Hamburgo, a 30 de mayo de 2011. Agencias.
El Sr. Pepino Andaluz [#1] ha sido imputado por la Fiscalía de Hamburgo [#2] por el delito de homicidio imprudente [#3] de 16 personas, así como por múltiples delitos de lesiones imprudentes, atendiendo al importante número de afectados por las acciones del "presunto" criminal.
Agentes de la policía judicial han procedido a su detención y al posterior traslado del presunto homicida a la comisaría central, donde ha prestado declaración antes de ser presentado ante el Juez de Instrucción.
Varias decenas de reporteros y medios gráficos han seguido el periplo del imputado, que en todo momento ha permanecido esposado, mostrando una imagen demacrada aunque altiva, en una liturgia recurrente que, en los Estado Unidos, se ha bautizado como el "perpetrator's walk" o "perp's walk", en alusión a las idas y venidas del perpetrador ante la atenta mirada de televisiones y medios gráficos de prensa escrita.
Hamburgo, a ......... Agencias.
El Juez de Instrucción, ante la gravedad de las acusaciones imputadas al Sr. Pepino Andaluz, ha decretado prisión provisional sin fianza. Los foros sociales, opinadores y articulistas de toda clase y condición, claman por una condena severa y ejemplarizante. "No queremos que esto vuelva a pasar" ha afirmado, entre lágrimas, la madre de una de las víctimas en el programa de la sosías hamburguesa de Ana Rosa Quintana. Una manifestación popular ha recorrido las calles de la ciudad teutona, precedida por pancartas que rezaban "¿Para cuándo la cadena perpetua sin posibilidad de revisión?"o "Queremos Justícia".
Hamburgo, a ....... Agencias.
El acoso mediático a la vida del Sr. Pepino Andaluz, escarbando en cualquier aspecto dudoso de su pasado se ha convertido en una constante a lo largo de los últimos meses. Desde siempre había venido mostrando comportamientos poco ortodoxos, y son varios los testimonios que apuntarían hacia un comportamiento desviado. Todos los indicios apuntan hacia su culpabilidad, y la Fiscalía de Hamburgo afirma tener un caso sólido y está convencida de lograr una condena ejemplar: "Hemos de trasladar un mensaje inequívoco a la sociedad. Quien la hace, la paga".
Hamburgo ........ Agencias.
Finalmente, ha tenido lugar, en el Tribunal Federal, el juicio contra el Sr. Pepino Andaluz. La defensa ha sido capaz de presentar pruebas exoneratorias convincentes, entre las cuales numerosos testigos que han proporcionado al acusado una coartada creíble, así como muestras de ADN que acreditarían su inocencia. El Sr. Pepino andaluz ha sido absuelto de todos los cargos.
Entre tanto, ha sufrido prisión provisional, una condena generalizada de la sociedad, acoso mediático, presunción de culpabilidad, su novia se ha largado con el Sr. Tomate Murciano no sin antes haber retozado, impúdica, con la Sra. Naranja Valenciana y el Sr. Limón Valenciano, en una partida a tres bandas. Ha perdido su trabajo y, a consecuencia del tiempo privado de libertad, ha cerrado su negocio y acumula deudas multimillonarias.
Miles de ciudadanos, indignados ante tamaña injusticia, han realizado una colecta y se han lanzado a la calle al grito de "presunción de inocencia", "derechos fundamentales para todos", "derecho a un juicio justo con todas las garantías, "derecho al honor y a la intimidad", y consignas análogas [#4]
Claus:
[#1] Substitueixi Pepino Andaluz per Strauss-Kahn, Marta Domínguez, Lluís Prenafeta o qualsevol imputat mediàtic.
[#2] Substitueixi Fiscalía de Hamburgo per Fiscalía de la Audiencia Nacional, Juez Garzón, guardia civil, policía nacional, mossos d'esquadra, anàlegs o similars.
[#3] Substitueixi homicidio imprudente per qualsevol delicte que se li acudeixi.
[#4] Substitueixi tot el paràgraf per qualsevol de les següents frases: "Algo habrá hecho", "No hay como tener dinero y poderse pagar buenos abogados", "Vergüenza de país, los chorizos en la calle y la gente honrada pringando", "Mierda de jueces, en este país no hay justícia"
dimecres, 1 de juny del 2011
dimarts, 24 de maig del 2011
Lluís Corominas, el "cas Tous" (I)
El judici al gendre dels Tous, Lluís Coromines, ha superat la fase de conclusions i s'acosta al veredicte del Tribunal del Jurat i a la determinació de la pena que, en concordància amb el que resolgui el jurat, imposaran els Magistrats professionals.
La Fiscal ha afirmat que "absoldre l'acusat pertorbaria la pau social", alhora que asseverava que ha provat que l'acusat no va actuar en legítima defensa ni víctima d'una por insuperable.
No vull ara realitzar cap valoració en relació als fets o al resultat de la prova practicada, però si voldria exterioritzar un comentari tècnic i un pronòstic.
L'article 20 del Codi Penal assenyala que estàn exempts de responsabilitat criminal aquells què, en la comissió del delicte de que es tracti, actuin en legítima defensa o defensa necessària (art. 20.4) o bé sota l'impuls d'una por insuperable (art. 20.6).
Aquestes circumstàncies es coneixen com a eximents, i ténen el caràcter d'eximents completes, és a dir, que exlouen completament la responsabilitat penal, quan es donen tots i cada un dels requisits previstos per la norma i desenvolupats per la jurisprudència.
En el cas que ens ocupa, la pitjor opció per l'acusat passa per considerar que la seqüència dels fets impedeix afirmar que es donen tots els requisits exigibles per la Llei i la jurisprudència. Si més no, el Ministeri Fiscal considera que no es donen cap d'aquests requisits.
Això no obstant, l'escenari dels fets (negra nit, uns assaltants que intentàven entrar amb intencions il·lícites a la vivenda dels seus sogres, la trucada d'alarma del vigilant, un intent d'intrusió recent a la mateixa finca, l'alarma social atiada pels mass media respecte assaltants de l'est, "amb formació militar", el fet de que els mossos es perdèssin, etc.), pot portar a considerar que, encara que sigui parcialment, es donen alguns dels requisits per apreciar les eximents esmentades.
Quan aquestes eximents s'aprecíen de forma parcial (és a dir, no reuneixen tots els requisits legals i jurisprudencials però sí alguns de significatius), ténen el caràcter d'eximents incompletes.
L'eximent incompleta no annul·la la responsabilitat penal, però l'atenúa, és a dir, opera com a atenuant a l'hora de determinar la pena aplicable.
L'article 66.1.2 del Codi Penal assenyala que, en cas de que hi concorrin dos o més circumstàncies atenuants, o una o vàries de molt qualificades, els òrgans jurisdiccionals aplicaran la pena inferior en un o dos graus.
El delicte d'homicidi porta aparellada una pena de 10 a 15 anys de presó (article 138 CP).
Respecte la pena prevista per l'homicidi, la inferior en grau es forma partint del termini inferior (10 anys), i rebaixant-lo en una meitat. Així, la pena inferior en grau seria de 5 a 10 anys.
La pena inferior en dos graus requereix fer la mateixa operació: partim del termini inferior (5 anys), la rebaixem en un 50% i ens resulta una pena de presó de 2 anys i mig a 5.
Aquest és el meu pronòstic (que podrà complir-se amb la sentència immediata o amb l'apel·lació que posi fi al procès): no es descartable una sentència condemnatòria que aprecii eximents incompletes molt qualificades i derivi en una condemna de 2,5 a 5 anys de presó (més a prop dels 2,5 que dels 5).
Aquest tipus de condemna permetria, ademès, transmetre el missatge que ha llençat la Fiscal al seu al·legat final relatiu a la necessitat de preservar la pau social, al temps que permetria l'acusat entrar a la presó per un temps molt breu a partir de la fermesa de la sentència, especialment considerant que ja ha complert presó preventiva.
Sigui dit això amb totes les salvetats del món i sense haver pogut seguir les sessions del judici.
La Fiscal ha afirmat que "absoldre l'acusat pertorbaria la pau social", alhora que asseverava que ha provat que l'acusat no va actuar en legítima defensa ni víctima d'una por insuperable.
No vull ara realitzar cap valoració en relació als fets o al resultat de la prova practicada, però si voldria exterioritzar un comentari tècnic i un pronòstic.
L'article 20 del Codi Penal assenyala que estàn exempts de responsabilitat criminal aquells què, en la comissió del delicte de que es tracti, actuin en legítima defensa o defensa necessària (art. 20.4) o bé sota l'impuls d'una por insuperable (art. 20.6).
Aquestes circumstàncies es coneixen com a eximents, i ténen el caràcter d'eximents completes, és a dir, que exlouen completament la responsabilitat penal, quan es donen tots i cada un dels requisits previstos per la norma i desenvolupats per la jurisprudència.
En el cas que ens ocupa, la pitjor opció per l'acusat passa per considerar que la seqüència dels fets impedeix afirmar que es donen tots els requisits exigibles per la Llei i la jurisprudència. Si més no, el Ministeri Fiscal considera que no es donen cap d'aquests requisits.
