Evidentment que hi ha excepcions. Això no obstant, una de les decepcions més grans en l'exercici de la pràctica de l'advocacia penal és la constatació de la esviaixada actuació del Ministeri Fiscal (en la trista majoria dels casos).
D'acord amb la teoria (ai las, la teoria!), el Ministeri Fiscal ha de vetllar pel compliment del principi de legalitat. Assenyala específicament el seu Estatut que "El Ministerio Fiscal tiene por misión promover la acción de la justicia en defensa de la legalidad, de los derechos de los ciudadanos y del interés público tutelado por la ley..." (article 1), així com que, "Por el principio de legalidad el Ministerio Fiscal actuará con sujeción a la Constitución, a las leyes y demás normas que integran el ordenamiento jurídico vigente, dictaminando, informando y ejercitando, en su caso, las acciones procedentes u oponiéndose a las indebidamente actuadas en la medida y forma en que las leyes lo establezcan" (article 6).
Per suposat que hi ha molts Fiscals que creuen en aquests preceptes, i que inclús es miren en detall els assumptes, i que escolten els arguments de la defensa i que són capaços d'adaptar les seves conclusions a una realitat fàctica i jurídica que els animi a retirar una acusació inadequda, o a modificar a la baixa una petició inicial de condemna. Però això succeeix en una minoria dels casos. Majoritàriament, el Fiscal s'ha convertit en un element centrat exclussivament en l'acusació, que exercita amb una mena d'automatisme compulsiu i irreflexiu, seguint instruccions jeràrquiques que animen a exhacerbar el rigor punitiu i al so de la cantarella de que, "tal vez tenga usted razón pero ya se verá en Sala, ya está Su Señoría ahí para absolver si es el caso"
¿Pero oiga, no estaba usted para velar por el principio de legalidad? Examine vd. por favor el asunto y dígame si no le parece que, de acuerdo con la Ley y la jurisprudencia, el tema no está más que claro. No es una cuestión de prueba, es una cuestión de calificación jurídica. Si ya estamos de acuerdo en los hechos, ¿no podemos discutir la calificación jurídica y si no concurren los elementos del tipo, evitar la celebración del juicio? Oiga, que no hay acusación particular...
¿No me dirá que pretende que retire la acusación?
Bueno, únicamente si estamos de acuerdo en la atipicidad de la conducta. Examine vd. los autos y hablamos, ¿le parece?
No, no me parece. Mi compañera formuló escrito de acusación y a él me atengo.
Sí, pero es que su compañera formuló el escrito de acusación hace años y sin examinar los documentos obrantes en autos, que acreditan la atipicidad de la conducta. Sólo le pido que los examine ahora y volvamos a hablar. No le discuto los hechos, sólo que, estando de acuerdo en los hechos, la documental acredita sobradamente que el comportamiento del acusado no integra los elementos del tipo penal por el que se le acusa. ¿Quiere que revisemos juntos la documentación? ¿Quiere consultarlo con su superior jerárquico? ¿Quiere que revisemos conjuntamente la doctrina jurisprudencial sobre los elementos del tipo? Únicamente si estamos de acuerdo sobre esa cuestión me atrevería a pedirle que retirase la acusación, ¿le parece bien lo que le planteo?
No, no. No voy ha hablar con mi superior. Me dirá que mantenga la acusación y que celebremos el juicio.
¿Aunque vd. le diga que cree que no se dan los elementos del tipo? ¿Sin examinar las acutaciones para contradecir fundadamente su criterio?
Sí, sí. Hay que acusar.
"Hay que acusar". I així anem, amb superinflació de processos, dilacions indegudes "a go go", acusats que podríen obtenir un resultat punitiu més benigne si el Fiscal s'ajustès realment al principi de legalitat, que no vol dir acusar, sinó que implica fer un esforç real i imparcial de coneixement de l'assumpte, i no acusar o rebaixar la petició de pena si, honestament, de la instrucció resulta una qualificació diferent a la que va motivar l'escrit d'acusació que, en molts (massa) casos, s'ha formulat fixant-se nomès en els elements incriminatoris del cas, i sense parar atenció en els elements exoneratoris, atenuants o en les potencials causes de justificació (això no cal ni mirar-s'ho, ja está l'advocat per fer-ho valer en el judici, si l'encerta i el Fiscal està per acusar.... Però el Fiscal no està per vetllar pel principi de legalitat???? No no no no no no. (Vaja!).
En paral·lel, nomès cal examinar la legislació penal en matèria de conformitat, o els convenis entre la Fiscalia General de l'Estat i el Consell General de l'Advocacia per adonar-se'n que tot incentiva l'acusació. ¿Per què la conformitat té que portar sempre aparellada una pena? ¿Per què molts acusats es conformen amb una pena reduïda, encara que podèssin obtenir una absolució, nomès per que el Ministeri Fiscal està formulant una acusació i una petició de pena desproporcionada i intimidatòria? (Amb conseqüències nefastes, perquè per salvar el tràngol i obtenir una condemna que es pugui suspendre, deixen de ser "primaris" i arrosseguen antecedents penals).
En fi, el desproporcionat i desenfocat rigor punitiu de la legislació penal espanyola troba, massa sovint, la seva projecció pràctica en l'errònia i esviaixada executòria del Ministeri Fiscal que (llevat d'honroses i heroiques excepcions), s'ha convertit en una màquina cega de sosteniment d'acusacions a ultrança, sense entrar a fons en la part de l'assumpte que podria reduïr o eliminar l'acusació.
En resum, no és cert que el Ministeri Fiscal vetlli pel principi de legalitat. Vetlla per l'impuls i el sosteniment de l'acusació, moltes (massa) vegades, en contra del principi de legalitat.
dijous, 11 de novembre del 2010
dissabte, 25 de setembre del 2010
C'est l'amour, n'est pas?
Al fil de les expulsions dels gitanos rumanesos i búlgars, perpetrada per França per motius exclusivament étnics i xenòfobs, en clara contravenció del Dret internacional, en general, i de les normes europees, en particular, voldria referir-me ara a una derivada en clau hispànica.
L'inefable Rodríguez Zapatero va fer un vergonyant seguidisme de l'idolatrat Sarkozy, el que em suscita les reflexions que segueixen.
Sembla clara la ineficàcia de Zapatero en matèria de política econòmica, el que podria ser excusat pels problemes estructurals espanyols i per la dimensió internacional de la crisi. Voldria ser generòs en aquest punt i no fer massa escarni dels tombs esbojarrats i del desgovern del que molts, no sense arguments fundats, acusen el President.
Però, un cop descartada l'adhesió al líder per la seva capacitat de gestió en el camp econòmic, nomès queda aferrar-se a la ideologia i el model social.
