilitat, avui prostituïda desprès de conèixer com han jugat amb impositors, estalviadors i prestataris, ens diu ara el TC que quan t'executen la hipoteca el procediment nomès es suspèn pagando que es gerundio, perquè sinó, la cosa deriva irremeiablement en l'alienació forçosa en subhasta, amb la possibilitat que asisteix l'executant de fer-se amb el bé per la meitat del valor de la taxació, subsistint la possibilitat de seguir perseguint l'executat per la resta del deute no coberta per la meitat d'aquell valor de taxació. Això sí, per discutir les clàusules abusives o qualsevol altre argument que podria ser obstatiu de l'execució, l'executat pot iniciar un altre judici diferent. Aquesta possibilitat de demandar al banc que t'executa mentre ja t'estan subhastant l'habitatge és la fal·làcia legal que permet afirmar al TC que el procès executiu hipotecari sumari, sense possibilitat de contradicció, no conculca el dret fonamental a la tutel·la judicial efectiva. (Permítanme, Sres. Magistrados, que empiece a reírme ahora y me detenga en el momento en que finalice su mandato).
El TC adopta, finalment, una excusa argumental recurrent: ni el poder judicial ni la jurisdicció constitucional poden substituïr el legislador. Afirma la interlocutòria del TC:
"En suma, las razones expuestas conducen finalmente a la inadmisión de la cuestión de inconstitucionalidad planteada, no sin antes reiterar, en el presente caso, que la cuestión de inconstitucionalidad no es cauce procesal idóneo para que los órganos jurisdiccionales puedan cuestionar de modo genérico o abstracto la constitucionalidad de un régimen o esquema legal (por lo que aquí interesa el proceso de ejecución hipotecaria) por contraste con un hipotético modelo alternativo, que no le compete formular al órgano proponente ni corresponde valorar a este Tribunal Constitucional por ser materia de la exclusiva competencia del legislador, dentro de cuyos límites constitucionales dispone de un amplio margen de libertad de elección que este Tribunal ni puede ni debe restringir".
Això ja ho sabem, els òrgans jurisdiccionals no poden substituir el legislador. Sense entrar ara a comentar la teoria del realisme jurídic, que afirma que les lleis les acàben fent els jutges interpretant-la en els casos concrets, voldria formular-li als molts honorables Magistrats constitucionals algunes preguntes.
¿Els Tribunals ordinaris i la jurisdicció constitucional no poden analitzar si la legalitat ordinària s'ajusta als parèmetres delimitats per la protecció dels Drets fonamentals? (vaja, jo creia que sí, però serà que no m'he llegit bé la Llei)
¿I no poden fer-ho, atenent al moment concret en que s'han d'aplicar les normes jurídiques, com assevera un sabi precepte del Codi Civil, redactat un llunyà any 1889?: "Las normas se interpretarán según el sentido propio de sus palabras, en relación con el contexto, los antecedentes históricos y legislativos y la realidad social del tiempo en que han de ser aplicadas, atendiendo fundamentalmente al espíritu y finalidad de aquellas".
¿No és molt més adequat, atenent a "la realidad social" del moment, afirmar que és raonable que totes les qüestions a debatre en relació a un mateix tema, tan sensible i discutible, com és el de les execucions hipotecàries, puguin ser al·legades en un únic procediment, amb caràcter contradictori, amb la possibilitat d'utilitzar arguments de diferent naturalesa, discutir les clàusules abusives, aportar taxacions contradictòries del valor en el moment del judici, discutir una concreta liquidació d'interessos o de comissions o una concreta aplicació de saldos en compte corrent (p.e. quan el banc es cobra una determinada comissió o un interès de descobert i no aplica un ingrès a una quota de la hipoteca, malgrat facis expressa designació del destí dels fons dipositats), etc. etc.?
¿No és molt més raonable que el Jutge pugui declarar que procedeix adjudicar l'habitatge a l'hipotecant per impagament, però que limiti o anul·li la possibilitat de reclamar quantitats addicionals en funció de les circumstàncies del cas, i desprès d'un judici i de la corresponent sentència?
¿No és molt més raonable que pugui declarar-se que no procedeix la imposició de costes, segons sigui la concreta casuística objecte de judici?
¿No és possible considerar que, atenent les actuals circumstàncies i davant la constatació de recurrents males praxis bancàries, pugui estimar-se que la tutel·la judicial efectiva que consagra l'article 24CE no es satisfà en un procès executiu sumari, i que és necessari exigir un procès contradictori?
En fi, sigui com sigui, el Tribunal Constitucional no s'ha dignat a entrar en el fons de l'assumpte perquè, estimat executat, quan et subhastin el pis i acabis al carrer podràs demandar al banc si és que la teva hipoteca contenia clàusules abusives o si el banc ha incorregut en alguna mena de mala praxis que hagi agreujat la situació. Estàs de sort, gaudeixes de la tutel·la efectiva dels Tribunals. Felicitats.
Vaig referir-me a aquest tema en una entrada del darrer 11 de març de 2011. En relació a la possible posició del Tribunal Constitucional, vaig escriure en aquell post:
"Aquest tràmit obliga a suspendre el procediment, mentre el TC decideix si admet a tràmit la qüestió. Ara la pilota està al camp del Tribunal Constitucional (que té una gran oportunitat per reivindicar-se, o per (?), pel què sigui)".
Bé, coneguda la interlocutòria del TC, que inadmet la qüestió per "el carácter notoriamente infundado de la cuestión suscitada por el Juez proponente", ja m'atreveixo a substituir l'interrogant del paràgraf precedent. La frase quedaria ara redactada en aquests termes:
Aquest tràmit obliga a suspendre el procediment, mentre el TC decideix si admet a tràmit la qüestió. Ara la pilota està al camp del Tribunal Constitucional (que té una gran oportunitat per reivindicar-se, o per continuar demostrant el seu servilisme incondicionat en favor de les èlits i del manteniment d'un statu quo que, cada vegada amb més força, perjudica els governats en benefici dels nous senyors feudals, tot demostrant la fal·làcia, innocentment assumida com a veritat, de que la sobirania resideix en el poble i de que els governants ens governen per delegació i sota el mandat incorruptible de què han de vetllar per l'interès general i pels drets i les garantíes fonamentals")".
Perquè el nostre TC ha inadmès la qüestió, sense dignar-se a resoldre-la en sentència desprès d'una anàlisi en profunditat, acudint als Fonaments de Dret d'una Sentència de l'any 1981 (la STC 41/1981, de 18 de desembre).
Afirmava aquella sentència el següent:
"en el procedimiento de ejecución hipotecaria, se limita extraordinariamente la contradicción procesal, pero ello no significa que se produzca indefensión …"
"No se produce el efecto de cosa juzgada y se deja abierta la puerta a un juicio declarativo. Las cuestiones de fondo quedan intactas y pueden discutirse después con toda amplitud".
"lo expeditivo de la ejecución no elimina la posibilidad de contradicción que sigue abierta en el juicio ordinario"
"Desde esta perspectiva, es claro que no puede haber violación del art. 24 de la Constitución, porque el deudor y el titular del dominio de la finca no quedan indefensos, ni privados de tutela".
"aquí no hay renuncia a la defensa frente a las pretensiones del acreedor, ni una renuncia a la tutela jurisdiccional. Mas no debe olvidarse que, al constituir la hipoteca, se consiente en que la defensa tenga una eficacia momentáneamente disminuida, por no ser apropiada para suspender la ejecución".