Això no obstant, l'escenari dels fets (negra nit, uns assaltants que intentàven entrar amb intencions il·lícites a la vivenda dels seus sogres, la trucada d'alarma del vigilant, un intent d'intrusió recent a la mateixa finca, l'alarma social atiada pels mass media respecte assaltants de l'est, "amb formació militar", el fet de que els mossos es perdèssin, etc.), pot portar a considerar que, encara que sigui parcialment, es donen alguns dels requisits per apreciar les eximents esmentades.
Quan aquestes eximents s'aprecíen de forma parcial (és a dir, no reuneixen tots els requisits legals i jurisprudencials però sí alguns de significatius), ténen el caràcter d'eximents incompletes.
L'eximent incompleta no annul·la la responsabilitat penal, però l'atenúa, és a dir, opera com a atenuant a l'hora de determinar la pena aplicable.
L'article 66.1.2 del Codi Penal assenyala que, en cas de que hi concorrin dos o més circumstàncies atenuants, o una o vàries de molt qualificades, els òrgans jurisdiccionals aplicaran la pena inferior en un o dos graus.
El delicte d'homicidi porta aparellada una pena de 10 a 15 anys de presó (article 138 CP).
Respecte la pena prevista per l'homicidi, la inferior en grau es forma partint del termini inferior (10 anys), i rebaixant-lo en una meitat. Així, la pena inferior en grau seria de 5 a 10 anys.
La pena inferior en dos graus requereix fer la mateixa operació: partim del termini inferior (5 anys), la rebaixem en un 50% i ens resulta una pena de presó de 2 anys i mig a 5.
Aquest és el meu pronòstic (que podrà complir-se amb la sentència immediata o amb l'apel·lació que posi fi al procès): no es descartable una sentència condemnatòria que aprecii eximents incompletes molt qualificades i derivi en una condemna de 2,5 a 5 anys de presó (més a prop dels 2,5 que dels 5).
Aquest tipus de condemna permetria, ademès, transmetre el missatge que ha llençat la Fiscal al seu al·legat final relatiu a la necessitat de preservar la pau social, al temps que permetria l'acusat entrar a la presó per un temps molt breu a partir de la fermesa de la sentència, especialment considerant que ja ha complert presó preventiva.
Sigui dit això amb totes les salvetats del món i sense haver pogut seguir les sessions del judici.
dissabte, 21 de maig del 2011
democràcia directa ja !, els indignats, els mercats, la llibertat, la igualtat i la fraternitat, i Luigi Ferrajoli
L'il·luminat del César Vidal ha dit dels "indignats" que omplen la Puerta del Sol de Madrid, la Plaça de Catalunya, de Barcelona, i d'altres indrets arrreu de l'Estat espanyol, "que tienen conexiones con ETA" i què les movilitzacions eren, "como mínimo, sospechosas".
He escoltat comentaris de reaccionaris tertul·lians que els qualifiquen de "perroflautas", en al·lusió a rodamóns oportunistes que, generalment acompanyats per un gos brut i equipats amb una flauta o qualsevol mena d'instrument, pidolen per metros i carrers i s'apunten a totes les mogudes, ennarbol·lant l'estandart il·lusori dels antisistema.
En fin, en fin.
He escoltat i llegit crítiques com ara que no ténen cap alternativa concreta, o que estàn instrumentalitzats per certs partits amb l'únic ànim de desestabilitzar les properes eleccions municipals i autonòmiques...
Pues va a ser que no. Al meu entendre.
Del lema de la Revolució francesa, "llibertat, igualtat i fraternitat", el món dels nostres díes, el món de la preeminença d'aquesta cosa que s'anomenen "els mercats", ha fet ènfasi en la llibertat, però en detriment de la igualtat i la fraternitat i, saben què?, ja ni ha prou d'aquesta aplicació falaç de la llibertat dels liberals, perquè és massa nociva per la igualtat i la fraternitat de massa gent a aquestes alçades de la pel·lícula.
Simplificant, pot afirmar-se que la teoria liberal-capitalista exclama que la llibertat és el valor màxim, i aquesta llibertat és igual per a tothom, també per aquells que controlen el poder ecònomic-financer, així que es contrari al concepte mateix de la llibertat establir massa regulacions, posar condicionants a l'evolució natural de les coses.
Desde aquesta perspectiva, la igualtat ha de ser nomès igualtat en la línia de sortida, igualtat nomès en la creació d'un marc d'oportunitats teòricament iguals per a tots i, a partir del tret de sortida, arriba fins on puguis i ja és cosa teva si els que vénen al darrera t'adelanten o et trapitjen, perquè tot nou condicionant va en detriment de la llibertat dels corredors i és injust amb els més ràpids, que perden incentius per còrrer i arrossegar la resta cap a un resultat conjunt i promig més brillant, ergo cap el progrès i el subsegüent creixement econòmic. La llibertat prima sobre la igualtat, perquè la llibertat, en la teoria liberal-capitalista, és sempre sinònim de progrès i el progrès d'alguns acaba extenent-se sobre la resta, via estat del benestar. L'estat del benestar, ara en clar retrocès, vindria a ser l'actualització pràctica de la fraternitat del lema revolucionari francès.
Les alternatives, com ara la fallida dels postulats comunistes en els que, donat el tret de sortida, un cordó de tovarish frénen la massa dels corredors perquè ningú corri més que l'altre, aplatanant i atortuguint tothom, condicionant la llibertat dels millors, establint un ordre estricte per primar la igualtat, han estat un fracàs evident perquè imposen uns paràmetres contraris a la condició natural dels èssers humans i perquè, te pongas como te pongas, desincentiven i et porten cap a societats d'encefalograma plano.
El què està passant ara, al meu entendre, és que la preponderància de la llibertat en la seva versió liberal-capitalista ha maximitzat massa les seves posicions, en detriment d'una fraternitat que és la única via per a crear un escenari on el concepte d'igualtat tingui un mínim sentit pràctic.
El que ha passat ara, és que la maximització de la visió liberal-capitalista ha afirmat que la fraternitat no es pot imposar per la via d'acotar la llibertat "dels mercats", quan en realitat tothom sap i les molt contrastades teoríes de l'elecció racional afirmen que, en el fons, tothom defensa els seus interessos individuals i que la maximització d'aquests interessos individuals és contrària a l'interès col·lectiu.
Però la fraternitat del lema revolucionari francès s'ha d'imposar, s'ha de regular i s'ha de normativitzar, encara que sigui a costa de reduïr cotes de llibertat i mal que els hi pesi als màsters de l'univers que control·len els mercats que ens control·len i que control·len el poder polític, desplaçant l'eix de la sobirania a despatxos de la City o de Wall Street o de Shangai o de Hong Kong.
Sacril·legi! Regular els mercats! Atemptar contra la base mateixa de la visió liberal del món! Pervertir el resultat de la cursa establint normes d'homogenització que limitin la llibertat d'alguns perquè no s'escapin massa del pelotón!
I és clar que sí.
Seguint amb exemples esportius, això vindria ser com el hàndicap al món del golf amateur, que permet jugar un practicant expert contra un altre de més fluix, igualant les forçes, animant la competència i les ganes de millorar dels dos jugadors i, sobretot, sense que el jugador de hàndicap baix s'exclami contra unes normes que, sobre el paper, el perjudiquen clarament. Per què? Per què el jugador expert pot fer menys cops que el seu rival i acabar pagant les cerveses, sense emprenyar-se? Perquè les normes són clares, netes, ténen tradició i són àmpliament acceptades per beneficiaris i suposats perjudicats.
Han sentit queixar-se alguna vegada al boxejador número 120 al rànking mundial de pesos pesants, afirmant que ell és millor que el campió del món del pes mosca, i que l'esclafaria per KO a la meitat del primer asalt, i que mereix els mateixos honors i els mateixos premis econòmics? Oi què no? I per què? Perquè les regles són clares, netes, ténen tradició i són àmpliament acceptades pels pesos pesants i pels pesos mosca, que entren a aquest món professional coneixent les normes i sabent que el campió del món dels mosca serà més rellevant que el 120 del rànking mundial dels pesos pesants, per molt que, si els deixem sols als quadrilàter, el pesant 120 del món és capaç de matar a cops al millor del món dels mosques.
Els hi sembla que seria un exercici de llibertat admisible que nomès existís una categoria pugilística, i que un paio de 100 kilos, tot muscle i medint 1,90 d'alçada, s'enfrontès a un ocellet de 50 kilos i 1,65 d'alçada, amb l'argument de que existeix igualtat, en la mesura que l'àrbitre aplicarà les mateixes normes per tots dos? Oi què no? Doncs això.
Què els indignats no saben el què volen? No cal que sàpiguen concretar-ho, però el que segur que no volen és sentir-se com un pes mosca masacrat pel Mike Tyson dels seus millors díes.
Luigi Ferrajoli va parlar lúcidament de la necessitat de "constitucionalitzar" els mercats, els poders econòmics. Les constitucions van nèixer i van crèixer i es van assentar per posar límits als poders polítics en la seva relació amb els ciutadans.
Tothom (quasi tothom), a hores d'ara, veu clar que és legítim i desitjable posar límits als poders polítics. Tothom entén que l'agent de l'autoritat que porta un arma carregada ha de regir-se per unes normes estrictes abans de desenfundar i clavar-li un tret a un altre, i que aquestes normes estrictes no són un atemptat contra la llibertat de l'agent. Hem admès com a vàlides les limitacions constitucionals al poder polític, són una garantia per a tots i les acceptem, perquè hem entès que l'Estat és (hauria de ser) un instrument al servei dels ciutadans i perquè hem deixat clara la premisa de que el poder polític nomès està cedit temporal i condicionalment, ja que la sobirania recau (hauria de recaure) en el poble.