Zapatero podia exhibir un currículum raonable a partir de certes accions: el matrimoni homosexual, la immediata retirada de les tropes d'Irak, aconseguir apartar del poder el dofí de l'execrable Aznar de la darrera legislatura, la formulació de la necessitat de parlar amb ETA, i alguna que altra cosa més (no massa més).
Però tot ha estat un miratge i, de forma lenta però segura, l'impostura s'ha esvaït: increments de la represió penal i allunyament de les opcions resocialitzadores (enduriments del Codi Penal i de la Llei Penal del Menor, a rebuf del populisme punitiu i en la millor tradició de la dreta), pressupostos generals antisocials que signaria qualsevol partit conservador, conxorxa soterrada amb el PP per mantenir un Tribunal Constitucional deslegitimat, de tall centralista i jacobí, habilitat per mutilar l'Estatut d'Autonomia de Catalunya, l'aprofondiment en les accions anitdemocràtiques derivades de la Llei de Partits i de l'executòria ultraconservadora de la Sala del 62 del Tribunal Suprem, etc.
Ara, pel creador de la idea de la "Alianza de Civilizaciones", resulta que identificar centenars o mil·lers de persones pel tret comú de la seva pertanyença a una determinada étnia, i deportar-les sense processos judicials individuals en els què es demostri una conducta tipificada legalment com a delicte, sempre que aquesta conducta porti aparellada com a pena l'expulsió del territori francès, resulta, dic, que es tracta d'una acció "amparada pel dret intern i pel dret internacional, que no contravè principis bàsics de drets humans". "És legal", va afirmar.
Amos anda, José Luis, que diria algú.
Per què volem una mala còpia si podem comprar, pel mateix preu, l'original?. És a dir, per tenir un mal gestor al capdavant, que ademès ens fa retrocedir en matèria de drets i llibertats fonamentals, que prostitueix principis bàsics relatius a la dignitat humana i renega definitivament de qualsevol postulat socialdemòcrata o progressista, no seria millor atorgar el comandament directament als conservadors, que de calers hi entenen més i que quan estan al govern emprenyen menys?. (Sense majoria absoluta, no sigui que l'aznarisme sociològic ens faci retrocedir encara més al ritme de la fanfarria de les il·limitades bondats del totpoderòs lliure mercat i de la caiguda lliure en braços del ultraliberalisme neocon!)
Com va assenyalar Josep Ramoneda en el seu article "Frivolidad", (El Pais, 23/09/2010), "con su incapacidad para conducir y controlar el relato de la narración de la crisis, Zapatero había tocado fondo políticamente. Con su apoyo a Sarkozy en el lamentable episodio de los gitanos, ha tocado fondo ideológicamente".
Ramoneda assenyala que aquest recolçament a Sarkozy neix d'una suma de "frivolitat i covardia". Pot ser. A mi em sembla que neix sobretot de la fascinació i l'enamorament. És ben sabut que l'amor és cec, i fa dir i fer autèntiques bestieses.
Perquè, benvolgut José Luis, c'est l'amour, n'est pas?.
Si és així, esperarem a que s'et passi el període romàntic i et caigui la bena dels ulls, i et donare'm l'oportunitat de rectificar.
L'inefable Rodríguez Zapatero va fer un vergonyant seguidisme de l'idolatrat Sarkozy, el que em suscita les reflexions que segueixen.
Sembla clara la ineficàcia de Zapatero en matèria de política econòmica, el que podria ser excusat pels problemes estructurals espanyols i per la dimensió internacional de la crisi. Voldria ser generòs en aquest punt i no fer massa escarni dels tombs esbojarrats i del desgovern del que molts, no sense arguments fundats, acusen el President.
Però, un cop descartada l'adhesió al líder per la seva capacitat de gestió en el camp econòmic, nomès queda aferrar-se a la ideologia i el model social.
Zapatero podia exhibir un currículum raonable a partir de certes accions: el matrimoni homosexual, la immediata retirada de les tropes d'Irak, aconseguir apartar del poder el dofí de l'execrable Aznar de la darrera legislatura, la formulació de la necessitat de parlar amb ETA, i alguna que altra cosa més (no massa més).
Però tot ha estat un miratge i, de forma lenta però segura, l'impostura s'ha esvaït: increments de la represió penal i allunyament de les opcions resocialitzadores (enduriments del Codi Penal i de la Llei Penal del Menor, a rebuf del populisme punitiu i en la millor tradició de la dreta), pressupostos generals antisocials que signaria qualsevol partit conservador, conxorxa soterrada amb el PP per mantenir un Tribunal Constitucional deslegitimat, de tall centralista i jacobí, habilitat per mutilar l'Estatut d'Autonomia de Catalunya, l'aprofondiment en les accions anitdemocràtiques derivades de la Llei de Partits i de l'executòria ultraconservadora de la Sala del 62 del Tribunal Suprem, etc.
Ara, pel creador de la idea de la "Alianza de Civilizaciones", resulta que identificar centenars o mil·lers de persones pel tret comú de la seva pertanyença a una determinada étnia, i deportar-les sense processos judicials individuals en els què es demostri una conducta tipificada legalment com a delicte, sempre que aquesta conducta porti aparellada com a pena l'expulsió del territori francès, resulta, dic, que es tracta d'una acció "amparada pel dret intern i pel dret internacional, que no contravè principis bàsics de drets humans". "És legal", va afirmar.
Amos anda, José Luis, que diria algú.
Per què volem una mala còpia si podem comprar, pel mateix preu, l'original?. És a dir, per tenir un mal gestor al capdavant, que ademès ens fa retrocedir en matèria de drets i llibertats fonamentals, que prostitueix principis bàsics relatius a la dignitat humana i renega definitivament de qualsevol postulat socialdemòcrata o progressista, no seria millor atorgar el comandament directament als conservadors, que de calers hi entenen més i que quan estan al govern emprenyen menys?. (Sense majoria absoluta, no sigui que l'aznarisme sociològic ens faci retrocedir encara més al ritme de la fanfarria de les il·limitades bondats del totpoderòs lliure mercat i de la caiguda lliure en braços del ultraliberalisme neocon!)
Com va assenyalar Josep Ramoneda en el seu article "Frivolidad", (El Pais, 23/09/2010), "con su incapacidad para conducir y controlar el relato de la narración de la crisis, Zapatero había tocado fondo políticamente. Con su apoyo a Sarkozy en el lamentable episodio de los gitanos, ha tocado fondo ideológicamente".
Ramoneda assenyala que aquest recolçament a Sarkozy neix d'una suma de "frivolitat i covardia". Pot ser. A mi em sembla que neix sobretot de la fascinació i l'enamorament. És ben sabut que l'amor és cec, i fa dir i fer autèntiques bestieses.