En román paladino, el TC ens diu avui, utilitzant arguments de l'any 1981, quan el mercat hipotecari era radicalment diferent, i en un moment en que la banca conservava una pàtina d'honorabilitat, avui prostituïda desprès de conèixer com han jugat amb impositors, estalviadors i prestataris, ens diu ara el TC que quan t'executen la hipoteca el procediment nomès es suspèn pagando que es gerundio, perquè sinó, la cosa deriva irremeiablement en l'alienació forçosa en subhasta, amb la possibilitat que asisteix l'executant de fer-se amb el bé per la meitat del valor de la taxació, subsistint la possibilitat de seguir perseguint l'executat per la resta del deute no coberta per la meitat d'aquell valor de taxació. Això sí, per discutir les clàusules abusives o qualsevol altre argument que podria ser obstatiu de l'execució, l'executat pot iniciar un altre judici diferent. Aquesta possibilitat de demandar al banc que t'executa mentre ja t'estan subhastant l'habitatge és la fal·làcia legal que permet afirmar al TC que el procès executiu hipotecari sumari, sense possibilitat de contradicció, no conculca el dret fonamental a la tutel·la judicial efectiva. (Permítanme, Sres. Magistrados, que empiece a reírme ahora y me detenga en el momento en que finalice su mandato).
El TC adopta, finalment, una excusa argumental recurrent: ni el poder judicial ni la jurisdicció constitucional poden substituïr el legislador. Afirma la interlocutòria del TC:
"En suma, las razones expuestas conducen finalmente a la inadmisión de la cuestión de inconstitucionalidad planteada, no sin antes reiterar, en el presente caso, que la cuestión de inconstitucionalidad no es cauce procesal idóneo para que los órganos jurisdiccionales puedan cuestionar de modo genérico o abstracto la constitucionalidad de un régimen o esquema legal (por lo que aquí interesa el proceso de ejecución hipotecaria) por contraste con un hipotético modelo alternativo, que no le compete formular al órgano proponente ni corresponde valorar a este Tribunal Constitucional por ser materia de la exclusiva competencia del legislador, dentro de cuyos límites constitucionales dispone de un amplio margen de libertad de elección que este Tribunal ni puede ni debe restringir".
Això ja ho sabem, els òrgans jurisdiccionals no poden substituir el legislador. Sense entrar ara a comentar la teoria del realisme jurídic, que afirma que les lleis les acàben fent els jutges interpretant-la en els casos concrets, voldria formular-li als molts honorables Magistrats constitucionals algunes preguntes.
¿Els Tribunals ordinaris i la jurisdicció constitucional no poden analitzar si la legalitat ordinària s'ajusta als parèmetres delimitats per la protecció dels Drets fonamentals? (vaja, jo creia que sí, però serà que no m'he llegit bé la Llei)
¿I no poden fer-ho, atenent al moment concret en que s'han d'aplicar les normes jurídiques, com assevera un sabi precepte del Codi Civil, redactat un llunyà any 1889?: "Las normas se interpretarán según el sentido propio de sus palabras, en relación con el contexto, los antecedentes históricos y legislativos y la realidad social del tiempo en que han de ser aplicadas, atendiendo fundamentalmente al espíritu y finalidad de aquellas".
¿No és molt més adequat, atenent a "la realidad social" del moment, afirmar que és raonable que totes les qüestions a debatre en relació a un mateix tema, tan sensible i discutible, com és el de les execucions hipotecàries, puguin ser al·legades en un únic procediment, amb caràcter contradictori, amb la possibilitat d'utilitzar arguments de diferent naturalesa, discutir les clàusules abusives, aportar taxacions contradictòries del valor en el moment del judici, discutir una concreta liquidació d'interessos o de comissions o una concreta aplicació de saldos en compte corrent (p.e. quan el banc es cobra una determinada comissió o un interès de descobert i no aplica un ingrès a una quota de la hipoteca, malgrat facis expressa designació del destí dels fons dipositats), etc. etc.?
¿No és molt més raonable que el Jutge pugui declarar que procedeix adjudicar l'habitatge a l'hipotecant per impagament, però que limiti o anul·li la possibilitat de reclamar quantitats addicionals en funció de les circumstàncies del cas, i desprès d'un judici i de la corresponent sentència?
¿No és molt més raonable que pugui declarar-se que no procedeix la imposició de costes, segons sigui la concreta casuística objecte de judici?
¿No és possible considerar que, atenent les actuals circumstàncies i davant la constatació de recurrents males praxis bancàries, pugui estimar-se que la tutel·la judicial efectiva que consagra l'article 24CE no es satisfà en un procès executiu sumari, i que és necessari exigir un procès contradictori?
En fi, sigui com sigui, el Tribunal Constitucional no s'ha dignat a entrar en el fons de l'assumpte perquè, estimat executat, quan et subhastin el pis i acabis al carrer podràs demandar al banc si és que la teva hipoteca contenia clàusules abusives o si el banc ha incorregut en alguna mena de mala praxis que hagi agreujat la situació. Estàs de sort, gaudeixes de la tutel·la efectiva dels Tribunals. Felicitats.
dilluns, 4 de juliol del 2011
La mà invisible de l'Adam Smith ha mort
La mà invisible de l'Adam Smith és, avui, més invisible que mai.
De fet, no descarto que l'Adam, avui, alcès la veu a la vista del panorama, no no no no, jo no em referia a això.
L'economia financera, (els apunts comptables virtuals que orbiten al voltant de la producció real, de les transaccions reals, de les mercaderíes reals, de les collites reals, de les compres i vendes de productes reals, de les compres i vendes de serveis reals), l'economia financera, dic, multiplica per molt i molt i molt l'economia real? Si la resposta és afirmativa, la mà invisible de l'Adam ha perdut tota vigència.
S'obtè més rendiment especulant amb pujades i baixades de valors bursàtils que fabricant el què sigui? Està més penalitzat guanyar diners fabricant i venent que obtenint plusvàlues dels moviments del capital? Si la resposta és afirmativa, la mà invisible de l'Adam ha perdut tota vigència.
CFDs, CDOs, cèdules hipotecàries, derivats, warrants, futurs, ETFs, hedge funds, swaps, hipoteques subprime? L'Adam no n'havia sentit a parlar de tot això quan va afirmar els tòtems del liberalisme sobre els què el capitalisme ha assentat tradicionalment la seva base filosòfica i ideològica: limitacions a la inciativa individual? Les mínimes. Regulació de la activitat econòmica? La mínima. Mecanismes de correcció de les desigualtats? No cal, la pròpia dinàmica racional dels individus, cercant el seu rendiment individual, cercant el màxim rendiment individual, genera riquesa i expandeix aquesta riquesa entre la resta menys afavorida. Redistribució de la riquesa? Polítiques de protecció social? No way, la naturalesa humana és acomodatícia, aquest tipus de polítiques l'únic que fan és fabricar professionals del subsidi, rèmores i paràsits. Les limitacions desincentiven, desmoralitzen, al·letarguen l'esperit dels emprenedors. Deixa que els emprenedors s'enriqueixin, que cerquin el seu màxim benefici, perquè en la cerca d'aquest màxim benefici necessitaran de la col·laboració d'altres, menys emprenedors, menys brillants, amb més aversió pel risc, però que pujaran al tren del progrès i de la generació de riquesa i s'en beneficiaran de la dinàmica dels dinàmics. La mà invisible. I davant l'absència de xarxa social de protecció, tothom haurà de pujar al tren, tothom haurà d'empènyer. O això o et mores de gana, així que tu mateix. La mà invisible.