Estic amb Ferrajoli en que cal constitucionalitzar l'activitat econòmica, en el sentit de posar límits als poders econòmics, sota les mateixes premises que es van utilitzar per limitar els poders polítics.
Seran perroflautas, il·lusos primaverals, arreplegats, inclús algú tindrà un amic que té un amic que té un amic que té una cosina que té una amiga que té un amic que té un germà que conneix un paio que un dia va veure algú que parlava amb un altre que va sopar una nit a casa d'un que es veí d'un de la ETA, per seguir amb la línia d'investigació del v_ _ _ _ _ u César Vidal (vaja!, m'ha entrat a l'entrada un juego del ahorcado i tot!), seran tot això, però ténen tota la meva simpatia.
He escoltat comentaris de reaccionaris tertul·lians que els qualifiquen de "perroflautas", en al·lusió a rodamóns oportunistes que, generalment acompanyats per un gos brut i equipats amb una flauta o qualsevol mena d'instrument, pidolen per metros i carrers i s'apunten a totes les mogudes, ennarbol·lant l'estandart il·lusori dels antisistema.
En fin, en fin.
He escoltat i llegit crítiques com ara que no ténen cap alternativa concreta, o que estàn instrumentalitzats per certs partits amb l'únic ànim de desestabilitzar les properes eleccions municipals i autonòmiques...
Pues va a ser que no. Al meu entendre.
Del lema de la Revolució francesa, "llibertat, igualtat i fraternitat", el món dels nostres díes, el món de la preeminença d'aquesta cosa que s'anomenen "els mercats", ha fet ènfasi en la llibertat, però en detriment de la igualtat i la fraternitat i, saben què?, ja ni ha prou d'aquesta aplicació falaç de la llibertat dels liberals, perquè és massa nociva per la igualtat i la fraternitat de massa gent a aquestes alçades de la pel·lícula.
Simplificant, pot afirmar-se que la teoria liberal-capitalista exclama que la llibertat és el valor màxim, i aquesta llibertat és igual per a tothom, també per aquells que controlen el poder ecònomic-financer, així que es contrari al concepte mateix de la llibertat establir massa regulacions, posar condicionants a l'evolució natural de les coses.
Desde aquesta perspectiva, la igualtat ha de ser nomès igualtat en la línia de sortida, igualtat nomès en la creació d'un marc d'oportunitats teòricament iguals per a tots i, a partir del tret de sortida, arriba fins on puguis i ja és cosa teva si els que vénen al darrera t'adelanten o et trapitjen, perquè tot nou condicionant va en detriment de la llibertat dels corredors i és injust amb els més ràpids, que perden incentius per còrrer i arrossegar la resta cap a un resultat conjunt i promig més brillant, ergo cap el progrès i el subsegüent creixement econòmic. La llibertat prima sobre la igualtat, perquè la llibertat, en la teoria liberal-capitalista, és sempre sinònim de progrès i el progrès d'alguns acaba extenent-se sobre la resta, via estat del benestar. L'estat del benestar, ara en clar retrocès, vindria a ser l'actualització pràctica de la fraternitat del lema revolucionari francès.
Les alternatives, com ara la fallida dels postulats comunistes en els que, donat el tret de sortida, un cordó de tovarish frénen la massa dels corredors perquè ningú corri més que l'altre, aplatanant i atortuguint tothom, condicionant la llibertat dels millors, establint un ordre estricte per primar la igualtat, han estat un fracàs evident perquè imposen uns paràmetres contraris a la condició natural dels èssers humans i perquè, te pongas como te pongas, desincentiven i et porten cap a societats d'encefalograma plano.
El què està passant ara, al meu entendre, és que la preponderància de la llibertat en la seva versió liberal-capitalista ha maximitzat massa les seves posicions, en detriment d'una fraternitat que és la única via per a crear un escenari on el concepte d'igualtat tingui un mínim sentit pràctic.
El que ha passat ara, és que la maximització de la visió liberal-capitalista ha afirmat que la fraternitat no es pot imposar per la via d'acotar la llibertat "dels mercats", quan en realitat tothom sap i les molt contrastades teoríes de l'elecció racional afirmen que, en el fons, tothom defensa els seus interessos individuals i que la maximització d'aquests interessos individuals és contrària a l'interès col·lectiu.
Però la fraternitat del lema revolucionari francès s'ha d'imposar, s'ha de regular i s'ha de normativitzar, encara que sigui a costa de reduïr cotes de llibertat i mal que els hi pesi als màsters de l'univers que control·len els mercats que ens control·len i que control·len el poder polític, desplaçant l'eix de la sobirania a despatxos de la City o de Wall Street o de Shangai o de Hong Kong.
Sacril·legi! Regular els mercats! Atemptar contra la base mateixa de la visió liberal del món! Pervertir el resultat de la cursa establint normes d'homogenització que limitin la llibertat d'alguns perquè no s'escapin massa del pelotón!
I és clar que sí.
Seguint amb exemples esportius, això vindria ser com el hàndicap al món del golf amateur, que permet jugar un practicant expert contra un altre de més fluix, igualant les forçes, animant la competència i les ganes de millorar dels dos jugadors i, sobretot, sense que el jugador de hàndicap baix s'exclami contra unes normes que, sobre el paper, el perjudiquen clarament. Per què? Per què el jugador expert pot fer menys cops que el seu rival i acabar pagant les cerveses, sense emprenyar-se? Perquè les normes són clares, netes, ténen tradició i són àmpliament acceptades per beneficiaris i suposats perjudicats.
Han sentit queixar-se alguna vegada al boxejador número 120 al rànking mundial de pesos pesants, afirmant que ell és millor que el campió del món del pes mosca, i que l'esclafaria per KO a la meitat del primer asalt, i que mereix els mateixos honors i els mateixos premis econòmics? Oi què no? I per què? Perquè les regles són clares, netes, ténen tradició i són àmpliament acceptades pels pesos pesants i pels pesos mosca, que entren a aquest món professional coneixent les normes i sabent que el campió del món dels mosca serà més rellevant que el 120 del rànking mundial dels pesos pesants, per molt que, si els deixem sols als quadrilàter, el pesant 120 del món és capaç de matar a cops al millor del món dels mosques.
Els hi sembla que seria un exercici de llibertat admisible que nomès existís una categoria pugilística, i que un paio de 100 kilos, tot muscle i medint 1,90 d'alçada, s'enfrontès a un ocellet de 50 kilos i 1,65 d'alçada, amb l'argument de que existeix igualtat, en la mesura que l'àrbitre aplicarà les mateixes normes per tots dos? Oi què no? Doncs això.
Què els indignats no saben el què volen? No cal que sàpiguen concretar-ho, però el que segur que no volen és sentir-se com un pes mosca masacrat pel Mike Tyson dels seus millors díes.
Luigi Ferrajoli va parlar lúcidament de la necessitat de "constitucionalitzar" els mercats, els poders econòmics. Les constitucions van nèixer i van crèixer i es van assentar per posar límits als poders polítics en la seva relació amb els ciutadans.
Tothom (quasi tothom), a hores d'ara, veu clar que és legítim i desitjable posar límits als poders polítics. Tothom entén que l'agent de l'autoritat que porta un arma carregada ha de regir-se per unes normes estrictes abans de desenfundar i clavar-li un tret a un altre, i que aquestes normes estrictes no són un atemptat contra la llibertat de l'agent. Hem admès com a vàlides les limitacions constitucionals al poder polític, són una garantia per a tots i les acceptem, perquè hem entès que l'Estat és (hauria de ser) un instrument al servei dels ciutadans i perquè hem deixat clara la premisa de que el poder polític nomès està cedit temporal i condicionalment, ja que la sobirania recau (hauria de recaure) en el poble.
Estic amb Ferrajoli en que cal constitucionalitzar l'activitat econòmica, en el sentit de posar límits als poders econòmics, sota les mateixes premises que es van utilitzar per limitar els poders polítics.
Seran perroflautas, il·lusos primaverals, arreplegats, inclús algú tindrà un amic que té un amic que té un amic que té una cosina que té una amiga que té un amic que té un germà que conneix un paio que un dia va veure algú que parlava amb un altre que va sopar una nit a casa d'un que es veí d'un de la ETA, per seguir amb la línia d'investigació del v_ _ _ _ _ u César Vidal (vaja!, m'ha entrat a l'entrada un juego del ahorcado i tot!), seran tot això, però ténen tota la meva simpatia.
dimarts, 17 de maig del 2011
Presumpció d'innòcencia contra pulsió envers la culpabilitat
En l'era de la imatge i de la difusió instantània i universal de la informació, el concepte de la presumpció d'innocència s'ha convertit en una mena de sarcasme, en quelcom buit de contingut pràctic en l'esfera de les relacions humanes.
Podríem preguntar-li a la Marta Domínguez què en pensa del concepte de la presumpció d'innocència. Si aconseguim visitar l'intern a Riker's Island, podríem adreçar-li aquesta mateixa pregunta a Dominique Strauss-Kahn. En Prenafeta i en Macià Alavedra també tindran una opinió al respecte que mereixeria ser escoltada. I tants d'altres.