Perquè, benvolgut José Luis, c'est l'amour, n'est pas?.
Si és així, esperarem a que s'et passi el període romàntic i et caigui la bena dels ulls, i et donare'm l'oportunitat de rectificar.
dimecres, 22 de setembre del 2010
Nicolas Sarkozy, Sum Sacerdot de l'Esglèsia de l'Antropoemia de la Fortalesa Europea
Potser aixecar la catifa, escombrar la porqueria i amagar-la sota, sigui la solució per mostrar un piset impecable.
Pot ser.
Potser considerar altres éssers humans com a excedents indesitjables, membres d'una subespècie, detritus destinats a l'abocador, estranys aterradors, criatures supèrflues, "ells" enfront "nosaltres", "invasors" enfront "establerts legítims", sigui el signe dels temps i resulti inevitable.
Pot ser.
Potser la cosificació de tot allò que amenaça el nostre ordre, la nostra pulcritud, sigui un exercici necessari i saludable, imprescindible perquè les persones benintencionades i netes de cor i ànima articulin una coartada moral suficient, perquè puguin dormir tranquiles girant el cap o tapant-se ulls i orelles.
Pot ser.
Potser la tasca d'identificar, encerclar, marcar, empresonar, aniquilar (civilitzadament) o deportar aquestes coses fastigoses, aquests membres cosificats de la subespècie humana, sigui necessària per salvar la nostra forma de vida, per mantenir incòlume el nostre status sense haver-nos de preocupar per tonteríes com la solidaritat, la humanitat i els drets humans.
Pot ser.
Potser el món ha d'habilitar més camps de refugiats, més presons, més illes en llocs ignots enmig de l'oceà pacífic, mes espais encerclats de grans tanques electrificades, llocs on enviar tot allò que sobra, tot el que amenaça la nostra seguretat i la nostra estabilitat. Llocs remots on no poguem olorar la seva pudor, veure la seva misèria, contaminar-nos de les seves malaltíes, llocs incomunicats per tal de que els telenotícies del migdia no mostrin imatges desagradables que puguin pertorbar la ingesta del nostre merescut i saludable àpat.
Pot ser.
Potser el govern francès, quan deporta aquesta cosa que respòn a la categoria de gitanos romanesos o búlgars, un estigma genètic i social aterrador, fa el que toca, s'ajusta escrupulosament a la legalitat interna, europea i internacional, i potser el bambi d'en Zapatero té raó quan dona suport explícit a aquesta política i potser la Comissària europea de Justícia, Viviane Reding, ha pixat fora de test amb les seves crítiques, és una histèrica i mereixeria, com van considerar insignes polítics francesos, aixoplugar a tots els gitanos a casa seva.
Pot ser. Pot ser.
Però una cosa és segura. Desprès de provar-ho amb l'ambigu Blair, de no pendre's gaire seriosament l'histriònic Berlusconi, aquesta religió ha trobat definitivament el seu Pontífex, el seu Sobirà indiscutible, Nicolas Sarkozy, el Sum Sacerdot de l'Esglèsia de l'Antropoemia de la Fortalesa Europea.
Va fer el seu noviciat a la banlieue parisina l'any 2005, invocant la "karcher" per fer neteja. Polítiques socials? Polítques d'integració? Polítiques educatives?. Xorrades. Llei i ordre.
Una cosa se li ha de reconèixer al nou Emperador: no ha enganyat desde un principi. Ara, amb el tema dels gitanos, el novici ja s'ha doctorat, i la seva religió acull un nombre creixent de fidels (honrats i benintencionats, nets de cor i ànima, que compaginen el culte a l'Antropoemia amb l'atenció dominical a les mises cristianes, amunt els cors i serà salva la vostra ànima).
(Fins fa poc, li envejava la Bruni. Ara, quan més la observo en el paper de Primera Dama, menys m'agrada. O sigui que ja, ni això)
Pot ser.
Potser considerar altres éssers humans com a excedents indesitjables, membres d'una subespècie, detritus destinats a l'abocador, estranys aterradors, criatures supèrflues, "ells" enfront "nosaltres", "invasors" enfront "establerts legítims", sigui el signe dels temps i resulti inevitable.
Pot ser.
Potser la cosificació de tot allò que amenaça el nostre ordre, la nostra pulcritud, sigui un exercici necessari i saludable, imprescindible perquè les persones benintencionades i netes de cor i ànima articulin una coartada moral suficient, perquè puguin dormir tranquiles girant el cap o tapant-se ulls i orelles.
Pot ser.
Potser la tasca d'identificar, encerclar, marcar, empresonar, aniquilar (civilitzadament) o deportar aquestes coses fastigoses, aquests membres cosificats de la subespècie humana, sigui necessària per salvar la nostra forma de vida, per mantenir incòlume el nostre status sense haver-nos de preocupar per tonteríes com la solidaritat, la humanitat i els drets humans.
Pot ser.
Potser el món ha d'habilitar més camps de refugiats, més presons, més illes en llocs ignots enmig de l'oceà pacífic, mes espais encerclats de grans tanques electrificades, llocs on enviar tot allò que sobra, tot el que amenaça la nostra seguretat i la nostra estabilitat. Llocs remots on no poguem olorar la seva pudor, veure la seva misèria, contaminar-nos de les seves malaltíes, llocs incomunicats per tal de que els telenotícies del migdia no mostrin imatges desagradables que puguin pertorbar la ingesta del nostre merescut i saludable àpat.
Pot ser.
Potser el govern francès, quan deporta aquesta cosa que respòn a la categoria de gitanos romanesos o búlgars, un estigma genètic i social aterrador, fa el que toca, s'ajusta escrupulosament a la legalitat interna, europea i internacional, i potser el bambi d'en Zapatero té raó quan dona suport explícit a aquesta política i potser la Comissària europea de Justícia, Viviane Reding, ha pixat fora de test amb les seves crítiques, és una histèrica i mereixeria, com van considerar insignes polítics francesos, aixoplugar a tots els gitanos a casa seva.
Pot ser. Pot ser.
Però una cosa és segura. Desprès de provar-ho amb l'ambigu Blair, de no pendre's gaire seriosament l'histriònic Berlusconi, aquesta religió ha trobat definitivament el seu Pontífex, el seu Sobirà indiscutible, Nicolas Sarkozy, el Sum Sacerdot de l'Esglèsia de l'Antropoemia de la Fortalesa Europea.
Va fer el seu noviciat a la banlieue parisina l'any 2005, invocant la "karcher" per fer neteja. Polítiques socials? Polítques d'integració? Polítiques educatives?. Xorrades. Llei i ordre.