Però l'amic Adam va el·laborar la seva teoria pensant en un escenari d'economia real. En un món on els bescanvis eren sobre productes i serveis tangibles. En un moment en que per recol·lectar la collita el propietari terratinent havia de recòrrer a desenes, a centenars, a mil·lers de treballadors i el mestre artesà havia de fer-se ajudar per aprenents, meritoris i subalterns de tota mena si volia produir més, vendre més, enriquir-se a partir de la seva capacitat i empenta.
Les màquines van complicar una mica les coses. D'acord, en Ned Ludd i els luddites anàven errats en la seva dèria per destruir màquines, però el cert és que la mà invisible de l'Adam va tornar-se una mica més invisible quan l'èsser humà va deixar de ser imprescindible per desenvolupar eficaçment certs processos productius.
Però la mà de l'Adam encara tenia sentit en l'època de la economia industrial. Sense pretensió de recorregut històric lineal, salto a l'amic Henry Ford. Aquell que fabricava cotxes i cotxes i més cotxes. Aquell que per convertir-se en multimil·lionari, ademès de l'invent del Ford-T, va desenvolupar un extraordinari esperit emprenedor, va introduir la cadena de muntatge i la producció en sèrie, aquell que, per convertir-se en un dels homes més rics del món, ademès de pensar permanentment en la millor forma de maximitzar el seu benefici personal, va donar feina directa a mil·lers i mil·lers de persones, a mil·lers d'industríes auxiliars que, al seu torn, empleàven a mil·lers de treballadors, a concessionaris grans i concessionaris petits que veníen els seus cotxes. La mà invisible. L'amic Henry, la seva capacitat i esperit de risc, l'absència de limitacions que el desincentivèssin i l'absència de dàdives del pare Estat que el tornèssin gandul i acomodatici, tot això, el capitalisme liberal, tot això, va fer que un munt de congèneres pujèssin al tren del progrès, tot això va generar i expandir riquesa. La mà invisible.
Però ja no vivim en el món de l'economia industrial. Ara ens em enfangat en el món dels CFDs i dels derivats i dels stock markets com una fi en ells mateixos i no com un mitjà per alguna altra cosa que passi de veritat. Avui comprarè accions de no sé quina companyia perquè estic encantat de finançar-la, el seu projecte empresarial em sedueix, penso que inclús és possible obtenir un dividend que s'acosti al 4% anyal, la seva política de personal és socialment aceptable, el seu compromís amb el medi ambient sembla sincer. Ja Ja Ja Ja Ja. Avui comprarè accions d'aquesta companyia perquè m'han dit que cotitza a un PER relativament moderat i hi ha expectatives d'increment del valor. Tot el demès se m'en fot. Encara més, hi ha rumors de que retallarà la plantilla en un 10%, el que dispararà el valor a l'alça. És a dir, farè una inversió especulativa. Ara t'escolto.
El què vull dir és que, en el marc de la societat industrial, la mà invisible funciona. En el marc de l'economia financera especulativa, ja no. I és que es guanya infinitament més especulant en els mercats de capitals desde un despatx de Wall Street, de Hong Kong o de la City, que desde qualsevol fàbrica de Detroit, arrossegant aquesta cosa molesta que són els costos laborals. Per cada empleat d'un despatx de Wall Street t'en fan falta centenars o mil·lers a fàbrica per obtenir rendiments equivalents.
Així, davant l'absència d'un escenari de redistribució "natural", davant la cada vegada menor necessitat de persones per transformar el procès econòmic en dòlars, yens, yuans o euros, davant l'allargament de la vida i l'increment dels costos de manteniment de població forçosament inactiva, s'imposa una política que entengui que això de la mà invisible ja no funciona.
Però què tenim? Tot el contrari, no quieres caldo dos tazas, neoliberalisme, ultraliberalisme, neocapitalisme, ultracapitalisme, batuda en retirada de l'estat del benestar, no se te ocurra gravar a los mercados que s'en van con la música a otra parte.
Inversió pública? No, que puja el dèficit i els mercats s'acolloneixen i la prima de risc s'enfila i els tipus d'interès t'escanyen.
Despesa pública? Metges, jutges, bombers, policíes, educadors, assistents socials, protecció social a l'atur? Estàs de conya? Retallades, plantilles congelades, acomiadaments d'eventuals, reduccions salarials, aprimar aprimar aprimar. La iniciativa privada ja absorbirà tots aquests que havíen de ser empleats públics però que ja no ho seràn. Confiem exclusivament en la iniciativa privada i en la seva capaciat de generació d'ocupació en etapes de creixement, la mà invisible! Toquem fons per agafar impuls, l'austeritat pública és el primer pas perquè tot torni a ser igual, per crear les condicions perquè els individus, en la seva dinàmica de maximització dels seus beneficis individuals, arrosseguin els altres cap amunt.
Doncs jo crec que no, ja no, no en un món globalitzat on els capitals es mouen lliurement i marxen quan s'els apreta, no en un món en el que no és necessari donar feina per obtenir rendiments sucosos, perquè els rendiments del capital financer s'han tornat (falaçment, mesquinament) molt més interessants que els rendiments del capital productiu.
Permete'm posar un exemple molt simplista però eficaç. Imagina que demà et toquen 3.000.000 d'euros a qualsevol d'aquestes loteríes que tens a l'abast.
Opció (A): De natural inquiet, genuinament ambiciòs, en el sentit positiu del terme, socialment compromès, inverteixes la totalitat del premi en obrir una empresa. Vols multiplicar els guanys. Contractes vint empleats, llogues una nau i compres màquines. Pagues sous dignes, afrontes les cotitzacions socials, et lleves cada dia a quarts de set del matí i plegues quan ja és fosc. Pagues les taxes de l'activitat, de l'immoble, el gual, l'impost de circulació dels camions i les furgonetes. Ets la mà invisible. Desprès d'incontables entrabancs i sinsabors, aconsegueixes un benefici de 200.000 euros. Arriba l'impost de societats i pagues 60.000 euros, de forma que has incrementat el teu patrimoni inicial en 140.000 euros (això si tothom et paga i en aquest exemple idíl·lic que no contempla la possibilitat de perdre els diners enlloc de guanyar-los). Directa i indirectament has col·laborat a la cohesió social, has pujat al tren del progès un munt de persones. Ets la mà invisible.
Opció (B): Alternativament, agafes els 3.000.000 d'euros i montes una SICAV. No dones feina a ningú, no llogues cap nau ni compres cap camió ni pagues taxes de gual ni per l'activitat, no afrontes cotitzacions socials ni pagues sous dignes. Et lleves cada dia a les 10h i seus una hora davant l'ordinador. Dones una ullada a les cotitzacions i parles amb el teu borker. T'en vas a jugar a golf. Dines convenientment, fas el domino i a les vuit del vespre has acabat la jornada. Obtens uns rendiments del capital de 200.000 euros i pagues l'esfereidora xifra de 2.000 euros (l'1% dels guanys) pels impostos aplicables a la SICAV. Has incrementat el teu patrimoni inicial en 198.000 euros però a fe de déu que no ets la mà invisible.
No sé a vosaltres, però a mi el paio de la opció (A) em sembla que mereix la Laureada de San Fernando (encara que sigui com a premi de consòl per gilipolles) i, en canvi, el paio de la opció (B) mereix, mereix, mereix... En fi, no sé, en qualsevol cas, el que sembla clar és que és antisocial, antieconòmic, amoral i profundament equivocat que el gilipolles de l'exemple (A) pagui 30 vegades més impostos que el guay que juga al golf i remena els calers desde l'ordinador i amb l'únic cost de la comisió del broker.