És aquest un problema originat per la facilitat i immediatesa de la transmissió de la informació i de la imatge?
No únicament. Al meu entendre, és un problema amb origen en la combinació de diversos factors: (1) La facilitat i la velocitat amb què tota informació es transmet, incloses les imatges de persones enmanillades, compareixent amb expressió cansada davant jutges o escortats per policíes; (2) l'interès dels mass media per construir un relat que, invariablement, apunta a la culpabilitat dels protagonistes; (3) l'inexplicable interès dels receptors del missatge en què els indicis de criminalitat es confirmin.
Aquest tercer factor és el que jo anomeno la pulsió envers la culpabilitat. Volem, com a societat, que siguin culpables. Ens tranquilitza pensar que els altres son pitjors que nosaltres. Ens tranquilitza pensar que aquells que son detinguts per la policia, que s'enfronten a una acusació penal, SEMPRE son culpables. Perquè, si no, això voldria dir que ens podria passar a nosaltres mateixos. Que nosaltres mateixos podríem ser objecte d'una falsa acusació, que podríem ser detinguts sense motius per l'autoritat, que podríem dormir en una cel·la o patir la presó provisional, i això és quelcom que no estem disposats a admetre com a possible. Volem creure que el sistema funciona (amb "els bons"), i que si existeix alguna mena de defecte, nomès beneficia "els dolents". Mà dura i quina xorrada això de les garantíes.
Però, saben què?
La veritat és que el sistema, moltes més vegades de les que pensem, falla. La veritat és que, moltes més vegades de les que pensem, es condemna anticipadament gent que no s'ho mereix, o s'els hi fa pagar un preu molt més alt del que correspondria. La veritat és que tu, i tu, i tu, i la teva gemana, i els teus fills, i els seus, i els teus amics, i els amics dels teus amics, i la teva tieta (bé, potser la teva tieta no), poden patir una imputació penal, poden dormir injustament en una cel·la, poden sentir injustament el rebuig del grup social, poden perdre la feina per patir presó provisional quan no tocava, poden...
Vull creure que la presumpció d'innocència és una institució que encara impera als Jutjats i Tribunals de Justícia. Però la veritat és que les pulsions punitives de la societat securitària dels nostres díes contaminen jutges i magistrats que, tot sovint, es pasen per l'arc del triomf principis jurídics bàsics de salvaguarda necessària de drets i garantíes fonamentals.
En aquest sentit, la lamentable actuació de la Sala del 62 del Tribunal Suprem en el cas Bildu, impedint l'exercici del dret fonamental a la participació política, basant-se nomès en la presumpció de culpabilitat, el vot particular de certs magistrats del Tribunal Constitucional que, en d'altres afers, podran actuar en Sales més reduïdes, al marge del Ple, i aplicar la seva doctrina reacciònaria, i que preteníen convalidar una ilegal·lització basada nomès en la presumpció de culpabilitat (on queda allò del in dubio pro reo?), el suport dels partits polítics majoritaris i d'una bona part de la societat a la doctrina de que la fi justifica els mitjans i de que això de les garantíes fonamentals és un exercici de bonisme utòpic i primaveral..., tot això i tot el que va en aquesta línia (que és molt), conformen un panorama desolador, intransigent, retrògrad, contrari a la pau social i, paradoxalment, mal que els hi pesi, contrari a la reducció del conflicte i del crim.
Ah no! A Corea del Nord estan més avançats que nosaltres en matèria d'eliminació de drets i garantíes i ténen menys delictes. Mira que en soc, de despistat!. Perquè, quan el principal criminal és l'Estat amb els seus ciutadans, sembla ser que no computa com a taxa de criminalitat. Faltaria més.
Podríem preguntar-li a la Marta Domínguez què en pensa del concepte de la presumpció d'innocència. Si aconseguim visitar l'intern a Riker's Island, podríem adreçar-li aquesta mateixa pregunta a Dominique Strauss-Kahn. En Prenafeta i en Macià Alavedra també tindran una opinió al respecte que mereixeria ser escoltada. I tants d'altres.
És aquest un problema originat per la facilitat i immediatesa de la transmissió de la informació i de la imatge?
No únicament. Al meu entendre, és un problema amb origen en la combinació de diversos factors: (1) La facilitat i la velocitat amb què tota informació es transmet, incloses les imatges de persones enmanillades, compareixent amb expressió cansada davant jutges o escortats per policíes; (2) l'interès dels mass media per construir un relat que, invariablement, apunta a la culpabilitat dels protagonistes; (3) l'inexplicable interès dels receptors del missatge en què els indicis de criminalitat es confirmin.
Aquest tercer factor és el que jo anomeno la pulsió envers la culpabilitat. Volem, com a societat, que siguin culpables. Ens tranquilitza pensar que els altres son pitjors que nosaltres. Ens tranquilitza pensar que aquells que son detinguts per la policia, que s'enfronten a una acusació penal, SEMPRE son culpables. Perquè, si no, això voldria dir que ens podria passar a nosaltres mateixos. Que nosaltres mateixos podríem ser objecte d'una falsa acusació, que podríem ser detinguts sense motius per l'autoritat, que podríem dormir en una cel·la o patir la presó provisional, i això és quelcom que no estem disposats a admetre com a possible. Volem creure que el sistema funciona (amb "els bons"), i que si existeix alguna mena de defecte, nomès beneficia "els dolents". Mà dura i quina xorrada això de les garantíes.
Però, saben què?
La veritat és que el sistema, moltes més vegades de les que pensem, falla. La veritat és que, moltes més vegades de les que pensem, es condemna anticipadament gent que no s'ho mereix, o s'els hi fa pagar un preu molt més alt del que correspondria. La veritat és que tu, i tu, i tu, i la teva gemana, i els teus fills, i els seus, i els teus amics, i els amics dels teus amics, i la teva tieta (bé, potser la teva tieta no), poden patir una imputació penal, poden dormir injustament en una cel·la, poden sentir injustament el rebuig del grup social, poden perdre la feina per patir presó provisional quan no tocava, poden...
Vull creure que la presumpció d'innocència és una institució que encara impera als Jutjats i Tribunals de Justícia. Però la veritat és que les pulsions punitives de la societat securitària dels nostres díes contaminen jutges i magistrats que, tot sovint, es pasen per l'arc del triomf principis jurídics bàsics de salvaguarda necessària de drets i garantíes fonamentals.
En aquest sentit, la lamentable actuació de la Sala del 62 del Tribunal Suprem en el cas Bildu, impedint l'exercici del dret fonamental a la participació política, basant-se nomès en la presumpció de culpabilitat, el vot particular de certs magistrats del Tribunal Constitucional que, en d'altres afers, podran actuar en Sales més reduïdes, al marge del Ple, i aplicar la seva doctrina reacciònaria, i que preteníen convalidar una ilegal·lització basada nomès en la presumpció de culpabilitat (on queda allò del in dubio pro reo?), el suport dels partits polítics majoritaris i d'una bona part de la societat a la doctrina de que la fi justifica els mitjans i de que això de les garantíes fonamentals és un exercici de bonisme utòpic i primaveral..., tot això i tot el que va en aquesta línia (que és molt), conformen un panorama desolador, intransigent, retrògrad, contrari a la pau social i, paradoxalment, mal que els hi pesi, contrari a la reducció del conflicte i del crim.
Ah no! A Corea del Nord estan més avançats que nosaltres en matèria d'eliminació de drets i garantíes i ténen menys delictes. Mira que en soc, de despistat!. Perquè, quan el principal criminal és l'Estat amb els seus ciutadans, sembla ser que no computa com a taxa de criminalitat. Faltaria més.
dissabte, 16 d’abril del 2011
Garzón, les escoltes als advocats i la paradoxa dels sectaris (II)
Vaig sotstitolar aquesta entrada, que es divideix en dues parts, com "la paradoxa dels sectaris".
El que vull dir és què, al meu entendre, aquests assumptes que giren entorn el Jutge Garzón han posat de relleu el sectarisme galopant de partits polítics, d'algunes institucions, de certs moviments de la societat civil i d'una gran part de l'opinó publicada i de l'opinió pública.
Garzón ha estat investigant la trama Gürtel, de la què es desprenen indicis de finançament irregular i corrupció vinculats, suposadament, al Partit Popular.
En paral.lel, Garzón va intervenir en la instrucció del cas conegut com de la "Memòria Històrica", provant de tirar endevant el que va anomenar-se la "causa general contra el franquisme".
Ambdòs casos ténen rerafons polític i gran trascendència mediàtica. Ambdòs casos ténen, com a objectius de la investigació judicial i poden afectar interessos, d'elements de la dreta política ("Gürtel") i d'hereus del franquisme sociològic ("Memòria històrica").
Pels autoqualificats com a progressistes, pels partits de l'esquerra de l'espectre polític, pels ciutadans al·lèrgics al Partit Popular, pels repressaliats pel franquisme i les seves famílies, Garzón esdevè una mena de paladí, erosiona al rival, és el campió dels drets humans, un bastió de la democràcia.
I aquí neix la paradoxa, la què he anomenat com la paradoxa dels sectaris.
