He finalitzat la lectura de "El malson. Quan la realitat supera la ficció" (L'Arquer, Columna edicions), de Lluís Prenafeta.
L'autor narra la seva experiència com a imputat en l'anomenat "Cas Pretòria", la seva detenció i posterior empresonament provisional decretat pel Jutge instructor, el fins ara omnipresent Baltasar Garzón.
Mès enllà de les qüestions relatives a les vivències personals, o la lògica proclama d'innocència de l'autor respecte els fets que són objecte de la instrucció, la veritat és que les reflexions de Prenafeta són dignes d'atenció.
Estic d'acord en què l'Audiència Nacional és una anomalia en l'estructura jurisdiccional espanyola, un tribunal d'excepció que hauria de ser abolit d'immediat.
Estic d'acord en la crítica genèrica a la figura del Jutge d'Instrucció. Malgrat l'argument recurrent de que quan la investigació la lidera un Jutge s'incrementen les garantíes del procès, la realitat és que qui investiga ho fa normalment amb la intenció de localitzar les conductes delictives, és a dir, mirant de trobar proves de càrrec que fonamentin una acusació. No sembla l'actitud més garantista que qui adopta aquest rol pugui, alhora, decidir sobre la llibertat de l'imputat, acordant la presó provisional incús com una part de la estratègia d'investigació.
L'òrgan jurisdiccional s'hauria de mantenir absolutament al marge de la investigació, que hauria de còrrer a càrrec exclusiu del Ministeri Fiscal, com succeeix en el sistema nordamericà o britànic, entre molts d'altres. En un cas com el "Pretòria", desprès de dos anys d'actuacions policials, liderades pel magistrat Garzón, amb telèfons punxats durant tot aquest període, escorcolls en domicilis i despatxos, etc., és una pantomima que el Fiscal demani la presó provisional per evitar la destrucció de proves, i que el Jutge l'acordi. Respresenta que el Ministeri Fiscal ha de vetllar pel compliment estricte del principi de legalitat (una declaració continguda al seu Estatut que, al meu parer, està absolutament buïda de contingut real), i que l'Instructor ha de vetllar per l'estricte compliment de les garantíes penals i processals, però la realitat és que Jutge i MF es conxòrxen per una millor eficàcia de la investigació, garantíes fonamentals al marge.
Imaginem un escenari alternatiu. La Fiscalia, a càrrec de la investigació, descobreix indicis delictius. Amb "causa probable", acudeix al Jutge (que no investiga) per sol·licitar l'autorització d'escoltes telefòniques, que li són aprovades. Al llarg de dos anys, el MF acumula proves (les escoltes telefòniques, interceptació de comunicacions, d'internet, testimonis, documents, etc.). Quan creu que té un cas sòlid, acudeix al Jutge, per sol·licitar ordre d'entrada i escorcoll en domicilis i despatxos, la intervenció de comptes bancaris etc. Simultàniament, la policia procedeix a la detenció dels imputats, pel termini màxim de 72 hores, abans de portar-los davant el Jutge.
En la compareixença davant el Jutge (que es sitúa en una posició equidistant entre l'acusador públic i la defensa), el Fiscal demana presó preventiva amb l'argument de que es poden destruïr proves. Desprès de dos anys d'investigació? Desprès de 72 hores de detenció i dels escorcolls en domicilis i despatxos? Algú creu que un Jutge realment imparcial, independent i amb l'adequada capacitació professional, en aquestes circumstàncies, acordaria la presó provisional? Jo no ho crec. Jo crec que li diria al Fiscal: "escolti, porta dos anys investigant, li he autoritzat escoltes i escorcolls, encara no en té prou per fonamentar la seva acusació?, potser és que no n'hi ha gaire, de cas..."
Però es clar, això a Espanya no passa, perquè qui pot acordar la presó provisional és qui intenta, simultàniament, reunir les proves de càrrec suficients fer fonamentar una posterior condemna, i això, quan qui disposa d'aquestes facultats exhorbitants respòn al nom de Baltasar Garzón, és garantia de despreci de les garantíes.
En fi, la realitat és què la història de Prenafeta hauria de fer reflexionar..., especialment al mateix Prenafeta. Per què dic això?. Per què revisi el seu comportament i analitzi, en conciència, si ha comès els delictes que se l'hi imputen?. No. Això ja s'ho trobaran. Tant de bó sigui innocent i l'absolguin, o culpable i el condemnin. Ho dic perquè el Sr. Prenafeta s'ha mogut en els cercles del poder durant anys. Entre l'any 1980 i 1990 va ser la mà dreta del President Pujol. El seu partit, Convergència i Unió, va recolçar governs de Felipe González i de José Maria Aznar, en un "esforç de responsabilitat per garantir la governabilitat", com sovint ens recordàven. És a dir, el Sr. Prenafeta tenia línia directa amb el legislador. Podia inflluir en el sentit del vot a les Corts Generals, perquè necessitàven CiU per mantenir-se en el govern, però CiU, em dol dir-ho, va adoptar, en l'àmbit de la política penal i penitenciària, una actitud reacciònaria i securitària, va contribuïr a alimentar el monstre que ara ha fagocitat immisericorde el pobre Sr. Prenafeta.
Què va dir, en el seu moment, el Sr. Prenafeta de l'anomalia democràtica què suposa l'Audiència Nacional?. Què va dir de les desproporcionades i desenfocades capacitats del Jutge d'Instrucció?. Què va dir de l'ignominiós abús de la presó provisional? (Potser pensava què allò no anava amb ell ni amb els seus, que el sistema punitiu espanyol nomès era cosa que afectava els marginats socials, els què molesten perquè poden portar una navalla o irrompre en una casa a la nit i, és clar, per aquests no calen les garantíes fonamentals, són "carne de cañon", "entran por una puerta y salen por la otra"...).
Per què no va protestar enèrgicament cada vegada que el seu partit, Convergència, s'arrenglerava amb la majoria parlamentària de torn per aprovar un nou increment punitiu al Codi Penal espanyol? (perquè CiU, a diferència del PNV o IU, per exemple, mai s'ha oposat als successius i vergonyants increments punitius).
La realitat és què, abans o desprès, qualsevol podem convertir-nos en víctimes del monstre que, entre tots, sota l'especial impuls de la massa poc cultivada, compulsiva i visceral, i amb l'entusiasta complicitat dels mass media, irresponsables, illetrats, morbosos i sensacionalistes, hem contribuït a crear, despreciant el coneixement, la il·lustració i els millors avenços de la civilització.
S'en adona ara, Sr. Prenafeta?