Però és clar, l'individu (A) és nomès la economia productiva i l'individu (B) ha esdevingut "el mercat" i, ja se sap, el mercat és intocable.
In my humble opinion.
De fet, no descarto que l'Adam, avui, alcès la veu a la vista del panorama, no no no no, jo no em referia a això.
L'economia financera, (els apunts comptables virtuals que orbiten al voltant de la producció real, de les transaccions reals, de les mercaderíes reals, de les collites reals, de les compres i vendes de productes reals, de les compres i vendes de serveis reals), l'economia financera, dic, multiplica per molt i molt i molt l'economia real? Si la resposta és afirmativa, la mà invisible de l'Adam ha perdut tota vigència.
S'obtè més rendiment especulant amb pujades i baixades de valors bursàtils que fabricant el què sigui? Està més penalitzat guanyar diners fabricant i venent que obtenint plusvàlues dels moviments del capital? Si la resposta és afirmativa, la mà invisible de l'Adam ha perdut tota vigència.
CFDs, CDOs, cèdules hipotecàries, derivats, warrants, futurs, ETFs, hedge funds, swaps, hipoteques subprime? L'Adam no n'havia sentit a parlar de tot això quan va afirmar els tòtems del liberalisme sobre els què el capitalisme ha assentat tradicionalment la seva base filosòfica i ideològica: limitacions a la inciativa individual? Les mínimes. Regulació de la activitat econòmica? La mínima. Mecanismes de correcció de les desigualtats? No cal, la pròpia dinàmica racional dels individus, cercant el seu rendiment individual, cercant el màxim rendiment individual, genera riquesa i expandeix aquesta riquesa entre la resta menys afavorida. Redistribució de la riquesa? Polítiques de protecció social? No way, la naturalesa humana és acomodatícia, aquest tipus de polítiques l'únic que fan és fabricar professionals del subsidi, rèmores i paràsits. Les limitacions desincentiven, desmoralitzen, al·letarguen l'esperit dels emprenedors. Deixa que els emprenedors s'enriqueixin, que cerquin el seu màxim benefici, perquè en la cerca d'aquest màxim benefici necessitaran de la col·laboració d'altres, menys emprenedors, menys brillants, amb més aversió pel risc, però que pujaran al tren del progrès i de la generació de riquesa i s'en beneficiaran de la dinàmica dels dinàmics. La mà invisible. I davant l'absència de xarxa social de protecció, tothom haurà de pujar al tren, tothom haurà d'empènyer. O això o et mores de gana, així que tu mateix. La mà invisible.
Però l'amic Adam va el·laborar la seva teoria pensant en un escenari d'economia real. En un món on els bescanvis eren sobre productes i serveis tangibles. En un moment en que per recol·lectar la collita el propietari terratinent havia de recòrrer a desenes, a centenars, a mil·lers de treballadors i el mestre artesà havia de fer-se ajudar per aprenents, meritoris i subalterns de tota mena si volia produir més, vendre més, enriquir-se a partir de la seva capacitat i empenta.
Les màquines van complicar una mica les coses. D'acord, en Ned Ludd i els luddites anàven errats en la seva dèria per destruir màquines, però el cert és que la mà invisible de l'Adam va tornar-se una mica més invisible quan l'èsser humà va deixar de ser imprescindible per desenvolupar eficaçment certs processos productius.
Però la mà de l'Adam encara tenia sentit en l'època de la economia industrial. Sense pretensió de recorregut històric lineal, salto a l'amic Henry Ford. Aquell que fabricava cotxes i cotxes i més cotxes. Aquell que per convertir-se en multimil·lionari, ademès de l'invent del Ford-T, va desenvolupar un extraordinari esperit emprenedor, va introduir la cadena de muntatge i la producció en sèrie, aquell que, per convertir-se en un dels homes més rics del món, ademès de pensar permanentment en la millor forma de maximitzar el seu benefici personal, va donar feina directa a mil·lers i mil·lers de persones, a mil·lers d'industríes auxiliars que, al seu torn, empleàven a mil·lers de treballadors, a concessionaris grans i concessionaris petits que veníen els seus cotxes. La mà invisible. L'amic Henry, la seva capacitat i esperit de risc, l'absència de limitacions que el desincentivèssin i l'absència de dàdives del pare Estat que el tornèssin gandul i acomodatici, tot això, el capitalisme liberal, tot això, va fer que un munt de congèneres pujèssin al tren del progrès, tot això va generar i expandir riquesa. La mà invisible.
Però ja no vivim en el món de l'economia industrial. Ara ens em enfangat en el món dels CFDs i dels derivats i dels stock markets com una fi en ells mateixos i no com un mitjà per alguna altra cosa que passi de veritat. Avui comprarè accions de no sé quina companyia perquè estic encantat de finançar-la, el seu projecte empresarial em sedueix, penso que inclús és possible obtenir un dividend que s'acosti al 4% anyal, la seva política de personal és socialment aceptable, el seu compromís amb el medi ambient sembla sincer. Ja Ja Ja Ja Ja. Avui comprarè accions d'aquesta companyia perquè m'han dit que cotitza a un PER relativament moderat i hi ha expectatives d'increment del valor. Tot el demès se m'en fot. Encara més, hi ha rumors de que retallarà la plantilla en un 10%, el que dispararà el valor a l'alça. És a dir, farè una inversió especulativa. Ara t'escolto.
El què vull dir és que, en el marc de la societat industrial, la mà invisible funciona. En el marc de l'economia financera especulativa, ja no. I és que es guanya infinitament més especulant en els mercats de capitals desde un despatx de Wall Street, de Hong Kong o de la City, que desde qualsevol fàbrica de Detroit, arrossegant aquesta cosa molesta que són els costos laborals. Per cada empleat d'un despatx de Wall Street t'en fan falta centenars o mil·lers a fàbrica per obtenir rendiments equivalents.
Així, davant l'absència d'un escenari de redistribució "natural", davant la cada vegada menor necessitat de persones per transformar el procès econòmic en dòlars, yens, yuans o euros, davant l'allargament de la vida i l'increment dels costos de manteniment de població forçosament inactiva, s'imposa una política que entengui que això de la mà invisible ja no funciona.
Però què tenim? Tot el contrari, no quieres caldo dos tazas, neoliberalisme, ultraliberalisme, neocapitalisme, ultracapitalisme, batuda en retirada de l'estat del benestar, no se te ocurra gravar a los mercados que s'en van con la música a otra parte.
Inversió pública? No, que puja el dèficit i els mercats s'acolloneixen i la prima de risc s'enfila i els tipus d'interès t'escanyen.
Despesa pública? Metges, jutges, bombers, policíes, educadors, assistents socials, protecció social a l'atur? Estàs de conya? Retallades, plantilles congelades, acomiadaments d'eventuals, reduccions salarials, aprimar aprimar aprimar. La iniciativa privada ja absorbirà tots aquests que havíen de ser empleats públics però que ja no ho seràn. Confiem exclusivament en la iniciativa privada i en la seva capaciat de generació d'ocupació en etapes de creixement, la mà invisible! Toquem fons per agafar impuls, l'austeritat pública és el primer pas perquè tot torni a ser igual, per crear les condicions perquè els individus, en la seva dinàmica de maximització dels seus beneficis individuals, arrosseguin els altres cap amunt.