De sobte (nomès cal recòrrer les opinions dels fòrums de les edicions online de La Vanguardia, El País, El Mundo, El Periódico, etc.), davant la notícia de l'apertura del judici oral pel cas de les escoltes als advocats, els "amics ideològics" de Garzón denuncíen una conspiració de forçes afins a la dreta i la ultradreta, de la que seríen còmplices les inquines internes en el si del poder judicial, instrumentades a travès de Magistrats del Tribunal Suprem que, desde una òptica retrògrada i conservadora, li ténen ganes al superheroi que lluita a pit descobert contra casposos involucionistes i contra corruptes de l'òrbita del PP.
Aquests "amics ideològics" argumenten airadament què les escoltes a Gürtel són legals i legítimes, què no hi ha prevaricació, què no hi ha per tant en això d'escoltar als advocats, què segurament aquests advocats també en són de partíceps de la trama, què si no hi ha res a amagar no cal preocupar-se de que t'escoltin, and so on.
És a dir, els suposadament progressistes, nomès pel fet de recolçar incondicionada i irreflexivament aquell que consideren que és "el seu", passen per sobre, mutil·len, qüestionen, destrueixen, minimitzen i ridiculitzen un dels drets humans bàsics, una de les més preuades garantíes fonamentals, el dret a un judici just i imparcial, en igualtat d'armes amb l'acusació, garantia fonamental de la que és element essencial el dret a la defensa, inclosa la garantia de confidencialitat i secret indestructible de les converses entre l'acusat i el seu advocat.
Obliden aquests "amics ideològics", per pur tacticisme i per la ceguesa que resulta de fixar-se nomès en la forma de fer mal l'enemic, què el dret a la defensa és una conquesta del progrès i de la civilització, assolida amb suor i sang en la lluita contra els absolutismes, els feixismes i els totalitarismes, contra els opressors de tot signe.
En canvi, els "enemics ideològics" del Magistrat Garzón, els elements conservadors, s'alçen en escàndol enarbol·lant la bandera dels drets i les garantíes fonamentals, no tant per convicció (quan no els convè tambè reneguen dels postulats garantistes), com perquè els hi sembla útil i tàcticament adequat carregar-se el Jutge que ha impulsat accions que poden perjudicar greument els seus interessos. Per justificar les accions judicials contra Garzón, ara són els conservadors, els neoconservadors i els ultraconservadors els màxims defensors dels postulats garantistes. Manda huevos, que diria l'ínclit Trillo.
Vet aquí la paradoxa, què em permeto anomenar com la paradoxa dels sectaris.
Per la meva banda, he examinat la documentació judicial que s'ha publicat en relació als dos processos contra Garzón que ja ténen finalitzada la fase instructora. Al meu entendre, no existeix el menor indici de prevaricació en el cas de la "Memòria Històrica", per les raons que ja vaig exposar en una entrada de data 26 d'abril de 2010. En canvi, en el cas de les escoltes als advocats en el marc de la trama "Gürtel", he de dir el contrari: els indicis de delicte semblen clars i les imputacions del Jutge Instructor del Tribunal Suprem contra Garzón em semblen perfectament motivades i fonamentades. Probablement, el fet de considerar què en un cas Garzón em sembla innocent i en l'altre culpable, em resulta personalment tranquilitzador i m'allunya de les posicions sectàries. Si més no, m'agrada pensar-ho.
El que vull dir és què, al meu entendre, aquests assumptes que giren entorn el Jutge Garzón han posat de relleu el sectarisme galopant de partits polítics, d'algunes institucions, de certs moviments de la societat civil i d'una gran part de l'opinó publicada i de l'opinió pública.
Garzón ha estat investigant la trama Gürtel, de la què es desprenen indicis de finançament irregular i corrupció vinculats, suposadament, al Partit Popular.
En paral.lel, Garzón va intervenir en la instrucció del cas conegut com de la "Memòria Històrica", provant de tirar endevant el que va anomenar-se la "causa general contra el franquisme".
Ambdòs casos ténen rerafons polític i gran trascendència mediàtica. Ambdòs casos ténen, com a objectius de la investigació judicial i poden afectar interessos, d'elements de la dreta política ("Gürtel") i d'hereus del franquisme sociològic ("Memòria històrica").
Pels autoqualificats com a progressistes, pels partits de l'esquerra de l'espectre polític, pels ciutadans al·lèrgics al Partit Popular, pels repressaliats pel franquisme i les seves famílies, Garzón esdevè una mena de paladí, erosiona al rival, és el campió dels drets humans, un bastió de la democràcia.
I aquí neix la paradoxa, la què he anomenat com la paradoxa dels sectaris.
De sobte (nomès cal recòrrer les opinions dels fòrums de les edicions online de La Vanguardia, El País, El Mundo, El Periódico, etc.), davant la notícia de l'apertura del judici oral pel cas de les escoltes als advocats, els "amics ideològics" de Garzón denuncíen una conspiració de forçes afins a la dreta i la ultradreta, de la que seríen còmplices les inquines internes en el si del poder judicial, instrumentades a travès de Magistrats del Tribunal Suprem que, desde una òptica retrògrada i conservadora, li ténen ganes al superheroi que lluita a pit descobert contra casposos involucionistes i contra corruptes de l'òrbita del PP.
Aquests "amics ideològics" argumenten airadament què les escoltes a Gürtel són legals i legítimes, què no hi ha prevaricació, què no hi ha per tant en això d'escoltar als advocats, què segurament aquests advocats també en són de partíceps de la trama, què si no hi ha res a amagar no cal preocupar-se de que t'escoltin, and so on.
És a dir, els suposadament progressistes, nomès pel fet de recolçar incondicionada i irreflexivament aquell que consideren que és "el seu", passen per sobre, mutil·len, qüestionen, destrueixen, minimitzen i ridiculitzen un dels drets humans bàsics, una de les més preuades garantíes fonamentals, el dret a un judici just i imparcial, en igualtat d'armes amb l'acusació, garantia fonamental de la que és element essencial el dret a la defensa, inclosa la garantia de confidencialitat i secret indestructible de les converses entre l'acusat i el seu advocat.
Obliden aquests "amics ideològics", per pur tacticisme i per la ceguesa que resulta de fixar-se nomès en la forma de fer mal l'enemic, què el dret a la defensa és una conquesta del progrès i de la civilització, assolida amb suor i sang en la lluita contra els absolutismes, els feixismes i els totalitarismes, contra els opressors de tot signe.
En canvi, els "enemics ideològics" del Magistrat Garzón, els elements conservadors, s'alçen en escàndol enarbol·lant la bandera dels drets i les garantíes fonamentals, no tant per convicció (quan no els convè tambè reneguen dels postulats garantistes), com perquè els hi sembla útil i tàcticament adequat carregar-se el Jutge que ha impulsat accions que poden perjudicar greument els seus interessos. Per justificar les accions judicials contra Garzón, ara són els conservadors, els neoconservadors i els ultraconservadors els màxims defensors dels postulats garantistes. Manda huevos, que diria l'ínclit Trillo.
Vet aquí la paradoxa, què em permeto anomenar com la paradoxa dels sectaris.
Per la meva banda, he examinat la documentació judicial que s'ha publicat en relació als dos processos contra Garzón que ja ténen finalitzada la fase instructora. Al meu entendre, no existeix el menor indici de prevaricació en el cas de la "Memòria Històrica", per les raons que ja vaig exposar en una entrada de data 26 d'abril de 2010. En canvi, en el cas de les escoltes als advocats en el marc de la trama "Gürtel", he de dir el contrari: els indicis de delicte semblen clars i les imputacions del Jutge Instructor del Tribunal Suprem contra Garzón em semblen perfectament motivades i fonamentades. Probablement, el fet de considerar què en un cas Garzón em sembla innocent i en l'altre culpable, em resulta personalment tranquilitzador i m'allunya de les posicions sectàries. Si més no, m'agrada pensar-ho.
dimecres, 13 d’abril del 2011
Garzón, les escoltes als advocats i la paradoxa dels sectaris (I)
Ahir els diaris portàven a primera plana la notícia de que, finalment, Baltasar Garzón serà jutjat pel Tribunal Suprem per les escoltes, indiciàriament delictives, acordades pel Magistrat i en les que es van enregistrar les converses entre els imputats en situació de presó provisional i els seus advocats, als locutoris de la presó de Soto del Real, en el marc del cas Gürtel.
Ja vaig referir-me a aquest assumpte en una entrada de data 26 d'abril de 2010 que, en la part rellevant, em permeto ara recordar:
"Tampoc he tingut l'oportunitat d'analitzar detingudament el tercer dels fronts que afecten Garzón, el relatiu a l'autorització d'escoltes de les converses, a la presó, entre els advocats i els seus clients empresonats per la trama Gürtel. En aquest assumpte, tot i reconèixer que no concec els detalls, sí que vull criticar obertament l'activitat del Jutge. És possible que aquesta activitat tampoc sigui subsumible en el tipus penal de la prevaricació (el fet de que hi haguès un vot particular dicrepant en la Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Madrid que va anul·lar les escoltes, abonaria la tesi de que es tracta d'una qüestió d'interpretació jurídica, que admetria opinions diferents), però en qualsevol cas em sembla un abús jurisdiccional que vulnera obertament el dret a la defensa i a un procès en igualtat d'armes amb les acusacions. Ara no vull extendre'm en aquest assumpte (ho faré més endevant), però dels tres temes que afecten Garzón, aquest és el que hauria de despertar més controvèrsia, al meu entendre, ja que afecta directament a la forma en que els drets fonamentals de tots són interpretats i mutil·lats."