Una cosa se li ha de reconèixer al nou Emperador: no ha enganyat desde un principi. Ara, amb el tema dels gitanos, el novici ja s'ha doctorat, i la seva religió acull un nombre creixent de fidels (honrats i benintencionats, nets de cor i ànima, que compaginen el culte a l'Antropoemia amb l'atenció dominical a les mises cristianes, amunt els cors i serà salva la vostra ànima).
(Fins fa poc, li envejava la Bruni. Ara, quan més la observo en el paper de Primera Dama, menys m'agrada. O sigui que ja, ni això)
dijous, 16 de setembre del 2010
Nocions bàsiques de Dret Penal (XIII)
Eximents incompletes (circumstàncies atenuants)
Les eximents incompletes o circumstàncies atenuants son circumstàncies modificatives de la responsabilitat criminal.
Quan s’aprecien els elements essencials que exclouen la responsabilitat criminal però manca un o més dels requisits no essencials, ens trobem front una atenuació de la responsabilitat criminal (eximent incompleta), conforme la previsió de l’article 21.1 CP .
De fet, és en aquest article 21.1 CP on localitzem l’eximent incompleta, en tant que les previsions dels articles 21.2 i 21.3 es refereixen a circumstàncies atenuants preexistents o concomitants a la realització del delicte, i les dels articles 21.4 i 21.5 suposen atenuants posteriors a la realització del delicte
Així, d’acord amb la dicció de l’article 21 CP, son circumstàncies atenuants:
1. Quan el culpable actúa a causa de la seva greu adicció a l’alcohol o les drogues (art. 21.2 CP)
2. Quan s’actúa per causes o estímuls tan poderosos que produeixin arrebat, obcecació o un altre estat pasional similar (art. 21.3 CP)
3. Quan, abans de que es dirigeixi contra el culpable un procediment judicial, aquest confesi l’infracció a les autoritats (art. 21.4 CP)
4. Quan el culpable procedeixi a reparar el dany ocasionat a la víctima, o disminuir els seus efectes, en qualsevol moment abans del judici oral (art. 21.5 CP)
5. Qualsevol altre circumstància anàloga a les anteriors (art. 21.6 CP)
Les circumstàncies atenuants o les eximents incomplertes es sitúen en l’àmbit de l’individualització de la pena
Les conseqüències punitives resultants de l’apreciació de circumstàncies atenuants, recollides a l’article 66 CP impliquen l’aplicació de la pena en la seva meitat inferior (nomès una atenuant), l’aplicació de la pena en un o dos graus menys (dos o més atenuants). En cas de coexistència de circumstàncies agreujants i atenuants, aquestes s’han de compensar racionalment. Aquella circumstància (atenuant o agreujant) que es consideri més qüalificada, permetrà la reducció o elevació de la pena.
L’apreciació de l’eximent incomplerta implica l’aplicació de la pena inferior en un o dos graus (art. 68 CP). Es tracta del que la doctrina anomena supòsit d’imputabilitat disminuida.
dilluns, 2 d’agost del 2010
Quatre ratlles per la Keiko Chiba
Hola Keiko.
Ja m'ho imagino que això de ser Ministre de Justícia al Japò ha de ser difícil.
Ja m'en faig al càrrec que les pressions que s'han de suportar fan difícil mantenir-se en les pròpies conviccions, per arrelades que aquestes estiguin.
Però, saps què Keiko? M'has decebut, el què de ben segur et resultarà indiferent, i t'has traït a tu mateixa, el què no t'hauria de permetre dormir tranquila.
Pel que entenc, vas accedir al ministeri de justícia desprès d'una exitosa carrera com a advocada, desprès de lluitar per la defensa dels drets civils, dels drets dels immigrants i militar activament contra la pena de mort, que al Japò s'executa d'una forma particularment vil i execrable. (Perquè al Japò, els condemnats a mort ni les seves famílies saben quin serà el dia de l'execució, que es porta a la pràctica per sopresa, de forma que el condemnat s'en va a dormir, nit rera nit, pensant que aquella podrà ser la última, el què els fa enbogir invariable i inevitablement).
Disculpa'm la digressió, tu això ja ho sabíes. Doncs bé, tot just acabes d'instal·lar-te al teu despatx, com qui diu, i ja li has agafat carinyo a la poltrona, ja t'has rendit incondicionalment a l'eròtica del poder (shame on you). I com resulta que qüestionen la teva capacitat pel càrrec, precisament per les teves opinions contràries a la pena de mort, doncs vas i a la primera de canvi, nomès un mes desprès de que el teu Primer Ministre, Naoto Kan, et confirmi en el càrrec, signes dues ordres d'execució, tot esmicolant la moratòria que semblava assentar-se al teu pais.
Tens seixanta-dos anys, Keiko. Teníes una oportunitat d'or de fer història en positiu, d'aixecar la veu i dir, no, prou, no en el meu nom, prefereixo deixar el càrrec que signar les ordres d'execució. Desprès resulta que els ciutadans acabem contagiats pel virus de la desafecció vers els polítics. Serà perquè mentiu sistemàticament? Serà per què prostituiu les vostres conviccions expressades per tacticismes cojunturals?
En qualsevol cas, el darrer 27 de juliol, amb la teva presència personal entre els testimonis, vas penjar a la forca els reus convictes Kazuo Shinozawa i Hidenori Ogata, sota la legitimitat impostada, falsa i esviaixada de que l'Estat pot endur-se una vida humana sense què aquesta acció sigui, com a mínim, igual de reprobable que la que va dur al pobre desgraciat de torn a patir la pena capital.
Sayonara Keiko. No li desitjo mai cap mal a ningú, però penso que no estaria de mès que la imatge dels reus executats, en el moment de la seva mort, les cames movent-se convulsa i espasmòdicament, t'acompanyi una temporada (preferentment llarga) a les nits dels teu Yokohama natal.
Ja m'ho imagino que això de ser Ministre de Justícia al Japò ha de ser difícil.
Ja m'en faig al càrrec que les pressions que s'han de suportar fan difícil mantenir-se en les pròpies conviccions, per arrelades que aquestes estiguin.
Però, saps què Keiko? M'has decebut, el què de ben segur et resultarà indiferent, i t'has traït a tu mateixa, el què no t'hauria de permetre dormir tranquila.
Pel que entenc, vas accedir al ministeri de justícia desprès d'una exitosa carrera com a advocada, desprès de lluitar per la defensa dels drets civils, dels drets dels immigrants i militar activament contra la pena de mort, que al Japò s'executa d'una forma particularment vil i execrable. (Perquè al Japò, els condemnats a mort ni les seves famílies saben quin serà el dia de l'execució, que es porta a la pràctica per sopresa, de forma que el condemnat s'en va a dormir, nit rera nit, pensant que aquella podrà ser la última, el què els fa enbogir invariable i inevitablement).