Doncs jo crec que no, ja no, no en un món globalitzat on els capitals es mouen lliurement i marxen quan s'els apreta, no en un món en el que no és necessari donar feina per obtenir rendiments sucosos, perquè els rendiments del capital financer s'han tornat (falaçment, mesquinament) molt més interessants que els rendiments del capital productiu.
Permete'm posar un exemple molt simplista però eficaç. Imagina que demà et toquen 3.000.000 d'euros a qualsevol d'aquestes loteríes que tens a l'abast.
Opció (A): De natural inquiet, genuinament ambiciòs, en el sentit positiu del terme, socialment compromès, inverteixes la totalitat del premi en obrir una empresa. Vols multiplicar els guanys. Contractes vint empleats, llogues una nau i compres màquines. Pagues sous dignes, afrontes les cotitzacions socials, et lleves cada dia a quarts de set del matí i plegues quan ja és fosc. Pagues les taxes de l'activitat, de l'immoble, el gual, l'impost de circulació dels camions i les furgonetes. Ets la mà invisible. Desprès d'incontables entrabancs i sinsabors, aconsegueixes un benefici de 200.000 euros. Arriba l'impost de societats i pagues 60.000 euros, de forma que has incrementat el teu patrimoni inicial en 140.000 euros (això si tothom et paga i en aquest exemple idíl·lic que no contempla la possibilitat de perdre els diners enlloc de guanyar-los). Directa i indirectament has col·laborat a la cohesió social, has pujat al tren del progès un munt de persones. Ets la mà invisible.
Opció (B): Alternativament, agafes els 3.000.000 d'euros i montes una SICAV. No dones feina a ningú, no llogues cap nau ni compres cap camió ni pagues taxes de gual ni per l'activitat, no afrontes cotitzacions socials ni pagues sous dignes. Et lleves cada dia a les 10h i seus una hora davant l'ordinador. Dones una ullada a les cotitzacions i parles amb el teu borker. T'en vas a jugar a golf. Dines convenientment, fas el domino i a les vuit del vespre has acabat la jornada. Obtens uns rendiments del capital de 200.000 euros i pagues l'esfereidora xifra de 2.000 euros (l'1% dels guanys) pels impostos aplicables a la SICAV. Has incrementat el teu patrimoni inicial en 198.000 euros però a fe de déu que no ets la mà invisible.
No sé a vosaltres, però a mi el paio de la opció (A) em sembla que mereix la Laureada de San Fernando (encara que sigui com a premi de consòl per gilipolles) i, en canvi, el paio de la opció (B) mereix, mereix, mereix... En fi, no sé, en qualsevol cas, el que sembla clar és que és antisocial, antieconòmic, amoral i profundament equivocat que el gilipolles de l'exemple (A) pagui 30 vegades més impostos que el guay que juga al golf i remena els calers desde l'ordinador i amb l'únic cost de la comisió del broker.
Però és clar, l'individu (A) és nomès la economia productiva i l'individu (B) ha esdevingut "el mercat" i, ja se sap, el mercat és intocable.
In my humble opinion.
dissabte, 4 de juny del 2011
Lluís Corominas, el "cas Tous" (II)
El jurat popular ha emès un veredicte de no culpable en el judici d'en Lluís Coromines. Aquest veredicte ha tingut en compte les eximents completes de legítima defensa o defensa ncessària, així com la por insuperable.
Fa uns díes, en concret el 24/05, vaig emetre el següent prònostic respecte aquest cas:
"Aquest és el meu pronòstic (que podrà complir-se amb la sentència immediata o amb l'apel·lació que posi fi al procès): no és descartable una sentència condemnatòria que aprecii eximents incompletes molt qualificades i derivi en una condemna de 2,5 a 5 anys de presó (més a prop dels 2,5 que dels 5)".
A falta de llegir el text de la sentència i els seus raonaments jurídics, i malgrat el veredicte absolutori del jurat popular, em ratifico en el meu pronòstic i afegeixo una perspectiva complementària.
Apreciant l'eximent completa de la defensa necessària, tot i que ha quedat provat en el judici que els assaltants no portàven armes, el tribunal popular, sense saber-ho, ha plantejat la figura jurídica de la legítima defensa "putativa".
Què és això de "putativa"?
Això és quan l'autor comet un error sobre els pressupòsits objectius d'una causa de justificació.
Anem a pams, i centrem l'exemple en la legítima defensa. Quan algú reb una agressió il·legítima, sense que hi hagi provocació prèvia, i respòn de forma proporcionada a l'agressió que pateix o està a punt de patir, no hi ha culpabilitat penal perquè l'acció del defensor està justificada pel dret.
Però ara imaginem que, negra nit i perseguint, a tota carrera, un delinqüent que acaba d'atracar un bar, un agent de policia veu com el lladregot s'atura, es gira i l'apunta amb el seu arma. El policia, que tem legítimament per la seva vida, sense temps per pensar, obre foc i li clava un tret al cap, amb resultat mortal. Quan s'acosta al cos inhert de l'atracador, comprova que aquest no porta cap arma, i que l'havia apuntat amb un telèfon mòbil.
És evident que, en aquest exemple, no és donen els presspòsits objectius de la legítima defensa, perquè el lladre estava escapant-se i perquè no portava cap arma, de forma que l'agent, armat, no estava rebent ni a punt de rebre cap agressió il·legítima que el facultès per repelir-la utilitzant un arma de foc.
Però la clau és considerar que l'autor del tret mortal estava absolutament convençut del contrari, i que totes les circumstàncies apunten a la lògica d'aquesta confusió. És evident que si, en circumstàncies anàlogues, el policia s'atura per comprovar amb el 100% de seguretat que li apunten amb un arma, i realment el criminal porta un arma, és possible que la víctima acabi èssent l'agent.
Per això, i seguint amb l'exemple, l'autor ha incorregut en un error sobre les causes que el lliberaríen de responsabilitat criminal en aplicació de l'eximent de la legítima defensa: no hi havia arma però estava convençut de que sí, no hi havia risc real per la seva vida però estava convençut de que sí.
L'error està regulat a l'article 14 del Codi Penal. La doctrina i la jurisprudència distingeixen entre dos tipus d'errors: l'error de tipus i l'error de prohibició. Ara no entrarè en aquesta distinció, però assenyalarè que l'error del policia de l'exemple és sobre les causes de justificació, i és el que es coneix com a error de prohibició indirecte.
Al seu torn, l'error pot ser vencible o invencible. Si és invencible, opera com a eximent complet i exclou absolutament la responsabilitat criminal.
Tornant a l'exemple del policia, si el lloc on es va produïr el tret mortal estava fosc, la distància que separava les dues persones era suficient com per permetre la confusió entre un telèfon mòbil i una pistola, el tret va entrar pel davant i no per l'esquena, el policia havia disparat prèviament a l'aire i havia donat reiteradament l'alto, etc., és possible considerar que l'error de prohibició indirecte era invencible (no hi havia forma raonable de desfer aquest error. No sembla raonable exigir la pregunta de "perdoni, ¿em pot confirmar que es tracta d'un arma de foc, això que m'apunta?), el que portaria aparellada l'apreciació de l'eximent completa de la legítima defensa putativa i l'absolució del policia per la mort del lladre.
Sensu contrario, si el tret es va produïr a menys d'un metre de distància, la llum era bona, apareix un testimoni que afirma que era perfectament clar que el perseguit portava un telèfon mòbil i no un arma, etc., ja no està tan clar que l'error sigui invencible. L'error esdevè llavors vencible, el que no exclou la responsabilitat criminal, però, atenent a les circumstàncies de cada cas concret, atenúa aquesta responsabilitat, permetent una rebaixa de la pena en un o dos graus.