Bé.
Ara ja he pogut llegir la interlocutòria d'apertura del judici oral, dictada pel Magistrat de la Sala Segona del Tribunal Suprem, Alberto Jorge Barreiro. Dues consideracions: (1) em sembla degudament motivida i fonamentada i, (2) del relat fàctic que recull la interlocutòria es desprenen clars indicis de criminalitat, que justifiquen la cel·lebració del judici.
Entre les proves que obren a la causa, els escrits del Ministeri Fiscal objectant les decisions del Jutge Instructor i demanant la supressió de determinades transcripcions per vulneració del dret de defensa. Igualment, l'argument incontestable de que no semblava adequat presumir connivència delictiva entre un advocat i l'imputat Francisco Correa, especialment quan aquest tot just va conèixer, ja a la presó, al lletrat que li havíen recomenat per la seva defensa, ni més ni menys que l'ex Magistrat, ex lletrat del Consell General del Poder Judicial i Doctor en Dret, José Antonio Choclán Montalvo.
Perquè, més enllà de la literalitat de la Llei, la base jurídica en que alguns es recolçen per justificar la legalitat d'escoltar les converses entre un imputat empresonat i el seu advocat, rau en el fet de considerar que l'advocat pot formar part de l'entramat delictiu, i pot actuar com a correu amb elements de l'organització criminal que, a l'exterior, esperaríen instruccions per destruïr proves, desplaçar actius, perpetrar altres actuacions il·lícites, etc. Molt caldria discutir sobre aquesta visió, i sobre si una vocació autènticament garantista no ha de ser conscient de que, per mantenir les autèntiques garantíes, generals i abstractes, sovint s'han de còrrer riscos, com ara el derivat de pensar que, de vegades, l'advocat pot actuar com a correu (voluntari o involuntari). Al meu entendre, una ponderació adequada dels interessos i valors en joc hauria d'admetre aquest risc, amb la conseqüència de que les converses entre imputats i els seus lletrats, mai s'hauríen de poder gravar. Qüestió diferent seria el de la prèvia constatació d'activitats delictives de l'advocat que, com qualsevol persona, està plenament capacitat per comtetre delictes. Si és el lletrat l'objecte directe de la investigació i imputació penal, restaríen justificades les accions d'escolta, gravació, seguiment, etc., pròpies de la investigació policial.
Però aquest no era el cas. És veritat que un dels advocats, José Antonio López Rubial, ha estat imputat a la causa, i s'el considera, indiciàriament, membre de la trama investigada. A por él, que diria el castizo. S'el imputa i s'ordena mantenir-lo vigilat, també quan parli amb els suposats capos empresonats.
Però l'amic Garzón no es va limitar a aquesta actuació, de la que no s'haguès derivat cap mena de repercusió penal en contra seva.
L'amic Garzón va seguir enregistrant les converses a la presó dels imputats amb el Doctor Choclán Montalvo i amb dos advocats penalistes més, els prestigiosos Gonzalo i Pablo Rodríguez Mourullo, ja sense cap sustent legal ni cap argument relatiu a la possibilitat de que aquests lletrats formèssin part de la trama Gürtel. Choclán Montalvo!
No és això companys, no és això.
(Aparentment), això és fer trampes. (Aparentment), això és vulnerar el dret a la defensa. (Aparentment), això és prostituir el concepte del dret a un judici just i en IGUALTAT D'ARMES AMB LES ACUSACIONS. (Aparentment), això és un atac a la línia de flotació de l'estat de dret, dels drets humans fonamentals. El Fiscal i el Jutge Instructor NO PODEN NO DEUEN NO HAN d'escoltar les converses entre imputats i els seus advocats. Encara que desprès borrin allò que sembla referir-se nomès a l'estratègia de defensa. Encara que desprès facin veure que no han escoltat res, que no han accedit a cap dada rellevant per preparar un interrogatori posterior o avançar en la investigació, encara que mirin cap a un altre costat i facin veure que no utilitzen res del que han descobert en unes converses que mereixen estar protegides pel màxim dels secrets.
Al marge de què, en aquest concret cas, els fets semblen desautoritzar el Jutge Garzón, voldria afegir que jo crec absolutament que la Llei Orgànica General Penitenciària no autoritza la intervenció indiscriminada de les converses entre advocats i interns, encara que hi concorri ordre judicial. Anticipo, però, que no trobo l'exteriorització de gaires opinions concorrents amb la meva perspectiva garantista, malagrat del que jo considero que resulta de la doctrina constitucional que interpreta l'article 51.2 LOGP. Aquesta norma estableix que:
"Las comunicaciones de los internos con el Abogado defensor o con el Abogado expresamente llamado en relación con asuntos penales y con los Procuradores que los representen, se celebrarán en departamentos apropiados y no podrán ser suspendidas o intervenidas salvo por orden de la autoridad judicial y en los supuestos de terrorismo".
Com sovint passa, ens trobem davant d'una norma redactada pel legislador de forma matussera i confusa. A veure. "Las comunicaciones de los internos con el Abogado... no podrán ser suspendidas o intervenidas". Fins aquí està clar. A partir d'aquí, l'ús de la conjunció "y" porta a dos interpretacions possibles:
(a)salvo por orden de la autoridad judicial que únicamente podrá acordarse en los supuestos de terrorismo, o
(b) salvo por orden de la autoridad judicial, para cualquier supuesto, y en los supuestos de terrorismo, en los que NO será necesaria la orden de la autoridad judicial".
Si llegiu atentament el precepte, suposo que convindreu amb mi què aquestes dos interpretacions són possibles i que, alhora, aquestes són les úniques dos interpretacions possibles.
El Tribunal Constitucional ha tractat aquest assumpte, especialment a la STC 183/1994, de 20 de juny, i ho ha fet per afirmar que l'Administració Penitenciària no està legitimada per intervenir les comunicacions d'un intern amb el seu advocat, sense autorització judicial. Afirma el TC:
"Esta diferenciación esencial que existe entre el art. 51.5 -régimen general cuya única remisión válida es al art. 51.1- y el art. 51.2, pone de manifiesto la imposibilidad constitucional de interpretar este último precepto en el sentido de considerar alternativas las dos condiciones de «orden de la autoridad judicial» y «supuestos de terrorismo», que en el mismo se contienen, así como derivar de ello la legitimidad constitucional de una intervención administrativa que es totalmente incompatible con el más intenso grado de protección que la norma legal confiere al derecho de defensa en los procesos penales. Dichas condiciones habilitantes deben, por el contrario, considerarse acumulativas y, en su consecuencia, llegarse a la conclusión que el art. 51.2 de la L.O.G.P. autoriza únicamente a la autoridad judicial para suspender o intervenir, de manera motivada y proporcionada, las comunicaciones del interno con su Abogado sin que autorice en ningún caso a la Administración Penitenciaria para interferir esas comunicaciones." (FJ 4t)
Considerant que l'intern sobre el que versava l'anterior sentència era membre d'ETA, de l'anterior s'hauria de deduïr la interpretació que jo faig identificada sota la lletra (a) anterior. La intervenció de les comunicacions de l'intern amb l'advocat requereix de la concorrència d'un doble requisit: nomès és possible quan es tracta de casos de terrorisme i, ademès, ha de comptar amb autorització judicial. Repari el lector que el TC diu que aquests dos conceptes (ordre judicial i supòsit de terrorisme, s'han d'interpretar com a "acumulatius" i no com a "alternatius". La STC 58/1998, de 16 de març, reitera aquest criteri:
"Sin embargo, las comunicaciones de los internos con el Abogado defensor o con el Abogado expresamente llamado en relación con asuntos penales se regulan en el art. 51.2 que establece que «se celebrarán en departamentos apropiados y no podrán ser suspendidas o intervenidas salvo por orden de la autoridad judicial y en los supuestos de terrorismo». Debe asimismo señalarse que la STC 183/1994 estableció que estos dos últimos requisitos debían ser interpretados como acumulativos y no como alternativos". (FJ 2on)
Encara més:
"No en vano, también, es la trascendente incidencia del derecho fundamental a la defensa la que hace que el legislador penitenciario constriña toda intervención de las comunicaciones de los internos con sus Abogados o Procuradores a «los supuestos de terrorismo» y que exija además la garantía judicial". (FJ 5è)
Sembla clara la doctrina constitucional, no?
En fi. Cegat pel desig de fonamentar una acusació a tota costa, sembla que l'Instructor va obviar la Llei i la interpretació constitucional de la Llei. Sembla que va obviar que, oferint arguments jurídics, podia intenar forçar la interpretació constitucional (aprofitant el signe dels temps i el regnat de la cultura securitària), però nomès en el cas de què l'investigat fós el propi lletrat, encolomant-li indicis de pertanyença a una trama criminal organitzada i imputant-lo secretament en la instrucció (Ah! El maravellòs secret de sumari!). Choclán Montalvo! Vamos hombre. No No No.