Disculpa'm la digressió, tu això ja ho sabíes. Doncs bé, tot just acabes d'instal·lar-te al teu despatx, com qui diu, i ja li has agafat carinyo a la poltrona, ja t'has rendit incondicionalment a l'eròtica del poder (shame on you). I com resulta que qüestionen la teva capacitat pel càrrec, precisament per les teves opinions contràries a la pena de mort, doncs vas i a la primera de canvi, nomès un mes desprès de que el teu Primer Ministre, Naoto Kan, et confirmi en el càrrec, signes dues ordres d'execució, tot esmicolant la moratòria que semblava assentar-se al teu pais.
Tens seixanta-dos anys, Keiko. Teníes una oportunitat d'or de fer història en positiu, d'aixecar la veu i dir, no, prou, no en el meu nom, prefereixo deixar el càrrec que signar les ordres d'execució. Desprès resulta que els ciutadans acabem contagiats pel virus de la desafecció vers els polítics. Serà perquè mentiu sistemàticament? Serà per què prostituiu les vostres conviccions expressades per tacticismes cojunturals?
En qualsevol cas, el darrer 27 de juliol, amb la teva presència personal entre els testimonis, vas penjar a la forca els reus convictes Kazuo Shinozawa i Hidenori Ogata, sota la legitimitat impostada, falsa i esviaixada de que l'Estat pot endur-se una vida humana sense què aquesta acció sigui, com a mínim, igual de reprobable que la que va dur al pobre desgraciat de torn a patir la pena capital.
Sayonara Keiko. No li desitjo mai cap mal a ningú, però penso que no estaria de mès que la imatge dels reus executats, en el moment de la seva mort, les cames movent-se convulsa i espasmòdicament, t'acompanyi una temporada (preferentment llarga) a les nits dels teu Yokohama natal.
dijous, 29 de juliol del 2010
Tiempos líquidos, de Zygmunt Bauman
Tot just he finalitzat la lectura de Tiempos Líquidos (Ensayo Tusquets, Barcelona 2007), del clarivident Zygmunt Bauman, a qui ja havia conegut a partir de la lectura de Modernidad Líquida i de Modernidad y Holocausto. No glossaré ara l'autor o la seva obra, altament recomanable, i en canvi voldria transcriure un paràgraf especialment lúcid que retrata magistralment les pulsions que aboquen a la cultura securitària i a les dinàmiques del populisme punitiu. Es localitza a la pàgina 23:
"Como si se tratara de un capital líquido listo para cualquier inversión, el capital del miedo puede transformarse en cualquier tipo de rentabilidad, ya sea económica o política. Así ocurre en la práctica. La seguridad personal se ha convertido en un argumento de venta importante (quizás el más importante) en toda suerte de estrategias de mercadotecnia. "La Ley y el orden", reducidos cada vez más a una mera promesa de seguridad personal (más precisamente, física), se han convertido en un argumento de venta importante (quizás el más importante) en los programas políticos y las campañas electorales. Mientras, la exhibición de amenazas a la seguridad personal ha pasado a ser un recurso importante (quizás el más importante) en las guerras de los medios de comunicación de masas por los índices de audiencia (lo cual ha redundado aún más en el éxito de los usos comercial y político del capital del miedo). Como dice Ray Surette, el mundo que se ve por televisión se parece a uno en el que los "ciudadanos-ovejas" son protegidos de los "delincuentes-lobos" por "policías-perros pastores""
El concepte de "capital de la por" i la seva rendibilització interessada, certament ja ha estat formulat amb anterioritat, però se li ha de reconèixer a Bauman una extraordinària eficàcia en el discurs. D'altra banda, l'analogia del remat d'ovelles, els llops i els gossos m'ha mogut a localitzar a Amazon l'obra de Ray Surette, Media, Crime and Criminal Justice" (malhauradament, no està disponible per ser transferida al meu Amazon Kindle, així que l'encarregaré en paper).
La legitimació de l'Estat com a garant de la seguretat personal, en substitució de la legitimació del poder públic que va nèixer, finalitzada la II Guerrra Mundial, de la necessitar d'estructurar, mantenir i estendre l'Estat Social (el welfare state), també es tractada amb mestria per Bauman (pàgina 26), amb un argument que, per cert, s'acosta tangencialment a la idea de Ferrajoli del garantisme limitador dels poders privats (els dels "mercats"):
"La cuestión de la legitimación queda completamente abierta de nuevo tras la retirada del Estado de la función sobre la que se fundamentaron sus pretensiones de legitimidad durante casi todo el siglo pasado. En la actualidad no puede construirse un nuevo consenso de la ciudadanía ("patriotismo constitucional", por emplear la expresión de Jürgen Habermas), como se hacía hasta hace bien poco: mediante la garantía de la protección constitucional frente a los caprichos del mercado, conocidos por devastar las conquistas sociales y por socavar el derecho al respeto social y a la dignidad personal. La integridad del cuerpo político en su forma de Estado-nación, la más conocida en la actualidad, tiene problemas, por lo que necesita y se busca con urgencia una legitimación alternativa".
"A la luz de lo dicho, no sorprende en absoluto que se busque ahora una legitimación alternativa de la autoridad estatal, y una fórmula política distinta en beneficio de la ciudadanía obediente, en la promesa del Estado de proteger a sus ciudadanos frente a los peligros para la seguridad personal. En la fórmula política del "Estado de la seguridad personal", el fantasma de la degradación social contra el que el Estado social juró proteger a sus ciudadanos está siendo sustituído por la amenaza de un pedófilo puesto en libertad, un asesino en serie, un mendigo molesto, un atracador, un acosador, un envenenador, un terrorista o, mejor aún, por la conjunción de todas estas amenazas en la figura del inmigrante ilegal, contra el que el Estado moderno, en su encarnación más reciente, promete defender a sus súbditos".
Segueix Bauman (pàgina 28):
"En un momento en el que las grandes ideas han perdido su credibilidad, el miedo a un enemigo fantasma es lo único que les queda a los políticos para mantener su poder".
Encara més, enfatizant el concepte de la retirada de l'Estat social i la seva substitució per l'Estat penal (pàgines 29 i 30):
"Ninguna investigación anterior al año 2000 ha mostrado una correlación significativa entre la severidad de la política penal y el número de delitos, aunque la mayoría de los estudios han descubierto una fuerte correlación negativa entre el "impulso encarcelador", por un lado, y la "cuota de servicios sociales provistos con independencia del mercado" y el "porcentaje del Producto Nacional Bruto destinado a este tipo de asistencia", por el otro. En definitiva, se ha demostrado, más allá de cualquier duda razonable, que el empeño por centrar la atención en la criminalidad y en los peligros que amenazan la seguridad física de los individuos y de sus propiedades está íntimamente relacionado con la "sensación de precariedad", y sigue muy de cerca el ritmo de la liberalización económica y de la consiguiente sustitución de la solidaridad social por la responsabilidad individual".