La tasca de discernir entre la vencibilitat o invencibilitat de l'error no és senzilla, però els tribunals han adoptat el criteri d'analitzar si, atesos els fets, existia la possibilitat raonable d'adoptar un comportament alternatiu. En aquest sentit, el següent paràgraf de la Sentència nº 721/2005 de la Sala Segona del Tribunal Suprem, de data 19 de maig, és força il·lustratiu. Referint-se a una sentència anterior (STS, Sala 2ª nº 755/2003, de 28 de maig), assenyala:
"Esta misma sentencia aborda el núcleo de la discusión de este recurso, la valoración sobre la valoración de la evitabilidad o inevitabilidad del error de prohibición, afirmando que ésta ha sido planteada generalmente en relación a errores directos sobre la norma. Los criterios, referentes a la evitabilidad, por lo tanto, se refieren básicamente a la posibilidad del autor de informarse sobre el derecho. Pero, el error indirecto sobre la ilicitud de la acción, como se dijo, puede provenir tanto de un error sobre los hechos (p. ej. sobre la realización de un movimiento corporal determinado) o sobre la significación normativa del hecho (p. ej. interpretar como un ataque lo que en realidad no lo es o suponer necesaria una acción de defensa que no lo es). Aquí no se trata sólo de casos en los que el autor podía informarse de la existencia de la causa de justificación en el orden jurídico, sino también de casos, en los que, en las circunstancias del hecho, cabe exigir al autor una comprobación más o menos profunda respecto de los presupuestos de hecho o de la necesidad de su acción de defensa.
Ciertamente no es fácil proporcionar criterios de medición de este aspecto de la
norma. En términos generales, puede señalarse que un criterio racional y seguro en la delimitación de la vencibilidad es el de la existencia de un comportamiento
alternativo, de manera que habrá de indagarse si el sujeto activo pudo actuar de
modo alternativo a la situación de hecho sobre la que actúa, para lo que será,
también, determinante comprobar las circunstancias concurrentes, como la específica
preparación y profesionalidad del sujeto y lo que le es exigible en el marco de su
actuación. En el mismo sentido habrá de ponderarse si al sujeto le era imposible llevar a cabo una comprobación mas eficiente de la situación fáctica concurrente en función del temor que le pudiera producir la representación de su errónea creencia.
También ha de ponderarse que el margen de error es distinto cuando la situación
fáctica a valorar parte de una agresión real, aunque dimensionada de forma errónea,
que cuando la agresión es irreal, pues, en esta caso, "el derecho debe dispensar una
mayor protección al que no ha generado ningún peligro para sí mismo".
Per tant, i tornant al cas Tous, la qüestió en l'apel·lació, pel que fa a l'error relatiu a les circumstàncies que facultaríen la legítima defensa, rau en la interpretació que faci el tribunal superior en relació a si l'acusat podia, raonablement, haver actuat d'un altra manera, és a dir, i emprant la formulació de la jurisprudència, si existia la possibilitat raonable de "un comportamiento alternativo".
Si el tribunal que examini l'apel·lació considera que existia la possibilitat raonable d'un comportament alternatiu, opino que l'error serà estimat com a vencible i l'acusat rebrà una condemna atenuada en dos graus.
Ara bé, el jurat popular ha apreciat, ademès i en tota la seva extensió l'eximent completa de la por insuperable (art. 20.6CP). Aquesta és una figura que no té un predicament massa extensiu ni s'utilitza de forma particularment freqüent davant els òrgans jurisdiccionals.
En realitat es tracta d’un cas particular d’estat de necessitat (art. 20.5CP), excloent de la culpabilitat. La por o la situació coactiva generada per una amenaça no son sino la conseqüència subjectiva que prové de la situació de necessitat en la que s’ha d’escollir entre patir un mal o causar-lo. En aquest punt és on col.lisionen el bé jurídic amenaçat i aquell que és necessari lesionar per evitar l’amenaça. En moltes ocasions, la por insuperable descriu l’escenari on es desenvolupa la legítima defensa (STS 11 març 2005).
Crec que faria bé la defensa d'en Lluís Coromines en centrar els seus arguments en la por insuperable generada pel context en que es van desenvolupar els fets. De fet, probablement per aquest motiu la defensa va afanyar-se a desmentir que el gendre dels Tous haguès actuat aquella nit com a cap de seguretat. Un punt feble: sembla que el jurat popular ha considerat acreditat que en Coromines era el cap de seguretat dels Tous.
En qualsevol cas, als Magistrats professionals que veuran l'apel·lació s'els hi ha donat, si és que consideren adhient justificar l'absolució, un argument més sòlid a partir de l'eximent de la por insuperable que no pas a partir de l'argument de l'error de prohibició invencible relacionat amb la legítima defensa.
Llevat de millor opinió fundada en Dret, és clar.
Fa uns díes, en concret el 24/05, vaig emetre el següent prònostic respecte aquest cas:
"Aquest és el meu pronòstic (que podrà complir-se amb la sentència immediata o amb l'apel·lació que posi fi al procès): no és descartable una sentència condemnatòria que aprecii eximents incompletes molt qualificades i derivi en una condemna de 2,5 a 5 anys de presó (més a prop dels 2,5 que dels 5)".
A falta de llegir el text de la sentència i els seus raonaments jurídics, i malgrat el veredicte absolutori del jurat popular, em ratifico en el meu pronòstic i afegeixo una perspectiva complementària.
Apreciant l'eximent completa de la defensa necessària, tot i que ha quedat provat en el judici que els assaltants no portàven armes, el tribunal popular, sense saber-ho, ha plantejat la figura jurídica de la legítima defensa "putativa".
Què és això de "putativa"?
Això és quan l'autor comet un error sobre els pressupòsits objectius d'una causa de justificació.
Anem a pams, i centrem l'exemple en la legítima defensa. Quan algú reb una agressió il·legítima, sense que hi hagi provocació prèvia, i respòn de forma proporcionada a l'agressió que pateix o està a punt de patir, no hi ha culpabilitat penal perquè l'acció del defensor està justificada pel dret.
Però ara imaginem que, negra nit i perseguint, a tota carrera, un delinqüent que acaba d'atracar un bar, un agent de policia veu com el lladregot s'atura, es gira i l'apunta amb el seu arma. El policia, que tem legítimament per la seva vida, sense temps per pensar, obre foc i li clava un tret al cap, amb resultat mortal. Quan s'acosta al cos inhert de l'atracador, comprova que aquest no porta cap arma, i que l'havia apuntat amb un telèfon mòbil.
És evident que, en aquest exemple, no és donen els presspòsits objectius de la legítima defensa, perquè el lladre estava escapant-se i perquè no portava cap arma, de forma que l'agent, armat, no estava rebent ni a punt de rebre cap agressió il·legítima que el facultès per repelir-la utilitzant un arma de foc.
Però la clau és considerar que l'autor del tret mortal estava absolutament convençut del contrari, i que totes les circumstàncies apunten a la lògica d'aquesta confusió. És evident que si, en circumstàncies anàlogues, el policia s'atura per comprovar amb el 100% de seguretat que li apunten amb un arma, i realment el criminal porta un arma, és possible que la víctima acabi èssent l'agent.
Per això, i seguint amb l'exemple, l'autor ha incorregut en un error sobre les causes que el lliberaríen de responsabilitat criminal en aplicació de l'eximent de la legítima defensa: no hi havia arma però estava convençut de que sí, no hi havia risc real per la seva vida però estava convençut de que sí.