¿Serà aquest un dels problemes (cognoms apart) derivats de la híbrida funció del Jutge d'Instrucció, que investiga juntament amb el Fiscal per fonamentar l'acusació (i, per tant, té el biaix del "caçador" que vol "caçar" la seva "presa") i, alhora, ha de complir amb la funció d'atorgar al procès i a l'imputat les degudes garantíes jurisdiccionals de preservació de drets fonamentals? Potser ja és el moment de plantejar-se seriosament que la investigació ha de ser tasca exclusiva del Ministeri Fiscal, i el Jutge ha de romandre imparcial i completament equidistant entre "caçador" i "presa", aliè a l'impuls de qualsevol iniciativa tendent a consolidar l'acusació.
De totes formes, no vull acabar aquest post sense considerar que segur que el Magistrat Garzón és capaç de construïr una sòlida argumentació defensiva, quan s'assegui a la banqueta en l'acte del judici. Segur que espera raonablament que totes les converses que mantingui amb el seu advocat estiguin amparades per la garantia fonamental a la confidencialitat que aquestes comunicacions mereixen en tot cas.
Ja vaig referir-me a aquest assumpte en una entrada de data 26 d'abril de 2010 que, en la part rellevant, em permeto ara recordar:
"Tampoc he tingut l'oportunitat d'analitzar detingudament el tercer dels fronts que afecten Garzón, el relatiu a l'autorització d'escoltes de les converses, a la presó, entre els advocats i els seus clients empresonats per la trama Gürtel. En aquest assumpte, tot i reconèixer que no concec els detalls, sí que vull criticar obertament l'activitat del Jutge. És possible que aquesta activitat tampoc sigui subsumible en el tipus penal de la prevaricació (el fet de que hi haguès un vot particular dicrepant en la Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Madrid que va anul·lar les escoltes, abonaria la tesi de que es tracta d'una qüestió d'interpretació jurídica, que admetria opinions diferents), però en qualsevol cas em sembla un abús jurisdiccional que vulnera obertament el dret a la defensa i a un procès en igualtat d'armes amb les acusacions. Ara no vull extendre'm en aquest assumpte (ho faré més endevant), però dels tres temes que afecten Garzón, aquest és el que hauria de despertar més controvèrsia, al meu entendre, ja que afecta directament a la forma en que els drets fonamentals de tots són interpretats i mutil·lats."
Bé.
Ara ja he pogut llegir la interlocutòria d'apertura del judici oral, dictada pel Magistrat de la Sala Segona del Tribunal Suprem, Alberto Jorge Barreiro. Dues consideracions: (1) em sembla degudament motivida i fonamentada i, (2) del relat fàctic que recull la interlocutòria es desprenen clars indicis de criminalitat, que justifiquen la cel·lebració del judici.
Entre les proves que obren a la causa, els escrits del Ministeri Fiscal objectant les decisions del Jutge Instructor i demanant la supressió de determinades transcripcions per vulneració del dret de defensa. Igualment, l'argument incontestable de que no semblava adequat presumir connivència delictiva entre un advocat i l'imputat Francisco Correa, especialment quan aquest tot just va conèixer, ja a la presó, al lletrat que li havíen recomenat per la seva defensa, ni més ni menys que l'ex Magistrat, ex lletrat del Consell General del Poder Judicial i Doctor en Dret, José Antonio Choclán Montalvo.
Perquè, més enllà de la literalitat de la Llei, la base jurídica en que alguns es recolçen per justificar la legalitat d'escoltar les converses entre un imputat empresonat i el seu advocat, rau en el fet de considerar que l'advocat pot formar part de l'entramat delictiu, i pot actuar com a correu amb elements de l'organització criminal que, a l'exterior, esperaríen instruccions per destruïr proves, desplaçar actius, perpetrar altres actuacions il·lícites, etc. Molt caldria discutir sobre aquesta visió, i sobre si una vocació autènticament garantista no ha de ser conscient de que, per mantenir les autèntiques garantíes, generals i abstractes, sovint s'han de còrrer riscos, com ara el derivat de pensar que, de vegades, l'advocat pot actuar com a correu (voluntari o involuntari). Al meu entendre, una ponderació adequada dels interessos i valors en joc hauria d'admetre aquest risc, amb la conseqüència de que les converses entre imputats i els seus lletrats, mai s'hauríen de poder gravar. Qüestió diferent seria el de la prèvia constatació d'activitats delictives de l'advocat que, com qualsevol persona, està plenament capacitat per comtetre delictes. Si és el lletrat l'objecte directe de la investigació i imputació penal, restaríen justificades les accions d'escolta, gravació, seguiment, etc., pròpies de la investigació policial.
Però aquest no era el cas. És veritat que un dels advocats, José Antonio López Rubial, ha estat imputat a la causa, i s'el considera, indiciàriament, membre de la trama investigada. A por él, que diria el castizo. S'el imputa i s'ordena mantenir-lo vigilat, també quan parli amb els suposats capos empresonats.
Però l'amic Garzón no es va limitar a aquesta actuació, de la que no s'haguès derivat cap mena de repercusió penal en contra seva.
L'amic Garzón va seguir enregistrant les converses a la presó dels imputats amb el Doctor Choclán Montalvo i amb dos advocats penalistes més, els prestigiosos Gonzalo i Pablo Rodríguez Mourullo, ja sense cap sustent legal ni cap argument relatiu a la possibilitat de que aquests lletrats formèssin part de la trama Gürtel. Choclán Montalvo!
No és això companys, no és això.
(Aparentment), això és fer trampes. (Aparentment), això és vulnerar el dret a la defensa. (Aparentment), això és prostituir el concepte del dret a un judici just i en IGUALTAT D'ARMES AMB LES ACUSACIONS. (Aparentment), això és un atac a la línia de flotació de l'estat de dret, dels drets humans fonamentals. El Fiscal i el Jutge Instructor NO PODEN NO DEUEN NO HAN d'escoltar les converses entre imputats i els seus advocats. Encara que desprès borrin allò que sembla referir-se nomès a l'estratègia de defensa. Encara que desprès facin veure que no han escoltat res, que no han accedit a cap dada rellevant per preparar un interrogatori posterior o avançar en la investigació, encara que mirin cap a un altre costat i facin veure que no utilitzen res del que han descobert en unes converses que mereixen estar protegides pel màxim dels secrets.
Al marge de què, en aquest concret cas, els fets semblen desautoritzar el Jutge Garzón, voldria afegir que jo crec absolutament que la Llei Orgànica General Penitenciària no autoritza la intervenció indiscriminada de les converses entre advocats i interns, encara que hi concorri ordre judicial. Anticipo, però, que no trobo l'exteriorització de gaires opinions concorrents amb la meva perspectiva garantista, malagrat del que jo considero que resulta de la doctrina constitucional que interpreta l'article 51.2 LOGP. Aquesta norma estableix que:
"Las comunicaciones de los internos con el Abogado defensor o con el Abogado expresamente llamado en relación con asuntos penales y con los Procuradores que los representen, se celebrarán en departamentos apropiados y no podrán ser suspendidas o intervenidas salvo por orden de la autoridad judicial y en los supuestos de terrorismo".
Com sovint passa, ens trobem davant d'una norma redactada pel legislador de forma matussera i confusa. A veure. "Las comunicaciones de los internos con el Abogado... no podrán ser suspendidas o intervenidas". Fins aquí està clar. A partir d'aquí, l'ús de la conjunció "y" porta a dos interpretacions possibles:
(a)salvo por orden de la autoridad judicial que únicamente podrá acordarse en los supuestos de terrorismo, o
(b) salvo por orden de la autoridad judicial, para cualquier supuesto, y en los supuestos de terrorismo, en los que NO será necesaria la orden de la autoridad judicial".
Si llegiu atentament el precepte, suposo que convindreu amb mi què aquestes dos interpretacions són possibles i que, alhora, aquestes són les úniques dos interpretacions possibles.
El Tribunal Constitucional ha tractat aquest assumpte, especialment a la STC 183/1994, de 20 de juny, i ho ha fet per afirmar que l'Administració Penitenciària no està legitimada per intervenir les comunicacions d'un intern amb el seu advocat, sense autorització judicial. Afirma el TC:
"Esta diferenciación esencial que existe entre el art. 51.5 -régimen general cuya única remisión válida es al art. 51.1- y el art. 51.2, pone de manifiesto la imposibilidad constitucional de interpretar este último precepto en el sentido de considerar alternativas las dos condiciones de «orden de la autoridad judicial» y «supuestos de terrorismo», que en el mismo se contienen, así como derivar de ello la legitimidad constitucional de una intervención administrativa que es totalmente incompatible con el más intenso grado de protección que la norma legal confiere al derecho de defensa en los procesos penales. Dichas condiciones habilitantes deben, por el contrario, considerarse acumulativas y, en su consecuencia, llegarse a la conclusión que el art. 51.2 de la L.O.G.P. autoriza únicamente a la autoridad judicial para suspender o intervenir, de manera motivada y proporcionada, las comunicaciones del interno con su Abogado sin que autorice en ningún caso a la Administración Penitenciaria para interferir esas comunicaciones." (FJ 4t)
Considerant que l'intern sobre el que versava l'anterior sentència era membre d'ETA, de l'anterior s'hauria de deduïr la interpretació que jo faig identificada sota la lletra (a) anterior. La intervenció de les comunicacions de l'intern amb l'advocat requereix de la concorrència d'un doble requisit: nomès és possible quan es tracta de casos de terrorisme i, ademès, ha de comptar amb autorització judicial. Repari el lector que el TC diu que aquests dos conceptes (ordre judicial i supòsit de terrorisme, s'han d'interpretar com a "acumulatius" i no com a "alternatius". La STC 58/1998, de 16 de març, reitera aquest criteri:
"Sin embargo, las comunicaciones de los internos con el Abogado defensor o con el Abogado expresamente llamado en relación con asuntos penales se regulan en el art. 51.2 que establece que «se celebrarán en departamentos apropiados y no podrán ser suspendidas o intervenidas salvo por orden de la autoridad judicial y en los supuestos de terrorismo». Debe asimismo señalarse que la STC 183/1994 estableció que estos dos últimos requisitos debían ser interpretados como acumulativos y no como alternativos". (FJ 2on)
Encara més:
"No en vano, también, es la trascendente incidencia del derecho fundamental a la defensa la que hace que el legislador penitenciario constriña toda intervención de las comunicaciones de los internos con sus Abogados o Procuradores a «los supuestos de terrorismo» y que exija además la garantía judicial". (FJ 5è)
Sembla clara la doctrina constitucional, no?