"No hay nuevos monstruos aterradores. Están extrayendo el veneno del miedo", observa Adam Curtis a propósito de la creciente preocupación por la seguridad física. (Nota: Adam Curtis és un realitzador televisiu britànic. És altament recomenable visionar el seu documental "The power of nightmares", que consta de sis parts i és accessible a travès de youtube). El miedo está ahí, saturando la existencia humana cotidiana mientras la liberalización penetra en sus fundamentos y los baluartes defensivos de la sociedad civil caen en pedazos. El miedo está ahí, y explotar su caudal en apariencia inagotable y autorrenovable para reconstruir un capital político agotado es una tentación a la que muchos políticos estiman difícil resistirse. También está afianzada la estrategia de capitalizar el miedo, una tradición que aparece en los primeros años del asalto neoliberalista al Estado social".
Per acabar, adjunto els enllaços a una deliciosa entrevista a Bauman, subtitulada al castellà, així com a la primera part del documental d'Adam Curtis.
Fins la propera!
Entervista amb Bauman:
http://www.youtube.com/watch?v=X4YGdqgCWd8
"The power of nightmares", d'Adam Curtis:
http://www.youtube.com/watch?v=Vt-FyuuWlWQ&feature=related
"Como si se tratara de un capital líquido listo para cualquier inversión, el capital del miedo puede transformarse en cualquier tipo de rentabilidad, ya sea económica o política. Así ocurre en la práctica. La seguridad personal se ha convertido en un argumento de venta importante (quizás el más importante) en toda suerte de estrategias de mercadotecnia. "La Ley y el orden", reducidos cada vez más a una mera promesa de seguridad personal (más precisamente, física), se han convertido en un argumento de venta importante (quizás el más importante) en los programas políticos y las campañas electorales. Mientras, la exhibición de amenazas a la seguridad personal ha pasado a ser un recurso importante (quizás el más importante) en las guerras de los medios de comunicación de masas por los índices de audiencia (lo cual ha redundado aún más en el éxito de los usos comercial y político del capital del miedo). Como dice Ray Surette, el mundo que se ve por televisión se parece a uno en el que los "ciudadanos-ovejas" son protegidos de los "delincuentes-lobos" por "policías-perros pastores""
El concepte de "capital de la por" i la seva rendibilització interessada, certament ja ha estat formulat amb anterioritat, però se li ha de reconèixer a Bauman una extraordinària eficàcia en el discurs. D'altra banda, l'analogia del remat d'ovelles, els llops i els gossos m'ha mogut a localitzar a Amazon l'obra de Ray Surette, Media, Crime and Criminal Justice" (malhauradament, no està disponible per ser transferida al meu Amazon Kindle, així que l'encarregaré en paper).
La legitimació de l'Estat com a garant de la seguretat personal, en substitució de la legitimació del poder públic que va nèixer, finalitzada la II Guerrra Mundial, de la necessitar d'estructurar, mantenir i estendre l'Estat Social (el welfare state), també es tractada amb mestria per Bauman (pàgina 26), amb un argument que, per cert, s'acosta tangencialment a la idea de Ferrajoli del garantisme limitador dels poders privats (els dels "mercats"):
"La cuestión de la legitimación queda completamente abierta de nuevo tras la retirada del Estado de la función sobre la que se fundamentaron sus pretensiones de legitimidad durante casi todo el siglo pasado. En la actualidad no puede construirse un nuevo consenso de la ciudadanía ("patriotismo constitucional", por emplear la expresión de Jürgen Habermas), como se hacía hasta hace bien poco: mediante la garantía de la protección constitucional frente a los caprichos del mercado, conocidos por devastar las conquistas sociales y por socavar el derecho al respeto social y a la dignidad personal. La integridad del cuerpo político en su forma de Estado-nación, la más conocida en la actualidad, tiene problemas, por lo que necesita y se busca con urgencia una legitimación alternativa".
"A la luz de lo dicho, no sorprende en absoluto que se busque ahora una legitimación alternativa de la autoridad estatal, y una fórmula política distinta en beneficio de la ciudadanía obediente, en la promesa del Estado de proteger a sus ciudadanos frente a los peligros para la seguridad personal. En la fórmula política del "Estado de la seguridad personal", el fantasma de la degradación social contra el que el Estado social juró proteger a sus ciudadanos está siendo sustituído por la amenaza de un pedófilo puesto en libertad, un asesino en serie, un mendigo molesto, un atracador, un acosador, un envenenador, un terrorista o, mejor aún, por la conjunción de todas estas amenazas en la figura del inmigrante ilegal, contra el que el Estado moderno, en su encarnación más reciente, promete defender a sus súbditos".
Segueix Bauman (pàgina 28):
"En un momento en el que las grandes ideas han perdido su credibilidad, el miedo a un enemigo fantasma es lo único que les queda a los políticos para mantener su poder".
Encara més, enfatizant el concepte de la retirada de l'Estat social i la seva substitució per l'Estat penal (pàgines 29 i 30):
"Ninguna investigación anterior al año 2000 ha mostrado una correlación significativa entre la severidad de la política penal y el número de delitos, aunque la mayoría de los estudios han descubierto una fuerte correlación negativa entre el "impulso encarcelador", por un lado, y la "cuota de servicios sociales provistos con independencia del mercado" y el "porcentaje del Producto Nacional Bruto destinado a este tipo de asistencia", por el otro. En definitiva, se ha demostrado, más allá de cualquier duda razonable, que el empeño por centrar la atención en la criminalidad y en los peligros que amenazan la seguridad física de los individuos y de sus propiedades está íntimamente relacionado con la "sensación de precariedad", y sigue muy de cerca el ritmo de la liberalización económica y de la consiguiente sustitución de la solidaridad social por la responsabilidad individual".
"No hay nuevos monstruos aterradores. Están extrayendo el veneno del miedo", observa Adam Curtis a propósito de la creciente preocupación por la seguridad física. (Nota: Adam Curtis és un realitzador televisiu britànic. És altament recomenable visionar el seu documental "The power of nightmares", que consta de sis parts i és accessible a travès de youtube). El miedo está ahí, saturando la existencia humana cotidiana mientras la liberalización penetra en sus fundamentos y los baluartes defensivos de la sociedad civil caen en pedazos. El miedo está ahí, y explotar su caudal en apariencia inagotable y autorrenovable para reconstruir un capital político agotado es una tentación a la que muchos políticos estiman difícil resistirse. También está afianzada la estrategia de capitalizar el miedo, una tradición que aparece en los primeros años del asalto neoliberalista al Estado social".