L'error està regulat a l'article 14 del Codi Penal. La doctrina i la jurisprudència distingeixen entre dos tipus d'errors: l'error de tipus i l'error de prohibició. Ara no entrarè en aquesta distinció, però assenyalarè que l'error del policia de l'exemple és sobre les causes de justificació, i és el que es coneix com a error de prohibició indirecte.
Al seu torn, l'error pot ser vencible o invencible. Si és invencible, opera com a eximent complet i exclou absolutament la responsabilitat criminal.
Tornant a l'exemple del policia, si el lloc on es va produïr el tret mortal estava fosc, la distància que separava les dues persones era suficient com per permetre la confusió entre un telèfon mòbil i una pistola, el tret va entrar pel davant i no per l'esquena, el policia havia disparat prèviament a l'aire i havia donat reiteradament l'alto, etc., és possible considerar que l'error de prohibició indirecte era invencible (no hi havia forma raonable de desfer aquest error. No sembla raonable exigir la pregunta de "perdoni, ¿em pot confirmar que es tracta d'un arma de foc, això que m'apunta?), el que portaria aparellada l'apreciació de l'eximent completa de la legítima defensa putativa i l'absolució del policia per la mort del lladre.
Sensu contrario, si el tret es va produïr a menys d'un metre de distància, la llum era bona, apareix un testimoni que afirma que era perfectament clar que el perseguit portava un telèfon mòbil i no un arma, etc., ja no està tan clar que l'error sigui invencible. L'error esdevè llavors vencible, el que no exclou la responsabilitat criminal, però, atenent a les circumstàncies de cada cas concret, atenúa aquesta responsabilitat, permetent una rebaixa de la pena en un o dos graus.
La tasca de discernir entre la vencibilitat o invencibilitat de l'error no és senzilla, però els tribunals han adoptat el criteri d'analitzar si, atesos els fets, existia la possibilitat raonable d'adoptar un comportament alternatiu. En aquest sentit, el següent paràgraf de la Sentència nº 721/2005 de la Sala Segona del Tribunal Suprem, de data 19 de maig, és força il·lustratiu. Referint-se a una sentència anterior (STS, Sala 2ª nº 755/2003, de 28 de maig), assenyala:
"Esta misma sentencia aborda el núcleo de la discusión de este recurso, la valoración sobre la valoración de la evitabilidad o inevitabilidad del error de prohibición, afirmando que ésta ha sido planteada generalmente en relación a errores directos sobre la norma. Los criterios, referentes a la evitabilidad, por lo tanto, se refieren básicamente a la posibilidad del autor de informarse sobre el derecho. Pero, el error indirecto sobre la ilicitud de la acción, como se dijo, puede provenir tanto de un error sobre los hechos (p. ej. sobre la realización de un movimiento corporal determinado) o sobre la significación normativa del hecho (p. ej. interpretar como un ataque lo que en realidad no lo es o suponer necesaria una acción de defensa que no lo es). Aquí no se trata sólo de casos en los que el autor podía informarse de la existencia de la causa de justificación en el orden jurídico, sino también de casos, en los que, en las circunstancias del hecho, cabe exigir al autor una comprobación más o menos profunda respecto de los presupuestos de hecho o de la necesidad de su acción de defensa.
Ciertamente no es fácil proporcionar criterios de medición de este aspecto de la
norma. En términos generales, puede señalarse que un criterio racional y seguro en la delimitación de la vencibilidad es el de la existencia de un comportamiento
alternativo, de manera que habrá de indagarse si el sujeto activo pudo actuar de
modo alternativo a la situación de hecho sobre la que actúa, para lo que será,
también, determinante comprobar las circunstancias concurrentes, como la específica
preparación y profesionalidad del sujeto y lo que le es exigible en el marco de su
actuación. En el mismo sentido habrá de ponderarse si al sujeto le era imposible llevar a cabo una comprobación mas eficiente de la situación fáctica concurrente en función del temor que le pudiera producir la representación de su errónea creencia.
También ha de ponderarse que el margen de error es distinto cuando la situación
fáctica a valorar parte de una agresión real, aunque dimensionada de forma errónea,
que cuando la agresión es irreal, pues, en esta caso, "el derecho debe dispensar una
mayor protección al que no ha generado ningún peligro para sí mismo".
Per tant, i tornant al cas Tous, la qüestió en l'apel·lació, pel que fa a l'error relatiu a les circumstàncies que facultaríen la legítima defensa, rau en la interpretació que faci el tribunal superior en relació a si l'acusat podia, raonablement, haver actuat d'un altra manera, és a dir, i emprant la formulació de la jurisprudència, si existia la possibilitat raonable de "un comportamiento alternativo".
Si el tribunal que examini l'apel·lació considera que existia la possibilitat raonable d'un comportament alternatiu, opino que l'error serà estimat com a vencible i l'acusat rebrà una condemna atenuada en dos graus.
Ara bé, el jurat popular ha apreciat, ademès i en tota la seva extensió l'eximent completa de la por insuperable (art. 20.6CP). Aquesta és una figura que no té un predicament massa extensiu ni s'utilitza de forma particularment freqüent davant els òrgans jurisdiccionals.
En realitat es tracta d’un cas particular d’estat de necessitat (art. 20.5CP), excloent de la culpabilitat. La por o la situació coactiva generada per una amenaça no son sino la conseqüència subjectiva que prové de la situació de necessitat en la que s’ha d’escollir entre patir un mal o causar-lo. En aquest punt és on col.lisionen el bé jurídic amenaçat i aquell que és necessari lesionar per evitar l’amenaça. En moltes ocasions, la por insuperable descriu l’escenari on es desenvolupa la legítima defensa (STS 11 març 2005).
Crec que faria bé la defensa d'en Lluís Coromines en centrar els seus arguments en la por insuperable generada pel context en que es van desenvolupar els fets. De fet, probablement per aquest motiu la defensa va afanyar-se a desmentir que el gendre dels Tous haguès actuat aquella nit com a cap de seguretat. Un punt feble: sembla que el jurat popular ha considerat acreditat que en Coromines era el cap de seguretat dels Tous.
En qualsevol cas, als Magistrats professionals que veuran l'apel·lació s'els hi ha donat, si és que consideren adhient justificar l'absolució, un argument més sòlid a partir de l'eximent de la por insuperable que no pas a partir de l'argument de l'error de prohibició invencible relacionat amb la legítima defensa.
Llevat de millor opinió fundada en Dret, és clar.
dimecres, 1 de juny del 2011
El Sr. Pepino Andaluz i la pressumpció de culpabilitat
Hamburgo, a 30 de mayo de 2011. Agencias.
El Sr. Pepino Andaluz [#1] ha sido imputado por la Fiscalía de Hamburgo [#2] por el delito de homicidio imprudente [#3] de 16 personas, así como por múltiples delitos de lesiones imprudentes, atendiendo al importante número de afectados por las acciones del "presunto" criminal.
Agentes de la policía judicial han procedido a su detención y al posterior traslado del presunto homicida a la comisaría central, donde ha prestado declaración antes de ser presentado ante el Juez de Instrucción.
Varias decenas de reporteros y medios gráficos han seguido el periplo del imputado, que en todo momento ha permanecido esposado, mostrando una imagen demacrada aunque altiva, en una liturgia recurrente que, en los Estado Unidos, se ha bautizado como el "perpetrator's walk" o "perp's walk", en alusión a las idas y venidas del perpetrador ante la atenta mirada de televisiones y medios gráficos de prensa escrita.