En fi. Cegat pel desig de fonamentar una acusació a tota costa, sembla que l'Instructor va obviar la Llei i la interpretació constitucional de la Llei. Sembla que va obviar que, oferint arguments jurídics, podia intenar forçar la interpretació constitucional (aprofitant el signe dels temps i el regnat de la cultura securitària), però nomès en el cas de què l'investigat fós el propi lletrat, encolomant-li indicis de pertanyença a una trama criminal organitzada i imputant-lo secretament en la instrucció (Ah! El maravellòs secret de sumari!). Choclán Montalvo! Vamos hombre. No No No.
¿Serà aquest un dels problemes (cognoms apart) derivats de la híbrida funció del Jutge d'Instrucció, que investiga juntament amb el Fiscal per fonamentar l'acusació (i, per tant, té el biaix del "caçador" que vol "caçar" la seva "presa") i, alhora, ha de complir amb la funció d'atorgar al procès i a l'imputat les degudes garantíes jurisdiccionals de preservació de drets fonamentals? Potser ja és el moment de plantejar-se seriosament que la investigació ha de ser tasca exclusiva del Ministeri Fiscal, i el Jutge ha de romandre imparcial i completament equidistant entre "caçador" i "presa", aliè a l'impuls de qualsevol iniciativa tendent a consolidar l'acusació.
De totes formes, no vull acabar aquest post sense considerar que segur que el Magistrat Garzón és capaç de construïr una sòlida argumentació defensiva, quan s'assegui a la banqueta en l'acte del judici. Segur que espera raonablament que totes les converses que mantingui amb el seu advocat estiguin amparades per la garantia fonamental a la confidencialitat que aquestes comunicacions mereixen en tot cas.
diumenge, 10 d’abril del 2011
Nocions bàsiques de dret penal (XIV)
INIMPUTABILITAT
Les causes que exclouen l’imputabilitat i la culpabilitat, recollides als articles 20.1 i 20.2 CP son:
1. Anomalia o alteració psíquica (malaltia mental) (art.20.1 CP)
2. Intoxicació plena (art. 20.2 CP)
3. Alteracions de la percepció desde el neixement o l’infància, amb resultat d’alteració greu de la conciència de la realitat (art. 20.3 CP)
# Requisits de les causes d’inimputabilitat:
1. Anomalia o alteració psíquica (art. 20.1 CP)
Una qüestió és la malaltia mental desde un punt de vista mèdic o psiquiàtric, i un altre diferent el seu concepte jurídic.
Per determinar l’inimputabilitat o manca de la capacitat de culpabilitat s’ha de consignar conjuntament l’existència d’una anomalia o alteració psíquica (element biològic) i constatar que aquesta impedeix l’autor entendre l’antijuridicitat del seu acte (element normatiu)
Si la malaltia mental anula completament les facultats intelectuals-volitives de l’autor, s’haurà d’apreciar la causa d’inimputabilitat
L’exclusió de la responsabilitat criminal no impedeix prendre altres mesures de seguretat, com ara l’internament en centre psiquiàtric (art. 101 CP), en atenció a la perillositat criminal del malalt mental.
Especial esment mereix el tractament de la psicopatia.
La psicopatia, d’acord amb la definició de la Reial Academia de la llengua és un trastorn de la personalitat que es manifesta en comportaments antisocials sense sentiment de culpabilitat.
La pràctica forense considera majoritàriament que, si bé els psicòpates ténen anul.lada o reduïda la capacitat d’autocontrol amb motiu de la seva patologia, son perfectament capaços de distingir quan un acte és il.lícit, circumstància que invalida la possibilitat de contemplar l’existència de l’eximent complerta de l’article 20.1 CP.
La jurisprudència s’ha decantat, en aquests casos, per aplicar l’atenuant de l’article 21.1 (eximent incomplet) en relació a l’article 20.1, ambdòs del Codi Penal.
2. Intoxicació plena (art. 20.2 CP)
L’inimputabilitat parteix del requeriment de que l’intoxicació generi una greu perturbació de la conciència. La perturbació de la conciència lesiona l’autodeterminació i, per tant, la capacitat de motivació.
L’intoxicació plena pot produïr-se per l’ingesta massiva d’alcohol o per trobar-se sota els efectes de dorgues, estupefaents o qualsevol substància psicotròpica.
Actio libera in causa
L’actio libera in causa és la doctrina que determina que aquell que provoca la seva pròpia incapacitat de culpabilitat pel consum de substàncies abans de cometre un delicte no pot invocar al seu favor aquesta condició d’inimputabilitat (arts. 20.1 segon pàrraf i 20.2 CP) o atenuació (art. 21.2 CP)
L’actio libera in causa presuposa:
a) que l’autor hagi causat el seu propi estat d’incapacitat amb la fi de cometre el delicte i preparar d’aquesta forma una possible atenuació o exempció de culpabilitat, o
b) que l’autor no hagi previst la violència de la seva conducta en el moment anterior a l’absència o atenuació de la culpabilitat, quan podia haver-la previst
Les causes que exclouen l’imputabilitat i la culpabilitat, recollides als articles 20.1 i 20.2 CP son:
1. Anomalia o alteració psíquica (malaltia mental) (art.20.1 CP)
2. Intoxicació plena (art. 20.2 CP)
3. Alteracions de la percepció desde el neixement o l’infància, amb resultat d’alteració greu de la conciència de la realitat (art. 20.3 CP)
# Requisits de les causes d’inimputabilitat:
1. Anomalia o alteració psíquica (art. 20.1 CP)
Una qüestió és la malaltia mental desde un punt de vista mèdic o psiquiàtric, i un altre diferent el seu concepte jurídic.
Per determinar l’inimputabilitat o manca de la capacitat de culpabilitat s’ha de consignar conjuntament l’existència d’una anomalia o alteració psíquica (element biològic) i constatar que aquesta impedeix l’autor entendre l’antijuridicitat del seu acte (element normatiu)
Si la malaltia mental anula completament les facultats intelectuals-volitives de l’autor, s’haurà d’apreciar la causa d’inimputabilitat
L’exclusió de la responsabilitat criminal no impedeix prendre altres mesures de seguretat, com ara l’internament en centre psiquiàtric (art. 101 CP), en atenció a la perillositat criminal del malalt mental.
Especial esment mereix el tractament de la psicopatia.
La psicopatia, d’acord amb la definició de la Reial Academia de la llengua és un trastorn de la personalitat que es manifesta en comportaments antisocials sense sentiment de culpabilitat.
La pràctica forense considera majoritàriament que, si bé els psicòpates ténen anul.lada o reduïda la capacitat d’autocontrol amb motiu de la seva patologia, son perfectament capaços de distingir quan un acte és il.lícit, circumstància que invalida la possibilitat de contemplar l’existència de l’eximent complerta de l’article 20.1 CP.
La jurisprudència s’ha decantat, en aquests casos, per aplicar l’atenuant de l’article 21.1 (eximent incomplet) en relació a l’article 20.1, ambdòs del Codi Penal.
2. Intoxicació plena (art. 20.2 CP)
L’inimputabilitat parteix del requeriment de que l’intoxicació generi una greu perturbació de la conciència. La perturbació de la conciència lesiona l’autodeterminació i, per tant, la capacitat de motivació.
L’intoxicació plena pot produïr-se per l’ingesta massiva d’alcohol o per trobar-se sota els efectes de dorgues, estupefaents o qualsevol substància psicotròpica.
Actio libera in causa
L’actio libera in causa és la doctrina que determina que aquell que provoca la seva pròpia incapacitat de culpabilitat pel consum de substàncies abans de cometre un delicte no pot invocar al seu favor aquesta condició d’inimputabilitat (arts. 20.1 segon pàrraf i 20.2 CP) o atenuació (art. 21.2 CP)
L’actio libera in causa presuposa:
a) que l’autor hagi causat el seu propi estat d’incapacitat amb la fi de cometre el delicte i preparar d’aquesta forma una possible atenuació o exempció de culpabilitat, o
b) que l’autor no hagi previst la violència de la seva conducta en el moment anterior a l’absència o atenuació de la culpabilitat, quan podia haver-la previst
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