Per acabar, adjunto els enllaços a una deliciosa entrevista a Bauman, subtitulada al castellà, així com a la primera part del documental d'Adam Curtis.
Fins la propera!
Entervista amb Bauman:
http://www.youtube.com/watch?v=X4YGdqgCWd8
"The power of nightmares", d'Adam Curtis:
http://www.youtube.com/watch?v=Vt-FyuuWlWQ&feature=related
diumenge, 11 de juliol del 2010
Lluís Prenafeta
He finalitzat la lectura de "El malson. Quan la realitat supera la ficció" (L'Arquer, Columna edicions), de Lluís Prenafeta.
L'autor narra la seva experiència com a imputat en l'anomenat "Cas Pretòria", la seva detenció i posterior empresonament provisional decretat pel Jutge instructor, el fins ara omnipresent Baltasar Garzón.
Mès enllà de les qüestions relatives a les vivències personals, o la lògica proclama d'innocència de l'autor respecte els fets que són objecte de la instrucció, la veritat és que les reflexions de Prenafeta són dignes d'atenció.
Estic d'acord en què l'Audiència Nacional és una anomalia en l'estructura jurisdiccional espanyola, un tribunal d'excepció que hauria de ser abolit d'immediat.
Estic d'acord en la crítica genèrica a la figura del Jutge d'Instrucció. Malgrat l'argument recurrent de que quan la investigació la lidera un Jutge s'incrementen les garantíes del procès, la realitat és que qui investiga ho fa normalment amb la intenció de localitzar les conductes delictives, és a dir, mirant de trobar proves de càrrec que fonamentin una acusació. No sembla l'actitud més garantista que qui adopta aquest rol pugui, alhora, decidir sobre la llibertat de l'imputat, acordant la presó provisional incús com una part de la estratègia d'investigació.
L'òrgan jurisdiccional s'hauria de mantenir absolutament al marge de la investigació, que hauria de còrrer a càrrec exclusiu del Ministeri Fiscal, com succeeix en el sistema nordamericà o britànic, entre molts d'altres. En un cas com el "Pretòria", desprès de dos anys d'actuacions policials, liderades pel magistrat Garzón, amb telèfons punxats durant tot aquest període, escorcolls en domicilis i despatxos, etc., és una pantomima que el Fiscal demani la presó provisional per evitar la destrucció de proves, i que el Jutge l'acordi. Respresenta que el Ministeri Fiscal ha de vetllar pel compliment estricte del principi de legalitat (una declaració continguda al seu Estatut que, al meu parer, està absolutament buïda de contingut real), i que l'Instructor ha de vetllar per l'estricte compliment de les garantíes penals i processals, però la realitat és que Jutge i MF es conxòrxen per una millor eficàcia de la investigació, garantíes fonamentals al marge.
Imaginem un escenari alternatiu. La Fiscalia, a càrrec de la investigació, descobreix indicis delictius. Amb "causa probable", acudeix al Jutge (que no investiga) per sol·licitar l'autorització d'escoltes telefòniques, que li són aprovades. Al llarg de dos anys, el MF acumula proves (les escoltes telefòniques, interceptació de comunicacions, d'internet, testimonis, documents, etc.). Quan creu que té un cas sòlid, acudeix al Jutge, per sol·licitar ordre d'entrada i escorcoll en domicilis i despatxos, la intervenció de comptes bancaris etc. Simultàniament, la policia procedeix a la detenció dels imputats, pel termini màxim de 72 hores, abans de portar-los davant el Jutge.
En la compareixença davant el Jutge (que es sitúa en una posició equidistant entre l'acusador públic i la defensa), el Fiscal demana presó preventiva amb l'argument de que es poden destruïr proves. Desprès de dos anys d'investigació? Desprès de 72 hores de detenció i dels escorcolls en domicilis i despatxos? Algú creu que un Jutge realment imparcial, independent i amb l'adequada capacitació professional, en aquestes circumstàncies, acordaria la presó provisional? Jo no ho crec. Jo crec que li diria al Fiscal: "escolti, porta dos anys investigant, li he autoritzat escoltes i escorcolls, encara no en té prou per fonamentar la seva acusació?, potser és que no n'hi ha gaire, de cas..."
Però es clar, això a Espanya no passa, perquè qui pot acordar la presó provisional és qui intenta, simultàniament, reunir les proves de càrrec suficients fer fonamentar una posterior condemna, i això, quan qui disposa d'aquestes facultats exhorbitants respòn al nom de Baltasar Garzón, és garantia de despreci de les garantíes.
En fi, la realitat és què la història de Prenafeta hauria de fer reflexionar..., especialment al mateix Prenafeta. Per què dic això?. Per què revisi el seu comportament i analitzi, en conciència, si ha comès els delictes que se l'hi imputen?. No. Això ja s'ho trobaran. Tant de bó sigui innocent i l'absolguin, o culpable i el condemnin. Ho dic perquè el Sr. Prenafeta s'ha mogut en els cercles del poder durant anys. Entre l'any 1980 i 1990 va ser la mà dreta del President Pujol. El seu partit, Convergència i Unió, va recolçar governs de Felipe González i de José Maria Aznar, en un "esforç de responsabilitat per garantir la governabilitat", com sovint ens recordàven. És a dir, el Sr. Prenafeta tenia línia directa amb el legislador. Podia inflluir en el sentit del vot a les Corts Generals, perquè necessitàven CiU per mantenir-se en el govern, però CiU, em dol dir-ho, va adoptar, en l'àmbit de la política penal i penitenciària, una actitud reacciònaria i securitària, va contribuïr a alimentar el monstre que ara ha fagocitat immisericorde el pobre Sr. Prenafeta.
Què va dir, en el seu moment, el Sr. Prenafeta de l'anomalia democràtica què suposa l'Audiència Nacional?. Què va dir de les desproporcionades i desenfocades capacitats del Jutge d'Instrucció?. Què va dir de l'ignominiós abús de la presó provisional? (Potser pensava què allò no anava amb ell ni amb els seus, que el sistema punitiu espanyol nomès era cosa que afectava els marginats socials, els què molesten perquè poden portar una navalla o irrompre en una casa a la nit i, és clar, per aquests no calen les garantíes fonamentals, són "carne de cañon", "entran por una puerta y salen por la otra"...).
Per què no va protestar enèrgicament cada vegada que el seu partit, Convergència, s'arrenglerava amb la majoria parlamentària de torn per aprovar un nou increment punitiu al Codi Penal espanyol? (perquè CiU, a diferència del PNV o IU, per exemple, mai s'ha oposat als successius i vergonyants increments punitius).