Hamburgo, a ......... Agencias.
El Juez de Instrucción, ante la gravedad de las acusaciones imputadas al Sr. Pepino Andaluz, ha decretado prisión provisional sin fianza. Los foros sociales, opinadores y articulistas de toda clase y condición, claman por una condena severa y ejemplarizante. "No queremos que esto vuelva a pasar" ha afirmado, entre lágrimas, la madre de una de las víctimas en el programa de la sosías hamburguesa de Ana Rosa Quintana. Una manifestación popular ha recorrido las calles de la ciudad teutona, precedida por pancartas que rezaban "¿Para cuándo la cadena perpetua sin posibilidad de revisión?"o "Queremos Justícia".
Hamburgo, a ....... Agencias.
El acoso mediático a la vida del Sr. Pepino Andaluz, escarbando en cualquier aspecto dudoso de su pasado se ha convertido en una constante a lo largo de los últimos meses. Desde siempre había venido mostrando comportamientos poco ortodoxos, y son varios los testimonios que apuntarían hacia un comportamiento desviado. Todos los indicios apuntan hacia su culpabilidad, y la Fiscalía de Hamburgo afirma tener un caso sólido y está convencida de lograr una condena ejemplar: "Hemos de trasladar un mensaje inequívoco a la sociedad. Quien la hace, la paga".
Hamburgo ........ Agencias.
Finalmente, ha tenido lugar, en el Tribunal Federal, el juicio contra el Sr. Pepino Andaluz. La defensa ha sido capaz de presentar pruebas exoneratorias convincentes, entre las cuales numerosos testigos que han proporcionado al acusado una coartada creíble, así como muestras de ADN que acreditarían su inocencia. El Sr. Pepino andaluz ha sido absuelto de todos los cargos.
Entre tanto, ha sufrido prisión provisional, una condena generalizada de la sociedad, acoso mediático, presunción de culpabilidad, su novia se ha largado con el Sr. Tomate Murciano no sin antes haber retozado, impúdica, con la Sra. Naranja Valenciana y el Sr. Limón Valenciano, en una partida a tres bandas. Ha perdido su trabajo y, a consecuencia del tiempo privado de libertad, ha cerrado su negocio y acumula deudas multimillonarias.
Miles de ciudadanos, indignados ante tamaña injusticia, han realizado una colecta y se han lanzado a la calle al grito de "presunción de inocencia", "derechos fundamentales para todos", "derecho a un juicio justo con todas las garantías, "derecho al honor y a la intimidad", y consignas análogas [#4]
Claus:
[#1] Substitueixi Pepino Andaluz per Strauss-Kahn, Marta Domínguez, Lluís Prenafeta o qualsevol imputat mediàtic.
[#2] Substitueixi Fiscalía de Hamburgo per Fiscalía de la Audiencia Nacional, Juez Garzón, guardia civil, policía nacional, mossos d'esquadra, anàlegs o similars.
[#3] Substitueixi homicidio imprudente per qualsevol delicte que se li acudeixi.
[#4] Substitueixi tot el paràgraf per qualsevol de les següents frases: "Algo habrá hecho", "No hay como tener dinero y poderse pagar buenos abogados", "Vergüenza de país, los chorizos en la calle y la gente honrada pringando", "Mierda de jueces, en este país no hay justícia"
El Sr. Pepino Andaluz [#1] ha sido imputado por la Fiscalía de Hamburgo [#2] por el delito de homicidio imprudente [#3] de 16 personas, así como por múltiples delitos de lesiones imprudentes, atendiendo al importante número de afectados por las acciones del "presunto" criminal.
Agentes de la policía judicial han procedido a su detención y al posterior traslado del presunto homicida a la comisaría central, donde ha prestado declaración antes de ser presentado ante el Juez de Instrucción.
Varias decenas de reporteros y medios gráficos han seguido el periplo del imputado, que en todo momento ha permanecido esposado, mostrando una imagen demacrada aunque altiva, en una liturgia recurrente que, en los Estado Unidos, se ha bautizado como el "perpetrator's walk" o "perp's walk", en alusión a las idas y venidas del perpetrador ante la atenta mirada de televisiones y medios gráficos de prensa escrita.
Hamburgo, a ......... Agencias.
El Juez de Instrucción, ante la gravedad de las acusaciones imputadas al Sr. Pepino Andaluz, ha decretado prisión provisional sin fianza. Los foros sociales, opinadores y articulistas de toda clase y condición, claman por una condena severa y ejemplarizante. "No queremos que esto vuelva a pasar" ha afirmado, entre lágrimas, la madre de una de las víctimas en el programa de la sosías hamburguesa de Ana Rosa Quintana. Una manifestación popular ha recorrido las calles de la ciudad teutona, precedida por pancartas que rezaban "¿Para cuándo la cadena perpetua sin posibilidad de revisión?"o "Queremos Justícia".
Hamburgo, a ....... Agencias.
El acoso mediático a la vida del Sr. Pepino Andaluz, escarbando en cualquier aspecto dudoso de su pasado se ha convertido en una constante a lo largo de los últimos meses. Desde siempre había venido mostrando comportamientos poco ortodoxos, y son varios los testimonios que apuntarían hacia un comportamiento desviado. Todos los indicios apuntan hacia su culpabilidad, y la Fiscalía de Hamburgo afirma tener un caso sólido y está convencida de lograr una condena ejemplar: "Hemos de trasladar un mensaje inequívoco a la sociedad. Quien la hace, la paga".
Hamburgo ........ Agencias.
Finalmente, ha tenido lugar, en el Tribunal Federal, el juicio contra el Sr. Pepino Andaluz. La defensa ha sido capaz de presentar pruebas exoneratorias convincentes, entre las cuales numerosos testigos que han proporcionado al acusado una coartada creíble, así como muestras de ADN que acreditarían su inocencia. El Sr. Pepino andaluz ha sido absuelto de todos los cargos.
Entre tanto, ha sufrido prisión provisional, una condena generalizada de la sociedad, acoso mediático, presunción de culpabilidad, su novia se ha largado con el Sr. Tomate Murciano no sin antes haber retozado, impúdica, con la Sra. Naranja Valenciana y el Sr. Limón Valenciano, en una partida a tres bandas. Ha perdido su trabajo y, a consecuencia del tiempo privado de libertad, ha cerrado su negocio y acumula deudas multimillonarias.
Miles de ciudadanos, indignados ante tamaña injusticia, han realizado una colecta y se han lanzado a la calle al grito de "presunción de inocencia", "derechos fundamentales para todos", "derecho a un juicio justo con todas las garantías, "derecho al honor y a la intimidad", y consignas análogas [#4]
Claus:
[#1] Substitueixi Pepino Andaluz per Strauss-Kahn, Marta Domínguez, Lluís Prenafeta o qualsevol imputat mediàtic.
[#2] Substitueixi Fiscalía de Hamburgo per Fiscalía de la Audiencia Nacional, Juez Garzón, guardia civil, policía nacional, mossos d'esquadra, anàlegs o similars.
[#3] Substitueixi homicidio imprudente per qualsevol delicte que se li acudeixi.
[#4] Substitueixi tot el paràgraf per qualsevol de les següents frases: "Algo habrá hecho", "No hay como tener dinero y poderse pagar buenos abogados", "Vergüenza de país, los chorizos en la calle y la gente honrada pringando", "Mierda de jueces, en este país no hay justícia"
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