La realitat és què, abans o desprès, qualsevol podem convertir-nos en víctimes del monstre que, entre tots, sota l'especial impuls de la massa poc cultivada, compulsiva i visceral, i amb l'entusiasta complicitat dels mass media, irresponsables, illetrats, morbosos i sensacionalistes, hem contribuït a crear, despreciant el coneixement, la il·lustració i els millors avenços de la civilització.
S'en adona ara, Sr. Prenafeta?
L'autor narra la seva experiència com a imputat en l'anomenat "Cas Pretòria", la seva detenció i posterior empresonament provisional decretat pel Jutge instructor, el fins ara omnipresent Baltasar Garzón.
Mès enllà de les qüestions relatives a les vivències personals, o la lògica proclama d'innocència de l'autor respecte els fets que són objecte de la instrucció, la veritat és que les reflexions de Prenafeta són dignes d'atenció.
Estic d'acord en què l'Audiència Nacional és una anomalia en l'estructura jurisdiccional espanyola, un tribunal d'excepció que hauria de ser abolit d'immediat.
Estic d'acord en la crítica genèrica a la figura del Jutge d'Instrucció. Malgrat l'argument recurrent de que quan la investigació la lidera un Jutge s'incrementen les garantíes del procès, la realitat és que qui investiga ho fa normalment amb la intenció de localitzar les conductes delictives, és a dir, mirant de trobar proves de càrrec que fonamentin una acusació. No sembla l'actitud més garantista que qui adopta aquest rol pugui, alhora, decidir sobre la llibertat de l'imputat, acordant la presó provisional incús com una part de la estratègia d'investigació.
L'òrgan jurisdiccional s'hauria de mantenir absolutament al marge de la investigació, que hauria de còrrer a càrrec exclusiu del Ministeri Fiscal, com succeeix en el sistema nordamericà o britànic, entre molts d'altres. En un cas com el "Pretòria", desprès de dos anys d'actuacions policials, liderades pel magistrat Garzón, amb telèfons punxats durant tot aquest període, escorcolls en domicilis i despatxos, etc., és una pantomima que el Fiscal demani la presó provisional per evitar la destrucció de proves, i que el Jutge l'acordi. Respresenta que el Ministeri Fiscal ha de vetllar pel compliment estricte del principi de legalitat (una declaració continguda al seu Estatut que, al meu parer, està absolutament buïda de contingut real), i que l'Instructor ha de vetllar per l'estricte compliment de les garantíes penals i processals, però la realitat és que Jutge i MF es conxòrxen per una millor eficàcia de la investigació, garantíes fonamentals al marge.
Imaginem un escenari alternatiu. La Fiscalia, a càrrec de la investigació, descobreix indicis delictius. Amb "causa probable", acudeix al Jutge (que no investiga) per sol·licitar l'autorització d'escoltes telefòniques, que li són aprovades. Al llarg de dos anys, el MF acumula proves (les escoltes telefòniques, interceptació de comunicacions, d'internet, testimonis, documents, etc.). Quan creu que té un cas sòlid, acudeix al Jutge, per sol·licitar ordre d'entrada i escorcoll en domicilis i despatxos, la intervenció de comptes bancaris etc. Simultàniament, la policia procedeix a la detenció dels imputats, pel termini màxim de 72 hores, abans de portar-los davant el Jutge.
En la compareixença davant el Jutge (que es sitúa en una posició equidistant entre l'acusador públic i la defensa), el Fiscal demana presó preventiva amb l'argument de que es poden destruïr proves. Desprès de dos anys d'investigació? Desprès de 72 hores de detenció i dels escorcolls en domicilis i despatxos? Algú creu que un Jutge realment imparcial, independent i amb l'adequada capacitació professional, en aquestes circumstàncies, acordaria la presó provisional? Jo no ho crec. Jo crec que li diria al Fiscal: "escolti, porta dos anys investigant, li he autoritzat escoltes i escorcolls, encara no en té prou per fonamentar la seva acusació?, potser és que no n'hi ha gaire, de cas..."
Però es clar, això a Espanya no passa, perquè qui pot acordar la presó provisional és qui intenta, simultàniament, reunir les proves de càrrec suficients fer fonamentar una posterior condemna, i això, quan qui disposa d'aquestes facultats exhorbitants respòn al nom de Baltasar Garzón, és garantia de despreci de les garantíes.
En fi, la realitat és què la història de Prenafeta hauria de fer reflexionar..., especialment al mateix Prenafeta. Per què dic això?. Per què revisi el seu comportament i analitzi, en conciència, si ha comès els delictes que se l'hi imputen?. No. Això ja s'ho trobaran. Tant de bó sigui innocent i l'absolguin, o culpable i el condemnin. Ho dic perquè el Sr. Prenafeta s'ha mogut en els cercles del poder durant anys. Entre l'any 1980 i 1990 va ser la mà dreta del President Pujol. El seu partit, Convergència i Unió, va recolçar governs de Felipe González i de José Maria Aznar, en un "esforç de responsabilitat per garantir la governabilitat", com sovint ens recordàven. És a dir, el Sr. Prenafeta tenia línia directa amb el legislador. Podia inflluir en el sentit del vot a les Corts Generals, perquè necessitàven CiU per mantenir-se en el govern, però CiU, em dol dir-ho, va adoptar, en l'àmbit de la política penal i penitenciària, una actitud reacciònaria i securitària, va contribuïr a alimentar el monstre que ara ha fagocitat immisericorde el pobre Sr. Prenafeta.
Què va dir, en el seu moment, el Sr. Prenafeta de l'anomalia democràtica què suposa l'Audiència Nacional?. Què va dir de les desproporcionades i desenfocades capacitats del Jutge d'Instrucció?. Què va dir de l'ignominiós abús de la presó provisional? (Potser pensava què allò no anava amb ell ni amb els seus, que el sistema punitiu espanyol nomès era cosa que afectava els marginats socials, els què molesten perquè poden portar una navalla o irrompre en una casa a la nit i, és clar, per aquests no calen les garantíes fonamentals, són "carne de cañon", "entran por una puerta y salen por la otra"...).
Per què no va protestar enèrgicament cada vegada que el seu partit, Convergència, s'arrenglerava amb la majoria parlamentària de torn per aprovar un nou increment punitiu al Codi Penal espanyol? (perquè CiU, a diferència del PNV o IU, per exemple, mai s'ha oposat als successius i vergonyants increments punitius).
La realitat és què, abans o desprès, qualsevol podem convertir-nos en víctimes del monstre que, entre tots, sota l'especial impuls de la massa poc cultivada, compulsiva i visceral, i amb l'entusiasta complicitat dels mass media, irresponsables, illetrats, morbosos i sensacionalistes, hem contribuït a crear, despreciant el coneixement, la il·lustració i els millors avenços de la civilització.
S'en adona ara, Sr. Prenafeta?
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
